Reus, capital cultural i capital del Vermut

dijous, 30/03/2017 (Susanna Ginesta Coll)

S’ha de servir fred, sense gel ni llimona o taronja i amb un dit de sifó perquè no faci caparra. Aquest és el secret de com beure un vermut, segons Joan Tàpias, el creador del Museu del Vermut de Reus. El vermut és un licor aromatitzat amb herbes, format a base de vi neutre de bona qualitat, un toc d’absenta o donzell i altres espècies amargues i tòniques. Després de molts anys, està vivint un renaixement, es considera vintage i deixa d’associar-se a bar antic i de gent gran.

        

 

Sabies que a Reus a primers del segle XX hi va arribar a haver més de 30 marques de vermut? Però d’on arrenca la tradició del vermut a Reus? L’arribada de la fil·loxera va ser un punt d’inflexió, ja que va fer tancar molts cellers de la ciutat. El pioner a introduir el vermut, paraula alemanya del donzell, va ser Joan Gili, que el 1982 va portar la moda d’Itàlia, que l’havia recollit d’Alemanya. A partir d’aquí altres el van copiar i la competència va fer que sorgissin vermuts de molta qualitat, sempre elaborats de forma tradicional amb una base de vi blanc i plantes aromàtiques.

Podem conèixer Els origens del vermut de Reus fent l’itinerari turístic del mateix nom, que ens portarà al Museu del Vermut, restaurant amb una col·lecció al voltant d’aquesta beguda espirituosa de més de 5.000 peces, entre les que destaquen 1.900 marques de 56 països, 1.400 ampolles, 300 cartells publicitaris així com les ampolles de les fins a 30 empreses de vermut que ha tingut la ciutat. Actualment només queda Yzaguirre, Miró i  De Muller així com Vermuts Rofes, tot i que aquest últim com a restaurant. Justament és un dels llocs que es visita amb aquesta ruta. L’antiga fàbrica és de 1908 i encara conserva les grans botes. El recorregut també passa per Cal Massó, una altra antiga fàbrica de licors. En l’actualitat és un espai de difusió cultural amb programació de música, cinema i teatre, i amb tallers de diferents àmbits de les arts escèniques. Disposa d’una cafeteria vermuteria i una terrassa interior.

    

Sabies que el vermut va ser l’única beguda amb alcohol que va entrar als Estats Units durant la Llei Seca? El van poder entrar amb una etiqueta que mostrava el seus valors medicinals. Era una època en què Reus era coneguda també per un hospital psiquiàtric innovador: l‘Institut Pere Mata. Un edifici modernista singular, projectat per Lluís Domènech i Montaner i construït entre 1897 i 1912. Podem visitar-ne el pavelló dels Distingits en una visita guiada teatralitzada que ens mostra les habitacions, espais comuns com la sala de jocs i la cuina-menjador, entre d’altres. El vam visitar amb un grup de bloggers gastronòmics sota l’organització de Glòria Mohedano de No tot són postres i Marta Jubert de Pa de Nous.

 

 

Reus té diversos atractius per visitar, començant pel Gaudí Centre de la Plaça del Mercadal, que acull l’Oficina Turística. El Gaudí Centre Reus és l’homenatge que la ciutat natal de Gaudí dedica al seu fill més universal. A la mateixa plaça hi trobem una de les joies modernistes de la ciutat: la Casa Navàs. Ben a prop també es pot visitar el campanar annex a la Prioral de Sant Pere, coronat per la campana Petra Clàudia. I com a lloc únic, trobem el Centre de Lectura, entitat singular creada el 1859.

         

A més de presumir d’edificis i de vermut, Reus també pot presumir d’un pa molt bo ja que el Forn Sistaré, fundat el 1910, va guanyar el Concurs a Millor Pa de Pagès Català igp 2016. Entre les diferents innovacions que aporten hi ha el paquet “Jo porto el pa”, l’opció de quedar bé quan anem a visitar una casa per compartir un àpat. Aquest forn també fa unes coques especials, com la d’ou, que només es fa pel Dijous gras. Xavier i Tomàs Pàmies han creat també la coca de la Capital de la Cultura Catalana Reus 2017, que porta productes de Reus o del territori, com l’avellana (l’altre producte estrella de la zona), l’oli DO Siurana i, fins i tot, una crosta amb vermut de Reus. Coca i vermut, doncs, per brindar per la capitalitat!


 

Menjar viu, Collserola sostenible

dimecres, 30/12/2015 (Susanna Ginesta Coll)

De vegades ens dóna la impressió que ja ho sabem tot sobre un tema i que no hi ha res que ens pugui sorprendre. O fins i tot que ens pugui canviar la perspectiva fins al punt de donar-li la volta a alguna cosa que fem sense pensar, com és l’acte de menjar. A l’estiu vaig fer un viatge que tenia pendent feia molts anys a Equador, on viuen uns cosins segons. Els dos petits, en Josep i la Carmina, em van parlar d’un tipus d’alimentació, el menjar viu o raw food, i una manera de sanar el cos que desconeixia, que propugna l’argentí Néstor Palmetti d’Espacio Depurativo.

IMG_6379

Sempre costa molt de canviar hàbits però de vegades algun detonant ho fa possible. I va ser gràcies als amics de la Mochila Verde que vaig poder experimentar allò que havia llegit a l’agost ben lluny d’aquí. Tomás Ibáñez, d’aquesta associació de turisme responsable, ens va convidar i acompanyar a uns quants bloggers a experimentar amb diverses propostes al Parc Natural de la Serra de Collserola. Un gran matí descobrint coses noves amb persones compromeses amb la sostenibilitat, com Sònia Flotats de So Good So Cute, Eva Garcia Sebelón d’Ecoology o Pruden Rodríguez de Kiribatis.


IMG_6428

La ruta va començar a Valldoreix (Sant Cugat del Vallès) visitant la Cooperativa l’Ortiga als terrenys de can Monmany, que havien estat molt productius en vi al segle XVIII. Aitana Martín-Aragón, que coordina els tallers escolars, ens va explicar com funciona aquesta finca municipal de 2 hectàrees que gestionen des de fa 6 anys. A més de fer formació pedagògica i acollir i formar en agricultura ecològica persones amb risc d’exclusió social (aturats, immigrants i altres), distribueixen unes 350 cistelles ecològiques cada setmana entre el Vallès Occidental i Barcelona (aquí sota el nom De l’hort a casa). A més de recórrer els horts i arbredes properes, vam poder conèixer a fons els diferents projectes de l’Ortiga, que passen també per formació en jardineria i vivers per a joves i diferents serveis a la Xarxa de Consum Solidari.

IMG_6404

 

IMG_6419

De Collserola a la millor cuina del món

Sabieu que a Collserola, entre d’altres llocs, es cullen plantes silvestres per a confeccionar plats en el millor restaurant del món? El biòleg Evarist Marc, de Naturalwalks, ens va fer una demostració pràctica de gastrobotànica (natura aplicada a la gastronomia) en uns pocs metres al costat del baixador de Vallvidrera. “Som a la terra amb més plantes aromàtiques del món. Tenim tants aromes i fragàncies que els nostres plats sempre tenen gust”, ens va explicar Marc, que recol·lecta plantes i investiga per al restaurant el Celler de can Roca.

IMG_6441

IMG_6455

 

El biòleg ens va explicar que el clima mediterrani, amb dues floracions, és un luxe i que a Catalunya, amb la diversitat de paisatges, pot recol·lectar flors cada setmana durant tot l’any. En pocs metres vam descobrir arç blanc, llorer, endrines o aranyons, saüc i rementeroles (la nostra menta), que ens vam endur per a degustar. Almenys 6 dels 10 top restaurants del món tenen botànics, en un intent de tornar a l’essència, a les arrels de la cuina, que va començar justament recol·lectant arrels.

IMG_6446 IMG_6447

I ara torna, es diu alimentació viva o raw food (que alguns tradueixen per crua però no ho és del tot ja que hi ha fermentats, deshidratats, maceracions, etc). La vaig conèixer i tastar per primer cop aquell dia al Inout Hostel, un lloc que cal conèixer, tant per l’espai privilegiat que ocupa com pel projecte social que representa, ocupant persones amb discapacitat.

IMG_6475IMG_6478

L’encarregat de “cuinar” va ser Javier Medvedovsky, que es presenta com a Espiritual Chef. L’argentí, amb l’ajuda de la seva companya Gloria García (il·lustradora), ens va anar preparant diversos plats crudivegans mentre ens explicava com ell, que ha treballat en cuines d’alt nivell tant a Argentina com a Europa, va arribar a aquest tipus d’alimentació. Una alimentació que el va curar d’un pneumotorax. Fora làctics i farines i tornada a l’alimentació frugívora o raw food, l’alimentació dels colors.

IMG_6547

IMG_6510

IMG_6543

Vam poder degustar – i després obtenir les receptes– un batut de síndria i cardamom, un paté de pastanaga a l’all amb crackers enzimàtiques de pastanaga, la versió crudivegana d’un plat indú com el Pad Thai, aquí amb carbassó i vegetals, i per rematar-ho un deliciós i sa pastís cru inovidable de figues fresques –decorat amb la rementerola– i un bombó de xocolata viu crocant. Un dinar que se’ns va posar molt bé i ens va fer tornar amb una gran energia cap a casa.

IMG_6557

IMG_6560

Després d’aquella experiència i d’assistir a un curs de Palmetti a la Clínica Árvila Magna, he començat la meva particular depuració que se centra en aquest tipus d’alimentació. Vaig assistir a la presentació del llibre Espiritual Chef. Alimentos esenciales del alma, al Cafè Blue Project, on Medvedosky cuina un cop per setmana i ha elaborat el menú raw. A través d’ell vaig conèixer la pionera d’aquest tipus d’alimentació a casa nostra, Mercè Passola. També he assistit a classes amb l’alemanya Christine Mayr, de Crua Gourmet Cuisine, i he conegut les propostes de la madrilenya Ana Moreno i de Consol Rodríguez de Kijimunas Kitchen. A Barcelona aquesta alimentació està començant a arrencar amb força. A més del Flax&Kale de Teresa Carles i al Cafè Blue Project, es poden degustar a Väcka i el Petit Brot. I això només acaba de començar, tornem a la terra, als origens.

#SlowSitges, un punt de vista autèntic del Garraf

dijous, 1/10/2015 (Susanna Ginesta Coll)

sitges

De vegades el nom fa la cosa. Us heu parat mai a pensar perquè Sitges es diu així? Una sitja és una cavitat subterrània (o un dipòsit cilíndric) destinada a guardar-hi productes collits del camp, especialment cereals, però també farratges, minerals, etc. També és un clot profund a la terra. El Garraf és ple d’avencs, però també de margallons, de roca calcària que configura una vegetació pròpia on hi destaquen barraques de vinya i murs de pedra seca. Tot aquest paisatge té també un reflex a la taula.

Al maig, Rosa María del Castillo i Antonio Muñoz, del blog Alacarte Menus ens van convidar a un grup de bloggers a descobrir diverses iniciatives emmarcades en el moviment slow food del Garraf, la jornada es va titular #SlowSitges (més info). El moviment slow food, nascut a Itlàlia el 1986, té com a objectiu preservar la cuina tradicional i les plantes i llavors associades, animals domèstics, i el cultiu dintre d’una ecoregió, enfront l’auge del fastfood. Al Garraf, hi ha diverses iniciatives i persones que el promouen, com Guillo Neffke, de Slow Food Garraf-Penedès, que ens va acompanyar durant la jornada.

Maricel

Feia temps que no visitava la zona així que vaig arribar a Sitges el divendres anterior per poder gaudir d’una de les poblacions més boniques -i alhora més turístiques- de les nostres contrades. Vaig visitar el recent reformat Museu Maricel i vaig fer un passeig vora mar, fins a veure pondre’s el sol, i contemplar el massís del Garraf, que dóna nom al Parc del Garraf. Es tracta d’un territori molt singular de la nostra geografia, que podeu descobrir amb diversos itineraris que trobareu en aquesta web.

cireres i agrobotiga Can Girona

El mati de dissabte vam assistir al naixement d’un projecte com Sències a la Masia Can Girona (vegeu el seu Facebook), que és també casa de turisme rural i té molt d’encant! La gerent, Agni Zander, està al capdavant d’una cooperativa de 17 propietaris que van crear els hereus de la masia per mantenir-la i que no fos absorbida per un model turístic massiu. Després de tastar unes cireres recent collides, vam agafar unes caixes i vam anar a l’hort a collir verdures, com ara les bledes de colors. Ens va explicar el projecte que han engegat, que inclou una agrobotiga a la mateixa masia. Allà mateix vam poder tastar el cigronet de l’Anoia, que cultiven en una altra de les finques del projecte, a Masquefa. La mateixa Agni ens el va cuinar amb bledes.

Agni cigronscigronet de l'Alta Anoia

 

També vam tenir ocasió de tastar i endur-nos una mostra de productes que participen al Mercat de la Terra que es fa cada primer dissabte de mes a la plaça de l’Ajuntament de Sitges. Es va inaugurar el 2 d’agost del 2014 i és el primer Mercat de la Terra que es fa de forma estable a l’estat. Entre els productes, tots naturals i d’una gran qualitat, destaquen els olis d’Oleum Flumen, la cervesa La Sitgetana Craftbeer, els Suc de vida, les crispetes ecològiques de Pip Pop, les Carns Fusteret (Genís Noguera) i les verdures de Can Pebrots de Vilanova i la Geltrú.

IMG_9661tast Viladellops

Al magnífic pati de Can Girona vam compartir taula amb Marcelo Desvalls, propietari de Viladellops, que ens va convidar a fer un tast d’alguns dels seus millors vins, fruit de la seva estima per la terra: Xarel·lo XXX 2013 (un triple Xarel·lo), Finca Viladellops 2012 i Turó de les Abelles 2011. El paisatge ens va inundar el pal·ladar!

Hospital

 Si un licor és conegut i singular a Sitges és la Malvasia. La seva singularitat és única: part del raïm es cultiva en una finca urbana dins la pròpia població, al celler de l’Hospital de Sant Joan Baptista, sí, sí, en un asil. Mentre passejàvem per la vinya urbana i les instal·lacions en reforma del celler, Ramon Salat ens va explicar l’origen de la Fundació de l’hospital, el 1324, i com Manel Llopis en va fer un llegat a l’Ajuntament que ha ajudat a mantenir viva la producció de malvasia a Sitges. Si no l’heu tastat, la malvasia és un vi dolç de gran qualitat, ideal per acompanyar unes postres, tot i que també té versió seca i en espumós.

Malvasia

Després de tants tastets, ja teníem l’estómac a punt per a fer endur-nos el Garraf a casa. L’àpat no podia ser a un altre lloc que a La Salseta, el restaurant inaugurat el 1990 per Valen Mongay. Va ser un dels primers restaurants Km0 Slow Food del país. Ens va oferir plats singulars com Croquetes de gall del Penedès o Gyozas d’espigalls i una Coca de sardines amb maduixes o un Tàrtar de sorells amb cítrics escabetxats, entre els entrants. De plat principal destacava la Cassola d’arròs a la sitgetana o un caneló de gall del Penedès. Tot regat amb vins de l’Hospital de Sant Joan de Sitges, com ara la Malvasia seca, la dolça, el Blanc Subur i la Monembasia. Vegeu totes les fotos a l’etiqueta #slowSitges d’Instagram i al compte @savorism.

La Salseta

En el dinar, tant Valen Mongay com Guillo Neffke,de Slow Food Garraf-Penedès, ens va parlar del peix sense preu, la iniciativa que han tingut per posar en valor tot aquell peix que sovint es retorna al mar, sol ser més petit i amb més espines que no té tant renom ni és tant valorat.

Valen Mongay

La conversa es va reprendre uns dies després al Restaurant la Cucanya de Vilanova i la Geltrú, on ens vam trobar de nou uns quants per degustar la cuina d’aquest restaurant que té un emplaçament genial davant del mar. En aquella ocasió el tast de vins va anar a càrrec de Ràfols dels Caus. El gastromoment va comptar amb plats com Verat escabetxat amb pebrot escalivat, Amanida de molls de Vilanova marinats amb wasabi, Tallarins amb placton i fruits de mar, Suquet de gambes de Vilanova (un clàssic de la zona), Filet de vedella al vinagre de Mòdena i un assortit de postres molt complet. I així, amb els fruits del paisatge marítim, tanquem la ruta gastronòmica pel Garraf.La Cucanya

 

La Carxofa Prat: amargor dolça

divendres, 27/02/2015 (Susanna Ginesta Coll)

‘Si alguna hortalissa es pogués assemblar a l’ànima, aquesta seria la carxofa, ja que com nosaltres, es protegeix el cor amb capes de fulles que cal separar si volem arribar a l’interior, lloc on s’amaga l’autèntica essència d’aquesta hortalissa’ , diu Pilar Senpau al llibre Fruits de la vida. Fruites i verdures per ser feliç (Proa, 2007).

carxofa Prat

I continua: ‘La carxofa és una hortalissa que s’assembla a les persones. Poden agradar-te on no, pots tallar-les per la meitat i arribar directament al cor, menjar-te la pell i deixar-ne l’interior, o molt a poc a poc i sense presses, adonar-te de la seva singularitat, respectar l’ordre de col·locació de les capes i des de les més cremades arribar a les més tendres, aquelles que ja no es treuen perquè estan enganxades al cor i les úniques que aprofitem del tot’.

No puc estar més d’acord amb Pilar Senpau: la carxofa depura, torna a l’essència. El cas és que, ja sigui per la seva bellesa –no oblidem que és una flor– o per la seva capacitat depurativa i protectora del fetge, és un dels aliments estrella de l’hivern. La revista Cuina ens parla dels seus beneficis.

tallant carxofera

Vaig descobrir la Carxofa Prat treballant com a periodista per Espais Naturals de la Diputació de Barcelona. Així, el febrer del 2011 vaig participar en una sortida d’holeriturisme de descoberta de la Carxofa Prat organitzada pel Parc Agrari del Baix Llobregat. La Masia de can Comas, seu del parc, acollia una exposició sobre les característiques d’aquesta hortalissa, vam visitar un camp amb el pagès i vam fer un taller de cuina i degustació de carxofa crua i en diverses elaboracions (aquí teniu diverses receptes).

camps de can Xagó

Un gust suau

 ‘Lleugerament àcida, fresca, intensa, dolça i bellutada. Gustosa i suau’, aquesta és la nota de tast de la Carxofa Prat segons l’Escola d’Hosteleria de Castelldefels. I continua: ‘aquestes característiques contrasten amb les carxofes d’altres procedències, especialment per la suavitat del seu gust, i ser menys oxidativa, així com per la seva textura fina, i la suau astringència produïda per la tenacitat de la carxofa’.

carxofes a la brasa

El tipus de terreny del Delta del Llobregat, profund i fèrtil; el clima ben temperat per la protecció de les muntanyes i l’acció marina de la Mediterrània fan que la carxofa d’aquesta denominació sigui més dolça i tendra que altres. He tingut l’ocasió de provar altres tipus de carxofes , com ara la carxofa lila de Sardenya. Al nostre territori destaca també la carxofa del Delta de l’Ebre i la carxofa de Benicarló, entre d’altres.

Segons expliquen, amb gairebé 100 anys d’història, és la reina dels cultius del Delta central i assoleix un mateix sabor i paladar de gran qualitat. Per tot això, fa temps que des del territori treballen en l’obtenció del distintiu europeu de qualitat d’Indicació Geogràfica Protegida (IGP).

 

Ambaixadors del Prat

Amb l’antecedent del 2011, no vaig dubtar gens en apuntar-me, el 29 de novembre passat, a l’estrena de la temporada de Carxofa Prat, –una temporada que s’allarga fins a l’abril–, en una trobada d’instagram organitzada conjuntament pel col·lectiu IG Prat i el restaurant Km0 Slow Food Ona Nuit del Prat, amb Oscar Teruelo i Susana Aragón al capdavant. Unes grans persones que també ens van obrir el seu cor!

 

collint carxofes

Era un dissabte fred i plujós però va valer la pena matinar i acostar-se fins al Prat. Joan Ribas, de la masia can Xagó, ens va portar a un dels seus camps i ens va collir carxofes per després poder-les degustar a la brasa. No hi ha millor manera de menjar carxofes que acabades de collir! Més fresques impossible! I quasi en el mateix camp. També vam encetar la temporada de calçots degustant-ne uns quants.

La visita a la masia de can Xagó –no habitada– va valdre la pena també per poder ser testimonis de la història viva de l’anomenada horta de Barcelona. A la planta més alta del mas s’hi troben diverses inscripcions, fetes a llapis sobre la paret, que expliquen aiguats, pedregades, nevades i pèrdues de collita d’una època que devia ser molt dura, com indiquen comentaris com aquests: ‘9 de març de l’any 1889 gran nevada’, ’13 de desembre de 1902, riuada estesa’ o ‘Abril i Maig de 1902, tot perdut’.


inscripcions a can Xagó

Si no el coneixeu, us recomano fer un passeig a peu o en bicicleta pel Parc Agrari, descobrir l’arborètum de can Comas -amb arbres fruiters de diferents espècies-, els ocells que passen pel Delta del Llobregat o veure com s’enlairen els avions des del mirador del Prat.

 

Moltes possibilitats a la cuina

La collita de can Xagó una part ens la vam emportar posada i una altra va servir per veure les possibilitats culinàries de la carxofa Prat de la mà de les cuineres Susana Aragón i Eva Hausmann. En una altra casa privada, aquesta moderna, anomenada Cal Misses, vam poder fer d’ajudants de cuina. Joan Ribas ens va preparar carxofes crues amb una vinagreta mentre les dues cuineres ens van mostrar i explicar com fer bunyols de carxofa, tempura de carxofes, mongetes del ganxet del Parc Agrari amb carxofa, espinacs i botifarra. Ho vam acompanyar amb tempura de calçots, amanida i el Pollycao, un elaboració simpàtica i molt bona d’Ona Nuit amb un altre dels productes estrella del Prat: el pollastre pota blava o raça Prat.

carxofes tallades

tempura de carxofes

 

Se us ha obert la gana oi? Si voleu gaudir d’aquest territori i la seva gastronomia, seguiu les activitats de l’Associació de Gastronomia i Turisme del Baix Llobregat, ja siguin els Mercats de Pagès, on podreu comprar Carxofa Prat i altres hortalisses del rebost de Barcelona, o en les diferents edicions del Quinto Tapa i altres esdeveniments culinaris, com el Març Gastronòmic (5 de març a 12 d’abril 2015), sota la filosofia de producte de proximitat i de qualitat. Us garanteixo que us robaran el cor!

bunyols de carxofa

carxofes recent collides 

Tornant als orígens: la ruta del pa del Lluçanès

dijous, 22/01/2015 (admin)

La meva relació amb el pa del Lluçanès em porta a la infància. En Paulino, el xofer dels nostres veïns, ens portava un pa de quilo de pagès boníssim en tornar de passar uns dies a la casa que tenien a Perafita. Era un pa gustós i que durava molts més dies que el que compràvem habitualment.

pa de forment

Conec una mica aquesta comarca natural, formada per 13 municipis i prop de 8.000 habitants, perquè els meus pares es van casar a l’ermita dels Munts, un dels llocs amb millors vistes de Catalunya, i una de les meves tietes viu a l’Alou, barriada de Sant Agustí de Lluçanès. Sempre que anomeno l’Alou qui ho coneix diu bondats del menjar del restaurant ca la Cinta.

 Per això em va encantar la invitació per fer, el 17 d’octubre de 2014, la ruta del pa del Lluçanès (díptic) de mans de la Laura Raurell, d’Osona Turisme. La vaig conèixer al juny quan vaig tenir la sort de participar, com a guanyadora d’un concurs, en l’intragram trip Catalunya Experience organitzat per l’Agència Catalana de Turisme amb igers (usuaris d’instagram) de fama mundial. El press trip (viatge de premsa i bloggers) de la ruta del pa estava organitzat pel Consorci del Lluçanès, juntament amb Osona Turisme i Turisme de la Diputació de Barcelona.

Entre els participants del press trip hi havia el director de Descobrir, Joan Morales (vegeu el seu blog). Feia temps que parlàvem per Internet però encara no ens coneixíem. D’aquesta trobada en va sortir aquest blog, en el que tinc previst explicar experiències de natura i gastronomia (les dues coses juntes sempre que sigui possible) que visc com a instagramer i tinc ganes d’explicar, com comento aquí. Sempre m’ha encantat explicar coses, escrivint i fent fotos.

jugant amb el blat

Recuperant una llavor

Mas Terricabras, a Oristà, és el punt d’inici de la ruta del pa de Lluçanès. Els Rovira (Miquel i Imma), juntament amb Santi de Casa Madrona i Ramon Soler de Prats de Lluçanès, han tornat a plantar llavors del blat forment, una varietat de blat antiga amb menys gluten gràcies a la iniciativa que va tenir un pagès de Gurb, Llucià Dot, a les darreries de la seva vida. El clima de Gurb no li anava bé per al cultiu, en canvi al Lluçanès va trobar-hi el clima adient.

esmorzar

Mas Terricabras

Les varietats antigues de blat tenen tècniques de conreu pròpies, es van abandonar quan es va industrialitzar el procés de fer el pa perquè eren menys rendibles que altres. Les antigues tenen més qualitat farinera però són més altes i més sensibles a l’ajagut (doblegar-se de l’espiga cap a terra), a part de ser més susceptibles a patir malalties i més sensibles a l’espolsada pel vent. El blat forment té un cicle més llarg que s’adapta millor al clima i terreny del Lluçanès.

farines i blats diferents  escoltant la presentació

A Mas Terricabras, a més d’esmorzar i de presentar-nos la ruta, ens van explicar la cura que ha de tenir aquesta varietat, més dificultosa de segar degut a l’ajagut de les espigues. Per preservar millor les seves qualitats es porta a moldre en molins de pedra, actualment a la farinera Ylla.

La ruta ofereix la possibilitat de comprar tant farina de blat forment com blat forment escairat per a cuinar-lo. Segons l’època de l’any  en què es faci, es pot visitar un camp i veure el creixement del cereal. L’època recomanada és de finals d’abril a juliol, quan es fan sortides programades cada primer i tercer diumenge de mes.

farines  Mas Terricabras

Un molí fariner intacte

Com que al Lluçanès no hi ha cap molí fariner en funcionament però es vol explicar com es feia el procés de moldre, la ruta continua al Molí Fariner de Puig-oriol (Lluçà). Es tracta d’un mas amb un molí intacte, en desús des dels anys 60, però que s’engega per ensenyar-ne el seu funcionament. L’aigua de la resclosa, procedent de la riera de Lluçà, activa els mecanismes que mouen les moles amb què es molia el blat. Ens ho va explicar Antoni Soler, el fill del darrer moliner.

 Molí de Puig-oriol  Antoni

mola

mola de terra  molí

L’aprofitament dels recursos hídrics del Lluçanès està documentat des de l’època medieval,
tot i que la majoria d’elements que han quedat són bastant moderns. Repartits als peus de les diferents rieres i recs del territori hi ha bastits nombrosos molins, la majoria dels quals daten dels segles XVII i especialment el XVIII, tot i que ampliats en diferents etapes constructives. A causa de la ubicació dels molins, sovint en llocs humits i poc assolellats, molts han caigut en desús com a habitatge i actualment es troben en runes i altres simplement deshabitats. Alguns però, encara conserven molts dels seus elements intactes, com aquest.

riera de Lluçà

L’elaboració del pa

El pa de forment és una varietat nova de pa sorgida d’aquesta voluntat de recuperar la llavor antiga. Per elaborar-lo cada forn aplica un percentatge de farina de forment adequada al tipus de pa que fa. Aquest s’elabora de forma artesanal, amb fermentacions lentes i seguint unes bases tècniques per garantir la màxima qualitat del producte final. El resultat és un pa gustós i aromàtic fet amb un procés artesanal.

El Forn Can Pujals (Sant Boi de Lluçanès) és un dels 12 forns del Lluçanès que han apostat per elaborar pa de forment. El primer que ens va sorprendre és el tipus de forn de llenya, únic al Lluçanès i dels pocs que queda a Catalunya. És de tipus morú; es cou el pa en el mateix lloc on s’ha fet el foc prèviament.

forn Pujals  forn morú

El forner ens va explicar que elaboren el pa de forment un parell de dies a la setmana, que la seva cocció és més lenta que la resta del pa però que és molt gustós. Vam tenir la possibilitat de provar les coques que hi fan i comprar també pa de forment, en barra i rodó.

En sortir del forn, on havíem arribat seguint l’olor de pa acabat de fer, vam poder fer una volteta pel nucli de Sant Boi de Lluçanès i entrar a la seva església així com conèixer altres atractius de la comarca de la mà del gerent del Consorci del Lluçanès, Xavier Barniol.

Església de Prats de Lluçanès 26

Gastronomia

I un cop oberta la gana amb la degustació només faltava fer un bon àpat ben a prop del forn, al restaurant de Cal Met (Sant Boi de Lluçanès). Em va fer una gràcia especial ja que és el restaurant on van fer el convit de casament els meus pares l’any 1969. Es tracta d’una cuina tradicional amb productes de temporada. En el nostre cas, els bolets van ser els protagonistes. I el pa de forment un digne acompanyant. La ruta també ofereix altres alternatives per dinar, com són Cal Penyora (Santa Eulàlia de Puig-Oriol) i La Cirera (Sant Boi de Lluçanès).

canelons de bolets

I quina millor manera per tancar la ruta que fer una passejadeta per fer baixar el dinar! La recomanació val la pena: anar a veure un dels arbres monumentals més bonics, el Roure de la Senyora, a Sant Boi de Lluçanès.

Vam acabar la ruta amb un bon gust de boca, després de conèixer una proposta que uneix tradició, gastronomia i l’essència d’un territori, fer noves coneixences i aprendre una dita antiga: ‘Llenya d’alzina, vi de sarment, oli d’oliva i pa de forment’.