Arxiu de la categoria ‘Comentaris del camí’

El que falta per explicar…

divendres, 12/07/2013

Durant l’estiu aniré publicant alguns posts per a acabar de tancar el projecte de Catalunya Cara a Cara. Seran escrits que mostraran una mica millor com és el dia a dia d’una experiència com aquesta. Hi haurà més fotos i també vídeos, transcriuré algunes de les entrevistes i converses que he tingut, detallaré rutes que són especialment interessants, explicaré la logística i el dia a dia del viatge i acabaré d’escriure les vivències de les etapes que no he pogut publicar abans…

De moment avui tinc ganes de recordar algunes de les persones que amb qui he compartit el meu viatge.

Abans de començar a caminar em preguntava com seria d’anar sol pel país, no sabia si seria possible d’entrar en contacte amb la gent. No em refereixo només a parlar o fer una xerradeta al bar, sinó arribar a conèixer persones i les seves vides, arribant-hi com a foraster. I també és una de les preguntes que més sovint m’han fet durant aquests dies… “La gent t’ajuda?” o “Com et reben quan arribes als pobles?” o també “Has entrat a moltes cases?”

Sens dubte que he sentit que la gent m’ha ajudat i que m’han rebut molt be a tot arreu. També hi ha força gent que m’ha convidat a dormir a casa seva. És veritat que noto l’aspecte físic fa molt quan arribes a un poble, sobretot davant de les dones grans, que sovint et miren amb molta desconfiança o por fins i tot, però en quant comences a parlar i a explicar la teva vida, quan comences una conversa de tu a tu en la que t’obres i parles espontàniament, moltes barreres es trenquen. Llavors el qui tens davant entén el que fas i que ets una persona més, més enllà de la motxilla, la roba no molt neta, i els cabells llargs i la barba… Quan no jutgem al que tenim davant podem entendre’l com a persona i llavors és quan s’estableix una relació.

Havia tingut aquesta sensació durant els meus viatges abans, però sempre quan era en algun país amb una cultura diferent. Els locals no et jutgen perquè saben que ets diferent i que tens costums “estranys”. Et miren i comenten, o riuen, però normalment no s’ofenen ni et miren amb desconfiança perquè estiguis comportant-te diferent. I també et trobes amb d’altres viatgers que viuen en aquest estat de no jutjar el seu entorn.

Però ara entenc que també és possible viure això a casa nostra, entre nosaltres, entre la gent d’una mateixa cultura. Quan dues persones s’apropen, s’obren i parlen sense jutjar-se tot és possible. Però normalment algú ha de fer el primer pas, això sí. I és bo estar disposat a fer-lo tu, perquè sempre hi surts guanyant.

No puc escriure els noms de totes les persones que he conegut o que han volgut ajudar-me durant el viatge perquè no me’n recordo, però els vull agrair el gest, la conversa, la fruita, l’aigua, el dinar, el llit, la companyia,…

Les persones del camí!

Les persones del camí!

 

Dia 51… Ja sóc a casa!

dilluns, 8/07/2013

Ja sóc a casa!!

Després de l’última etapa entre Badalona i Barcelona, de passar la nit a sota un arbre i de caminar per camins enlloc d’agafar el cotxe o el metro ja sóc a casa! L’últim tram va ser especial perquè vaig arribar al mar, vaig entrar a Barcelona caminant (cosa que no havia fet mai), i era l’últim dia d’aquest procés, d’aquesta etapa que havia començat fa 50 dies a Terrassa.

Nit a Badalona

El Mar

El Besós

Tinc el sentiment d’estar molt tranquil i content amb la meva vida, el que he après durant aquests dies m’ha portat fins a aquí. I ara que sóc aquí em sento feliç de viure-ho… Ahir em van venir a rebre a la Pl. Catalunya de Barcelona. Havia caminat els 1000 km durant els 50 dies previstos i semblava que hagués complert un objectiu o una fita però no sentia que s’acabés res. Més enllà de les fites queda el procés que m’ha portat fins aquí i que em fa viure aquest dia.
Va ser bonic compartir amb tots ells aquest moment, i potser hauria estat igual d’emotiu de fer-ho en qualsevol altre punt de Catalunya… La importància no estava en el lloc ni en la fita, sinó en compartir aquesta experiència i aquest moment de manera especial amb la gent que m’estimo.

Ja sóc aquí!

Amb la Miryam!!

El caminador!

Que prim que estàs tio!

Tots junts

I avui és el primer dia des de fa 50 que em desperto al meu llit!
És un sentiment estrany de sentir-se rodejat de nou de totes les meves coses, a casa meva, amb els meus records, la meva història. He trobat roba que havia oblidat que tenia, els trastos de casa, el cotxe al parking,… Tot lo meu apareix un altre cop i em recorda on sóc i el que he fet fins ara. Bé, fins abans de marxar.

Torno a ser el Jordi Girard Camarasa? el d’abans de començar a caminar? el que té tal i tal cosa, treballa a tal lloc i viu en aquesta casa? o continuo sent el jordi que viu allà on té els peus?

Puc triar si vull ser el Jordi que , el Jordi que viu a, el Jordi que fa, el Jordi que sap… Però sempre seré el jordi que viu allà on té els peus, amb això no hi ha res a fer. Només haig de ser, i viure.

Setmana 6: Arribada a Banyoles!!

dimecres, 3/07/2013

Dia 37: Cadí, Refugi Niu de l’Àliga – Castellar de n’Hug
Distància: 18 km
Ruta: camins de carro

Dia 38: Castellar de n’Hug
Distància: 0 km
Dia 39: Castellar de n’Hug – Ripoll
Distància: 11 km
Ruta: camins de carro

Dia 40: Ripoll – Riudaura
Distància: 25 km
Ruta: camins de carro

Dia 41: Riudaura – Santa Pau
Distància: 25 km
Ruta: camins de carro

Avui faré un petit resum del que he anat fent aquests últims dies. Ja és 3 de juliol i això vol dir que només falten 4 dies per a que arribi a Barcelona! Així que explicaré per sobre la ruta des del Cadí cap al Ripollès, la Garrotxa i el Pla de l’Estany. I després la baixada cap a Osona i el Montseny, que és on sóc ara… Apropant-me al final!! Més endavant ja explicaré els detalls d’aquestes etapesi i així ara puc escriure sobre les sensacions de l’última setmana!

Doncs el dia de Sant Joan deixo el Niu de l’Àliga, la Tosa i les pistes de la Molina i els petits excursionistes de l’esplai per baixar cap Castellar den’Hug. Allà hi ha les fonts del Llobregat, el naixement del riu més contaminat de Catalunya és un brollador d’aigua pura que surt d’entre totes les roques del poble. Allà vaig passar el meu dia de descans merescut, la primera nit compartint l’espai amb els isards que corren a la vora del poble, no sé qui es va espantar més en trobar-nos en plena nit, jo dins del sac o ells arribant al seu planell… i l’endemà aprofitant una cabana de pastor que tenen exposada al mirador del poble per a que els turistes de Barcelona que hi arriben s’hi facin una foto i facin història-ficció de la vida a muntanya… Quan hi arriben els autocars, el poble sembla un dels espais de Port Aventura, però sense actors.

Les Fonts del Llobregat

Castellar de n'Hug

De Castellar baixo fins a Ripoll, “el bressol de la cultura catalana” com expliquen al museu del monestir Santa Maria. Allà s’hi van viure èpoques llegendàries de Catalunya i ara encara hi ha enterrats reis i comtes com Berenguer III, Ramon Berenguer IV o Guifré el Pilós la sang del qual es diu que va servir per a marcar l’escut daurat fent aparèixer la senyera catalana…

Ripoll

El Monestir

De Ripoll cap a Riudaura i Santa Pau. L’entrada a la Garrotxa per aquesta zona és espectacular. De cop i volta apareix un bosc molt dens que ho cobreix tot. Els camins s’hi endinsen i deixa de fer calor, de fet gairebé no es veu el sol… Arribo a Riudaura, un poblet molt bonic i tranquil, són les 4 de la tarda, i on totes les cases llueixen el mateix missatge. “No al Fracking!” El fracking és la nova tècnica d’obtenir gas i petroli provocant amb productes tòxics una mena d’explosió al subsòl per a que tot el que hi ha atrapat pugui surar a la superfície. Els residus tòxics d’aquesta tècnica queden perfectament invisibles, circulant entre les capes freàtiques. Quan tota una comunitat es nega a patir a casa seva la destrossa del seu territori, perquè encara es segueix plantejant el tema, perquè hi ha d’haver debat…?

La Garrotxa
El bosc a la Garrotxa

Seguint el bosc arribo a Olot i després entre volcans i fagedes desertes entre setmana, apareix la pintoresca Santa Pau, que sempre mereix una petita visita en acabar el passeig. I la nit a Sant Martí Vell, l’església de l’antic poble de Sant Martí, que avui ja no existeix i del que en queden com a testimoni les plaques del cementiri que hi ha al replà d’entrada de l’ermita. I la rectoria, que té el corral obert, en signe de benvinguda…

Un volcà

Santa Pau

De Santa Pau, faig l’última etapa en direcció Est. Arribo a Banyoles, el punt més oriental de la meva travessa! El bany a l’estany no té preu, és com entrar al mar, com el premi d’arribada després de 800 quilòmetres! Hi han hagut 3 punts cardinals d’aquest viatge: El Sud a Móra d’Ebre, el Nord al Cadí i l’Est aquí a Banyoles.

Banyoles

l'Estany

I igual que els anteriors aquest moment és ben especial. L’observo com si arribés a un nou món, ser en un nou lloc cada dia permet tenir aquesta sensació, i quan arribes a un lloc especial, encara més. Tota la gent del meu voltant fa la seva vida, es mou, parlen, corren, riuen, s’esbarallen,… jo els observo, no puc fer res més, no puc fer res que tingui sentit dins les seves vides, així que només observo. De la mateixa manera que obervo les muntanyes o les plantes, o escolto els ocells i l’aigua dels rius… Per a ells sóc casi com una muntanya o com un ocell de fet… I si jo m’observo des de fora també em veig com un element més del paisatge. L’observador observat, aquesta distància amb mi mateix em fa ser part de l’entorn, part del món, part comú i a la vegada única.

Buscant les fades de les Estunes

L’arribada a Juneda. I el dia de descans esperat!

dimarts, 11/06/2013

Dies 17 i 18: Torrebesses – Juneda
Distància: 30 km
Ruta: Antigues carreteres en desús, Camins de carro

Primera nit a Lleida. Arribar fins aquí a peu és una cosa que no m’hauria imaginat mai. A Lleida hi tinc molta família, i a mida que m’apropi al meu poble aniré trobant gent coneguda… Això em fa pensar encara més en l’extranyesa d’arribar-hi a peu. Sobretot per a ells!
Bé doncs el dia comença molt bé, amb un bon esmorzar amb el Domingo, el senyor que m’havia deixat la casa. Un bon entrepà per a mi, i un bon cafè + xupito de rom per a ell. Els dos a tope de bon matí.
Començo a caminar cap a Granyena, després El Cogul, petit poble on hi ha unes de les pintures rupestres més antigues i especials de Catalunya.

EL Cogul

Com que ja no hi ha pressupost per a mantenir l’espectacular centre-museu obert el 2008 en celebració del centenari de la descoberta de les pintures, són uns voluntaris del poble els que s’encarreguen d’explicar el que saben de la història de les pintures.

El Cogul fa 100 anys

El Josep m’explica que les pintures rupestres tenen uns 10.000 anys i mostren els animals autòctons i persones fent el que s’interpreta com un ritu per a la fertilitat. Aquesta representació de persones és el més insòlit i el que fa especials aquest indret, ja que sembla ser que no és gens habitual que els hominids d’aquella època dibuixessin persones.
Reconec en el seu accent i en la seva manera de fer que el Josep no ha viscut al Cogul tota la vida, i efectivament m’explica com quan era jove va marxar cap a Sabadell on s’hi va casar i va viure durant anys. Després de divorciar-se però, va tornar cap a al Cogul ja que la seva nova parella també era de Lleida. Ara està a l’atur i ajuda la seva parella a portar el bar del poble, i de tant en tant ajuda als viatgers que volen una mica d’informació sobre la història del poble…

Del Cogul marxo cap a Castelldans on em trobo amb l’Antoni i l’Ana Luz, els pares de la Miryam, que em vénen a rebre! L’Ana Luz fa de cotxe de suport, és a dir que s’emporta la motxilla fins a Juneda i deixa l’Antoni aquí per a que caminem junts! Primer tram en companyia des de Montserrat! Xerrem durant tot el camí, com fem molt sovint quan ens trobem compartint experiències i reflexions de la vida en solitari. L’Antoni ha viscut sempre a prop de la natura, i sempre recorda que calen dues coses essencials per a poder començar a ser plenament conscients de la nostra existència: Silenci i Austeritat.
La vida contemplativa i sense excessos ajuda a apreciar el fons de les coses, a veure que les coses només Són, sense ser ni bones ni dolentes, que a la vida hem de viure, per sobre totes les coses només hem de viure. I haig de fer-ho conscientment, actuant en concordància amb el camí que vull seguir.

Antoni

La tarda ens serveix per parlar d’aquests temes, però també per a perdre’ns pel camí, travessar fàbriques d’oli, veure dotzenes de conills de totes les mides corrent pels troços, recordar les sortides de l’Antoni quan era jove, observar tot el Pla d’Urgell des de dalt d’un turonet…

Quan arribem a Juneda trobem l’Ana Luz que ja ha tornat de la feina i m’entaulo per berenar amb molta gana i continuar xerrant amb ella. S’ocupa de que tot estigui perfecte, de que no me falti de res. “Avui i demà ets el mimat de la casa, així que demana tot el que vulguis”
em diu només veure’m!

Benvinguda a Juneda

Benvingut!

Sempre fa tot el possible per a ajudar als qui té al voltant, fer feliços a la gent que s’estima crec que és una de les coses que més l’omple a la vida. Aquest amor que transmet em fa veure sempre el valor de les abraçades, les rialles o els gestos carinyosos, que no costen gens de donar Només cal pensar en què és el que necessitem tots i que agradable és tant rebre com donar.

Ana Luz

I així passa la tarda, el vespre i també l’endemà. Des del matí xerrant, menjant, descansant i visquent tranquilament el dia. A la tarda l’Antoni em port a conèixer la història del treball de l’oli al museu que hi ha a Les Borges Blanques. Allí s’hi troben oliveres mil·lenàries (la més antiga té uns 1400 anys), premses de totes les èpoques amb la seva explicació sobre l’origen i el lloc on s’utilitzava, maquinària, piques de decantació,… és com veure un album de fotos de l’evolució humana.

Oliveres mil·lenàries

Premses per a fer l'oli

Com els humans hem anat evolucionant durant els darrers 2000 anys. Des de ser capaços de treballar poc més que un animal, fins a descobrir les lleis de la física que permeten un ús més avançat dels materials de la natura. I les oliveres han seguit allà igual. Continuen creixent, vivint i donant els seus fruits, morint i fent renéixer de la seva soca un nou arbre més fort i adapatat als temps.

Tot és perfecte.

divendres, 7/06/2013

Dia 16: La Palma d’Ebre – Torrebesses
Distància: 30 km
Ruta: Camins de carro

La nit a la cabana a la vora de la Palma va anar molt bé. I al matí m’espereva un bon esmorzar al casal del poble… De tant en tant, una parada als bars dels pobles m’omplen d’energia!
Allà el cambrer, un noi aficionat a les motos i a caçar m’explica com anar fins a Juneda que era el meu destí final per al dia següent. Amb molta excitació m’assegura que el millor camí, el que haig d’agafar per a no perdre temps fent voltes pels camins, és un que van fer quan van construir la canalització del rec que prové del pantà de Margalef. El que van fer va ser una rasa que atravessava pel dret dues serres. Vencent en línia recta el desnivell, tirant això sí el camí més curt. El noi m’explica emocionat com amb els amics, hi passen amb les motos, i que també l’ha fet quan va a caçar, seguint els gossos quan empaiten als porcs. Veient les serres, li pregunto si podré fer-ho amb la motxilla que porto… diu “home te’n recordaràs de mi, però si home! És ben recte, imagina’t les motos s’alcen del detràs!” Ai, ai, ai.
Li faig mig cas i m’apropo cap al lloc des d’on m’ha dit que surt aquesta pista per veure quetal. Faig la primera baixada al barranc, i pujo el primer pendent. I evidentment, prou. Penso que com sóc tan novato… Llavors intento tallar camí i tornar cap a les pistes que tinc als mapes. Volto una estona, a les 12 del migdia… i llavors me’n adono que ja no sé on sóc.
Disposat a seure per descansar i repensar-me l’itinerari del dia, o si ja em quedo a dormir allà mort de calor, apareix de sobte un 4×4 per salvar-me. Això espero! Resulten ser una parella d’anglesos que s’han instal·lat a Flix, ja fa uns anys. La noia parla prou espanyol com per a mantenir una conversa. El nòvio, el típic bèstia gros, calb i tatuat res de res. Aquests anglesos són collonuts. Se’n poden anar a qualsevol lloc del món amb tota la confiança de que ja trobaran algú que els entengui, i sinó els és ben igual. Doncs no parlo i ja està. Segur que tindran cervesa, deuen pensar. M’ha costat anys entendre’ls però ara ja em cauen bé. M’agrada aquesta autosuficiència que desprenen.
Bé doncs aquesta parella, sí, em salva! M’apropen fins a Bovera des d’on puc agafar el camí que puja cap a La Granadella. Ja és un paisatge de Garrigues, es nota que em entrat a Lleida. S’han acabat els cirerers i apareixen per tot arreu oliveres i pedres. És sens dubte lo més destacable del paisatge. A part dels molins de vent que ocupen totes les serres de la regió…

La Granadella

A La Granadella puc menjar i refer-me de la pallissa. I agafar forces per a l’últim tram fins a Torrebesses. El camí sembla molt fàcil per com m’ho expliquen el cambrer i el conductor d’ambulància que fa el “cafè” a la barra. Ho tinc clarissim. Però em torno a perdre. Endavant i endarrere per la serra, sota els molins, intentant trobar un camí per a escapar-me d’aquells gegants i torbar la ruta cap a les persones que m’havien d’acollir a Torrebesses.

El Gegant

I el vaig trobar, no vaig vèncer cap gegant però vaig trobar un pagès que em va fer pujar al seu tractor per anar fins al poble. I al casal de Torrebesses, l’última sorpresa. Anar al bar del poble sempre és la manera de conèixer la gent i d’entrar en contacte amb ells. El lloc on sento històries d’altres temps, paraules i expressions desconegudes,… i el lloc on em conviden, aquesta vegada, a dormir en una casa que ja ningú no utilitza. “Si vols et pots estar a la meva casa de solter, ja no hi viu ningú i hi ha un llit, i un lavabo que funciona”. Ooooooh! Oooooh! Ooooooh! Això sí que és un regal!

Quan et perds, tornes a trobar el camí i algú que t’hi apropa.
Quan tens gana i t’has acabat el què portaves, algú et convida a menjar.
Quan estàs cansat i arribes tard i no tens on dormir, algú t’obre les portes de casa seva.
Quan alguna cosa dolenta em passa, alguna, més gran, de bona passa just després, com per arreglar-ho tot.
Són coses dolentes i bones o només són fets? Eren realment dolentes les coses que em passaven o és que encara faltava veure el final de la història? Eren realment bones les coses que van passar després, o només etapes del camí?
Cada cop es dilueix més el que és bo i lo dolent. Cada dia, a cada lloc, les coses són com són. I jo puc decidir si les veig bé o malament. Si m’emprenyo o m’emociono o si m’espero a jutjar-les i només visc el moment amb tota la plenitud.
Sembla tot perfecte, ni bo ni dolent, ni bé ni malament. Tot al seu lloc, en el seu moment, és com “ha de ser”. I jo només hi sóc per a viure-ho.

Aquí estem, amb els peus a terra.