L’àvia Pikler havia collat el remolc biplaça a la bicicleta amb certa destresa. La Queralt ja feia estona que reclamava enfilar-se a aquella mena de carruatge de reines i princeses que la duria a través d’una antiga via fèrria per on circulaven ciclistes equipats amb mallots llampants. A mitjan maig, a Horta de Sant Joan, la intensitat del sol de quarts de deu presagiava una jornada canicular. La corrua de túnels al llarg del camí i els tolls gèlids de Fontcalda es convertirien en els millors bàlsams per suportar la calorada durant la trentena de quilòmetres que separaven les poblacions d’Horta i Xerta. “Avall que fa baixada” exclamava l’àvia Pikler mentre encadenava les primeres pedalades. El vent bufava d’esquena.

Les vies verdes s’han convertit en recorreguts idonis per fer a peu, en bicicleta o cavall.    © Bernat Calbetó

El 1882 s’iniciaren les obres de l’antiga via fèrria de la Val de Zafan entre Sant Carles de la Ràpita i la Puebla de Híjar ja que el govern de l’Aragó volia tenir port de mar per tal d’explotar els seus productes. Tot i que es va inaugurar 60 anys després, el projecte es va completar parcialment i la via finalitzà a Tortosa. El ferrocarril estigué en servei durant 31 anys i es tancà definitivament el 1973 a causa del seu desús. Avui en dia, la via verda s’ha convertit en una ruta turística de primer ordre per a les comarques de la Terra Alta i el Baix Ebre. Al Principat enllaça els municipis de Tortosa i Arnes: una cinquantena de quilòmetres que es poden fer a peu, a cavall o en bicicleta. A través de la via verda de la Val de Zafan podreu descobrir pobles com Pinell del Brai, Prat de Comte, Bot, Horta de Sant Joan, Xerta o Benifallet. Recentment s’ha senyalitzat el traçat que va de Tortosa fins a la desembocadura del riu Ebre(Riumar).

Durant les obres de la via fèrria es construïren ponts i túnels per tal d’adequar el recorregut a l’orografia del terreny. © Bernat Calbetó

La vegetació mediterrània (matollars i pinedes) predomina a banda i banda de l’actual via verda. © Bernat Calbetó

La Queralt viatjava asseguda en una cadireta frontal que la seva àvia havia instal·lat per tal que gaudís del paisatge en lloc de la visió monòtona de la seva esquena. Tot i que només sabia comptar fins a dos (els anys que tenia), l’àvia Pikler se la imaginava comptant el nombre de túnels pels quals anaven transitant: 8,9,10…. El pi blanc i els matollars predominaven a banda i banda de l’asfalt que recobria les antigues vies fèrries per on anys ençà circulava el Sarmentero (nom amb què es coneixia el tren que recorria la Val de Zafan). Les estacions de Bot i Prat de Comte s’havien convertit en edificis sense ànima tapiats amb maons. A l’exterior, les taules de pícnic i els panells informatius eren el testimoni de la transformació de la infraestructura fèrria en via verda.

Escarxofada entre els coixins del remolc, la Queralt ja feia estona que xumava la cantimplora d’aigua. La seva àvia li havia promès que estrenaria els braçals que havia comprat el dia abans en una benzinera camí d’Horta de Sant Joan, en petites piscines d’aigua cristal·lina. Allà sí que  podria fer el que ella en deia “planxassos” (llançar-se de panxa sobre la superfície de l’aigua). El riu Canaleta estava minat de gorgs. Alguns hi remullaven els peus, d’altres bronzejaven el cos nu estirats sobre roques calcàries i els més agosarats s’hi submergien de ple. Per dinar, s’entaularen a l’àrea de pícnic, al costat del Santuari de la Mare de Déu de la Fontcalda. “Vull tuita, vull tuita” exclamava la Queralt empunyant la forquilla. Rere aquell edifici d’estil neoclàssic engoliren la millor truita de patates del món.

El remolc s’ha convertit en un accessori imprescindible per a la pràctica del cicloturisme amb nadons o infants petits. © Bernat Calbetó

La Queralt s’havia quedat adormida. Mai fallava. Sempre que s’acomodava dins d’aquell giny ideat per a ciclistes viatgers, el sotragueig del remolc l’ha deixava ben hipnotitzava. L’àvia Pikler sentia curiositat per conèixer  “La Catedral del Vi”, un gran Celler Cooperatiu d’estil modernista situat a Pinell de Brai L’estació però, quedava lluny del nucli urbà i la carretera era l’única forma d’accedir al poble: una opció que no contemplava anant en bicicleta i remolc. L’antiga estació de Benifallet s’havia transformat en un hostal acollidor, idoni per fer-hi parada i fonda i recuperar forces per a l’etapa següent. Però la imminent presència de l’Ebre era massa temptadora com per detenir la marxa. En el curs baix, el majestuós riu ibèric davallava decidit camí de la desembocadura més digne que tot riu pot desitjar: el Delta de l’Ebre. Xerta era a tocar.

L’antiga estació de tren de Benifallet reconvertida en allotjament. © Bernat Calbetó

L’olor de cítrics impregnava tot el poble. Centenars de tarongers s’arrengleraven en camps que circumdaven la vila de Xerta. Després d’instal·lar-se a l’alberg Assut, un allotjament pensat per a cicloturistes, passaren la tarda al marge del riu, assegudes en una plataforma de formigó on un parell de joves pescadors llençaven l’ham als silurs submergits a l’Ebre. L’endemà, arribarien a Tortosa on el majestuós pont del ferrocarril sobre l’Ebre, de dos-cents vint-i-quatre metres de bigues de ferro,  es convertiria en el colofó a dos dies d’incomptables pedalades.

El majestuós pont del ferrocarril sobre l’Ebre ens dóna la benvinguda en arribar a Tortosa. © Bernat Calbetó