Primer dia dels 50! I primers 30 dels 1000 km!

Dia 1: Terrassa – Montserrat
Distància: 35 km
Durada total: 8h

Ja ha arribat el diumenge 19 de maig. El dia esperat i marcat al calendari en el que comença la meva gran excursió per Catalunya!
Ens aixequem amb la Miryam amb molta son sabent que encara ens queda feina per fer a casa… Haig d’acabar la maleta, enllestir el dinar per a l’excursió fins a Montserrat i ens esperen a la plaça de l’Ajuntament per a sortir tots junts! I ja veiem que farem tard…
La maleta pesa un mort. Era de preveure, pesa uns quants kilos més del previst. Uns quants… Però sense gaire temps per a pensar-hi la carrego i endavant!

Terrassa

Ens trobem a l’Ajuntament de Terrassa amb la resta de l’expedició, mon pare i mon tiet, que són els dos únics valents que han matinat per veure el moment! Bé el més valent avui ha estat el Paco, ja que mon pare torna després de les fotos de rigor cap al cotxe, i cap a casa calentet! Això de caminar no és hereditari 😉 !

Els valents

Així que som la Miryam, el Paco i jo els que comencem a caminar cap a Montserrat. L’excursió és molt bonica i en aquesta època encara més perquè trobem un paisatge molt bonic, rierols per tot el camí, animals,… i les vistes de Montserrat un cop creuem la primera serra.

Montserrat!

El camí per a la primer etapa és força pla. Anem pujant i baixant però sense haver de fer grans esforços, cosa que agraeixo ja que amb el “sobrepès” pateixo una mica més del compte… Durant les últimes setmanes tampoc no he pogut caminar gaire, per no dir que he estat alguns dies sencers tancat a casa amb els preparatius i amb altres temes que havia de tancar abans de marxar… I de ben segur que això no m’haurà ajudat gaire a afrontar en les millors condicions les primeres etapes…

Quan som més o menys a mig camí la Neus s’afegeix a la marxa. Ens trobem a Torreblanca, una petita estació de la renfe a una de les urbanitzacions de Vacarisses, que més que una estació, sembla ser un bar al mig del bosc per on hi passa una via de tren… Som a mig de camí de Monistrol, punt crític on comença la pujada a Montserrat, així que fem un descans i aprofitem la trobada per a menjar, xerrar i descansar.

La resta del recorregut des de Torreblanca és ben variat. Primer hem de creuar la via del tren, després la carretera, una altra via de tren, i la C-58… No sembla fàcil caminar per la natura a les rodalies de Barcelona. Veurem com és a la resta del país… També anem seguint un petit rierol que amb les pluges d’aquests dies ha ocupat el torrent per on caminem. Ens dona l’aigua que ens cal per seguir i unes vistes magnífiques de la muntanya que d’aquí poc més d’una hora (ja en portem 4 i mitja) haurem de pujar! I això em comença fer una mica de por… Ara que el Paco s’ha ofert a fer de portejador durant uns quilòmetres, una ajuda molt benvinguda, aprecio la lleugeresa del qui camina només per unes hores! Però veure Montserrat cada cop més a la vora em recorda la meva situació real…

Però en arribar a Monistrol… una primera sorpresa, els primera àngels de Catalunya Cara a Cara apareixen! Són ma mare, el Christian, la Roser i el Martí que ens venen a rebre a Montserrat! I venen amb el cotxe! No, no soc jo qui puja dins el cotxe, però després de llegir atentament les bases del concurs del Catalunya Cara a Cara no he sapigut trobar enlloc que la motxilla no pogués fer autostop, així que… la llenço amb moooolt de gust al fons del maleter!

Tots 4 ens desprenem del nostre excés d’equipatge i comencem a pujar. És sens dubte una de les excursions més boniques que conec. Tot i ser una imatge molt típica de Catalunya, la pujada a Montserrat és impressionant. Fàcilment et pots imaginar com ho devien fer els monjos durant els segles passats a mida que vas pujant i veus els petits camins entre les roques que porten a ermites perdudes… La vegetació és exuberant i sents que camines de ple dins la natura. I encara més quan comença a ploure… Segona pujada a Montserrat en el darrer mes, segon aiguat.

Amb el cansament que portem acumulat l’últim tram d’escales sota la pluja es fa força llarg, i ja no veiem tants somriures a les cares dels expedicionaris…

Després de 8 hores de marxa, l’últim tram es fa dur. I la pluja no és font d’alegria aquest cop…
Però en quant veiem la silueta de l’abadia, la caseta de l’aeri i els turistes que caminen per allà, ja ens comencem a emocionar novament. I veiem molt a prop el moment de seure a la cafeteria i prendre alguna cosa ben calenta, i… menjar!

I quan arribem a l’esplanada, cridem i celebrem que ho hem aconseguit, ens abracem tots 4 en un moment ben bonic que recordaré durant els propers dies. Tots junts hem fet la primera etapa del meu viatge. I em sento molt feliç d’haver-ho pogut compartir.

A dalt també hi trobem als àngels que ens han portat les motxilles i tots junts anem cap a la cafeteria a escalfar-nos i menjar amb molta gana tot el que portàvem des de casa…

Ara que ja hem arribat a dalt de Montserrat s’apropa el moment d’acomiadar-me de tothom. Encara amb l’emoció de la jornada vaig pensant que ara que tothom marxarà, jo em quedaré aquí i començarà un viatge ben diferent. A casa, sí, però sempre fora. M’acomiado de tothom, i ens abracem i ens fem els darrers petons amb la Miryam. Un altre comiat i una altre cop la sensació de nostàlgia de qui ara no pot pensar en viure només el moment present. Estic content de començar el meu viatge però estic trist de pensar en no veure-la, de no conviure durant tots aquests dies.

Un cop sol a Montserrat, entro a l’habitació de l’alberg de pelegrins que em tenen reservada. Una habitació freda, molt freda en un edifici antic i buit. No para de ploure, estem enmig dels núvols i tot s’hi posa per a que em senti una mica trist i nerviós de continuar… Una barreja de sentiments… alegria d’haver arribat a Montserrat, emoció per començar aquesta aventura, trsitesa pel comiat, nervis del moment, cansament, son,…

Necessito una dutxa ben calenta i ben llarga per a calmar-ho tot.
Quan torno a l’habitació, ja molt més descansat i relaxat començo a sentir-me molt millor. Més tranquil de tirar això endavant, de començar a viure d’una manera diferent durant uns dies. I en poca estona em vaig quedant adormit pensant en el que tinc perendavant. Sota un munt de mantes perquè aquesta habitació és freda, molt freda.

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

Normes d'ús