Arxiu del mes: agost 2011

Ballar, córrer i jugar amb els cossiers a Montuïri

divendres, 26/08/2011

En l’anterior post parlava de la Festa de les Alfàbegues de Bétera i en aquest continuarem flairant-ne l’aroma. Però us proposo d’anar mar enllà, concretament a Mallorca, per veure ballar uns homes abillats amb faldetes de colors, faixes, cintes, capells florits i, a les mans, uns ramets d’alfabeguera. Són els cossiers, dansaires que protagonitzen les festes de Sant Bartomeu de Montuïri. No en va, les peces que ballen són una delícia: «Mercançó», «Mestre Joan», «Flor de murta», «Sa gallineta rossa»… A l’horabaixa del dimarts 23 i al matí del 24, diada del patró local, aquests sis balladors acompanyen la Dama —un altre home— en un petit periple pel poble al so de flabiol, tamborí i xeremia. El punt de partida és la plaça Major, concretament l’Ajuntament, d’on surten els cossiers que s’enfronten àgilment al Banya Verda, un dimoni entremaliat, desfigurat per una màscara de fusta (coneguda com sa carota), que, abans de caure una vegada i una altra sota els peus de la Dama, empaita joves i criatures alertats pel picarol que duu a la cua.

És una celebració senzilla i corprenedora alhora, que remet a antics cultes pagans, relacionats amb la fertilitat de la terra (d’aquí que tots els personatges representin dones, si bé són interpretats per homes, herència d’altres temps que suposo que algun dia desapareixerà). Per festes, que s’allarguen fins al 29 d’agost, Montuïri s’engalana amb enramades de pi als carrers, hi plouen paperines virolades. I sobretot, els seus veïns juguen, corren i gaudeixen amb la gresca. De fet, un altre dels plats forts de la festa són les corregudes de joies, curses i jocs amb regals per als guanyadors que uns dies abans van aplegar els dansaires i el dimoni ballant davant les botigues i bars de Montuïri. Si podeu, aquest any o un altre, deixeu-vos eixorivir els sentits en aquesta festa sense adulteracions.

Cossiersmont1.JPG

De cossiers n’hi ha a més poblacions mallorquines, com Algaida, Alaró, Manacor o Pollença, però els de Montuïri són els únics que s’han mantingut sense interrupcions tot al llarg de la història. (Foto: GMA.)

De tot i molt a la Festa de les Alfàbegues

divendres, 19/08/2011

Bétera, 15 d’agost. A primera hora del matí, majorals i obreres (organitzadors i protagonistes de l’Ofrena, respectivament), acompanyats de veïns i festers en general, s’apleguen a l’hort de les Alfàbegues per treure’n vint plantes monumentals, de fins a dos metres i mig d’alçària, que són transportades de cap a cap del poble per desenes de joves cossieters, uniformats amb camises de flors. En condicions normals, les alfàbregues alcen pocs pams de terra, fet que dóna idea de la cura amb què Ramon l’Alfabeguer tracta aquestes plantes inscrites al llibre Guinness perquè desprenguin tota la flaire. En el recorregut per la ciutat —on no falten exhibicions d’indumentària (treballadíssims vestits, mantellines, mocadors brodats…) i bandes de música—, el seguici festiu arriba a l’església cap al migdia per celebrar-hi la missa d’oferiment de les alfàbregues a la Mare de Déu. Posteriorment, la festa s’allarga enmig d’una catifa de confeti multicolor a la mateixa plaça i continua a la pròxima Albereda, on és instal·lada la fira.

La mateixa nit del 15 tenen lloc dues manifestacions de foc eixordadores. Primer, la cordada (cordà), inventada a Bétera al segle XIX i avui exportada a altres localitats de la rodalia de València. S’instal·la una corda al mig del carrer Major de què es pengen coets borratxos. En encendre’s, els qui hi participen, proven de caçar-los al vol. És el culte a la pólvora que continuarà fins a les sis del matí amb la coetada (coetà), en el transcurs de la qual grups de gent llancen —i es llancen— tota mena de petards per les places i els carrers del poble.

Els actes duren fins el 22, dia en què les obreres es reuneixen a l’església per triar les seves substitutes per a l’any següent. Ben mirat, la Festa de les Alfàbegues és tota una síntesi del barroquisme que el temps ha solidificat en la cultura tradicional valenciana. Color, vestits, foc, alcohol i música es barregen en grans quantitats per conformar la singular explosió de disbauxa popular que caracteritza les festes del sud.

DSCF4207.JPG

Les obreres fadrines i els majorals a l’hort de les Alfàbegues, just abans de començar el recorregut festiu pel poble que finalitzarà a l’església per fer l’ofrena de les plantes a la Mare de Déu d’Agost.

Dia_Ofrena.bmp

Les alfàbregues que desfilen per Bétera, catalogades al llibre Guinness dels rècords, són de dimensions colossals, com es pot comprovar en la foto. Cada any, en treuen una vintena.

Llàgrimes de Sant Llorenç al Montsec i a la serra de Castelltallat

divendres, 12/08/2011

Qui no s’ha dedicat a contemplar els estels una clara nit d’estiu no sap que es perd un dels espectacles més corprenedors de la natura. Això sí, hi pot posar remei fàcilment. Tota aquesta setmana i la que ve, el nostre hemisferi estarà sota l’efecte de la pluja d’estels dels Perseids, el que popularment es coneix com les llàgrimes de Sant Llorenç, que aquest any tenen el seu punt àlgid la nit del 12 al 13 d’agost.

Aquest xàfec d’alegria còsmica és fruit del contacte de l’atmosfera de la Terra amb la pols del cometa Swift-Tuttle, fet que provoca la ràpida desintegració de les partícules i el seu rastre lumínic característic. En cap altre moment de l’any és possible veure tants estels fugaços i en tan bones condicions climatològiques.

Per treure el màxim suc al fenomen (enguany coincideix amb lluna plena), podeu anar al Centre d’Observació de l’Univers, situat sota el cel privilegiat de la vall d’Àger, al Montsec (Noguera), un dels millors dels Països Catalans. Allà fan sessions de divulgació científica sobre l’origen de les llàgrimes que culminen amb l’obertura de la cúpula astronòmica a cel obert, la joia del COU. Més a prop de Barcelona, a l’Observatori Astronòmic de Castelltallat, en les immediacions del Cardener (Bages), també hi haurà una sessió especial per veure i viure la pluja d’estels en companyia d’especialistes i els seus telescopis, amb la col·laboració de l’Agrupació Astronòmica de Manresa.

210023.jpg

La cúpula astronòmica del Centre d’Observació de l’Univers del Montsec, que s’obre per deixar veure l’excel·lent cel de la vall d’Àger, permet veure en directe tot allò que uns minuts abans els guies del centre han explicat.

Observatori.jpg

L’Observatori Astronòmic de Castelltallat, situat a la comarca del Bages, molt a prop de Manresa, és també un indret ideal per iniciar-se en el món de l’astronomia.

Arsèguel i els acordionistes: la banda sonora del Pirineu

divendres, 5/08/2011

De ser un sopar d’instrumentistes a esdevenir una cita de ressò internacional. L’evolució de la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu —que aquest cap de setmana ha arribat a la trenta-sisena edició— dóna idea de la qualitat dels participants i de l’interès que desperta la música d’arrel.

És indubtable que l’instrument més emblemàtic de l’alta muntanya catalana és l’acordió diatònic, però en realitat és entre nosaltres des de fa poc més de cent anys. La seva ràpida implantació desplaçà instruments autòctons com el flabiol, el rabec o el sac de gemecs fins al punt que avui associem festa pirinenca al ritme viu i encomanadís de la manxa de l’acordió. Ho podeu comprovar a l’interessant Museu de l’Acordió.

Fins diumenge 31 de juliol, a Arsèguel, però també a la Seu d’Urgell —i els dies 2 d’agost a Vilagrassa i 6 d’agost a Bolvir—, desfilaren un total de cinquanta músics de tretze països: el quebequès Raynald Ouellet, el basc Joseba Tapia, el colombià Antonio Rivas, l’uruguaià Enrique Tellería, els catalans Carles Belda i Cati Plana; virtuosos d’Ucraïna, Moldàvia, Bulgària; o grups com el portuguès Trio Lopes, o Trilla i El Pont d’Arcalís… Potser no us sonen de res, però imagineu-vos un vespre d’estiu a la fresca, en un poble pirinenc, ambient desinhibit i l’acordió diatònic. Alegria.

*Article publicat el 29 de juliol del 2011 al diari ‘Ara’.

PontArcalis.jpg

El Pont d’Arcalís és un grup d’arrel vinculat a la música pirinenca i, per tant, defensor actiu de l’acordió diatònic com a patrimoni de l’alta muntanya catalana. El seu cap més visible, Artur Blasco, va ser impulsor del Museu de l’Acordió d’Arsèguel. (Foto: Isard Madueño.)