Entrades amb l'etiqueta ‘Andorra’

Pireníssim, turisme a còpia de formatge

dimecres, 28/12/2011

Fa uns dies vaig dedicar aquest post a dues iniciatives que intenten dinamitzar el turisme al Pirineu a partir dels seus espais museïtzats: el PassaPorts i el Passaport dels Museus d’Andorra. Sense sortir de l’alta muntanya, ara em referiré a una altra proposta que trena el territori, per bé que en aquesta ocasió no ho fa mitjançant el patrimoni sinó la gastronomia —i més concretament els formatges. Es tracta de Pireníssim.

La cara nord de la serra de Cadí (a la foto, des del Querforadat, a l’Alt Urgell) és un dels símbols de l’alta muntanya catalana. Paisatge, cultura i agroalimentació es donen la mà en el projecte Pireníssim.

Aprofitant un programa d’ajuts a projectes innovadors (finançat pel Servei d’Ocupació de Catalunya i el Fons Social Europeu), fa un any i mig es va posar en marxa Nous Senders. Els objectius generals del projecte són generar activitat econòmica i ocupació al territori a través del turisme i els productes agroalimentaris i afavorir la desestacionalització. En aquest sentit, Nous Senders preveia quatre actuacions: 1) Definir un producte turístic (Pireníssim); 2) Constituir un equip per executar el projecte en el seu conjunt; 3) Qualificar els treballadors i les empreses del sector; i 4) Donar a conèixer els resultats del projecte.

Però les ajudes s’han acabat aquí. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya i la Unió Europea van atorgar una subvenció inicial de 260.000 euros, que al remat ha estat l’única, i a partir de l’1 de gener el programa continuarà sense suport directe. De fet, les quatre persones que l’han posat en marxa pleguen i d’ara endavant seran les àrees de promoció econòmica dels consells comarcals de l’Alt Pirineu (Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Alt Urgell, Cerdanya) i el Conselh Generau d’Aran els encarregats de vetllar per la seva gestió. No és la millor manera de començar, és evident. Sovint des d’aquest blog he manifestat la meva idea que el turisme d’arrel cultural i l’ecoturisme són activitats estratègiques per a bona part del nostre país, sobretot per a les comarques d’interior i de muntanya. Crec que ens manca convenciment, creure en el territori i en les seves possibilitats, fixar-hi prioritats. I de l’absència de tot plegat se’n deriva una manca de recursos amb exemples com el que acabo de comentar: un dels projectes actuals més importants de desenvolupament turístic del Pirineu ha d’engegar sense una promoció que el consolidi.

Tanmateix, el producte és una realitat, està ben definit i és molt golafre. Pireníssim, segons la seva pròpia definició, és un “tour de formatge & emocions” que enllaça l’alt Pirineu amb una ruta oberta, és a dir que cada usuari s’organitza com vol, de productes agroalimentaris. L’adquisició del Forfet Pireníssim (disponible en els establiments adherits al projecte, en totes les oficines de turisme de les sis comarques participants i en el portal del projecte) permet endinsar-se en els obradors d’alguns productors de formatge, fer estades en allotjaments o menjar en restaurants que promocionen el producte local, concertar activitats de senderisme i visitar alguns museus col·laboradors, a més de comprar les més de vuitanta varietats de formatges locals en els comerços de la regió. A la pràctica, el Forfet Pireníssim és un talonari de descomptes d’entre el 10 i el 50% (2 x 1) que es pot utilitzar en més de dos-cents establiments de les comarques pirinenques. Un volum molt notable el directori del qual es troba al web, per a més facilitat.

Pireníssim combina en positiu els actius de qualitat d’aquest territori. És —penso— una eina excel·lent per entrar-hi, per conèixer-lo i per fruir-ne. El temps dirà si anava ben encaminat, no en va del seu èxit dependrà l’èxit d’iniciatives futures.

Ens esperen al paradís del formatge…

Forfet Pireníssim.jpg

A l’Alt Pirineu i Aran es produeixen desenes de varietats de formatges. El producte turístic Pireníssim pretén posar en relleu aquesta gran riquesa gastronòmica, tan valuosa com poc coneguda.

Pirineu rima amb museu: els passaports de la cultura

dilluns, 5/12/2011

Darrerament s’han posat en marxa dues iniciatives molt similars al Pirineu. I amb dos noms molt similars: el PassaPorts de l’Alt Pirineu i Aran i el Passaport dels Museus d’Andorra. La mecànica, de fet, és la mateixa. Es tracta d’uns carnets que permeten visitar les infraestructures museístiques que hi ha escampades pel territori amb un descompte considerable. Dit això, tenen algunes diferències.

En el cas andorrà, el passaport té una vigència d’un any a partir de la data de la venda i es pot adquirir a tots els museus i oficines turístiques del Principat. Perquè ens entenguem, el passaport andorrà és un tiquet de museus, ja que la seva adquisició dóna accés automàtic a tots els espais. I, en aquest sentit, el preu és molt reduït: 12€ el passaport individual, 10€ per barba en grups de dues a sis persones, 8€ per als integrants de grups de set persones o més, i gratuït per als menors de dotze anys. Si dic que és molt reduït és perquè la iniciativa inclou divuit espais culturals, entre els quals recomano especialment la Farga Rossell (centre d’interpretació del ferro a la Massana), la Casa d’Areny Plandolit (Ordino), la Casa Rull (Sispony), el Museu del Tabac (Sant Julià de Lòria), el Museu de l’Electricitat (Encamp), el Centre de Natura de la Cortinada i el Centre d’Interpretació de l’Aigua i de la Vall del Madriu (Escaldes-Engordany), Patrimoni de la Humanitat.

Demostració del funcionament mecànic del martinet de la Farga Rossell, activat amb la força del riu Valira del Nord. (Foto: Farga Rossell)

Pel que fa a la iniciativa impulsada per l’Idapa (Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran), la compra del PassaPorts té una vigència de dos anys [el vídeo de presentació, molt ben fet i engrescador, el teniu aquí]. A diferència del seu homòleg andorrà, l’adquisició (5€) no permet accedir als equipaments culturals de manera gratuïta, però sí amb descomptes d’entre el 20 i el 50% sobre el preu de l’entrada. I vet aquí la principal diferència: si el turista visita sis o més d’aquests centres —i hi segella el seu PassaPorts, és clar—, podrà participar en una activitat exclusiva organitzada expressament per als titulars del carnet (us recomano que visiteu el web, tot hi és molt ben explicat). Els museus que participen d’aquesta iniciativa són catorze, dels cinquanta-cinc que integren la Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l’Alt Pirineu i Aran. Són aquests: l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri), el Centre del Romànic de la Vall de Boí (Erill la Vall), el Museu dels Dinosaures (Coll de Nargó), el nou i flamant Espai Ermengol i el Museu Diocesà d’Urgell (tots dos a la Seu d’Urgell), el Museu de Gerri de la Sal, el Museu de la Conca Dellà (Isona), el Museu de les Trementinaires (Tuixén), el Museu Hidroelèctric de Capdella, el Museu dera Val d’Aran (Vielha), el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, el Museu dels Raiers de la Noguera Pallaresa (el Pont de Claverol), el Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç (Salàs de Pallars) i el Museu de la Moto (Bassella).

Com veieu, hi ha de tot i molt. Qui pot dir que no hi ha vida cultural al Pirineu català? Posats a demanar, m’agradaria que tots plegats donéssim un suport més decidit a l’ecoturisme i al turisme rural a l’alt Pirineu. També desitjo que el perill de mort per inanició que amenaça la iniciativa Pireníssim (encarregada de donar a conèixer el formatge pirinenc i posar-lo en valor juntament amb els atractius de la zona), que tot just va néixer el 2010, no es consumi a causa de les retallades. I és que aquests exemples —i d’altres que ara seria llarg d’explicar— demostren que les comarques pirinenques avancen cap a un nou model turístic, culturalitzador i sostenible. En realitat, no tenen alternativa, però tots en podem sortir beneficiats. La gent del territori s’hi podrà quedar a viure perquè es guanyarà bé la vida. I els passavolants (turistes o no), podrem gaudir d’un territori bellíssim i ple de possibilitats de lleure. Traguem-nos, doncs, el passaport pirinenc.

 

Turisme? Quin turisme?

divendres, 11/11/2011

Avui torno a fer un apunt crític sobre la política turística al nostre país. Intentaré esmenar-me en els pròxims posts, però em pensava que el model turístic del futur —com a recepta contra la crisi i oportunitat de construcció d’una proposta per a tot el territori— no podia ser el mateix que hem explotat fins avui. Anava errat. Hi ha qui deu pensar: “Si ens ha anat bé fins ara, per què havíem de canviar?”.

Fa uns dies em vaig fer ressò en aquest post de la invisibilitat del turisme català a Catalunya per als màxims responsables institucionals del sector. També explicava que el turista autòcton és desestacionalitzat i es mou més per tot el país que l’estranger, malgrat que les nostres autoritats atribueixen als visitants foranis el mèrit únic dels bons resultats globals de la indústria turística d’aquest any. Doncs bé. Pocs dies després que la Generalitat fes públic el balanç de la temporada (recordem-ho: augment del nombre de turistes estrangers al Principat i increment de la seva despesa per càpita), el sector turístic de les terres de Ponent i el Pirineu occidental reclamava una estratègia concreta per rellançar-se al mercat i poder fer front a la forta competència del Pirineu aragonès. Dos són els tocs d’alerta que feia Juan Antonio Serrano, president de la Federació d’Hostaleria de Lleida.

1) A l’estiu, els resultats s’havien saldat amb un creixement d’entre el 6 i el 10% a la costa catalana i Barcelona, mentre que a Lleida al juliol havien perdut 4 punts i a l’agost tot just s’havien mantingut respecte el curs anterior. Serrano es planyia que l’Administració catalana prioritza el turisme de sol i platja i a la ciutat de Barcelona.

2) De cara a l’inici de la temporada d’hivern, la Federació d’Hostaleria de Lleida revelava que només setanta esquiadors a la setmana aniran a les pistes del Pirineu occidental (Baqueira Beret) via l’aeroport d’Alguaire, dels 23.000 que és previst que hi aterrin en vols xàrter —i que tenen paquets turístics amb Andorra.

‘Crisis? What crisis?’, deien els Supertramp l’any 1975. El mateix diuen les nostres autoritats turístiques avui.

Però a mi em va frapar molt més una anècdota. El president del sector lleidatà explicava que fins i tot la senyalització dels atractius turístics propis és deficient. En eixos tan importants com l’AP-2, denunciava, hi ha una indicació de “Torreciudad” (on hi ha el santuari de sant Josemaría Escrivá de Balaguer), situada a 90 km de la capital del Segrià, i s’hi obvien, en canvi, el Parc Nacional d’Aigüestortes o el conjunt romànic de la vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat. Ni turisme cultural, ni turisme rural, ni ecoturisme. Encara som aquí perquè venint de Barcelona no vegem res més que la llum inspiradora del fundador de l’Opus Dei i un territori difús a mig camí d’Aragó?

Tan sols em va faltar saber la setmana passada pel diari Ara que el pròxim objectiu, la principal esperança, llegiu prioritat, del sector turístic i del Govern (la gallina americana dels ous d’or que suposadament traurà el país del sotrac econòmic, ocupant un 45% dels aturats de Catalunya) és que el multimilionari Sheldon Adelson inverteixi 18.800 milions d’euros en la construcció d’un macrocomplex d’oci i joc estil Las Vegas. A fer punyetes tants anys de feina sorda i feixuga en la consolidació d’un model que situï els valors propis del territori en primer terme, que primi qualitat a quantitat, que reequilibri el país turísticament d’una vegada, que intenti la sostenibilitat social i ambiental. A la primera tirada, tornem al punt de partida. Pilotada i amunt!