Pirineu rima amb museu: els passaports de la cultura

dilluns, 5/12/2011 (Joan Morales)

Darrerament s’han posat en marxa dues iniciatives molt similars al Pirineu. I amb dos noms molt similars: el PassaPorts de l’Alt Pirineu i Aran i el Passaport dels Museus d’Andorra. La mecànica, de fet, és la mateixa. Es tracta d’uns carnets que permeten visitar les infraestructures museístiques que hi ha escampades pel territori amb un descompte considerable. Dit això, tenen algunes diferències.

En el cas andorrà, el passaport té una vigència d’un any a partir de la data de la venda i es pot adquirir a tots els museus i oficines turístiques del Principat. Perquè ens entenguem, el passaport andorrà és un tiquet de museus, ja que la seva adquisició dóna accés automàtic a tots els espais. I, en aquest sentit, el preu és molt reduït: 12€ el passaport individual, 10€ per barba en grups de dues a sis persones, 8€ per als integrants de grups de set persones o més, i gratuït per als menors de dotze anys. Si dic que és molt reduït és perquè la iniciativa inclou divuit espais culturals, entre els quals recomano especialment la Farga Rossell (centre d’interpretació del ferro a la Massana), la Casa d’Areny Plandolit (Ordino), la Casa Rull (Sispony), el Museu del Tabac (Sant Julià de Lòria), el Museu de l’Electricitat (Encamp), el Centre de Natura de la Cortinada i el Centre d’Interpretació de l’Aigua i de la Vall del Madriu (Escaldes-Engordany), Patrimoni de la Humanitat.

Demostració del funcionament mecànic del martinet de la Farga Rossell, activat amb la força del riu Valira del Nord. (Foto: Farga Rossell)

Pel que fa a la iniciativa impulsada per l’Idapa (Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran), la compra del PassaPorts té una vigència de dos anys [el vídeo de presentació, molt ben fet i engrescador, el teniu aquí]. A diferència del seu homòleg andorrà, l’adquisició (5€) no permet accedir als equipaments culturals de manera gratuïta, però sí amb descomptes d’entre el 20 i el 50% sobre el preu de l’entrada. I vet aquí la principal diferència: si el turista visita sis o més d’aquests centres —i hi segella el seu PassaPorts, és clar—, podrà participar en una activitat exclusiva organitzada expressament per als titulars del carnet (us recomano que visiteu el web, tot hi és molt ben explicat). Els museus que participen d’aquesta iniciativa són catorze, dels cinquanta-cinc que integren la Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l’Alt Pirineu i Aran. Són aquests: l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu (Esterri), el Centre del Romànic de la Vall de Boí (Erill la Vall), el Museu dels Dinosaures (Coll de Nargó), el nou i flamant Espai Ermengol i el Museu Diocesà d’Urgell (tots dos a la Seu d’Urgell), el Museu de Gerri de la Sal, el Museu de la Conca Dellà (Isona), el Museu de les Trementinaires (Tuixén), el Museu Hidroelèctric de Capdella, el Museu dera Val d’Aran (Vielha), el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, el Museu dels Raiers de la Noguera Pallaresa (el Pont de Claverol), el Centre d’Interpretació de l’Antic Comerç (Salàs de Pallars) i el Museu de la Moto (Bassella).

Com veieu, hi ha de tot i molt. Qui pot dir que no hi ha vida cultural al Pirineu català? Posats a demanar, m’agradaria que tots plegats donéssim un suport més decidit a l’ecoturisme i al turisme rural a l’alt Pirineu. També desitjo que el perill de mort per inanició que amenaça la iniciativa Pireníssim (encarregada de donar a conèixer el formatge pirinenc i posar-lo en valor juntament amb els atractius de la zona), que tot just va néixer el 2010, no es consumi a causa de les retallades. I és que aquests exemples —i d’altres que ara seria llarg d’explicar— demostren que les comarques pirinenques avancen cap a un nou model turístic, culturalitzador i sostenible. En realitat, no tenen alternativa, però tots en podem sortir beneficiats. La gent del territori s’hi podrà quedar a viure perquè es guanyarà bé la vida. I els passavolants (turistes o no), podrem gaudir d’un territori bellíssim i ple de possibilitats de lleure. Traguem-nos, doncs, el passaport pirinenc.

L’Espai Ermengol de la Seu d’Urgell dedica una part important de la seva moderna proposta expositiva als formatges pirinencs i és, alhora, un museu d’història de la ciutat. (Foto: Espai Ermengol)

L’Ecomuseu de les Valls d’Àneu mostra la vida tradicional al Pirineu gràcies a la museïtzació de la Casa Gassia d’Esterri. (Foto: Consorci Turístic de les Valls d’Àneu)

Les restes de dinousaures són l’element més destacat del Museu de la Conca Dellà. A la zona hi ha petjades visitables d’aquests animals ja extingits. (Foto: Museu de la Conca Dellà)

 

Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,
Publicat a Propostes | 2 comentaris »

Petit inventari de boscos amb encant

dilluns, 28/11/2011 (Joan Morales)

Les llistes sempre comporten riscos, per acció o per omissió. I més si allò que ordenem són espais naturals amb infinitat de variables, com els boscos. Amb tot, de l’estudi dels boscos singulars que vaig comentar en el darrer post, s’ha fet pública una selecció de set (una per vegueria) que us esmento a continuació:

1. La Font Groga. Es tracta d’una roureda madura amb un elevat valor paisatgístic situada dins el Parc Natural de la Serra de Collserola, al terme de Sant Cugat del Vallès. Aquest bosc està poblat per roures de grans dimensions, fet pel qual els experts del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) el qualifiquen de bosc catedral. En la petita àrea que ocupa (una hectàrea i mitja), s’hi troben més de dos-cents exemplars de roures vells, alguns de fins a 22 metres d’alçària. Es tracta d’un espai molt concorregut i de gran interès social i cultural ja que hi tenim senders, una zona de pícnic i la fons històrica que dóna nom al bosc.

Alguns roures de la Font Groga, al Parc Natural de la Serra de Collserola, superen els 20 m d’alcària. Segons els experts, a la regió metropolitana de Barcelona hi ha trenta-dos boscos singulars. (Foto: CREAF)

2. La Pedrera del Mèdol. Aquest bosc es troba en un espai emblemàtic, atès que l’àrea que ocupa (la d’un antic punt d’extracció de pedra en època romana) es troba dins la declaració de Tarragona com a Patrimoni de la Humanitat. Al Mèdol hi ha un bosc de pins altíssims, ordenats de forma regular, amb troncs llargs i rectes que arriben als 28 metres d’altura. El seu sotabosc és ric en espècies vegetals; de fet, hi conviuen xiprers, lledoners i altres arbres amb la presència de fusta en descomposició, prova de la maduresa del bosc. Com a element simbòlic, enmig de la pedrera hi ha un obelisc que testimonia l’alçada de la pedra original d’aquell indret.

3. La Salada. És un menut bosc dominat pel pi negre i la pinassa, on viuen exemplars d’aquestes espècies que superen els dos-cents anys de vida i els 30 m d’alçada. Una de les característiques que el fan singular és el fet de trobar-se al paratge de la Ribera Salada, dins el terme de Lladurs (Solsonès), on les aigües brollen fortament salinitzades.

4. La fageda del Retaule. Més de deu hectàrees d’un espai natural amb molta personalitat. És, de fet, la fageda més meridional d’Europa (situada al municipi de la Sénia, Montsià, en ple Parc Natural dels Ports) i en aquest sentit es troba completament aïllada de la resta de fagedes. Aquest bosc compta amb diverses espècies protegides, com el grèvol, i té un arbre monumental catalogat: el Faig Pare. No debades, aquesta fageda destaca per les grans dimensions dels seus exemplars, alguns dels quals superen els 200 anys de vida.

El Faig Pare és l’arbre monumental més espectacular de la fageda del Retaule (la més meridional d’Europa). La seva edat aproximada és de 250 anys. (Foto: CREAF)

5. El Clot dels Bous. Al peu dels Encantats, les muntanyes més emblemàtiques del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, s’estén probablement l’avetosa més madura del nostre país. En les deu hectàrees que ocupa, podem contemplar exemplars de més de 500 anys (de fet, aquí hi ha els arbres més vells de tot l’inventari de boscos singulars). Situada a uns 2.000 metres d’altitud, al terme d’Espot (Pallars Sobirà), les deu hectàrees de l’avetosa del Clot dels Bous compten amb més de tres mil peus d’avet, molts dels quals s’eleven més enllà dels 20 metres. És fàcil entendre, doncs, el seu immens valor natural i paisatgístic.

6. La Mitjana de Lleida. A la part baixa del Segre, a tocar de Lleida, es creen mitjanes fluvials: grans illes de terra que neixen de la divisió del riu en dos o més braços per l’acumulació de sediments —i que, en conseqüència, esdevenen espais molt propicis per a l’establiment de boscos de ribera. En aquest espai, on l’aigua del riu circula lentament, s’hi troba la Mitjana, un espai de vint hectàrees d’extensió considerat el bosc de ribera més ben conservat de les comarques de Ponent. Hi veiem xops, freixes, saücs, àlbers i altres espècies en una trama tan complexa com valuosa. Precisament, gràcies a la seva proximitat, des de la ciutat hi ha diversos itineraris que permeten interpretar el territori i que contribueixen —mitjançant la divulgació— a la seva gestió sostenible.

7. El Ricard de Salarsa. Prop de l’ermita de Sant Valentí de Salarsa (Camprodon, Ripollès), hi ha una de les rouredes més interessants del nostre país. Són més de 26 hectàrees de bosc amb uns dos mil exemplars de roure i, també, d’alzina. El bosc presenta roures de dimensions notables i de capçada ampla (algunes soques assoleixen un metre i mig de diàmetre), fruit de la seva edat: més de 250 anys. Tot plegat fa de la vall de Salarsa un dels racons més majestuosos del nostre Pirineu oriental.

La roureda del Ricard de Salarsa és un dels setanta-vuit boscos singulars que els estudiosos han catalogat a la regió de Girona, la zona del país que en té més: 680 hectàrees de territori. (Foto: CREAF)

Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,
Publicat a Natura | Deixa-hi un comentari

Boscos singulars o l’ecoturisme necessari

divendres, 18/11/2011 (Joan Morales)

Aquesta setmana s’ha presentat un estudi dut a terme pel CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) que ha inventariat 292 boscos singulars catalans, és a dir, amb algun valor remarcable. En alguns casos, són petites masses forestals de gran interès perquè acullen una espècie única. En d’altres, destaca la seva maduresa de més de dos-cents anys —i fins a cinc-cents! I en conjunt, són un catàleg de biodiversitat excepcional, ja que s’hi han inclòs boscos de vora una trentena d’espècies diferents (on predomina el pi roig, seguit de l’alzina, el faig i el roure, però també arbres que no solen formar boscos com el salze, el boix o el teix) repartits per tot el territori del Principat.

Un patrimoni com aquest —metàfora de la natura privilegiada dels Països Catalans, que estem obligats a preservar— desperta molts interrogants. Els investigadors del CREAF han expressat el seu desig que aquest treball es tradueixi en polítiques de gestió forestal. Precisament, l’inventari és ara en mans de la Direcció General de Medi Natural de la Generalitat de Catalunya, impulsora de l’estudi, que ha de decidir què en fa, de tota aquesta informació. Hi ha alguns boscos amb molts valors relacionats amb l’ús social que se n’ha donat històricament, i en aquestes ocasions el problema que més preocupa és l’abandonament de la seva explotació i, per tant, llur deteriorament. No obstant això, com dèiem, altres espais deuen la seva presència en l’inventari a les qualitats de maduresa i biodiversitat que mostren, fruit de la poca intervenció humana, i haurien de mantenir-se en aquestes condicions.

La Mitjana de Lleida, amb una extensió de 20 hectàrees, és el bosc de ribera més ben conservat de les terres de Ponent. (Foto: CREAF)

Com sabeu, jo defenso que el turisme responsable (l’ecoturisme, en el cas que ens ocupa) és una activitat desitjable i àdhuc necessària en la conservació del nostre patrimoni. Atesa la poca estima i la manca de cura que, en termes generals, tenim per la pròpia realitat i pel propi territori, més val que en fem un motor econòmic. Abocats com estem al turisme (una de les poques indústries indeslocalitzables, que a més resisteix amb salut de ferro l’actual crisi), hem de ser capaços de convertir el patrimoni natural català en un atractiu estratègic. Si la integritat dels nostres espais naturals és font de visites i de riquesa, prou que maldarem tots plegats per preservar-los!

Encara diré més. No ens hauria de fer por divulgar l’existència de tots aquests boscos singulars —o revelar la localització fins i tot d’aquells que tenen un equilibri més fràgil i que han fet d’un accés difícil la clau de la supervivència— si això permet sensibilitzar el conjunt de la societat de l’immens valor que tenen. No gaire lluny d’aquí tenim un exemple que ens ensenya el camí a seguir. Em refereixo al bosc de Muniellos (Astúries), la roureda més gran de la península Ibèrica, declarada Reserva de la Biosfera per la Unesco. És l’espai natural més emblemàtic de la regió i també el més protegit perquè és símbol del primitiu bosc astur, un exemple excepcional de com eren els boscos de la serralada cantàbrica fa molts segles. La presència humana hi és inexistent, però es pot visitar. Això sí, per veure’l cal tramitar un permís especial i només és permès l’accés a vint persones cada dia. Accedir a Muniellos és un privilegi. Oi que ja us han agafat ganes d’anar-hi?

Al bosc de Muniellos, de 5.000 hectàrees, hi plou molt, per això és un paradís de falgueres, líquens, fongs i bolets. (Foto: Shutterstock)

Tags: , , , ,
Publicat a Natura | 1 comentari »

Turisme? Quin turisme?

divendres, 11/11/2011 (Joan Morales)

Avui torno a fer un apunt crític sobre la política turística al nostre país. Intentaré esmenar-me en els pròxims posts, però em pensava que el model turístic del futur —com a recepta contra la crisi i oportunitat de construcció d’una proposta per a tot el territori— no podia ser el mateix que hem explotat fins avui. Anava errat. Hi ha qui deu pensar: “Si ens ha anat bé fins ara, per què havíem de canviar?”.

Fa uns dies em vaig fer ressò en aquest post de la invisibilitat del turisme català a Catalunya per als màxims responsables institucionals del sector. També explicava que el turista autòcton és desestacionalitzat i es mou més per tot el país que l’estranger, malgrat que les nostres autoritats atribueixen als visitants foranis el mèrit únic dels bons resultats globals de la indústria turística d’aquest any. Doncs bé. Pocs dies després que la Generalitat fes públic el balanç de la temporada (recordem-ho: augment del nombre de turistes estrangers al Principat i increment de la seva despesa per càpita), el sector turístic de les terres de Ponent i el Pirineu occidental reclamava una estratègia concreta per rellançar-se al mercat i poder fer front a la forta competència del Pirineu aragonès. Dos són els tocs d’alerta que feia Juan Antonio Serrano, president de la Federació d’Hostaleria de Lleida.

1) A l’estiu, els resultats s’havien saldat amb un creixement d’entre el 6 i el 10% a la costa catalana i Barcelona, mentre que a Lleida al juliol havien perdut 4 punts i a l’agost tot just s’havien mantingut respecte el curs anterior. Serrano es planyia que l’Administració catalana prioritza el turisme de sol i platja i a la ciutat de Barcelona.

2) De cara a l’inici de la temporada d’hivern, la Federació d’Hostaleria de Lleida revelava que només setanta esquiadors a la setmana aniran a les pistes del Pirineu occidental (Baqueira Beret) via l’aeroport d’Alguaire, dels 23.000 que és previst que hi aterrin en vols xàrter —i que tenen paquets turístics amb Andorra.

‘Crisis? What crisis?’, deien els Supertramp l’any 1975. El mateix diuen les nostres autoritats turístiques avui.

Però a mi em va frapar molt més una anècdota. El president del sector lleidatà explicava que fins i tot la senyalització dels atractius turístics propis és deficient. En eixos tan importants com l’AP-2, denunciava, hi ha una indicació de “Torreciudad” (on hi ha el santuari de sant Josemaría Escrivá de Balaguer), situada a 90 km de la capital del Segrià, i s’hi obvien, en canvi, el Parc Nacional d’Aigüestortes o el conjunt romànic de la vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat. Ni turisme cultural, ni turisme rural, ni ecoturisme. Encara som aquí perquè venint de Barcelona no vegem res més que la llum inspiradora del fundador de l’Opus Dei i un territori difús a mig camí d’Aragó?

Tan sols em va faltar saber la setmana passada pel diari Ara que el pròxim objectiu, la principal esperança, llegiu prioritat, del sector turístic i del Govern (la gallina americana dels ous d’or que suposadament traurà el país del sotrac econòmic, ocupant un 45% dels aturats de Catalunya) és que el multimilionari Sheldon Adelson inverteixi 18.800 milions d’euros en la construcció d’un macrocomplex d’oci i joc estil Las Vegas. A fer punyetes tants anys de feina sorda i feixuga en la consolidació d’un model que situï els valors propis del territori en primer terme, que primi qualitat a quantitat, que reequilibri el país turísticament d’una vegada, que intenti la sostenibilitat social i ambiental. A la primera tirada, tornem al punt de partida. Pilotada i amunt!

Tags: , , , , , , , , , , , , , ,
Publicat a Turisme | 6 comentaris »

Tarragona a ‘Un país para comérselo’: errades o menyspreu?

dimecres, 2/11/2011 (Joan Morales)

La setmana passada vaig presentar el Descobrir de Montsant a Falset, al Castell del Vi, un espai recuperat i museïtzat amb una exposició gens convencional sobre la revolució vitivinícola al Priorat. L’acte va anar molt bé, més de seixanta persones un dia que havia plogut a bots i barrals. Tot correcte. Fins que, ja sopant amb alguns dels col·laboradors del número, va sortir a conversa un dels últims capítols del programa Un país para comérselo, conduït per Imanol Arias i Juan Echanove a Televisió Espanyola. Concretament, l’episodi que enervava el personal era el de la Costa Daurada i Tarragona (l’enllaç, aquí).

Les principals crítiques al programa eren:

• De toponímia. En l’era de Google Maps, dels GPS i de les enciclopèdies en línia, el mapa inclou noms de pobles com “Vals”, “Cambrills” o “Ruidoms” (per Valls, Cambrils i Riudoms).

• D’itinerari. El recorregut seguit pels dos presentadors era, com a mínim, caòtic i podia donar a entendre que el territori és molt menys ric del que és en realitat. El punt de partida era Cambrils, seguien fins al Vendrell, visitaven la Vilella Baixa, enfilaven cap a Santes Creus i Tarragona per tornar al Priorat (Escaladei), Valls i Reus.

• D’ambientació. L’entrada a la cartoixa venia acompanyada de la cançó «Stairways to heaven», de Led Zeppelin; però sobretot, el que va provocar coïssors a la població local va ser la música italiana que amenitzava l’elaboració d’una coca de recapte.

No són grans errors, penso jo, i crec que l’objectiu del programa és benintencionat. De totes maneres, hi ha una qüestió que sí que és recurrent: la manca de sensibilitat cap als Països Catalans cada vegada que un programa d’una televisió espanyola —encara que sigui estatal i de titularitat pública, és a dir, parcialment pagada amb els diners dels catalans— prova de retratar el nostre territori. No cal recórrer a clàssics com el del “charel diez” o el “Walter 2000” per trobar mil-i-un exemples de petites negligències. Individualment, no tenen més rellevància que una petita relliscada (qui no en fa, de tant en tant?). Vistes en conjunt, no tinc cap dubte que denoten un desinterès, si no directament una displicència, cap a la nostra realitat cultural.

Ja que al final del capítol agraeixen la col·laboració del Patronat de Turisme de la Diputació de Tarragona Costa Daurada, haurien pogut demanar una mica d’assessorament. Els l’haurien ofert encantats.

Un aspecte de la presentació del ‘Descobrir’ núm. 163 al Castell del Vi de Falset. L’acte va comptar amb la participació de Ricard Pasanau, president del Parc Natural de la Serra de Montsant; d’un servidor; de Cèsar López, president del Consell Comarcal del Priorat; i del periodista Toni Orensanz (d’esquerra a dreta a la mesa).

Tags: , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,
Publicat a General | Deixa-hi un comentari

Turistes catalans, turistes invisibles

dijous, 20/10/2011 (Joan Morales)

Seran considerats turistes algun dia els catalans que viatgen pel seu país? Aquest pensament em ve al cap de manera recurrent cada vegada que sento fer balanç del sector. Aquest estiu que es resisteix a deixar-nos, segons fonts del Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya que dirigeix Francesc Xavier Mena, responsable de les competències en turisme, ha estat una autèntica benedicció per a la nostra malmesa economia. Fa pocs dies, els titulars facilitats per la Conselleria van penetrar a la densa xarxa informativa per insuflar una mica d’optimisme (aquí la notícia de La Vanguardia). Les dades eren espectaculars: el Principat ha rebut prop de deu milions de visitants estrangers durant els vuit primers mesos del 2011, un 3,9% més que en el mateix període de l’any passat. Aquesta xifra, amplificada per un augment de la despesa (que ha superat globalment els 8.000 milions d’euros), ha deixat ben satisfets els responsables turístics del país.

Escatir quin és el comportament turístic dels catalans al propi territori és una tasca molt més difícil. Fet i fet, de l’informe comentat tan sols ha transcendit que els visitants del país han crescut un 3,5%. Els estrangers, un 3,9% i els catalans, un 3,5%. Són, en termes relatius, comportaments molt semblants. Però així com tot allò que fa referència al turisme estranger que ens visita és escampat a bombo i plateret, els resultats del turisme interior rarament troben l’atenció que es mereixen. Tot plegat em suscita diversos comentaris:

Un grup de catalans, en plena visita guiada a Pujalt, a l’Anoia. El nostre país té un immens patrimoni turísticament infravalorat. (Foto: Maria Rosa Vila.)

• Deu milions de turistes estrangers són, en realitat, deu milions de visites perquè es calculen a partir de les pernoctacions, sense tenir en compte si algú ha visitat el país més d’una vegada en un any. Donant per bo que gairebé ningú no repeteix en una mateixa temporada, la seva presència és força estacional (especialment a l’estiu) i molt localitzada a Barcelona i el litoral (perquè valoren sobretot el clima i l’oferta de sol-i-platja).

• Els catalans, en canvi, tenen un comportament desestacionalitzat, molt més repartit al llarg de l’any, i a voltes difícil de detectar perquè sovint fan escapades d’un dia i dormen al seu propi domicili. Tanmateix, segons l’Observatori de Turisme (l’estudi, aquí), l’any 2010 els catalans van fer més de 16,5 milions de viatges (18 milions el 2009!) amb una estada mitjana de 3,2 dies per viatge. I un aspecte molt important, es mouen per tot el territori.

• Malgrat tot això, la Generalitat dedica un esforç ingent a atreure turisme estranger. Campanyes de promoció en mercats consolidats (com França o el Regne Unit), accions en països emergents (Rússia, Xina…) i múltiples gestions, subvencions i facilitats davant els turoperadors i les aerolínies. Ep, que consti, no tinc res contra el turisme estranger. Ben al contrari, penso que cal treballar per treure’l a passejar per la resta del país. Que descobreixin que som molt més que una llenca costanera cosida de platges amb capital a Barcelona.

• També crec que en àmbits com l’ecoturisme, la presència d’estrangers podria ajudar de manera determinant el turisme rural, avui un sector amb ocupació de cap de setmana. Els turistes que viatgen pel món per observar ocells, espais naturals o cels nocturns sense contaminació lumínica són gent amb alt nivell cultural i adquisitiu. I no obstant això, no es fa promoció de Catalunya com a destinació de natura, ni de turisme sostenible, per bé que un terç del territori és protegit i que els mercats internacionals estan incorporant aquesta dimensió de manera decidida.

• Però no entenc que la Generalitat no cuidi més el turista del propi país. Correntment, l’Agència Catalana de Turisme feia una única campanya de promoció del turisme interior, a l’estiu. Aquest any, ni això. Que no tenen dret, els catalans, a saber quins són els recursos turístics que tenen a prop de casa? Fins quan els turistes catalans seran invisibles als ulls de la seva Administració?

Tags: , , ,
Publicat a Turisme | 3 comentaris »

El luxe d’aprendre d’un ‘fotògraf Descobrir’

dijous, 13/10/2011 (Joan Morales)

Potser ja sabeu que al Descobrir fa anys que no fem només revistes en paper. Us podeu subscriure a la revista en format digital, tenim el Club Descobrir, hem muntat exposicions, som molt actius al web i a les xarxes socials i moltes altres coses que us anirem avançant. Un altre dia m’hi estendré, però ara volia explicar que ja fa alguns mesos que ens hem posat a organitzar cursos de fotografia de la mà dels nostres fotògrafs col·laboradors i l’escola superior de fotografia GrisArt. No en va, la fotografia és segurament la disciplina en què excel·lim d’una manera més rotunda.

Les dues primeres experiències han estat més que satisfactòries. Places exhaurides, temaris interessants, bon nivell dels participants i el privilegi de gaudir del mestratge d’en Jordi Bas (premi Pica d’Estats 2009 per un reportatge al Descobrir sobre la brama del cérvol a la serra de Boumort), que va conduir tres sessions de fotografia de natura, i de l’Alfons Rodríguez (recent premi Godó de fotoperiodisme), en el curs de fotografia de carrer. Falta poc més d’una setmana per al següent curs i no vull deixar passar l’oportunitat de destacar el luxe de comptar amb l’Òscar Rodbag de professor. Els dies 21, 22 i 28 d’octubre ell impartirà tres classes magistrals —que inclouen una sessió pràctica— sobre retrats. Els que sigueu lectors habituals del Descobrir és probable que recordeu alguns dels seus treballs antològics: el dossier de «Formentera» (DC133), «Secrets de Barcelona» (DC140) o «Lluçanès ‘slow’» (DC158), per citar tres dels últims. Per a tota la resta, us diré que l’Òscar és un dels fotògrafs més meravellosos que conec. La seva imaginació és desbordant; el seu domini de la llum és precís; la capacitat tècnica, aclaparadora. Però sobretot el que fa de l’Òscar un fora de sèrie és la passió per la seva feina, que combina amb una bonhomia encomanadissa. Si un personatge no es troba còmode davant la càmera, estigueu segurs que l’Òscar serà capaç d’arrencar-li un somriure. I així, paradoxalment, els seus retrats traspuen naturalitat i espontaneïtat, tot i ser fruit d’una meticulosa planificació.

Disculpeu el panegíric però m’ha semblat adient remarcar, a través de la figura de l’Òscar Rodbag, que treballem amb els millors fotògrafs de viatges del país. I ara que encara queden places al seu curs de retrats, he pensat que era la meva obligació de fer-vos-ho saber. Abans que algú m’ho retregui.

L’Òscar Rodbag és col·laborador habitual del ‘Descobrir’ des de fa cinc anys. Ben avait publicarem un reportatge seu sobre la Sagrada Família de Barcelona que no deixarà ningú indiferent.

El cartell del curs. Us hi podeu inscriure al mateix web.

Tags: ,
Publicat a Descobrir | Deixa-hi un comentari

Tot a punt per al primer Dia Descobrir

divendres, 23/09/2011 (Joan Morales)

Porto uns dies de silenci. Ho sé. Però el tancament de la revista del mes d’octubre (dedicada al «País d’arròs», ja a la venda) i sobretot l’organització del primer Dia Descobrir a Manlleu aquest 24 de setembre m’han impedit actualitzar el blog. Ara ja és tot a punt. No sabem com anirà, és una incògnita saber quanta gent vindrà a veure’ns i a fruir de les activitats que hem preparat. Només puc dir que hi hem posat tota la il·lusió i que penso que els qui decidiu acostar-vos-hi passareu una bona diada.

Deixeu-me només afegir com un recordatori que tindrem (tindreu) el privilegi de fer una sessió fotogràfica per Manlleu amb el nostre col·laborador Oriol Clavera; que el biòleg Marc Ordeix farà una sortida per descobrir en família la sorprenent natura del Ter; que hi haurà visites teatralitzades al Museu Industrial del Ter; que podrem fer una visita guiada per l’interessant nucli antic de la ciutat i una altra per la colònia Rusiñol, una de les més interessants indústries tèxtils de la riba del Ter; que hi haurà moltes i variades demostracions gastronòmiques conduïdes pels millors cuiners de la comarca d’Osona en el marc de la Festa del Porc i la Cervesa que se celebrarà aquest cap de setmana, i en la qual hem integrat aquest Dia Descobrir. I que a la tarda podrem escoltar una conferència sobre la industrialització a Catalunya, a càrrec de la persona que més en sap, en Llorenç Ferrer; que també podrem sentir les assenyades opinions d’en Rafael López-Monné sobre els camins (drets de pas, xarxes de transport en el medi rural, infraestructures turístiques i culturals de primer ordre); i que en acabat ens posarem a disposició dels nostres lectors per explicar-los com fem la revista i saber en directe què en pensen i com podem oferir-los un servei cada vegada més precís en la bonica tasca de conèixer, gaudir i estimar el nostre país.

És la culminació de gairebé tres anys de Club Descobrir. De compartir amb centenars de lectors i amics desenes de propostes per tot el territori —fins i tot per mar. Continuarem fent les sortides mensuals, però ara pensem que és el moment de fer un salt endavant i instituir una jornada anual pensada per a la comunitat Descobrir: la dels amants del turisme pels Països Catalans. Amb els millors desitjos, ens veiem a Manlleu!

294087.jpg

Instantània d’una de les últimes sortides del Club Descobrir: uns quants lectors fan un tomb pel litoral barceloní a bord del pailebot ‘Santa Eulàlia’. Volem gaudir del país amb vosaltres!

Festa Porc i Cervesa nit.jpg

Imatge general d’una edició anterior de la Festa del Porc i la Cervesa de Manlleu, en el marc del qual hem organitzat les activitats de natura i patrimoni del primer Dia Descobrir. El producte gastronòmic, artesà i de màxima qualitat, és el principal atractiu de la fira.

Tags: , , , , , , ,
Publicat a Descobrir, Fires i festes | Deixa-hi un comentari

Passar un cap de setmana a Besalú com fa mil anys

divendres, 9/09/2011 (Joan Morales)

Hi ha altres fires medievals al llarg de la geografia catalana, però molt poques poden competir amb un nucli urbà tan escaient. Besalú Medieval, que el cap de setmana passat va assolir la tretzena edició, té la virtut de remarcar l’esplendor avui mil·lenària d’aquesta antiga vila comtal. I per fer-ho, no es limita a vestir-ne els carrers d’època. En realitat, és el que menys li cal: veure’n els edificis i carrers ja és un viatge al passat! La gràcia principal d’aquesta trobada és fer una immersió a la baixa edat mitjana. Viure, per unes hores, com vivien els homes i les dones del segle XI.

Us agrada la gastronomia? Els restaurants locals ofereixen cuina medieval. No sabeu què més explicar a la mainada sobre els cavallers? Els podeu portar a una petita escola de cavalleria o apuntar-los al taller de tir amb arc. Us interessa el món dels oficis tradicionals? Veieu com treballaven els picapedrers, els cistellers o els forners de tota la vida. I és clar, també hi ha justes, espectacles d’abanderats, malabars, trobadors i visites guiades als racons més emblemàtics de la vila, una de les quals va ser conduïda en aquesta darrera edició per l’escriptor Martí Gironell (paral·lelament a la fira s’hi va celebrar la dotzena Jornada Europea de la Cultura Jueva).

Val la pena que en prengueu nota de cara a l’any que ve: primer cap de setembre del 2012.

2010-09-05-Medieval 121.JPG

Les justes són un dels plats forts de Besalú Medieval. El torneig de cavallers es fa a la llera del riu Fluvià.

2010-09-04-Medieval 058.JPG

El pont vell és la icona arquitectònica més emblemàtica de Besalú. És, també, un dels escenaris destacats de les acivitats de la fira.

2010-09-05-Medieval 067.JPG

Els abanderats passegen les seves ensenyes pel nucli antic de la població. En la passada edició van assistir-hi dos grups italians: el Gruppo Tamburi di Offagna i el Gruppo Sbandieratori Città di Fano.

Tags: , ,
Publicat a Fires i festes | Deixa-hi un comentari

Vint minuts d’infern a l’Arboç

divendres, 2/09/2011 (Joan Morales)

El Penedès esclata de festa major al pic de l’estiu. Entre el darrer cap de setmana de juliol i l’últim de l’agost el Vendrell, Vilafranca, la Bisbal, o Vilanova i Sitges (ja al Garraf, dins el Penedès històric), fan passar la calor a cop de gresca. I de tradició.

Si bé no és de les més conegudes, la festa de l’Arboç és un niu de sorpreses. No en va, està declarada Festa Patrimonial d’Interès Nacional, el màxim reconeixement que la Generalitat de Catalunya atorga a les festivitats pròpies. S’hi pot veure tot el que s’espera d’una cita penedesenca: castells, música, focs artificials i cercaviles completes amb balls, capgrossos, gegants, bastoners, grallers i diables. Perquè entengueu la rellevància de la festa, cal dir que està documentada des del 1659, quan es feia al setembre, un cop acabada la feina a les vinyes. Tot a l’Arboç és històric: el gegants s’esmenten per primera vegada el 1770, els focs d’artifici l’any 1876…

Però si hi ha element de la festa que singularitza l’Arboç i li dóna una continuïtat centenària és el ball de diables. Un ball parlat —anomenat acte sacramental—, acompanyat de grans tabals, que figura l’enfrontament entre el bé i el mal. Envoltats d’uns personatges definits (Llucifer, la Diablessa, el Borró, l’àngel…), els diables reciten versots satírics i culminen l’escenificació amb la Carretillada. Més de vint minuts d’infern pirotècnic només apte per als amants de l’adrenalina. Saltant en cercle, cal que l’èxtasi no es deturi ni un sol instant. La gràcia és que, tot i tenir una estructura idèntica d’un any pel següent, aquesta explosió de foc mai no és igual, i prou que s’encarreguen els diables d’anar-hi introduint canvis. Quins seran els pròxims?

2009_08_23Carretillada.JPG

A la Carretillada, que se celebra a la plaça del poble, s’hi barregen amb gran intensitat el foc i la música dels tabals. És la culminació pletòrica del ball de diables de l’Arboç, esmentat per primer cop l’any 1846.

Fm260806_004.jpg

Els gegants de l’Arboç són una part fonamental del seguici popular. La cercavila de la Festa Major de l’Arboç és una de les més antigues dels Països Catalans.

Tags: , , , , , , , ,
Publicat a Fires i festes | Deixa-hi un comentari

  2. 1
  3. 2
  4. 3
  5. 4
  6. 5
  7. 6
  8. 7
  9. 8
  10. 9
  11. 10