Estany de Mar: l’estany que volia ser mar

I per què aquest estany té onades àvia?

Doncs, … doncs perquè és gairebé tan gran com un mar.

L’àvia Pikler sabia que després d’aquella resposta tornaria a venir de forma fulminant un altre per què. La Queralt es trobava immersa en l’etapa dels perquès, on els infants n’encadenaven un rere l’altre, sense escoltar en prou feines la resposta de l’adult. En aquest cas, la resposta de l’àvia Pikler havia estat del tot sincera. Les aigües turqueses de l’Estany de Mar formaven insipients onades que rompien tímidament contra les roques que encerclaven l’estany. Aquella massa d’aigua era tal com el mar.

P1090620-min

EL Bessiberi Nord custodia eL Llac de Mar, un dels estanys més grans del Pirineu.

A l’estiu,  la circulació de vehicles per la Val de Valarties només estava permesa fins al Pònt deth Ressèc. L’àvia Pikler havia optat per agafar un dels taxis que sortia des del punt d’informació per estalviar-se una hora llarga de pista polsegosa fins a Pontet de Rius, on començava el sender que enfilava decidit fins al refugi de Restanca. L’ascens fins al refugi  era exigent. Tres-cents metres de desnivell positiu que s’havien de superar en un tram relativament curt. El patró sempre era el mateix. La Queralt, en veure el camí costerut, es llençava de pet a la motxilla. Ella volia baixades bèsties! A poc a poc, la seva àvia l’anava persuadint per a què caminés: veus aquests tronquets que hi ha terra, quina roca més xula per enfilar-se, mira un osset! (havia comprat petits ossets de cartró amb la intenció d’amagar-los al llarg del camí). Finalment, cansada, la Queralt reclamava de nou tornar a la cadira.

El refugi de Restanca recordava més un edifici d’una companyia elèctrica de principis del s.XX que no pas una rústica cabana dels Alps de parets i porticons de fusta. Situat dins dels límits del Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici era un dels refugis més grans del Pirineu català. A l’estiu,  acollia bona part dels participants de la popular travessa de Carros de foc. L’estany de Restanca, reconvertit en un embassament, s’encarregava de recol·lectar les aigües provinents del circ lacustre de Rius i de recanalitzar-les cap al centre de la vall.

 L’àvia Pikler i la Queralt s’havien instal·lat en una habitació de mitja dotzena de lliteres al darrer pis del refugi. Des d’aquella cambra  que desprenia un fort tuf de mitjons podien albirar la totalitat de l’estany de Restanca a través d’una finestra oberta de bat a bat. A la Queralt li sobtava compartir habitació amb un grapat d’excursionistes de qui no en sabia el seu nom. Potser és per això que abans d’enfundar-se en el seu llençol de seda s’enfilava per les lliteres interrogant cadascun dels inquilins que, cordialment, atenien les seves preguntes. Abans de cloure l’ull, l’àvia Pikler li explicà un conte a cau d’orella. La veu dolça de la seva àvia l’ha deixà adormida a l’instant. Els primers roncs de l’habitació no tardaren en arribar.

P1090559-min

P1090560-min

Les aigües gèlides de l’Estany de Mar emmirallen la façana del refugi de Restanca

Per què no veiem res àvia? -la Queralt s’havia despertat engegant una bona bateria de perquès-.

Doncs perquè hi ha boira.

I què és la boira àvia?

Doncs,… és com si caminéssim dins d’un núvol.

Com els núvols de sucre de les fires?

Exacte Queralt.

L’espesa boira embolcallava el refugi com una mare ho fa amb el seu nadó acabat de néixer. L’àvia Pikler era optimista. La muntanya ja ho tenia això. La boira acostumava a regnar a les fondalades a primera hora del matí, per aixecar-se a mesura que avançava el dia. L’ascens fins l’Estany o Llac de Mar era exigent. Calia superar tres-cents metres de desnivell en poc més d’un quilòmetre i en alguns trams no n’hi havia prou en utilitzar les cames sinó que calia subjectar-se amb les mans en alguna roca humida o en algun tronc tosc de pi negre. Els senyals de GR guiaven àvia i néta a través d’un sender que en prou feines es veia dos metres enllà.  L’Estany era a tocar i la boira, tossuda, seguia enganxada a tot el que els envoltava. De sobte, es dissipà. Havien tingut sort.

P1090565-min

La boira regne a les fondalades a primera hora del matí

Les incipients onades d’escuma morien en arribar a la menuda platja de pedres de l’Estany de Mar. Mentre la seva àvia preparava el mos per agafar forces, la Queralt llençava pedretes sobre les aigües turqueses de l’estany. Estaven soles. Tenien aquell preciós tros de Pirineu per a elles dues. Gaudiren una bona estona d’aquest petit luxe, assegudes enfront la piràmide perfecta del Bessiberi Nord. Abans de marxar, la Queralt etzibà la darrera pregunta:

Però àvia això és el mar?

Sí Queralt, aquest és el mar dels Pirineus.

P1090607-min (1)

Les incipients onades de l’Estany de Mar moren en arribar a la menuda platja de pedres

 

P1090612-min

Gaudint en solitud d’aquest espectacular tros dels Pirineus

 

 

 

Be Sociable, Share!

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús