Arxiu del mes: desembre 2010

Madrid més a prop, Barcelona més lluny

dijous, 30/12/2010

Per motius familiars, baixo sovint a València. Bé, més exactament a un poble de la Ribera del Xúquer, a la Ribera Alta. Així ha estat també aquest Nadal. Quan vam comprar els bitllets de tren (sempre hi anem amb l’Euromed), no teníem ni idea de la sorpresa que ens enduríem a destinació. De fet, teníem les reserves de molt abans que, el 18 de desembre, el rei Joan Carles i una interminable estesa d’autoritats (José Luis Rodríguez Zapatero, José Blanco, Francisco Camps, Esperanza Aguirre, Rita Barberà, Mariano Rajoy…) inauguressin la línia de tren de gran velocitat entre València i Madrid.

serie112-400x266.jpg

El model radial de la gran velocitat ferroviària espanyola, amb centre a Madrid, rep el suport entusiasta de les principals institucions de l’Estat. A la imatge, un dels nous combois que recorren la línia d'AVE València-Madrid.

Resulta que, d’aleshores ençà, tots els Euromed procedents de Barcelona s’aturen a la nova estació Joaquín Sorolla. Suposo que han volgut concentrar tot el servei ferroviari de gran velocitat i velocitat alta de la ciutat en aquest punt mentre no construeixin la flamant Estació Central de València, però els senyors de Renfe-Adif no van pensar —o potser sí?— que amb aquesta decisió penalitzaven el principal enllaç de transport públic entre les dues ciutats —que és dir de tota la península Ibèrica. Fa tan sols dues setmanes, camí d’Alacant, l’Euromed s’aturava a l’estació de València Nord, d’on parteixen totes les línies de rodalies i regionals cap a les comarques de l’Horta, la Ribera, la Safor, la Costera, el Camp de Morvedre, la Plana, etc. Aquest enllaç, curt i còmode, se n’ha anat en orris.

Estació_abril.jpg

La modernista estació del Nord, dissenyada per l’arquitecte Demetri Ribes i construïda entre els anys 1906 i 1917, és l’epicentre de tota la xarxa de rodalies de València.

Estación-del-AVE-en-Valencia.jpg

L’estació Joaquín Sorolla serà l’origen i la destinació dels trens de gran velocitat fins que no s’edifiqui la definitiva Estació Central de València.

És cert que l’estació Joaquín Sorolla és molt a prop de l’estació del Nord, però quan vas carregat amb maletes i criatures, en trajectes d’unes quantes hores, els transbordaments són un càstig. Algú podrà argüir que els qui vénen de Madrid pateixen les mateixes circumstàncies, i no els manca raó. Però avui, anar de Madrid a València amb AVE representa 1 hora i 35 minuts; i entre Barcelona i València, separades per una distància similar, es triguen 3 hores. Que se m’entengui bé: no és una qüestió de rapidesa, sinó de comoditat, perquè jo sempre he estat dels que pensen que no cal córrer. Si hom completés el doble ample de via a tot el recorregut de l’Euromed, les dues principals capitals dels països de parla catalana connectarien en 2 hores i quart. Més que bé.

Segurament, a partir d’ara prendrem el Talgo. Seran 3 hores i 25 minuts, però ens estalviarem el canvi d’estació. Això, o baixarem amb cotxe, més contaminant i car que el tren… Com diuen a cals sogres, quin poc trellat!

Oliturisme a les Garrigues, i més

diumenge, 12/12/2010

Alguna cosa important es cou a les Garrigues. Aquesta mateixa setmana he tingut l’oportunitat de presentar la revista núm. 151 a les Borges Blanques, en un acte a la Casa de la Cultura que va aplegar més de seixanta persones. De tot el que s’hi va dir, em quedo amb una idea: l’oblit a què ha estat sotmesa tradicionalment la comarca és avui una paradoxal oportunitat de futur. De fet —i malgrat la construcció del canal Segarra-Garrigues, que convertirà una part de la zona en regadiu—, les Garrigues són un dels darrers reductes del paisatge i la vida de secà al nostre país. És a dir, paradigma de la mediterraneïtat. Precisament, l’oli de les Garrigues té fama i prestigi internacionals. I d’aquest petit tresor beurà molt la prosperitat que els garriguencs persegueixen. De la mateixa manera que en altres territoris hi ha enoturisme (el turisme dedicat al vi), les Garrigues han començat a creure en les possibilitats de l’oliturisme.

PanoDescobrir.jpg

Una imatge panoràmica de la sala d’actes de la Casa de la Cultura de les Borges Blanques a l’inici de la presentació del Descobrir 151. A la mesa, d’esquerra a dreta, el president del Consell Comarcal de les Garrigues, Josep Lluís Balsells; Anton Bundó, de l’Associació per al Foment del Turisme; un servidor; i l’alcalde, Miquel Àngel Estradé.

Avui ja és possible visitar cinc espais destinats a la difusió de l’ofici de pagès i la cultura de l’oli: el Parc Temàtic de l’Oli, el Centre d’Interpretació de les Garrigues (tots dos a les Borges), l’Ecomuseu de l’Oli (la Pobla de Cérvoles), el Museu de l’Oli i el Món Rural (Castelldans) i el Museu de la Pagesia i de la Llar ‘Cal Cabalé Sila’ (a Maials, administrativament Segrià però dins les anomenades Garrigues històriques). Visites que s’afegeixen a les que podem fer als cellers i molins noucentistes de l’Albi, Arbeca, el Soleràs i Cervià, obra de Cèsar Martinell; a la Ruta de l’Oli impulsada pel Consell Comarcal de les Garrigues; als Camins d’Or Líquid engegats pel Consell Comarcal del Segrià; a la Ruta de les Cabanes de Volta que enllaça nou exemples d’aquest tipus de construcció de pedra seca, l’altre gran element cultural i diferenciador del patrimoni agrari de les Garrigues; a les nombroses fires i festes gastronòmiques que tenen l’oli com a eix —entre els mesos de novembre i març—; i a les desenes de cooperatives i almàsseres on comprar aquest exquisit producte gastronòmic.

En aquest punt, tan sols resten dues coses. D’una banda, engreixar la nòmina d’allotjaments a la comarca, ara com ara força reduïda —tot i que cal suposar que augmentarà en paral·lel a l’increment de turistes. I per altra part, complementar l’oferta d’oliturisme amb altres esquers per satisfer tots els gustos i allargar les estades. Les institucions garriguenques ja s’hi han posat i en qüestió de pocs mesos obriran les portes l’Espai Macià a les Borges Blanques, dedicat a la figura de l’antic president de la Generalitat de Catalunya; i el Centre d’Interpretació de la Roca dels Moros del Cogul, que estudiarà i divulgarà aquestes pintures rupestres declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. La fortalesa dels Vilars d’Arbeca, una fita imponent i excepcional de l’arquitectura ibèrica, completa el paquet d’infraestructures que situaran definitivament les Garrigues en el mapa turístic català.

Per cert, ja m’ho han preguntat un munt de vegades i a la presentació va ser tema de conversa. La foto de portada del Descobrir d’aquest mes no és cap fotomuntatge, ni tan sols se’ns en va anar la mà amb el Photoshop. El cel de les Garrigues és així d’impressionant; tan poc contaminat que sembla mentida. Enteneu, doncs, per què hem titulat “Garrigues, estampes autèntiques de la vida rural”?

PS. Si voleu saber com vam fer la portada, llegiu el post que la Maria Rosa Vila, cap de fotografia de la revista, ha publicat al seu blog.

DC-151_red.jpg

La portada en qüestió, corresponent al desembre del 2010.

Passió pel senderisme

dimecres, 1/12/2010

El cap de setmana passat es va celebrar a La Farga de l’Hospitalet de Llobregat el Trek&Walk, primera edició d’un saló inèdit al nostre país dedicat específicament al senderisme. Aprofitant l’avinentesa, vaig estar parlant amb la seva directora, la Marta Rotllan, una dona que desprèn grans dosis d’energia i implicació amb el que fa. Us transcric l’entrevista que li vaig fer tot desitjant que el Trek&Walk es consolidi en futures edicions i que la determinació de l’equip que l’ha engegat s’escampi com una taca d’oli per fer del nostre país un paradís del senderisme.

PortadaTrek.jpg

Cartell promocional del Trek&Walk, el primer saló català dedicat específicament al senderisme.

—Què us fa creure que caminar està de moda? —Va haver un moment que la gent caminava per necessitat: per desplaçar-se, per comerciar, etc. Després, va deixar de caminar a favor del cotxe. Actualment, a la nostra societat tot són missatges que et porten cap a caminar:  per motius de salut, d’esport,  per lleure…; i cada dia més disposem d’infraestructures i equipaments adequats (rutes, itineraris, circuits). Són moltes les circumstàncies que tenim al nostre voltant per fer que caminem. Si a més, cada dia més persones s’afegeixen al carro doncs… sí! Caminar està de moda. Pregunta-ho, si no, a les oficines de turisme, als centres excursionistes! Tothom podrà confirmar-te aquesta realitat.

—Què pot representar per al nostre sector turístic la potenciació del senderisme i quines oportunitats de futur amaga? —Caminant es pot arribar a tot arreu. I això no es pot dir del cotxe. Tan sols caminant podem arribar fins a indrets que encara no els ha transformats la mà de l’home, i paisatges verges és el que cada dia més busquem. Específicament per al turisme, caminar es pot fer qualsevol dia de l’any i a qualsevol hora, no depèn de fenòmens atmosfèrics com la calor o la neu. Qui camina ho pot fer amb fred, amb calor, amb pluja… Per tant, és extensible a tot el territori i a totes les èpoques de l’any.

—Quin és el perfil del senderista català i quina pràctica senderista realitza? —Un bon dia, el perfil del senderista català era l’excursionista (procedent dels grups excursionistes) i amb una vocació de fer país. Avui, aquest perfil s’ha ampliat molt i s’hi han incorporat totes les capes de la societat. Fer país no és tampoc l’única motivació per caminar. En un estudi efectuat per la Federació Francesa de Senderisme (Fédération Française de la Randonnée Pédestre), al país veí un 78,5% de la població camina de manera habitual, i d’aquests només el 22% formen part de centres excursionistes. Encara que ens sembli que a casa nostra som molts els que caminem, qui coneix la realitat francesa sap que el nombre de caminants catalans dista força del que són els números a França.

—Però a la societat catalana li agrada qualificar-se de senderista, sobretot en relació a la seva rica tradició excursionista? Ens podem considerar un poble senderista, doncs? —A França, Suïssa o Anglaterra (potser Canàries en el cas d’Espanya) pots arribar a trobar gairebé cues per anar a la muntanya un cap de setmana, gairebé com passa aquí per anar a la platja o a la neu. Tot i que efectivament tenim una rica tradició excursionista, al nostre país hi ha uns pocs camins molt freqüentats, però a la resta no hi trobes tanta gent. Hi arribarem, segur, però no penso que hi hàgim arribat.

—Quantes de les iniciatives senderistes que sorgeixen darrerament estan ben pensades, dissenyades i executades (amb objectius clars, una estructura de suport al senderista, serveis associats, etapes coherents amb el perfil familiar o esportiu de la proposta…). —Et diria que hi ha dues dificultats. Una: molts senders estan pensats per persones que no caminen; es conceben amb la idea que dues hores és un gran recorregut, quan resulta que després de fer dues o tres caminades seguides ja estàs en condicions de caminar més estona. A l’extrem contrari també passa, dissenyem llargues rutes, difícils i amb molts pendents quan tampoc aquesta és la demanda majoritària. L’altra dificultat és la senyalització: no tan sols per l’excés de marques sinó, i potser més important, pel dèficit de manteniment. Avui l’obstacle més gran amb què es troba la gent que vol caminar és trobar un itinerari ben senyalitzat on no es pugui perdre.

—Fruit, suposo, d’aquesta moda que comentaves fa un moment, ha nascut el Trek&Walk. Com ha estat el Saló del Senderisme? —Qui està fent itineraris busca un lloc on donar-los a conèixer, qui camina, cerca un lloc on trobar nous itineraris. Es tractava, doncs, de posar en contacte oferta i demanda. Un segon objectiu, que potser passa al davant d’aquest, o que almenys camina de la mà del primer, era fer descobrir a tots aquells qui ho desitgen aquesta passió per caminar.

Foto.jpg

L’equip organitzador del Trek&Walk a Cambra d’Ase (Cerdanya).

—Quanta gent hi ha exposat i d’on? —Hauran participat en aquesta primera edició un total de divuit expositors. Nosaltres estem contents. Hem de tenir en compte dues coses: cal ser valent per apostar per una primera edició d’un saló especialitzat (i aquest és el primer saló especialitzat en senderisme que apareix al nostre país); l’altra, és que tot i voler exposar, l’oferta encara està madurant. Hi ha entitats que ens comentaven que tenen rutes, però que no disposen del material de suport que els permetria assistir a una fira d’aquestes característiques. Quant a la representació dels expositors, haig de dir que hi ha hagut més presència de fora de Catalunya que de casa nostra, i per a l’any que ve, ens estan demanant informació potencials expositors de Croàcia, Anglaterra, Malta… Crec que acabarà essent un Saló internacional, però temps al temps!

—Una de les coses que cridava l’atenció era que hi convivien destinacions turístiques amb agències de viatges, hotels… —Sí. Que els hotels exposessin les seves rutes ens ha costat alguna crítica. Però jo diria que avui el senderisme ja no és només patrimoni dels refugis o dels centres excursionistes, és una oportunitat a l’abast de tothom.

—Quines han estat les principals activitats paral·leles del Saló? —Volíem treballar sobretot amb persones que desitgen iniciar-se en la caminada. El que ho ha fet tota la vida, o que té referents d’amics i familiars, ho té més fàcil per començar, però encara hi ha molta gent que ens demana “digueu-me una ruta fàcil de seguir, que no em perdi, amb qui puc anar a caminar, no sé per o començar”. De fet, el nostre lema és “Encomanar la passió per caminar”. Si em permets, et diré que el pròxim diumenge 12 de desembre Trek&Walk, conjuntament amb Mou-te pels Quiets i Cúspidis, hem organitzat quatre caminades col·lectives, simultànies i solidàries arreu de Catalunya dedicades a aquells que més dificultats tenen d’apropar-se a les muntanyes i fruir-ne. Caminarem pel Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, el Parc Natural del Cadí-Moixeró i el Parc Natural de l’Alt Pirineu, i serà la nostra manera de sumar-nos al Dia Internacional de la Muntanya.

—Què els diries als afeccionats del senderisme, des de la teva experiència al Trek&Walk? —Per la meva feina, tinc la gran sort de descobrir espais formidables als quals et pots acostar caminant; altres vegades, camins que per si mateixos són una meravella. L’únic que hem fet i que continuarem fent al Trek&Walk és donar-los a conèixer: a través del Saló, del web o del Facebook. Si el que busquen és una ruta per caminar, que ens tinguin en compte, trobaran la ruta però a més, podran estar en contacte amb els responsables per preguntar tota aquella altra informació que els calgui. Si el que volen és començar a endinsar-se en aquest fantàstic món del caminar, encara és més senzill: que ens preguntin, els donarem informació de centres, de guies, d’espais, de rutes… Tota la informació que ajudarà a fer realitat el seu desig.