Avui és el 49è dia dels 50, i ara, arribat a Badalona, ja porto uns 970 km dels 1000 que tenia previst de fer…
I si intento recordar el primer dia, sembla que fos ahir. No tinc la sensació d’haver marxat enlloc, he estat fora de casa, i això si que es nota, però no sento haver fet cap gran salt, ni sento que ara n’estigui fent un altre quan torni a casa. He viscut el dia a dia plenament i tot el viatge ha estat un procés, des del primer dia, fins a avui. Un procés en el que sí que he sentit una evolució personal, un canvi progressiu d’estat i un coneixement una mica més profund de mi mateix.
L’experiència de caminar tants dies seguits, i de fer-ho sol, m’ha fet ser conscient de la gran capacitat que tenim cadascú de nosaltres de viure la vida que volem, la que somiem. Podem arribar a tot arreu, podem gaudir de la perfecció de tot el que ens envolta. Només ens cal una mica de temps per a mirar-nos a nosaltres mateixos, per a observar quin paper juguem en el nostre entorn, entendre cap a on van les nostres vides. I llavors podrem veure més clar què és el que realment té sentit per cadascú.

Ara tinc ganes de tornar a casa, de gaudir al costat de la gent que m’estimo, de compartir la vida un altre cop amb la Míryam, de continuar amb els projectes previstos, de continuar vivint en definitiva, sent-ne potser una mica més conscient i present en cada moment.

Moltes gràcies a tots els que m’heu ajudat amb aquest projecte, des del principi i durant cada dia i a cada poble on he passat, als que heu seguit les peripècies i emocions a través de la web de Catalunya Cara a Cara i els que ho heu fet des del Bloc de Descobrir Catalunya. Encara durant uns dies aniré publicant notes que m’han quedat pendents, entrevistes a persones molt interessants que he anat coneixent i de les que de vegades he anat parlant, vídeos i fotos,… Tot per acabar de donar una visió més global del que ha estat l’experiència.

Sé que amb alguns ens trobarem demà al migdia (entre 12 i 1 per als que volgueu venir) a la plaça Catalunya de Barcelona, amb d’altres ens coneixerem aquest Octubre en el viatge a Cambodja i Laos de Terrakia, i amb els que no arribarem mai a conèixer’ns personalment espero que us vagi tot molt bé…

Això ja s’acaba, i la vida continua! Demà a Barcelona i després a Terrassa i després ja ho veurem! Cada dia és un dia nou i especial en els nostres camins, espero que cada dia pugui néixer un nou jo de en tots nosaltres!

Dia 47: El Turó de Tagamanent – Aiguafreda – El Figaró
Distància: 35 km
Ruta: GR 5, PRs, camins i pistes

Dia 48: El Figaró – Cànoves – Cardedeu – Dosrius
Distància: 30 km
Ruta: pistes, camins de carro, GR 92

Dia 49: Dosrius – Badalona
Distància: 30 km
Ruta: GR 92

Dia 50: Badalona – Barcelona
Distància: 20 km
Ruta: GR 92, carrers de la ciutat

Ahir “vaig fer el Sud”! Vaig arribar a Móra d’Ebre, el punt més al Sud del viatge de Catalunya Cara a Cara. Va ser emocionant creuar l’Ebre i entrar a Móra sabent que havia complert la primera part del meu viatge, recordar tot el que havia viscut durant les darreres 2 setmanes, pensar que havia caminat uns 200 km (cosa que no hauria imaginat fa tot just un any…)…

Aquesta primera fita em marca també un canvi en la meva manera d’estar. Les dues setmanes sol han evidenciat comportaments personals, alguns són molt positius per a mi, però n’hi ha que encara vull potenciar i d’altres que vull modificar. La soledat provoca aquest retrobament amb tu mateix i, si no l’amagues, t’hi has d’enfrontar.

Em trobo en una etapa de transició. Ja ha passat l’excitació de la primera setmana, però encara no ha arribat l’harmonia. Suposo que aquest viatge només serà un pas en aquesta direcció, però crec que en serà un pas important i necessari.

I ara us explico l’etapa d’arribada a Móra!

Dia 14: Escaladei – Móra d’Ebre
Distància: 35 km
Ruta: GR 174, camins de carro, carretera T-732, GR 171

Ja he sortit del Montsant i comença la baixada cap a les terres de l’Ebre. He passat la nit a Escaladei, el poble que secles enrere va servir de conreria per als cartoixans de Scala Dei, on un grup de monjos hi vivien en silenci. Avui els cartoixans han marxat, i el poble a quedat, i conserva totalment l’ambient d’un poble tradicional.

He passat la nit en un estable per a cavalls que ara estava abandonat, la palla a terra fa com un matalasset força bo…

I al matí començo a caminar amb la intenció d’arribar a Móra. El meu últim destí en direcció Sud. La meva intenció inicial era arribar fins a Horta de Sant Joan, però el retard acumulat ha fet que el meu objectiu aacabi sent creuar l’Ebre a Móra. Una bona fita i molt significativa penso.
Des de Escaladei arribo seguint la petita carretera a les Vilelles, l’Alta primer i la Baixa després. I d’allà tiro per camins, vinyes i rius fins al Lloar.

Durant aquesta travessa trobo un regal fantàstic… una bassa tan perfectament cuidada, que fa la impressió que algú s’està preparant la seva piscina per a l’estiu… Hi té les cadires posades, arbres per a fer ombra i fins i tot una tele dels anys 60 que li dona un aire molt kitsch al marc…

He passat d’un fred invernal a dalt del Montsant als 25 graus del Lloar en cosa d’hores. Un canvi molt xocant i agradable també! Sobretot perquè puc banyar-me / rentar-me per primercop en molts dies!!

Al Lloar hi arribo per dinar. A la plaça hi ha una mica d’ombra que comparteixo amb els grups que van arribant i que participen en una gimcana comarcal. Ells corren per la comarca en cotxe, atrefegats de poble en poble buscant pistes i rastres de la cultura i la història de cada poble. Una mica com jo, però competint…

D’allà cap al Molar, on trobo al Carlos i la Mariví, que m’acompanyen un tram de camí i em fan un regal que encara em dura ara… Uns quant quilos de cireres, arbrecocs i nispros! Carrego la motxilla amb molt de gust!! Durant el camí he trobat gent molt amable, que té ganes d’ajudar i empatitza molt amb mi i el meu viatge. Crec que el fet de trobar-nos cara a cara amb les persones i les seves vides personals fa que ens obrim els uns als altres. Quan surto de la vida repetitiva i despersonalitzadora que sovint portem descobrim la capacitat d’ecoltar i d’entendre a les persones, una a una. Si prenc distància amb el món egocentrista en el que vivim, trobo altres persones amb les que puc compartir part de les nostres vides.

I finalment Móra d’Ebre! Ja hi sóc, 200 km i 14 dies després creuo l’Ebre i compleixo la primera fita del viatge. Ja he fet el Sud! I ara tot fa pujada!
Caminant pel pont (que gran és l’Ebre! sempre penso quan el veig…) ja em trobo amb tota la diversitat cultural de Móra: rumanesos, gitanos, magrebins, catalans,… La part antiga de Móra fa que de sobte xoqui amb la nova amalgama que viuen a molts pobles i ciutats petits de Catalunya.

A la botiga on hi busco el sopar, i en la que parlen no tant fredament d’aquesta arribada massiva d’immigrants, el Geroni i la seva senyora m’expliquen on dormir, em parlen de Móra, em regalen la compra i m’animen en el meu viatge. La senyora mana el seu home que m’acompanyi fins a la zona on podré estar tranquil per dormir, un carrer a prop del castell on hi ha unes covetes i una bassa seca. Allà els veïns que seuen a les entrades de casa seva em miren extranyats… El Geroni els explica la meva història, i els avisa que no cal que truquin als municipals aquesta nit. Llavors la Pepi m’ofereix el seu corral! Genial! Un corralet al costat de casa seva que fa temps que no obren, i on hi guardaven un “tocino” temps enrere. La Pepi cuida de tota la seva família. De la filla, que estava a punt de marxar cap als concerts que feien dissabte al poble, i dels seus pares, l’un immòbil en una cadira rodes, i l’altra amb alzheimer. Tota una tasca i una prova que li ha posat la vida… I encara té temps per a preocupar-se i oucpar-se del caminant que passa per casa seva! Que agraït que n’estic!

Mentre es fa fosc tinc temps de pujar al castell, sopar mirant el riu i reflexionar sobre tot plegat. La sortida des deTerrassa dues setmanes enrere, els canvis durant aquests dies, els problemes i les pors, les descobertes i les alegries, els matins, els vespres, les hores de camins,… Una primera part de viatge que ha estat molt interessant, en la que he evolucionat, i en la que veig des d’aquí baix tot el camí que encara haig de fer.

Dia 1: Terrassa – Montserrat
Distància: 35 km
Durada total: 8h

Ja ha arribat el diumenge 19 de maig. El dia esperat i marcat al calendari en el que comença la meva gran excursió per Catalunya!
Ens aixequem amb la Miryam amb molta son sabent que encara ens queda feina per fer a casa… Haig d’acabar la maleta, enllestir el dinar per a l’excursió fins a Montserrat i ens esperen a la plaça de l’Ajuntament per a sortir tots junts! I ja veiem que farem tard…
La maleta pesa un mort. Era de preveure, pesa uns quants kilos més del previst. Uns quants… Però sense gaire temps per a pensar-hi la carrego i endavant!

Ens trobem a l’Ajuntament de Terrassa amb la resta de l’expedició, mon pare i mon tiet, que són els dos únics valents que han matinat per veure el moment! Bé el més valent avui ha estat el Paco, ja que mon pare torna després de les fotos de rigor cap al cotxe, i cap a casa calentet! Això de caminar no és hereditari 😉 !

Així que som la Miryam, el Paco i jo els que comencem a caminar cap a Montserrat. L’excursió és molt bonica i en aquesta època encara més perquè trobem un paisatge molt bonic, rierols per tot el camí, animals,… i les vistes de Montserrat un cop creuem la primera serra.

El camí per a la primer etapa és força pla. Anem pujant i baixant però sense haver de fer grans esforços, cosa que agraeixo ja que amb el “sobrepès” pateixo una mica més del compte… Durant les últimes setmanes tampoc no he pogut caminar gaire, per no dir que he estat alguns dies sencers tancat a casa amb els preparatius i amb altres temes que havia de tancar abans de marxar… I de ben segur que això no m’haurà ajudat gaire a afrontar en les millors condicions les primeres etapes…

Quan som més o menys a mig camí la Neus s’afegeix a la marxa. Ens trobem a Torreblanca, una petita estació de la renfe a una de les urbanitzacions de Vacarisses, que més que una estació, sembla ser un bar al mig del bosc per on hi passa una via de tren… Som a mig de camí de Monistrol, punt crític on comença la pujada a Montserrat, així que fem un descans i aprofitem la trobada per a menjar, xerrar i descansar.

La resta del recorregut des de Torreblanca és ben variat. Primer hem de creuar la via del tren, després la carretera, una altra via de tren, i la C-58… No sembla fàcil caminar per la natura a les rodalies de Barcelona. Veurem com és a la resta del país… També anem seguint un petit rierol que amb les pluges d’aquests dies ha ocupat el torrent per on caminem. Ens dona l’aigua que ens cal per seguir i unes vistes magnífiques de la muntanya que d’aquí poc més d’una hora (ja en portem 4 i mitja) haurem de pujar! I això em comença fer una mica de por… Ara que el Paco s’ha ofert a fer de portejador durant uns quilòmetres, una ajuda molt benvinguda, aprecio la lleugeresa del qui camina només per unes hores! Però veure Montserrat cada cop més a la vora em recorda la meva situació real…

Però en arribar a Monistrol… una primera sorpresa, els primera àngels de Catalunya Cara a Cara apareixen! Són ma mare, el Christian, la Roser i el Martí que ens venen a rebre a Montserrat! I venen amb el cotxe! No, no soc jo qui puja dins el cotxe, però després de llegir atentament les bases del concurs del Catalunya Cara a Cara no he sapigut trobar enlloc que la motxilla no pogués fer autostop, així que… la llenço amb moooolt de gust al fons del maleter!

Tots 4 ens desprenem del nostre excés d’equipatge i comencem a pujar. És sens dubte una de les excursions més boniques que conec. Tot i ser una imatge molt típica de Catalunya, la pujada a Montserrat és impressionant. Fàcilment et pots imaginar com ho devien fer els monjos durant els segles passats a mida que vas pujant i veus els petits camins entre les roques que porten a ermites perdudes… La vegetació és exuberant i sents que camines de ple dins la natura. I encara més quan comença a ploure… Segona pujada a Montserrat en el darrer mes, segon aiguat.

Amb el cansament que portem acumulat l’últim tram d’escales sota la pluja es fa força llarg, i ja no veiem tants somriures a les cares dels expedicionaris…

Després de 8 hores de marxa, l’últim tram es fa dur. I la pluja no és font d’alegria aquest cop…
Però en quant veiem la silueta de l’abadia, la caseta de l’aeri i els turistes que caminen per allà, ja ens comencem a emocionar novament. I veiem molt a prop el moment de seure a la cafeteria i prendre alguna cosa ben calenta, i… menjar!

I quan arribem a l’esplanada, cridem i celebrem que ho hem aconseguit, ens abracem tots 4 en un moment ben bonic que recordaré durant els propers dies. Tots junts hem fet la primera etapa del meu viatge. I em sento molt feliç d’haver-ho pogut compartir.

A dalt també hi trobem als àngels que ens han portat les motxilles i tots junts anem cap a la cafeteria a escalfar-nos i menjar amb molta gana tot el que portàvem des de casa…

Ara que ja hem arribat a dalt de Montserrat s’apropa el moment d’acomiadar-me de tothom. Encara amb l’emoció de la jornada vaig pensant que ara que tothom marxarà, jo em quedaré aquí i començarà un viatge ben diferent. A casa, sí, però sempre fora. M’acomiado de tothom, i ens abracem i ens fem els darrers petons amb la Miryam. Un altre comiat i una altre cop la sensació de nostàlgia de qui ara no pot pensar en viure només el moment present. Estic content de començar el meu viatge però estic trist de pensar en no veure-la, de no conviure durant tots aquests dies.

Un cop sol a Montserrat, entro a l’habitació de l’alberg de pelegrins que em tenen reservada. Una habitació freda, molt freda en un edifici antic i buit. No para de ploure, estem enmig dels núvols i tot s’hi posa per a que em senti una mica trist i nerviós de continuar… Una barreja de sentiments… alegria d’haver arribat a Montserrat, emoció per començar aquesta aventura, trsitesa pel comiat, nervis del moment, cansament, son,…

Necessito una dutxa ben calenta i ben llarga per a calmar-ho tot.
Quan torno a l’habitació, ja molt més descansat i relaxat començo a sentir-me molt millor. Més tranquil de tirar això endavant, de començar a viure d’una manera diferent durant uns dies. I en poca estona em vaig quedant adormit pensant en el que tinc perendavant. Sota un munt de mantes perquè aquesta habitació és freda, molt freda.

Em proposo fer una volta de 1.000 kms durant 50 dies a peu i en solitari per Catalunya.

La Volta a Catalunya del Jordi Girard

Durant aquest període caminaré per senders, pistes i camins, travessant unes 15 comarques i visitant un centenar de pobles de Catalunya, amb l’objectiu de viure una experiència d’immersió cultural al nostre país.

L’objectiu és conèixer de prop la cultura tradicional catalana a través del contacte directe amb les persones que hi viuen i amb la natura i tot a una escala humana. Lluny de les grans ciutats, de les presses, de la societat del consum.

Fer aquesta immersió cultural a Catalunya em permetrà descobrir llocs amagats del país, persones amb vides molt interessants, un ritme de vida diferent al de la societat del consum en la que vivim la majoria de nosaltres.

Començo a caminar el diumenge 19 de maig!  I aquesta és la ruta prevista!

Mostra La Volta a Catalunya a peu en un mapa més gran