Entrades amb l'etiqueta ‘Baqueira Beret’

Turisme? Quin turisme?

divendres, 11/11/2011

Avui torno a fer un apunt crític sobre la política turística al nostre país. Intentaré esmenar-me en els pròxims posts, però em pensava que el model turístic del futur —com a recepta contra la crisi i oportunitat de construcció d’una proposta per a tot el territori— no podia ser el mateix que hem explotat fins avui. Anava errat. Hi ha qui deu pensar: “Si ens ha anat bé fins ara, per què havíem de canviar?”.

Fa uns dies em vaig fer ressò en aquest post de la invisibilitat del turisme català a Catalunya per als màxims responsables institucionals del sector. També explicava que el turista autòcton és desestacionalitzat i es mou més per tot el país que l’estranger, malgrat que les nostres autoritats atribueixen als visitants foranis el mèrit únic dels bons resultats globals de la indústria turística d’aquest any. Doncs bé. Pocs dies després que la Generalitat fes públic el balanç de la temporada (recordem-ho: augment del nombre de turistes estrangers al Principat i increment de la seva despesa per càpita), el sector turístic de les terres de Ponent i el Pirineu occidental reclamava una estratègia concreta per rellançar-se al mercat i poder fer front a la forta competència del Pirineu aragonès. Dos són els tocs d’alerta que feia Juan Antonio Serrano, president de la Federació d’Hostaleria de Lleida.

1) A l’estiu, els resultats s’havien saldat amb un creixement d’entre el 6 i el 10% a la costa catalana i Barcelona, mentre que a Lleida al juliol havien perdut 4 punts i a l’agost tot just s’havien mantingut respecte el curs anterior. Serrano es planyia que l’Administració catalana prioritza el turisme de sol i platja i a la ciutat de Barcelona.

2) De cara a l’inici de la temporada d’hivern, la Federació d’Hostaleria de Lleida revelava que només setanta esquiadors a la setmana aniran a les pistes del Pirineu occidental (Baqueira Beret) via l’aeroport d’Alguaire, dels 23.000 que és previst que hi aterrin en vols xàrter —i que tenen paquets turístics amb Andorra.

‘Crisis? What crisis?’, deien els Supertramp l’any 1975. El mateix diuen les nostres autoritats turístiques avui.

Però a mi em va frapar molt més una anècdota. El president del sector lleidatà explicava que fins i tot la senyalització dels atractius turístics propis és deficient. En eixos tan importants com l’AP-2, denunciava, hi ha una indicació de “Torreciudad” (on hi ha el santuari de sant Josemaría Escrivá de Balaguer), situada a 90 km de la capital del Segrià, i s’hi obvien, en canvi, el Parc Nacional d’Aigüestortes o el conjunt romànic de la vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat. Ni turisme cultural, ni turisme rural, ni ecoturisme. Encara som aquí perquè venint de Barcelona no vegem res més que la llum inspiradora del fundador de l’Opus Dei i un territori difús a mig camí d’Aragó?

Tan sols em va faltar saber la setmana passada pel diari Ara que el pròxim objectiu, la principal esperança, llegiu prioritat, del sector turístic i del Govern (la gallina americana dels ous d’or que suposadament traurà el país del sotrac econòmic, ocupant un 45% dels aturats de Catalunya) és que el multimilionari Sheldon Adelson inverteixi 18.800 milions d’euros en la construcció d’un macrocomplex d’oci i joc estil Las Vegas. A fer punyetes tants anys de feina sorda i feixuga en la consolidació d’un model que situï els valors propis del territori en primer terme, que primi qualitat a quantitat, que reequilibri el país turísticament d’una vegada, que intenti la sostenibilitat social i ambiental. A la primera tirada, tornem al punt de partida. Pilotada i amunt!

Refugi Rosta + PyrenMuseu = un establiment amb ànima

dimecres, 11/05/2011

Sovint tenim una imatge estereotipada de la Vall d’Aran, i no ens manca raó. El domini abassegador de la marca Baqueira Beret condiciona el perfil turístic del nostre particular territori occità. D’uns anys ençà, els esports d’hivern —i els seus practicants més mediàtics i benestants— s’enduen el protagonisme tant als mitjans de comunicació com al propi sector turístic local. I tanmateix, la Vall d’Aran és molt més que quilòmetres de pistes d’esquí.

Només cal contemplar l’església romànica de Santa Maria d’Arties, amb el seu fantàstic retaule gòtic i els sorprenents murals renaixentistes que la decoren. O deixar-se caure per la crema deth Haro de Les, una festa que transporta a l’arrel profunda de la cultura pirinenca. O visitar Ço de Perejoan (a Escunhau, terme de Vielha e Mijaran), una impressionant casa senyorial del segle XIV, mostra de la singular arquitectura civil aranesa. I podríem ampliar indefinidament la llista amb la descoberta de la gastronomia de la zona, del patrimoni arqueològic industrial, dels petits pobles d’alta muntanya, de les seves llegendes i tradicions…

shutterstock_40216909.jpg

La natura és el principal valor turístic de la Vall d’Aran. (Foto: Shutterstock.)

Però sobretot, l’Aran destaca per l’exuberància de la natura. Per la simfonia de colors que hi dibuixen les estacions: des del verd rutilant fins al blanc enlluernador, passant per tota la gamma d’ocres que la paleta de la tardor és capaç d’imaginar. Aquests paisatges alpins són des de fa molt de temps un punt d’atracció irresistible per als excursionistes de banda i banda dels Pirineus. (Cal recordar que l’Aran és l’única vall atlàntica del nostre país i que mira, per tant, cap al nord.)

El Refugi Rosta de Salardú (Naut Aran) és un dels establiments més veterans de la Vall d’Aran. De fet, va ser la base d’operacions dels primers pirineistes, gent que a les acaballes del segle XIX fruïa recorrent la serralada amb una vocació a mig camí del treball de camp científic i el repte esportiu. Cent cinquanta anys després, el Refugi Rosta continua allà, al peu de la carretera d’Esterri a Vielha, acollint amants de la muntanya, perquè l’esperit pirineista l’impregna completament. Dormitoris per a grups amb sacs de dormir; parets de pedra i paraments de fusta, sostres, escales i terra inclosos; fogons casolans i reconstituents; taules compartides per desfermar complicitats… La senzillesa de la casa (indistintament un refugi de muntanya situat al nucli vell de Salardú, o una fonda de poble a tocar del bosc de Mont-romies, vet aquí el secret) és la seva autenticitat.

La il·lusió del Manel, l’Àngels i la resta de la família garanteix la continuïtat del Rosta. I el fa créixer, mantenint-ne l’ànima original. Des de fa uns mesos, la fonda exhibeix una interessant col·lecció permanent de material relacionat amb el pirineisme: des de botes de trescar, piolets i grampons antics fins a mapes, fotos i documents de l’època en què el Pirineu era un immens continent per explorar. És el PyrenMuseu, una modesta contribució al coneixement dels inicis de l’excursionisme català que projecta els valors del refugi portes enllà. Encara més, els incombustibles dinamitzadors es veuen amb cor d’assenyalar noves fites (com la recent organització de les jornades Pyrenades) i, doncs, d’escampar per tot el país els valors culturals i naturals de l’alta muntanya pirinenca. Aquest és, crec jo, el veritable perfil turístic de la Vall d’Aran.

PanoramafilkaI.jpg

La sala menjador del Refugi Rosta, folrada de material utilitzat pels primers excursionistes a la Vall d’Aran. A la foto, una de les xerrades de les jornades Pyrenades.

Póster_A3.jpg

El cartell de les jornades Pyrenades, organitzades pel Refugi Rosta - PyrenMuseu durant la passada Setmana Santa.