Entrades amb l'etiqueta ‘modernisme’

La Seu d’Ègara, una joia al bell mig de Terrassa

dilluns, 8/04/2013

Aquest país —segurament tots els països, però crec que el nostre d’una manera singular per la superposició de civilitzacions que ha experimentat tot al llarg dels segles— ofereix sorpreses en indrets on no t’ho esperaves.

Avui vull esmentar un tresor que no es pot dir que estigui amagat, perquè és ben visible, però que frapa perquè es troba al bell mig d’una de les ciutats més grans dels Països Catalans: Terrassa. Heu sentit a parlar de la Seu d’Ègara? És probable que no, i en canvi constitueix un conjunt monumental d’immens valor, no tan sols a escala nacional, diguem-ne, sinó també en relació al patrimoni continental.

Breument (teniu molta més informació sobre el tema en aquest web), convé saber que la Seu d’Ègara és la denominació d’un conjunt de tres esglésies, Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, que permeten fer un viatge en el temps des dels inicis del cristianisme a la Hispània romana (segle V) fins ben entrada l’edat mitjana (segle XII), passant per l’època visigòtica, quan el bisbat de Terrassa va assolir el moment de la seva màxima efervescència. Més de set segles concentrats en un espai reduït i perfectament delimitat, habilitat per fer aquest recorregut. Perquè —i això forma part de la sorpresa— en el perímetre del conjunt s’hi troben diverses instal·lacions del Museu de Terrassa, curull d’informació presentada amb un discurs museogràfic modern i entenedor.

El campanar típicament romànic de l’església de Santa Maria n’ha fet el temple més emblemàtic de la Seu d’Ègara. Alerta, convé recordar-ho: som al bell mig de Terrassa!

Tot plegat és a tocar de Vallparadís, un altre dels subjectes turístics d’aquesta ciutat vallesana —en aquest cas tant pel castell cartoixa que domina l’espai com per la natura esplendorosa del torrent—, i molt a prop d’algunes de les millors mostres del modernisme industrial català, com per exemple el Vapor Aymerich, seu d’un altre dels referents museogràfics del país: el mNACTEC, Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya [algun dia dedicaré un altre apunt a aquest sensacional patrimoni arquitectònic].

Paga la pena deixar-se caure per Terrassa. Si no fos perquè és capital comarcal, podríem tractar-la d’autèntica descoberta. O potser és per això, que n’és. Davallar a la cripta d’algun d’aquests temples, a pocs metres del bullici metropolità, és una experiència en si mateixa, però és molt més perquè ens parla sense intermediaris d’alguns períodes de la nostra història sense els quals no entendríem allò que som. Quina sort poder gaudir d’aquests testimonis en tantes ciutats i viles del nostre país. Quina fortuna ensopegar, com qui no vol la cosa, amb joies com la Seu d’Ègara. Quina enveja, la del patrimoni de Terrassa.

L’absidiola de Santa Maria conserva frescos consagrats a la mort de sant Tomàs Becket i un Crist en majestat.

L’interior de l’església de Sant Miquel és auster i recollit. De planta quadrada, al centre s’aixeca un cimbori cobert amb cúpula i sostingut per vuit columnes fetes de fragments visigòtics reaprofitats, amb quatre capitells tardo-romans.

Turisme a Badalona, i tant que sí

dimecres, 8/02/2012

Dimarts passat vaig participar en una taula rodona organitzada pel nounat Fòrum de Turisme de Badalona. Més de cinquanta persones del teixit social badaloní s’hi van aplegar amb l’objectiu de començar a construir un discurs turístic per a la ciutat que, de pas, ajudi a llevar l’estigma que arrossega la ciutat. Un estigma de conflictivitat i misèria creat pel partidisme més barroer que amaga una realitat en conjunt molt diferent. Durant les intervencions (una de meva i una altra de José Antonio Donaire, director de l’INSETUR, Institut Superior d’Estudis Turístics de la Universitat de Girona), però també durant el debat posterior, van sorgir moltes idees amb un denominador comú: l’actual conjuntura representa una oportunitat per a la ciutat i cal apostar-hi sense dilacions si volem fer visible el nom de Badalona (aquí l’entrada de la Viquipèdia) en el mapa de les destinacions turístiques catalanes.

Passo a relacionar quatre apunts que vaig prendre durant l’acte, quasi tots manllevats d’en Donaire, un dels principals experts en matèria de turisme del nostre país:

1. El turisme és una bona manera d’atreure altres sectors econòmics. Ja fa temps que capitals com Londres es van adonar que el turisme és una de les millors peces en la construcció d’una imatge positiva, a banda que la seva pròpia activitat tiba de pràcticament tots els àmbits. Barcelona ha sabut aprofitar la tirada de la seva marca per fer créixer les escoles universitàries i de negocis o el sector de la salut, per exemple. El turisme és, doncs, una via excel·lent per fer ciutat —o per fer territori!

2. En la segona fase de consolidació de les destinacions metropolitanes, el turisme s’eixampla fora de les ciutats que l’han atret en primera instància. “I ara que ja coneixem Barcelona —per continuar amb l’exemple—, què podem veure?”. En aquest sentit, hi ha una nova tendència turística que és la d’aquells visitants (turistes, en realitat) que no volen ser identificats com a tals; que volen sortir dels circuits habituals. Que no volen anar on va tothom. Us recomano que entreu al web Spotted by Locals, que es pot traduir si fa no fa com ‘guiats per la gent del lloc’, per comprovar-ho: una de les quaranta-una ciutats amb prescriptors locals és Barcelona…

El Pont del Petroli de Badalona, un antic pantalà en desús situat al costat de la fàbrica modernista de l’Anís del Mono, és un entrant al mar que regala vistes insòlites del litoral entre Barcelona i el Maresme. (Foto: Shutterstock.)

3. Tots els territoris i ciutats poden tenir perfil turístic. Però cal creure-s’ho i articular un producte que parteixi dels valors que els fan singulars. L’autenticitat és un factor a l’alça permanentment avaluat per les comunitats del turisme 2.0. Una informació inexacta, o encara pitjor falsa, i ja no diguem un mal servei, més que un error són una temeritat que serà jutjada severament.

4. Al capdavall, el turisme està canviant i en la construcció d’un discurs turístic cal: a) Triar: qui té de tot no té res; b) Homologar-se a un mínim de sector: oficines de turisme, web, senyalització, etc.; c) Invertir en promoció, tant la convencional (mitjans de comunicació) com en les xarxes socials; i d) Importantíssim: enfocar aquest procés des del consens i amb constància, perquè el turisme és un fet col·lectiu que demana maduració lenta.

Deia més amunt que Badalona té una oportunitat. La necessita, com a ciutat, però el context d’aquests moments és favorable. Jo que hi visc —que hi he aterrat per circumstàncies, per tant no hi busqueu el biaix interessat— puc donar fe que té molts arguments per treure el cap en aquest terreny. Un patrimoni romà a l’alçada del de Barcelona, i molt ben museïtzat (no us penedireu de visitar les termes i el Decumanus, un dels conjunts arqueològics més extraordinaris d’aquesta època als Països Catalans). Una façana litoral magnífica, escenari d’una activitat marítima —i marinera, encara— intensa durant tot l’any. Un nucli antic, Dalt la Vila, de carrers estrets i racons encisadors: sorprenent i corprenedor. Un monestir medieval del calibre de Sant Jeroni de la Murtra, situat a més als contraforts de la Serralada Litoral, que comença al municipi. Modernisme, arts escèniques, comerç. I per damunt de tot, una societat civil que és capaç d’impulsar una intensa vida cultural: des del festival internacional de curtmetratges Filmets fins a les Festes de Maig, passant per tota mena d’entitats i una icona, la Penya.

Turisme a Badalona, i tant que sí.

Un viatge a l’ànima de Lloret de Mar

divendres, 24/06/2011

Ja fa temps que Lloret de Mar ha deixat de ser un poble de pescadors. El creixement turístic ha ocultat, de fet, un esperit mariner que contràriament al que pensa molta gent no ha desaparegut. Ben al contrari, a Lloret li agrada mirar-se i reivindicar-se com una localitat amb història i tradicions associades al mar —i no tan sols a la platja.

Per això val la pena visitar Lloret amb motiu de la Fira dels Americanos, que se celebrarà els dies 18 i 19 de juny. No en va, a la primera meitat del segle XIX molts lloretencs travessaren l’Atlàntic i en van tornar carregats de diners amb els quals van transformar urbanísticament la vila. Gràcies a ells, avui tenim un passeig marítim d’aires colonials, mansions com la Casa Garriga i la Casa de Nicolau Font i Maig i espais religiosos vestits de modernisme com l’església de Sant Romà, el monestir de Sant Pere del Bosc i el cementiri.

A la fira hi trobareu cercaviles d’època, visites guiades, maquetisme naval, concerts d’havaneres, un mercat indià i un original concurs de daiquiris, la beguda creada al bar Floridita de l’Havana, fundat per l’americano Constantí Ribalaigua.

*Article publicat el 17 de juny del 2011 al diari ‘Ara’.

4 T

L’església de Sant Romà és un dels edificis més emblemàtics de Lloret. Bastida al segle XVI en estil gòtic, avui té dues capelles laterals modernistes obra de Bonaventura Conill, del 1916.