Arxiu de la categoria ‘Territori’

Olesa de Montserrat, terra d’oli i de passió

dimecres, 16/12/2015

Que som un país mediterrani, és innegable i no sorprèn ningú. Però és curiós que a molts de nosaltres, encara ara, ens sobti trobar cultius típicament mediterranis en algunes de les nostres comarques. Pura ignorància. Explico això després d’una revelació: El topònim d’Olesa de Montserrat no tan sols remet a l’oli (com Maçanet ve de maçana, poma), sinó que l’activitat que va inspirar-ne el bateig continua ben viva. (I ja sé que hi ha dues teories que difereixen en l’origen etimològic del nom d’Olesa, però com demostren Gusman Vendranes i Chantale Rullier a Oli d’Olesa: la passió d’un poble —Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996—, tant si el nom és llatí com si és d’origen preromà, la cultura de l’oli és en l’arrel del topònim.)

Parlem del Baix Llobregat. I sí, confesso que abans de trepitjar Olesa no tenia ni idea que allà s’hi feia un oli de tanta anomenada. Fet i fet, en aquesta població s’hi conrea una varietat autòctona d’oliva, la palomar, caracteritzada per un gust dolç i exquisit i una producció baixa, motiu pel qual la major part es dedica al consum local. No és estrany, doncs, que l’oli d’Olesa tingui una certa aura llegendària i que tot el que l’envolta sigui de dimensions artesanals. Quan s’acabi la temporada d’aquest any 2015 s’hauran premsat, només, uns 150.000 quilos d’olives de la varietat olesana…

DSC01992.JPG

Borrasses a terra, les oliveres donen el seu fruit als turons que envolten Olesa.

Com que no és fàcil accedir a l’oli local si no feu una visita a Olesa, us proposo una ruta per descobrir aquest racó del Montserratí, una subcomarca amb vel·leïtats circumscrita al Baix Llobregat nord i als municipis veïns del Bages i l’Anoia. L’itinerari ha de començar tombant el nucli antic. No és que tingui un gran atractiu arquitectònic —passejar-hi és molt agradable, això sí—, però és una bona manera de flairar-ne l’ambient i descobrir dos punts d’interès: l’església de Santa Maria, bastida al punt més elevat del poble vell sobre les restes de l’antic castell, i el portal de Santa Oliva, l’últim que queda dels que envoltaven fa uns segles la vila murallada. Just a sobre del porxo, hi ha una capella dedicada a la santa, santa Oliva, patrona de la població en honor de la qual es fa una ofrena cada 10 de juny. I és per aquest portal que, en direcció nord, sortirem del nucli urbà i enfilarem turó amunt, amb el perfil sempre amatent de la muntanya de Montserrat i, com no, entre oliveres. O millor dit, entre vinyes, perquè el camí, que al començament discorre per un pendent suau, ben aviat agafa alçada entre terrasses majoritàriament ocupades per oliveres. Uns bancals que a Olesa —paradoxes etimològiques— reben el nom de vinyes, i que s’assenten sobre estretes i inclinades passades de terra delimitades per marges de pedra seca. Avui com ahir, ateses les característiques del terreny, la recol·lecció als oliverars continua essent manual. Ja ho veieu, doncs, el secà sobreviu, al Baix Llobregat!

p1010946.jpg

El porxo de Santa Oliva, antic portal nord de la vila, conserva una capelleta dedicada a la patrona d’Olesa.

De tornada al poble per on n’hem sortit, ens plantem al Molí de l’Oli, fundat l’any 1912, i avui l’únic que resta operatiu dels dotze que havia arribat a tenir Olesa entre els segles XVIII i XIX. Des dels seus inicis, en un moment que encara dominava la tracció animal, aquest molí va incorporar l’electricitat, tot aprofitant que se’n generava en gran quantitat per a la pròspera indústria tèxtil del Llobregat. Com que el molí va quedar petit al cap d’un any d’entrar en funcionament, al 1913 s’hi construí una ampliació amb una característica sala de voltes catalanes que avui es pot visitar en plena activitat oleícola. Tot al contrari que al tros, aquí les instal·lacions respiren modernitat, i la maquinària està, tecnològicament parlant, “al nivell dels grans”, en paraules de Miquel Picart, president de la Fundació Agrícola Olesana. I que sigui per molts anys.

Captura de pantalla 2015-12-07 a les 16.07.26.png

L’oli d’Olesa es fa a partir de la varietat autòctona palomar, que tan sols es conrea en aquesta població i, en menor mesura, en els municipis veïns.

Però no podem anar-nos-en d’Olesa sense acostar-nos a l’altre emblema local. Un símbol, de fet, que sí que ha traspassat les fronteres montserratines. Em refereixo al Teatre de la Passió. Perquè si hi ha una etiqueta que distingeix Olesa en l’univers de la tradició cultural catalana, és la Passió. Agafeu-vos fort, sabíeu que la primera referència escrita d’aquesta representació es remunta al 1538? Inicialment, sembla que els olesans representaven la vida, mort i resurrecció de Crist pels carrers de la població a tall de commemoració religiosa, en el marc de la Setmana Santa. Però temps a venir, la Passió d’Olesa ha esdevingut una tradició que avui té grans dosis d’espectacle en el seu sentit més positiu. I és així com, arran de l’incendi que l’any 1983 destruí el Gran Teatre de la Passió, Olesa va poder construir un nou edifici per allotjar-la. Un nou Teatre de la Passió que impressiona per les seves dimensions: un escenari de 782 m² (un dels més grans d’Europa), una boca de 30 m d’amplada per 7 de fondària, un fossar amb capacitat per a 50 músics… És evident que un edifici d’aquest calibre només té sentit si l’interior acull alguna cosa més que una representació teatral, per molt tradicional que sigui. Ben mirat, jo diria que, al Teatre de la Passió, s’hi troba el cor d’un poble.

Tines i barraques: monuments de pedra seca a la vall del Flequer

dilluns, 3/02/2014

No és el primer cop —i no garanteixo que en sigui l’últim— que parlo del patrimoni de pedra seca del nostre país. Ja em perdonareu, però em té el cor robat. Els marges, les espones, els camins de bast, les barraques… m’emocionen. M’imagino fa cent cinquanta anys aquells pagesos, pencant de sol a sol al tros i treballant-ho tot amb les mans. Observant pacientment la natura, com s’havia fet generació rere generació, adaptant-se al territori i al clima per obtenir el millor resultat. I fruit de tot aquest coneixement adquirit després de centenars de proves i errors, un patrimoni agrícola únic, mimetitzat amb l’entorn perquè només en aquell entorn era productiu.

Des d’aquest punt de vista, la pedra seca té un valor incalculable. És una mostra sostinguda en el temps de l’activitat humana sobre el territori i, per tant, una manifestació històrica concreta i perdurable. Més encara si sabem donar-li vida un cop més. Per exemple, a través d’una renovada activitat agrària, ni que sigui testimonial. O fent-la interessant de cara al turisme.

Tines del Bleda

Encarades al torrent del Flequer, les tines del Bleda és un conjunt de quatre cups amb les respectives barraques típic d’aquesta vall, on van proliferar a la segona meitat del segle XIX. En aquesta època, el Bages era la comarca del país que més hectàrees de vinya tenia i que més hectolitres de vi produïa.

Aquests dos elements conflueixen feliçment en una experiència al Mas Arboset (Rocafort, comarca del Bages), una finca amb vinyes velles que la passada temporada va ser testimoni de la recuperació d’una antiga tina per a l’elaboració de vi. La idea de tot plegat fou d’en Valentí Roqueta, propietari del celler Abadal, amatent a les noves tendències en el món de la viticultura que passen per remarcar els trets identitaris (les notes d’autenticitat) dels vins d’un territori.

Des de la seva fundació ara fa tres dècades, Abadal ha volgut remarcar sempre el compromís amb el territori del Bages. La casa de la família és a Santa Maria d’Horta d’Avinyó i els terrenys pròxims són el punt de partida d’una producció que beu de més de vuit segles d’història i tradició en el cultiu del raïm. A la comarca, les vinyes solen estar rodejades de bosc, i la finca del Mas Arboset conserva un petit tresor que la fa singular; és, fet i fet, l’única parcel·la de la vall del Flequer que llueix al bell mig de la vinya una tina de pedra seca —a la zona, aquests cups són de dimensions monumentals, absolutament espectaculars. I és amb aquesta original construcció que es va dur a terme la fermentació del vi.

Verema al Mas Arboset

Una imatge de les tasques de verema al Mas Arboset de Rocafort a l’octubre del 2013. De la finca destaca la tina de pedra seca al bell mig de les vinyes velles.

Així, el projecte vitivinícola, ja realitat, del Mas Arboset es fonamenta en diversos pilars:

1) L’aprofitament d’un vinyar de més de setanta anys multivarietal (hi ha peus de sumoll, punxó fort, garnatxot, pansera i unes quantes varietats encara desconegudes). Antigament es plantaven ceps barrejats perquè el cupatge del vi es feia a la mateixa vinya. Les varietats blanques i negres s’introduïen a la tina alhora i es vinificaven conjuntament, tota manera que hi dominava una varietat i les altres treballaven com a reforç quantitatiu. A més, de les vinyes de Rocafort destaca el fet que produïen un vi amb un grau més que la resta, conseqüència d’un terreny pobre i una orografia abrupta.

2) Com hem dit, les vinyes del Mas Arboset —i, en general, les de tot el Bages— es troben encerclades pel bosc. No sempre ha estat així. És ben fàcil intuir-hi la presència de la vinya fins al capdamunt dels turons que l’envolten, com delaten les espones de pedra que encara coronen el terreny completament abancalat. L’avantatge d’aquest abandonament productiu és que els pins, el romanins, les farigoles o els fonolls afegeixen una intensa riquesa aromàtica a les propietats innates del raïm d’aquestes terres. Al qual cal sumar-hi les aportacions d’un altre cultiu que ha acompanyat tradicionalment la vinya al nostre país: l’olivera. A la finca n’hi ha exemplars de més de tres-cents anys, també de diverses varietats: corbelles, veres i verdals.

3) Les tines de pedra seca de la vall del Flequer són un patrimoni rural històric únic a Europa. Integració en el paisatge i economia de recursos són valors en què aquestes construccions excel·leixen. Sense por d’exagerar, com milers d’anys abans altres humans havien fet en coves i balmes a través de les pintures rupestres, podem afirmar que aquests cups són autèntiques obres d’art, tan simples com belles.

Fruit de tot això, a les acaballes del 2013 Abadal va presentar un primer vi de tina. Apadrinat per Josep Roca (sommelier del Celler de Can Roca, que va saludar la iniciativa i l’esforç per treure partit de les especificitats de la DO Pla de Bages tot respectant els orígens de llur cultura vitivinícola), l’experiment de Valentí Roqueta i l’enòleg del celler Abadal, Miquel Palau, tindrà continuïtat.

Descubat del vi de tina Abadal

El sommelier Josep Roca, l’enòleg Miquel Palau i el propietari del celler Abadal, Valentí Roqueta, el dia del descubat del vi de tina del Mas Arboset. De producció molt limitada, aquest vi permet fer-se una idea força precisa de la qualitat de la producció dels viticultors catalans fa cent cinquanta anys.

La mateixa continuïtat que tindran, esperem, les tines de la vall del Flequer. Tornant a l’inici, deixeu-me que insisteixi en l’interès d’aquestes construccions on fermenta el most. Només als termes de Mura, Talamanca i Rocafort es conserven més d’un centenar de cups de pedra en sec que són testimoni de l’època d’esplendor de la vinya i el vi del Bages (especialment entre els anys 1860 i 1890, quan a Europa la fil·loxera ja feia estralls i al Bages encara no havia arribat). Gairebé la meitat d’aquestes tines —formant conjunts impressionants— es concentren a la vall del Flequer. El relleu accidentat i les difícils comunicacions per l’aïllament d’aquestes terres van determinar la feina dels pagesos locals, que plantaren ceps als vessants més inhòspits de les muntanyes i se les hagueren d’empescar per resoldre el problema del transport de la verema. En un moment de gran demanda, les tines i l’obtenció del vi a peu mateix de vinya van ser la solució.

Quant a les seves característiques, l’estructura dels cups de pedra seca sol ser de forma cilíndrica, feta amb pedra i morter de calç, revestida per dins amb rajoles o cairons de ceràmica envernissats. La capacitat oscil·lava entre els 5.000 i els 31.000 litres (la mitjana era d’uns 10.500). El raïm, una vegada s’havia collit, es transportava a les tines on s’aixafava sobre les posts o brescat. Una persona o més trepitjaven el raïm agafats d’una corda que es penjava del sostre de la construcció. El most s’escolava a través del brescat i, quan la tina començava a omplir-se, s’iniciava la fermentació alcohòlica. El que quedava del gra de raïm, la brisa, es podia abocar al dipòsit —o no—; d’una manera o d’una altra, s’aconseguien vins blancs, rosats o negres. En acabat, un cop el most havia esdevingut vi (tres setmanes després si fa no fa), les tines es buidaven per baix a través de la boixa.

Si voleu veure-les, hi ha una ruta senyalitzada [consulteu la pàgina d’itineraris del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac] que us ajudarà a localitzar-ne algunes i a interpretar-les. És un món fascinant.

Tines de Talamanca

Les tines dels Tres Salts o de Talamanca són un conjunt de set cups circulars perfectament conservats. Se’n pot observar l’estructura sencera perquè les barraques adossades a cada construcció, llevat d’una, van ser enderrocades.

Gavarres, el pulmó verd de Girona

dimarts, 29/10/2013

Agafeu un mapa de la meitat nord del país. Mireu-lo i observareu que el massís de les Gavarres té forma d’arc, una mitja lluna que uneix el Baix Empordà i el Gironès. Des del 1992, aquest muntanyam és Espai d’Interès Natural en reconeixement als seus valors científics, ecològics, paisatgístics, culturals i socials; no en va, es troba situat entre un litoral intensament turístic i una capital important com és Girona.

Però paradoxalment, envoltat de nuclis de població destacables (una vintena de municipis entre els quals una altra capital de comarca, la Bisbal d’Empordà, i ciutats com Palamós, Palafrugell o Cassà de la Selva), avui el massís està força deshabitat. És, de fet, gairebé un desert humà. Però no sempre ha estat així, ni de bon tros. És ben fàcil de comprovar amb una excursió pel paratge de Fitor (s’hi va des de Fonteta, al terme de Forallac).

Fitor

El paisatge tradicional de les Gavarres alterna massa forestal i prats: un marc incomparable per practicar, és un cas, el senderisme.

Les Gavarres fa milers d’anys que van ser poblades per primer cop. S’hi conserven una gran quantitat de monuments megalítics, sobretot dòlmens. A la zona de Fitor, precisament, s’han identificat dotze d’aquestes construccions funeràries fetes amb grans lloses: el dolmen dels Tres Peus, el dolmen de la Roca de la Gla, el dolmen del Doctor Pericot, el dolmen de l’Estanyet… Són, finalment, mostres llegades pels pobladors prehistòrics del massís entre el 3300 i el 1800 aC, en època neolítica.

No cal anar tan lluny, de totes maneres, per trobar testimonis d’aquests assentaments antics. Segurament l’edifici més emblemàtic d’aquest vessant de les Gavarres és l’església de Santa Coloma de Fitor, consagrada el 29 de gener del 948 per Gotmar, bisbe de Girona. Visible des de molts punts, en destaca el campanar amb finestrals geminats i decoracions llombardes. El conjunt és d’una gran austeritat, tant a l’exterior com a dins del temple, però corprèn per la seva bellesa senzilla i sense pretensions. Cal dir que a mitjan dècada dels anys vuitanta del segle passat l’església fou objecte d’una campanya de restauració durant la qual enderrocaren la sagristia, adossada a un dels dos absis bessons que té l’edifici, i l’antic cementiri.

Santa Coloma de Fitor

L’aspecte exterior de Santa Coloma de Fitor destaca pels dos absis (el del sud fet amb ‘opus spicatum’) i la torre campanar, de dos pisos, el segon dels quals construït durant una ampliació del segle XII.

Interior de Santa Coloma de Fitor

En l’interior actual del temple de Santa Coloma de Fitor domina l’austeritat. No obstant això, s’hi conserven algunes restes de pintures murals de tipus geomètric.

Bancs de Fitor

Alguns dels bancs de l’església porten gravats els noms dels antics propietaris dels masos més importants de Fitor. Fins i tot al bell mig de les Gavarres, hi ha classes...

Ara bé, els habitants de Fitor, des del segle X, vivien en masos, unes explotacions agràries que permetien la ramaderia i l’aprofitament forestal de l’entorn. (Per cert, aquest massís és, segurament, el més extens dels Països Catalans amb bosc esclerofil·le, és a dir, sempre verd, atès que el mantell forestal que encatifa els 350 km² de superfície de les Gavarres el constitueixen suredes, alzinars i pinedes, tots boscos de fulla perenne.) Aquests masos, de mica en mica, es van multiplicar i al segle XIV ja no en cabien més, a la parròquia: eren prop de quaranta. Per això, al voltant de l’església, va néixer la cellera o sagrera de Fitor.

De tot això parla una exposició que es pot visitar a l’antiga rectoria de Fitor, paret per paret amb el temple. I si voleu saber-ne més, haureu de contactar amb el Consorci de les Gavarres, que hi organitza activitats i visites en col·laboració amb la Fundació Catalunya-la Pedrera, propietària de la finca de Can Puig de Fitor. Fet i fet, aquest paratge és objecte actualment d’un projecte que mira de preservar-ne els valors naturals i de paisatge. D’una banda, s’han identificat aquests valors i, posteriorment, s’ha elaborat un pla de gestió que inclou aspectes com la millora dels hàbitats forestals de l’indret (170 hectàrees) i la consolidació de les àrees de prats i pastures, per tal d’afavorir la biodiversitat a la zona.

Dolmen del Llobinar

El dolmen del Llobinar conserva cinc lloses de la cambra i restes de la coberta caiguda. Ben a prop s’hi poden observar roques amb inscultures (cassoletes rituals).

Fa algunes setmanes vam tenir l’oportunitat —amb una colla de lectors del Descobrir— de conèixer la tasca diària que hi desenvolupa en Carlus Trijueque, el pastor encarregat de mantenir aquestes pastures amb el seu ramat d’ovelles i cabres. Va ser una experiència deliciosa… per la capacitat divulgativa i de persuasió d’en Carlus, un apassionat de la feina que fa; i pel privilegi de recórrer el cor del massís tot entenent la importància que tenen les Gavarres en la salut ambiental d’aquesta part del país. Ens va quedar clar, un cop més, que el turisme responsable és un aliat de la protecció dels espais naturals. Hi aporta recursos, evidentment, però sobretot és una eina pedagògica de primer ordre en l’era de la cultura experiencial. Si teniu l’oportunitat de visitar les Gavarres amb tècnics del Consorci o amb el mateix Carlus Trijueque, fins i tot si teniu la possibilitat d’allotjar-vos al Mas Cals de Fitor (una esplèndida casa de turisme rural que viu una nova joventut al bell mig del massís), no tornareu a mirar-vos aquest pulmó verd de Girona de la mateixa manera.

Carlus Trijueque

El pastor Carlus Trijueque és l’encarregat de portar el ramat d’ovelles i cabres que manté nets els diversos ambients de la finca de Can Puig de Fitor.

Ramat a Fitor

El ramat és una peça fonamental en la tasca de consolidar els prats per a la pastura i de mantenir net el sotabosc de les masses forestals.

Alzina surera

Les alzines sureres (o ‘suros’, com en diuen a la zona) dominen bona part dels bosc de les Gavarres. Són, de fet, el motor d’una de les activitats principals al massís encara ara.

Una ruta pel Marquesat de Llombai

dimarts, 1/10/2013

Aquest estiu que ja ha finat vaig passar uns dies al Marquesat. Per a qui no sàpiga on para —que m’imagino que deu ser la majoria—, aquesta subcomarca de la Ribera Alta està conformada pels termes de tres municipis: Llombai, d’on provenia el títol nobiliari que dóna nom a aquesta part de la batejada com vall dels Alcalans, Catadau i Alfarb. És a dir, em refereixo a un indret situat a una mitja hora de València en direcció sud-oest, interior però molt pròxim al mar. Tant, que des de les serres que el delimiten cap a ponent hom té àmplies panoràmiques de tota la Ribera del Xúquer, la plana fèrtil, l’Albufera, la serra de Corbera i la costanera muntanya de Cullera.

Marquesat de Llombai

La plana agrícola del Marquesat de Llombai. Al fons, la serra de Corbera.

Descripció geogràfica a banda, si una cosa defineix bé aquesta terra és el seu caràcter eminentment agrícola. Tarongers, oliveres, garrofers, granges avícoles i similars. I encara, una quantitat important d’espais de gran interès. Només Llombai, té tres paratges naturals municipals declarats: el Tello, els Cerros i la Colaita. Un lloc ideal per al turisme rural, diríeu. I jo penso el mateix. Però no tothom opina igual, es veu, perquè allà no n’hi ha ni rastre, de turisme. Ni rural, ni gastronòmic, ni de cap altra mena. És una llàstima perquè la zona té potencial. I de retruc (els qui em seguiu sabeu que aquestes coses m’amoïnen), l’activitat turística podria contribuir a preservar part del paisatge de secà i el patrimoni històric que avui es troba en perill d’extinció.

Per comprovar això que dic, només cal que feu una ruta que ara us indicaré. Situeu-vos a la plaça de l’Església de Llombai. Allà comença el carrer Major, que recorrereu. No és gaire ample, però sí concorregut i agradable; una bona mostra del que és el nucli antic de Llombai, on dominen les cases de poble, baixes i pintades de blanc. Arribareu a la plaça de l’Ajuntament i, tot seguit, continuareu pel carrer de la Font. Just al punt on s’acaba aquest carrer i comença el carrer de Sant Roc (no té pèrdua, topareu amb un edifici modernista imponent, casa pairal de la família d’Eliseu Climent, el conegut activista cultural valencià), a la dreta, neix el camí del Roll. Zigzagueja una mica, però en pocs minuts us situarà als afores de la població. De fet, s’enfila dret cap al riu Magre, el curs fluvial avui força minvat que recorre tota aquesta vall. El travessareu i, poc després, us recomano que seguiu les indicacions per posar rumb al castell d’Alèdua, el qual tindreu cada vegada més a prop.

Castell d’Alèdua

El castell d’Alèdua, tot i situar-se en un indret elevat, no s’alça al capdamunt de cap turó, sinó a la falda d’una muntanya. Des d’allà, exercia funcions defensives d’unes terres que al segle XIV eren propietat de la família Centelles (una de les més influents de la València medieval).

El trajecte i l’arribada a la fortificació és contradictòria. D’una banda, gaudireu d’una deliciosa passejada entre camps de conreu i un premi final gens menor. Fet i fet, el castell d’Alèdua és una construcció defensiva d’origen islàmic, del segle XII, amb una torre de tres altures que deu fer una quinzena de metres o més. Versió corregida i augmentada d’altres fortificacions sarraïnes de la zona (com la torre Mussa de Benifaió, la torre Espioca de Picassent o la torre Racef d’Almussafes), és una fita que domina una extensa vista. I sobretot, és un element patrimonial de gran valor. Llàstima que caigui a trossos, tot i estar catalogat com a Bé d’Interès Cultural. Si no s’hi fan actuacions aviat, qualsevol dia d’aquests tindrem un ensurt monumental irreversible. Porta gairebé mil anys dempeus!

I si aquest fet ja és depriment, no és gaire millor la impressió que fa veure metres i metres, panys i panys de paret seca deixats de la mà de Déu. Pedres i arbres, perquè avui ja són pocs els camps de garrofers que tenen algú que els cuidi. Sense la mínima atenció, en les zones més allunyades dels nuclis urbans el bosc guanya terreny. Hi perdem patrimoni i hi perdem biodiversitat. I en conseqüència, la possibilitat de bastir un model econòmic sostenible sobre la base del turisme cultural i paisatgístic.

Sí, podríem apostar pel paisatge; no debades, el Marquesat de Llombai ha restat al marge fins al moment dels grans desficacis urbanístics que s’han endut per davant moltes raconades belles a la mateixa Ribera i a les comarques veïnes. Podríem abonar el producte autòcton, bé sigui l’oli, la fruita, l’horta… I qui diu producte, diu gastronomia, que aquí és senzilla però molt gustosa: des d’arrossos —com no!— fins a embotits i i una rica rebosteria d’arrels àrabs. Hauríem de treure profit dels espais naturals protegits que tenim al voltant, a tocar a més de l’albufera de València, de la serra de Corbera i de la desembocadura del Xúquer, com ja hem comentat. I tot això en una zona força plàcida i aliena, per ara, a les grans concentracions turístiques, si bé molt a prop d’alguns nuclis com Cullera o la mateixa València. Fàcil no ha de ser, però les condicions hi són. Sóc dels pocs que veig una oportunitat turística per al Marquesat de Llombai?

Garrofers de Llombai

La desaparició de l’activitat tradicional de secà al Marquesat de Llombai és ara mateix la sentència de mort d’un paisatge i d’un patrimoni agrari edificat durant segles. A la imatge, terrasses de pedra en sec i uns quants garrofers abandonats i amenaçats per l’avanç de la garriga i la pineda.

Cinc curiositats de Lloret

dimecres, 26/06/2013

Ho he dit i ho constato setmana rere setmana. Tenim el privilegi de viure i de gaudir d’uns Països Catalans que ens reserven petits tresors a cada cantonada. L’herència cultural de la mediterraneïtat que compartim amb molts altres pobles amplificada per la immensa diversitat natural d’un territori polièdric.

Dissabte passat 15 de juny reflexionava sobre tot això quan tornava de la celebració del Dia Descobrir a Lloret de Mar [aquí teniu la crònica de la jornada i la galeria d’imatges que en vam fer]. Sé que legítimament hi pot haver lectores i lectors nostres —i molts catalans en general— que creguin que a Lloret no se’ls ha perdut res. Fins i tot entenc que pensin així atesa la imatge negativa de la vila que sovint veiem projectada als mitjans. Puc donar fe, tanmateix, que l’equip de promoció turística de la ciutat que encapçala en Maurici Carbó malda per vincular Lloret als valors de la cultura. Ni poden ni volen renunciar al turisme de sol i platja durant els mesos d’estiu, però treballen amb sensibilitat i determinació per erigir un model de ciutat turística diversificat i més integrador la resta de l’any.

Sa Boadella

La cala de sa Boadella és una de les moltes raconades verges que conserva el litoral lloretenc. A la imatge, damunt del penya-segat, s’albiren els jardins romàntics de Santa Clotilde. (Foto: Karel Noppe / Lloret Turisme.)

En aquest sentit, les activitats que van formar part del Dia Descobrir —una iniciativa que, en aquesta ocasió, vam encaixar en el marc de la tercera edició de la Fira dels Americanos: no oblidem que Lloret forma part de la Xarxa de Municipis Indians—, serviren per revelar aquests valors de què parlo, amb un èxit notable a tenor de l’acceptació que tingueren per part dels assistents. I de mostra, cinc botons. Cinc punts d’interès que us ajudaran a copsar l’encant del patrimoni lloretenc, tan eclipsat com edificant.

La Pabordia del Mes de Novembre. Per motius una mica llargs d’explicar, el terme de Lloret va pertànyer al Capítol de canonges de la catedral de Girona des del segle XII i fins ben entrat el XVIII. El patrimoni i els drets d’aquesta institució eren importants. Per tal d’ordenar i facilitar l’administració de les propietats i rendes que tenia escampades per tot el bisbat, el Capítol va dividir el territori diocesà en dotze pabordies i les batejà amb el nom dels mesos per indicar el moment de l’any en què cada batlle havia d’ocupar-se de la recaptació dels béns que li corresponien. La Pabordia de Novembre, anomenada habitualment Pabordia de Lloret perquè aquesta vila en fou el nucli fundacional, es va anar ampliant amb el temps fins a comprendre la major part de la comarca de la Selva i àrees del Maresme i del Vallès Oriental. Avui, en ple centre de Lloret, davant per davant de l’església parroquial de Sant Romà (i de l’annexa capella modernista del Santíssim), l’edifici de la Pabordia roman dempeus. Robust, impertèrrit testimoni d’una època en què Lloret era eminentment rural (la població vivia en masos disseminats, dedicats sobretot a la vinya) i es mirava la mar amb indiferència.

Pabordia de Novembre

La Pabordia de Novembre, que destaca a la plaça de l’Església de Lloret, conserva nombrosos detalls que en demostren la importància històrica. La dovella de la porta principal indica que l’edifici actual va ser construït el 1585.

Es Tint. Hi va haver un temps en què totes les activitats eren artesanals. Bé, per ser més precisos convindria dir que tot just fa quatre dies que han deixat de ser-ho. Però el cas és que la feina a les poblacions marineres com Lloret —quan una part substancial dels seus veïns ja eren pescadors— resultava especialment perillosa i abnegada. Aquest comentari ve a tomb de la visita que podeu fer a l’antiga seu de la Confraria, al carreró de Sant Miquel, i concretament a l’espai rehabilitat i museïtzat on fa escassament cinquanta anys els pescadors locals encara tenyien els ormeigs: Es Tint. Es veu que abans l’existència d’aquestes instal·lacions era gairebé preceptiva. D’una banda, el tint (obtingut tot bullint escorça de pi en aigua) allargava la durabilitat de les xarxes quan aquestes eren fetes de cànem, espart o cotó; d’una altra, les enfosquia i en millorava el camuflament al mar. Se’n conserva tot: el pou d’on s’extreia l’aigua, la caldera i les peroles, les tines i safareigs on s’impregnaven les xarxes, els escorredors… Didàctica a primera vista.

Es Tint de Lloret de Mar

L’espai on es tenyien les xarxes i ormeigs perquè duressin més és una sala de l’antiga Confraria, situada al barri de Venècia, on vivien la majoria dels pescadors de Lloret.

Cala des Frares. Que el litoral de Lloret sintetitza perfectament la marca Costa Brava no és cap novetat. Però quants de nosaltres coneixem bé aquest litoral? Des de la Casa Garriga (seu del complet i deliciós Museu del Mar: no us el perdeu, si us plau!), una breu passejada cap al nord, en direcció a sa Caleta, us descobrirà un petit tast de les qualitats que han fet d’aquesta costa una destinació de renom mundial. Primer passareu per davant d’una placa que recorda els vilatans que emigraren a Amèrica als segles XVIII i XIX i que en tornaren sense veure acomplert el somni del triomf econòmic i social. Foren la gran majoria. Una mica més endavant, a sobre de sa Caleta, enfilareu el camí de ronda (en aquest tram aprofitat pel GR 92) que va cap a Tossa, completament empedrat, i divisareu l’inconfusible castell d’en Plaja. Atenció perquè només uns metres després travessareu un túnel discret per les dimensions, però providencial en la funció de separar dos mons. La perspectiva s’obre sense solució de continuïtat a una raconada, la cala des Frares, que fa la il·lusió de ser remota, si no fos per la concurrència que ben segur us acompanyarà en l’aventura. La cala és una delícia, i si us decidiu a baixar-hi, podreu passar tanta estona com vulgueu fantasiejant sobre les postures dels gegants de pedra (els frares) que s’interposen entre vosaltres i l’horitzó. El camí continua cap a la caleta d’en Trons, la cala de sa Tortuga, la cala Morisca…, però ho deixo aquí. No es tracta de desvetllar-ho tot!

Cala des Frares de Lloret de Mar

En dies encalmats, la cala des Frares de Lloret convida a la contemplació i, fins i tot, a la introspecció. Potser el seu nom ve d’aquí...

Cementiri dels indians. Ja fa més d’un segle que els àngels de pedra que vetllen les ànimes del cementiri modernista de Lloret es mantenen estàtics per deixar-se admirar com si fossin obres d’un museu. I és que la visita a aquest niu de repòs, projectat pel mestre Joaquim Artau entre els anys 1896 i 1901, ofereix una interessant visió de l’art funerari català d’inicis del segle passat (uns il·lustratius cartellets al peu de cada sepulcre us hi guiaran). Articulat a partir d’una senyorial avinguda principal al fons de la qual hi ha la capella del recinte, s’hi aixequen a banda i banda hipogeus, mausoleus i panteons d’arquitectes i escultors com ara Josep Puig i Cadafalch, Bonaventura Conill, Antoni Maria Gallissà o Vicenç Artigas. La construcció del cementiri va ser possible gràcies al finançament de les riques nissagues indianes de Lloret, que avui hi descansen. D’entre les moltes joies funeràries que podríem destacar, n’esmentaré tres: el panteó Costa-Macià, amb coberta neogòtica, forges detallistes i mosaics policromats; el panteó Casanovas-Terrats, que exhibeix un sarcòfag profusament decorat i rematat amb una teulada amb gàrgoles; i el panteó Cabañas, mausoleu coronat per una creu amb motius vegetals i, a l’interior, una creu de volta amb la simbologia de Crist i els quatre evangelistes. Un patrimoni que val una fortuna.

Cementiri de Lloret de Mar

El panteó Cabañas, que destaca pels quatre àngels orants de les cantonades i una creu al cim, és fet totalment amb pedra de Montjuïc, material que domina als mausoleus modernistes del cementiri de Lloret.

Jardins de Santa Clotilde. Entre la platja de Fenals i sa Boadella, abocats sobre un penya-segat, els jardins de Santa Clotilde són probablement la peça més coneguda de les cinc que he triat per exemplificar el patrimoni cultural de Lloret. Van néixer l’any 1918 pel capteniment del marquès de Roviralta, enlluernat d’un recent viatge a la Toscana. El marquès volia lluir una propietat única i amb molt bon ull féu l’encàrrec a un joveníssim Nicolau Rubió i Tudurí, que va convertir uns anònims terrenys agrícoles en un paratge botànic singular. El paradigma del jardí noucentista. Diversos carrers, connectats en places on sempre és possible el descans, recorren una extensió de més de 26.000 metres quadrats. Cortines d’arbres, escultures de marbre, terrasses i miradors, brolladors i estanys s’articulen per proposar jocs visuals que tenen com a objectiu complementari enaltir el paisatge circumdant. Verd i blau. Classicisme i mediterraneïtat. Tranquil·litat i harmonia. Un colofó excels a aquest reguitzell de curiositats. (Per cert, la santa Clotilde va ser, en realitat, Clotilde Rocamora, esposa de Raül Roviralta.)

Les sirenes de Santa Clotilde de Lloret de Mar

Les sirenes en bronze de Maria Llimona, muntades damunt de tortugues, mostren dues cues. Als jardins de Santa Clotilde, l’escultura és omnipresent amb l’objectiu de crear continus punts d’interès. La vegetació, amb absència de flors, és també un recurs arquitectònic en si mateixa. (Foto: J. L. Filpo.)

Tot això, aquestes cinc propostes de visita i moltes més que podeu localitzar pel vostre compte —i de manera especial en família— són a Lloret de Mar. Jo en coneixia algunes, d’altres no. I espero que no se m’enfadarà ningú si les qualifico de sorpreses en la línia del que he explicat més amunt. Sorpreses relatives, és clar, perquè formen part d’un projecte públic que rep un nom suggeridor: el Museu Obert de Lloret (MOLL). Però planificacions estratègiques municipals a banda, el cert és que la llista d’atractius amb potencialitat turística del terme és extensa: el monestir de Sant Pere del Bosc, el castell de Sant Joan, els jaciments ibèrics de puig del Castellet i Montbarbat, la masia de Can Saragossa, les platges de Santa Cristina, Canyelles, Fenals, Treumal o sa Boadella, les ermites de les Alegries i de Sant Quirze, la casa de Nicolau Font i Maig, etc. I encara, festes, rutes i establiments que donen vida a tot aquest mostrari.

El nostre país val la pena. Si ens ho creiem, en gaudirem més i en tindrem més cura. Comencem per Lloret.

Museu del Mar de Lloret

Les instal·lacions del Museu del Mar de Lloret ocupen les estances de Can Garriga, edifici construït per l’‘americano’ Enric Garriga i Mataró. En una de les sales s’exposa la rèplica del mascaró de proa de la fragata ‘Blanca Aurora’, que retratava Maria Parés, filla del capità lloretenc i armador del vaixell Salvador Parés. (Foto: Lloret Turisme.)

Església de Sant Romà de Lloret de Mar

Els indians van finançar la reforma modernista de l’església parroquial de Sant Romà, obra de Bonaventura Conill i Montobbio. Per damunt dels altres elements sobresurt la capella del Santíssim, del 1916. (Foto: Lloret Turisme.)

Pratdip-Tivissa-Vandellòs: el punt d’equilibri

dilluns, 10/06/2013

M’agrada pensar que, sovint, els indrets que es troben entre pols d’atracció importants (parlo, com no, en termes turístics) són nius de sorpreses molt agradables. Passa una mica com amb les perifèries urbanes o metropolitanes, tan blasmades —majoritàriament amb raó— i tan interessants des de molts punts de vista. Però no us espanteu que no me n’he anat a cap abisme. Més aviat tot el contrari… L’única pega que té la zona de què us parlaré, si en té alguna, és que cau a mig camí entre Tarragona i les terres de l’Ebre, i entre la mar i la muntanya. És a dir, que és fàcil que hi hagueu passat de llarg mil vegades sense aturar-vos-hi. I això, creieu-me, és un error.

Com haureu vist pel títol, aquest apunt parla de tres municipis que són a cavall del Baix Camp i la Ribera d’Ebre. Dels tres, el més menut és Pratdip, però també és el que té el terme més trencat. Situat al vessant sud de la serra de Llaberia, el Prat (com es conegut popularment) va passar als annals de la literatura catalana fa unes quantes dècades de la mà de Joan Perucho i les seves Històries naturals. Perucho, en realitat, només va construir aquesta meravellosa novel·la a partir d’allò que el poble ja té: un castell mig enrunat, un nucli assentat entre barrancs i fonts —una mica més amunt s’alça el santuari de Santa Marina, en un entorn frondós sensacional— i una llegenda vampírica, la dels dips, que ha fet fortuna per la seva singularitat. Si voleu saber-ne més, feu cap al Centre d’Interpretació de la Serra de Llaberia, on teniu informació i històries per passar una estona deliciosa, com la del Geperut i la falsificació de monedes, o la de la fossa del Dimoni del barranc de les Burgueres… Atenció: sobretot si visiteu aquesta localitat amb mainada, no deixeu de cercar els dips que hi ha escampats pels seus portals i carrers, que us permetran recórrer els punts més interessants de la vila. Completar la gimcana té premi.

El santuari de Santa Marina, al terme de Pratdip, està en un indret d’abundància d’aigua i exuberància forestal.

El Centre d’Interpretació de la Serra de Llaberia dedica un espai a la divulgació de rondalles de la zona amb panells i audioguies (a dalt, il·lustracions que corresponen a la llegenda dels tresors amagats i a la història d’en Carrasclet).

Tivissa és un altre municipi interessant. I molt gran. Pertany a la Ribera d’Ebre, però el seu terme limita amb algunes poblacions del Priorat, del Baix Ebre i del Baix Camp. Així, a més de la vila de Tivissa (amb un nucli antic molt recomanable), el municipi comprèn els pobles de Llaberia, la Serra d’Almos i Darmós, l’antic castell i ermita de Sant Blai i l’antic lloc i castell de Banyoles, amb les restes del poblat ibèric del Castellet de Banyoles com un dels seus reclams principals. A diferència de Pratdip, doncs, el seu terme té dues parts molt ben diferenciades: d’una banda, les planes del Burgar i la cubeta de Móra, abocada a l’Ebre; i d’una altra, la serra de Tivissa i el seu contrafort central, batejat expressivament com la serra de la Creu. Per tota la rodalia hi veure àmplies extensions de conreus, bàsicament de secà, que produeixen un extens catàleg de productes (dels quals parlaré després).

El nucli antic de Tivissa estava completament encerclat per una muralla, de la qual avui resten diversos portals.

El tercer municipi és el de Vandellòs. Que no és tal, sinó de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant. En efecte, aquest terme té un privilegi que el fa especialment atractiu: s’estén des del litoral fins a la muntanya sense solució de continuïtat. Però aquesta, en si, no és la seva gràcia principal. El que el fa singular és el fet de tenir a un tir de pedra una ciutat típicament turística (de turisme de sol i platja) com l’Hospitalet de l’Infant i un rosari de poblacions muntanyenques tan curioses com arrecerades per la serra dels Dedalts, que supera els 700 m d’altitud: Vandellòs, Masriudoms, Masboquera o els despoblats de Remullà i Castelló (on cada any s’hi planta un evocador pessebre vivent). Dels seus carrers estant no diries mai que ets a pocs quilòmetres de la façana marítima del Baix Camp. Per cert, a l’extrem sud de la costa de la comarca, encara dins del terme de l’Hospitalet, hi trobem el raval de pescadors de l’Almadrava. Un nucli que també ha viscut el seu particular boom urbanístic, però que conserva l’aire mariner de quan era centre d’operacions dels tonyiners de la zona.

El litoral de l’Hospitalet de l’Infant, que inclou trams verges com el de la platja del Torn, contrasta amb l’interior del municipi, de clar perfil muntanyós (foto: Depositphotos).

I aquí enllaço amb el títol del post. Per mi, això ja ho he comentat, el punt d’equilibri d’aquest territori (que desenvolupa conjuntament un pla estratègic, el MIDIT, en quatre eixos: turisme, agroalimentació, energia i col·laboració público-privada) és la seva situació geogràfica. Però també la seva mediterraneïtat elemental. Quins són els cultius de la gastronomia mediterrània? Doncs aquí els teniu tots.

L’oli és present a tot arreu. De fet, n’hi ha de diverses varietats. Segurament, la més abundant és l’arbequina, a partir de la qual es fa la producció sota DOP Siurana de la zona. Però també hi ha reguer, salivenca… tot un univers de possibilitats i gustos que passa per les cooperatives d’aquests pobles. Si voleu entendre de manera senzilla i amena, in situ, com és el procés d’elaboració de l’oli, heu de fer cap al Molí de Vandellòs. Allà no tan sols coneixereu l’espai i la maquinària original del trull, avui Centre d’Interpretació de l’Oli, sinó que podreu veure com funcionava (tot està en perfecte estat de conservació) i fins i tot escoltareu els testimonis dels darrers moliners tradicionals de la contrada, amanits amb panells informatius, sonoritzacions, audiovisuals i petites instal·lacions. La visita, si voleu, pot finalitzar en la seu de la cooperativa actual per veure el procés modern de l’oli i rematar-la amb un tast d’aquest excel·lent producte. De debò que val la pena.

Al Molí de Vandellòs podem aprendre tot el procés tradicional de l’obtenció de l’oli verge en les mateixes instal·lacions on es produïa fins fa pocs anys, avui museïtzades.

El vi és un altre dels cultius que et trobes a cada raconada. Fet i fet, en aquests tres municipis es produeix vi de dues DO diferents: Tarragona i, la majoria, Montsant. No en sóc un gran expert, però sabeu que la de Montsant és una de les denominacions d’origen catalanes amb una efervescència més interessant. I puc donar fe que un gran nombre de productors s’hi escarrassen. A la zona hi trobareu cellers com Serra de Llaberia, Cedó Anguera, Anguera Domènech, Joan d’Anguera, Solà d’Ares, Aibar 1895, Mas d’en Canonge o Mussefres (marca de la cooperativa de la Serra d’Almos, que ja he citat). Tots ells fan vins, sobretot negres, molt interessants, concentrats, amb varietats de garnatxa, ull de llebre, samsó (carinyena) i altres, aconseguint una gran variabilitat de resultats a causa de les diferències que experimenta el territori —i el clima— en àrees reduïdes. Alerta, en aquesta ocasió, als vins dolços que s’hi fan, que han obtingut històricament un important reconeixement internacional.

Per completar la terna mediterrània, a l’oli i al vi convindria afegir-hi el blat. Sembla ser que històricament se n’havia cultivat (per exemple, a la Figuerola, on avui s’ha instal·lat un hotel resort amb pitch & putt), tot i que ara gairebé no se’n veu. Però em permeto de remarcar que en aquesta zona es produeixen, i en abundància, avellanes, cireres, tota mena d’hortalisses… i peix. Sortint de les muntanyes, és recomanable deixar-se seduir per un altre món, que combina molt bé amb l’anterior: el mariner.

L’Hospitalet de l’Infant és una població litoral ben aprofitada. No té la tradició pesquera de les veïnes Cambrils o l’Ametlla de Mar, però sí que treu pit de la captura tradicional de la tonyina a la zona (pareu esment a les Jornades que se celebren cada any a la primavera) i sap treure partit d’aquesta situació propera i distant alhora dels grans centres de producció de peix. Perquè el que sí que té l’Hospitalet és una interessant oferta nàutica, complementària de la de Salou. I on hi ha vaixells i patrons, hi ha bona gastronomia. Preneu nota de quatre referències que no us decebran: el mateix restaurant Nàutic (situat al port esportiu), el restaurant Sal Grossa (que té de xef una jove promesa amb ganes d’arribar lluny), l’Hotel Sancho (amb un restaurant gormand destacable) i l’Espai Gastronòmic Deviteca (amb botiga de menjars de qualitat per emportar i una agenda de tallers per als més sibarites). Potser us ve de gust anar-hi, oi? Si és així, encara un parell d’allotjaments…

Primer, per a parelles. Mas Mariassa, un hotel gastronòmic protegit per la serra de Llaberia a poc més d’un quilòmetre endins de Pratdip. No és perquè hi tinguin el Descobrir a l’entrada, però aquesta masia rehabilitada està pensada per fer-hi un parèntesi, entre bona cuina amb producte local, aigua regeneradora i molta natura… És un projecte personal del Francesc i la Raquel, i es nota en els detalls que trobareu per tot l’establiment [vegeu-ne el capítol dedicat al llibre Tresors rurals].

I per a famílies, al poble de Vandellòs, Cal Barceló, una casa pairal plena d’encant que es lloga sencera. Gràcies a l’entusiasme de la Maria, totes i cadascuna de les estances  de la casa—rehabilitades amb sensibilitat per treure el màxim profit de l’arquitectura original de l’edifici: rajoles hidràuliques, bigues de fusta, mobles i parament antics, etc.— són un modest però sincer homenatge al municipi i a la família que hi va viure. Dóna gust descansar en un indret on es respecta la cultura!

El típic paisatge de la serra de Llaberia, amb els cingles, els boscos, les terrasses i els cultius, des de la finestra d’una de les habitacions de Mas Mariassa.

L’Hospitalet de l’Infant deu el seu nom a l’antic hospital fet construir per l’infant Pere d’Aragó al segle XIV, que resta dempeus al centre de la població.

Temps de cireres o l’altre Baix Llobregat

dilluns, 27/05/2013

Us agraden les cireres? A mi, sí. I les carxofes, i les verdures en general, i la fruita dolça… De tot això, i en quantitats importants, se’n fa al Baix Llobregat. Quanta gent ho sap? I encara més important: quanta gent ho valora? Ara que es parla tant del producte de proximitat, resulta que a tocar de Barcelona, en plena conurbació metropolitana, hi ha autèntiques illes verdes que es continuen dedicant —avui com sempre— a l’agricultura. Aquest territori important, que em recorda molt tota l’horta que envolta la ciutat de València, s’aplega sota un paraigua, el Parc Agrari del Baix Llobregat, i es projecta comercialment a través del web El camp a casa i dels anomenats “mercats de pagès”, un espai de trobada entre productors i consumidors que brinda l’oportunitat de comprar directament al pagès les fruites i les hortalisses (divendres a la tarda a Sant Boi; dissabte al matí a la Colònia Güell i al Prat; i diumenge, a partir del 9 de juny, a Sant Joan Despí: consulteu la informació detallada al web). Productes frescos i de gran qualitat els tenim a l’abast de la mà i vénen d’allà on molts no s’ho haurien imaginat mai.

Els cirerers en flor anuncien l’arribada de la primavera. La seva fruita, la cirera, ens dóna la benvinguda a l’estiu.

Com deia, la temporada de la cirera ja és aquí. N’hi ha de moltes menes (sabors, aspectes, grandàries, textures), així que no us requi de fer-hi una immersió. Arribo tard a recomanar-vos la Festa de la Cirera de Santa Coloma de Cervelló i l’exposició de cireres a Sant Climent de Llobregat (que han estat el cap de setmana del 24 al 26 de maig), però si us ve de gust, sou a temps d’assistir a la Festa de la Cirera del Papiol i a la més coneguda de totes les celebracions gastronòmiques amb aquesta fruita vermella com a gran protagonista: la Festa de la Cirera de Torrelles de Llobregat. Totes dues cites seran visitables l’1 i 2 de juny. També us suggereixo que estigueu atents a l’organització d’activitats holeriturístiques (holeriturisme = turisme d’horta), atès que el Parc Agrari sol convocar algunes —poques— sessions per conèixer in situ el producte i les seves potencialitats. Sense anar més lluny, fa uns dies vaig poder passejar pels camps de cirerers de Can Colomer (Santa Coloma de Cervelló) de la mà del pagès Josep Pascual, que n’explicà tots els detalls a un grup de visitants. Més tard, la cuinera Cristina Roig (professora d’alta cuina i col·laboradora del Parc en temes gastronòmics) ens convidà a fer un tast d’algunes de les varietats que es cultiven en aquesta finca per aprendre a distingir-les i assaborir-les. Per últim, el cuiner Gerard Solís, del restaurant El Racó, de Sant Climent, ens va presentar una innovació que ens deixà un record fresc de la vesprada: el vodka gin amb cireres. Sensacional.

Can Colomer, de Santa Coloma de Cervelló, és una de les masies de la comarca del Baix Llobregat que mantenen la finca agrícola a ple rendiment.

Les sessions d’‘holeriturisme’ que organitza el Parc Agrari durant la temporada de cada producte són una autèntica delícia sensorial. En la foto, uns visitants esperen indicacions per diferenciar quatre varietats de cirera.

Entre moltes d’altres, al Baix Llobregat es conreen cireres de les varietats burlat, ruby, early bigi i odile, que són les que va tastar el grup de més amunt.

Val a dir que la gastronomia és, sens dubte, una de les millors maneres de descobrir un territori. I per això el Consorci de Turisme comarcal i el Parc Agrari han posat en marxa la campanya “Els sabors de l’horta del Baix Llobregat”, una iniciativa que recull l’oferta culinària (local i de temporada) d’una trentena de restaurants de la zona que treballen amb productes km 0. És a dir, amb tota la gamma d’hortalisses i fruites de la vall baixa del Llobregat i la seva plana deltaica. Sòls fèrtils i un clima benigne fan d’aquest territori un edèn agrícola injustament tractat. O més encara, assetjat de manera temerària. Perquè la seva aportació a l’àrea urbana de Barcelona no és tan sols la dels productes hortofrutícoles —i ja és molt!—, sinó també la de ser en si mateix un espai diàfan, verd (en el sentit de natural, perquè també té mar)… cultural, que humanitza l’entorn i que ofereix mil i una opcions d’esbarjo i de salut. Quina mena de societat està disposada a destruir tot aquest patrimoni públic en benefici d’un projecte privat estrictament lucratiu i de gust dubtós? Espero que la feina del Parc Agrari faci imprescindible —i irreversible— la simbiosi agrícola i turística per al Baix Llobregat. Voldrà dir que en podrem gaudir durant molt de temps més.

En aquesta època, els camps de cirerers omplen de verd àmplies extensions d’alguns municipis a la vora del Llobregat, com Santa Coloma de Cervelló, Sant Climent o Torrelles.

Segarra: la comarca dels quatre colors

dilluns, 20/05/2013

La setmana passada vaig fer una escapada al nord de la Segarra. No és la primera vegada que parlo d’aquesta comarca [vegeu aquest post], però cada cop que hi faig cap no puc evitar de pensar per què he deixat passar tant de temps d’ençà l’última visita. Aquest text l’acompanyo amb algunes fotos que vaig prendre amb el mòbil: jutgeu vosaltres mateixos —i si detecteu algun detall que desentona, és culpa meva, que no sóc fotògraf. Hi vaig trobar paisatges de verdor enlluernadora, història que traspua per tots i cadascun dels racons dels seus pobles, una gastronomia honesta i sòlida, natural i deliciosa alhora. I sobretot, aquells valors invisibles que fan d’una estada i d’una destinació referents inesborrables. Em refereixo a l’harmonia amb què se succeeixen les hores i els cicles de l’any, la tranquil·litat amb què les vius fins i tot en les escapades més fugisseres, i l’hospitalitat dels segarrencs i segarrenques, agraïts que us hagueu deixat seduir pels atractius de casa seva en lloc de passar-hi de llarg, camí cap a un altre lloc, com encara fa la majoria.

Des de Lloberola, situat a l’esquerra de la riera de Sanaüja, la panoràmica del nord de la Segarra és esplèndida.

Per això m’agrada especialment comprovar que el posicionament turístic de la Segarra avança de mica en mica. El motiu que em va dur a la comarca va ser una trobada d’instagramers (és a dir, d’usuaris avançats de la xarxa social de fotografia Instagram, perquè n’hi havia uns quants amb més de cent cinquanta mil seguidors!), iniciativa que se suma a una altra de recent: la trobada de blogaires de viatges. Sembla que el Consell Comarcal, de la mà d’una persona lúcida i incansable com en Miquel Parramon, s’obre pas en el món 2.0 amb molt bons resultats. Només cal llegir els comentaris dels blogaires i dels instagramers (seguiu el rastre de l’etiqueta #lasegarraclic, hi podeu aportar imatges fins al 7 de juny, si voleu: les bases del concurs aquí) per copsar l’immens potencial d’aquesta terra sovint desconeguda dels mateixos catalans. Tothom en queda meravellat. I jo no faig res més que afegir-m’hi, si bé puc argüir en defensa pròpia que ja fa una pila d’anys que la vaig descobrir.

Deixeu-me completar l’apunt assenyalant quines van ser les parades que vam fer, per si us inspiren alguna sortida.

• En primer lloc, Lloberola, un petit nucli enlairat del municipi de Biosca que té en el seu castell una de les edificacions més antigues i interessants de la Segarra (és d’origen preromànic) i que compta amb un cementiri valuós: amb vistes sobre la vall que s’obre al Llobregós i uns sarcòfags gòtics íntegres (dels segles XII-XIV) pertanyents a la família Sacirera.

• Després, Vallferosa, el poble i la torre. Tot esperant la conclusió de les últimes tasques arqueològiques, les investigacions indiquen que el castell de Vallferosa és la fortalesa sarraïna més important dels Països Catalans. Arrossega mil anys de tempestes amb una altivesa i dignitat que ja voldrien moltes construccions defensives molt més recents. Als seus peus, 33 metres més avall, l’antic poble de Vallferosa (avui dins el terme municipal de Torà) amaga sota la bardissa els noms i els cognoms, estances i carrers, dels seus darrers habitants, desapareguts en acabar la Guerra Civil. I una bona notícia per compensar aquest decaïment inexorable: l’església parroquial de Sant Pere, mig enrunada, sobreviurà gràcies al projecte que la farà seu d’un centre d’interpretació del castell de Vallferosa. Esperem que no trigui gaire.

La torre de Vallferosa és un gegant de 33 m d’alçària que, singularment, no es troba en cap carena ni punt elevat, sinó en una vall de pas. L’església de Sant Pere, un dels edificis del poble de Vallferosa, avui colgat per la vegetació, s’alça humilment al costat de la defensa.

Al capdamunt de la torre s’hi accedeix mitjançant unes escales que ocupen l’estret espai entre la paret de l’antiga fortificació sarraïna i la paret de la torre medieval posterior (la que és visible des de fora), que embolcalla la primera.

Des de la torre de Vallferosa hi ha molt bones vistes de la riera de Llanera, un pas estratègic per passar de la Segarra cap al Solsonès.

Claret va ser el punt d’avituallament diürn. No en va, una família de valents enamorats de la Segarra hi regenten la casa rural Cal Miramunt —un dels establiments recomanats al llibre Tresors rurals del Descobrir— i el restaurant Can Solé Xic. I dic valents perquè no hi ha cap altre nucli en sis quilòmetres a la rodona. Això sí, quan hi arribes, no en marxaries mai. L’entorn (boscos alternats amb camps d’ordi i de colza) esclata en una simfonia de colors primaveral i, tot i tenir quatre cases, les pedres del poble —molt ben col·locades— són font de llegendes que us atraparan (demaneu per les osseres que veureu a l’entrada). El dinar a Can Solé Xic: des d’un milfulls de carbassa farcit de brandada de bacallà fins a uns escalopins de vedella amb salsa de bolets passant per una mousse de formatge amb fruits vermells; atenció a la ratafia casolana que hi elaboren!

• El monestir de Cellers va ser un altre dels secrets amagats que vam poder trepitjar. Precisament, la ubicació recòndita del cenobi —i de la mitja dotzena de cases que aixoplugava— va ser el motiu principal pel qual hi anaren a raure les relíquies dels Sants Màrtirs (sant Celdoni i sant Ermenter) fugint de la invasió musulmana de la zona.

• L’últim indret (last but not least) a visitar durant la jornada va ser Torà. Aquesta vila arrecerada a la serra de l’Aguda mostra un impressionant barri vell de carrerons estrets, porxos i portals medievals, sovint engalanats amb plantes i flors. Però també hi teniu un magnífic safareig públic, el call jueu, l’espai ajardinat de la riera de Llanera… No us l’acabareu en una passejada, així que més val que hi feu nit, si podeu, i us allotgeu a l’Hostal Jaumet, un establiment fundat fa quasi 125 anys que destaca amb nom propi per ser un temple de la cuina tradicional catalana.

I acabo com he començat, pel títol. “La comarca dels quatre colors” no és una ocurrència meva, sinó d’en Miquel Parramon, a qui ja he esmentat. Si la hi he manllevat és perquè descriu amb exactitud allò que transmet la Segarra: colors, benestar… vida. I perquè finalment és un reclam. Un esquer que crida els forasters a gaudir de la comarca, com a mínim, quatre vegades a l’any. En el moment que escric aquestes ratlles, la Segarra muda lentament del verd al groc. Un nou espectacle —amb tot el que comporta la sega— que no ens hauríem de perdre.

Els tres sarcòfargs o osseres del poble de Claret conserven el vas i la tapa amb decoració floral, escuts heràldics i incisions geomètriques en forma de sanefa.

L’església del monestir de Cellers té un creuer amb tres absis, però sense nau. Al seu interior destaca la cripta, amb capitells romànics originals del segle XI.

La plaça de l’Església de Torà és un dels espais porxats d’aquesta vila senyorial. Com a curiositat, aquesta casa mostra encara la finestra porticada des de la qual a l’edat mitjana els jueus compraven queviures, ja que tenien prohibida l’entrada a la botiga.

 

El Bisaura, una Osona muntanyenca

dilluns, 6/05/2013

Molta gent identifica Osona amb una plana: la plana de Vic. I no els manca raó. Però normalment les simplificacions amaguen una part de la realitat. En aquest cas, també. Deixant de banda l’altiplà del Lluçanès —que espera el reconeixement administratiu com a comarca—, Osona pot presumir de tocar una part del Montseny, una part de les Guilleries i el Collsacabra (amb Tavertet com a símbol). Referents muntanyencs importants, doncs, que delimiten el territori osonenc del dels seus veïns.

A l’extrem nord d’Osona, tot just fent de límit amb el Ripollès, hi ha la subcomarca del Bisaura. Una nova barrera muntanyenca de la qual vull cantar les excel·lències. No deixeu pas de fer-hi cap, i més ara a la primavera, quan esdevé un paradís humit i exuberant. I ho dic perquè és fàcil passar-hi de llarg. Endinsant-s’hi des de Sant Quirze de Besora, tindreu l’oportunitat de fer una immersió progressiva en paisatges rurals de gran bellesa: Montesquiu, Santa Maria de Besora, Vidrà… Tot en aquestes terres sembla fet per a la foto. Perquè de postal són els prats on pasturen plàcidament vaques i ovelles (atenció a les gegantines masies del Coll, el Xicoi, Clarella o el Cavaller, casa pairal dels Vila d’Abadal, dins el mateix nucli de Vidrà); o els principals elements del seu patrimoni històric (amb dos noms propis: el castell de Besora i l’antic palau, avui fortificat, de Montesquiu). I d’autèntica postal és la natura que s’hi deixa veure, bona part de la superfície de la qual forma part de l’Espai d’Interès Natural de les serres de Milany-Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt i encara una altra part del Parc del Castell de Montesquiu.

Les masies del terme de Vidrà, ben visibles des de la carretera de Sant Quirze, són exemples magnífics de l’activitat agroramadera i forestal a tot el Bisaura.

L’aspecte actual del castell de Montesquiu, antiga residència dels senyors de Besora (segle XIII), té més a veure amb els gustos romanticistes del seu darrer propietari, Emili Juncadella, que amb l’objectiu original de la construcció.

Fa poques setmanes vaig gaudir d’una excursió que us recomano. Onze quilòmetres de recorregut circular i uns 600 metres de desnivell acumulat partint de Vidrà i passant pel pont de Salgueda, el molí del Salt, la tosca dels Degollats, el coll d’Hi-era-de-massa, el santuari de Bellmunt i de nou Vidrà. L’aigua és present pertot. El bosc —en què destaca la fageda— cobreix tot el recorregut. I la cirereta del pastís és el mirador de Bellmunt, un dels més amplis de la Catalunya Central, des d’on podem observar tot el massís del Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, el Pedraforca, la serra del Cadí, el Puigmal, el Canigó…, a banda de la Plana, amb Sant Pere de Torelló als nostres peus.

El millor és que hi aneu. No us en penedireu. I podreu vanagloriar-vos d’haver descobert una zona que sovint passa desapercebuda, una Osona muntanyenca a poc més d’una hora de Barcelona on has d’anar expressament perquè no està de camí d’enlloc. Aquests solen ser els millors indrets per perdre’s i viatjar en el sentit clàssic del terme. I no es pot dir que als Països Catalans n’hi hagi pocs, però són cars de veure.

El salt del Molí és una bonica cascada que el riu Ges forma una mica més avall del pont medieval de Salgueda.

La fageda és el bosc dominant a la cara nord de Bellmunt, bona prova de l’alta humitat de tota aquesta zona.

El santuari de Bellmunt, construït a 1.246 m d’altitud, s’encara a tota la plana osonenca (no debades, és al terme municipal de Sant Pere de Torelló, des d’on s’hi pot accedir amb cotxe).

Una de les panoràmiques de la Catalunya Central que Bellmunt regala als visitants. El poble que s’arrecera als seus peus és Sant Pere de Torelló.

 

La Seu d’Ègara, una joia al bell mig de Terrassa

dilluns, 8/04/2013

Aquest país —segurament tots els països, però crec que el nostre d’una manera singular per la superposició de civilitzacions que ha experimentat tot al llarg dels segles— ofereix sorpreses en indrets on no t’ho esperaves.

Avui vull esmentar un tresor que no es pot dir que estigui amagat, perquè és ben visible, però que frapa perquè es troba al bell mig d’una de les ciutats més grans dels Països Catalans: Terrassa. Heu sentit a parlar de la Seu d’Ègara? És probable que no, i en canvi constitueix un conjunt monumental d’immens valor, no tan sols a escala nacional, diguem-ne, sinó també en relació al patrimoni continental.

Breument (teniu molta més informació sobre el tema en aquest web), convé saber que la Seu d’Ègara és la denominació d’un conjunt de tres esglésies, Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, que permeten fer un viatge en el temps des dels inicis del cristianisme a la Hispània romana (segle V) fins ben entrada l’edat mitjana (segle XII), passant per l’època visigòtica, quan el bisbat de Terrassa va assolir el moment de la seva màxima efervescència. Més de set segles concentrats en un espai reduït i perfectament delimitat, habilitat per fer aquest recorregut. Perquè —i això forma part de la sorpresa— en el perímetre del conjunt s’hi troben diverses instal·lacions del Museu de Terrassa, curull d’informació presentada amb un discurs museogràfic modern i entenedor.

El campanar típicament romànic de l’església de Santa Maria n’ha fet el temple més emblemàtic de la Seu d’Ègara. Alerta, convé recordar-ho: som al bell mig de Terrassa!

Tot plegat és a tocar de Vallparadís, un altre dels subjectes turístics d’aquesta ciutat vallesana —en aquest cas tant pel castell cartoixa que domina l’espai com per la natura esplendorosa del torrent—, i molt a prop d’algunes de les millors mostres del modernisme industrial català, com per exemple el Vapor Aymerich, seu d’un altre dels referents museogràfics del país: el mNACTEC, Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya [algun dia dedicaré un altre apunt a aquest sensacional patrimoni arquitectònic].

Paga la pena deixar-se caure per Terrassa. Si no fos perquè és capital comarcal, podríem tractar-la d’autèntica descoberta. O potser és per això, que n’és. Davallar a la cripta d’algun d’aquests temples, a pocs metres del bullici metropolità, és una experiència en si mateixa, però és molt més perquè ens parla sense intermediaris d’alguns períodes de la nostra història sense els quals no entendríem allò que som. Quina sort poder gaudir d’aquests testimonis en tantes ciutats i viles del nostre país. Quina fortuna ensopegar, com qui no vol la cosa, amb joies com la Seu d’Ègara. Quina enveja, la del patrimoni de Terrassa.

L’absidiola de Santa Maria conserva frescos consagrats a la mort de sant Tomàs Becket i un Crist en majestat.

L’interior de l’església de Sant Miquel és auster i recollit. De planta quadrada, al centre s’aixeca un cimbori cobert amb cúpula i sostingut per vuit columnes fetes de fragments visigòtics reaprofitats, amb quatre capitells tardo-romans.