Aquest estiu vaig ser uns dies a la Vall d’Albaida i a l’Alcoià, dues de les comarques centrals valencianes. Les recomano de totes passades. El centre d’operacions el vam establir a Bocairent, i és d’aquesta vila que vull parlar…

El nucli històric de Bocairent es disposa, dalt d’un turó, entorn de l’església parroquial de l’Assumpció, construïda al seu torn sobre l’antic castell àrab de ‘Bekiren’.

…Perquè em sembla simptomàtica de com es pot desaprofitar una oportunitat turística. Bocairent, per als qui no hi hàgiu estat mai, és una població preciosa. A més d’un terme municipal curull de sorpreses naturals, situat en el vessant de ponent de la serra de Mariola, té un nucli antic històric i singular. Per sort no cau a trossos, com passa sovint, perquè és una ciutat viva (Bocairent té uns 4.500 habitants), però en general tenen poca cura del seu aspecte. I el que és pitjor: tot i que no hi ha altre futur per a la població, perquè el tèxtil tradicional de la comarca està sentenciat, poca gent es preocupa veritablement de portar-hi el turisme.

Vejam. No n’hi ha prou de tenir unes bones condicions i proclamar que tal poble o tal lloc és molt bonic. Ja és una base, evidentment, però per dur-hi turistes de manera constant cal treballar molt. Cal planificar: com volem vendre una destinació?, quina gent volem que vingui?, com els farem venir?, què hi faran —o què els farem fer?, i per tant, quines infraestructures ens manquen? A Bocairent, com en tants altres llocs, no s’ha fet aquesta feina. O no s’ha fet amb prou ambició.

Algunes iniciatives privades permeten ser optimistes. Destacables són l’hotel L’Estació, el restaurant El Cancell, L’Àgora Hotel, el Centre d’Interpretació Turística de Bocairent i Serra de Mariola… I per bé que l’Ajuntament ha impulsat algunes eines interessants, en especial el portal turístic —que assenyala cap a on va el futur—, queda molt per fer. Un exemple. Al juliol, temporada alta, el Museu Fester (la festa de Moros i Cristians de Bocairent és tota una institució) només obria un dia a la setmana; i el Museu Arqueològic, dos. Un altre exemple més greu. Per accedir a les covetes dels Moros (un sensacional conjunt de cavitats excavades a la pedra viva amb funcions de magatzem, construïdes entre els segles X i XI), cal travessar el barranc de la Fos. El sender que hi mena des del punt d’informació i venda de bitllets, sense ser perillós, no està ben habilitat i si s’hi va amb canalla pot esdevenir un mal tràngol. Per acabar-ho d’adobar, la visita no és apta per a persones claustrofòbiques i exigeix una bona despesa física. Doncs bé, ni a l’oficina turística ni en cap dels fulletons que en parlen no s’alerta sobre aquestes circumstàncies. I una bona oferta turística basa el seu prestigi, justament, en pensar en els seus visitants. En mimar-los.

Les covetes dels Moros són un grup d’unes cinquanta cambres amb orificis en forma de finestra construïdes al bell mig d’una cinglera. La hipòtesi més acceptada avui és que eren graners realitzats en època andalusí (segles X i XI).

Que quedi clar, lluny de dissuadir, jo desitjo que Bocairent tingui molts visitants. Val molt la pena, s’ho mereix. I voldria que entre tots en féssim una destinació turística a l’alçada de les seves possibilitats. Per això cal anar-hi. Si no sabíeu ni que existia, hi fareu una descoberta que no us decebrà.

Per arribar a l’ermita del Sant Crist des del barri vell de Bocairent cal agafar el camí del Calvari. L’ermita és objectiu de diverses romeries cada any.