Per arribar a la vall de Núria el més còmode és agafar el cremallera a qualsevol de les estacions que hi ha a la vall de Ribes (www.valldenuria.cat) Des de l’estació del cremallera ens dirigiren cap al santuari, el qual és un important centre de pelegrinatge ja que la Mare de Déu de Núria té unes arrels molt antigues i uns atributs molt especials que neixen lligats a l’estada de sant Gil, patró dels pastors, en aquestes terres.

Segons la llegenda el sant vivia en una cova i quan pujaven els pastors amb el bestiar a passar l’estiu, compartia amb ells el menjar, que cuinava en una gran olla de coure i a l’hora de menjar els cridava tocant la campana. Amades explica que passat molt de temps, un pastor anomenat Amadeu, va tenir una revelació divina, segons la qual en una cova del Pirineu hi havia, enterrades, una imatge de Maria, una olla i una campana, que havien sigut de sant Gil. El pastor va trobar els objectes enterrats en una cova de la vall de Núria. Els primers costums lligats a la fertilitat estaven relacionats amb la pedra de sant Gil. Amades explica que fa un segle els matrimonis pujaven a Núria i la dóna es fregava amb la pedra per tal d’assegurar-se la descendència. Més tard aquesta pràctica va traslladar-se a l’olla i a la campana de sant Gil.

Per anar fins el bosc de sant Gil, que rep aquest nom perquè se situa al damunt de la capella dedicada al sant, cal prendre el camí que hi ha, sortint del santuari, a la dreta i dirigir-se cap al torrent de Finestrelles. Un cop siguin al costat del torrent seguirem, en paral·lel, pel camí que va cap al Puigmal. Passada l’àrea d’acampada passarem per un engorgat i en aquest indret caldrà prendre el sender de l’esquerra ja que el de la dreta segueix cap el Puigmal. A partir d’aquest punt, ens anirem endinsant en la pineda de pi negre que forma el bosc de sant Gil. Aquest bosc té tres peculiaritats: se situa en una zona força inclinada, amb indrets plens de blocs de gneis i amb clarianes plenes de matollars de neret. Cal tenir present que el pi negre és un arbre d’una gran amplitud ecològica. Creix molt bé en els sòls de les obagues del Ripollès donant lloc a arbres rectes i alts, però també s’adapta als sòls pobres i rocosos de l’alta muntanya i fins i tot creix a les elevades carenes ventades de l’alta muntanya, arribant als 2400 m.

Bosc de sant Gil

Per gaudir d’aquest bosc només cal seguir el  camí, força planer, que el creua de nord a sud i aturar-se tant en els espais ombrívols, com a les clarianes rocalloses plenes de neret i gaudir d’aquests contrastos.

Un cop travessat tot el bosc aneu a un mirador situat en el coll d’en Riba, des del qual podreu observar el conjunt de la vall de Núria i, us adonareu que els boscos només ocupen, petits espais, en el vessants més abruptes. La causa d’aquesta distribució cal cercar-la en l’acció, al llarg de segles, dels pastors per fer augmentar les pastures en detriment del bosc. Per acabar el nostre recorregut només ens cal retornar al santuari pel sender que davalla cap al llac i que també passa pel davant de l’ermita de sant Gil.

Imatge antiga de Núria. A la dreta la petita extensió que ocupava el bosc de sant Gil i la podeu comparar amb l'actualitat