Aquest estiu vaig ser uns dies a la Vall d’Albaida i a l’Alcoià, dues de les comarques centrals valencianes. Les recomano de totes passades. El centre d’operacions el vam establir a Bocairent, i és d’aquesta vila que vull parlar…
…Perquè em sembla simptomàtica de com es pot desaprofitar una oportunitat turística. Bocairent, per als qui no hi hàgiu estat mai, és una població preciosa. A més d’un terme municipal curull de sorpreses naturals, situat en el vessant de ponent de la serra de Mariola, té un nucli antic històric i singular. Per sort no cau a trossos, com passa sovint, perquè és una ciutat viva (Bocairent té uns 4.500 habitants), però en general tenen poca cura del seu aspecte. I el que és pitjor: tot i que no hi ha altre futur per a la població, perquè el tèxtil tradicional de la comarca està sentenciat, poca gent es preocupa veritablement de portar-hi el turisme.
Vejam. No n’hi ha prou de tenir unes bones condicions i proclamar que tal poble o tal lloc és molt bonic. Ja és una base, evidentment, però per dur-hi turistes de manera constant cal treballar molt. Cal planificar: com volem vendre una destinació?, quina gent volem que vingui?, com els farem venir?, què hi faran —o què els farem fer?, i per tant, quines infraestructures ens manquen? A Bocairent, com en tants altres llocs, no s’ha fet aquesta feina. O no s’ha fet amb prou ambició.
Algunes iniciatives privades permeten ser optimistes. Destacables són l’hotel L’Estació, el restaurant El Cancell, L’Àgora Hotel, el Centre d’Interpretació Turística de Bocairent i Serra de Mariola… I per bé que l’Ajuntament ha impulsat algunes eines interessants, en especial el portal turístic —que assenyala cap a on va el futur—, queda molt per fer. Un exemple. Al juliol, temporada alta, el Museu Fester (la festa de Moros i Cristians de Bocairent és tota una institució) només obria un dia a la setmana; i el Museu Arqueològic, dos. Un altre exemple més greu. Per accedir a les covetes dels Moros (un sensacional conjunt de cavitats excavades a la pedra viva amb funcions de magatzem, construïdes entre els segles X i XI), cal travessar el barranc de la Fos. El sender que hi mena des del punt d’informació i venda de bitllets, sense ser perillós, no està ben habilitat i si s’hi va amb canalla pot esdevenir un mal tràngol. Per acabar-ho d’adobar, la visita no és apta per a persones claustrofòbiques i exigeix una bona despesa física. Doncs bé, ni a l’oficina turística ni en cap dels fulletons que en parlen no s’alerta sobre aquestes circumstàncies. I una bona oferta turística basa el seu prestigi, justament, en pensar en els seus visitants. En mimar-los.
Que quedi clar, lluny de dissuadir, jo desitjo que Bocairent tingui molts visitants. Val molt la pena, s’ho mereix. I voldria que entre tots en féssim una destinació turística a l’alçada de les seves possibilitats. Per això cal anar-hi. Si no sabíeu ni que existia, hi fareu una descoberta que no us decebrà.