Arxiu del dilluns, 26/08/2013

Arbres i espiritualitat en el camí cap a l’església de santa Eulàlia d’Alendo

dilluns, 26/08/2013

L’inici de la passejada comença al poble de Farrera, situat al Pallars Sobirà. Per arribar-hi, cal prendre la carretera C-147 que us portarà fins a Sort i Llavorsí.  En aquesta població us desviareu a la dreta en direcció la vall Farrera i la vall de Cardós, però a pocs quilòmetres us tornareu a desviar a la dreta en direcció Tírvia. Arribats a aquest poble seguireu cap a l’esquerra en direcció a Burg. Un cop sigueu a Burg, que és el poble que dona lloc al municipi i a tota la vall, cal que continueu endavant per uns centenars de metres  i us tornareu a desviar a la dreta en direcció Farrera. A l’entrada del poble cal deixar el cotxe i continuar a peu.

Per anar cap al nucli d’Alendo us caldrà travessar tot Farrera, tot passant per sota l’església, i al final trobareu un ample camí que us portarà fins Alendo que se situa en el vessant de davant de Farrera. Per tant, es tracta d’un ruta fàcil i agradable ja que hi ha poc desnivell i, a més a més, es gaudeix de l’ombra dels arbres. Al llarg d’aquest recorregut vull que us fixeu amb quatre arbres.

El primer és el pi roig, que és un dels arbres més abundants de la coma de Burg i les muntanyes pirinenques. El reconeixereu, fàcilment, pel seu dret tronc recte i perquè en la seva part superior pren una coloració rogenca.

El segon és el bedoll que també s’identifica clarament, gràcies a l’escorça blanca que té. Si us atanseu, observareu que les fulles tenen una forma triangular i que són finament dentades i llargament peciolades, fet que genera que siguin força bellugadisses per l’acció del vent.

En tercer lloc, abans d’arribar al poble d’Alendo, us trobareu un moixera de guilla i una noguera. Si feu aquest trajecte a finals d’estiu o principis de la tardor gaudireu dels canvis de coloracions dels fruits i les fulles de la moixera. Els fruits prenen primer un color ataronjat i després vermell i les fulles, progressivament, van agafant coloracions marronoses. El seu nom prové del fet que els seus fruits s’utilitzaven com esquer per atreure i caçar els ocells.

La moixera de guilla

En darrer lloc us vull parlar de la noguera que és un arbre caducifoli provinent del nord de l’Índia i que s’ha estès per tota la mediterrània des del temps dels romans pel valor de la seva fusta i els seus fruits. Pel que fa  la seva fusta cal ressenyar que és molt preuada pels ebenistes que en fan esplèndids mobles. Del seu fruit, la nou, cal ressenyar que es fa servir de moltes maneres, crua és molt sana, verda es fa servir en la confecció de la ratafia, també es fa servir fer-ne olis o per usos medicinals. Per tot plegat, no és gens estrany que el noguer sigui un arbre molt estimat pels pagesos i sigui fàcil veure’l prop de les masies i els camins. Cal esmentar que existeix una marca de galetes que es diu: “Galetes de la Noguera Pallaresa” que segueix una recepta del 1857 i que les galetes estant fetes només amb nous de la noguera pallaresa i ribagorçana. No marxeu del Pallars sense comprar-les i quan les mengeu a casa us recordareu el noguer del camí d’Alendo.També és un arbre que apareix a la Bíblia, en concret en el càntic dels Càntics, quan l’espòs diu: “ He baixat al jardí de les nogueres” (Ct 6:11) i fins i tot, per alguns autors, el seu fruit obert simbolitza la santa Trinitat. No és estrany que Giuseppe Barbera en el seu llibre:”Tuttifrutti” que estudia la història de diferents arbres fruiters mediterranis digui que el noguer compleix, amb escreix, totes les funcions pròpies d’un arbre i encara t’ofereix sempre un lloc on recolzar-te.

El noguer

El final del trajecte és l’església romànica de santa Eulàlia d’Alendo. Es tracta d’un edifici d’una gran simplicitat ja que només té una sola nau acabada amb un absis semicircular orientat a llevant. El seu interior està ben endreçat i l’absis pintat de fa poc temps. Per tant, es nota que és un edifici molt estimat pels seus veïns. Un dels fets més remarcables d’aquesta església és la seva situació dalt d’un serrat. Aquesta ubicació li dóna una força molt notable a l’interior de l’edifici i unes magnífiques panoràmiques sobre el paisatge de la part baixa de la coma de Burg. Fa poc vaig visitar–la, amb uns amics, en un calorós dia d’estiu. Per fortuna, primer vam refrescar-nos a la font del poble i per tant, vam entrar a l’ermita més asserenats i vam estar meditant una llarga estona. A la sortida, un dels meus companys va dir-me que només entrar va sentir-se sotraguejada per la força interior del lloc.

Santa Eulàlia d'Alendo