Abans de res, tingueu present que la primavera és el millor moment per visitar Gallecs. Per conèixer aquests boscos el millor és fer-ho a peu i dedicar-hi tot un matí. Podem deixar el cotxe a Mollet del Vallès, en concret a l’aparcament del supermercat Esclat, situat al costat mateix de l’autopista AP-7 o en qualsevol carrer del barri de can Borrell. L’autopista AP-7 en aquest punt té entrades i sortides tant en direcció nord com sud. Una altra opció és arribar en tren i creuar el nucli urbà per la rambla fins arribar a topar-nos amb el mur de l’autopista.
Des d’aquest indret podrem, primer de tot, travessar l’autopista i dirigir-nos cap la riera de Gallecs, que és el veritable pal de paller d’aquest indret. Seguirem per l’ample camí que va paral·lel a la riera fins a l’església de Santa Maria de Gallecs. Al llarg d’aquest primer tram podrem admirar els plàtans que van ser plantats fa anys i que van substituir el bosc en galeria propi d’aquestes terres i que és l’albereda, és a dir, el bosc d’àlbers.
Abans d’arribar a l’església de Santa Maria de Gallecs el camí segueix la riera i passa per sota de la carretera. Convé seguir-lo perquè ens portarà fins al bosc de Can Veire. Aquesta és la massa forestal més important dels boscos de Gallecs.
A continuació prendrem el camí que es dirigeix cap a la carena des de la qual gaudirem d’una bona panoràmica de la plana vallesana. Des d’aquí es veurem les altres tres masses forestals: el bosc de la Torre de Malla, el bosc de Can Jornet i el bosc de Can Torres. Podem visitar-los i després tornar al fons de la vall per visitar l’ermita romànica de santa Maria de Gallecs i després retornar al punt de partida.
Els boscos de Santa Maria de Gallecs prenen el nom de masies properes. Masies que, en la seva major part encara existeixen. A continuació esmentarem l’estat actual d’aquests boscos, quant a característiques i composició.
En primer lloc fem referència al bosc de Can Torres. Es tracta de la primera massa forestal que trobem venint de Mollet, a mà dreta, i que pren el nom de la desapareguda masia de can Torres, que es localitzava entre l’actual carretera i el bosc. Aquesta formació forestal a nivell fisiognòmic és una pineda de pi pinyoner.
Tot seguit parlarem del bosc de Can Jornet. Està situat al darrere de la masia del mateix nom, que es localitza a uns centenars de metres de l’església romànica de Santa Maria de Gallecs i a prop de la carretera que travessa la vall. Aquest és un bosc on predominen les alzines i els roures, tot i que enmig ens apareixen significatius exemplars de pi blanc i de pi pinyoner. Tal com passa en els sectors d’aquests boscos on predominen les alzines i els roures, la regeneració dels pins és nul·la. La raó és ben simple: aquestes espècies són arbres de llum i un context d’alzines i roures no és el millor per desenvolupar-se. Cal assenyalar, també, que dins del bosc al qual fem referència, hi ha un bon nombre de peus de lledoner. Segurament es tracta de llavors portades per animals provinents de peus situats prop de les masies, ja que aquesta espècie era cultivada a petita escala prop de les cases de pagès per aprofitar-ne la rama i els fruits. De fet, els botànics cataloguen el lledoner com a subespontani dins l’ambient mediterrani. Un element interessant d’aquesta massa forestal és que a les seves vores podem trobar exemplars de grans dimensions de roure martinenc. Al nostre entendre es tracta d’arbres situats en marges d’antics camps de conreu i que, de ben segur, servien com a lloc d’ombra per als pastors o pagesos. En altres zones de Gallecs encara és possible observar arbres com els que hem descrit, és a dir, isolats enmig dels camps.
Al·ludirem seguidament al bosc de la Torre de Malla. Es tracta d’una massa forestal situada al peu del camí o carena de Sant Valerià. Aquest bosc pren el nom d’una magnífica masia anomenada la torre de Malla, situada dins del terme municipal de Parets del Vallès. Es tracta d’un bon exemple del que podem qualificar com a bosc humanitzat. Pròpiament es tracta d’una pineda de pi pinyoner i pi blanc, que té com a sotabosc, en la part més planera, un estrat herbaci continu.
En darrer lloc parlarem dels boscos de Can Mulà i Can Veire. Tant en un cas com en l’altre es tracta fonamentalment d’una pineda de pi blanc amb importants exemplars de pi pinyoner. En els indrets més frescals hi podem trobar, com als altres boscos de Gallecs, petis i interessants rodals d’alzines amb roures.
Josep Gordi (Mollet del Vallès, 1959) és professor de Geografia a la Universitat de Girona i un enamorat dels arbres, els boscos i els paisatges. Sobre aquestes temàtiques ha publicat nombrosos articles i llibres.
