Arxiu de la categoria ‘Turisme’

Què són les estacions nàutiques?

dilluns, 12/12/2011

La primera vegada que vaig sentir anomenar una estació nàutica em vaig imaginar, com és lògic, un club nàutic. Però no. És molt més que això… Fet i fet, ja fa una pila d’anys que existeixen estacions nàutiques (per exemple, la de l’Estartit-Illes Medes, la més antiga del país, es va constituir el 1998), tot i que l’esclat que les ha fet visibles és un fenomen recent.

El caiac en l’entorn protegit de les illes Medes és un dels valors del turisme nàutic a l’Estartit. (Foto: AENC)

Anem a pams. Què és, doncs, una estació nàutica? L’Associació d’Estacions Nàutiques de Catalunya (AENC) la defineix com “una destinació especialitzada en activitats aquàtiques que engloba la major part de l’oferta turística de la zona”. Parlem, per tant, d’una marca, d’una manera de presentar-se i de diferenciar-se en el mercat davant d’altres destinacions de costa etiquetades sota el paraigua del sol-i-platja. En aquest sentit, el que fa més interessant l’invent és que les estacions nàutiques funcionen com ens integradors i dinamitzadors del teixit empresarial de la destinació. D’una banda, contribueixen a la fixació dels tipus d’activitat (també a l’especialització) i dels estàndards de qualitat tot promovent la participació multisectorial. D’una altra, intervenen en l’orientació al client mitjançant la creació d’una plataforma de coordinació, promoció i comercialització (central de reserves) que facilita la planificació de l’estada al visitant i, en definitiva, millora l’eficiència de la destinació.

Si tot això us sembla molt teòric, posem-ne un cas concret. Tornant a l’EN de l’Estartit-Illes Medes (la seva gerent, la Sílvia Ferrer, té la culpa que el conegui de primera mà), aquesta marca-organització aixopluga actualment cent catorze socis, que representen tots els sectors econòmics del poble relacionats amb el turisme: empreses dedicades a les activitats aquàtiques, però també al turisme actiu terrestre (bicicleta, segway, perdó, patinet elèctric d’autobalanceig, etc.), allotjaments, restaurants, botigues, agències de viatges… I tant és així que l’estació nàutica és l’encarregada de crear paquets turístics, impulsar la formació de les empreses associades, captar subvencions, exercir d’interlocutora amb el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter (per tal d’harmonitzar l’activitat turística amb la protecció ambiental) o organitzar esdeveniments (alguns de tan poc marítims com les Jornades Gastronòmiques de la Poma, les catifes de Corpus o els mercats d’ocasió).

Ajudats de monitors, el submarinisme és una altra de les activitats interessants de fer a les estacions nàutiques, si bé els paquets turístics que comercialitzen engloben tots els atractius i serveis de la zona. (Foto: AENC)

Segur que tenen les seves pegues —jo les desconec, ara mateix—, però de les estacions nàutiques valoro la idea de sumar esforços. I sobretot, l’intent d’articular una destinació de manera coherent a partir de tot allò que té. Amb modèstia, però també amb ambició.

Si voleu saber una mica millor de què us parlo, us relaciono la llista de les estacions nàutiques dels Països Catalans. Si bé el més assenyat serà que us llanceu a conèixer-les en pròpia pell. Ah, per cert, d’activitats nàutiques, a casa nostra se’n poden fer tot l’any. El mar, el mar…

EN Roses-Cap de Creus (972 15 44 12). La seva activitat estrella són els creuers pel Parc Natural del Cap de Creus i el lloguer d’embarcacions sense permís.

• EN L’Estartit-Illes Medes (972 75 06 99). No deixeu de provar de fer snorkelling (immersió lleugera, maleïts anglicismes!) o submarinisme a les illes Medes, és sensacional.

• EN Santa Susanna (93 767 92 50). Al Maresme, ben a prop de Barcelona, és ideal per practicar-hi catamarà o caiac de mar.

EN Vilanova i la Geltrú (93 815 45 17). Les activitats més sol·licitades són la vela lleugera, les excursions marítimes i els cursos de patró d’embarcació.

EN Costa Daurada (977 35 35 92). Ideal per anar amb catamarà o caiac i navegar amb creuer, entre moltes altres activitats.

EN Sant Carles de la Ràpita (977 10 10 10). Hi destaquen la pràctica del kitesurf (segons el Termcat, surf d’estel…), el windsurf (surf d’estel) i les visites als vivers d’ostres i mol·luscos del delta de l’Ebre.

EN Benicarló-Peníscola (964 46 52 06). Ofereixen tota mena d’esports aquàtics i activitats nàutiques de platja.

• EN Marina Alta (96 628 96 77). Gràcies a la Reserva Marina del cap de Sant Antoni i al Parc Natural del Penyal d’Ifac, les activitats més lluïdes són les immersions i el caiac.

EN Fornells (971 37 64 37). La badia natural d’aquest indret del nord de Menorca és idònia per a la pràctica dels esports de vela lleugera i windsurf.

EN Maó (902 92 90 15). L’estació té com a punt de partida el port de Maó i, en conseqüència, és un lloc ideal per a la navegació.

EN Ciutadella (971 38 26 93). Tenen una gran varietat d’embarcacions i escoles per a la pràctica dels esports nàutics.

EN Alcúdia-Mallorca (651 89 09 54). Sobretot, són interessants les activitats aquàtiques al cap de Formentor i la navegació de vela a la badia d’Alcúdia.

EN Sant Antoni-Sant Josep. Destinació eivissenca on s’alternen trams de penya-segats i cales de sorra o pedra. Per tant, ideal per practicar-hi submarinisme i esports de vela.

EN Santa Eulàlia (971 33 05 55). Caiac, windsurf, vela i immersions al fons del litoral sud d’Eivissa són les activitats marítimes més recomanables aquí.

Turisme? Quin turisme?

divendres, 11/11/2011

Avui torno a fer un apunt crític sobre la política turística al nostre país. Intentaré esmenar-me en els pròxims posts, però em pensava que el model turístic del futur —com a recepta contra la crisi i oportunitat de construcció d’una proposta per a tot el territori— no podia ser el mateix que hem explotat fins avui. Anava errat. Hi ha qui deu pensar: “Si ens ha anat bé fins ara, per què havíem de canviar?”.

Fa uns dies em vaig fer ressò en aquest post de la invisibilitat del turisme català a Catalunya per als màxims responsables institucionals del sector. També explicava que el turista autòcton és desestacionalitzat i es mou més per tot el país que l’estranger, malgrat que les nostres autoritats atribueixen als visitants foranis el mèrit únic dels bons resultats globals de la indústria turística d’aquest any. Doncs bé. Pocs dies després que la Generalitat fes públic el balanç de la temporada (recordem-ho: augment del nombre de turistes estrangers al Principat i increment de la seva despesa per càpita), el sector turístic de les terres de Ponent i el Pirineu occidental reclamava una estratègia concreta per rellançar-se al mercat i poder fer front a la forta competència del Pirineu aragonès. Dos són els tocs d’alerta que feia Juan Antonio Serrano, president de la Federació d’Hostaleria de Lleida.

1) A l’estiu, els resultats s’havien saldat amb un creixement d’entre el 6 i el 10% a la costa catalana i Barcelona, mentre que a Lleida al juliol havien perdut 4 punts i a l’agost tot just s’havien mantingut respecte el curs anterior. Serrano es planyia que l’Administració catalana prioritza el turisme de sol i platja i a la ciutat de Barcelona.

2) De cara a l’inici de la temporada d’hivern, la Federació d’Hostaleria de Lleida revelava que només setanta esquiadors a la setmana aniran a les pistes del Pirineu occidental (Baqueira Beret) via l’aeroport d’Alguaire, dels 23.000 que és previst que hi aterrin en vols xàrter —i que tenen paquets turístics amb Andorra.

‘Crisis? What crisis?’, deien els Supertramp l’any 1975. El mateix diuen les nostres autoritats turístiques avui.

Però a mi em va frapar molt més una anècdota. El president del sector lleidatà explicava que fins i tot la senyalització dels atractius turístics propis és deficient. En eixos tan importants com l’AP-2, denunciava, hi ha una indicació de “Torreciudad” (on hi ha el santuari de sant Josemaría Escrivá de Balaguer), situada a 90 km de la capital del Segrià, i s’hi obvien, en canvi, el Parc Nacional d’Aigüestortes o el conjunt romànic de la vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat. Ni turisme cultural, ni turisme rural, ni ecoturisme. Encara som aquí perquè venint de Barcelona no vegem res més que la llum inspiradora del fundador de l’Opus Dei i un territori difús a mig camí d’Aragó?

Tan sols em va faltar saber la setmana passada pel diari Ara que el pròxim objectiu, la principal esperança, llegiu prioritat, del sector turístic i del Govern (la gallina americana dels ous d’or que suposadament traurà el país del sotrac econòmic, ocupant un 45% dels aturats de Catalunya) és que el multimilionari Sheldon Adelson inverteixi 18.800 milions d’euros en la construcció d’un macrocomplex d’oci i joc estil Las Vegas. A fer punyetes tants anys de feina sorda i feixuga en la consolidació d’un model que situï els valors propis del territori en primer terme, que primi qualitat a quantitat, que reequilibri el país turísticament d’una vegada, que intenti la sostenibilitat social i ambiental. A la primera tirada, tornem al punt de partida. Pilotada i amunt!

Turistes catalans, turistes invisibles

dijous, 20/10/2011

Seran considerats turistes algun dia els catalans que viatgen pel seu país? Aquest pensament em ve al cap de manera recurrent cada vegada que sento fer balanç del sector. Aquest estiu que es resisteix a deixar-nos, segons fonts del Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya que dirigeix Francesc Xavier Mena, responsable de les competències en turisme, ha estat una autèntica benedicció per a la nostra malmesa economia. Fa pocs dies, els titulars facilitats per la Conselleria van penetrar a la densa xarxa informativa per insuflar una mica d’optimisme (aquí la notícia de La Vanguardia). Les dades eren espectaculars: el Principat ha rebut prop de deu milions de visitants estrangers durant els vuit primers mesos del 2011, un 3,9% més que en el mateix període de l’any passat. Aquesta xifra, amplificada per un augment de la despesa (que ha superat globalment els 8.000 milions d’euros), ha deixat ben satisfets els responsables turístics del país.

Escatir quin és el comportament turístic dels catalans al propi territori és una tasca molt més difícil. Fet i fet, de l’informe comentat tan sols ha transcendit que els visitants del país han crescut un 3,5%. Els estrangers, un 3,9% i els catalans, un 3,5%. Són, en termes relatius, comportaments molt semblants. Però així com tot allò que fa referència al turisme estranger que ens visita és escampat a bombo i plateret, els resultats del turisme interior rarament troben l’atenció que es mereixen. Tot plegat em suscita diversos comentaris:

Un grup de catalans, en plena visita guiada a Pujalt, a l’Anoia. El nostre país té un immens patrimoni turísticament infravalorat. (Foto: Maria Rosa Vila.)

• Deu milions de turistes estrangers són, en realitat, deu milions de visites perquè es calculen a partir de les pernoctacions, sense tenir en compte si algú ha visitat el país més d’una vegada en un any. Donant per bo que gairebé ningú no repeteix en una mateixa temporada, la seva presència és força estacional (especialment a l’estiu) i molt localitzada a Barcelona i el litoral (perquè valoren sobretot el clima i l’oferta de sol-i-platja).

• Els catalans, en canvi, tenen un comportament desestacionalitzat, molt més repartit al llarg de l’any, i a voltes difícil de detectar perquè sovint fan escapades d’un dia i dormen al seu propi domicili. Tanmateix, segons l’Observatori de Turisme (l’estudi, aquí), l’any 2010 els catalans van fer més de 16,5 milions de viatges (18 milions el 2009!) amb una estada mitjana de 3,2 dies per viatge. I un aspecte molt important, es mouen per tot el territori.

• Malgrat tot això, la Generalitat dedica un esforç ingent a atreure turisme estranger. Campanyes de promoció en mercats consolidats (com França o el Regne Unit), accions en països emergents (Rússia, Xina…) i múltiples gestions, subvencions i facilitats davant els turoperadors i les aerolínies. Ep, que consti, no tinc res contra el turisme estranger. Ben al contrari, penso que cal treballar per treure’l a passejar per la resta del país. Que descobreixin que som molt més que una llenca costanera cosida de platges amb capital a Barcelona.

• També crec que en àmbits com l’ecoturisme, la presència d’estrangers podria ajudar de manera determinant el turisme rural, avui un sector amb ocupació de cap de setmana. Els turistes que viatgen pel món per observar ocells, espais naturals o cels nocturns sense contaminació lumínica són gent amb alt nivell cultural i adquisitiu. I no obstant això, no es fa promoció de Catalunya com a destinació de natura, ni de turisme sostenible, per bé que un terç del territori és protegit i que els mercats internacionals estan incorporant aquesta dimensió de manera decidida.

• Però no entenc que la Generalitat no cuidi més el turista del propi país. Correntment, l’Agència Catalana de Turisme feia una única campanya de promoció del turisme interior, a l’estiu. Aquest any, ni això. Que no tenen dret, els catalans, a saber quins són els recursos turístics que tenen a prop de casa? Fins quan els turistes catalans seran invisibles als ulls de la seva Administració?

Costa Brava-Girona, líder del turisme 2.0

dissabte, 25/06/2011

Fa dies que observo amb atenció el Patronat de Turisme Costa Brava-Girona. El motiu: la seva estratègia de màrqueting en l’univers de les xarxes socials.

D’entrada, haig de dir que els segueixo al Twitter —on, per cert, piulo des del perfil @jmmorera— i la seva activitat és frenètica. Des del compte del Patronat, informen de les seves novetats, de la programació turística en curs, enllacen notícies i documents d’interès. A més, bona part dels seus membres tenen perfils propis des dels quals aporten perspectives noves i personals (fresques) de la promoció turística de la demarcació. Els usuaris del Twitter premien la proximitat dels responsables d’empreses i institucions, així que en aquest sentit el Patronat Costa Brava és exemplar.

Però en realitat el Twitter només és un símptoma que des del Patronat creuen en les xarxes 2.0 i hi treballen com un dels canals importants de promoció. El Pla Estratègic de Turisme de les comarques de Girona 2011-2015, que acaben de presentar, afirma que “l’accessibilitat de la informació promoguda per Internet ha donat lloc a l’aparició d’un client molt més exigent quant als continguts, el dinamisme, l’actualització, la comercialització…” i explica que “el Patronat està fent un gran esforç per posicionar-se de manera preferent en l’entorn on-line”.

Això explica la seva aposta pel web, que aviat tindrà una central de reserves. O el canal específic al portal de rutes Wikiloc (el primer d’un patronat turístic català). O les galeries a la xarxa d’amants de la fotografia Flickr. O el blog oficial de la destinació Bitts Costa Brava, alimentat per una vintena d’especialistes i professionals del sector que hi exposen temes d’actualitat des del seu gran coneixement del món turístic.

Tanmateix, l’exemple probablement més espectacular —i també el més innovador— d’aquesta estratègia ha estat la recent organització del blogtrip #InCostaBrava, en què setze dels blogaires de viatges més influents del món van fer una immersió a la zona de la mà del Patronat durant una setmana. No es tractava, segons Jaume Marín, el cap de màrqueting, “de convidar bloggers i ensenyar-los el que tenim, tal i com havíem fet tota la vida amb els periodistes de mitjans tradicionals; és una eina diferent per a uns mitjans diferents” i, per tant, volien que aquests prescriptors transmetessin “una imatge i una percepció de la destinació segons la seva visió experiencial”. És a dir, en resum, no van ser els blogaires els qui es van adaptar a allò que els oferia la Costa Brava, sinó que la Costa Brava es va adaptar al seu perfil —tal com ja fa, i farà cada vegada més, el turista 2.0.

És cert que això obliga a pensar en l’storytelling o relat de destinació (els missatges força a partir dels quals aquesta destinació es vol projectar per atreure un visitant o un altre: tots els públics no poden ser!). Abans de l’experiment, Marín confessava: “Ens agradaria que, mitjançant microrelats, històries i vivències en el nostre territori, s’expliquin a la Xarxa els nostres valors basats en natura, cultura i gastronomia”. Doncs bé, alguns càlculs indiquen que #InCostaBrava va generar directament o indirectament, durant el seu trascurs, uns deu milions de tweets a tot el món. Més tot el volum d’informació que els blogaires han generat a les seves plataformes i els moviments i opinions dels usuaris de les respectives comunitats. És tan potent, que ningú no podrà mantenir-se al marge d’aquesta revolució durant gaire temps més.

sagaro.jpg

La Costa Brava ja va ser pionera fa 80 anys en la promoció turística del nostre país. Aquest cartell de s’Agaró, obra d’Enric Moneny, divulgava l’any 1934 —i en anglès!— els valors de relax, sol i platja.

shutterstock_1213138.jpg

El Patronat Costa Brava s’ha proposat vincular la destinació als valors de natura, cultura i gastronomia. A la imatge, els Hostalets d’en Bas, a la Garrotxa; la Diputació aplega tot l’interior de la demarcació sota la marca turística Pirineu de Girona. (Foto: Shutterstock.)

Tombs pel barri Gòtic de Barcelona

dijous, 28/04/2011

A la redacció i per la meva feina, rebo, fullejo i utilitzo moltes guies turístiques. De l’estranger, d’indrets del nostre país i, també, de Barcelona. I malgrat que sempre hi ha qui ho fa bé i qui ho fa malament, existeix un cert model que funciona, que t’introdueix en el territori, que et dóna les claus per entendre’l i la informació pràctica per gaudir-ne. Són molts anys de prova i error, de resultats contrastats i de continguts avui complementats per les noves tecnologies i el turisme 2.0 que s’instal·la irremissiblement.

joan002.jpg

Tot això està molt bé i és necessari. Però no ens enganyem, més informació no té per què ser millor informació. En aquest sentit, el ritme accelerat amb què fem les coses (tant l’edició d’una guia com la visita a una ciutat) no ajuda a discernir el gra de la palla. És un mal del nostre temps: coneixem fins a l’última dada, però ens manca perspectiva per interpretar-la. Aquí és on pren protagonisme el prescriptor. Un prescriptor és un referent de credibilitat, que tant pot ser una marca (el Descobrir, per exemple) com, en darrer terme, una persona.

Per això em sembla especialment interessant la col·lecció «Carnet de voyage» que edita des de fa un any l’Ajuntament de Barcelona. Recentment, l’il·lustrador francès establert a la capital catalana Stéphane Carteron em va demanar de presentar el títol del qual és autor, Tombs pel barri Gòtic, i vaig acceptar. El treball és excel·lent. Primer heu de saber que aquests tombs per la ciutat vella són el fruit d’una feina intensa de l’Stéphane durant dos anys. Ell és veí del barri i el coneix com el palmell de la mà. Però no en el sentit enciclopèdic del terme, sinó com una vivència íntima. I en tant que vivència, el seu treball ens parla de la gent que habita aquest espai, de la història quotidiana que omple els seus racons.

joan003.jpg

Pàgina interior de la guia, amb il·lustracions i comentaris de l’Stéphane Carteron sobre la catedral i la façana del Col·legi d’Arquitectes, decorada per Picasso.

De fet, quan viatgem, quan passegem amb esperit de turista (tant se val que sigui aquí o a l’altra punta de món), ens deixem dur per l’opinió d’aquells que en saben; és a dir, d’aquells que hi viuen o d’aquells que hi han estat i que ens poden ajudar a treure profit de la visita. L’Stéphane és, per tant, un bon prescriptor del Gòtic —que no vol dir que sigui asèptic, ben al contrari. El Gòtic de l’Stéphane és el seu Gòtic, és aquell del qual pot parlar amb coneixement de causa, sense deixar de sorprendre’s cada dia. I això dóna molt de valor a la feina que ha fet.

No és gens habitual, a més, que un autor hagi tingut el marge de maniobra que intueixo que ha tingut l’Stéphane. Això diu molt i bé dels impulsors del projecte perquè en el món editorial ens cal recuperar el prestigi de la firma, el punt de vista de l’artista, del professional. No hem de tenir por de la subjectivitat. Precisament, és des d’aquesta subjectivitat que ens acostem a les realitats del nostre entorn i dels entorns distants. Benvinguda sigui, per tant, ja que enriqueix la visió de les coses.

joan004.jpg

L’element humà, amb noms i cognoms, és un motiu central d’aquest passeig pel Gòtic. A dalt, l’Elvira i la Carme, de la botiga de queviures de la plaça de Sant Just.

Tornant a la guia, segurament l’Stéphane hauria pogut fer-ne una completament diferent, més impersonal, i tanmateix aquests tombs pel Gòtic són un catàleg de biografies que, en conjunt, m’atreviria a afirmar que reflecteixen l’ànima del barri. No en va, tothom qui hi apareix fa deu anys o més que hi resideix, que hi interactua. Són d’alguna manera els referents del barri, les persones que poden explicar millor que ningú l’essència d’aquest racó de Barcelona, sovint difuminat per la presència dels passavolants.

Hi trobem gent, molta gent, a la seva botiga, al seu taller, en plena activitat… I tots ens conviden a passejar pel Gòtic, a recórrer-lo d’una manera tranquil·la. Però si bé aquest fet ja li atorga un punt d’autenticitat, aquesta crònica és molt més que un reguitzell de personatges.

joan005.jpg

Una altra pàgina de la guia, en aquest cas una imatge costumista del Gòtic, amb detalls que permeten descobrir curiositats de la història de la ciutat (com les tres cares de la font de Sant Just, la més antiga de Barcelona).

Els Tombs pel barri Gòtic es poden llegir com una guia més convencional, on hi trobem multitud d’anècdotes i detalls d’aquells que ens agrada comentar en família a la sobretaula dels diumenges. Sabíeu que al jardí del claustre de la catedral les tretze oques que hi romanen recorden l’edat en què va morir martiritzada santa Eulàlia? O que al lloc on hi havia l’antic convent dels Templers, avui el Palau Reial Menor, al carrer dels Templers justament, encara s’hi aplega una confraria templera?

Per tot això, penso que aquesta guia és un retrat fresc i estimulant, farcit de detalls que no tan sols pot servir de referent als turistes ocasionals de la ciutat, sinó també —o sobretot— als propis barcelonins. Si partim de la màxima que per agradar als altres ens hem d’agradar a nosaltres mateixos, entendrem de la importància de treballs com aquest, que transmeten una gran complicitat amb la ciutat.

_ALB2874.JPG

La presentació dels ‘Tombs pel barri Gòtic’ es va fer a l’Espai Ciutat de l’Ajuntament de Barcelona, el passat 6 d’abril. D’esquerra a dreta, l’autor, Stéphane Carteron, l’alcalde Jordi Hereu, la regidora del districte de Ciutat Vella Assumpta Escarp i un servidor, adreçant-se al públic. (Foto: Alba / Aj. de Barcelona.)

El delta del Llobregat, una grata sorpresa

dimecres, 13/04/2011

Heu practicat mai l’holeriturisme? Sabeu què és? Jo tampoc no ho sabia fins que, fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat de visitar Can Comas, la seu del Parc Agrari del Baix Llobregat. L’holeriturisme és, ras i curt, el turisme de l’horta, igual com hi ha l’enoturisme o l’oliturisme. Però no cal que aneu gaire lluny per posar-lo en pràctica. De fet, si us deixeu sorprendre, tindreu dues recompenses. La primera, la pròpia descoberta de l’activitat que organitzen al Parc, i que condueix amb solvència la cuinera de l’hotel Can Rafel de Cervelló, Cristina Roig. En una mateixa sessió —que adapten segons el públic, bé sigui infantil, adult o ambdues coses— expliquen la informació bàsica sobre un producte, en revelen algunes curiositats, mostren diverses maneres de cuinar-lo i fan un recorregut pels camps que envolten la masia per veure in situ, i de la mà d’un pagès, com és el seu conreu.

CanComas.JPG

Davant de la masia de Can Comas, seu del Parc Agrari del Baix Llobregat, hi ha un arborètum d’espècies fruiteres autòctones del Delta, com els presseguers florits de la dreta de la imatge.

De moment, perquè no descarten ampliar l’oferta d’activitats, parlem de la carxofa Prat en temporada d’hivern i fins a l’abril, de les cireres del Baix Llobregat als mesos de maig i juny (aviat arribaran!) i de les bledes i les hortalisses de fulla a la tardor: fruits tots aplegats sota l’etiqueta “Producte fresc del Parc Agrari del Baix Llobregat”. Jo encara vaig agafar, de resquitllada, el taller de l’escarxofa (com diuen popularment aquí) i m’ho vaig passar pipa. Us el recomano sense embuts. Ara sé que la carxofa també és bona crua, vaig aprendre a fer-ne un carpaccio deliciós, he vist com és de prolífica la seva planta i conec els immensos beneficis que aporta a la nostra salut, singularment al fetge.

Però la major satisfacció va ser passar tot un matí envoltat de natura, en ple delta del Llobregat, gaudint d’un entorn rural sorprenentment ben conservat i viu… Com tothom que resideix a la conurbació de Barcelona, havia passat infinitat de vegades per l’autovia de Castelldefels, anant cap al Garraf o camí de l’aeroport del Prat, sense parar esment en la immensa superfície agrícola que s’estenia a banda i banda. Una plana molt fèrtil gràcies a l’al·luvió que hi ha dipositat el riu durant anys i panys.

Confesso que després d’aquesta experiència, he redescobert els valors naturals del territori litoral de la comarca, un dels paisatges vinculats a la meva memòria d’infantesa. Potser per això, amb la família, el cap de setmana passat em vaig deixar caure per un dels espais protegits del Parc del Delta del Llobregat, el tram final del riu, que ja coneixia però que tenia mig oblidat; ara a la primavera és una delícia fer-hi cap i és tot just un passeig des del centre del Prat.

Tan a prop i tan lluny. Quina gran sorpresa, el delta del Llobregat…

CalTet.jpg

La maresma de Cal Tet, a la desembocadura del Llobregat, és un oasi de natura molt poc conegut. Al centre de la imatge, un aguait per observar els ocells. (Foto: CENDLL.)

La llista inèdita de les espigues del turisme rural català

dilluns, 21/03/2011

I amb la resposta a tres preguntes més acabaré la sèrie dedicada a la implantació de les categories en el turisme rural (CaTR). Espero que us hagi fet una mica de servei. En continuarem parlant!

7. Quines són les 5 categories d’espigues?

La identificació de les categories, que emanen d’uns criteris més o menys generals que vaig esmentar en el post anterior, es concreten en desenes d’ítems. Així, les cases independents s’avaluen observant el compliment de 163 elements (137 en el cas de les cases compartides) tals com tenir el web actualitzat, disposar d’aigua calenta i calefacció, l’equipament bàsic de la cuina, accés a l’establiment apte per a turismes, equipament de les estances, temperatura de confort, valor arquitectònic de l’edifici, zona exterior… La llista és llarguíssima i comprèn tots els aspectes de servei que pot oferir un allotjament de turisme rural.

Un cop certificat l’assoliment de les condicions per a l’accés a una categoria determinada, l’establiment rebrà d’una espiga a cinc:

• Una espiga. És l’anomenada categoria bàsica, que correspon a una casa amb els serveis i equipaments mínims indispensables per a una estada.

•Dues espigues. Categoria confort, que indica un bon nivell de serveis i equipaments : set de neteja personal, accés a piscina, barbacoa, etc.

• Tres espigues. Categoria gran confort, que afegeix al molt bon nivell de serveis (mobiliari de qualitat, oferta d’activitats) una edificació d’interès.

• Quatre espigues. Categoria superior, amb un excel·lent nivell d’equipaments i àmplia oferta de serveis enmig de la natura. S’hi consideren el valor arquitectònic de la casa, la conservació de l’entorn, l’amplitud de la zona exterior, banys de cortesia…

• Cinc espigues. Categoria superior premium. Correspon al nivell màxim —excepcional— d’equipaments, de construcció i d’entorn amb encant: totes les comoditats possibles en el medi rural.

shutterstock_42629821.jpg

L’entorn natural és un dels elements que compten a l’hora de concedir les espigues a un allotjament rural. A la imatge, una masoveria del Montseny (foto: Shutterstock).

8. Quants establiments s’hi han acollit inicialment?

Segons dades de la Generalitat de Catalunya, a data d’avui, s’ha proposat la resolució de 87 allotjaments, dels quals 77 han rebut ja l’oportú diploma de reconeixement (la tramitació de les deu restants està aturada tot esperant que realitzin les millores necessàries per obtenir la categoria sol·licitada). Per nivells, hi ha 7 establiments de categoria superior, 30 de categoria gran confort, 32 de categoria confort i 8 de categoria bàsica. I per regions, destaca la presència majoritària d’allotjaments de l’Alt Pirineu, sobretot del Pallars (fins a 34!).

Això té una explicació. D’acord amb el conveni subscrit entre la Generalitat, Turalcat i Concatur, en aquesta fase inicial únicament poden optar a la CaTR els establiments integrats en les confederacions. Aquesta restricció s’aplicarà durant el primer estadi del procés, fins a darrers del 2011, però és previst que s’obri a tot l’univers de cases rurals de Catalunya quan el gruix dels establiments membres d’una associació federada a Turalcat o Concatur —generalment d’àmbit comarcal— ja hagin estat categoritzades. Com ja vaig comentar en aquest post, Turalcat aplega majoritàriament les cases de l’Alt Pirineu, per això n’hi ha tantes; i Concatur té força a la regió de Girona: 22 allotjaments d’aquesta tongada pertanyen a l’Empordà, la Garrotxa, la Selva o el Pla de l’Estany. Amb això, sembla que la Direcció General de Turisme persegueix vigilar de prop l’aplicació del model en aquest primer estadi, ajudada per les confederacions, i en paraules d’un alt càrrec “garantir-ne l’èxit en la seva gestió inicial”. No costa d’entendre que aquesta decisió hagi generat crítiques per part d’algunes associacions i cases que han quedat temporalment excloses del procés.

9. Quin és el calendari previst d’aplicació?

La segona fase d’implementació —també ja en marxa— implica 512 establiments de turisme rural: les resolucions d’atorgament, un cop enllestits els processos d’inspecció, verificació i avaluació de l’establiment, es preveu finalitzar-les pel mes de juny d’aquest any. En total, per tant, de moment s’han adherit al projecte de categorització, tot presentant la corresponent sol·licitud, uns sis-cents establiments rurals. Una xifra que segurament creixerà ràpid. Abans d’estendre’s a la resta, les dues confederacions que formen part de la CaTR apleguen, totes soles, unes 1.200 cases. Només em queda desitjar que la regulació per espigues enforteixi l’oferta i la credibilitat dels allotjaments que s’hi acullin. El turisme rural ho necessita per consolidar el seu creixement estratègic.

I per acabar, us ofereixo en primícia la llista de les cases que ja tenen les espigues atorgades. M’ha costat trobar-la, espero que us sigui útil:

4 espigues – CATEGORIA SUPERIOR

Can Vila. Sant Julià de Llor (Selva)

Can Xisquet. Viladrau (Osona)

Casa Guillem. Tavascan (Pallars Sobirà)

Casa Leonardo. Senterada (Pallars Jussà)

La Fàbrica. Senterada (Pallars Jussà)

Mas Cap de Ferro. Nulles (Alt Camp)

Mas del Joncar. Sant Pere Pescador (Alt Empordà)

3 espigues – CATEGORIA GRAN CONFORT

La Balma. Marzà (Alt Empordà)

Ca la Pascola. Guimerà (Urgell)

Cal Bovera. Guimerà (Urgell)

Cal Farragetes. Tuixén (Alt Urgell)

Cal Farré. El Mas de Bondia (Segarra)

Cal Francès. All (Cerdanya)

Cal Lluïset. La Nou de Gaià (Tarragonès)

Can Coll II. Garriguella (Alt Empordà)

Can Cufí. Serinyà (Pla de l’Estany)

Can Gener. Campmany (Alt Empordà)

Can Maholà II. Lligordà (Garrotxa)

Can Maholà III. Lligordà (Garrotxa)

Can Rosich. Santa Susanna (Maresme)

Casa Benito. Arcalís (Pallars Sobirà)

Casa Besolí. Àreu (Pallars Sobirà)

Casa Borrut. Esterri de Cardós (Pallars Sobirà)

Casa Massa. Estac (Pallars Sobirà)

Casa Roca. Sant Martí de Barcedana (Pallars Jussà)

Casa Xicot. Alins (Pallars Sobirà)

El Celler del Mas Vilà. Monells (Baix Empordà)

L’Estada del Molí de Can Aulet. Arbúcies (Selva)

Mas de Caret. Montblanc (Conca de Barberà)

Mas Hortus II. Garriguella (Alt Empordà)

La Mata. Arrós de Cardós (Pallars Sobirà)

Molí del Casó. Bagà (Berguedà)

La Pallissa de Joanet. Joanet (Selva)

Rural Jordà. Rodonyà (Alt Camp)

La Tina del Mas Vilà. Monells (Baix Empordà)

Torre d’en Bofill. Cardona (Bages)

Les Velles Escoles. Les Irles (Baix Camp)

2 espigues – CATEGORIA CONFORT

Borda de Turell 1. Pobellà (Pallars Jussà)

Borda de Turell 2. Pobellà (Pallars Jussà)

Ca de Casal. Igüerri (Alta Ribagorça)

Cal Ferrer II. Torroella de Fluvià (Alt Empordà)

Cal Ferrer III. Torroella de Fluvià (Alt Empordà)

Cal Julià. Aramunt (Pallars Jussà)

Cal Pastor. Salo (Bages)

Cal Sort I. Guimerà (Urgell)

Cal Sort II. Guimerà (Urgell)

Cal Xicot. Sant Joan les Fonts (Garrotxa)

Can Coll I. Garriguella (Alt Empordà)

Can Gabatxó. Araós (Pallars Sobirà)

La Canal 1. Alins (Pallars Sobirà)

La Canal 2. Alins (Pallars Sobirà)

La Canal 3. Alins (Pallars Sobirà)

Casa Arnalló. Saraís (Alta Ribagorça)

Casa Bonicoy. Burg (Pallars Sobirà)

Casa Franch. Espot (Pallars Sobirà)

Casa Jaumet 1. Sant Martí de Barcedana (Pallars Jussà)

Casa Jaumet 2. Sant Martí de Barcedana (Pallars Jussà)

Casa Mora. Arrós de Cardós (Pallars Sobirà)

Casa Ramon 1. Mont-ros (Pallars Jussà)

Casa Ramon 2. Mont-ros (Pallars Jussà)

Casa Vilanova. Pujol (Pallars Sobirà)

Les Cireres. Bràfim (Alt Camp)

L’Hortal 1. Àreu (Pallars Sobirà)

La Llaguna. Arrós de Cardós (Pallars Sobirà)

Mas Cantallops – Croscat. Santa Pau (Garrotxa)

Mas Cantallops – Santa Margarida. Santa Pau (Garrotxa)

Mas Hortus I. Garriguella (Alt Empordà)

La Perxada de Besolí. Àreu (Pallars Sobirà)

El Xalet del Mas Prat. Hostalnou de Bianya (Garrotxa)

1 espiga – CATEGORIA BÀSICA

Can Mestrehumà. Sant Esteve d’en Bas (Garrotxa)

Casa Baró. Tornafort (Pallars Sobirà)

Casa Bueno. Àreu (Pallars Sobirà)

Casa Campaner. València d’Àneu (Pallars Sobirà)

Casa Casolà. Taüll (Alta Ribagorça)

Casa Coix 2. Escàs (Pallars Sobirà)

Casa Perejoanet. Àreu (Pallars Sobirà)

Casa Sala. València d’Àneu (Pallars Sobirà)

Amb quins criteris s’atorgaran les espigues del turisme rural?

divendres, 25/02/2011

Responc dues preguntes més sobre les espigues del turisme rural:

5. Com s’ha dut a terme la categorització?

No és agosarat afirmar que el procés català de categorització (CaTR) ha derivat en un model únic, ja que ha estat definit i executat amb una participació pública-privada. En concret, els agents que l’han impulsat —i hi treballen— són la Direcció General de Turisme, d’una banda, i les confederacions Turalcat i Concatur (de les quals parlava en aquest post). Així, el 27 de juliol del 2010, la Generalitat i les principals organitzacions del sector van subscriure el conveni on es determinaven els compromisos, processos i calendaris per al desplegament de la CaTR. És aquesta coresponsabilitat entre Govern i empreses (a Europa hi ha models públics i models privats, però no mixtos) el que fa diferent el model català respecte els altres. I segurament, també, és la via més intel·ligent per a una ràpida metabolització, ja que cohesiona el sector del turisme rural sense malmetre la seva identitat i heterogeneïtat, a més d’atorgar-li l’homologació necessària de cara a la promoció i la internacionalització.

El procés en si consta de dos passos. L’autoavaluació, en què els titulars de l’establiment comuniquen a l’Administració el compliment dels criteris i paràmetres del model. I la verificació, que du a terme la Direcció General de Turisme a fi de certificar l’adequació de l’allotjament a la comunicació facilitada. En acabat, una comissió integrada per representants del sector i de Turisme proposa, si s’escau, l’atorgament a la casa rural en qüestió de la categoria acreditada pel propietari.

shutterstock_1500970.jpg

L’entorn de la casa i les activitats que permet realitzar en el medi natural on es troba són dos dels paràmetres que es tenen en compte a l’hora d’atorgar una categoria o una altra als allotjaments de turisme rural. (Foto: Shutterstock.)

6. Quins paràmetres s’han tingut en compte?

A l’hora de desenvolupar la CaTR, les autoritats turístiques del país van vetllar perquè el model estigués en plena sintonia amb els principis determinats en el Pla Estratègic del Turisme a Catalunya 2005-2010. Ço és: a) sostenibilitat econòmica i ambiental; b) turisme al servei de la comunitat; c) identitat cultural; d) oferta singular i diferenciada; i e) equilibri territorial.

I en conseqüència, els paràmetres definitoris de les cinc categories (d’una espiga a cinc) en què s’estructura el model CaTR han estat:

• Entorn de la casa i edificació.

• Estances interiors, principals i complementàries.

• Espai exterior.

• Mobiliari i dotació de la casa.

• Condicions de comercialització.

• Serveis que s’ofereixen al visitant allotjat (restauració, acollida, salut…).

• Activitats culturals, en el medi natural, familiars o d’agroturisme disponibles.

Com veieu, doncs, uns criteris exhaustius que serviran —si s’apliquen bé— per donar seguretat als possibles clients sobre les condicions i els serveis de l’establiment de turisme rural que han seleccionat.

Com atreure més gent a les cases rurals?

dimarts, 15/02/2011

En els dos posts anteriors he intentat respondre què entenem per un allotjament de turisme rural i quantes cases hi ha, si fa no fa, al nostre país. Continuo amb les preguntes i respostes.

3. Per què tindran espigues els allotjaments rurals?

Com ja haureu pogut comprovar, la diversitat de l’oferta etiquetada de turisme rural dificulta la identificació i tria dels allotjaments. Si a això hi afegim la necessitat d’ampliar l’ocupació d’aquests establiments, avui reduïda —salvant la temporada estiuenca— als caps de setmana, calia endreçar i classificar. Una de les claus de futur dels establiments rurals serà la capacitat d’atreure-hi turisme internacional. Hi ha milers d’europeus, posem per cas, que organitzen els seus períodes vacacionals a la recerca del millor moment per observar ocells o altres pràctiques ecoturístiques. Com és lògic, aquests estrangers volen saber exactament on van perquè els seus desplaçaments són llargs i en depèn l’èxit del viatge. A més, qui està disposat a viatjar des de l’estranger i allotjar-se en una casa de pagès no hi ve per un cap de setmana. Per això solen ser força exigents.

En aquest context, la categorització era imprescindible. Perquè ens entenguem, allò de les espigues: una, dues, tres, quatre i fins a cinc en funció de les prestacions que ofereixen les cases. La gràcia és que aquesta necessitat ha esdevingut una oportunitat de fer del turisme rural una opció d’allotjament homologable, cosa que beneficiarà el conjunt dels seus usuaris, també els catalans. Penseu que una de les finalitats del model és establir indicadors que puguin servir per fixar preus. No pretén suplantar el lliure mercat, sinó evitar que les igualacions es produeixin a l’alça tot marcant clarament distintes categories.

shutterstock_2249291.jpg

L’aprofitament sostenible del paisatge, la natura i el patrimoni del nostre país necessiten una oferta de turisme rural de qualitat. A la imatge, el poble osonenc de Rupit i el seu entorn de Collsacabra (foto: Shutterstock).

4. És obligatori per a tots els establiments?

No. Des de fa anys, la categorització als hotels sí que és obligatòria —tot i que no està exempta de criteris discutibles, sobretot els que primen l’espai de les habitacions a altres aspectes. Però el procés de categorització dels allotjaments de turisme rural impulsat per la Generalitat de Catalunya (CaTR, en el seu acrònim) neix com una opció voluntària sotmesa a la consideració dels propietaris. Joan Domènec Abad, subdirector general d’Ordenació Turística, em comentava fa uns dies que havien optat per aquest model a fi de “guanyar-hi precisió”. Una cosa és la normativa per obrir un establiment, que tothom ha de complir per esdevenir legal, i una altra és el model CaTR, que és un sistema d’una certa complexitat, que avalua una llarga llista de paràmetres (en parlaré més endavant) i que audita els establiments per identificar-se en el mercat amb una major nitidesa.

Quan el sistema estigui suficientment implantat, l’Agència Catalana de Turisme promocionarà els establiments categoritzats, dels quals tindrà una garantia certificada de qualitat. Fins avui, segons fonts de l’ACT, aquesta mancança era el principal obstacle a la projecció del turisme rural català fora de les nostres fronteres.

Quantes cases de turisme rural hi ha?

divendres, 4/02/2011

Continuo amb les preguntes/respostes sobre el turisme rural…

2. Quina és l’oferta de turisme rural al nostre país?

Al Principat, on el turisme rural està més estès que a la resta del país, hi ha dues entitats que apleguen el gruix del sector. La Confederació del Turisme Rural i l’Agroturisme de Catalunya (Turalcat) té una presència majoritària a l’Alt Pirineu, tota la zona de Ponent i la Catalunya Central. D’altra banda, la Confederació Catalana de Turisme Rural (Concatur) aixopluga fonamentalment associacions de tota la regió de Girona, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Entre les dues, reuneixen més del 60% de les dues mil cases que hi ha a tot Catalunya.

Per marques turístiques, a desembre del 2009 (les últimes dades disponibles), als Pirineus teníem 785 establiments de turisme rural, 360 a la Costa Brava, 300 a la Catalunya Central, 170 a la Costa Daurada, 138 a les Terres de Lleida, 98 a les Terres de l’Ebre, 63 a la Costa del Garraf, 19 a la Costa de Barcelona-Maresme i 14 a la Vall d’Aran.

shutterstock_40657861.jpg

El Pirineu és la regió del país on hi ha més allotjaments de turisme rural: nou-cents. (Foto: Shutterstock.)

La Federació Valenciana de Turisme Rural, al seu torn, representa uns dos-cents allotjaments, entre cases completes, cases amb habitacions, hotels i fins i tot albergs. De fet, al País Valencià, on el turisme rural és un fenomen clarament associat als territoris d’interior, hi ha una gran disparitat de models i sovint l’adjectiu rural fa més referència a l’entorn en què es troba el municipi que no pas a les característiques associades a aquesta activitat turística de l’establiment en qüestió, com la tranquil·litat, la gastronomia, la rusticitat, etc. No estaria gens malament que s’hi encetés un procés de definició i, posteriorment, de categorització com el que s’ha posat en marxa al Principat. I aquí ve la següent pregunta, que provaré de respondre aviat… per què s’ha engegat un procés de categorització a Catalunya?