Cinc curiositats de Lloret

Ho he dit i ho constato setmana rere setmana. Tenim el privilegi de viure i de gaudir d’uns Països Catalans que ens reserven petits tresors a cada cantonada. L’herència cultural de la mediterraneïtat que compartim amb molts altres pobles amplificada per la immensa diversitat natural d’un territori polièdric.

Dissabte passat 15 de juny reflexionava sobre tot això quan tornava de la celebració del Dia Descobrir a Lloret de Mar [aquí teniu la crònica de la jornada i la galeria d’imatges que en vam fer]. Sé que legítimament hi pot haver lectores i lectors nostres —i molts catalans en general— que creguin que a Lloret no se’ls ha perdut res. Fins i tot entenc que pensin així atesa la imatge negativa de la vila que sovint veiem projectada als mitjans. Puc donar fe, tanmateix, que l’equip de promoció turística de la ciutat que encapçala en Maurici Carbó malda per vincular Lloret als valors de la cultura. Ni poden ni volen renunciar al turisme de sol i platja durant els mesos d’estiu, però treballen amb sensibilitat i determinació per erigir un model de ciutat turística diversificat i més integrador la resta de l’any.

Sa Boadella

La cala de sa Boadella és una de les moltes raconades verges que conserva el litoral lloretenc. A la imatge, damunt del penya-segat, s’albiren els jardins romàntics de Santa Clotilde. (Foto: Karel Noppe / Lloret Turisme.)

En aquest sentit, les activitats que van formar part del Dia Descobrir —una iniciativa que, en aquesta ocasió, vam encaixar en el marc de la tercera edició de la Fira dels Americanos: no oblidem que Lloret forma part de la Xarxa de Municipis Indians—, serviren per revelar aquests valors de què parlo, amb un èxit notable a tenor de l’acceptació que tingueren per part dels assistents. I de mostra, cinc botons. Cinc punts d’interès que us ajudaran a copsar l’encant del patrimoni lloretenc, tan eclipsat com edificant.

La Pabordia del Mes de Novembre. Per motius una mica llargs d’explicar, el terme de Lloret va pertànyer al Capítol de canonges de la catedral de Girona des del segle XII i fins ben entrat el XVIII. El patrimoni i els drets d’aquesta institució eren importants. Per tal d’ordenar i facilitar l’administració de les propietats i rendes que tenia escampades per tot el bisbat, el Capítol va dividir el territori diocesà en dotze pabordies i les batejà amb el nom dels mesos per indicar el moment de l’any en què cada batlle havia d’ocupar-se de la recaptació dels béns que li corresponien. La Pabordia de Novembre, anomenada habitualment Pabordia de Lloret perquè aquesta vila en fou el nucli fundacional, es va anar ampliant amb el temps fins a comprendre la major part de la comarca de la Selva i àrees del Maresme i del Vallès Oriental. Avui, en ple centre de Lloret, davant per davant de l’església parroquial de Sant Romà (i de l’annexa capella modernista del Santíssim), l’edifici de la Pabordia roman dempeus. Robust, impertèrrit testimoni d’una època en què Lloret era eminentment rural (la població vivia en masos disseminats, dedicats sobretot a la vinya) i es mirava la mar amb indiferència.

Pabordia de Novembre

La Pabordia de Novembre, que destaca a la plaça de l’Església de Lloret, conserva nombrosos detalls que en demostren la importància històrica. La dovella de la porta principal indica que l’edifici actual va ser construït el 1585.

Es Tint. Hi va haver un temps en què totes les activitats eren artesanals. Bé, per ser més precisos convindria dir que tot just fa quatre dies que han deixat de ser-ho. Però el cas és que la feina a les poblacions marineres com Lloret —quan una part substancial dels seus veïns ja eren pescadors— resultava especialment perillosa i abnegada. Aquest comentari ve a tomb de la visita que podeu fer a l’antiga seu de la Confraria, al carreró de Sant Miquel, i concretament a l’espai rehabilitat i museïtzat on fa escassament cinquanta anys els pescadors locals encara tenyien els ormeigs: Es Tint. Es veu que abans l’existència d’aquestes instal·lacions era gairebé preceptiva. D’una banda, el tint (obtingut tot bullint escorça de pi en aigua) allargava la durabilitat de les xarxes quan aquestes eren fetes de cànem, espart o cotó; d’una altra, les enfosquia i en millorava el camuflament al mar. Se’n conserva tot: el pou d’on s’extreia l’aigua, la caldera i les peroles, les tines i safareigs on s’impregnaven les xarxes, els escorredors… Didàctica a primera vista.

Es Tint de Lloret de Mar

L’espai on es tenyien les xarxes i ormeigs perquè duressin més és una sala de l’antiga Confraria, situada al barri de Venècia, on vivien la majoria dels pescadors de Lloret.

Cala des Frares. Que el litoral de Lloret sintetitza perfectament la marca Costa Brava no és cap novetat. Però quants de nosaltres coneixem bé aquest litoral? Des de la Casa Garriga (seu del complet i deliciós Museu del Mar: no us el perdeu, si us plau!), una breu passejada cap al nord, en direcció a sa Caleta, us descobrirà un petit tast de les qualitats que han fet d’aquesta costa una destinació de renom mundial. Primer passareu per davant d’una placa que recorda els vilatans que emigraren a Amèrica als segles XVIII i XIX i que en tornaren sense veure acomplert el somni del triomf econòmic i social. Foren la gran majoria. Una mica més endavant, a sobre de sa Caleta, enfilareu el camí de ronda (en aquest tram aprofitat pel GR 92) que va cap a Tossa, completament empedrat, i divisareu l’inconfusible castell d’en Plaja. Atenció perquè només uns metres després travessareu un túnel discret per les dimensions, però providencial en la funció de separar dos mons. La perspectiva s’obre sense solució de continuïtat a una raconada, la cala des Frares, que fa la il·lusió de ser remota, si no fos per la concurrència que ben segur us acompanyarà en l’aventura. La cala és una delícia, i si us decidiu a baixar-hi, podreu passar tanta estona com vulgueu fantasiejant sobre les postures dels gegants de pedra (els frares) que s’interposen entre vosaltres i l’horitzó. El camí continua cap a la caleta d’en Trons, la cala de sa Tortuga, la cala Morisca…, però ho deixo aquí. No es tracta de desvetllar-ho tot!

Cala des Frares de Lloret de Mar

En dies encalmats, la cala des Frares de Lloret convida a la contemplació i, fins i tot, a la introspecció. Potser el seu nom ve d’aquí...

Cementiri dels indians. Ja fa més d’un segle que els àngels de pedra que vetllen les ànimes del cementiri modernista de Lloret es mantenen estàtics per deixar-se admirar com si fossin obres d’un museu. I és que la visita a aquest niu de repòs, projectat pel mestre Joaquim Artau entre els anys 1896 i 1901, ofereix una interessant visió de l’art funerari català d’inicis del segle passat (uns il·lustratius cartellets al peu de cada sepulcre us hi guiaran). Articulat a partir d’una senyorial avinguda principal al fons de la qual hi ha la capella del recinte, s’hi aixequen a banda i banda hipogeus, mausoleus i panteons d’arquitectes i escultors com ara Josep Puig i Cadafalch, Bonaventura Conill, Antoni Maria Gallissà o Vicenç Artigas. La construcció del cementiri va ser possible gràcies al finançament de les riques nissagues indianes de Lloret, que avui hi descansen. D’entre les moltes joies funeràries que podríem destacar, n’esmentaré tres: el panteó Costa-Macià, amb coberta neogòtica, forges detallistes i mosaics policromats; el panteó Casanovas-Terrats, que exhibeix un sarcòfag profusament decorat i rematat amb una teulada amb gàrgoles; i el panteó Cabañas, mausoleu coronat per una creu amb motius vegetals i, a l’interior, una creu de volta amb la simbologia de Crist i els quatre evangelistes. Un patrimoni que val una fortuna.

Cementiri de Lloret de Mar

El panteó Cabañas, que destaca pels quatre àngels orants de les cantonades i una creu al cim, és fet totalment amb pedra de Montjuïc, material que domina als mausoleus modernistes del cementiri de Lloret.

Jardins de Santa Clotilde. Entre la platja de Fenals i sa Boadella, abocats sobre un penya-segat, els jardins de Santa Clotilde són probablement la peça més coneguda de les cinc que he triat per exemplificar el patrimoni cultural de Lloret. Van néixer l’any 1918 pel capteniment del marquès de Roviralta, enlluernat d’un recent viatge a la Toscana. El marquès volia lluir una propietat única i amb molt bon ull féu l’encàrrec a un joveníssim Nicolau Rubió i Tudurí, que va convertir uns anònims terrenys agrícoles en un paratge botànic singular. El paradigma del jardí noucentista. Diversos carrers, connectats en places on sempre és possible el descans, recorren una extensió de més de 26.000 metres quadrats. Cortines d’arbres, escultures de marbre, terrasses i miradors, brolladors i estanys s’articulen per proposar jocs visuals que tenen com a objectiu complementari enaltir el paisatge circumdant. Verd i blau. Classicisme i mediterraneïtat. Tranquil·litat i harmonia. Un colofó excels a aquest reguitzell de curiositats. (Per cert, la santa Clotilde va ser, en realitat, Clotilde Rocamora, esposa de Raül Roviralta.)

Les sirenes de Santa Clotilde de Lloret de Mar

Les sirenes en bronze de Maria Llimona, muntades damunt de tortugues, mostren dues cues. Als jardins de Santa Clotilde, l’escultura és omnipresent amb l’objectiu de crear continus punts d’interès. La vegetació, amb absència de flors, és també un recurs arquitectònic en si mateixa. (Foto: J. L. Filpo.)

Tot això, aquestes cinc propostes de visita i moltes més que podeu localitzar pel vostre compte —i de manera especial en família— són a Lloret de Mar. Jo en coneixia algunes, d’altres no. I espero que no se m’enfadarà ningú si les qualifico de sorpreses en la línia del que he explicat més amunt. Sorpreses relatives, és clar, perquè formen part d’un projecte públic que rep un nom suggeridor: el Museu Obert de Lloret (MOLL). Però planificacions estratègiques municipals a banda, el cert és que la llista d’atractius amb potencialitat turística del terme és extensa: el monestir de Sant Pere del Bosc, el castell de Sant Joan, els jaciments ibèrics de puig del Castellet i Montbarbat, la masia de Can Saragossa, les platges de Santa Cristina, Canyelles, Fenals, Treumal o sa Boadella, les ermites de les Alegries i de Sant Quirze, la casa de Nicolau Font i Maig, etc. I encara, festes, rutes i establiments que donen vida a tot aquest mostrari.

El nostre país val la pena. Si ens ho creiem, en gaudirem més i en tindrem més cura. Comencem per Lloret.

Museu del Mar de Lloret

Les instal·lacions del Museu del Mar de Lloret ocupen les estances de Can Garriga, edifici construït per l’‘americano’ Enric Garriga i Mataró. En una de les sales s’exposa la rèplica del mascaró de proa de la fragata ‘Blanca Aurora’, que retratava Maria Parés, filla del capità lloretenc i armador del vaixell Salvador Parés. (Foto: Lloret Turisme.)

Església de Sant Romà de Lloret de Mar

Els indians van finançar la reforma modernista de l’església parroquial de Sant Romà, obra de Bonaventura Conill i Montobbio. Per damunt dels altres elements sobresurt la capella del Santíssim, del 1916. (Foto: Lloret Turisme.)

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús