Arxiu de la categoria ‘General’

La carrasca monumental de Morro Badat al Matarranya.

dilluns, 28/01/2013

Per gaudir d’aquest excepcional arbre heu d’anar fins a Vallderoures. Tot seguit, cal prendre la carretera A-1414 en direcció Fondespatla (Fuenteespalda). A uns 5km. es troba aquesta monumental carrasca. Convé no córrer amb el cotxe ja que si no la passareu de llarg. Com que l’arbre se situa al costat mateix de la carretera hi ha un ample espai per aparcar.

Els arbres monumentals acostumen a situar-se al costat dels masos, en els marges dels camps o en la zona de contacte entre el bosc i les terres de conreu. La construcció de la nova carretera ha generat que una carrasca que havia crescut en un marge agrari ara se situï al costat mateix d’un talús d’una carretera.

Si cerquem el terme carrasca (Quercus rotundifolia) en qualsevol llibre de geobotànica, trobarem que es defineix com un arbre molt semblant a l’alzina vera, però més petit i de fulles arrodonides, especialment adaptada al clima mediterrani sec i continental. Tal com passa amb molts arbres monumentals, l’isolament i la longevitat els permet desenvolupar-se de forma esponerosa. Només cal tenir presents les principals magnituds d’aquesta alzina carrasca: el seu tronc fa 4,5 m de perímetre, l’alçada de  l’arbre és de 19 m i el diàmetre de la capçada és de 20m.

Tal com dèiem en l’anterior entrada, l’alzina és un arbre bíblic. Quan adquireix una gran longevitat i creix isoladament, pot desenvolupar un robust tronc i una gran capçada. Per tant, no és gens estrany que simbolitzi la fermesa, la fortalesa i la fidelitat. A la vegada és també esmentada a la Bíblia com un  lloc de trobada o reunió. En aquest sentit he llegit que dins del marc de la Trobada d’autors ebrencs del Matarranya que va tenir lloc l’agost del 2010, va celebrar-se, sota l’ombra de la capçada d’aquesta monumental carrasca, un vermut amb productes de la terra. Segur que es van sentir ben acollits !!!

L’alzina de la Rambla de Vallromanes

dilluns, 21/01/2013

Vallromanes és un municipi del Vallès situat en els primers pendents del vessant obac de la Serralada Litoral. Per tant, no és gens estrany que el seu nucli urbà estigui envoltat de boscos i com a conseqüència del creixement urbanístic, hi hagin quedat dins seu importants arbres monumentals.

La passejada que us proposem és pel mateix nucli urbà de Vallromanes. Primer de tot cal deixar el cotxe a l’aparcament que hi ha darrere  de l’església. Davant mateix d’aquest aparcament trobarem, dins de l’avinguda Can Galvany, una filera d’alzines monumentals que el procés urbanitzador ha salvaguardat -encara que alguna d’elles resta una mida descalçada.  Un petit corriol fet amb antigues travesses de tren hi discorre per sota, i permet gaudir de l’esplendor de les capçades dels arbres i del diàmetre dels seus troncs. Enmig d’aquesta filera de vuit alzines hi ha dues escultures de ferro que volen imitar el ritme dels arbres. Es tracta d’un interessant exemple de simbiosi entre art i natura. A continuació ens podem dirigir a altre punt d’interès del nucli urbà: la Rambla, flanquejada per dues fileres de plàtans esplèndides. Val la pena fer el passeig en direcció sud, fins que a mà dreta trobem la denominada alzina de la Rambla. Es tracta d’un magnífic exemple d’integració d’un arbre monumental dins la trama urbana, ja que al voltant seu hi ha un espai prou ampli per poder-la observar; perquè els arbres també necessiten un espai per poder-ne gaudir  i apreciar-ne la seva globalitat.

alzines i art

L’alzina és un arbre bíblic. Com que té una gran longevitat i pot desenvolupar un robust tronc i una gran capçada no és gens estrany que simbolitzi la fermesa, la fortalesa i la fidelitat. A la vegada és també esmentada com un  lloc de trobada o reunió i, en darrer lloc, s’utilitza com un punt de referència o, fins i tot, com un espai per enterrar objectes o persones. Veient-ne alguns exemples.

 

Jahvè se li va aparèixer a l’alzina de Mambrè mentre ell s’estava assegut a l’entrada de la tenda en plena calor del dia” (Gn 18: 1)

 

I jo que havia destruït davant vostre l’amorreu, que tenia talla com la d’un cedre i era fort com una alzina!” (Am 2:9)

 

Immolem sobre els cims de les muntanyes i cremen perfums sobre els puigs, sota l’alzina, l’alba; el terebint s’està tan bé a la seva ombra! “ (Os 4:13)

 

L’Angel del Senyor va venir a asseure’s a sota l’alzina d’Ofrà” (Jt 6, 11)

 

Aleshores va morir Deborà, la dida de Rebeca, i la van enterra a sota Bet-El, sota l’alzina, que fou anomenada “Alzina dels plors” (Gn 35: 8)

alzina

 

El roure de la Senyora o del Vilar

dimecres, 16/01/2013

 

Aquest roure monumental se situa al municipi de sant Boi de Lluçanès. Per arribar podem anar-hi per la carretera BP-4654, que neix a sant Quirze de Besora i quan arribeu al collet de sant Agustí, preneu la BP-4653. Passat un quilòmetre la BV-4608. Us recomano que deixeu el cotxe a l’entrada del poble i aneu a peu fins al roure de la Senyora, el qual se situa molt a prop del nucli urbà. En concret cal prendre el primer carrer que hi ha a l’entrada del poble on trobareu l’indicador de sant Martí de Gallifa. Al cap d’uns centenars de metres us topareu amb la casa pairal del Vilar i després de traspassar-la ja albirareu el roure, el qual queda ubicat entre un camp de conreu i una petita serra. Us caldrà rodejar el camp per acostar-vos a aquest arbre excepcional.

El roure de la senyora o del Vilar  és un arbre catalogat com a monumental des del 30 d’Agost del 1988 ja que posseeix unes mides admirables: el seu tronc mesura més de 4 metres de perímetre, l’arbre supera els 15 m. d’alçada i la seva capçada té un diàmetre d’uns 30 m.  Es creu que pot tenir més de 500 anys.

Convé asseure’s una bona estona sota la capçada d’aquest impressionant roure i, de ben segur, que gaudireu de les seves notables magnituds i entendreu la simbologia que atresora.

La capçada

Durant l’antiguitat grecollatina va ser l’arbre consagrat a Zeus, el déu de tots els déus, i  també del llamp i del tro. Per tant, cal entendre que el roure era concebut pel déu suprem com el millor dels arbres i, en conseqüència, es creava una aliança perfecta entre la part celestial i la terrenal. En el temple de Dodona, al nord-est de la Grècia actual, hi havia un roure que se l’hi atribuïen propietats endevinatòries ja que la seva capçada moguda pels vents  era interpretada pels  sacerdots del temple i donava bons a mals averanys a les demandes que se li feien.

Els boscos de roures, densos i atapeïts, han inspirat poetes i lletraferits de tots els temps que han deixat versos, textos i llegendes que tenen com a protagonistes aquests imponents arbres. Alguns fan referència al seu caràcter resistent, que ha recollit la dita popular: “ser fort com un roure”; altres han imaginat que a la seva escorça s’hi podien amagar tresors o que també fos un camí d’entrada al món de les tenebres.

el roure de la senyora

La capçada

Els xipresos de Sant Joan del Codolar

dimecres, 9/01/2013

El punt d’inici d’aquesta passejada és el poble de Cornudella de Montsant al Priorat. Si veniu de Barcelona, Lleida o Tarragona cal agafar la carretera C-242.Us recomano deixar el cotxe a l’aparcament que hi ha darrera del celler cooperatiu modernista de Cornudella, el qual va ser dissenyat per l’arquitecte Cèsar Martinell en el 1919. Si quan hi passeu està obert, també us aconsello comprar avellanes que us aniran molt bé per recuperar forces al final de la caminada. El camí de l’ermita de sant Joan del Codolar el trobareu a la sortida del poble clarament indicat. Es tracta d’uns quatre quilometres d’ascensió suau que us permetran admirar tranquil·lament la majestuositat de la serra del Montsant.

sant joan del codolar

A uns centenars de metres abans d’arribar a l’ermita, ja podreu observar els primers xipresos situats a prop del camí. Un cop enfileu el camí d’entrada de l’ermita us trobareu dues fileres de xipresos que us donen la benvinguda i si continueu vorejant l’edifici contigu a l’ermita gaudireu de l’exemplar més espectacular. Segons l’ermitana de sant Joan del Codolar, M. Montserrat, aquest monumental xiprer té més de cinc-cents anys i el conjunt de xipresos que hi ha al voltant de l’ermita són per a ella els vigilants de l’edifici sagrat.

Els vigilants

Les primeres referències simbòliques del xiprer ens apareixen a la mitologia grega. La història del xiprer va lligada a Ciparissus, que era un jove que habitava a l’illa de Ceos al mar Egeu. Vivia feliç amb un cérvol que sempre l’acompanyava. Un dia va sortir a caçar i veié, enmig dels arbres, un cos d’animal que es movia, disparà el seu arc i ferí mortalment l’animal. Quan s’hi va acostar, s’adonà que havia mort el seu cérvol estimat. Plorant amargament va decidir morir també ell. El déu Apol·lo es va compadir del pobre jove Ciparissus i quan aquest li va demanar que li fos permès plorar sempre, el va convertir en un xiprer. Per aquest motiu, el xiprer, simbolitza, entre d’altres atributs, la tristesa.

 

El xiprer és un arbre que trobem rferenciat a la Bíblia. Vegem dos passatges bíblics que il·lustren el valor positiu d’aquest arbre: “En lloc d’espines creixerà el xiprer, en lloc d’ortigues, la murtra. L’anomenada del Senyor serà gran, un senyal perpetu, indestructible” (Is 55,13) o “com una olivera carregada de fruit i com un xiprer que s’enlaira fins als núvols” (Sir 50,10).

 

Ara bé el xiprer és un arbre que pren valor espiritual en època més moderna producte, sobretot, de la seva esveltesa que fa que es converteixi en una escala simbòlica per trobar-se amb la divinitat. És per aquest motiu que ens el trobem en els claustres i jardins monàstics, en cementiris i al costat d’esglésies i ermites.

 

D’altra part, el xiprer ha tingut, dins del folklore català, una altra simbologia que ens acostava a l’inici de les possibilitats de supervivència. Joan Amades explica que, segons la llegenda, sant Francesc d’Assís hauria passat per Sant Joan Despí, i demanà acolliment a can Codina. Nodrit i descansat, el sant beneí la casa i pronosticà, que als seus estadants, mai no els mancaria el pa. Per tant, el llegendari s’esforça a fer-nos creure que els pobres havien de ser ajudats i recollits i que fer-ho donaria beneficis o evitaria problemes als més ben aposentats. I és en aquest punt que ens interessa parlar del tema dels xiprers, perquè aquests es constituïen en símbol indicador del que el desafavorit podia esperar en el moment de presentar-se a la porta del més ric. Si hi havia un xiprer davant la casa es tenia dret a un petit àpat, el pa i trago, és a dir, vi, pa i una mica d’embotit. Si n’hi havia dos, llavors es podia esperar tot un àpat complet. Tres xiprers volia dir que, a més, es tenia el dret de passar-hi la nit.

 

Finalment, el xiprer, com un dels integrants més característic del paisatge mediterrani, pot arribar a esdevenir, en algunes contrades, un símbol d’identitat del paisatge. Sobre aquest tema, són molt interessant,  de llegir les paraules de l’escriptor Santiago Rusiñol en un article anomenat “La guerra dels xiprers” on ens adonarem, a través d eles magnífiques paraules de l’autor, dels valors d’aquest arbre dins el paisatge pel literat:

Aquest bell arbre conscient, que és escultura i arquitectura, que sap lo que es fa i del modo que creix, que necessita per arrelar-se el prestigi i la noblesa de moltes generacions; que dóna silueta al paisatge i sobirania als jardins, que és campanar dels arbres i la majestat de la plana; aquest arbre que sols s’aixeca en la calma i la solitud”.

Són campanars de vellut fosc, són fantasmes immensos del jardí, són obeliscos de verdor, són monstres de simetria, de proporció i d’ampla bellesa… els troncs pugen llisos com columnes, i els capitells són la verdor que puja pariona als núvols, sense un dubte i sense una arruga; són arbres de voluntat, d’energia i consciència”.

El gran xiprer

Les Estunes, un bosc ple de tresors naturals i culturals.

dimecres, 2/01/2013

Per arribar al bosc de les Estunes, situat dins del terme municipal de Porqueres, cal prendre la carretera GI-524 que surt de Banyoles (Pla de l’Estany) en direcció Mieres i Olot. A un parell de quilòmetres de Banyoles trobareu, a mà esquerra, un trencall que assenyala “Les Estunes” i que us portarà a un petit l’aparcament que hi ha al davant mateix del bosc.

Una de les grans peculiaritats d’aquest bosc és que s’ha desenvolupat sobre un dipòsit de travertins. Aquesta àrea havia estat fa milers d’anys una antiga zona litoral d’un llac anterior a l’actual, ja que el sostre d’aquests materials es troba 10 m per sabre el nivell actual del llac. Els travertins son materials sedimentaris que tenen un origen molt peculiar i que explicarem més endavant. A més, aquestes roques presenten grans esquerdes verticals que fins i tot en alguns sectors son transitables. En conjunt, el paratge boscos posseeix un ambient molt peculiar i per aquest motiu ha estat un espai que ha motivat nombroses llegendes.

Anem, primer de tot, als arguments científics. Pel que fa a les grans esquerdes, segons les primeres explicacions que es van donar eren resultat de terratrèmols que van afectar la comarca, però avui dia es creu que les esquerdes van ser generades per esfondraments produïts en zones properes. N’hi ha prou de tenir present que la gènesi de l’estany de Banyoles és el resultat de repetits esfondraments causats per les aigües subterrànies que l’alimenten. Respecte als travertins, hem d’explicar, primer de tot, que el terme travertí és la traducció de la paraula italiana travertino. L’origen d’aquestes roques és la precipitació de carbonats en medis aquàtics continentals, com ara els estanys. Entremig dels carbonats que s’anaven sedimentant també van quedar atrapades restes vegetals, com fulles o petits troncs, i també organismes aquàtics i algues. Per tant, és molt fàcil trobar entremig dels travertins restes fossilitzades de flora i fauna de fa milers d’anys.

Pel que fa a la vegetació, els estudiosos esmenten que a la plana que envolta l’estany, és a dir, sobre sols profunds i amb materials sedimentaris, hi creixeria un bosc mixt d’alzines i roures que faria de transició entre la vegetació humida que envolta l’estany i l’alzinar amb marfull dels vessants de les serres. D’aquest tipus de bosc, només en resten petits fragments, ja que majoritàriament han desaparegut en benefici dels camps de conreu. Aquest és el cas del paratge de les Estunes, que s’ha mantingut per créixer sobre un substrat rocallós, el qual ha impedit la transformació en espai agrícola.

Aquest majestuós bosc d’alzines i roures posseeix un encant particular i especial. Direm que li prové d’una conformació natural tan propera i acollidora com enigmàtica i inquietant, tan ombrívola hom té la sensació d ‘estar absolutament aïllat de tot i tothom, alhora que conviu harmoniosament amb el món mineral el qual conforma tortuosos “palaus naturals” capaços d’albergar aquests éssers enigmàtics i fantàstics: les fades que la tradició popular banyolina hi ha situat des de temps remotíssims, unes fades o “goges” molt enfeinades filant i contemplant embadalides el bell estany proper.

Les peculiars característiques queden definides a la Llegenda de les fades de les Tunes recollida per Pere Alsias i reproduïda per Joan Vidal que en descriu l’excepcional bellesa, les peculiaritats màgiques; i tanmateix, la saviesa popular les converteix en dones “treballadores” malgrat que, tal com apunta Joan Amades, no és pas que a les terres banyolines hi hagués “lli” per tant l’adjudicació d’aquesta activitat és més pròpia de l’adequació del personatge a una feina possible que no pas a les possibilitats de l’entorn. Vegem, doncs, un fragment d’aquesta llegenda.

Les fades o goges són uns:

“[…] éssers fantàstics, impalpables, i invisibles, personificades sota la forma de dones de bellesa sens igual que tenien el seu palau encantat en el pintoresc paratge de les Tunes. Amagades de dia entre ombrívols llocs solitaris, gaudint de les delícies dels cants dels ocellets, o entre delitosos i falaguers entreteniments en les amples galeries de son fantàstic palau de les Tunes, sense ésser mai sorpreses per les atrevides mirades dels mortals. La llampant ombra de la seva encisadora boniquesa, de les riqueses dels seus vestits i la preciositat de les seves joies i les resplendors que desprenia l’ombra del seu cos, s’entreveien quan sortien a esbargir-se a la claror de la lluna i de les estrelles després d’haver assenyalat el gall la mitjanit, i només aleshores es manifestaven als vivents ja ballant i emmirallant-se sobre les plàcides aigües de l’estany, ja entonant encisadors càntics als esperits de la boscúria. En els palaus encantats de les Tunes feien també les fades sumptuosos àpats i convits, dels quals s’adonaven els mortals per les flamarades d’enlluernadora claror que sortien de les esquerdes de les roques; per la fressa de la cridòria i dels xiscles acompanyats del trinc-trinc de les copes del cristall més fi i més sonor, per les notes d’harmoniosos instruments. Àdhuc benignes, àdhuc indiferents per la sort dels mortals, cap tracte compartien amb ells, ans al contrari, de dies fugien cap als més solitaris i amagats boscos del palau de les Tunes, entretenint-se abans en tapar amb una espessa i fina xarxa de fil imperceptible que elles es filaven, totes les entrades, per a privar així el pas dels atrevits i curiosos, ja que sols tenien la sort i la joia d’entrar dintre d’aquells prohibits llocs i gaudir de la vida intima de les fades, sense necessitat de trencar aquella malla fina, aquells que abans havien renunciat a tornar mai més a riure entre els éssers mortals, conformats a quedar-se per sempre més entre les ones d’aquell fantàstic mar de joia i de delícies“.

El roure gros del bosc de les Estunes

dimarts, 18/12/2012

Aquest nou blog té com a principal objectiu afavorir i fomentar la divulgació i la connexió amb la natura i, sobretot, amb els boscos i els arbres. Per tant, cada entrada serà una proposta per conèixer una espècie o una massa forestal. Intentaré, sempre que sigui possible, presentar els valors culturals que atresoren alguns dels espais boscosos de la geografia dels Països Catalans. Començaré parlant d’un dels arbres més especials que conec: el roure gros del bosc de les Estunes, situat a prop de l’estany de Banyoles. Si aconsegueixo que en els propers mesos visiteu i us connecteu amb aquest monumental arbre o amb els altres que us aniré proposant, me’n sentiré molt satisfet.

Per arribar a aquest roure monumental cal anar al bosc de les Estunes, situat dins del terme municipal de Porqueres. El recorregut més fàcil és prendre la carretera GI-524 que surt de Banyoles (Pla de l’Estany) en direcció Mieres i Olot. A un parell de quilòmetres de Banyoles trobareu, a mà esquerra, un trencall que assenyala “Les Estunes” i que us portarà a un petit l’aparcament que hi ha al davant mateix del bosc.

Les Estunes és un petit i majestuós bosc d’alzines i roures que posseeix un encant particular i especial que li prové d’una conformació natural tan propera i acollidora com enigmàtica i inquietant, tan ombrívola que hom té la sensació d’estar absolutament aïllat de tot i tothom. Com que es tracta d’un espai ple de simbologia i encant naturalístic li dedicaré la propera entrada d’aquest bloc. Avui us parlaré de l’arbre més important i monumental d’aquest bosc: el roure gros.

El tronc del roure gros

Aquest roure creix davant d’una antiga pedrera de travertins i al bell mig d’una petita plana, fet que ens permetrà observar millor les seves magnituds.  Aquesta clara ubicació també us ajudarà a trobar-lo, molt fàcilment. Simplement caldrà que seguiu el corriol principal que travessa el bosc i com que es tracta d’un bosc d’unes dimensions molt reduïdes, gairebé sense adonar-vos i us plantareu al seu davant.

El roure gros és un arbre que, tal com indica el seu nom, té unes dimensions espectaculars ja que la seva soca fa 2,80 m de perímetre, la seva alçada és d’uns 19 m i el diàmetre de la seva capçada és de 25m.

El tronc del roure gros

Un cop sigueu davant del roure, us recomano que us enganxeu al seu tronc i mireu cap a dalt per observar tranquil·lament el fust i la seva capçada. Ràpidament us adonareu del conjunt de branques que ha anat teixint l’arbre amb el pas dels anys i de les diferents formes i dimensions que prenen. Tot seguit, fixeu-vos en la rugositat de la seva escorça, toqueu-la i sentiu-la. Penseu que és un ancià que porta segles vivint el pas de les estacions i s’ha endurit. Si teniu la fortuna de visitar aquest arbre en solitud, abraceu-lo una bona estona i tanqueu els ulls i sentireu com la seva energia i la seva força s’endinsen en vosaltres.

Una altra recomanació que us faig és que us assegueu i  recolzeu sobre el seu tronc per tal de fixar-vos en les fulles i fruits d’aquest roure martinenc. Finalment, separeu-vos-en i adoneu-vos-en de la grandiositat de la seva capçada.

Per observar un arbre, com altres elements naturals, convindria una certa calma, respecte i humilitat. Tinguem present que som davant d’un ésser viu que ens a sobrepassarà i que ha vist passejar davant seu generacions de persones que han gaudit de la seva ombra per festejar, meditar, reposar…

 

El roure gros del bosc de les Estunes