Per arribar a aquest espai cal prendre la carretera C-12 que va de Balaguer a Àger. Passat el quilòmetre 180 trobareu, a mà dreta, l’imponent conjunt arquitectònic del monestir de santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.

Davant mateix de l’aparcament us apareixerà un esplèndid jardí on destaquen alguns arbres monumentals. Concretament entre l’absis i la font de la Mallola podreu observar tres lledoners monumentals que superen els 20 m d’alçada i presenten uns diàmetres dels seus troncs superiors als 4m. F. Mas i Castanyer en una entrada sobre aquests arbres al bloc Amics arbres. Arbres amics[1], esmenta que els lledoners ja apareixen en una fotografia del 1898. Per tant, tenen més de 115 anys.

lledoners monumentals

Cal assenyalar que del lledoner es diu que dóna una ombra reial ja que genera una esponerosa capçada que projecta una ampla i generosa ombra. A nivell simbòlic, entre altres atributs, aquest arbre és sinònim de benvinguda i acolliment i per aquest motiu se situa davant de l’entrada del monestir. Prop seu també podem observar uns monumentals roure de fulla petita i  pi blanc.

Després d’admirar aquests  espectaculars arbres  us proposo fer un passeig pels entorns del monestir, el qual ens permetrà gaudir d’altres arbres i boscos així com d’una panoràmica del conjunt arquitectònic del monestir. La ruta que seguirem és la que portà fins un turó on hi ha una creu amb una escultura de la mare de Déu del Puig. Per tant, cal seguir les indicacions vers la ruta de la mare de Déu del Puig que trobareu en els mateixos jardins. El passeig comença per un camí ample que, ràpidament, baixa i rodeja els camps d’esports fins arribar a una pineda de pi blanc. Un cop siguem davant del bosc, prendre’m el camí de la dreta que s’endinsa per la pineda i que ens portarà, quasi en línia recta, fins el turó de la creu de la mare de Déu del Puig.

Aquest suau turó és un esplèndid mirador que ens permetrà gaudir d’una completa panoràmica sobre el conjunt arquitectònic del monestir de les Avellanes i dels seus entorns, com el de la serra de l’obaga del convent, on hi creix un carrascar, és a dir, un alzinar continental caracteritzat pel fet que les alzines són baixes i esparses i, en conseqüència, entre els arbres s’hi desenvolupa un dens matollar. Tot el conjunt contrasta amb l’esveltesa de la pineda de pi blanc que acabem de travessar.

panoràmica del monestir de les Avellanes

Us recomano que dalt del turó hi seieu, en els bancs instal·lats, una bona estona i gaudiu del paisatge així com dels arbres més propers, com són les oliveres, les alzines i els pins blancs. Som plenament dins del món mediterrani interior, fixeu-vos en els colors del paisatge i les dimensions dels arbres que creixen només en funció de les condicions meteorològiques i compareu-los amb els arbres monumentals que hi ha en el jardí del davant del monestir. Aquest també és un bon espai per relaxar la ment i deixar que el bàlsam de la natura ens acaroni el cos i l’esperit. Per cert, ja sigui a l’anada o la tornada d’aquest tranquil passeig no us deixeu perdre el claustre del monestir.

L’inici de la passejada comença al poble de Farrera, situat al Pallars Sobirà. Per arribar-hi, cal prendre la carretera C-147 que us portarà fins a Sort i Llavorsí.  En aquesta població us desviareu a la dreta en direcció la vall Farrera i la vall de Cardós, però a pocs quilòmetres us tornareu a desviar a la dreta en direcció Tírvia. Arribats a aquest poble seguireu cap a l’esquerra en direcció a Burg. Un cop sigueu a Burg, que és el poble que dona lloc al municipi i a tota la vall, cal que continueu endavant per uns centenars de metres  i us tornareu a desviar a la dreta en direcció Farrera. A l’entrada del poble cal deixar el cotxe i continuar a peu.

Per anar cap al nucli d’Alendo us caldrà travessar tot Farrera, tot passant per sota l’església, i al final trobareu un ample camí que us portarà fins Alendo que se situa en el vessant de davant de Farrera. Per tant, es tracta d’un ruta fàcil i agradable ja que hi ha poc desnivell i, a més a més, es gaudeix de l’ombra dels arbres. Al llarg d’aquest recorregut vull que us fixeu amb quatre arbres.

El primer és el pi roig, que és un dels arbres més abundants de la coma de Burg i les muntanyes pirinenques. El reconeixereu, fàcilment, pel seu dret tronc recte i perquè en la seva part superior pren una coloració rogenca.

El segon és el bedoll que també s’identifica clarament, gràcies a l’escorça blanca que té. Si us atanseu, observareu que les fulles tenen una forma triangular i que són finament dentades i llargament peciolades, fet que genera que siguin força bellugadisses per l’acció del vent.

En tercer lloc, abans d’arribar al poble d’Alendo, us trobareu un moixera de guilla i una noguera. Si feu aquest trajecte a finals d’estiu o principis de la tardor gaudireu dels canvis de coloracions dels fruits i les fulles de la moixera. Els fruits prenen primer un color ataronjat i després vermell i les fulles, progressivament, van agafant coloracions marronoses. El seu nom prové del fet que els seus fruits s’utilitzaven com esquer per atreure i caçar els ocells.

La moixera de guilla

En darrer lloc us vull parlar de la noguera que és un arbre caducifoli provinent del nord de l’Índia i que s’ha estès per tota la mediterrània des del temps dels romans pel valor de la seva fusta i els seus fruits. Pel que fa  la seva fusta cal ressenyar que és molt preuada pels ebenistes que en fan esplèndids mobles. Del seu fruit, la nou, cal ressenyar que es fa servir de moltes maneres, crua és molt sana, verda es fa servir en la confecció de la ratafia, també es fa servir fer-ne olis o per usos medicinals. Per tot plegat, no és gens estrany que el noguer sigui un arbre molt estimat pels pagesos i sigui fàcil veure’l prop de les masies i els camins. Cal esmentar que existeix una marca de galetes que es diu: “Galetes de la Noguera Pallaresa” que segueix una recepta del 1857 i que les galetes estant fetes només amb nous de la noguera pallaresa i ribagorçana. No marxeu del Pallars sense comprar-les i quan les mengeu a casa us recordareu el noguer del camí d’Alendo.També és un arbre que apareix a la Bíblia, en concret en el càntic dels Càntics, quan l’espòs diu: “ He baixat al jardí de les nogueres” (Ct 6:11) i fins i tot, per alguns autors, el seu fruit obert simbolitza la santa Trinitat. No és estrany que Giuseppe Barbera en el seu llibre:”Tuttifrutti” que estudia la història de diferents arbres fruiters mediterranis digui que el noguer compleix, amb escreix, totes les funcions pròpies d’un arbre i encara t’ofereix sempre un lloc on recolzar-te.

El noguer

El final del trajecte és l’església romànica de santa Eulàlia d’Alendo. Es tracta d’un edifici d’una gran simplicitat ja que només té una sola nau acabada amb un absis semicircular orientat a llevant. El seu interior està ben endreçat i l’absis pintat de fa poc temps. Per tant, es nota que és un edifici molt estimat pels seus veïns. Un dels fets més remarcables d’aquesta església és la seva situació dalt d’un serrat. Aquesta ubicació li dóna una força molt notable a l’interior de l’edifici i unes magnífiques panoràmiques sobre el paisatge de la part baixa de la coma de Burg. Fa poc vaig visitar–la, amb uns amics, en un calorós dia d’estiu. Per fortuna, primer vam refrescar-nos a la font del poble i per tant, vam entrar a l’ermita més asserenats i vam estar meditant una llarga estona. A la sortida, un dels meus companys va dir-me que només entrar va sentir-se sotraguejada per la força interior del lloc.

Santa Eulàlia d'Alendo

Per arribar al santuari d’El Miracle, que és un conjunt de llocs sants situat a la comarca del Solsonès, la millor opció és prendre la carretera BV-3001 que comença a Cardona i que ens portarà al santuari entre paisatges caracteritzats per la presència de masies, boscos i camps de secà.

L’origen del santuari cal cercar-lo en l’aparició, el 3 d’agost de 1458, de la mare de Déu a dos infants, Celdoni i Jaumet, que feien de pastors i pertanyien a la masia de la Cirosa. Per aquest motiu començarem la nostra passejada davant de la creu commemorativa que se situa en un dels costats de la plaça del santuari. La creu s’aixeca en el lloc on havien existit dos ginebrons des d’on un dels dos infants va veure l’aparició. Per tant, el ginebró que pot prendre forma arbòria i arribar als 10 m va protegir o aixoplugar els dos pastores. Ara bé, abans d’iniciar l’itinerari, us recomano que visiteu l’església i que us acosteu a contemplar la talla de la Mare de Déu del Miracle que hi ha en el retaule barroc. Us adonareu que la imatge de la verge amb el nen està protegida per un arbre. Normalment l’arbre simbolitza la connexió de la terra amb el cel i, a la vegada, la protecció o aixopluc.

Creu d ela plaça del santuari

Continuarem a peu fins l’anomenada capella de la desaparició, situada a sota mateix de la rotonda d’entrada al santuari. Rep aquest nom perquè se situa en el lloc on un dels pastorets va veure desaparèixer la Verge. Cal precisar que la desaparició va tenir lloc entremig d’unes roques que hi havia al costat de l’alzinar dòria. Fixem-nos com les alzines apareixen com una fita clara del territori. Penseu que en el segle XV els bosquets havien de ser molt minsos enmig d’un territori agrícola i ramader. Actualment a l’entrada del camí que porta cap a la capella hi ha dos esplèndids roures martinencs que són dignes d’admiració. Per tant, abans o després de visitar la capella atureu-vos a observar el tronc i la capçada d’aquests dos arbres monumentals.

Roures situats a l'entrada del camí de la capella de la desaparició

Un cop hàgim gaudit de la capella i del seu entorn, retornarem a la rotonda i ens enfilarem per un còmode camí que hi ha a mà esquerra de la carretera d’entrada al santuari i que ens portarà fins a uns dipòsits d’aigua. Des d’aquest indret seguirem turó amunt fins arribar a l’ermita de sant Gabriel. Si està oberta, entreu-hi i, si us ve de gust, hi podeu meditar tranquil·lament una bona estona i gaudir de l’harmonia de l’espai. Des de dalt de la capella de sant Gabriel gaudireu d’una esplèndida panoràmica sobre les terres interiors i les serres prepirinenques.

Tot seguit seguirem tossal amunt fins arribar a dalt del turó de sant Gabriel. Des d’aquest indret, si el temps acompanya, gaudireu també d’unes magnífiques vistes. Prop  d’aquest indret hi ha l’anomenat roc de la mare de Déu, el qual segons els arqueòlegs és la llosa que cobria un sepulcre megalític. La posterior reubicació i l’existència d’una cavitat sota seu han generat diferents llegendes relacionades amb la mare de Déu.

Davallarem del turó per un corriol que trobarem a mà esquerra i que transcorre per entremig d’una jove roureda de roure de fulla petita i que, en primer terme, ens portarà a una carretera, on caldrà girar de nou a l’esquerra per retornar al santuari.

Recordeu que aquesta passejada pels llocs sants i els arbres dels entorns del santuari té com objectiu afavorir la serena contemplació dels espais religiosos dels arbres i dels paisatges. Per tant, us recomano que intenteu fer-la amb molta calma i en silenci i solitud, tot seguint l’essència de les pregàries a la Mare de Déu d’El Miracle:

Maria de les nits estrellades i de sol clar,

Ensenyeu-nos de mirar a través dels vostres ulls.

Maria del cel blau i dels aires purs,

Ensenyeu-nos l’amabilitat i la joia del donar.

Maria dels boscos i les prades,

Ensenyeu-nos de conviure en la pau