Arxiu del mes: febrer 2017

El castell de Burriac

dissabte, 18/02/2017

Havien deixat el cotxe al capdamunt del poble de Cabrera de Mar, a l’aparcament de la Font Picant, reconvertit en un berenedor. Al gener, aquell indret, desprenia ferum de calçots i carn a la brasa. La Queralt s’hi hagués quedat, sucant aquelles seves llargadures a la salsa de romesco amb un pitet llarg fins als genolls, però la promesa d’una paella al port de Mataró en baixar del castell de Burriac era massa temptadora. L’àvia Pikler n’hi havia donat la seva paraula. Per un dia s’havia convertit en l’àvia que consenteix als seus néts.

Declarat “bé cultural d’interès nacional” el castell de Burriac es troba al cim de la muntanya de Burriac, al costat est del Parc de la Serralada Litoral, a 401 metres d’altitud. S’alça en un punt estratègic des d’on s’albiren magnífiques vistes de la costa i la plana del Maresme, des de Vilassar fins a Caldes d’Estrac. El castell té els seus orígens en els segles X-XII i se’l considera un exemple de castell roquer ja que està construït en una roca, en el cim d’un penyal.  Hi ha molts itineraris per visitar el castell. El més senzill i apte per a les famílies comença al centre de Cabrera.

La torre de l’homenatge emergeix entre les restes del castell. © Bernat Calbetó

Era la primera vegada que la Queralt carregava una motxilla per anar d’excursió. Fins llavors només l’havia duta per anar a l’escola i la seva àvia creia que havia arribat el moment que comencés a portar algunes petites pertinences, ja fos la seva cantimplora o les galetes de l’esmorzar. La Queralt ho havia acceptat de bon grat i omplia la motxilla de “tronquets” i “pedretes” que acabarien més tard a la botiga de la seva habitació. Els diumenges, aquella era una excursió popular entre els cabrerencs que sortien a estirar les cames o a passejar el gos abans de baixar de nou a dinar a casa. També ho era, entre les famílies que fugien de la ciutat buscant la verdor dels boscos mediterranis de la Serralada litoral.

La pista s’enfilava sense gaire concessions enmig d’un bosc de pi blanc que revestia la muntanya de Burriac. L’àvia Pikler agraïa els senders que trencaven a mà dreta de la monòtona pista i que feien drecera camí cap al castell. Al tram final,  les cames menudes de la Queralt patien les conseqüències del fort pendent. La seva àvia l’arrossegava tirant del braç com un remuntador d’una pista d’esquí mentre que d’altres pares optaven per carregar els seus fills a collibè. Unes empinades escales de pedra i un estret sender conduïren àvia i néta  a la porta principal. Acabaven de creuar la muralla.

De la pista principal en surten alguns senders que fan drecera camí del castell. © Bernat Calbetó

 

Els caps de setmana el castell de Burriac és un indret força concorregut. © Bernat Calbetó

Dalt del castell s’hi concentraven els que arribaven des dels diferents itineraris que gaudien de la recompensa que ofereix sempre tot cim: les seves vistes. La Queralt progressava sobre un bloc de pedra centenari com si fos l’estructura d’un parc infantil. Un cop dalt posava el cul sobre les pedres desgastades pels pas del temps i deixava lliscar el seu cos com si es tractés d’un tobogan. El sol d’hivern escalfava la cara de l’àvia Pikler que amb la mirada fixada a l’horitzó escrutava el paisatge per tal d’esbrinar el nom de cada indret: Mataró, Barcelona, Turó de l’Home, … Les vistes sobre el litoral eren espaterrants.

-Veus allò d’allà Queralt? Allò és Barcelona i als nostres peus, Mataró.

-Has dit Mataró àvia? -va exclamar la Queralt-. Paella, paella!

Des del castell de Burriac s’obtenen magnífiques vistes de la costa i de la plana del Maresme. © Bernat Calbetó