Dia 30: Perles – Odèn
Distància: 25 km
Ruta: Barranc del Bast, L-401, GR-1 entre Cambrils i el Castell d’Odèn

Dia 31: Odèn – Sant Llorenç de Morunys
Distància: 19 km
Ruta: GR-1 entre el Castell d’Odèn i Sant Llorenç de Morunys

Dia 32: Sant Llorenç
Distància: 0 km

Primera etapa del matí: pujar un barranc que jaem mostra l’entrada al Pirineu. No sé eactament on es considera que comença el Pirineu però veient les muntanyes que tinc al davant, per a mi, ja hi he arribat.

De camí, pel barranc, m’he topat amb un isard que ha fet uns crits ben forts en sentir-me, no sé si espantat o marcant el territori… jo una mica espantat de sentir-lo tan a prop! Pujar per barrancs em porta sovint a perdre’m i acabar caminant una bona estona més i sortir més lluny del que tenia previst. Coses de les primaveres també! Que fan créixer les plantes fins a esborrar corriols…
Segueixo direcció Sant Llorenç de Morunys on m’esperen el Martí i l’Arantxa. I coneixeré l’Aran, el fill de l’Arantxa i el Llorenç!
A mida que avanço se m’apropen cada cop més els núvols. Passo per davant del castell d’Odèn baixant en direcció Canalda. A mig camí trobo un petit nucli de cases amb una ermita, Sant Miquel. Aquí ja és moment de parar, però no trobo cap corral, ni casa abandonada ni habitada. Només alguna casa ben tancada i ermites, aquí totes, tancades. Així que hauré de trobar un arbre prou gran per a que em cobreixi de la probable tempesta que es va apropant! Una alzina ila meva capelina de reforç de les seves fulles i branques espero que serà suficient… Es fa fosc sense cap gran aiguat, només quatre gotes de tant en tant i núvols grossos que venen i que van. I em fico a dormir amb esperances… Quan m’acabava d’adormir em desperta un flaix de llum. Espantat encenc ràpid el meu frontal apuntant cap a on m’acaben d’enfocar. No hi veig ningú. I de sobte sento un tro que em deixa clar que ningú no em vol despertar, sinó que la pluja ve a fer-me companyia! Llamps i llamps tota la nit! És la nit dels grans aiguat que han inundat la Vall d’Aran per a que us feu una idea del que venia… Jo fet una bola dins el meu sac, intentant ocupar l’ombra d’aigua que fa la capelina a mode de toldo sobre l’alzina i espolsant la funda, més o menys impermeable, del sac per a evitar que em calés. Ja ho tenia clar, a la que noti els peus mullats em vesteixo i camino, sigui l’hora que sigui. Segueix plovent durant hores i hores, i per sort el sac aguanta. Estic prou satisfet amb la funda, amb la capelina i amb l’alzina!
I així es comença a fer de dia, jo pendent d’amagar-me i de no mullar-me gaire dormo més aviat poc, i quan encara no són les 6 em vesteixo i començo a caminar en quant para una mica de ploure.
Arribo a Canalda, un altre petit nucli de cases i ermita. Aquí al Solsonès, hi ha pocs pobles i molts masos i petits nuclis com aquest. Estan a les valls o als petits plans que es fan a les faldes de les muntanyes. Aquesta és una regió molt muntanyosa i aïllada de molt dificil accés durant molts anys i això ha permès que aquesta organització territorial es mantingui fins a avui.
I aquí a Canalda em trobo amb el Martí, l’Arantxa i l’Aran! Em venen a rebre i a fer d’àngels portejadors les 3 generacions de la família Cardús – Figueres!

El Martí ja és el segon cop que ho fa, després del primer dia a Montserrat, avui una de les primeres coses que em diu és: “ja has buidat una mica la motxilla o encara vas igual?” I tant que l’he buidada! Tinc coses per mig Catalunya!
I des de Canalda caminem cap a Sant Llorenç, primer fins al Coll de Jou amb l’Arantxa i l’Aran, que va ben adormit a la motxilla per bebès. L’Arantxa és caminadora i muntanyenca de tota la vida així que no l’espanta gens caminar dues hores per muntanya amb el nen carregat. Sens dubte ho ha heredat de son pare i quan estan junts tots dos disfruten parlant de les rutes que han fet, de les vies d’escalada que han obert l’Arantxa i el seu home el Llorenç, dels bolets que van trobar fa dues temporades i encara tenen “dissecats” a la fresquera de casa,… I l’Aran ja va pel camí! No hi ha dubte que d’aquí dos dies saltarà de la motxilleta i començarà a grimpar per les pedres!

Quan arribem al Coll de Jou, filla i pare fan el relleu, i és el Martí qui camina i l’Arantxa qui torna en cotxe al poble a esperar-nos per a fer l’aperitiu i un quinto a la plaça… una altra de les tradicions transmeses de pare a filla!
Amb el Martí caminem i parlem de com gaudim de passar temps a la natura. Ell hi viuria tota la vida, “em sento més a casa quan sóc a Sant Llorenç que no pas a Pallejà que és el meu poble”. Aquí la natura no canvia, i el poble no gaire tampoc. Els pobles de les rodalies de Barcelona han crescut i canviat tant que la gent ja s’hi comporta casi com a un barri de la ciutat. “ja no queden els meus referents de quan era jove, l’escola ja no hi és, el bar on feiem les cerveses a terra, el restaurant on anavem a sopar els dissabtes, a terra.”

Xerrant i xerrant arribem a Sant Llorenç, al bar de la plaça, i a fer una cervesesta i un “variat”.

Que ràpid que passa el temps quan camines acompanyat! Es viu d’una manera molt diferent el camí quan parlo amb algú. Parles, escoltes i penses i això és molt més dinàmic que no pas mirar el teu voltant. Comparteixes pensaments, opinions, visions, i és un moment que aporta nous aspectes al camí i al que vius. Però ara que passo més temps sol, me n’adono que és necessari tenir moments de soledat per a poder pensar, investigar, preguntar-te coses, i no només per a evadir-te… així també es fan més interessants i enriquidores les estones compartides amb els demés. Aquests dies, estar sol és per a mi, a més de l’estona en que els meus sentits poden estar alerta de tot el meu voltant, el moment d’assimilació de les experiències viscudes, d’anàlisi i de reflexió personal. I quan som tots junts a la plaça amb els “variats” i els quintos, doncs és moment de gaudir-los!

Durant aquests dies a Sant Llorenç he redescobert el poble. Hi havia estat algun cop de petit, però només tenia records llunyans.

He après història del poble, com per exemple que als habitants de Sant Llorenç se’ls anomena piteus en referència al drap per a pastors que durant anys es va fabricar al poble i que s’exportava arreu d’Europa. La tècnica de fabricació la van portar uns emigrants que van arribar al poble provinents del Poitou, a França, i que van donar nom als draps, els draps piteus.
També he conegut gent molt interessant com el Marcel, un noi del poble apassionat de la muntanya i de la natura que ara està engegant un projecte del que segur que en setnirem a parlar. Prefereixo no dir-ne res encara fins que no ho tinguin funcionant però la foto us servirà com a pista…

Així que l’estada a Sant Llorenç ha anat d’allò més bé. Repòs, menjar (m’oblidava dels cigrons amb cansalada i camagrocs del Martí…), hsitòria i bona companyia! Així que moltes gràcies a tots, Piteus!!