Arxiu de la categoria ‘A peu’

Savassona

divendres, 18/05/2018

A la Queralt tot allò relacionat amb el món de la màgia la fascinava. Si més no, durant les darreres setmanes, on a l’escola havien après petits trucs de màgia que feien les delícies dels més grans de casa. Potser per això, aquesta vegada la seva àvia havia decidit que aquell dissabte anirien d’excursió fins un dels indrets més màgics de casa nostra: Savassona.

Situat dins l’Espai Natural de Gulleries-Savassona, a la comarca d’Osona, el bonic Pla de Savassona gaudeix d’un conjunt de pedres gravades amb creus i figures que van des del Neolític fins a l’Edat mitjana. Destaquen la singular i monumental pedra de gres anomenada el Dau, la gran Pedra dels Sacrificis, la pedra de les Bruixes o la pedra de l’Home. És un indret molt freqüentat per escaladors de bloc que aprofiten les grans roques per escalar-hi.

Era fàcil d’entendre per què aquella immensa pedra que semblava literalment caiguda del cel l’anomenaven el Dau. La seva forma no en deixava cap dubte. Un immens bloc de pedra de gres restava sobre un pla envoltat de pins roigs, com si un immens dau hagués caigut del cel a mitja partida de parxís d’una colla d’extraterrestres. Els escaladors aprofitaven qualsevol escletxa per inserir els seu afilats dits untats de magnesi i així progressar sobre roques impossibles. A la Queralt li feien gràcia aquells escladors carregats amb aquells immensos matalassos a l’esquena. En el pitjor dels casos aquell tou artilugi els permetria aullegerir l’impacte de la caiguda.

El Dau, amb la seva singular forma, és un dels elements més destacats del Pla de Savassona ©BC

Acostumada com estava la Queralt a fer incisions sobre el fang a l’escola, aquelles peculiars pedres gravades amb creus i figures tampoc li resultaven tan estranyes. La pedra de les Bruixes amb més d’un centenar de representacions en forma de creu, ferradures, cassoletes i cercles era testimoni de la necessitat dels nostres ancestres d’expressar-se a través de l’art. La pedra de l’Home era una figura antropomorfa amb un traç ben definit, molt simple i desproporcionada. Era fàcil identificar-hi un gran cap amb ulls i boca, i el cos amb dues cames curtes amb peus i el braç dret enganxat al cos i l’esquerre formant angle recte sobre l’abdomen. Àvia i néta restaren una bona estona contemplant aquella curiosa figura humana.

Els panells informatius faciliten la interpretació dels símbols ©BC

 

La pedra de les Bruixes amb més d’un centenar de creus i figures gravades ©BC

Des del mateix pla, un corriol menava a la Pedra dels Sacrificis, un bloc de quatre-centes tones de pes de nom ben suggeridor. A l’àvia Pikler li agradava explicar com aquells solcs gravats a la pedra eren una mena de reguerots per on s’escolava la sang quan les tribus neolítiques feien sacrificis humans i animals. Tot i així, el més probable és que aquests solcs eren les guies que sostenien les teulades de les cabanes neolítiques construïdes a sota la roca.

Abans de marxar, àvia i néta pujaren al turó de l’ermita de Sant Feliuet per reposar en un dels bancs amb millors vistes del món. Des d’allí, en un dia clar, s’albiraven les muntanyes del Pirineu i la serralada Transversal, així com els majestuosos meandres que el riu Ter dibuixava sobre la Plana. Aquell indret havia captivat la Queralt: la millor font d’inspiració per als seus propers trucs de màgia.

La pedra dels Sacrificis, un dels blocs de pedra més màgics de la zona ©BC

Des de l”ermita de sant Feliuet, enfilada dalt d’un turó, s’obté una panoràmica privilegiada ©BC

Els bassiols són petits tolls d’aigua tallats a la roca ©BC

 

Estanys de Tristaina

dimecres, 22/11/2017

Creuar la frontera andorrana a mitjan anys 80 era tota una peripècia. L’àvia Pikler solia comprar-hi quilos de sucre refinat, formatge de bola i unes bambes esportives d’allò més xules que procurava embrutar lleugerament abans de travessar de nou la duana. Aquell dissabte de principis de tardor l’ambient a la frontera era més avait desolador. Les vacances d’estiu ja eren història i les primers flocs de neu que donaven el tret de sortida a la temporada d’esquí encara tardarien en arribar. “És el millor moment per anar a Andorra”, deia l’àvia Pikler a les seves amigues, que no entenien com en lloc de remullar el seu cos a Caldea i botiguejar per carrers i grans superfícies, es dedicava a malmetre els seus peus per valls i cims.

Àvia i néta s’havien allotjat en un petit hotel de muntanya de la parròquia d’Ordino, d’aquells que la recepció fa olor de llar de foc i sents cruixir el terra de fusta sota els teus peus. Sobre el llit de matrimoni l’àvia Pikler havia desplegat el mapa amb la intenció de fer un darrer cop d’ull a la ruta dels estanys de Tristaina mentre la Queralt es dedicava a pintar un dibuix que havia deixat a mitges abans de sortir de casa. Aquell nit anirien a dormir ben d’hora. El país dels Pirineus les estava esperant.

La ruta dels Estanys de Tristaina és una de les més belles del Pirineu andorrà ©BC

Situada a la Parròquia d’Ordino, la vall de Trisitaina és una de les més seductores del Pirineu andorrà. El tres estanys d’alta muntanya que recullen les aigües gèlides del pic de Trisitaina (2.878 metres) són sens dubte el més destacat de la ruta. L’Estany Primer, el més petit, és el que té les aigües més blaves. L’Estany del Mig resta envoltat de penyalars i turons i, l’últim, l’Estany de Més Amunt té forma circular i està ubicat en un característic entorn glacial d’alta muntanya. La ruta circular dels estanys de Tristaina recorre una distància de 4,4 quilòmetres amb un desnivell positiu de 220 metres. El punt d’inici de l’itinerari és l’estació d’esquí de Vallnord, situada al sector Arcalís, al costat del restaurant La Coma.

L’esplèndid circ amb la serra de Tristaina al fons ©BC

A primera hora del matí, una corrua d’excursionistes  progressava en fila índia fins als estanys de Tristaina. Ni el sol tímid de tardor ni el vent gèlid que regnava a dos mil metres d’altitud frenava les ànsies de les desenes d’ànimes que al llarg de la setmana havien exhaurit el dipòsit d’energia en ciutats desangelades. Colles d’amics, famílies i parelles ensucrades compartien sender en una de les rutes més populars del Pirineu andorrà. La Queralt havia esmorzat en el bufet de l’hotel tot el que el seu petit estómac li havia permès. La seva sang transportava el sucre fins al punt més recòndit del seu cos. La seva àvia, carregada amb una motxilla per passar el dia, en prou feines la podia seguir. En un tres i no res s’havien plantat en un modest coll des d’on s’albirava l’Estany del Mig, lleugerament elevat per sobre dels seus caps i l’Estany Primer, el més petit de tots. Fou l’àvia Pikler, que pràcticament no havia esmorzat res, qui suplicà a la seva néta detenir la marxa per fer un mos. Ambdues reposaren sobre un prat de festuca a la riba occidental de l’Estany del Mig: la millor platja del Pirineu.

L’Estany del Mig amb l’imponent Pic de Tristaina al fons ©BC

La Queralt s’arrapava a les roques que vorejaven l’Estany del Mig per no perdre l’equilibri. Era un camí divertit, gens fresat, que s’intuïa entre blocs de granit i arbusts de neret. L’esforç es veié recompensat per la presència de l’Estany de Més Amunt, encaixonat sota la muralla imponent del pic de Tristaina i cobert de glaç gairebé sis mesos a l’any. A principis de tardor, granotetes que fins fa quatre dies havien estat capgrossos nedaven a la riba de l’estany. Àvia i néta, amb els camals dels pantalons arremangats, s’entretenien a atrapar-les i les dipositaven suament sobre el palmell de la mà. Sobre de l’Estany de Més Amunt, s’obtenia una de les millors panoràmiques de tota la ruta; un bon lloc per treure la càmera i immortalitzar la fusió entre el circ, els estanys i tota la vall. El darrer tram descendiren decidides fins a l’Estany Primer,  on tancaren el cercle. Camí de casa, la Queralt en deixà anar una de les seves: Àvia, trobo que no s’hi han trencat gaire el cap a l’hora de pensar el nom dels tres estanys.

Aigües cristal·lines de l’Estany del Mig ©BC

Les primeres neus de tardor emblanquinen les muntanyes rere els arbusts de neret ©BC

 

El circ de Colomers

dimecres, 30/08/2017

A l’Àvia Pikler li hagués agradat remullar el seu cos a l’Hotel Banhs de Tredòs per en acabat sotmetre’l a un massatge relaxant. Sempre havia somiat arribar-hi sobre un trineu tirat per gossos siberians i quedar-s’hi aïllada durant un període de temps indefinit fins que el cap de la seva feina la trobés a faltar. A l’estiu però, el pàrquing de Pont de Banhs era més aviat una muntanya de pols fruit del vaivé de vehicles provinents dels pobles de l’Aran. Per tal d’estalviar-se la monòtona pista que resseguia la vall de Tredós fins a un petit aparcament reservat als guardes del refugi de Colomers, havien decidit agafar un taxi. A l’estiu, furgonetes de nou places recorrien el trajecte plenes de turistes disposats a explorar un dels el circs glacials més imponents del Pirineu.

Situat al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, a la Val d’Aran, el circ de Colomers està format per un conjunt de cims força abruptes que s’aixequen per sobre dels 2.500 metres i que es disposen en forma de cercle. Per descobrir-lo us haureu de calçar les botes i seguir alguna de les rutes circulars senyalitzades amb marques de pintura groga i vermella. El recorregut vermell, més exigent,  avança per la cinquantena de llacs glacials que formen el circ de Colomers. Amb la ruta circular groga, la que us proposem aquí,  fareu un tastet de la immensitat del circ glacial.

El circ de Colomers és un dels indrets més bells i concorreguts de la Val d’Aran  © Bernat Calbetó

El sender ascendia obrint-se pas entre grans blocs de granit. La Queralt s’hi arrapava amb els seus braços menuts mentre la seva àvia l’impulsava amb la mà sobre el cul. L’avet i el pi negre es mostraven orgullosos de ser els únics arbres capaços de sobreviure a dos mil metres d’alçada entre acònits i rododendres que florien espaterrants sobre els prats alpins. La Queralt feia equilibris en la passarel·la de fusta que travessava un ampli planell sobre l’Estanh dera Llosa, el primer de la desena dels llacs que els esperaven. Més amunt, una imponent muralla en forma de presa emmagatzemava desenes de milers de litres d’aigua cristal·lina on s’emmirallaven l’antic i l’actual refugi de Colomers, emplaçats ambdós a la riba occidental de l’estany.

El 2008 el nou refugi de Colomers substituí l’antic, ambdós emplaçats al marge de l’estany © Bernat Calbetó

Mentre que l’àvia Pikler tenia predilecció per dormir al pis inferior de lliteres, la Queralt preferia enfilar-se al capdamunt, des d’on es dedicava a escrutar amb la mirada innocent el que serien els seus companys d’habitació aquella nit. A mitjan agost, les desenes d’excursionistes de la travessa Carros de Foc convertien Colomers en una espècie de torre de Babel: anglès, francès, català, castellà, holandès o euskera eren algunes de les llengües que s’escoltaven a taula entre plat i plat. L’àvia Pikler tenia com a costum estirar les cames abans d’enfundar-se al sac de dormir. Solia buscar el millor emplaçament en forma de roca des d’on albirar el darrer espectacle del dia: la posta de sol. A fora, els darrers raigs de sòl il·luminaven tènuement la muralla de muntanyes que circumdaven el gran circ glacial de Colomers.

Els darrers raigs de sol sobre la presa de Colomers © Bernat Calbetó

Una imponent muralla de granit encercla l’estany de Colomers © Bernat Calbetó

Àvia i néta seguien els senyals grogs pintats sobre blocs de granit al marge del camí. El cel, d’un blau que podria ser el de qualsevol dibuix d’un nen, garantia unes hores de bonança. El sol tímid escalfava unes muntanyes que la gèlida nit havia refredat sense pietat. Era la millor hora per encarar el tram més costerut de la jornada: una breu però pronunciada pujada que els conduiria fina A l’Estanh de Mòrt. Allí gaudiren de la sol·licitud amb què es premia als més matiners. Soles, buscaren el millor indret per contemplar el mirall perfecte que formaven les aigües immòbils de l’estany.

Les aigües immòbils de l’estany Mort formen un mirall perfecte © Bernat Calbetó

El sender avança enmig de prats alpins i estanys d’una bellesa extraordinària © Bernat Calbetó

L’Estanh des Cabidornats, un llac ovalat amb una enigmàtica petita illa al mig, era el millor bàlsam per a uns peus encarcarats que reclamaven a crits sortir de les rígides botes. La Queralt s’hi havia ficat decidida, mentre la seva àvia, més prudent, l’observava des del marge de l’estany amb els peus en remull. Aquella era sens dubte la millor piscina del món! A l’Estanh Long, dinaren sota l’ombra generosa d’un pi negre mentre contemplaven els excursionistes més agosarats com es capbussaven en les aigües gèlides de l’estany. De nou a la presa de Colomers tancaren al cercle, el cercle d’un dels circs més bells del Pirineu.

L’Estanh des Cabidornats amb la seva enigmàtica illa és un dels més bells del circ de Colomers          © Bernat Calbetó

Muntanyes imponents al circ de Colomers © Bernat Calbetó

 

 

 

El sender dels sentits

dilluns, 17/04/2017

-A on anirem aquest dissabte àvia?- preguntà la Queralt.

-L’àvia Pikler restava absorta enfront les margarides esplendoroses del seu balcó. Tot seguit, inspirà amb força obrint les narius del seu nas.

-Àvia, que no m’escoltes?

-Mmmmm… al Sender dels sentits filla- respongué mentre acaronava els pètals.

-Al Sender dels sentits? I on és això?

Situat a cavall del Montseny i les Guilleries el Sender dels sentits és un recorregut circular pensat per recórrer descalç. Els vostres peus entraran en contacte amb una gran varietat de materials com ara  fulles, sorra, còdols, escorça, aigua o fang.  Amb els peus, un òrgan sensitiu tan fi com la mà, podreu experimentar un món de sensacions on cada pas serà diferent a l’anterior. Al Sender dels sentits hi trobareu activitats que desperten tots els sentits: des de descobrir olors i textures fins a creuar ponts tibetans i fer jocs d’equilibri. La zona de recepció ofereix guixetes per deixar les sabates i una font d’aigua per rentar-se els peus després de la caminada. El recorregut té una durada aproximada d’hora i mitja i és per a totes les edats.

P1090859-min

Pedres cantelludes posen a prova els nostres peus      © Bernat Calbetó

A principis d’abril, el terra encara era fred. A l’entrada, els visitants deixaven les sabates en un estructura de fusta en forma de prestatges. Els peus quedaven orfes, desprotegits d’aquella peça de vestir inventada per la humanitat milers d’anys enrere. Per la Queralt, acostumada a anar descalça de ben petita, allò era un petit regal. Com si es tractés d’un joc d’un programa de televisió de màxima audiència japonès àvia i néta afrontaven una prova rere l’altra: feien equilibris sobre una muntanya de troncs tallats, posaven a prova els seus peus de faquir sobre pedres cantelludes i relaxaven la superfície plantar sobre un munt de sorra i escorça. Un a un anaven superant els reptes que es trobaven al llarg del camí.

P1090818-min (1)

A l’entrada del sender haurem de deixar el calçat © Bernat Calbetó

P1090858-min

Muntanya de troncs al mig del sender © Bernat Calbetó

P1090831-min

La sorra serà el millor bàlsam per als nostres peus © Bernat Calbetó

Com si fos un membre d’una tribu de la selva amazònica la Queralt percudia obstinadament sobre un immens gong. Era una de les principals atraccions del recorregut. El so profund d’aquell instrument de la pel·lícula d’en King Kong quedava absorbit per la massa boscosa. A l’espai de música, el sentit del tacte deixava pas al de l’oïda. Els visitants podien experimentar el so de diferents instruments de percussió. De mica en mica altres sentits com l’olfacte i la vista s’incorporaven al sender. A la Queralt li agradava buscar els animals de mentida que hi havia camuflats entre els arbres i a la seva àvia ensumar les plantes aromàtiques encabides en capses de fusta.

P1090841-min

Un immens gong presideix l’àrea dels instruments © Bernat Calbetó

L’àrea de relaxació estava situada estratègicament al punt mig del sender. L’Àvia Pikler reposava ajaguda en una hamaca com si estigués en un resort d’una illa caribenya mentre la Queralt encara tenia energia per jugar amb els troncs. Els ponts tibetans eren la cirereta dels pastís per als amants de les emocions fortes. La Queralt era la tercera vegada que s’enfilava al mateix pont. Es subjectava amb les seves menudes mans sobre la xarxa lateral mentre alternava els seus peus dreta esquerra com una funàmbula de circ. En el darrer tram del recorregut travessaren un pont tibetà sobre aigües pantanoses. Semblava que d’un moment a l’altre podia sortir un cocodril. Àvia i néta acabaren caminant sobre una superfície de palla. El millor bàlsam abans de rentar-se els peus i calçar-se de nou el gran invent de la humanitat: les sabates.

P1090849-min

El pont tibetà és una de les principals atraccions del recorregut © Bernat Calbetó

P1090857-min (1)

Paisatges de selva al Sender dels sentits © Bernat Calbetó

 

El castell de Burriac

dissabte, 18/02/2017

Havien deixat el cotxe al capdamunt del poble de Cabrera de Mar, a l’aparcament de la Font Picant, reconvertit en un berenedor. Al gener, aquell indret, desprenia ferum de calçots i carn a la brasa. La Queralt s’hi hagués quedat, sucant aquelles seves llargadures a la salsa de romesco amb un pitet llarg fins als genolls, però la promesa d’una paella al port de Mataró en baixar del castell de Burriac era massa temptadora. L’àvia Pikler n’hi havia donat la seva paraula. Per un dia s’havia convertit en l’àvia que consenteix als seus néts.

Declarat “bé cultural d’interès nacional” el castell de Burriac es troba al cim de la muntanya de Burriac, al costat est del Parc de la Serralada Litoral, a 401 metres d’altitud. S’alça en un punt estratègic des d’on s’albiren magnífiques vistes de la costa i la plana del Maresme, des de Vilassar fins a Caldes d’Estrac. El castell té els seus orígens en els segles X-XII i se’l considera un exemple de castell roquer ja que està construït en una roca, en el cim d’un penyal.  Hi ha molts itineraris per visitar el castell. El més senzill i apte per a les famílies comença al centre de Cabrera.

La torre de l’homenatge emergeix entre les restes del castell. © Bernat Calbetó

Era la primera vegada que la Queralt carregava una motxilla per anar d’excursió. Fins llavors només l’havia duta per anar a l’escola i la seva àvia creia que havia arribat el moment que comencés a portar algunes petites pertinences, ja fos la seva cantimplora o les galetes de l’esmorzar. La Queralt ho havia acceptat de bon grat i omplia la motxilla de “tronquets” i “pedretes” que acabarien més tard a la botiga de la seva habitació. Els diumenges, aquella era una excursió popular entre els cabrerencs que sortien a estirar les cames o a passejar el gos abans de baixar de nou a dinar a casa. També ho era, entre les famílies que fugien de la ciutat buscant la verdor dels boscos mediterranis de la Serralada litoral.

La pista s’enfilava sense gaire concessions enmig d’un bosc de pi blanc que revestia la muntanya de Burriac. L’àvia Pikler agraïa els senders que trencaven a mà dreta de la monòtona pista i que feien drecera camí cap al castell. Al tram final,  les cames menudes de la Queralt patien les conseqüències del fort pendent. La seva àvia l’arrossegava tirant del braç com un remuntador d’una pista d’esquí mentre que d’altres pares optaven per carregar els seus fills a collibè. Unes empinades escales de pedra i un estret sender conduïren àvia i néta  a la porta principal. Acabaven de creuar la muralla.

De la pista principal en surten alguns senders que fan drecera camí del castell. © Bernat Calbetó

 

Els caps de setmana el castell de Burriac és un indret força concorregut. © Bernat Calbetó

Dalt del castell s’hi concentraven els que arribaven des dels diferents itineraris que gaudien de la recompensa que ofereix sempre tot cim: les seves vistes. La Queralt progressava sobre un bloc de pedra centenari com si fos l’estructura d’un parc infantil. Un cop dalt posava el cul sobre les pedres desgastades pels pas del temps i deixava lliscar el seu cos com si es tractés d’un tobogan. El sol d’hivern escalfava la cara de l’àvia Pikler que amb la mirada fixada a l’horitzó escrutava el paisatge per tal d’esbrinar el nom de cada indret: Mataró, Barcelona, Turó de l’Home, … Les vistes sobre el litoral eren espaterrants.

-Veus allò d’allà Queralt? Allò és Barcelona i als nostres peus, Mataró.

-Has dit Mataró àvia? -va exclamar la Queralt-. Paella, paella!

Des del castell de Burriac s’obtenen magnífiques vistes de la costa i de la plana del Maresme. © Bernat Calbetó

 

 

 

 

El refugi de Rebost i la Ruta del trencapinyes

dissabte, 17/12/2016

L’àvia Pikler li havia promès a la Queralt que a l’hora de sopar tastaria els macarrons més exquisits de les muntanyes del Cadí-Moixeró. Visca! Macarons, macarons exclamava la Queralt que pronunciava la erra com la g de gat. Havien deixat el cotxe en un dels marges de la carretera de Coll de Pal, a 1700 metres d’altitud. Abrigades fins les orelles, àvia i neta caminaven a través d’un sender que davallava enmig d’un bosc de pi roig d’on, esporàdicament, en sobresortia algun arbre de fulla caduca que lluïa colors de tardor. A la balconada que s’obria enfront del refugi  una colla de nens amb fulard al coll jugaven a fet i amagar amb els seus caps. Eren d’un esplai de Linyola. La Queralt estaria ben distreta. Abans d’entrar al refugi, compliren amb el ritual: es tragueren les pesades botes i es calçaren unes sabatilles de goma.  A dins, els esperaven  l’Anna i en Cinto, guardes del refugi, i la flaire de macarrons.

Per a l’àvia Pikler, el de Rebost no era un refugi qualsevol. Hi havia estat en nombroses ocasions: de petita amb els seus pares, socis de la Unió Excursionista de Catalunya i, més tard, amb les seves dues filles, la Mariona i la Marta. Ara li tocava a la Queralt, la tercera generació d’una família excursionista. En Cinto els hi havia dit que abans de sopar projectarien un documental sobre el Parc Natural del Cadí-Moixeró. Asseguts sobre els bancs de fusta com aplicats alumnes, els nens de Linyola fixaven els ulls en una petita pantalla de projecció que mostrava belles imatges del Parc Natural. La Queralt que s’havia fet un lloc entre un parell de nenes, contemplava amb atenció l’espectacle visual. Com un mestre d’escola, en Cinto deixava anar algunes preguntes, mentre els mostrava unes banyes de cérvol que penjaven d’una de les parets del refugi. L’àvia Pikler aprofità que els infants restaven absorts en les paraules del guarda, per sortir a fora a gaudir de la quietud. El  sol es ponia rere la silueta inconfusible del Pedraforca.

p1100023-min

Posta de sol al Pedraforca © Bernat Calbetó

Situat a 1.640 metres d’altitud, al cor del Parc Natural del Cadí-Moixeró, el refugi de Rebost  havia estat una casa de pagès que portava molts anys sense ser habitada. Els amants de l’excursionisme de Bagà van crear la UEC de Bagà i van començar les obres del refugi. El 25 de Setembre del 1955 es va inaugurar oficialment. Actualment, el regenten l’Anna i en Cinto. Té capacitat per a 50 persones, distribuïdes en dues habitacions i dutxes d’aigua calenta. Compte amb un acollidor menjador amb llar de foc i ofereix servei de bar i menjador. Actualment, el de Rebost és un dels vuit refugis que formen part de la travessa de Cavalls del Vent que recorre el Parc Natutal del Cadí-Moixeró de punta punta.

p1100020-min

El refugi Rebost, propietat de la UEC, es va inaugurar el 1955. © Bernat Calbetó

En els refugis et lleves d’hora, molt d’hora. Abans que la primera llum del dia traspassi els vidres gèlids de les finestres del refugi, els excursionistes ja havien enfundat els seus sacs i plegat amb diligència les mantes que els havien resguardat del fred tota la nit. L’olor de pa torrat s’enfilava menjador amunt, fins al dormitori, a través d’unes escales que a primera hora del matí eren gairebé tan transitades com la principal via d’accés en una gran ciutat. Àvia i néta gaudien de l’esmorzar, a tocar del foc que en Cinto s’havia encarregat d’encendre quan a fora encara era negra nit. Els nens de Linyola s’asseien a les taules disposades al llarg del menjador a punt per cantar el “Bon profit” mentre els seus caps repartien les magdalenes i omplien a vessar els gots de llet. Àvia i néta  es posaren les motxilles i s’acomiadaren dels guardes del refugi, convençudes que aviat hi tornarien.

Durant la primera part de l’excursió seguiren els senyals taronges  de la travessa de Cavalls del Vent. Poc a poc,  progressaven per un sender que enfilava decidit muntanya amunt fins enllaçar amb l’inici de la Ruta del Trencapinyes. Aquesta ruta circular, perfectament senyalitzada i de poc més de dos quilòmetres, transcorria a 1.900 metres d’altitud envoltada de boscos de pi negre. El silenci d’aquell diumenge fred de tardor convidava a parar l’orella i escoltar el cant del trencapinyes, un ocell de la família dels fringíl·lids de bec creuat i fort que li permetia obrir les pinyes per extreure’n els pinyons.

Al marge del camí que enfilava suaument fins al Pla de l’Orris, se succeïen  panells explicatius per tal de poder distingir els mascles de les femelles o seguir els rastres que el trencapinyes deixava en menjar-se les pinyes. Després de jugar amb les primeres neus de la temporada que romanien en les zones obagues, arribaren al Pla de l’Orris on una passarel·la adaptada les conduí fins al mirador de l’Orris. Conegut popularment com a mirador del President, des d’aquesta balconada podien albirar la Serra d’Ensija, el Moixeró i el Pedraforca: el lloc idoni per detenir el temps i recuperar forces. 

p1100099-min

Caminant sobre la passarel·la adaptada que porta al Mirador dels Orris. © Bernat Calbetó

p1100101-min

Des del Mirador dels Orris, conegut també com a mirador del President, s’obtenen unes vistes impressionants. © Bernat Calbetó

p1100103-min-1

Al Pla dels Orris hi trobem una petita àrea recreativa amb abeurador i barbacoa. © Bernat Calbetó

Com si es tractés d’un joc de pistes a la Queralt li agradava trobar les estaques clavades estratègicament sobre els prats de pastura. Un cop davant, dipositava sobre la silueta del cap del trencapinyes una pedra com a senyal de victòria.  Era el moment de fer “baixada bèstia”, com li agradava dir a la Queralt. Descendien enmig de clarianes que s’obrien pas entre boscos de pi negre, sempre amb la mirada posada al Pedraforca. Al Pla de Bagà feren la darrera parada. Estaven a punt de trencar el cercle. Ben a prop d’allí, al Xalet de Coll de Pal, començava la Ruta de la marmota. Aquesta però la deixarien per un altre dia, quan el fred i llarg hivern deixés pas a la primavera. Llavors, l’entranyable animaló dels Pirineus sortiria del seu cau.

p1100148-min

La Ruta del Trencapinyes està senyalitzada amb estaques de fusta amb la silueta d’aquest petit ocell. © Bernat Calbetó

p1100143-min

El Pla de Bagà s’obre majestuós en el darrer tram de la ruta. © Bernat Calbetó

p1100150-min-1

La silueta inconfusible del Pedraforca ens acompanyarà durant bona part de l’excursió. © Bernat Calbetó

 

Pessebres i muntanyes

dilluns, 28/11/2016

Pels volts de Nadal és costum que les entitats excursionistes organitzin “La portada o pujada del pessebre”. Són excursions obertes a tothom, idònies per a què els més menuts gaudeixin d’aquesta tradició i descobreixin alguns dels cims comarcals de casa nostra.

A continuació us oferim algunes propostes:

Cada any el Centre Excursionista Garriguenc porta el seu pessebre al castell de Burriac, situat al municipi maresmenc de Cabrera de Mar. El castell, dels s.X-XI, es troba al cim de la muntanya de Burriac, a 400 metres d’altitud, al costat est del Parc de la Serralada Litoral. Enguany el pessebre es portarà el 18 de desembre. Es convoquen els participants a les 7 del matí a l’aparcament de la Sínia (la Garriga). En cotxes particulars.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El Club Excursionista Calldetenes puja el seu pessebre fins a l’emblemàtic cim del Matagalls. És una sortida matinal, idònia per conèixer un dels racons més bells del massís del Montseny. Se celebra el 18 de desembre. Trobada a les 8 del matí davant del teatre de Calldetenes. En cotxes particulars.

matagalls

El Centre Excursionista Molins de Rei organitza la pujada del pessebre al Puig Madrona, al Parc Natural de Collserola. Aquesta és una activitat tradicional del Nadal molinenc, molt esperada per a famílies i mainada. Enguany se celebra el diumenge 11 de  de desembre i consisteix en una agradable caminada matinal de 8 quilòmetres des del local del Centre Excursionista fins aquesta muntanya de 341 metres.  Durant el recorregut per camins de muntanya els participants transporten un naixement que es deixa instal·lat dalt del cim, amb un llibre de registre per recollir tots els bons desitjos. Abans d’enfilar la pujada final, els participants inscrits gaudeixen d’un esmorzar popular. Se surt a les 9h del matí des del mateix local del Centre Excursionista Molins de Rei.

puig-madrona

El Centre Excursionista de Mura organitza la 35ª pujada del pessebre al Montcau, el segon cim més alt del massís de Sant Llorenç del Munt. És una activitat pensada per a tots els públics. Es convoca els participants a les 11h del matí al coll d’Estenalles. Com diuen els mateixos organitzadors: Acompanya’ns a pujar el pessebre al Montcau, amb torrons, neules, cava i cançons.

montcau

El Centre Excursionista de Centelles celebra la 19a Portada del pessebre a la Costa de Centelles. Enguany es realitza el diumenge 18 de desembre. Els participants es troben a les 8 del matí a la Residència d’avis Sant Gabriel. Abans de començar a caminar es fa un esmorzar conjunt de pa amb botifarra, vi de bota i torrons. A continuació, els marxants  van a instal·lar el pessebre.

costa-de-centelles

5 guies imprescindibles d’excursionisme per a tota la família

dissabte, 5/11/2016

Us oferim un recull de guies d’excursionisme per a tota la família. Una eina imprescindible per iniciar els vostres fills a la muntanya  i que us permetrà gaudir de la natura plegats. I és que, més enllà de caminar, rere cada excursió hi ha vivències que els més petits tardaran en oblidar.

Rutes amb nens. Pirineu català i andorrà

Sens dubte, ens trobem davant d’una de les guies més completes per gaudir de la natura amb els més petits. El llibre, editat recentment per Xplora, recull un total de vint-i-sis rutes a peu pel Pirineu català i andorrà. Les excursions estan pensades per a què els infants gaudeixin de l’entorn i desenvolupin la seva imaginació. En cadascuna de les rutes s’hi adjunta un mapa i imatges a tot color per a no perdre’s cap detall. Els seus autors, en Noel Arraiz i l’Águeda Monforens, us aconsellen sobre tot el que has de saber per sortir amb els nens a la muntanya des dels 0 anys en endavant. També hi trobareu multitud de curiositats i  fitxes amb idees per incentivar el joc a la natura, com per exemple, aprendre a conèixer els estels o orientar-se a la muntanya. La guia compte amb informació pràctica: activitats, propostes, parcs d’aventura, museus, enllaços d’interès,… Un petit tresor que no pot faltar en la vostra llibreria.

rutes-pirineu-catala-i-andorra

Anem d’excursió per Catalunya: 30 excursions per a nois i noies

Una de les millors guies per iniciar-se en l’excursionisme a Catalunya. El llibre consta de dues parts. En la primera s’hi fa un repàs a la història de l’excursionisme. En la segona part s’hi recullen una trentena d’excursions que el seu autor, en Jordi Quera, ha anat publicant a Cavall Fort en els darrers quinze anys. Aquestes excursions estan classificades en ordre de dificultat per tal que es puguin realitzar en funció de l’experiència i la preparació de cadascú. És un llibre pràctic i imprescindible per gaudir en família de la natura a casa nostra. Com diu el seu autor en la introducció: “Comenceu a llegir… perquè ens n’anem d’excursió!”

reg1000029_img1_02-02-2015_14-08-23

Els camins de l’Alba

És una col·lecció de l’editorial Alpina que compte amb més d’una vintena de guies de bona part del territori català: des del Pirineu fins els Ports de Beseit. En cadascuna de les guies hi trobareu vint caminades pensades per gaudir de la muntanya, dels millors paisatges i dels indrets més bonics. Són excursions pensades per caminar amb sintonia amb la natura. Les rutes transcorren per camins ben fressats, sense dificultats tècniques i d’orientació. En cadascun dels itineraris s’hi acompanya un mapa esquemàtic i fotografies.
8-guilleries-collsacabra-ca_

 

En família i per nens. Excursions d’iniciació a la muntanya

Aquesta col·lecció de l’editorial Piolet compte amb quatre guies d’excursions d’iniciació a la muntanya. És una obra que us permetrà conèixer alguns dels racons més bonics i significatius del Pirineu català i andorrà, així com de la Catalunya Nord. La majoria d’itineraris estan pensats per fer amb nens majors de 10 anys. El seu autor, en Carles Gel, és un dels escriptors més prolífics de guies de muntanya de casa nostra.

poridentidad

 

Excursions amb nens des d’una àrea de pícnic

Totes les guies d’aquesta col·lecció de Cossetània edicions tenen la particularitat que les rutes proposades comencen i acaben en una àrea de pícnic. S’hi recullen un total de dotze itineraris. Són guies fàcils i entenedores amb informació detallada, pensades per fer en família. Hi trobareu també consells pràctics per anar d’excursió amb nens, així com un recull de bones pràctiques a la muntanya. Els seus autors són la Barbara Vastenavond i en Rafael Serevent.

excursionsambnensaltter-small

Estany de Mar: l’estany que volia ser mar

dissabte, 22/10/2016

I per què aquest estany té onades àvia?

Doncs, … doncs perquè és gairebé tan gran com un mar.

L’àvia Pikler sabia que després d’aquella resposta tornaria a venir de forma fulminant un altre per què. La Queralt es trobava immersa en l’etapa dels perquès, on els infants n’encadenaven un rere l’altre, sense escoltar en prou feines la resposta de l’adult. En aquest cas, la resposta de l’àvia Pikler havia estat del tot sincera. Les aigües turqueses de l’Estany de Mar formaven insipients onades que rompien tímidament contra les roques que encerclaven l’estany. Aquella massa d’aigua era tal com el mar.

P1090620-min

EL Bessiberi Nord custodia eL Llac de Mar, un dels estanys més grans del Pirineu.© Bernat Calbetó

A l’estiu,  la circulació de vehicles per la Val de Valarties només estava permesa fins al Pònt deth Ressèc. L’àvia Pikler havia optat per agafar un dels taxis que sortia des del punt d’informació per estalviar-se una hora llarga de pista polsegosa fins a Pontet de Rius, on començava el sender que enfilava decidit fins al refugi de Restanca. L’ascens fins al refugi  era exigent. Tres-cents metres de desnivell positiu que s’havien de superar en un tram relativament curt. El patró sempre era el mateix. La Queralt, en veure el camí costerut, es llençava de pet a la motxilla. Ella volia baixades bèsties! A poc a poc, la seva àvia l’anava persuadint per a què caminés: veus aquests tronquets que hi ha terra, quina roca més xula per enfilar-se, mira un osset! (havia comprat petits ossets de cartró amb la intenció d’amagar-los al llarg del camí). Finalment, cansada, la Queralt reclamava de nou tornar a la cadira.

El refugi de Restanca recordava més un edifici d’una companyia elèctrica de principis del s.XX que no pas una rústica cabana dels Alps de parets i porticons de fusta. Situat dins dels límits del Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici era un dels refugis més grans del Pirineu català. A l’estiu,  acollia bona part dels participants de la popular travessa de Carros de foc. L’estany de Restanca, reconvertit en un embassament, s’encarregava de recol·lectar les aigües provinents del circ lacustre de Rius i de recanalitzar-les cap al centre de la vall.

 L’àvia Pikler i la Queralt s’havien instal·lat en una habitació de mitja dotzena de lliteres al darrer pis del refugi. Des d’aquella cambra  que desprenia un fort tuf de mitjons podien albirar la totalitat de l’estany de Restanca a través d’una finestra oberta de bat a bat. A la Queralt li sobtava compartir habitació amb un grapat d’excursionistes de qui no en sabia el seu nom. Potser és per això que abans d’enfundar-se en el seu llençol de seda s’enfilava per les lliteres interrogant cadascun dels inquilins que, cordialment, atenien les seves preguntes. Abans de cloure l’ull, l’àvia Pikler li explicà un conte a cau d’orella. La veu dolça de la seva àvia l’ha deixà adormida a l’instant. Els primers roncs de l’habitació no tardaren en arribar.

P1090559-min

P1090560-min

Les aigües gèlides de l’Estany de Mar emmirallen la façana del refugi de Restanca.© Bernat Calbetó

Per què no veiem res àvia? -la Queralt s’havia despertat engegant una bona bateria de perquès-.

Doncs perquè hi ha boira.

I què és la boira àvia?

Doncs,… és com si caminéssim dins d’un núvol.

Com els núvols de sucre de les fires?

Exacte Queralt.

L’espesa boira embolcallava el refugi com una mare ho fa amb el seu nadó acabat de néixer. L’àvia Pikler era optimista. La muntanya ja ho tenia això. La boira acostumava a regnar a les fondalades a primera hora del matí, per aixecar-se a mesura que avançava el dia. L’ascens fins l’Estany o Llac de Mar era exigent. Calia superar tres-cents metres de desnivell en poc més d’un quilòmetre i en alguns trams no n’hi havia prou en utilitzar les cames sinó que calia subjectar-se amb les mans en alguna roca humida o en algun tronc tosc de pi negre. Els senyals de GR guiaven àvia i néta a través d’un sender que en prou feines es veia dos metres enllà.  L’Estany era a tocar i la boira, tossuda, seguia enganxada a tot el que els envoltava. De sobte, es dissipà. Havien tingut sort.

P1090565-min

La boira regne a les fondalades a primera hora del matí. © Bernat Calbetó

Les incipients onades d’escuma morien en arribar a la menuda platja de pedres de l’Estany de Mar. Mentre la seva àvia preparava el mos per agafar forces, la Queralt llençava pedretes sobre les aigües turqueses de l’estany. Estaven soles. Tenien aquell preciós tros de Pirineu per a elles dues. Gaudiren una bona estona d’aquest petit luxe, assegudes enfront la piràmide perfecta del Bessiberi Nord. Abans de marxar, la Queralt etzibà la darrera pregunta:

Però àvia això és el mar?

Sí Queralt, aquest és el mar dels Pirineus.

P1090607-min (1)

Les incipients onades de l’Estany de Mar moren en arribar a la menuda platja de pedres. © Bernat Calbetó

 

P1090612-min

Gaudint en solitud d’aquest espectacular tros dels Pirineus. © Bernat Calbetó

 

 

 

Castanyers del Montseny

diumenge, 25/09/2016

Parlar de tardor és fer-ho de les seves fagedes espaterrants, de castanyes i moniatos, dels boletaires que estacionen el vehicle al marge de la carretera i de la paleta de colors càlids que tenyeixen els boscos de fulla caduca. Parlar de la tardor és fer-ho del Montseny.

Al massís del Montseny trobem alguns castanyers que faran les delícies dels més menuts. Són arbres centenaris que per un dia es convertiran en la casa dels seus somnis.

Els castanyers centenaris del Brull

Probablement, uns dels castanyers centenaris més desconeguts i espectaculars del Montseny. Descobrir-los serà un regal per als sentits. Situats enmig d’un bosc d’alzines i roures, els immensos castanyers es troben a tocar de la fageda de la Baga de Collformic.

Per arribar-hi, haureu d’anar fins al municipi del Brull (Osona) i continuar per la carretera BV-5301, que uneix Seva amb Santa Maria de Palautordera. Al quilòmetre 30 trobareu, a mà dreta, una pista asfaltada que haureu de seguir al llarg d’un quilòmetre i mig fins a la casa de turisme rural La Morera. Des d’allí,  un sender us conduirà, en poc menys de mitja hora, fins als castanyers centenaris.

IMG_0042-min (1)

Castanyer centenari del Brull © Bernat Calbetó

 

IMG_0052-min (2)

Jugant dins l’escorça buida d’aquests arbres gegantins.   © Bernat Calbetó

 

El Castanyer de les Nou Branques

Amb gairebé 24 metres d’alçada i un perímetre de sis metres i mig, el Castanyer de les Nou Branques és un dels arbres més emblemàtics del Montseny. La seva edat (aproximadament 700 anys) i la seva forma de canelobre, l’han convertit en un arbre veritablement espectacular. Dues de les branques més grosses van ser esberlades per les fortes ventades de l’any 1987. L’any 2012, el Castanyer de les Nou Branques va ser escollit per a identificar el nou escut del poble de Viladrau.

Per arribar-hi, haureu d’anar fins al municipi de Viladrau (Osona). Un cop allí us haureu de dirigir a la Font del Sot de Can Rosell ( a 15 minuts de la Plaça Major), des d’on surt el sender local del Castanyer de les Nou Branques (marques verdes i blanques). La durada del recorregut (anar i tornar) és d’una hora i mitja.

El Castanyer de les Nous Branques és una de les principals atraccions turístiques del municipi de Viladrau. © Bernat Calbetó

El Castanyer Gros de Can Cuc

Sens dubte, ens trobem davant d’un dels arbres amb més renom del Montseny. Declarat arbre monumental, el Castanyer Gros de Can Cuc té gairebé 12 metres de perímetre. S’explica que a l’interior del seu tronc buit hi habitava un carboner que hi tenia un jaç, una taula, seients i una llar de foc (encara és visible el sutge de la xemeneia). També, dins del tronc, s’hi han arribat a ballar sardanes (tres parelles agafades correctament).

Per arribar-hi, haureu de dirigir-vos fins al municipi de Cànoves i allí agafar la carretera direcció l’embassament de Vallforners fins arribar al pàrquing. El camí està ben senyalitzat.

Castanyer.Can.Cuch.-min (1)

L’immens tronc buit del castanyer d’en Cuc havia estat la casa d’un carboner.