Dia 20: Linyola – Camarasa
Distància: 25 km
Ruta: Carretera, Camins de carro

I el matí següent fins a Camarasa. De Linyola, tot pla fins a Bellcaire. I allà comença La Noguera i canvia el paisatge. Tornen les muntanyes i els arbres i els animals. Torno a veure oliveres, ametllers i conills, i gossos. Tot i que no sempre sigui molt divertit trobar-te’ls caminant tot sol. Si penseu en caminar sols durant un temps, entreneu-vos abans davant de gossos que vigilen masos, masies i granges… Només un consell, seguiu caminant lo més monòtonament possible, i lo més lluny possible del gos. I si no hi ha sortida pareu i crideu algú. Si correu,… nyac! Jo no he corregut, encara.
Arribo a La Sentiu, i a la botigueta del poble, plena com un ou, això vol dir 5 persones i dues hores d’espera, o de conversa segons es miri, m’hi trobo per sorpresa l’Aida, una amiga d’Os de Balaguer amb qui coincidíem, ara ja fa uns anys, a totes les festes majors dels pobles de la comarca. Em convida a menjar alguna cosa a casa seva, des de que es va casar viu a la Sentiu, d’on és el seu home i els seus res fills. Després d’agafar forces i d’explicar-nos les novetats dels darrers anys segueixo cap a Camarasa, d’on potser provenim tots els camarases…

Allà dino al costat de’n Joan, amb qui parlem de política i de cap a on avança el país. El Joan és fill d’un dels fundadors d’Esquerra Republicana, i m’explica que en el seu temps al partit, ell sovint havia parlat amb en Heribert Barrera, i ara, de tant en tant encara pot aconsellar “lo Junqueras”.

De camí cap a Sant Llorenç de Montgai trobo una fàbrica en la que el seu eslògan em crida l’atenció i em fa reflexionar una mica sobre el perquè del meu viatge… i el perquè de la vida d’aquesta gent.

No lluny d’aquí hi ha la presa del pantà de Camarasa i a prop de les preses de per aquí sempre hi ha paisatges espectaculars. Aquí són els cingles del Mont-Roig, una reproducció de la natura, a petita escala, del Montsec, que és just al darrera.

De camí cap a Vilanova trobo un lloc per a passar-hi la nit. Una cabana plena de palla que fa la transició de les banyeres amb aigua calenta i escuma cap a la vida del caminant solitari sigui una mica més suau. La companyia, aquesta nit, me la donen el porc senglar que corre per allà a la vora just quan començo a tancar els ulls, i algun animal de 4 potes que s’ha fet un foradet a l’esbarzer que fa de porta.

Entrada publicada a catalunyacaraacara, Etapes, La Noguera el dissabte, 15/06/2013 a les 21:15.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.