Poblet i el meu genoll…

Dia 6: Algun lloc a prop de Santes Creus – Poblet
Distància: 45 km
Ruta: GR 171, camins i corriols

Ja fa uns dies que sóc a Poblet, per fi. Estic rebentat, físicament perquè el genoll em comença a fer mal pel sobre esforç d’aquests primers dies, i anímicament perquè per uns moments he tingut por de no poder continuar.

Abans d’arribar a Poblet vaig caminar 45km, i això és molt més del que m’havia marcat com a màxim diari. Una etapa més curta del previst el dia abans, les ganes d’arribar a Poblet per poder ser al monestir i tenir el meu dia de descans previst, el compromís de ser allà divendres a la tarda amb el Pare Francesc i amb la Montserrat Catalan amb qui també havia quedat per veure l’Arxiu Tarradellas… tot es va sumar per a que no fes cas del sentit comú, de les meves forces i dels senyals que em donava el meu cos. Vaig caminar i caminar fins a Poblet. Total 11 hores de marxa i el genoll esquerre fet papilla.

Encara no m’he tret la sensació de por de sobre i estic a l’espera de veure com evoluciona, però com a mínim està marxant l’angoixa de sentir-me pressionat i de no tenir cap solució al problema.

Tinc por de no poder continuar, tinc por de veure’m davant de tothom a qui he dit que faria 50 dies caminant, tinc por d’escriure que haig de tornar capa casa quan tot just acabo de començar pràcticament,…

Tinc por de no complir el que m’he marcat i aquesta por em bloqueja per dins. És com si de cop m’hagués transformat en aigua congelada, atrapada en un bassa. Incapaç de sortir i continuar fluint pels camps, i no deixant entrar res de fora, aïllat de la resta del món per una capa protectora.

Així que el que necessito fer, ja que no puc fer miracles amb aquest genoll, és deixar que aquesta por flueixi. Permetre’m de tenir por, no lluitar, no intentar trobar una solució, i tampoc no buscar escapatòries mentals que només amaguen el problema de manera superficial.

La cosa està així: tinc el genoll fotut i tinc por de no poder acabar, d’haver de plegar, ara o d’aquí uns dies. El que puc fer és intentar que es recuperi, com abans millor, i mentres tant jo haig d’aprofitar la meva estada entre els monjos de Poblet, i des de la meva petita habitació del monestir recordar perquè vaig decidir fer la Volta a Catalunya a peu, quines són les meves motivacions personals, com puc gaudir i aprofitar cada dia d’aquesta experiència.

Ara que intento aconseguir que tot flueixi dins meu, haig de viure el meu dia a dia conscient de les limitacions que tinc però alegre per estar vivint el que he decidit viure.

I així he estat durant aquests 3 dies a Poblet. He pogut descansar i recuperar-me una mica, però el més interessant ha estat descobrir aquesta comunitat de monjos que viuen un dia a dia de pregàries, de vida en comunió amb Déu i entre tots ells, els monjos. He conviscut amb ells, a l’hostatgeria interna del monestir, a l’habitació de Sant Robert, complint amb les normes, els horari, la disciplina, i assistint a moltes de les misses i oracions que feien a diferents hores del dia.

L'església

El Monestir muralles endins

He tingut l’ocasió de parlar amb els monjos, de conversar sobre temes religiosos i de la vida diària. Fins i tot he trobat a un antic alumne de la meva escola, el Borja, que ara és monjo de Poblet. Després d’observar-lo una bona estona perquè no m’ho acabava de creure, he pogut parlar amb ell durant un dels pocs moments lliures que té. Vem conversar durant unes hores sobre com havia arribat fins aquí, què l’hi havia portat, quin havia estat el seu camí per arribar a sentir que “la vida de monjo era el camí que Déu li havia mostrat per a donar sentit a l’existència”. És per a ell l’única possibilitat de col·laborar, d’ajudar a combatre el sofriment de les persones al món. Pregant i sent un membre de l’Església vol contribuir a que la paraula de Déu arribi a més persones.

La vida monàstica

A la vegada, la vida monàstica de disciplina i meditació li aporta una claredat d’esperit que li permet treballar amb més força i il·lusió que mai. S’ocupa de l’hort de Poblet i ha fet créixer en poc de temps el petit hort que tenia la comunitat. El treball és aquí una activitat que està directament lligada amb la vida diària de les persones. No hi ha alienació, treballen amb les mans i el cap per a alimentar-se i cultivar-se. Estudien Filosofia i Teologia després de les pregàries del matí. I en uns anys els monjos joves ja estaran llicenciats.

Poc a poc la meva inestabilitat mental, provocada pel nou ritme de vida que ha suposat començar a caminar i pel problema de genoll, ha anat evolucionant. M’he anat calmant, i respirant i donant gràcies, com deia Fra Marc durant les visites que fa del monestir als grups que venen de visita turística.

Respireu i doneu gràcies!

Aquest consell el repeteix moltes vegades fins que fa entendre que tota la resta és supèrflua al costat d’això. I que noc al gaire més, els monjos en són l’exemple, per a poder viure en pau. No cal gaire més però, no és gens fàcil aconseguir-ho fer durant un dia sencer.

Comparteix

Etiquetes:

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

Normes d'ús