Aquest país —segurament tots els països, però crec que el nostre d’una manera singular per la superposició de civilitzacions que ha experimentat tot al llarg dels segles— ofereix sorpreses en indrets on no t’ho esperaves.
Avui vull esmentar un tresor que no es pot dir que estigui amagat, perquè és ben visible, però que frapa perquè es troba al bell mig d’una de les ciutats més grans dels Països Catalans: Terrassa. Heu sentit a parlar de la Seu d’Ègara? És probable que no, i en canvi constitueix un conjunt monumental d’immens valor, no tan sols a escala nacional, diguem-ne, sinó també en relació al patrimoni continental.
Breument (teniu molta més informació sobre el tema en aquest web), convé saber que la Seu d’Ègara és la denominació d’un conjunt de tres esglésies, Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, que permeten fer un viatge en el temps des dels inicis del cristianisme a la Hispània romana (segle V) fins ben entrada l’edat mitjana (segle XII), passant per l’època visigòtica, quan el bisbat de Terrassa va assolir el moment de la seva màxima efervescència. Més de set segles concentrats en un espai reduït i perfectament delimitat, habilitat per fer aquest recorregut. Perquè —i això forma part de la sorpresa— en el perímetre del conjunt s’hi troben diverses instal·lacions del Museu de Terrassa, curull d’informació presentada amb un discurs museogràfic modern i entenedor.
El campanar típicament romànic de l’església de Santa Maria n’ha fet el temple més emblemàtic de la Seu d’Ègara. Alerta, convé recordar-ho: som al bell mig de Terrassa!
Tot plegat és a tocar de Vallparadís, un altre dels subjectes turístics d’aquesta ciutat vallesana —en aquest cas tant pel castell cartoixa que domina l’espai com per la natura esplendorosa del torrent—, i molt a prop d’algunes de les millors mostres del modernisme industrial català, com per exemple el Vapor Aymerich, seu d’un altre dels referents museogràfics del país: el mNACTEC, Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya [algun dia dedicaré un altre apunt a aquest sensacional patrimoni arquitectònic].
Paga la pena deixar-se caure per Terrassa. Si no fos perquè és capital comarcal, podríem tractar-la d’autèntica descoberta. O potser és per això, que n’és. Davallar a la cripta d’algun d’aquests temples, a pocs metres del bullici metropolità, és una experiència en si mateixa, però és molt més perquè ens parla sense intermediaris d’alguns períodes de la nostra història sense els quals no entendríem allò que som. Quina sort poder gaudir d’aquests testimonis en tantes ciutats i viles del nostre país. Quina fortuna ensopegar, com qui no vol la cosa, amb joies com la Seu d’Ègara. Quina enveja, la del patrimoni de Terrassa.
L’absidiola de Santa Maria conserva frescos consagrats a la mort de sant Tomàs Becket i un Crist en majestat.
L’interior de l’església de Sant Miquel és auster i recollit. De planta quadrada, al centre s’aixeca un cimbori cobert amb cúpula i sostingut per vuit columnes fetes de fragments visigòtics reaprofitats, amb quatre capitells tardo-romans.
Joan Morales i Morera (Barcelona, 1967) és director del DESCOBRIR d’ençà mitjan 2006. És un enamorat dels Països Catalans i des d’aquest blog comentarà aspectes de l’actualitat turística i explicarà com gaudeix amb la descoberta dels nostres paisatges, tradicions, pobles, racons... i gent!
