Estanys de Tristaina

Creuar la frontera andorrana a mitjan anys 80 era tota una peripècia. L’àvia Pikler solia comprar-hi quilos de sucre refinat, formatge de bola i unes bambes esportives d’allò més xules que procurava embrutar lleugerament abans de travessar de nou la duana. Aquell dissabte de principis de tardor l’ambient a la frontera era més avait desolador. Les vacances d’estiu ja eren història i les primers flocs de neu que donaven el tret de sortida a la temporada d’esquí encara tardarien en arribar. “És el millor moment per anar a Andorra”, deia l’àvia Pikler a les seves amigues, que no entenien com en lloc de remullar el seu cos a Caldea i botiguejar per carrers i grans superfícies, es dedicava a malmetre els seus peus per valls i cims.

Àvia i néta s’havien allotjat en un petit hotel de muntanya de la parròquia d’Ordino, d’aquells que la recepció fa olor de llar de foc i sents cruixir el terra de fusta sota els teus peus. Sobre el llit de matrimoni l’àvia Pikler havia desplegat el mapa amb la intenció de fer un darrer cop d’ull a la ruta dels estanys de Tristaina mentre la Queralt es dedicava a pintar un dibuix que havia deixat a mitges abans de sortir de casa. Aquell nit anirien a dormir ben d’hora. El país dels Pirineus les estava esperant.

La ruta dels Estanys de Tristaina és una de les més belles del Pirineu andorrà @Bernat Calbetó

Situada a la Parròquia d’Ordino, la vall de Trisitaina és una de les més seductores del Pirineu andorrà. El tres estanys d’alta muntanya que recullen les aigües gèlides del pic de Trisitaina (2.878 metres) són sens dubte el més destacat de la ruta. L’Estany Primer, el més petit, és el que té les aigües més blaves. L’Estany del Mig resta envoltat de penyalars i turons i, l’últim, l’Estany de Més Amunt té forma circular i està ubicat en un característic entorn glacial d’alta muntanya. La ruta circular dels estanys de Tristaina recorre una distància de 4,4 quilòmetres amb un desnivell positiu de 220 metres. El punt d’inici de l’itinerari és l’estació d’esquí de Vallnord, situada al sector Arcalís, al costat del restaurant La Coma.

L’esplèndid circ amb la serra de Tristaina al fons @Bernat Calbetó

A primera hora del matí, una corrua d’excursionistes  progressava en fila índia fins als estanys de Tristaina. Ni el sol tímid de tardor ni el vent gèlid que regnava a dos mil metres d’altitud frenava les ànsies de les desenes d’ànimes que al llarg de la setmana havien exhaurit el dipòsit d’energia en ciutats desangelades. Colles d’amics, famílies i parelles ensucrades compartien sender en una de les rutes més populars del Pirineu andorrà. La Queralt havia esmorzat en el bufet de l’hotel tot el que el seu petit estómac li havia permès. La seva sang transportava el sucre fins al punt més recòndit del seu cos. La seva àvia, carregada amb una motxilla per passar el dia, en prou feines la podia seguir. En un tres i no res s’havien plantat en un modest coll des d’on s’albirava l’Estany del Mig, lleugerament elevat per sobre dels seus caps i l’Estany Primer, el més petit de tots. Fou l’àvia Pikler, que pràcticament no havia esmorzat res, qui suplicà a la seva néta detenir la marxa per fer un mos. Ambdues reposaren sobre un prat de festuca a la riba occidental de l’Estany del Mig: la millor platja del Pirineu.

L’Estany del Mig amb l’imponent Pic de Tristaina al fons @Bernat Calbetó

La Queralt s’arrapava a les roques que vorejaven l’Estany del Mig per no perdre l’equilibri. Era un camí divertit, gens fresat, que s’intuïa entre blocs de granit i arbusts de neret. L’esforç es veié recompensat per la presència de l’Estany de Més Amunt, encaixonat sota la muralla imponent del pic de Tristaina i cobert de glaç gairebé sis mesos a l’any. A principis de tardor, granotetes que fins fa quatre dies havien estat capgrossos nedaven a la riba de l’estany. Àvia i néta, amb els camals dels pantalons arremangats, s’entretenien a atrapar-les i les dipositaven suament sobre el palmell de la mà. Sobre de l’Estany de Més Amunt, s’obtenia una de les millors panoràmiques de tota la ruta; un bon lloc per treure la càmera i immortalitzar la fusió entre el circ, els estanys i tota la vall. El darrer tram descendiren decidides fins a l’Estany Primer,  on tancaren el cercle. Camí de casa, la Queralt en deixà anar una de les seves: Àvia, trobo que no s’hi han trencat gaire el cap a l’hora de pensar el nom dels tres estanys.

Aigües cristal·lines de l’Estany del Mig @ Bernat Calbetó

Les primeres neus de tardor emblanquinen les muntanyes rere els arbusts de neret @Bernat Calbetó

 

Be Sociable, Share!

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús