El camí vell de Núria

No tocar el cotxe. Aquesta era l’única condició que havia posat l’àvia Pikler per anar fins a Núria. Feia temps que li rondava pel cap ensenyar-li a la Queralt el santuari de l’excursionisme català, però ho havien de fer sense cotxe, com ho feien els pioners de l’excursionisme de casa nostra a mitjan del segle passat. L’operació requeria de certa logística: agafarien el tren a la Garriga fins a Ribes de Freser i, des d’allí, amb el cremallera, s’enfilarien fins al santuari de Núria. En acabat, descendirien pel camí Vell fins a Queralbs on pujarien de nou al cremallera fins a Ribes de Freser per agafar el tren cap a casa.

A començaments d’estiu, Ribes de Freser traspuava ambient excursionista. Pels obacs carrers del poble desfilaven homes i dones calçats amb botes de canya llarga i mitjons fins al genoll que empunyaven bastons telescòpics mentre es dirigien puntuals cap a l’estació del cremallera. A primera hora del matí, una multitud s’acumulava inquieta a l’andana de l’estació per tal d’assegurar-se un seient amb vistes durant la mitja hora de trajecte fins a Núria. La Queralt i la seva àvia esmorzaven en un racó alienes a aquell ambient més propi d’un matí feiner al metro de Barcelona. En sentir-se el xiulet les portes es tancaren sense vacil·lar. Alguns preferiren restar a l’andana amb l’esperança de poder gaudir d’un viatge més tranquil en el següent cremallera. A Queralbs, situada a 1230 metres d’altitud, el tren recollia els darrers passatgers abans d’iniciar el pronunciat ascens a l’antiga vall glacial de Núria.

Queralbs cremallera

El tren cremallera deté la marxa a Queralbs, punt d’inici del camí Vell de Núria.

Situat en una àmplia planícia a gairebé 2.000 metres sobre el nivell del mar i envoltat per les muntanyes que conformen l’Olla de Núria trobem el Santuari de Núria. L’actual edifici data del 1911 i té els seus orígens en l’època medieval quan s’hi construí un hospital per allotjar els pelegrins. Poc després s’hi va afegir l’hotel, famós perquè s’hi va redactar l’Estatut d’Autonomia del 1931. Segons la llegenda, Sant Gil va esculpir la imatge de la mare de Déu quan feia vida d’ermità a la vall al s.VIII. Amb la seva campana convocava els pastors, els evangelitzava davant la creu que ell mateix havia construït i els donava menjar que cuinava en una olla. Així, campana, creu i olla han esdevingut els símbols de Núria.

“La primera vegada que veus Núria quan hi arribes amb el cremallera la recordes per a tota la vida”- li havia sentit dir al seu pare. Era cert. L’àvia Pikler encara recordava el primer viatge a Núria. Era en ple hivern. Els seus ulls brillaven, mentre les seves mans glaçades subjectaven el parell d’esquís que li havia deixat el seu oncle per iniciar-se en l’esport rei d’hivern. El viatge en tren des de Barcelona havia estat una odissea. Després d’ajeure’s una bona estona a la riba de l’estany (a la Queralt li fascinaven aquelles barquetes surant per les aigües tranquil·les de l’estany) sortiren del Santuari i es dirigiren a l’Ermita de sant Gil on segons la tradició les dones que desitjaven tenir fills havien de ficar el cap a l’olla i tocar la campana.  Al coll de la Creu d’en Riba, els que pujaven des de Queralbs albiraven emocionats, per fi, el Santuari de Núria.

P1060420-min-min

L’actual edifici del Santuari de Núria es va construir a principis del s.XX

El camí  senyalitzat amb marques vermelles i blanques del GR11 (sender transpirinenc) descendia amb força envoltat per boscos de pi negre. A primera hora del matí era fàcil observar-hi isards, marmotes o el vol de grans rapinyaires, però en hora punta aquelles bestioles salvatges restaven atemorides pel rosari de persones que desfilaven per un dels itineraris més transitats del Pirineu català. Al Salt de la Cua de Cavall, la cascada esquitxava minúscules gotes sobre els cossos dels que amb la càmera volien immortalitzar un dels punts més bells del trajecte. Les aigües cristal·lines del riu Núria, fruit de la confluència dels torrents de Finestrelles, de la coma d’Eina i del Noufonts davallaven  fins a desembocar al riu Freser, a Queralbs.

cua de cavall-min

El Salt de la Cua de Cavall és un dels indrets més impressionants del camí vell

El camí descrivia diverses llaçades a les Marrades del salt del Sastre on segons la llegenda un jove sastre, amb l’ajuda de la Verge, es va endinsar saltant de roca en roca per recuperar el seu anell de casat. L’àvia Pikler frisava per explicar a la seva néta aquesta bonica història, però ja feia estona que la Queralt estava fent companyia als angelets: s’havia quedat dormida amb el seu caparró recolzat sobre l’encoixinat de la motxilla. Després de gairebé dues hores de camí i 600 metres de desnivell negatiu àvia i neta deixaven enrere les gorges de Núria. El roure i el pi roig dibuixaven un paisatge de mitja muntanya, premonitori de l’arribada imminent a Queralbs. Les pedres que recobrien els carrers del poble no eren el millor bàlsam per a la planta dels peus adolorida de l’àvia Pikler, però les cases escrupolosament cuidades de pedra amb porticons de la fusta esdevenien un regal per a la vista. A la plaça del Raig una vintena de vehicles estacionats en bateria esperaven resignats els seus propietaris. A la Queralt i la seva àvia els esperava el cremallera. Prohibit tocar el cotxe.

 

 

Be Sociable, Share!

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

Normes d'ús