Entrades amb l'etiqueta ‘paisatge’

L’important és el camí (i 3)

dimecres, 2/06/2010
Shepherd and sheps in Catalonia, Pyrenees, Spain.

Un pastor amb les ovelles pels camins de la Ruta Ramadera del Berguedà. (Foto: Iñaki Relanzón.)

De casos del que he comentat n’hi ha molts. En negatiu i en positiu. Un dels que m’ha sorprès darrerament de manera més agradable és el de la Ruta Ramadera, que em va fer avinent fa pocs dies en Jordi Boixader, una de les persones que hi ha treballat per encàrrec dels ajuntaments de la zona. Es tracta d’un itinerari de 32 km que ressegueix antics camins de transhumància pels termes d’Avià, l’Espunyola, Olvan i Sagàs (Berguedà). Una de les gràcies és que ha nascut per fer-se indistintament a peu, amb bicicleta o a cavall, polivalència permesa per un traçat accessible i modificable. Així, la ruta consta d’un camí principal i, a cada municipi, una xarxa de vies secundàries (subrutes) que permeten aprofundir en el territori i adaptar, en definitiva, l’activitat a les nostres expectatives. I tot, amb una doble finalitat. D’una banda, gaudir dels paisatges agraris (cereals, farratge, pastures i boscos) i de l’abundant presència de l’aigua en aquesta zona del Berguedà central, rica en matisos i en colors en funció de l’època de l’any. D’una altra, protegir un patrimoni, el de les masies, molins, corrals i ponts, avui amenaçat per l’agonia del sector primari.

Malgrat la modèstia de la proposta, penso que és un model a seguir. No debades, crec que el sector turístic català ha de planificar el futur posant en valor tot allò que parteix de la nostra tradició cultural (paisatgística, gastronòmica, festiva, arquitectònica…) que ens caracteritza i ens singularitza davant del món. En aquest sentit, la Ruta Ramadera ha declinat grans transformacions. Transcric del fulletó promocional: “La Ruta Ramadera vol ser respectuosa amb el medi. Per això, el camí no és ple de senyalitzacions que ho envaeixen tot. Ben al contrari, en alguns trams, serveixen les franges grogues de pintura, les marques del GR 1 (blanques i vermelles) o les del PR-C 144 (blanques i grogues). Així, s’ha integrat tota la ruta principal en la Xarxa de Senders del Berguedà, en implantació del Mapa comarcal de mobilitat lenta. Només s’ha col·locat una marca verda amb el logotip als principals nusos de la Ruta.”

Com deia en l’anterior post, cal ser coherent entre allò que pretenem i allò que oferim. Una obvietat gens corrent. I l’objectiu de la Ruta Ramadera era (és) recuperar les vies dels pastors de l’edat mitjana. “Fa tres dècades o quatre, els camins de la transhumància van començar a caure en desús. Recuperar els del Berguedà no ha estat fàcil, ja que alguns trams havien desaparegut per l’ampliació de camps de conreu i d’altres s’han hagut de desbrossar perquè estaven completament embardissats. També n’hi ha que han estat substituïts per pistes forestals o, fins i tot, per carreteres, i s’hi han hagut d’arranjar els vorals i habilitar-los per al senderisme.” Els promotors han entès que cal inventar menys; que el país fa segles que està ben comunicat per desplaçar-nos-hi a poc a poc, i que donar un nou ús als camins històrics és la millor manera de salvaguardar aquest patrimoni cultural.

L’última sorpresa de la Ruta és que ha estat dissenyada pensant en l’aprofitament de les últimes tecnologies. Tota la informació de l’itinerari (recorregut, punts d’interès, serveis, restaurants i allotjaments) es pot descarregar al telèfon mòbil via Bluetooth en quatre punts a peu de camí, un a cada municipi que integra la Ruta, i també a través d’Internet, als webs dels ajuntaments esmentats. A més, els tracks es poden descarregar en GPS per aplicar-los a mapes. I, finalment, han publicat una versió en paper de la Ruta disponible als ajuntaments i a les oficines de turisme del Berguedà.

Un exemple.

M’agrada Eivissa

divendres, 30/04/2010

144_Dobles.jpg

Dimarts passat, dia 27, vaig anar a Eivissa a presentar el número d’aquest mes (144) del Descobrir, que hi dedica tot el dossier central. Anar i tornar, llàstima. Confesso que vaig sovint a Eivissa, però la majoria de vegades de pas (camí de Formentera). Aquest cop, tot i que va ser una visita molt breu, vaig tenir l’oportunitat de fer-hi una petita ruta amb cotxe per gentilesa del fotògraf Jordi Serapio: de Vila a Sant Antoni de Portmany passant per Sant Rafel de Forca; i de Sant Antoni —on vaig dinar, al restaurant Es Ventall, molt recomanable— a Vila una altra vegada passant per Sant Josep de sa Talaia. El seu paisatge m’encisa. I és que quan comparem les dues illes Pitiüses sembla que tots els castanyots se’ls hagi d’endur Eivissa, però és just reconèixer que no hi ha panoràmiques, ni pinedes, ni badies que s’hi puguin comparar, a Formentera. Ep, que no s’enfadi ningú! A cadascú el que és seu. I com que d’Eivissa no és tan habitual parlar-ne bé, vull deixar clar que és un indret magnífic apte per a tots els públics: per als més tranquils i per als més inquiets; per als qui volen descobrir el país i per als qui vibren amb la multiculturalitat, per als qui busquen patrimoni cultural i per als qui necessiten sol i platja. Amb mesura. Dels excessos, en parlarem un altre dia.