Roselles i pedra seca al Moianès

En l’anterior post parlava d’una excursió pel Bisaura (de Vidrà al santuari de Bellmunt) i aquí us en deixo una altra: la Ruta de la Pedra Seca de Monistrol de Calders, al Moianès. Es tracta d’un itinerari senyalitzat amb marques grogues, indicadors verticals i plafons explicatius en els llocs clau —de fet, l’inici és al mateix punt d’informació turística de Monistrol— que no revesteix gaire dificultat més enllà dels seus 12 km de distància en la versió llarga i quasi 300 m de desnivell acumulat, un aspecte a tenir en compte si hi aneu amb mainada.

El Moianès és una d’aquelles comarques ben delimitades geogràficament que no tenen —encara— reconeixement administratiu. En realitat, l’equidistància entre dos punts importants com són Manresa i Vic ha contribuït a salvaguardar-ne els valors. És, doncs, un territori en general força ben conservat (“territori serè”, s’autoqualifiquen). Un altiplà que permet gaudir de paisatges sobris, especialment atractius a la primavera, i que mostra gairebé de manera insolent un ric patrimoni rural. Masos, marges, barraques, poues, forns i també camins, amb la pedra com a gran protagonista.

Una de les moltes barraques de vinya que esquitxen l’itinerari de la Ruta de la Pedra Seca de Monistrol de Calders.

Camps de cereals, garriga i pinedes esclarissades: és l’estampa arquetípica del paisatge d’aquesta contrada.

La ruta de què parlo permet descobrir la tècnica tradicional de la pedra en sec i saber l’ús que se li va donar especialment en el seu moment de màxima esplendor, entre les acaballes del segle XVIII i tot el segle XIX. Una de les coses que criden l’atenció durant la caminada és la manca en bona part del recorregut de masses forestals compactes. Arreu hi veus pins i roures, sí, però molt joves i de mides discretes. El motiu és que l’any 2003 un incendi devastador va afectar tota aquesta part del terme de Monistrol de Calders. Antics boscos van cremar en un tres i no res i l’escorça socarrimada dels exemplars que van sobreviure encara ho delata… Tanmateix, el foc va deixar al descobert nombroses construccions de pedra seca, que molt pocs recordaven, i terrasses curosament arrenglerades als vessants de les muntanyes on cent anys abans la vinya imposava el seu cicle.

En efecte, un dels màxims atractius de l’excursió és anar localitzant ací i allà diverses barraques de vinya que ens assalten a peu de camí. Deixant volar una mica la imaginació no serà difícil posar-se en la pell dels antics pagesos, i els infants escoltaran amb atenció les històries d’una vida dura i digna, ja passada, però de la qual romanen abundants testimonis a tocar de la mà. Barraques a banda, de monuments en aquesta ruta n’hi ha uns quants, i aquí us n’esmento els més destacables. Per ordre d’aparició, teniu els masos de la Casanova (en estat ruïnós malgrat la seva formidable dimensió, avui esvaïda) i l’Om (la història del qual es remunta als orígens de Monistrol i que només conserva el paller, el pou i un cup, malgrat que va ser deshabitat a mitjan segle XX). Si opteu pel recorregut complet de la ruta, tindreu la recompensa d’un petit tresor arqueològic: el dolmen del Pla de Trullàs. No tan sols val la pena pel megàlit en si, d’època neolítica (entre el 2000 i el 1500 aC), sinó per l’extensa panoràmica que domina; som, al capdavall, a la posició més elevada de tot l’itinerari: 711 m d’altitud. Ja de baixada, al peu del camí de Granera i a molt poca distància del nucli de Monistrol (és a dir, del final de la ruta), trobareu el Codro Gros, o Pedró Gros, una gran pedra de referència obligada en tot aquest sector. Sabíeu que, antigament, des d’aquest indret es beneïa el terme parroquial un cop a l’any?

Més amunt parlava de la primavera i val la pena insistir-hi. Perquè a l’interès arquitectònic de la ruta, cal sumar-hi —i de quina manera!— tot allò que anhelem d’aquesta època desvetllada i feliç. Papallones i marietes, cucuts i sargantanes… Les roselles esquitxen els camps de blat i les plantes aromàtiques (romaní i farigola, sobretot) desprenen una flaire intensa que ens captivarà el record. Fins que hi tornem.

Les lloses que conformen la cambra sepulcral del dolmen del Pla de Trullàs van ser restaurades l’any 2008.

Roselles i més roselles. La primavera excita la natura i, en algunes raconades de l’itinerari, esclata provocant un viu contrast de colors.

El Codro Gros és, segurament, un bloc de pedra desprès d’una cinclera en alguna esllavissada. Es troba al peu del camí de Granera, una important via mil·lenària d’origen carolingi (foto: Feliu Añaños / Moianès.net).

 

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús