El turisme rural, una activitat en voga

divendres, 26/11/2010 (Joan Morales)

Després d’anys d’ostracisme, sembla que finalment el turisme rural ha aconseguit certa notorietat. Tant és així que en les últimes setmanes aquest sector —poc visible als mitjans de comunicació— ha protagonitzat alguns titulars. Per exemple, l’acord entre les dues confederacions existents a Catalunya i la Generalitat per tal de començar el procés de categorització dels establiments rurals (les famoses espigues equivalents a les estrelles hoteleres, de les quals parlaré un altre dia en aquest blog). O també, la integració del sector dins del Club de producte de turisme actiu i natura de l’Agència Catalana de Turisme, que permetrà la millora de la promoció i comercialització de la seva cada cop més àmplia oferta.

Masia. Cataluña. España.

El turisme rural és un bon complement per a moltes explotacions agroramaderes.

Són símptomes que el turisme rural creix. Segons les xifres que ha publicat aquest mateix mes l’Observatori de Turisme, al tancament de l’any 2009, el Principat tenia 1.950 establiments i 15.216 places: el 2,9% de l’oferta d’allotjament turístic. Per valorar aquesta dada, cal saber que el 2004, el nombre d’establiments no arribava als 1.300.

D’altra banda, l’any passat, Catalunya va rebre en aquesta mena d’allotjaments 329.000 viatgers, amb més d’un milió de pernoctacions (208.000 i 679.000, respectivament, l’any 2004). És a dir, increments de més del 50% en ambdós casos.

Per marques turístiques, de llarg, als Pirineus és on hi ha més cases rurals (787), seguit de la Costa Brava (360) i la Catalunya Central (300).

Per últim, una dada a destacar. L’any 2009, els turistes catalans van constituir la principal clientela dels establiments de turisme rural del país: un 88,2%!

Són indicadors que l’interès que suscita el turisme rural a casa nostra va en augment. Però que queda molt camí per recórrer. El seu pes sobre el conjunt del sector turístic és encara modest. I per a la seva pròpia supervivència, atès que la mitjana de pernoctacions per estada és de 3 dies (els caps de setmana, fonamentalment), cal que el turisme rural s’obri als visitants estrangers. També aquí hem de fer un esforç per explicar que l’oferta turística catalana va molt més enllà de les grans ciutats del litoral i els seus entorns immediats d’influència.

Traieu-vos el Passaport Berguedà!

dilluns, 15/11/2010 (Joan Morales)

Fa algunes setmanes parlava en aquest post de la Ruta Ramadera pel baix Berguedà. Avui, us presento un nou producte turístic que pretén dinamitzar la meitat nord de la comarca. Parlo del Passaport Berguedà. Es tracta d’una idea senzilla, però ben treballada i executada, que promou el coneixement de la zona a partir de la visita a disset miradors (un per cada municipi de l’alt Berguedà). En cadascun d’aquests punts hi ha un petit monument d’acer amb text i una figura al·lusiva d’allò que hom vol ensenyar: la llegenda de l’enforcadura del Pedraforca a Saldes, davant la muntanya; l’esplendor romànica de Sant Jaume de Frontanyà; les mines de carbó de Fumanya, avui un dels jaciments paleontològics —amb nombroses petjades de dinosaures!— més singulars d’Europa…

DSC_0017.jpg

El monument del mirador del Pedraforca explica que fa molts anys la muntanya tenia un sol cim. Dalt de tot hi havia el castell d’un senyor que es va vendre l’ànima al diable. Els habitants de Saldes van demanar ajuda als àngels del cel, que hi van acudir provocant una lluita que va durar tres dies. Quan la polseguera del combat va desaparèixer, la muntanya estava partida pel mig dibuixant la forca del diable. (Foto: José Luis Rivera.)

Cada monument té una grapadora per segellar el passaport, i com més visites, més punts. D’altra banda, si feu despesa en algunes empreses col·laboradores (n’hi ha més de vuitanta: restaurants, allotjaments, comerços, etc.), en sumareu més i al final de l’estada podreu bescanviar-los per regals que van des de clauers o vals d’oci actiu fins a degustacions gastronòmiques i nits d’hotel. Tan fàcil com engrescador.

Em sembla una iniciativa excel·lent. Ja fa temps que els francesos posen en pràctica el que ells anomenen cadena de valor. És a dir, identifiquen els principals atractius turístics d’una regió i agreguen al seu voltant paquets d’ofertes amb l’objectiu que els visitants passin d’estar dues hores en una visita a un castell càtar, per exemple, a romandre-hi dos dies (practicant senderisme, degustant gastronomia, contemplant art…). Des d’aquest punt de vista, l’alt Berguedà és avui una de les destinacions turístiques més avançades del país.

DSC_0020.JPG

El monument del mirador de Fumanya dibuixa la silueta d’un gran dinosaure. No en va, en aquest jaciment paleontològic es poden observar centenars de petjades de sauròpodes que van viure a la zona fa milions d’anys. (Foto: José Luis Rivera.)

Ja som Premi de Promoció Turística de Catalunya

dimecres, 3/11/2010 (Joan Morales)

Hem guanyat el Premi de Promoció Turística 2010. Aquests premis, concedits per l’Agència Catalana de Turisme i que enguany han arribat a la novena edició, són el millor reconeixement que el Descobrir podia endur-se ara, just quan celebrem l’aparició del núm. 150. El jurat (del qual formaven part periodistes com Salvador Alsius o Enric Frigola) va acordar unànimement concedir-nos el guardó “per la qualitat dels reportatges d’aquesta publicació que número rere número mostra als lectors la riquesa turística del país. Uns atractius propers però en molts casos desconeguts pels propis catalans” i “per la constància d’una revista que ha sabut mantenir un nivell excepcional durant tots els anys de la seva publicació”.

T059.10_026.JPG

El conseller d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya, Josep Huguet, em lliura el guardó que ens acredita com a Premi de Promoció Turística 2010. (Foto: Chopo.)

T059.10_044.JPG

Els guardonats i les autoritats de Turisme de Catalunya. D’esquerra a dreta, Max Stich (ADAC), Ferran Adrià, el conseller Josep Huguet, el director general de Turisme, Joan Carles Vilalta, jo i el director de l’ACT, Ignasi de Delàs. (Foto: Chopo.)

L’acte de lliurament, que es va desenvolupar a la Llotja de Mar de Barcelona, em va brindar una fantàstica oportunitat de fer balanç de l’estat actual del turisme al nostre país. Deixant de banda que compartir dinar amb en Ferran Adrià és un autèntic luxe (quin bé de déu d’idees que li passen a aquest home pel cap!), vaig tenir l’oportunitat de parlar amb el conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet; amb el director general de Turisme, Joan Carles Vilalta; amb el director de l’Agència Catalana de Turisme, Ignasi de Delàs; amb la directora del Patronat de Turisme Costa Brava-Girona, Dolors Batallé; amb el comissionat de Turisme de la Diputació de Barcelona, Francesc Vila; amb la directora de l’Escola d’Hoteleria i Turisme CETT, Maria Abellanet; amb el vicepresident de Turisme de l’Automòbil Club Alemany (ADAC), Max Stich…

En la taula rodona que va seguir el lliurament, vaig apuntar algunes qüestions que penso que són les claus de l’èxit de les destinacions turístiques del futur i de la nostra en particular:

• Les destinacions, avui, han de saber què són i quin lloc volen ocupar en el concert turístic nacional (cada cop viatgem més a una regió/ciutat i no tant a un país) i internacional, absolutament globalitzats. D’una banda, per tant, tenim destinacions cada vegada més pròximes i accessibles i com a conseqüència, una creixent necessitat de diferenciar l’oferta. Això obliga, en molts casos, a reinventar-se.

• Deixem enrere amb decisió l’època en què l’oferta turística d’una destinació era un calaix de sastre on hi cabia tot. Aquesta idea va generar moltes contradiccions dins del mateix territori —i d’això en podem parlar molt als Països Catalans— que s’hauran d’esbandir progressivament.

• Cal una assumpció urgent del que podríem anomenar turisme 2.0. Ja no n’hi ha prou de demanar al turista que vingui perquè hi viurà no sé quines experiències. Com més va més, el turista vol participar de la destinació abans fins i tot d’anar-hi. Els seus gustos condicionen el punt de partida, no són un filtre que suma o resta en el punt d’arribada. I la seva opinió és fonamental en la cadena de promoció. El turisme és, per tant, un sector que es mou ja en múltiples direccions.

• En aquest sentit, una clau d’èxit pot ser la integració de diverses ofertes —que abans s’ignoraven mútuament— en una sola proposta turística coherent amb els principis que vol oferir la destinació. Això obliga a la col·laboració i, també, a la reconversió de les opcions que quedin fora d’aquesta definició futura.

• En el cas català, genèricament, tenim un sector que encara aprofita poc les immenses potencialitats d’un territori que va molt més enllà del litoral (del sol-i-platja). I també caldria pensar molt més en el turista de proximitat. Sovint ens deixem dur per les grans xifres, ens fixem en allò que ve de fora. Però especialment en temps de crisi, s’ha vist que és el visitant autòcton el qui aguanta l’envestida. Cal contemplar el país per al gaudi turístic dels seus propis habitants. Si ens agraden, agradarem.

• Per tant, des del meu punt de vista, toca repensar el país amb criteris territorials molt més equilibrats per tal de bastir una oferta turística que tregui el màxim partit dels nostres actius —que són moltíssims.

• Aquesta nova Catalunya turística, a més, tan sols reeixirà si parteix de l’autenticitat. És a dir, si s’impulsa des del valor de la sostenibilitat social, que vol dir cultural i ambiental. Hem de cuidar el nostre patrimoni, els nostres espais naturals —no només els protegits—, la nostra gastronomia, les nostres festes… Si en som capaços, la nostra proposta serà creïble i permetrà fer créixer tot el país en el seu conjunt.

Cap a la Seu d’Urgell manca gent

dilluns, 25/10/2010 (Joan Morales)

cartell Fira.jpg

Cartell de la Fira de Sant Ermengol d’enguany.

El nombre es muy sonado, pero ¿quién se acuerda hoy de Seo de Urgel, quién conoce la condiciones no diré en que se desarrolla, sino en que decrece su agricultura, quién piensa en explotar los veneros inagotables de riqueza que su tierra y bajo su suelo se encierran? En todos los países del mundo los caminos sirven para unir unos pueblos con otros pueblos. En los Valles de Urgel sucede lo contrario: los caminos, si tal nombre merecen las sendas de herradura que á ellos conducen, solo contribuyen á su aislamiento perdurable”.

És evident que ha plogut molt des que el polític i economista Josep Zulueta va escriure a La Vanguardia, l’any 1890, nou articles dedicats a l’Alt Urgell i la Cerdanya amb el revelador títol de “Comarcas olvidadas” (podeu llegir-los aplegats en un sol volum al llibre Comarques oblidades, d’Edicions Salòria). Tant ha plogut, de fet, que avui la Seu d’Urgell és una ciutat esplèndida i dinàmica com poques. La capital del nostre alt Pirineu.

Aquest comentari ve a tomb de la meva participació al Concurs de Formatges Artesans de la passada Fira de Sant Ermengol. Una cita de tradició gairebé mil·lenària que ha esdevingut la millor oportunitat anual —no l’única— d’acostar-se a la Seu. La carpa de la Fira de Formatges és espectacular, però passejar pels carrers del centre històric de la població, que aquests dies s’omplen de parades de tota mena de productes agroalimentaris, mostres d’artesania, oficis antics, bestiar ramader, maquinària agrícola i fins i tot cotxes i motos, és una delícia. L’ambient és bulliciós i optimista, potser engrescats per la presència ja decidida de la tardor i tots els seus fruits: bolets, castanyes, melmelades i confitures, vins i licors… I tot plegat, sota la mirada atenta del Cadí, que espera pacient l’arribada de les primeres neus.

Perquè la Seu d’Urgell sap treure profit de la seva situació geoestratègica. Cruïlla de camins entre la Cerdanya i Andorra, hi havia el risc de veure-les passar. Ben al contrari, avui la Seu és parada i fonda obligada. Patrimoni, natura, gastronomia, lleure. Tot hi té un lloc per construir una oferta turística compensada i desestacionalitzada.

FiraFormatges2010 075.jpg

Una imatge de la carpa de la Fira de Formatges Artesans en plena avaluació dels jurats del concurs.

FiraFormatges2010 225.jpg

Una de les sessions de l’Aula de Tast, on s’hi fan tallers, jocs, exposicions i, és clar, tastos de formatges i altres productes.

Un país de boletaires

dilluns, 11/10/2010 (Joan Morales)

Gairebé per casualitat, m’ha caigut a les mans un estudi realitzat per la consultoria Ceres (mostra de 1.024 individus majors de setze anys residents a Catalunya) sobre la fal·lera boletaire al nostre país. Algunes conclusions:

• Una tercera part dels catalans acostumen a anar a collir bolets, ni que sigui de forma esporàdica. Això representa uns dos milions i mig de persones. Tanmateix, només una petita minoria hi va un cop al mes o més (un 5%, tres-centes cinquanta mil persones).

• Si haguéssim de fer un retrat robot del boletaire més actiu, aquest seria home i veí d’un municipi de menys de cinc mil habitants de les comarques de Girona, Ponent o l’Alt Pirineu.

• Anar a caçar bolets és equivalent per a la gran majoria de catalans a buscar rovellons. No en va, més d’un 40% no saben esmentar cap altra varietat. Però és que entre els qui solen anar a collir bolets, quasi tots també busquen rovellons (nou de cada deu), i a força distància en la seva escala d’acceptació segueixen —per aquest ordre: llenegues, fredolics, rossinyols, ceps i camagrocs.

bolets.jpg

Cartell dels principals bolets dels Països Catalans elaborat per l’Obra Social de Caixa Catalunya i distribuït pel setmanari ‘Presència’. Catalans, no tot són rovellons!

• Una part important d’aquells que es consideren més boletaires (el 40% dels 350.000 esmentats en el primer punt) viuen aquesta afecció de manera intensa: planifiquen les seves sortides en funció dels indrets on trobar bolets i són capaços d’anar lluny del seu territori pròxim per buscar-ne.

• Curiosament, és en aquesta franja de gent on es valora menys el fet de sortir a caçar bolets en companyia d’amics i familiars, i no és estrany que aquestes sortides es facin en solitari.

• Per últim, una dada controvertida. Els catalans —més o menys boletaires, aquí no hi ha diferències significatives— es divideixen a parts iguals entre els qui veurien bé que s’exigís una taxa a l’hora de collir bolets per controlar i mantenir en condicions òptimes els boscos, i els qui s’hi oposen.

Queda clar que la relació dels catalans amb els bolets és passional. Per alguna cosa, diuen els experts, som un dels pobles més micòfils d’Europa. Que vagi bé la temporada!

Una descoberta ‘en brut’

dimarts, 5/10/2010 (Joan Morales)

Aquest estiu vaig ser uns dies a la Vall d’Albaida i a l’Alcoià, dues de les comarques centrals valencianes. Les recomano de totes passades. El centre d’operacions el vam establir a Bocairent, i és d’aquesta vila que vull parlar…

100_5484.JPG

El nucli històric de Bocairent es disposa, dalt d’un turó, entorn de l’església parroquial de l’Assumpció, construïda al seu torn sobre l’antic castell àrab de ‘Bekiren’.

…Perquè em sembla simptomàtica de com es pot desaprofitar una oportunitat turística. Bocairent, per als qui no hi hàgiu estat mai, és una població preciosa. A més d’un terme municipal curull de sorpreses naturals, situat en el vessant de ponent de la serra de Mariola, té un nucli antic històric i singular. Per sort no cau a trossos, com passa sovint, perquè és una ciutat viva (Bocairent té uns 4.500 habitants), però en general tenen poca cura del seu aspecte. I el que és pitjor: tot i que no hi ha altre futur per a la població, perquè el tèxtil tradicional de la comarca està sentenciat, poca gent es preocupa veritablement de portar-hi el turisme.

Vejam. No n’hi ha prou de tenir unes bones condicions i proclamar que tal poble o tal lloc és molt bonic. Ja és una base, evidentment, però per dur-hi turistes de manera constant cal treballar molt. Cal planificar: com volem vendre una destinació?, quina gent volem que vingui?, com els farem venir?, què hi faran —o què els farem fer?, i per tant, quines infraestructures ens manquen? A Bocairent, com en tants altres llocs, no s’ha fet aquesta feina. O no s’ha fet amb prou ambició.

Algunes iniciatives privades permeten ser optimistes. Destacables són l’hotel L’Estació, el restaurant El Cancell, L’Àgora Hotel, el Centre d’Interpretació Turística de Bocairent i Serra de Mariola… I per bé que l’Ajuntament ha impulsat algunes eines interessants, en especial el portal turístic —que assenyala cap a on va el futur—, queda molt per fer. Un exemple. Al juliol, temporada alta, el Museu Fester (la festa de Moros i Cristians de Bocairent és tota una institució) només obria un dia a la setmana; i el Museu Arqueològic, dos. Un altre exemple més greu. Per accedir a les covetes dels Moros (un sensacional conjunt de cavitats excavades a la pedra viva amb funcions de magatzem, construïdes entre els segles X i XI), cal travessar el barranc de la Fos. El sender que hi mena des del punt d’informació i venda de bitllets, sense ser perillós, no està ben habilitat i si s’hi va amb canalla pot esdevenir un mal tràngol. Per acabar-ho d’adobar, la visita no és apta per a persones claustrofòbiques i exigeix una bona despesa física. Doncs bé, ni a l’oficina turística ni en cap dels fulletons que en parlen no s’alerta sobre aquestes circumstàncies. I una bona oferta turística basa el seu prestigi, justament, en pensar en els seus visitants. En mimar-los.

100_5449.JPG

Les covetes dels Moros són un grup d’unes cinquanta cambres amb orificis en forma de finestra construïdes al bell mig d’una cinglera. La hipòtesi més acceptada avui és que eren graners realitzats en època andalusí (segles X i XI).

Que quedi clar, lluny de dissuadir, jo desitjo que Bocairent tingui molts visitants. Val molt la pena, s’ho mereix. I voldria que entre tots en féssim una destinació turística a l’alçada de les seves possibilitats. Per això cal anar-hi. Si no sabíeu ni que existia, hi fareu una descoberta que no us decebrà.

100_5444.JPG

Per arribar a l’ermita del Sant Crist des del barri vell de Bocairent cal agafar el camí del Calvari. L’ermita és objectiu de diverses romeries cada any.

Fem el 150! (i 2)

dijous, 23/09/2010 (Joan Morales)

Banderola EXPO2_red.jpg

La banderola de l’exposició, que romandrà al Palau Robert de Barcelona entre el 16 de desembre i el 27 de febrer.

Fa uns dies us comentava que estem preparant, a banda de la revista especial, una sorpresa per commemorar el número 150 del Descobrir. Doncs bé, ara que la cosa ja està ben encarrilada i avançada, us puc informar que preparem una exposició al Palau Robert de Barcelona que es podrà visitar entre el 16 de desembre i el 27 de febrer del 2011. Gairebé dos mesos i mig en una de les cruïlles més importants de la ciutat i del país: la del Cinc d’Oros (passeig de Gràcia amb Diagonal).

El títol que hem posat a l’exposició és El país de les emocions, un lema que pensem que descriu bé l’estima que tenim per la nostra terra i l’afany per descobrir-ne tots els racons. En aquest sentit, no serà un repàs cronològic a la història de la revista —o no només, perquè el visitant hi podrà tafanejar el centenar i mig de portades i hi tindrà una mostra d’alguns dels reportatges més interessants apareguts a la publicació durant aquests tretze anys. Com deia, en realitat, ens ha interessat molt més explicar la nostra manera de fer periodisme de divulgació i, sobretot, els valors que mouen la nostra feina (passió i rigor).

Perquè us en feu una idea, hem dividit l’exposició en nou àmbits de noms prou eloqüents: «Un país fotogènic» (sobre l’aposta per la imatge), «La construcció de la mirada» (la perspectiva que s’amaga darrere de cada treball), «Un viatge complet» (què vol dir ser una revista de país), «Amunt i avall» (les millors veus als millors espais)…

I com que entenem que Descobrir no seria res sense els seus lectors i usuaris, hem reservat una àrea de l’exposició per a les seves (les vostres) opinions, comentaris, etc. Si creieu que teniu alguna cosa a dir-hi, si us hem ajudat a recórrer, conèixer i valorar alguna contrada desconeguda per a vosaltres fins en aquell moment, si la revista us ha permès viure alguna anècdota impagable… feu-nos-ho saber com més aviat millor a l’adreça electrònica redaccio@descobrir.cat.

I no cal dir que us esperem al Palau Robert.

Terra de Comtes i Abats

divendres, 10/09/2010 (Joan Morales)

En aquest mar de llàgrimes que és la dinamització econòmica de les comarques d’interior, de tant en tant hi ha notícies que permeten ser optimista. Fa un parell de dies es va presentar oficialment a Barcelona el nou producte turístic Terra de Comtes i Abats, marca amb la qual es pretén promocionar l’oferta dels municipis del baix Ripollès (Ripoll, Campdevànol, Sant Joan de les Abadesses i Gombrèn) i complementar-la amb les de la vall de Ribes i la vall de Camprodon.

FotoRipolles.jpg

Conta la llegenda que va ser el comte Arnau qui va fer construir les escales del santuari de Montgrony.

No cal dir que els alcaldes de la zona estan exultants. Els han caigut quatre milions d’inversió, sufragats a terços iguals per la direcció general de Turisme de Catalunya, Turespaña i el consorci Ripollès Desenvolupament. I què faran amb aquests diners? La intervenció permetrà crear dos centres d’interpretació (un que ja funciona, el del Mite del Comte Arnau, a Sant Joan de les Abadesses, i un altre a Ripoll, sobre el monestir de Santa Maria); museïtzar el conjunt arqueològic del castell de Mataplana i el santuari de Montgrony; senyalitzar i promoure els dos grans monestirs romànics de la comarca i construir un discurs turístic a partir de les figures històriques i llegendàries, vinculades als orígens de Catalunya, de Guifré el Pelós, Otger Cataló i els 9 barons de la Fama, l’abat Oliba, l’abadessa Emma, el comte Arnau, el senyor Hug de Mataplana… I encara, condicionar vies històriques que permeten gaudir dels paisatges naturals de la comarca, com el camí ral de Campdevànol a Gombrèn.

En definitiva, per tant, identificar el Ripollès com una destinació amb personalitat i articular-hi un model turístic sostenible a partir del patrimoni cultural i natural de la comarca. No puc fer res més que felicitar-los, desitjar-los tot l’èxit del món i esperar que el seu exemple s’escampi com una taca d’oli.

Fem el 150! (1)

dimecres, 1/09/2010 (Joan Morales)

El número del Descobrir que hi ha als quioscs des de la setmana passada està dedicat al Vallespir, una comarca nord-catalana imprescindible. És el número 148. Aquest mes estem elaborant un reportatge central sobre el riu Ter, un dels més interessants del país, que neix a l’alta muntanya ripollesa i desemboca a la plana del Baix Empordà. Serà el 149. I a darrers d’octubre, traurem, el número 150. Com ja us deveu imaginar, es tractarà una edició especial perquè no volem deixar passar l’oportunitat de celebrar aquesta efemèride amb els lectors. Concretament, hem demanat als escriptors Pep Coll, Empar Moliner, Jordi Puntí i Llucia Ramis que recorrin quatre zones del país —allunyades dels seus llocs de procedència— i ens en facin unes cròniques personals. Els fotògrafs Rafael López-Monné, Òscar Rodbag, Tolo Balaguer i Siqui Sánchez hi posaran les imatges (quines imatges!) i pensem que el resultat no decebrà ningú.

D’aquí a pocs dies us desvetllaré una altra de les sorpreses que tenim per commemorar aquestes cent cinquanta edicions de la revista.

Els centres d’acollida turística

dijous, 19/08/2010 (Joan Morales)

Just abans de les vacances que ara he acabat, parlava amb l’alcalde de Vilajuïga, en Pere Trias, i m’explicava un projecte que comença a rodar i que li fa una especial il·lusió. Es tracta de la posada en marxa dels centres d’acollida turística (CAT), no en va ell és el president de l’Associació d’Ens Locals de la Xarxa de Centres d’Acollida Turística de Catalunya.

Segons la seva pròpia definició i objectius, són “un equipament modern, còmode i funcional que presta un servei d’atenció turística de qualitat i adaptat a les necessitats i requeriments del turisme del segle XXI”. Així, cada CAT (n’hi haurà deu, en una primera tongada que finalitzarà a mitjan 2011, dels quals actualment n’hi ha tres d’oberts: Vilajuïga, Sallent i Teià) explica un aspecte destacat del patrimoni material i immaterial representatiu del lloc on és ubicat. Per exemple, aprofitant que Vilajuïga es troba al peu de les Alberes, molt a prop dels passos tradicionals que travessen l’extrem oriental dels Pirineus, i que és lloc de pas obligat per pujar a Sant Pere de Rodes, al CAT d’aquest poble altempordanès hi ha un petit centre d’interpretació que mostra la significació dels camins històrics i el seu paper com a creadors de pobles, viles i ciutats.

DSCF1870.JPG

Diversos panells informatius de l’exposició ‘Camins sagrats’ al centre d’interpretació del CAT de Vilajuïga.

DSCF1890.JPG

Informació sobre el Camí de Sant Jaume a l’exterior del CAT de Vilajuïga, poble empordanès per on passa aquesta ruta històrica després d’abandonar Sant Pere de Rodes.

Les temàtiques dels altres centres versaran sobre la industrialització i l’obrerisme (Sallent), la romanització de Catalunya (Teià), el naixement medieval de Catalunya i Guifré el Pelós (Ripoll), la convivència entre les cultures jueva, musulmana i cristiana (Tortosa), el tractat dels Pirineus (Puigcerdà), la Patum i les festes populars catalanes (Berga), Occitània i la llengua d’Oc (Les), la Generalitat de Catalunya (Cervera) i la gastronomia catalana (Palafrugell).

L’oferta dels CAT es completa amb un punt d’informació turística (presencial i telemàtica), un bar, un espai de degustació de productes agroalimentaris de la zona i una botiga especialitzada en la venda de records i artesania relacionada amb la temàtica del CAT. Segons Pere Trias, aquests nous espais han de funcionar com a “oficines d’informació turística 2.0” i, en definitiva, esdevenen atractius turístics en si mateixos, tal com fan els models d’Àustria, Escòcia i el Quebec que els han inspirat.

Per mi, aquest és el principal repte que tenen els centres d’acollida turística: demostrar que són una infraestructura complementària i dinamitzadora de les ja existents. És a dir, necessària. El fet que se situïn en llocs accessibles des de la xarxa viària general pot ser un bon esquer perquè el turista aprofundeixi en el coneixement del país, si bé des del meu punt de vista hauria calgut allunyar-se del concepte d’àrea de servei que transmet el seu disseny modular, asèptic i descontextualitzat. El temps ens ajudarà a avaluar l’èxit d’aquesta iniciativa carregada de bons valors i intencions, a la qual desitjo tota la sort el món.

DSCF1904.JPG

El centre d’acollida turística de Vilajuïga des de l’exterior.