Pels boscos i ermites de Montserrat

diumenge, 28/04/2013 (jgordi)

Aquesta proposta de passejada parteix del monestir de Montserrat. Agafarem, al costat de l’actual estació del cremallera, el camí de sant Miquel que ens fa ascendir progressivament fins arribar a l’ermita del sant. Abans d’arribar-hi us recomano acostar-vos a la miranda de sant Miquel, des d’on gaudireu d’una esplèndida panoràmica de la vall del Llobregat i de les principals serralades de Catalunya. Passada l’ermita del sant, continuarem ascendint pel camí de les ermites, el qual ens portarà fins a l’estació del funicular de sant Joan. Abans d’arribar-hi podreu admirar, davant vostre, les ermites de sant Jaume i sant Joan.

Proposta de passejada per la muntanya de Montserrat

Proposta de passejada per la muntanya de Montserrat

 

Si us hi fixeu ja hem esmentat tres ermites. La causa és que el massís de Montserrat és una muntanya santa des de temps molt reculats. Es creu que en els segle VII ja van establir-s’hi els primers eremites i des del 1025 hi ha el monestir benedictí que alberga la imatge romànica de la verge negra, patrona de Catalunya. En el segle XIV la vida eremítica va arribar al seu màxim esplendor ja que existien dotze ermites ocupades que també rebien peregrins i que se situaven en llocs vertiginosos que eren, a la vegada, esplèndides balconades contemplatives. Per tant, al llarg de molts segles, els peregrins després de pregar davant la “Moreneta” continuaven el seu camí fins  algunes de les ermites per parlar amb els ermitans que tenien fama de savis i de ser sants. La major part d’aquestes ermites van ser destruïdes el 1812 amb l’arribada de les tropes napoleòniques. El monestir es va restaurar, però la vitalitat de les ermites no es va refer.

 

Els flautats i les ermites de sant Joan i sant Jaume

 

Des de l’estació del funicular de sant Joan prendrem el camí de sant Jeroni que s’endinsa per l’obaga del torrent de santa Maria. Es tracta d’un sender molt ben cuidat que transcorre per entremig d’un alzinar amb boix. Després de fer tota l’obaga, el camí comença a enfilar-se cap a sant Jeroni. En un punt d’aquest camí trobareu una cruïlla. A mà dreta observareu un corriol que baixa cap al torrent de santa Maria i arriba al monestir. Preneu-lo.

Arribats a aquest punt, us proposo el següent: abans d’endinsar-vos en l’alzinar amb boix del torrent de Santa Maria obriu, al màxim, tots els  vostres sentits per poder captar la major varietat de sensacions que transmet aquest alzinar i, per tant, camineu uns 10 minuts en silenci i solitud per dins de l’aulet fins arribar al Pla dels Ocells i després, si heu vingut acompanyats, podeu parlar-en vers quines sensacions heu viscut. És molt important adonar-se que el silenci i, a ser possible, la solitud, ens permeten obrir els nostres sentits davant de la natura.

 

Recordo algunes de les sensacions viscudes i explicades en la reunió, amb els amics que m’acompanyaven, feta al Pla dels Ocells: la força del vent i la consegüent remor que generava sobre les branques, el contrast entre la penombra de l’interior del bosc i l’excessiva claror que paties quan arribaves a una clariana, la piuladissa dels ocells, la remor que fèiem nosaltres mateixos al caminar.. Per tant, us recomano que si voleu viure en la seva plenitud el bosc, camineu sols, en silenci i amb humilitat i respecte vers la natura que us aixopluga.

Un cop hem parlat de les sensacions que ens ha generat la passejada per dins de l’alzinar amb boix, continuarem pel camí, tranquil·lament, fins retornar al monestir.

L'alzinar amb boix del torrent de santa Maria

 

El torrent de santa Maria

Història del ginjoler del carrer Arimon de Barcelona

divendres, 19/04/2013 (jgordi)

La primavera del 2007 l’Ajuntament de Barcelona va donar llicència a un projecte d’edificació en un solar del carrer Arimon, situat al barri de Sarrià – Sant Gervasi de la ciutat de Barcelona. Ara bé en aquest espai hi vivien alguns arbres enmig de trastos vells als seus peus. Un d’ells era un ginjoler de dimensions notables.

Cal tenir present que el ginjoler (Zizjpun jujuba) és un arbre de conreu agrícola antiquíssim, originari del sud i est d’Àsia i que va ser cultivat per grecs, romans i àrabs, els quals el van estendre per la mediterrània i, presumiblement ,l’introduïren a la península Ibèrica. L’arbre era important pels seus fruits, que es mengen frescos o assecats, i la qualitat de la seva fusta. A Catalunya s’utilitza per fer instruments musicals com ara gralles i tenores.

Ràpidament va iniciar-se una campanya veïnal per evitar la tala del ginjoler i d’una olivera que l’acompanyava. A la primavera del 2007 s’aconseguí que l’arbre fos declarat d’interès local i es posà de manifest que és tractava d’un dels exemplars més antics d’Europa ja que va ser plantat el 1857 i sobrepassa els 12 m d’alçada.

Al llarg dels anys 2007 i 2008 es van recollir 1500 signatures per evitar la desaparició d’aquests arbres. El moviment veïnal va aconseguir que la propietària del solar desistís d’executar la construcció i, posteriorment, l’ajuntament, mitjançant una permuta, va aconseguir la propietat del solar.

En els darrers moments del canvi de mandat de l’anterior a l’actual ajuntament, els veïns encara van témer pel futur del ginjoler i per aquest motiu, la senyora Isabel Nuñez, una de les principals impulsores d’aquesta campanya, va escriure una carta oberta al senyor Trias demanant que al voltant de l’arbre es construís una zona verda. Temps enrere ella ja li havia regalat un exemplar del seu llibre: “La plaza del azufaifo”[1] on s’explica la lluita veïnal per defensar l’arbre.

M’agradaria reproduir un parell de fragments de la carta oberta dirigida a Xavier Trias: “…També que si tots els arbres haurien de ser protegits, els arbres històrics i monumentals exigeixen una protecció encara més important, l’aplicació de les normes europees, que demanen un territori lliure de construcció al voltant per a la salut i manteniment d’aquests arbres. En aquests moments, unes obres amenacen el ginjoler del carrer Arimon, catalogat com l’exemplar de ginjoler més gran i important documentat a Europa. Cap centre social no justifica aquesta destrucció.

Sis plau, senyor Trias, vingui a veure el ginjoler. Faci aturar les obres. Permeti que els nostres experts independents parlin i dictaminin el que cal per protegir l’arbre. No deixi que el destrueixin”.

Lamentablement, el desembre del 2012 traspassava Isabel Nuñez Salmeron, escriptora, traductora, crítica literària i amant dels arbres. Podeu llegir els seus textos en els seus llibres i en els seus blogs[2]

Finalment, l’arbre no només s’ha salvat sinó que s’ha dignificat l’espai on creix ja que al seu voltant hi ha una zona verda i als costats un equipament municipal i una mitgera decorada, recentment, pels alumnes de l’Escola Superior de Disseny i Art Llotja, al peu de la qual hi ha nombroses dites populars catalanes que fan referència al ginjoler i al seu fruit el gínjol, com per exemple: “estar més content que un gínjol”.

Totes les històries tenen personatges amagats i sorprenents, però la de la Isabel t’arriba al cor per la constància i estima cap un ésser de la creació, com és el ginjoler. Abans d’escriure la darrera versió d’aquestes ratlles vaig visitar el ginjoler del carrer Arimón per fotografiar-lo  i malgrat que encara no havia tret les fulles se’l veia content amb els seus nous veïns i d’estar en un espai obert a tots els ciutadans. Gràcies Isabel i a tots els que vau treballar per salvar un bell arbre que d’altres terres va arribar per arrelar entre nosaltres i donar-nos ombra i fruits per molts anys.

Gingoler del carrer Arimon

El ginjoler i la nova mitgera

 


[1] Antoni Puigverd, en un article a La Vanguardia, del 7 de juliol de 2007 deia el següent: “Que unos vecinos intenten salvar un árbol parece un modestísimo objetivo. Pero se ha convertido en una batalla simbólica: la cruda razón económica contra la melancolía por las pérdidas irreparables de nuestro tiempo. El árbol es un monumental azufaifo o ginjoler, situado en un pequeño jardín del cruce Arimon-Berlinès, perteneciente a una entrañable torrecita de aspecto menestral

[2] isabelnunez-zbelnu.blogspot.com i articulosisabelnunez.blogspot.com

Els arbres de l’estany de Sils, a la primavera

divendres, 12/04/2013 (jgordi)

Per arribar a l’estany de Sils teniu dues opcions: anar-hi amb tren i baixar a l’estació de Sils (línia Girona-Portbou) o arribar-hi amb cotxe i deixar-lo a l’aparcament de l’estació de tren. Des d’aquest punt cal continuar a peu fins l’estany. Aquest se situa a uns centenars de metres de l’estació; el  recorregut per arribar-hi està molt ben indicat.

Us recomano fer la volta a tot l’estany, fet que us permetrà observar la seva fauna i mentre camineu aturar-vos per gaudir de l’enorme varietat d’arbres que hi ha al peu mateix del camí.

Visitar l’estany de Sils a la primavera és la millor opció ja que els arbres que creixen al seu voltant ja han tret les seves tendres fulles i la meteorologia us pot obsequiar amb un dia de temperatures suaus i cels nets de núvols. Els principals arbres que hi podreu observar al costat mateix del camí són el freixe de fulla estreta, el salze blanc, l’om i algun roure. D’altra part, també cal ressenyar l’existència de plantacions de  pollancres envoltant bona part de l’estany.

Salze blanc

L’estany de Sils és un paisatge  molt peculiar ja que ha evolucionat de forma paral·lela als canvis que ha viscut la nostra societat al llarg de la història. Com a zona humida i des de temps medievals ha estat considerat un lloc insalubre ja que era un focus de malalties derivades de l’estancament de l’aigua, com el paludisme. Aquesta realitat va generar que s’intentés dessecar en diverses ocasions. Finalment, el 1851, amb la construcció de la sèquia de Sils i d’un mur paral·lel a la riera de santa Coloma que tenia com objectiu impedir l’entrada de les aigües de les revingudes de la riera,  es va aconseguir drenar, de forma efectiva, l’aigua. Amb l’ajuda dels pagesos del voltant es van acabar d’abocar terres i es va aconseguir que  la zona humida es convertís en un conjunt de camps de conreu, els quals es van quedar els pagesos que hi van treballar.

Els usos agrícoles tradicionals d’aquestes terres es van mantenir fins la dècada dels setanta. A partir d’aquest moment, algunes parcel·les es van abandonar i d’altres es van convertir en plantacions de pollancres i plàtans.

La darrera etapa de la història d’aquest paisatge té lloc a finals de la dècada dels noranta quan, gràcies sobretot a l’acció de l’Ajuntament de Sils i de la Fundació Natura, s’aconsegueix redactar i aprovar un Pla Especial de Protecció de les terres de l’estany, comprar finques privades i amb diners d’un projecte LIFE europeu, executar un el projecte de recuperació de l’estany de Sils.

Freixe

La verdor primaveral dels arbres fruiters a la vall del Corb

dissabte, 6/04/2013 (jgordi)

Les terres de ponent, a la primavera, són fascinants. Cada cop que hi passejo em sorprèn la suavitat de les seves serres, la tendra verdor de les noves fulles dels arbres fruiters dels fons de vall;  tot plegat  contrastant amb el verd intens de les pinedes i els alzinars que coronen els vessants, com és sorprenent la calculada ubicació dels nuclis rurals.

Avui, mentre llegia una entrevista que se l’hi feia al periodista Lluís Foix al diari “Ara[1]” , he recordat una breu passejada pels entorns de Vallbona de les Monges. Foix és nascut a Rocafort de Vallbona i acaba d’escriure un llibre titulat “La marinada sempre arriba”, en el qual  parla de la seva infantesa. A l’entrevista diu el següent: “A mi m’ha condicionat molt haver fet de pagès, quan vaig plegar d’escola, dels 14 als 16 anys. Això et dóna una relació amb la terra, amb la naturalesa. Vius el temps, depens del temps que faci. Has d’esperar. Quan toca, toca: no pots segar ni un dia abans ni un dia després”.

 

Certament, treballar la terra i sentir el pas de les estacions amb tota les alegries i patiments que això genera, ha de marcar el caràcter. Però, fer-ho en un espai tant contrastat, climàticament parlant, com la vall del Corb ha de fer-ho molt més. En aquest sentit em venen a la ment un seguit d’imatges de simple viatger que ha passat, normalment massa ràpid, per aquestes contrades: la boira i les gebrades hivernals, la verdor dels arbres fruiters a la primavera, la contundent calor del migdia a l’estiu i la suavitat de les tardes tardorals. Terra de contrastos. La fredor dels llargs i foscos mesos de l’hivern és el preludi de l’esclat de la primavera, primer en forma de flor i després de fulla. L’aïllament hivernal dóna pas a l’agradable caminada dels dies d’abril.

 

En conclusió, tot passejant per aquestes suaus valls que conformen la vall del Corb, te n’adones de l’harmonia que, majoritàriament, encara regna en aquests paisatges i com aquesta percepció és producte d’observar que tot és al seu lloc: els pobles units i arrecerats, els fruiters al fons de vall, les oliveres a mig vessant i les pinedes i els alzinars coronant les serres


[1] Diari “Ara” del dissabte  6 d’abril de 2013

El xiprer dels pantans del parc de Diagonal Mar a Barcelona

dimarts, 26/03/2013 (jgordi)

El parc de Diagonal Mar, inaugurat el febrer de 2002, és la segona zona verda més gran de la ciutat de Barcelona. Va ser ideat pels arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue (www.mirallestagliabue.com ) i és un espai esplèndid per passejar i gaudir dels arbres. Com que es tracta d’un parc que combina les llacunes amb petits monticles, apareixen una certa diversitat de petits hàbitats que han permès que es plantessin una gran varietat d’espècies arbòries, les quals al cap d’onze anys de la seva inauguració ja fan un gran goig.

Al voltant dels passejos podem observar moltes espècies mediterrànies, com alzines, suros o plàtans. Ara bé, vull recomanar-vos que fixeu la vostra atenció en una espècie forana que viu en les zones inundades: el xiprer dels pantans (Taxodium distichum) i que és originària dels ambients humits del sud est dels Estats Units. Tingueu present que és l’arbre emblema de l’estat de Louisiana i el símbol dels aiguamolls del sud dels Estats Units. El trobareu en els marges de les llacunes del parc i, normalment, es tracta de arbres joves.

Es tracta d’un arbre, de la família de les taxodiàcies, de creixement molt recte i columnar, que pot arribar als 40 m d’alçada i  fer un diàmetre del tronc d’entre 2 i 3 m. Un tret molt característic d’aquest arbre és que desenvolupa arrels aèries, que surten verticals de terra i de l’aigua per poder respirar i que són pròpies dels arbres que viuen en terrenys inundats. L’escorça està fissurada verticalment i pren coloracions grisenques i vermelloses. Les fulles són lanceolades i caducifòlies i la capçada té una morfologia piramidal. A la primavera, les fulles tot just comencen a brostar i per tant, l’arbre, encara presenta una coloració marronosa.

En darrer lloc, esmentar que és un arbre que té una gran longevitat. El 16 de gener de 2012 va caure destruït pel foc “El Senador” que era el nom que rebia un xiprer dels pantans que es calculava que tenia uns 3500 anys i que vivia al parc de l’arbre gran a l’estat de Florida. Fins el 1925 feia 50 m d’alçada, però un huracà va escapçar-ne la part superior i feia 5,3 m de diàmetre de tronc.

Va ser introduït a Europa a mitjans del segle XVII pel botànic i jardiner anglès  John Tradescent el Jove, (1608-1662) tornant d’un viatge per Virginia. Cal ressenyar que aquest botànic va arribar a ser el jardiner en cap dels jardins del rei Carles I d’Anglaterra. Per tant, des d’Anglaterra es va difondre cap altres jardins europeus.

Els boscos i arbres de Gallecs a la primavera

divendres, 15/03/2013 (jgordi)

Abans de res, tingueu present que la primavera és el millor moment per visitar Gallecs. Per conèixer aquests boscos el millor és fer-ho a peu i dedicar-hi tot un matí. Podem deixar el cotxe a Mollet del Vallès, en concret a l’aparcament del supermercat Esclat, situat al costat mateix de l’autopista AP-7 o en qualsevol carrer del barri de can Borrell. L’autopista AP-7 en aquest punt té entrades i sortides tant en direcció nord com sud. Una altra opció és arribar en tren i creuar el nucli urbà per la rambla fins arribar a topar-nos amb el mur de l’autopista.

Des d’aquest indret podrem, primer de tot, travessar l’autopista i dirigir-nos cap la riera de Gallecs, que és el veritable pal de paller d’aquest indret. Seguirem per l’ample camí que va paral·lel a la riera fins a l’església de Santa Maria de Gallecs. Al llarg d’aquest primer tram podrem admirar els plàtans que van ser plantats fa anys i que van substituir el bosc en galeria propi d’aquestes terres i que és l’albereda, és a dir, el bosc d’àlbers.

Abans d’arribar a l’església de Santa Maria de Gallecs el  camí segueix la riera i passa per sota de la carretera. Convé seguir-lo perquè ens portarà fins al bosc de Can Veire. Aquesta és la massa forestal més important dels boscos de Gallecs.

A continuació prendrem el camí que es dirigeix cap a la carena des de la qual gaudirem d’una bona panoràmica de la plana vallesana. Des d’aquí es veurem les altres tres masses forestals: el bosc de la Torre de Malla, el bosc de Can Jornet i el bosc de Can Torres. Podem visitar-los i després tornar al fons de la vall per visitar l’ermita romànica de santa Maria de Gallecs i després retornar al punt de partida.

Els boscos de Santa Maria de Gallecs prenen el nom de masies properes. Masies que, en la seva major part encara existeixen. A continuació esmentarem l’estat actual d’aquests boscos, quant a característiques i composició.

En primer lloc fem referència al bosc de Can Torres. Es tracta de la primera massa forestal que trobem venint de Mollet, a mà dreta, i que pren el nom de la desapareguda masia de can Torres, que es localitzava entre l’actual carretera i el bosc. Aquesta formació forestal a nivell fisiognòmic és una pineda de pi pinyoner.

Tot seguit parlarem del bosc de Can Jornet. Està situat al darrere de la masia del mateix nom, que es localitza a uns centenars de metres de l’església romànica de Santa Maria de Gallecs i a prop de la carretera que travessa la vall. Aquest és un bosc on predominen les alzines i els roures, tot i que enmig ens apareixen significatius exemplars de pi blanc i de pi pinyoner. Tal com passa en els sectors d’aquests boscos on predominen les alzines i els roures, la regeneració dels pins és nul·la. La raó és ben simple: aquestes espècies són arbres de llum i  un context d’alzines i roures no és el millor per desenvolupar-se. Cal assenyalar, també, que dins del bosc al qual fem referència, hi ha un bon nombre de peus de lledoner. Segurament es tracta de llavors portades per animals provinents de peus situats prop de les masies, ja que aquesta espècie era cultivada a petita escala prop de les cases de pagès per aprofitar-ne la rama i els fruits. De fet, els botànics cataloguen el lledoner com a subespontani dins l’ambient mediterrani. Un element interessant d’aquesta massa forestal és que a les seves vores podem trobar exemplars de grans dimensions de roure martinenc. Al nostre entendre es tracta d’arbres situats en marges d’antics camps de conreu i que, de ben segur, servien com a lloc d’ombra per als pastors o pagesos. En altres zones de Gallecs encara és possible observar arbres com els que hem descrit, és a dir, isolats enmig dels camps.

 Al·ludirem seguidament al bosc de la Torre de Malla. Es tracta d’una massa forestal situada al peu del camí o carena de Sant Valerià. Aquest bosc pren el nom d’una magnífica masia anomenada  la torre de Malla, situada dins del terme municipal de Parets del Vallès. Es tracta d’un bon exemple del que podem qualificar com a bosc humanitzat. Pròpiament es tracta d’una pineda de pi pinyoner i pi blanc, que té com a sotabosc, en la part més planera, un estrat herbaci continu.

En darrer lloc parlarem dels boscos de Can Mulà i Can Veire. Tant en un cas com en l’altre es tracta fonamentalment d’una pineda de pi blanc amb importants exemplars de pi pinyoner. En els indrets més frescals hi podem trobar, com als altres boscos de Gallecs, petis i interessants rodals d’alzines amb roures.

Lo Parot, una olivera mil·lenària inoblidable.

dimarts, 5/03/2013 (jgordi)

Per arribar a aquest arbre excepcional, cal anar fins a Horta de Sant Joan, a la comarca de la Terra Alta. A uns centenars de metres de la sortida del poble en direcció Bot, per la carretera T-334, dins d’una finca privada, que amablement facilita l’entrada, i enmig d’un oliverar, ens apareix un veritable espectacle de la natura.

Es tracta de l’olivera anomenada “Lo Parot” que vol dir el pare de tots els arbres ja que simplement és el més vell del territori català. Es tracta d’una olivera mil·lenària declarada arbre monumental el 1990 i que té  8m d’alçada, una volta de canó, a 1,30 m d’alçada, de 7,45 m, un volt de soca de 15 m i un diàmetre de capçada de 9 m.

Observar aquesta olivera pot tenir el mateix encant històric que contemplar una ermita romànica ja que l’arbre es va plantar possiblement al mateix temps que s’aixecaven els murs d’aquests temples. Per tant, es tracta d’un veritable monument natural que ha nodrit moltes generacions d’habitants de la Terra Alta a partir de l’oli que se n’ha pogut esprémer de les seves olives.

L’olivera és un dels arbres més longeus de la Mediterrània. Entretenir-se a mirar la recargolada soca ens fa pensar en les tempestes, les ventades, les fredorades i les sequeres que ha suportat aquest arbre al llarg de la seva vida. Malgrat les ferides patides i la buidor de l’interior del seu tronc, “Lo Parot” segueix obrint la seva capçada cap al cel, talment com si ens digues: “segueixo essent aquí, esperant el sol i l’aigua de cada primavera per tornar a començar el meu cicle vital”.

Aquesta visita ens ha fet pensar en les oliveres mil·lenàries. Després de consultar blocs i notícies hem comprovat amb satisfacció  que la Taula del Sènia (www.tauladelsenia.org ) va encarregar el 2009 un recompte d’aquests arbres. El resultat va ser que es van identificar-se, en els 29 municipis de la Mancomunitat del Sènia, que compren terres catalanes, aragoneses i valencianes, 4.157 peus que, a 1,30 m d’alçada el tronc tenen un perímetre superior a 3,5 m. Una de les iniciatives d’aquesta associació ha estat la promoció d’oli d’oliveres mil·lenàries. Certament un pa amb tomàquet  regat amb aquest oli és com degustar un pessic d’història.

El Pi de les Tres Branques

divendres, 22/02/2013 (jgordi)

El Pi de les Tres Branques es localitza en el pla de Campllong dins del municipi del mateix nom, a la comarca del Berguedà. Per arribar-hi cal prendre la carretera BV-4243 que va de Berga cap als Rasos de Peguera. Al cap d’uns cinc quilòmetres trobareu un trencall a mà esquerra vers Castellar del Riu que cal prendre. Passat un quilòmetre arribareu al pla de Campllong. Un cop arribats al pla convé que us endinseu a peu per la pineda de pi roig que hi ha davant vostre, on fàcilment trobareu aquest arbre que és el símbol de la unitat dels Països Catalans: Catalunya, País Valencià i Illes Balears, ja que les tres branques surten d’una única soca.

Cal esmentar que actualment aquest arbre està mort. Quan era viu havia estat un pi roig que sobrepassava els 28 m d’alçada i que el 1985 va ser catalogat com a arbre monumental per la Generalitat de Catalunya. Cal assenyalar que, a un centenar de metres del tradicional Pi de les Tres Branques, hi ha un altre pi roig que també té tres branques, amb unes dimensions importants ja que arriba als 19 m d’alçada i catalogat també com a arbre monumental i que amb el pas del temps s’acabarà convertint en el substitut simbòlic de l’anterior.

 

 La simbologia del Pi de les Tres Branques neix d’un poema de Jacint Verdaguer titulat: “El pi de les tres branques” i on es parla d’un somni que el jove rei Jaume I va tenir als peus del pi roig. En aquest somni  es convertia en rei de Catalunya, València i Mallorca. El poema acaba dient: “preguem que sia aqueix pi / l’arbre sagrat de la pàtria”.  A partir del 1904 es va celebrar, al voltant de l’arbre, la primera diada nacionalista i encara s’hi celebra.

Si voleu, us recomano que cerqueu un pi qualsevol del pla de Campllong que permeti observar el tradicional Pi de les Tres Branques i us hi assegueu recolzant-vos en el seu tronc i llegiu aquest fragment del poema de Verdaguer.

Lo Campllong té com un breç
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l’any com l’esmaragda.

Corona immensa de tots
és una hermosa Pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s’esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.

Don Jaume cau de genolls
i en son èxtasis exclama:
—Al Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna!
tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l’arbre de Mambré
on Abraham reposava.—
Fent la senyal de la creu
se recolza a la Pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.

Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l’abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.
Alça els ulls a l’Infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d’estels
i al cim lluna minvanta.

En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l’alba;
al bes de l’alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
—He somniat que era gran
i d’un bell país monarca,
d’un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix Pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.—

Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s’amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l’acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l’Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d’una arpa,
les tres nimfes d’eixa mar,
d’aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d’eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:

—Preguem, que sols Déu és gran,
los homes són ombra vana;
preguem que sia aqueix Pi
l’arbre sagrat de la pàtria.—

Bicicleta i arbres per Barcelona

dijous, 14/02/2013 (jgordi)

Passejar amb bicicleta per la ciutat de Barcelona qualsevol dissabte o diumenge, a primera hora del matí, és un plaer. Es viu la ciutat amb tranquil·litat i es pot passejar per carrers i parcs amb calma. Si a més a més afegim al nostre itinerari l’observació plàcida d’alguns arbres, la passejada matinal pot esdevenir perfecte.

L’Ajuntament de Barcelona ha editat unes senzilles propostes d’itineraris ciclistes que t’orienten en la trobada i l’observació arbres meritoris. Us els podeu descarregar al seu web. Cal tenir present que la ciutat té un gran nombre de carrers arbrats així com d’interessantíssims jardins i parcs. El resultat és que Barcelona compta amb uns 150.000 arbres i palmeres de més de 128 espècies. Nosaltres hem triat l’itinerari nº 1 ja que passa per tres espais que m’agraden molt: el parc de la Ciutadella, el front marítim i el parc de Diagonal Mar. Per qüestions d’espai, només ens centrarem en dos arbres d’aquest itinerari: la magnòlia i la bella ombra.

La magnòlia (Magnolia grandiflora) que us proposem observar se situa dins del parc de la Ciutadella, prop de l’hivernacle. La magnòlia comuna és una de les espècies emblemàtiques del bosc planifoli de la plana costanera atlàntica dels SE dels Estats Units. Es tracta d’un arbre que pot fer-se molt gran i que té unes fulles perennifòlies, amb l’anvers d’un verd focs brillant i el revers amb un to rovellat. L’element més vistós d’aquest arbre són les seves grans flors que tenen entre 20 i 25 cm, són d’un color blanc cremós i, sobretot, són molt aromàtiques. La família de les magnoliàcies és considerada com la més primitiva de totes les famílies de les angiospermes, sobretot, per la morfologia de les flors, és a dir, per la grandària i la disposició en espiral de les peces florals.

Al llarg del segle XVIII la Magnòlia va arribar a Europa, però anteriorment ja es cultivava als Estats Units i a l’Amèrica del Sud. Per la seva bellesa es convertí en un símbol del Romanticisme als estats del sud dels Estats Units, i fou un dels emblemes de l’exèrcit confederat durant la Guerra Civil nord-americana. La seva flor representa l’estat de Louisiana des del 1900 i també des del 1952 és la flor i l’arbre de Mississipí. Aquest estat rep el sobrenom: The Magnolia State.

La flor de la magnòlia s’associa a la noblesa, la perseverança, la dignitat i l’estima per la natura. Per a alguns estudiosos del simbolisme dels arbres, la magnòlia esdevé l’arbre còsmic ja que és una de les espècies més antigues que existeixen sobre la terra i se sap que en temps remots s’estenien per altres continents. Cal esmentar que l’arbre còsmic representa el centre i, a la vegada, l’inici del viatge imaginari per la història de la humanitat.

El segon arbre del qual volem parlar és la Bellaombra (Phytolaca dioica) que es troba al final del passeig Joan de Borbó que hi ha al davant del barri de la Barceloneta i, per tant, en el mateix front marítim. Aquests arbre forma part d’un grup d’arbres de la mateixa espècie que hi ha al voltant d’una curiosa obra artística.

 

La Bellaombra és un arbre originari de Sud-Amèrica, en concret de la zona de la pampa que hi ha entre l’Argentina i l’Uruguai. Era una espècie que vivia associada als bosquets de ribera. Ara bé, actualment la major part d’aquests arbres creixen com arbres ornamentals, al costat de les estàncies o cases de la pampa.

La bellaombra és un arbre que presenta un tronc molt peculiar ja que la seva base és molt ampla, accidentada i plena de contraforts. Desenvolupa una capçada molt densa i tupida formada per unes fulles perennifòlies i amples. L’arbre pot arribar a sobrepassar els 15 m d’alçada.

El bé més preuat d’aquest arbre, tal com seu nom indica, és l’agradable ombra que genera sota seu. Per aquest motiu és un arbre que apareix a diferents fronts marítims.

L’ametller florit de la tomba del poeta Joan Maragall

dimarts, 5/02/2013 (jgordi)

Tots els segons diumenges de febrer, des de 1924, davant de la tomba del poeta Joan Maragall, al cementiri de Sant Gervasi, s’hi celebra la festa de l’ametller florit. Per tant, el proper 10 de Febrer, si us hi acosteu, podreu gaudir d’una celebració senzilla i emotiva en la qual les persones recorden el poeta recitant els seus versos. (http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/ILC/Documents/programa_ametller_2013.pdf  )

Un dels moments especials que té aquesta trobada  es produeix quan, en el decurs del recitat del poema “L’ametller”, el qual es fa al costat mateix de l’ametller plantat en una de les cantonades de la tomba del poeta, s’uneixen els versos de Maragall amb la realitat: l’arbre,  normalment,  està  traient les seves primeres flors, només que el bon temps li hagi permès despuntar un xic, i les paraules de Maragall cobren un sentit molt més ampli.

En aquest instant, és fàcil repensar en com els versos del poeta permeten comunicar els tres mons, m’explico:l’arbre, amb les seves arrels subterrànies, s’endinsa en el subsòl on reposen les despulles del poeta per, tot seguit , possibilitar que el seu tronc  emergeixi sobre el terra on, finalment, la capçada i, sobretot, les seves flors et fan mirar cap al cel on situem l’anima del gran poeta.

Conseqüentment, l’ametller, al qual dotem de tot el simbolisme que li cal per complir aquest menester, esdevé el pal de paller i ens recorda i connecta  aquests tres mons.  Hi pensem, resseguim aquest camí cap a la immensitat i gaudim dels versos del poeta com mai.

Si voleu avançar-vos-hi una mica i començar a experimentar les sensacions d’aquesta celebració, podeu llegir l’homenatge que Maragall va dedicar  a l’ametller l’any 1901:

L’ametller

 

23 de gener:

Avui, per la primera i dolça volta,

m’ha sorprès la blancor dels ametllers

traient el cap per sobre dels recers

de l’hort blanc de les monges caputxines:

semblaven esfereïts de sentir-se tan florits

tots sols entre les boirines.

 

6 de febrer:

Avui semblaven valents

i semblava que cantaven

afrontant a tots els vents

i a les neus que els vents portaven.

Sota les neus imminents

cantaven de l’alegria

d’haver florit innocents

abans de l’hora i del dia:

des del fons dels jorns vinents,

plorant, la Primavera els beneïa.

 

15 de febrer:

Avui ha caigut neu damunt les flors

i damunt de les coses primerenques:

un matí de blancor que el sol ha fos.

A migdia poncelles vermellenques

han tret el cap florit entre la neu

i han resplendit en mig de la blancura:

els ametllers han dat gràcies a Déu

agitant llur rosada vestidura.