Arxiu de la categoria ‘Les Garrigues’

L’arribada a Juneda. I el dia de descans esperat!

dimarts, 11/06/2013

Dies 17 i 18: Torrebesses – Juneda
Distància: 30 km
Ruta: Antigues carreteres en desús, Camins de carro

Primera nit a Lleida. Arribar fins aquí a peu és una cosa que no m’hauria imaginat mai. A Lleida hi tinc molta família, i a mida que m’apropi al meu poble aniré trobant gent coneguda… Això em fa pensar encara més en l’extranyesa d’arribar-hi a peu. Sobretot per a ells!
Bé doncs el dia comença molt bé, amb un bon esmorzar amb el Domingo, el senyor que m’havia deixat la casa. Un bon entrepà per a mi, i un bon cafè + xupito de rom per a ell. Els dos a tope de bon matí.
Començo a caminar cap a Granyena, després El Cogul, petit poble on hi ha unes de les pintures rupestres més antigues i especials de Catalunya.

EL Cogul

Com que ja no hi ha pressupost per a mantenir l’espectacular centre-museu obert el 2008 en celebració del centenari de la descoberta de les pintures, són uns voluntaris del poble els que s’encarreguen d’explicar el que saben de la història de les pintures.

El Cogul fa 100 anys

El Josep m’explica que les pintures rupestres tenen uns 10.000 anys i mostren els animals autòctons i persones fent el que s’interpreta com un ritu per a la fertilitat. Aquesta representació de persones és el més insòlit i el que fa especials aquest indret, ja que sembla ser que no és gens habitual que els hominids d’aquella època dibuixessin persones.
Reconec en el seu accent i en la seva manera de fer que el Josep no ha viscut al Cogul tota la vida, i efectivament m’explica com quan era jove va marxar cap a Sabadell on s’hi va casar i va viure durant anys. Després de divorciar-se però, va tornar cap a al Cogul ja que la seva nova parella també era de Lleida. Ara està a l’atur i ajuda la seva parella a portar el bar del poble, i de tant en tant ajuda als viatgers que volen una mica d’informació sobre la història del poble…

Del Cogul marxo cap a Castelldans on em trobo amb l’Antoni i l’Ana Luz, els pares de la Miryam, que em vénen a rebre! L’Ana Luz fa de cotxe de suport, és a dir que s’emporta la motxilla fins a Juneda i deixa l’Antoni aquí per a que caminem junts! Primer tram en companyia des de Montserrat! Xerrem durant tot el camí, com fem molt sovint quan ens trobem compartint experiències i reflexions de la vida en solitari. L’Antoni ha viscut sempre a prop de la natura, i sempre recorda que calen dues coses essencials per a poder començar a ser plenament conscients de la nostra existència: Silenci i Austeritat.
La vida contemplativa i sense excessos ajuda a apreciar el fons de les coses, a veure que les coses només Són, sense ser ni bones ni dolentes, que a la vida hem de viure, per sobre totes les coses només hem de viure. I haig de fer-ho conscientment, actuant en concordància amb el camí que vull seguir.

Antoni

La tarda ens serveix per parlar d’aquests temes, però també per a perdre’ns pel camí, travessar fàbriques d’oli, veure dotzenes de conills de totes les mides corrent pels troços, recordar les sortides de l’Antoni quan era jove, observar tot el Pla d’Urgell des de dalt d’un turonet…

Quan arribem a Juneda trobem l’Ana Luz que ja ha tornat de la feina i m’entaulo per berenar amb molta gana i continuar xerrant amb ella. S’ocupa de que tot estigui perfecte, de que no me falti de res. “Avui i demà ets el mimat de la casa, així que demana tot el que vulguis”
em diu només veure’m!

Benvinguda a Juneda

Benvingut!

Sempre fa tot el possible per a ajudar als qui té al voltant, fer feliços a la gent que s’estima crec que és una de les coses que més l’omple a la vida. Aquest amor que transmet em fa veure sempre el valor de les abraçades, les rialles o els gestos carinyosos, que no costen gens de donar Només cal pensar en què és el que necessitem tots i que agradable és tant rebre com donar.

Ana Luz

I així passa la tarda, el vespre i també l’endemà. Des del matí xerrant, menjant, descansant i visquent tranquilament el dia. A la tarda l’Antoni em port a conèixer la història del treball de l’oli al museu que hi ha a Les Borges Blanques. Allí s’hi troben oliveres mil·lenàries (la més antiga té uns 1400 anys), premses de totes les èpoques amb la seva explicació sobre l’origen i el lloc on s’utilitzava, maquinària, piques de decantació,… és com veure un album de fotos de l’evolució humana.

Oliveres mil·lenàries

Premses per a fer l'oli

Com els humans hem anat evolucionant durant els darrers 2000 anys. Des de ser capaços de treballar poc més que un animal, fins a descobrir les lleis de la física que permeten un ús més avançat dels materials de la natura. I les oliveres han seguit allà igual. Continuen creixent, vivint i donant els seus fruits, morint i fent renéixer de la seva soca un nou arbre més fort i adapatat als temps.

Tot és perfecte.

divendres, 7/06/2013

Dia 16: La Palma d’Ebre – Torrebesses
Distància: 30 km
Ruta: Camins de carro

La nit a la cabana a la vora de la Palma va anar molt bé. I al matí m’espereva un bon esmorzar al casal del poble… De tant en tant, una parada als bars dels pobles m’omplen d’energia!
Allà el cambrer, un noi aficionat a les motos i a caçar m’explica com anar fins a Juneda que era el meu destí final per al dia següent. Amb molta excitació m’assegura que el millor camí, el que haig d’agafar per a no perdre temps fent voltes pels camins, és un que van fer quan van construir la canalització del rec que prové del pantà de Margalef. El que van fer va ser una rasa que atravessava pel dret dues serres. Vencent en línia recta el desnivell, tirant això sí el camí més curt. El noi m’explica emocionat com amb els amics, hi passen amb les motos, i que també l’ha fet quan va a caçar, seguint els gossos quan empaiten als porcs. Veient les serres, li pregunto si podré fer-ho amb la motxilla que porto… diu “home te’n recordaràs de mi, però si home! És ben recte, imagina’t les motos s’alcen del detràs!” Ai, ai, ai.
Li faig mig cas i m’apropo cap al lloc des d’on m’ha dit que surt aquesta pista per veure quetal. Faig la primera baixada al barranc, i pujo el primer pendent. I evidentment, prou. Penso que com sóc tan novato… Llavors intento tallar camí i tornar cap a les pistes que tinc als mapes. Volto una estona, a les 12 del migdia… i llavors me’n adono que ja no sé on sóc.
Disposat a seure per descansar i repensar-me l’itinerari del dia, o si ja em quedo a dormir allà mort de calor, apareix de sobte un 4×4 per salvar-me. Això espero! Resulten ser una parella d’anglesos que s’han instal·lat a Flix, ja fa uns anys. La noia parla prou espanyol com per a mantenir una conversa. El nòvio, el típic bèstia gros, calb i tatuat res de res. Aquests anglesos són collonuts. Se’n poden anar a qualsevol lloc del món amb tota la confiança de que ja trobaran algú que els entengui, i sinó els és ben igual. Doncs no parlo i ja està. Segur que tindran cervesa, deuen pensar. M’ha costat anys entendre’ls però ara ja em cauen bé. M’agrada aquesta autosuficiència que desprenen.
Bé doncs aquesta parella, sí, em salva! M’apropen fins a Bovera des d’on puc agafar el camí que puja cap a La Granadella. Ja és un paisatge de Garrigues, es nota que em entrat a Lleida. S’han acabat els cirerers i apareixen per tot arreu oliveres i pedres. És sens dubte lo més destacable del paisatge. A part dels molins de vent que ocupen totes les serres de la regió…

La Granadella

A La Granadella puc menjar i refer-me de la pallissa. I agafar forces per a l’últim tram fins a Torrebesses. El camí sembla molt fàcil per com m’ho expliquen el cambrer i el conductor d’ambulància que fa el “cafè” a la barra. Ho tinc clarissim. Però em torno a perdre. Endavant i endarrere per la serra, sota els molins, intentant trobar un camí per a escapar-me d’aquells gegants i torbar la ruta cap a les persones que m’havien d’acollir a Torrebesses.

El Gegant

I el vaig trobar, no vaig vèncer cap gegant però vaig trobar un pagès que em va fer pujar al seu tractor per anar fins al poble. I al casal de Torrebesses, l’última sorpresa. Anar al bar del poble sempre és la manera de conèixer la gent i d’entrar en contacte amb ells. El lloc on sento històries d’altres temps, paraules i expressions desconegudes,… i el lloc on em conviden, aquesta vegada, a dormir en una casa que ja ningú no utilitza. “Si vols et pots estar a la meva casa de solter, ja no hi viu ningú i hi ha un llit, i un lavabo que funciona”. Ooooooh! Oooooh! Ooooooh! Això sí que és un regal!

Quan et perds, tornes a trobar el camí i algú que t’hi apropa.
Quan tens gana i t’has acabat el què portaves, algú et convida a menjar.
Quan estàs cansat i arribes tard i no tens on dormir, algú t’obre les portes de casa seva.
Quan alguna cosa dolenta em passa, alguna, més gran, de bona passa just després, com per arreglar-ho tot.
Són coses dolentes i bones o només són fets? Eren realment dolentes les coses que em passaven o és que encara faltava veure el final de la història? Eren realment bones les coses que van passar després, o només etapes del camí?
Cada cop es dilueix més el que és bo i lo dolent. Cada dia, a cada lloc, les coses són com són. I jo puc decidir si les veig bé o malament. Si m’emprenyo o m’emociono o si m’espero a jutjar-les i només visc el moment amb tota la plenitud.
Sembla tot perfecte, ni bo ni dolent, ni bé ni malament. Tot al seu lloc, en el seu moment, és com “ha de ser”. I jo només hi sóc per a viure-ho.

Aquí estem, amb els peus a terra.