El castell de Burriac

dissabte, 18/02/2017 (Bernat Calbetó)

Havien deixat el cotxe al capdamunt del poble de Cabrera de Mar, a l’aparcament de la Font Picant, reconvertit en un berenedor. Al gener, aquell indret, desprenia ferum de calçots i carn a la brasa. La Queralt s’hi hagués quedat, sucant aquelles seves llargadures a la salsa de romesco amb un pitet llarg fins als genolls, però la promesa d’una paella al port de Mataró en baixar del castell de Burriac era massa temptadora. L’àvia Pikler n’hi havia donat la seva paraula. Per un dia s’havia convertit en l’àvia que consenteix als seus néts.

Declarat “bé cultural d’interès nacional” el castell de Burriac es troba al cim de la muntanya de Burriac, al costat est del Parc de la Serralada Litoral, a 401 metres d’altitud. S’alça en un punt estratègic des d’on s’albiren magnífiques vistes de la costa i la plana del Maresme, des de Vilassar fins a Caldes d’Estrac. El castell té els seus orígens en els segles X-XII i se’l considera un exemple de castell roquer ja que està construït en una roca, en el cim d’un penyal.  Hi ha molts itineraris per visitar el castell. El més senzill i apte per a les famílies comença al centre de Cabrera.

La torre de l’homenatge emergeix entre les restes del castell. © Bernat Calbetó

Era la primera vegada que la Queralt carregava una motxilla per anar d’excursió. Fins llavors només l’havia duta per anar a l’escola i la seva àvia creia que havia arribat el moment que comencés a portar algunes petites pertinences, ja fos la seva cantimplora o les galetes de l’esmorzar. La Queralt ho havia acceptat de bon grat i omplia la motxilla de “tronquets” i “pedretes” que acabarien més tard a la botiga de la seva habitació. Els diumenges, aquella era una excursió popular entre els cabrerencs que sortien a estirar les cames o a passejar el gos abans de baixar de nou a dinar a casa. També ho era, entre les famílies que fugien de la ciutat buscant la verdor dels boscos mediterranis de la Serralada litoral.

La pista s’enfilava sense gaire concessions enmig d’un bosc de pi blanc que revestia la muntanya de Burriac. L’àvia Pikler agraïa els senders que trencaven a mà dreta de la monòtona pista i que feien drecera camí cap al castell. Al tram final,  les cames menudes de la Queralt patien les conseqüències del fort pendent. La seva àvia l’arrossegava tirant del braç com un remuntador d’una pista d’esquí mentre que d’altres pares optaven per carregar els seus fills a collibè. Unes empinades escales de pedra i un estret sender conduïren àvia i néta  a la porta principal. Acabaven de creuar la muralla.

De la pista principal en surten alguns senders que fan drecera camí del castell. © Bernat Calbetó

 

Els caps de setmana el castell de Burriac és un indret força concorregut. © Bernat Calbetó

Dalt del castell s’hi concentraven els que arribaven des dels diferents itineraris que gaudien de la recompensa que ofereix sempre tot cim: les seves vistes. La Queralt progressava sobre un bloc de pedra centenari com si fos l’estructura d’un parc infantil. Un cop dalt posava el cul sobre les pedres desgastades pels pas del temps i deixava lliscar el seu cos com si es tractés d’un tobogan. El sol d’hivern escalfava la cara de l’àvia Pikler que amb la mirada fixada a l’horitzó escrutava el paisatge per tal d’esbrinar el nom de cada indret: Mataró, Barcelona, Turó de l’Home, … Les vistes sobre el litoral eren espaterrants.

-Veus allò d’allà Queralt? Allò és Barcelona i als nostres peus, Mataró.

-Has dit Mataró àvia? -va exclamar la Queralt-. Paella, paella!

Des del castell de Burriac s’obtenen magnífiques vistes de la costa i de la plana del Maresme. © Bernat Calbetó

 

 

 

 

El refugi de Rebost i la Ruta del trencapinyes

dissabte, 17/12/2016 (Bernat Calbetó)

L’àvia Pikler li havia promès a la Queralt que a l’hora de sopar tastaria els macarrons més exquisits de les muntanyes del Cadí-Moixeró. Visca! Macarons, macarons exclamava la Queralt que pronunciava la erra com la g de gat. Havien deixat el cotxe en un dels marges de la carretera de Coll de Pal, a 1700 metres d’altitud. Abrigades fins les orelles, àvia i neta caminaven a través d’un sender que davallava enmig d’un bosc de pi roig d’on, esporàdicament, en sobresortia algun arbre de fulla caduca que lluïa colors de tardor. A la balconada que s’obria enfront del refugi  una colla de nens amb fulard al coll jugaven a fet i amagar amb els seus caps. Eren d’un esplai de Linyola. La Queralt estaria ben distreta. Abans d’entrar al refugi, compliren amb el ritual: es tragueren les pesades botes i es calçaren unes sabatilles de goma.  A dins, els esperaven  l’Anna i en Cinto, guardes del refugi, i la flaire de macarrons.

Per a l’àvia Pikler, el de Rebost no era un refugi qualsevol. Hi havia estat en nombroses ocasions: de petita amb els seus pares, socis de la Unió Excursionista de Catalunya i, més tard, amb les seves dues filles, la Mariona i la Marta. Ara li tocava a la Queralt, la tercera generació d’una família excursionista. En Cinto els hi havia dit que abans de sopar projectarien un documental sobre el Parc Natural del Cadí-Moixeró. Asseguts sobre els bancs de fusta com aplicats alumnes, els nens de Linyola fixaven els ulls en una petita pantalla de projecció que mostrava belles imatges del Parc Natural. La Queralt que s’havia fet un lloc entre un parell de nenes, contemplava amb atenció l’espectacle visual. Com un mestre d’escola, en Cinto deixava anar algunes preguntes, mentre els mostrava unes banyes de cérvol que penjaven d’una de les parets del refugi. L’àvia Pikler aprofità que els infants restaven absorts en les paraules del guarda, per sortir a fora a gaudir de la quietud. El  sol es ponia rere la silueta inconfusible del Pedraforca.

p1100023-min

Posta de sol al Pedraforca © Bernat Calbetó

Situat a 1.640 metres d’altitud, al cor del Parc Natural del Cadí-Moixeró, el refugi de Rebost  havia estat una casa de pagès que portava molts anys sense ser habitada. Els amants de l’excursionisme de Bagà van crear la UEC de Bagà i van començar les obres del refugi. El 25 de Setembre del 1955 es va inaugurar oficialment. Actualment, el regenten l’Anna i en Cinto. Té capacitat per a 50 persones, distribuïdes en dues habitacions i dutxes d’aigua calenta. Compte amb un acollidor menjador amb llar de foc i ofereix servei de bar i menjador. Actualment, el de Rebost és un dels vuit refugis que formen part de la travessa de Cavalls del Vent que recorre el Parc Natutal del Cadí-Moixeró de punta punta.

p1100020-min

El refugi Rebost, propietat de la UEC, es va inaugurar el 1955. © Bernat Calbetó

En els refugis et lleves d’hora, molt d’hora. Abans que la primera llum del dia traspassi els vidres gèlids de les finestres del refugi, els excursionistes ja havien enfundat els seus sacs i plegat amb diligència les mantes que els havien resguardat del fred tota la nit. L’olor de pa torrat s’enfilava menjador amunt, fins al dormitori, a través d’unes escales que a primera hora del matí eren gairebé tan transitades com la principal via d’accés en una gran ciutat. Àvia i néta gaudien de l’esmorzar, a tocar del foc que en Cinto s’havia encarregat d’encendre quan a fora encara era negra nit. Els nens de Linyola s’asseien a les taules disposades al llarg del menjador a punt per cantar el “Bon profit” mentre els seus caps repartien les magdalenes i omplien a vessar els gots de llet. Àvia i néta  es posaren les motxilles i s’acomiadaren dels guardes del refugi, convençudes que aviat hi tornarien.

Durant la primera part de l’excursió seguiren els senyals taronges  de la travessa de Cavalls del Vent. Poc a poc,  progressaven per un sender que enfilava decidit muntanya amunt fins enllaçar amb l’inici de la Ruta del Trencapinyes. Aquesta ruta circular, perfectament senyalitzada i de poc més de dos quilòmetres, transcorria a 1.900 metres d’altitud envoltada de boscos de pi negre. El silenci d’aquell diumenge fred de tardor convidava a parar l’orella i escoltar el cant del trencapinyes, un ocell de la família dels fringíl·lids de bec creuat i fort que li permetia obrir les pinyes per extreure’n els pinyons.

Al marge del camí que enfilava suaument fins al Pla de l’Orris, se succeïen  panells explicatius per tal de poder distingir els mascles de les femelles o seguir els rastres que el trencapinyes deixava en menjar-se les pinyes. Després de jugar amb les primeres neus de la temporada que romanien en les zones obagues, arribaren al Pla de l’Orris on una passarel·la adaptada les conduí fins al mirador de l’Orris. Conegut popularment com a mirador del President, des d’aquesta balconada podien albirar la Serra d’Ensija, el Moixeró i el Pedraforca: el lloc idoni per detenir el temps i recuperar forces. 

p1100099-min

Caminant sobre la passarel·la adaptada que porta al Mirador dels Orris. © Bernat Calbetó

p1100101-min

Des del Mirador dels Orris, conegut també com a mirador del President, s’obtenen unes vistes impressionants. © Bernat Calbetó

p1100103-min-1

Al Pla dels Orris hi trobem una petita àrea recreativa amb abeurador i barbacoa. © Bernat Calbetó

Com si es tractés d’un joc de pistes a la Queralt li agradava trobar les estaques clavades estratègicament sobre els prats de pastura. Un cop davant, dipositava sobre la silueta del cap del trencapinyes una pedra com a senyal de victòria.  Era el moment de fer “baixada bèstia”, com li agradava dir a la Queralt. Descendien enmig de clarianes que s’obrien pas entre boscos de pi negre, sempre amb la mirada posada al Pedraforca. Al Pla de Bagà feren la darrera parada. Estaven a punt de trencar el cercle. Ben a prop d’allí, al Xalet de Coll de Pal, començava la Ruta de la marmota. Aquesta però la deixarien per un altre dia, quan el fred i llarg hivern deixés pas a la primavera. Llavors, l’entranyable animaló dels Pirineus sortiria del seu cau.

p1100148-min

La Ruta del Trencapinyes està senyalitzada amb estaques de fusta amb la silueta d’aquest petit ocell. © Bernat Calbetó

p1100143-min

El Pla de Bagà s’obre majestuós en el darrer tram de la ruta. © Bernat Calbetó

p1100150-min-1

La silueta inconfusible del Pedraforca ens acompanyarà durant bona part de l’excursió. © Bernat Calbetó

 

Pessebres i muntanyes

dilluns, 28/11/2016 (Bernat Calbetó)

Pels volts de Nadal és costum que les entitats excursionistes organitzin “La portada o pujada del pessebre”. Són excursions obertes a tothom, idònies per a què els més menuts gaudeixin d’aquesta tradició i descobreixin alguns dels cims comarcals de casa nostra.

A continuació us oferim algunes propostes:

Cada any el Centre Excursionista Garriguenc porta el seu pessebre al castell de Burriac, situat al municipi maresmenc de Cabrera de Mar. El castell, dels s.X-XI, es troba al cim de la muntanya de Burriac, a 400 metres d’altitud, al costat est del Parc de la Serralada Litoral. Enguany el pessebre es portarà el 18 de desembre. Es convoquen els participants a les 7 del matí a l’aparcament de la Sínia (la Garriga). En cotxes particulars.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Club Excursionista Calldetenes puja el seu pessebre fins a l’emblemàtic cim del Matagalls. És una sortida matinal, idònia per conèixer un dels racons més bells del massís del Montseny. Se celebra el 18 de desembre. Trobada a les 8 del matí davant del teatre de Calldetenes. En cotxes particulars.

matagalls

El Centre Excursionista Molins de Rei organitza la pujada del pessebre al Puig Madrona, al Parc Natural de Collserola. Aquesta és una activitat tradicional del Nadal molinenc, molt esperada per a famílies i mainada. Enguany se celebra el diumenge 11 de  de desembre i consisteix en una agradable caminada matinal de 8 quilòmetres des del local del Centre Excursionista fins aquesta muntanya de 341 metres.  Durant el recorregut per camins de muntanya els participants transporten un naixement que es deixa instal·lat dalt del cim, amb un llibre de registre per recollir tots els bons desitjos. Abans d’enfilar la pujada final, els participants inscrits gaudeixen d’un esmorzar popular. Se surt a les 9h del matí des del mateix local del Centre Excursionista Molins de Rei.

puig-madrona

El Centre Excursionista de Mura organitza la 35ª pujada del pessebre al Montcau, el segon cim més alt del massís de Sant Llorenç del Munt. És una activitat pensada per a tots els públics. Es convoca els participants a les 11h del matí al coll d’Estenalles. Com diuen els mateixos organitzadors: Acompanya’ns a pujar el pessebre al Montcau, amb torrons, neules, cava i cançons.

montcau

El Centre Excursionista de Centelles celebra la 19a Portada del pessebre a la Costa de Centelles. Enguany es realitza el diumenge 18 de desembre. Els participants es troben a les 8 del matí a la Residència d’avis Sant Gabriel. Abans de començar a caminar es fa un esmorzar conjunt de pa amb botifarra, vi de bota i torrons. A continuació, els marxants  van a instal·lar el pessebre.

costa-de-centelles

5 guies imprescindibles d’excursionisme per a nens

dissabte, 5/11/2016 (Bernat Calbetó)

Rutes amb nens. Pirineu català i andorrà

Sens dubte, ens trobem davant d’una de les guies més completes per gaudir de la natura amb els més petits. El llibre, editat recentment per Xplora, recull un total de vint-i-sis rutes a peu pel Pirineu català i andorrà. Les excursions estan pensades per a què els infants gaudeixin de l’entorn i desenvolupin la seva imaginació. En cadascuna de les rutes s’hi adjunta un mapa i imatges a tot color per a no perdre’s cap detall. Els seus autors, en Noel Arraiz i l’Águeda Monforens, us aconsellen sobre tot el que has de saber per sortir amb els nens a la muntanya des dels 0 anys en endavant. També hi trobareu multitud de curiositats i  fitxes amb idees per incentivar el joc a la natura, com per exemple, aprendre a conèixer els estels o orientar-se a la muntanya. La guia compte amb informació pràctica: activitats, propostes, parcs d’aventura, museus, enllaços d’interès,… Un petit tresor que no pot faltar en la vostra llibreria.

rutes-pirineu-catala-i-andorra

Anem d’excursió per Catalunya: 30 excursions per a nois i noies

Una de les millors guies per iniciar-se en l’excursionisme a Catalunya. El llibre consta de dues parts. En la primera s’hi fa un repàs a la història de l’excursionisme. En la segona part s’hi recullen una trentena d’excursions que el seu autor, en Jordi Quera, ha anat publicant a Cavall Fort en els darrers quinze anys. Aquestes excursions estan classificades en ordre de dificultat per tal que es puguin realitzar en funció de l’experiència i la preparació de cadascú. És un llibre pràctic i imprescindible per gaudir en família de la natura a casa nostra. Com diu el seu autor en la introducció: “Comenceu a llegir… perquè ens n’anem d’excursió!”

reg1000029_img1_02-02-2015_14-08-23

Els camins de l’Alba

És una col·lecció de l’editorial Alpina que compte amb més d’una vintena de guies de bona part del territori català: des del Pirineu fins els Ports de Beseit. En cadascuna de les guies hi trobareu vint caminades pensades per gaudir de la muntanya, dels millors paisatges i dels indrets més bonics. Són excursions pensades per caminar amb sintonia amb la natura. Les rutes transcorren per camins ben fressats, sense dificultats tècniques i d’orientació. En cadascun dels itineraris s’hi acompanya un mapa esquemàtic i fotografies.
8-guilleries-collsacabra-ca_

 

En família i per nens. Excursions d’iniciació a la muntanya

Aquesta col·lecció de l’editorial Piolet compte amb quatre guies d’excursions d’iniciació a la muntanya. És una obra que us permetrà conèixer alguns dels racons més bonics i significatius del Pirineu català i andorrà, així com de la Catalunya Nord. La majoria d’itineraris estan pensats per fer amb nens majors de 10 anys. El seu autor, en Carles Gel, és un dels escriptors més prolífics de guies de muntanya de casa nostra.

poridentidad

 

Excursions amb nens des d’una àrea de pícnic

Totes les guies d’aquesta col·lecció de Cossetània edicions tenen la particularitat que les rutes proposades comencen i acaben en una àrea de pícnic. S’hi recullen un total de dotze itineraris. Són guies fàcils i entenedores amb informació detallada, pensades per fer en família. Hi trobareu també consells pràctics per anar d’excursió amb nens, així com un recull de bones pràctiques a la muntanya. Els seus autors són la Barbara Vastenavond i en Rafael Serevent.

excursionsambnensaltter-small

Estany de Mar: l’estany que volia ser mar

dissabte, 22/10/2016 (Bernat Calbetó)

I per què aquest estany té onades àvia?

Doncs, … doncs perquè és gairebé tan gran com un mar.

L’àvia Pikler sabia que després d’aquella resposta tornaria a venir de forma fulminant un altre per què. La Queralt es trobava immersa en l’etapa dels perquès, on els infants n’encadenaven un rere l’altre, sense escoltar en prou feines la resposta de l’adult. En aquest cas, la resposta de l’àvia Pikler havia estat del tot sincera. Les aigües turqueses de l’Estany de Mar formaven insipients onades que rompien tímidament contra les roques que encerclaven l’estany. Aquella massa d’aigua era tal com el mar.

P1090620-min

EL Bessiberi Nord custodia eL Llac de Mar, un dels estanys més grans del Pirineu.© Bernat Calbetó

A l’estiu,  la circulació de vehicles per la Val de Valarties només estava permesa fins al Pònt deth Ressèc. L’àvia Pikler havia optat per agafar un dels taxis que sortia des del punt d’informació per estalviar-se una hora llarga de pista polsegosa fins a Pontet de Rius, on començava el sender que enfilava decidit fins al refugi de Restanca. L’ascens fins al refugi  era exigent. Tres-cents metres de desnivell positiu que s’havien de superar en un tram relativament curt. El patró sempre era el mateix. La Queralt, en veure el camí costerut, es llençava de pet a la motxilla. Ella volia baixades bèsties! A poc a poc, la seva àvia l’anava persuadint per a què caminés: veus aquests tronquets que hi ha terra, quina roca més xula per enfilar-se, mira un osset! (havia comprat petits ossets de cartró amb la intenció d’amagar-los al llarg del camí). Finalment, cansada, la Queralt reclamava de nou tornar a la cadira.

El refugi de Restanca recordava més un edifici d’una companyia elèctrica de principis del s.XX que no pas una rústica cabana dels Alps de parets i porticons de fusta. Situat dins dels límits del Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici era un dels refugis més grans del Pirineu català. A l’estiu,  acollia bona part dels participants de la popular travessa de Carros de foc. L’estany de Restanca, reconvertit en un embassament, s’encarregava de recol·lectar les aigües provinents del circ lacustre de Rius i de recanalitzar-les cap al centre de la vall.

 L’àvia Pikler i la Queralt s’havien instal·lat en una habitació de mitja dotzena de lliteres al darrer pis del refugi. Des d’aquella cambra  que desprenia un fort tuf de mitjons podien albirar la totalitat de l’estany de Restanca a través d’una finestra oberta de bat a bat. A la Queralt li sobtava compartir habitació amb un grapat d’excursionistes de qui no en sabia el seu nom. Potser és per això que abans d’enfundar-se en el seu llençol de seda s’enfilava per les lliteres interrogant cadascun dels inquilins que, cordialment, atenien les seves preguntes. Abans de cloure l’ull, l’àvia Pikler li explicà un conte a cau d’orella. La veu dolça de la seva àvia l’ha deixà adormida a l’instant. Els primers roncs de l’habitació no tardaren en arribar.

P1090559-min

P1090560-min

Les aigües gèlides de l’Estany de Mar emmirallen la façana del refugi de Restanca.© Bernat Calbetó

Per què no veiem res àvia? -la Queralt s’havia despertat engegant una bona bateria de perquès-.

Doncs perquè hi ha boira.

I què és la boira àvia?

Doncs,… és com si caminéssim dins d’un núvol.

Com els núvols de sucre de les fires?

Exacte Queralt.

L’espesa boira embolcallava el refugi com una mare ho fa amb el seu nadó acabat de néixer. L’àvia Pikler era optimista. La muntanya ja ho tenia això. La boira acostumava a regnar a les fondalades a primera hora del matí, per aixecar-se a mesura que avançava el dia. L’ascens fins l’Estany o Llac de Mar era exigent. Calia superar tres-cents metres de desnivell en poc més d’un quilòmetre i en alguns trams no n’hi havia prou en utilitzar les cames sinó que calia subjectar-se amb les mans en alguna roca humida o en algun tronc tosc de pi negre. Els senyals de GR guiaven àvia i néta a través d’un sender que en prou feines es veia dos metres enllà.  L’Estany era a tocar i la boira, tossuda, seguia enganxada a tot el que els envoltava. De sobte, es dissipà. Havien tingut sort.

P1090565-min

La boira regne a les fondalades a primera hora del matí. © Bernat Calbetó

Les incipients onades d’escuma morien en arribar a la menuda platja de pedres de l’Estany de Mar. Mentre la seva àvia preparava el mos per agafar forces, la Queralt llençava pedretes sobre les aigües turqueses de l’estany. Estaven soles. Tenien aquell preciós tros de Pirineu per a elles dues. Gaudiren una bona estona d’aquest petit luxe, assegudes enfront la piràmide perfecta del Bessiberi Nord. Abans de marxar, la Queralt etzibà la darrera pregunta:

Però àvia això és el mar?

Sí Queralt, aquest és el mar dels Pirineus.

P1090607-min (1)

Les incipients onades de l’Estany de Mar moren en arribar a la menuda platja de pedres. © Bernat Calbetó

 

P1090612-min

Gaudint en solitud d’aquest espectacular tros dels Pirineus. © Bernat Calbetó

 

 

 

Castanyers del Montseny

diumenge, 25/09/2016 (Bernat Calbetó)

Parlar de tardor és fer-ho de les seves fagedes espaterrants, de castanyes i moniatos, dels boletaires que estacionen el vehicle al marge de la carretera i de la paleta de colors càlids que tenyeixen els boscos de fulla caduca. Parlar de la tardor és fer-ho del Montseny.

Al massís del Montseny trobem alguns castanyers que faran les delícies dels més menuts. Són arbres centenaris que per un dia es convertiran en la casa dels seus somnis.

Els castanyers centenaris del Brull

Probablement, uns dels castanyers centenaris més desconeguts i espectaculars del Montseny. Descobrir-los serà un regal per als sentits. Situats enmig d’un bosc d’alzines i roures, els immensos castanyers es troben a tocar de la fageda de la Baga de Collformic.

Per arribar-hi, haureu d’anar fins al municipi del Brull (Osona) i continuar per la carretera BV-5301, que uneix Seva amb Santa Maria de Palautordera. Al quilòmetre 30 trobareu, a mà dreta, una pista asfaltada que haureu de seguir al llarg d’un quilòmetre i mig fins a la casa de turisme rural La Morera. Des d’allí,  un sender us conduirà, en poc menys de mitja hora, fins als castanyers centenaris.

IMG_0042-min (1)

Castanyer centenari del Brull © Bernat Calbetó

 

IMG_0052-min (2)

Jugant dins l’escorça buida d’aquests arbres gegantins.   © Bernat Calbetó

 

El Castanyer de les Nou Branques

Amb gairebé 24 metres d’alçada i un perímetre de sis metres i mig, el Castanyer de les Nou Branques és un dels arbres més emblemàtics del Montseny. La seva edat (aproximadament 700 anys) i la seva forma de canelobre, l’han convertit en un arbre veritablement espectacular. Dues de les branques més grosses van ser esberlades per les fortes ventades de l’any 1987. L’any 2012, el Castanyer de les Nou Branques va ser escollit per a identificar el nou escut del poble de Viladrau.

Per arribar-hi, haureu d’anar fins al municipi de Viladrau (Osona). Un cop allí us haureu de dirigir a la Font del Sot de Can Rosell ( a 15 minuts de la Plaça Major), des d’on surt el sender local del Castanyer de les Nou Branques (marques verdes i blanques). La durada del recorregut (anar i tornar) és d’una hora i mitja.

El Castanyer de les Nous Branques és una de les principals atraccions turístiques del municipi de Viladrau. © Bernat Calbetó

El Castanyer Gros de Can Cuc

Sens dubte, ens trobem davant d’un dels arbres amb més renom del Montseny. Declarat arbre monumental, el Castanyer Gros de Can Cuc té gairebé 12 metres de perímetre. S’explica que a l’interior del seu tronc buit hi habitava un carboner que hi tenia un jaç, una taula, seients i una llar de foc (encara és visible el sutge de la xemeneia). També, dins del tronc, s’hi han arribat a ballar sardanes (tres parelles agafades correctament).

Per arribar-hi, haureu de dirigir-vos fins al municipi de Cànoves i allí agafar la carretera direcció l’embassament de Vallforners fins arribar al pàrquing. El camí està ben senyalitzat.

Castanyer.Can.Cuch.-min (1)

L’immens tronc buit del castanyer d’en Cuc havia estat la casa d’un carboner.

 

 

 

El camí vell de Núria

dijous, 1/09/2016 (Bernat Calbetó)

No tocar el cotxe. Aquesta era l’única condició que havia posat l’àvia Pikler per anar fins a Núria. Feia temps que li rondava pel cap ensenyar-li a la Queralt el santuari de l’excursionisme català, però ho havien de fer sense cotxe, com ho feien els pioners de l’excursionisme de casa nostra a mitjan del segle passat. L’operació requeria de certa logística: agafarien el tren a la Garriga fins a Ribes de Freser i, des d’allí, amb el cremallera, s’enfilarien fins al santuari de Núria. En acabat, descendirien pel camí Vell fins a Queralbs on pujarien de nou al cremallera fins a Ribes de Freser per agafar el tren cap a casa.

A començaments d’estiu, Ribes de Freser traspuava ambient excursionista. Pels obacs carrers del poble desfilaven homes i dones calçats amb botes de canya llarga i mitjons fins al genoll que empunyaven bastons telescòpics mentre es dirigien puntuals cap a l’estació del cremallera. A primera hora del matí, una multitud s’acumulava inquieta a l’andana de l’estació per tal d’assegurar-se un seient amb vistes durant la mitja hora de trajecte fins a Núria. La Queralt i la seva àvia esmorzaven en un racó alienes a aquell ambient més propi d’un matí feiner al metro de Barcelona. En sentir-se el xiulet les portes es tancaren sense vacil·lar. Alguns preferiren restar a l’andana amb l’esperança de poder gaudir d’un viatge més tranquil en el següent cremallera. A Queralbs, situada a 1230 metres d’altitud, el tren recollia els darrers passatgers abans d’iniciar el pronunciat ascens a l’antiga vall glacial de Núria.

Queralbs cremallera

El tren cremallera deté la marxa a Queralbs, punt d’inici del camí Vell de Núria.

Situat en una àmplia planícia a gairebé 2.000 metres sobre el nivell del mar i envoltat per les muntanyes que conformen l’Olla de Núria trobem el Santuari de Núria. L’actual edifici data del 1911 i té els seus orígens en l’època medieval quan s’hi construí un hospital per allotjar els pelegrins. Poc després s’hi va afegir l’hotel, famós perquè s’hi va redactar l’Estatut d’Autonomia del 1931. Segons la llegenda, Sant Gil va esculpir la imatge de la mare de Déu quan feia vida d’ermità a la vall al s.VIII. Amb la seva campana convocava els pastors, els evangelitzava davant la creu que ell mateix havia construït i els donava menjar que cuinava en una olla. Així, campana, creu i olla han esdevingut els símbols de Núria.

“La primera vegada que veus Núria quan hi arribes amb el cremallera la recordes per a tota la vida”- li havia sentit dir al seu pare. Era cert. L’àvia Pikler encara recordava el primer viatge a Núria. Era en ple hivern. Els seus ulls brillaven, mentre les seves mans glaçades subjectaven el parell d’esquís que li havia deixat el seu oncle per iniciar-se en l’esport rei d’hivern. El viatge en tren des de Barcelona havia estat una odissea. Després d’ajeure’s una bona estona a la riba de l’estany (a la Queralt li fascinaven aquelles barquetes surant per les aigües tranquil·les de l’estany) sortiren del Santuari i es dirigiren a l’Ermita de sant Gil on segons la tradició les dones que desitjaven tenir fills havien de ficar el cap a l’olla i tocar la campana.  Al coll de la Creu d’en Riba, els que pujaven des de Queralbs albiraven emocionats, per fi, el Santuari de Núria.

P1060420-min-min

L’actual edifici del Santuari de Núria es va construir a principis del s.XX.             © Bernat Calbetó

El camí  senyalitzat amb marques vermelles i blanques del GR11 (sender transpirinenc) descendia amb força envoltat per boscos de pi negre. A primera hora del matí era fàcil observar-hi isards, marmotes o el vol de grans rapinyaires, però en hora punta aquelles bestioles salvatges restaven atemorides pel rosari de persones que desfilaven per un dels itineraris més transitats del Pirineu català. Al Salt de la Cua de Cavall, la cascada esquitxava minúscules gotes sobre els cossos dels que amb la càmera volien immortalitzar un dels punts més bells del trajecte. Les aigües cristal·lines del riu Núria, fruit de la confluència dels torrents de Finestrelles, de la coma d’Eina i del Noufonts davallaven  fins a desembocar al riu Freser, a Queralbs.

cua de cavall-min

El Salt de la Cua de Cavall és un dels indrets més impressionants del camí vell.

El camí descrivia diverses llaçades a les Marrades del salt del Sastre on segons la llegenda un jove sastre, amb l’ajuda de la Verge, es va endinsar saltant de roca en roca per recuperar el seu anell de casat. L’àvia Pikler frisava per explicar a la seva néta aquesta bonica història, però ja feia estona que la Queralt estava fent companyia als angelets: s’havia quedat dormida amb el seu caparró recolzat sobre l’encoixinat de la motxilla. Després de gairebé dues hores de camí i 600 metres de desnivell negatiu àvia i neta deixaven enrere les gorges de Núria. El roure i el pi roig dibuixaven un paisatge de mitja muntanya, premonitori de l’arribada imminent a Queralbs. Les pedres que recobrien els carrers del poble no eren el millor bàlsam per a la planta dels peus adolorida de l’àvia Pikler, però les cases escrupolosament cuidades de pedra amb porticons de la fusta esdevenien un regal per a la vista. A la plaça del Raig una vintena de vehicles estacionats en bateria esperaven resignats els seus propietaris. A la Queralt i la seva àvia els esperava el cremallera. Prohibit tocar el cotxe.

 

 

5 refugis per iniciar els més petits a la muntanya

dimarts, 12/07/2016 (Bernat Calbetó)

Som molts els aficionats a la muntanya que en tenir fills es pregunten si podran seguir gaudint d’aquest medi amb els seus fills. Personalment crec que la resposta és afirmativa. Ara bé, és obvi que caldrà adaptar les activitats que hi fèiem abans a l’edat dels infants i a les seves necessitats. Sovint haurem de buscar algun asqué, quelcom que els motivi, ja sigui un petit joc de pistes o una història fantàstica ambientada en la zona que visitem. Recordem que, a diferència dels adults, els nens no caminen per caminar. Una bona manera d’iniciar-nos en família a la muntanya és començar a pernoctar en  refugis de muntanya. Per escollir quin són els més adequats haurem de tenir en compte alguns aspectes com, l’accessibilitat al refugi o els serveis que ofereixen. També haurem de tenir present el son dels nostres fills ja que en els refugis compartirem habitació amb d’altres persones.

A continuació, us oferim un recull de 5 refugis (podrien haver estat molts més). Tots ells han estat pensats per pernoctar-hi a l’estiu, quan les temperatures són benignes i no trobem presència de neu al llarg del camí. Aquests s’han escollit tenint en compte tres criteris: l’accés proper en vehicle, els serveis de què disposa i la seva ubicació en el Pirineu (hem procurat abastir diferents zones de la serralada).

Refugi d’Ulldeter

Inaugurat el 1959, l’actual refugi d’Ulldeter es va construir en substitució de l’anterior (1909) d’estil noucentista i endegat pel Centre Excursionista de Catalunya. El refugi d’Ulldeter s’ubica al terme municipal de Setcases, a la província de Girona. El refugi es troba situat a la falda del Gra de Fajol, a 2.221 metres, a prop del naixement del riu Ter. Un cop a Setcases heu de seguir per l’única carretera que hi ha i que està indicada a l’estació de Vallter 2000, són 12 Km de pujada. Un cop passat el primer pàrquing del telecadira  trobareu una indicació del Refugi d’Ulldeter i ja podeu aparcar, no cal que arribeu a l’estació de Vallter 2000. El camí surt des d’una corba i  hi ha un indicador. Des d’allí són 30 minuts de pujada fins el refugi seguint les marques de GR.

El refugi compte amb habitacions de 6 places en lliteres. És necessari portar sac de dormir o llençols. Hi ha flassades i coixins, així com calçat de recanvi per utilitzar únicament a l’interior del refugi.Ofereix servei de mitja pensió, menú de migdia i servei de bar. Té dutxes d’aigua calenta i lavabos. Des de juny fins a mitjan setembre és obert cada dia. La resta de mesos el refugi guardat només obre els caps de setmana i festius. S’ha de reservar.

Recomanem sortir ben d’hora a fer un volt per l’entorn del refugi per sentir els xiscles de les marmotes. Amb una mica de sort en podreu veure alguna.

P1070529-min

Refugi de Rebost

Situat dins del Parc natural Cadí-Moixeró, al terme municipal de Bagà (el Berguedà), el refugi Rebost es va inaugurar el 1955 després que la Unió Excursionista de Catalunya rehabilités una antiga casa de pagès per acollir els amants de l’excursionisme. Es troba a 1.640m. Per accedir-hi haureu d’anar fins a Bagà i agafar la Carretera de Coll de Pal (BV4024). Passat el km 13 a uns 200 metres hi ha una esplanada on s’ha de deixar el cotxe. Aquí és on comença un corriol de poc més d’ 1km que et porta fins al refugi.

Té capacitat per a 50 persones que es distribueixen en dues sales grans de 22 i 28 places amb lliteres de tres pisos. Ofereix servei de bar i menjador i mitja pensió. Hi ha flassades i coixins, així com calçat de recanvi per utilitzar únicament a l’interior del refugi. Està obert tots els dies des de principis de juny fins a finals de setembre. La resta de l’any és obert els caps de setmana i festius. S’ha de reservar. Per a més informació podeu consultar la seva web: www.refugirebost.cat

Recomanem les vistes sobre el Pedraforca i els macarrons de l’àpat del sopar.

El Rebost

Refugi de Juclar

Es troba situat a 2310m d’alçada al costat dels estanys de Juclar, al final de la vall d’Incles, a la parròquia de Canillo, Andorra. Entre el poble de Soldeu i El Tarter neix la carretera que puja per la Vall d’Incles. Entre Juliol i Setembre de 10h a 18h, la Vall es tanca al trànsit de vehicles, posant en marxa un transport alternatiu: un autobús que puja des del peu de la Vall. Per accedir-hi haureu de caminar més que els altres refugis que us proposem: 1hora i mitja i 470 metres de desnivell. L’esforç però, valdrà la pena ja que el contrast entre aquest paratge natural i el bullici d’Andorra la Vella és immens. Des de l’aparcament del Pont de la Baladosa, al final de la Vall d’Incles, comença el camí remuntant el riu de Juclar en direcció Est per una pista forestal que porta fins a l’encreuament de camins ben senyalitzat amb un cartell, entre el Siscaró i Juclar. Seguint en direcció est cap a Juclar i, tot seguint una variant del GR10 i GRP, es troba una petita àrea recreativa on emplenar les cantimplores. Tot seguit el camí comença a enfilar més dret i avança fins prop de la presa del Primer Estany de Juclar. Uns metres cap a la dreta es troba el Refugi de Juclar.

El refugi està guardat durant els mesos d’estiu, de l’1 de juny al 30 de setembre. Disposa de 43 places, dutxa solar, wc ecològic, servei de menjars i begudes i zona de cuina lliure. Per a més informació podeu consultar la seva web: www.refugidejuclar.com

Recomanem passejar pel contorn del llac de Juclar (el més gran d’Andorra) en caure el dia. 

Refugi de Juclar

 

Refugi Colomina

El refugi Colomina es troba al sector meridional del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici a 2.395 metres d’altitud. Fou construït a la ribera de l’estany Colomina el 1917. Inicialment hi vivia l’enginyer suís Keller que dirigia el que va significar la primera gran obra hidroelèctrica de l’Estat. Acabades les obres de la zona lacustre de la Vall Fosca, la companyia FECSA va cedir la gestió del refugi a la FEEC, que l’inaugurà com a allotjament muntanyenc l’any 1973. Per accedir-hi cal anar fins a la Torre de Capdella i des d’allí fins al pantà de Sallente. A l’estiu un telefèric s’enfila des del pantà de Sallente fins a l’estany Gento. A partir d’aquest punt haureu de caminar 45 minuts fins al refugi.

El refugi té una capacitat de 40 persones i ofereix servei de menjars, begudes, wc, dutxes d’aigua calenta, calefacció i Internet. És un dels 9 refugis per on passa  la popular travessa Carros de Foc. Per a més informació podeu consultar la web: www.feec.cat/refugi/refugi-colomina.

Recomanem agafar el telefèric que s’enlaira fins l’estany Gento. Els més petits gaudiran d’una experiència inoblidable.

refugi Colomina

Refugi dera Honeria

A la vall de Toran, a la Val d’Aran, hi trobem el Refugi dera Honeria, a 1.015 metres d’altitud. Per arribar-hi haureu d’agafar la N-230 fins a Pontaut ( població entre Les i la frontera amb França) i en la cruïlla agafar direcció Canejan i continuar fins al trencat al poble de Sant Joan de Toran. Una vegada arribat en aquest punt heu  de continuar 8 km més per la carretera asfaltada. S’arriba en cotxe fins al mateix refugi.

El refugi compte amb 30 places. Ofereix servei de bar, menjars, cuina lliure, wc i dutxa d’aigua calenta. Per a més informació podeu consultar la web: www.refugiohoneria.com

Recomanem deixar-vos aconsellar pel guarda per tal de planificar les excursions per l’entorn del refugi.

Refugi dera Honeria

 

L’alzina de can Valls

dimarts, 21/06/2016 (Bernat Calbetó)

A l’àvia Pikler sempre l’havien captivat els arbres centenaris on calien tres persones pel cap baix per encerclar la seva gegantina soca. Se n’havia fet un fart d’enfilar-se tronc amunt, de branca en branca i de convertir la soca buida dels faigs del Brull en improvisades cabanes per protegir-se del llop ferotge. Ja feia dies que li rondava pel cap transmetre la seva dèria pels arbres centenaris a la seva néta. Començarien per l’alzina de can Valls, una alzina immensa que es podia distingir, entre la massa boscosa, des del balcó de casa de la Queralt i que comptava amb l’honor d’ésser la més gruixuda del Montseny.

P1080501-min

Amb 5,40 metres de volta de soca l’alzina de can Valls és la més gruixuda del Montseny. © Bernat Calbetó

Un pet en forma de xocolatina, com els que deixava anar el tió per Nadal, amagada en els diminuts orificis del tronc era l’excusa perfecta per motivar la Queralt. “Anem a buscar un pet, anem a buscar un pet” exclamava mentre la seva àvia acabava d’enllestir la motxilla. El cotxe avançava sobre una pista que els dies sense pluja havien convertit en un mar de pols. A banda i banda, la munió de pins i alzines suplicaven una mica d’aigua per a les seves arrels profundes arrelades al vessant sud-oest del massís del Montseny. Havien aparcat a Sant Cristòfol de Monteugues, una ermita d’origen romànic situada en un collet boscós i que segons la llegenda el rei dels francs i fill de Carlemany, Lluís I el Pietós, havia manat construir en memòria de la seva victòria contra als sarraïns prop del turó de Sant Cristòfol.

P1080511-min-min

Sota l’ombra d’aquesta immensa alzina es contempla la plana vallesana, la Mola, Collserola i el mar. © Bernat Calbetó

La Queralt s’havia escarxofat ràpidament a la motxilla. Tot i que amb gairebé tres anys ja gaudia de les capacitats motrius per caminar una estona, quan el camí feia pendent li apareixien tots els mals. L’àvia era conscient que en breu ja no la podria carretejar a la motxilla i que llavors començaria una etapa difícil en què el pes dels infants és excessiu per dur-los a l’esquena i, a la vegada, encara no caminen suficient com per emprendre excursions de certa distància. En un quart d’hora s’havien plantat a l’esplanada que albergava amb tots els honors l’alzina centenària. Estaven soles. És el que tenia sortir a voltar els dilluns; poder gaudir en exclusiva d’aquells petits tresors que oferia la naturalesa. La Queralt trepava tronc amunt sota l’esguard i les indicacions de la seva àvia que, en cada moviment de la seva néta, rememorava la seva infantesa a la casa de pagès del Brull. La Queralt havia convertit aquell  tronc tosc en un fantàstic tobogan.  Un pet, un pet! Acabava de trobar una moneda de xocolata en un dels orificis de la soca.

P1080506-min

Enfilar-se pel seu extens tronc o convertir la seva soca gegant en un tobogan són algunes de les opcions que ofereixen els arbres centenaris. © Bernat Calbetó

A l’àvia Pikler li agradava recitar de memòria el nom de cadascuna de les muntanyes, serralades o pobles quan obtenia una bona panoràmica. Ho havia fet amb les seves filles i com una persona de costums ho seguiria fent amb la seva néta:  “Veus Queralt, això és la plana vallesana i més enllà hi ha la serralada Litoral amb Collserola i el Garraf. I allà hi ha casa teva”. Ajagudes sobre el prat ressec aprofitaven cadascun dels raigs de sol que s’escolaven entre l’espès brancatge de l’alzina per escalfar les seves galtes rosades. Havia arribat el moment de treure l’embolcall de la moneda de xocolata i embrutir de xocolata aquells morros innocents. Abans d’iniciar el descens l’àvia Pikler formularia la pregunta de rigor, aquella que sempre dibuixava un somriure d’orella a orella a la cara de la seva néta: Què vols, que baixem pel camí més planer o per la baixada bèstia? La resposta sempre era la mateixa: “La bèstia!” I les dues, agafades de la mà, corrien pendent avall mentre les seves goles deixaven anar el crit de: bestiaaaa!

P1080513-min

Moment de solitud sota l’ombra allargada de l’alzina de can Valls © Bernat Calbetó

El naixement del riu Ter

dissabte, 4/06/2016 (Bernat Calbetó)

Tot i els seus cinquanta-cinc anys l’àvia Pikler es mantenia en forma per carregar els deu quilos de la Queralt encabida en una motxilla portanadons. A mitjan estiu nombrosos vehicles restaven esparsos al marge de la carretera que enfilava fins a les pistes de Vallter. Era fàcil intuir on podien ser els seus ocupants: de camí al Bastiments, al Pic de la Dona o fent nit al refugi d’Ulldeter. Des d’una de les corbes, s’enfilava un sender fressat al marge de les aigües incipients del Ter. Com si d’un joc de pistes es tractés cada pocs metres hi havia pintades  en l’escorça tosca d’un pi negre o en un dels rocs del camí les marques vermelles i blanques del GR 11. L’àvia Pikler progressava amb un parell de pals telescòpics que l’ajudaven a mantenir el ritme constant per no defallir durant el primer tram força exigent. En vint minuts s’havien plantat al refugi d’Ulldeter. La Queralt havia quedat ben adormida recolzant les seves galtones rosades sobre un dels laterals encoixinats de la motxilla.

P1070480-min

Camí del refugi d’Ulldeter seguint els marges del riu Ter. © Bernat Calbetó

 

P1070529-min

L’actual refugi d’Ulldeter , del Centre Excursionista de Catalunya, substituí el 1959 l’antic refugi d’estil   Noucentista. © Bernat Calbetó

El traçat de les pistes d’esquí havia malmès un immens prat alpí encerclat d’est a oest pel Pic de la Dona, el Bastiments i el Gra de Fajol. Els arbres havien deixat pas a les pilones que sostenien cables d’acer quilomètrics que dibuixaven línies paral·leles al sòl. A l’hivern hi penjaven  perxes i cadires que transportaven a velocitat uniforme els amants de la neu. L’àvia Pikler hi havia lliscat per primera vegada a la dècada dels 70, quan els seus pares passaven les festes de Nadal a l’hotel Camprodon. De mare hi havia esquiat amb les seves filles i ara esperava amb ànsia que la Queralt fes els tres anys per calçar-li els seus primers esquís. Les pistes de Vallter, si les llevantades eren abundants i amb el beneplàcit del torb,  eren  idònies per iniciar-se en aquest esport d’origen nòrdic.

La Queralt seguia immersa en el seu somni profund acomodada en la seva trona reial. Tot i que a l’àvia Pikler li sabia greu que la seva néta s’estigués perdent l’espectacle que oferia el circ de muntanyes no gosava trencar el seu son.  Els excursionistes amb qui es creuaven les saludaven amb un bon dia de cortesia o un bonjour que els recordava que el país veí era a tocarRere un pendent pronunciat delimitat per canons de neu emergien les restes de l’antic refugi d’Ulldeter, un bon moment per detenir la marxa, despertar la Queralt i fer el mos.

P1070499-min

Vaques pasturant a la capçalera del riu Ter. © Bernat Calbetó

 

P1070502-min

El Bastiments i el coll de la Geganta resguarden les aigües incipients del riu Ter.  © Bernat Calbetó

El primer refugi d’Ulldeter inaugurat el 1909 es trobava emplaçat molt a prop del naixement del riu Ter a la carena del Puig dels Lladres, en un lloc privilegiat amb vistes a la vall del Ter. Aquell edifici noucentista dissenyat per Jeroni Martorell i endegat pel Centre Excursionista de Catalunya, tenia tot allò que la burgesia catalana, promotora de ciència i cultura d’aleshores, cregué necessari.  Disposava d’estació colombòfila, menjador, dormitoris, cuina, cambra fosca, observatori científic i lavabos. Els problemes amb els material per una banda i la situació històrica del moment van accelerar el procés de degradació del refugi. La Guerra Civil del 1936 al 1939, l’ocupació del refugi per les milícies alpines i el posterior abandonament van suposar el final del refugi que de manera imparable es va anar ensorrant.

P1070501-min

Restes de l’antic refugi d’Ulldeter a la carena del Puig dels lladres © Bernat Calbetó

A 2.400 metres d’altitud un cartell informatiu indicava el punt exacte del naixement del riu Ter, situat entre els trams superiors de les pistes d’alpí de El Xalet i Bac Barquins. L’àvia Pikler hi havia arribat menys sencera del que hagués desitjat, però encara tenia esma per llegir-hi el contingut sobre la Ruta del Ter, un recorregut promogut i gestionat pel consorci del Ter, que permetia enllaçar a peu i en bicicleta Ulldeter amb la desembocadura, a la Gola del Ter.

La Queralt ja feia estona que anhelava que els seus diminuts peus entressin en contacte amb el sòl, acomodar les natges a terra per jugar a “botigues” amb el miler de pedretes disperses per la superfície o potinejar amb la sorra per fer les millors croquetes del món. D’altra banda, l’àvia Pikler necessitava airejar la seva esquena amarada de suor i alliberar-se de la càrrega d’una criatura fornida de dos anys. Abans de dinar, es descalçaren les botes i s’assegueren en un banc de rocs calcaris que circumdava la surgència d’aigua. Un bon moment per delectar-se amb el paisatge mentre remullaven els peus bullents a les aigües gèlides del Ter.  Dos-cents quilòmetres avall, després del gir sobtat en arribar a la Plana de Vic, el Ter desembocava a la Mare Nostrum.

P1070511-min

Naixement del riu Ter, un bon lloc on descalçar-se les botes i remullar-hi els peus després d’una bona caminada.  © Bernat Calbetó