Arxiu del mes: maig 2011

Fent acrobàcies al Trapezi de Vilanova

dilluns, 30/05/2011
Trapezi.JPG

L’espectacle “Falso Giro 2, dansa vertical” inclou un peculiar tango aeri. © Òscar Marín 

Les acrobàcies no són alienes a la nostra vida quotidiana. N’hem de fer cada dia, per arribar a final de mes, per no perdre el tren, per superar angoixes i tristors, per mantenir vius amors i amistats, per esquivar les males notícies… Per això els espectacles de circ ens arriben tan endins, perquè exploren, amb un to més burlesc o més poètic, les fronteres de la nostra vida diària, de la lletjor i de la bellesa, amb personatges extravagants que riuen i ploren com nosaltres, que s’estimen i s’odien, que pateixen i disfruten, que treballen i descansen. N’hem fet un tast aquest cap de setmana passat a Vilanova i la Geltrú, on la fira Trapezi ha complert quinze anys, consolidant-se com una plataforma de difusió de les millors companyies de circ català. Unes tretze mil persones, segons els organitzadors, hi han assistit atretes pels espectacles de malabars i acrobàcies en diverses places del centre de la ciutat i pels tallers infantils de circ al pati de l’escola Pompeu Fabra.

Trapezi 7.JPG

Un moment de l’espectacle “A plom i vol”, amb l’acròbata Irene Estrade. © ÒM

Hem vist ballar damunt d’una façana en Sacu i la Mica, dos personatges que corren, somien i s’estimen davant la mirada sorpresa dels espectadors, un espectacle de dansa vertical de la companyia Sacude. Hem rigut al ritme de la música funky dels Vatua l’Olla, una banda de “músics freaks”, com ells mateixos s’anomenen, de llargues cames i vestits llampants. Hem reflexionat sobre el treball mecanitzat amb l’espectacle d’acrobàcies “Revolución industrial” del Circo Claxon. Hem jugat amb els firaires ambulants d’Oixque a la Plaça de la Vila, que ens han demostrat que amb unes caixes de fusta i una mica d’imaginació es pot crear tot un món d’il·lusió. Hem vist com tres curiosos malabaristes es reien de si mateixos a l’espectacle “Uala-Kadabra!!”. I fins i tot hem fet una iniciació al món de les acrobàcies amb la companyia A plom i vol, participant en un espectacle que ironitza sobre les contradiccions de la parella i la línia difusa entre l’amor i l’enuig. En Matias i la Irene són uns excel·lents acròbates, no els perdeu la pista.

Trapezi 1.JPG

Tothom pot crear la seva pròpia faula amb els titelles dels firaires Oixque. © ÒM

Trapezi 2.JPG

La banda de músics Vatua l’Olla tocant funky pel centre de Vilanova. © ÒM

Trapezi 5.JPG

La companyia de circ Bauala fa volar gots de colors a l’espectacle “Uala-Kadabra!!”. © ÒM

Trapezi 8.JPG

El periodista que escriu aquestes línies i l’acròbata Irene Estrade en l’espectacle “A plom i vol”. ©

Trapezi 6.JPG

Les danses sorprenents de la companyia Sacude a la façana del CAP Jaume I. © ÒM

Trapezi 3.JPG

Què s’amaga dins una caixa que promet ser una nau espacial? © ÒM

Trapezi 4.JPG

La companyia Pessic de Circ inventa malabarismes damunt d’un vell sidecar. © ÒM

El temps de la fruita més dolça

dimarts, 24/05/2011

Se’ns fa la boca aigua. Quan la fruita dolça madura i escampa la seva aroma, sabem segur que s’acosta l’estiu. Catalunya és una gran productora —i també exportadora— d’aquestes fruites: la perera i la pomera n’ocupen la major superfície, seguides del presseguer, el nectariner i el cirerer; molt per darrere figuren la prunera i l’albercoquer. Les Terres de Lleida són les comarques estrella, ja que s’hi recullen uns 700 milions de quilos de fruita dolça cada l’any, però hi ha comarques com la Ribera d’Ebre que no es queden enrere: allà s’hi produeixen més de 20 milions de quilos anuals, la majoria de préssec, que es comencen a collir a finals de maig. La cirera hi té dedicada una festa a Miravet, al juny. També Santa Coloma de Cervelló, al Baix Llobregat, esdevé ambaixadora de la cirera l’últim cap de setmana de maig, amb una festa que serveix per promoure el producte i reivindicar l’esforç dels pagesos de la comarca per mantenir viu aquest cultiu.

Cireres.jpg

Els cirerers han passat del blanc de les flors al març al roig intens dels fruits al maig.

Un altre territori eminentment dolç és la Catalunya del Nord: hi ha cirerers a Ceret, presseguers a Illa i bona part del Rosselló, pomes al Conflent i al Vallespir… A bona part de les terres que envolten l’estany de Salses s’hi produeixen albercocs o «bricots», com en diuen a la zona. L’arbre, d’origen asiàtic, s’ha adaptat bé a aquesta terra, i fins i tot hi ha una varietat que en porta el nom: el roig de Rosselló. Ceret celebra el darrer cap de setmana de maig la Festa de la Cirera, amb una desfilada de bandes, menús a base de cireres als restaurants de la vila i danses tradicionals. No hi faltarà el concurs d’escopir pinyols de cirera, que també es fa a Santa Coloma de Cervelló. Qualsevol excusa és bona per celebrar que ja és temps de fruita dolça.

Jornades amb gust de mar a Lloret

divendres, 20/05/2011
Lloret1.JPG

Una estampa típica de Lloret, el passeig Verdaguer presidit per l’Ajuntament i la platja. © Òscar Marín

Lloret de Mar és seductora, té milers de pretendents que se li acosten. Alguns només amb l’impuls de trobar-hi uns dies de sol i festa. D’altres són savis i s’aturen a escoltar les experiències exquisides que la vila els pot regalar. Un d’aquests regals són les Jornades Gastronòmiques de l’Arròs de l’Art, que protagonitzen durant el mes de maig les cartes de trenta restaurants i hotels de Lloret. Què és la gastronomia de l’art? Es tracta del suculent dinar que els pescadors d’antany preparaven en una cassola de fang amb el peix recollit a tocar de la platja. El peix es pescava amb una llarga xarxa que una barca estenia mar endins i que diversos homes estiraven des de la sorra. Aquesta tradició (la tirada a l’art) es reprodueix encara a la platja central de Lloret, de manera simbòlica, dos dies l’any: els últims diumenges de febrer i desembre.

Però tornem a l’arròs que es cou a la cassola. Ara ja no el preparen els pescadors a la platja, com abans, sinó que surt de les cuines de Lloret tot preservant, això sí, la recepta original que ha passat de generació en generació. Escòrpores, lluernes, raps, aranyes, santperes i alguna sípia fan xup-xup dins aquesta poció, tan màgica com senzilla, composta per un sofregit de tomàquets escalivats, ceba, all i oli d’oliva, arròs, aigua i un raig de vi rosat.

Lloret2.JPG

Un plat d’arròs de l’art servit al restaurant de l’hotel Santa Marta. © ÒM

Vaig acostar-me a Lloret per tastar aquest magnífic plat tradicional, de profundes arrels marineres. Vaig dinar al restaurant del gran hotel Santa Marta, una de les cuines que perpetua aquesta recepta durant les jornades gastronòmiques de maig. El menú que m’hi van oferir estava format per uns aperitius lleugers, una terrina de fetge d’ànec amb figues i melmelada de tomàquet i, tot seguit, l’autèntic arròs de l’art. Mentre el gust de la mar s’apoderava dels sentits i les onades s’apropaven a la lluminosa platja de Santa Cristina, vaig anar repassant les visites que havia fet aquell matí: l’església parroquial de Sant Romà, amb els seus lluents afegits modernistes; el Museu del Mar, un viatge als anys de bonança en què els indians enriquits al Carib tornaven per construir cases venerables; la blanca ermita de Santa Cristina, on cada juliol té lloc un dels aplecs més emocionants de la Costa Brava, i els magnífics jardins de Santa Clotilde, que durant la primavera llueixen esplèndids com mai.

Lloret3.JPG

La plaça de les Sirenes és un dels espais principals dels jardins de Santa Clotilde. © ÒM

Situats damunt d’un penya-segat que s’endinsa en la mar, aquests jardins foren encarregats pel marquès de Roviralta a un jove Nicolau Rubió i Tudurí. Es fa difícil imaginar que damunt de l’espadat on s’estenen aquests jardins, entre la cala Boadella i la platja de Fenals, hi havia fins a principis del segle xx una mar de vinyes verdes. Avui hi trobem uns jardins esplèndids d’estil italià, els quals han estat sotmesos durant els darrers anys a una curosa restauració. Per salvar els desnivells, llargues escales cobertes d’heures ens porten, entre les siluetes dels xiprers i les escultures d’estil clàssic, cap al blau de la mar que batega a tocar dels jardins. Personatges mitològics, guerrers i sirenes de dues cues ens surten a rebre pels racons més inesperats. Sí, són aquí, les sirenes que canten la màgia de l’altre Lloret, l’autèntic, el Lloret que molt abans de l’arribada dels turistes ja rebia elogis per ser una de les poblacions més belles de la Costa Brava.

Lloret4.JPG

Les sirenes de bronze van ser creades per Maria llimona, filla de l’escultor Josep Llimona. © ÒM

Roselles als Ports, lliris a l’Empordà

dimarts, 10/05/2011

Els marges dels camins i els secans de tot el país han enrogit durant l’abril i els primers dies de maig. Les ruelles, com les anomenen al massís del Port, han conquerit els camps de blat i d’oliveres de la zona d’Horta de Sant Joan i Arnes, i també de Prat de Comte. Com el xiscle de les orenetes, són un anunci inequívoc de l’arribada del bon temps, però l’espectacle és efímer. D’aquestes flors agrestes, però extremadament delicades, n’hi ha de moltes classes. La més freqüent és l’espècie Papaver rhoeas, de càpsula arrodonida, responsable en gran part de la rojor del vessant septentrional d’aquestes muntanyes. Però també hi ha Papaver dubium, de càpsula allargada i que al vessant oriental, especialment a la comarca del Montsià, presenta una coloració rosa clar. A les terres més interiors i amb sòl de guix, com ara als camps de cereals, es pot trobar l’atractiva rosella morada (Roemeria hybrida). Aquestes “males herbes” no només han ocupat principalment els cultius, un hàbitat que hem creat els humans, sinó que a més han adaptat la seva floració al cicle de vida curt dels conreus.

Roselles.jpg

Una fauna diversa sobrevola i salta entre les roselles. © Òscar Marín

IMG_9289.JPG

Les efímeres roselles han conquerit els camps amb el seu roig intens. © Carme Escales

Al mateix temps, a les llacunes i marges d’aigua estancada d’alguns aiguamolls hi floreix amb especial intensitat el lliri groc (Iris pseudacorus). Als Aiguamolls de l’Empordà hi treu els pètals entre els canyissars i balques dels prats inundables d’arreu del parc, però és especialment vistós a la Reserva dels Estanys, al nord de l’espai natural. Les seves llargues fulles verdes, que poden fer més d’un metre d’alçada, semblen llances que protegeixen les grans flors delicades i, alhora, fan de refugi de molts ocells aquàtics. Dels itineraris que hi ha traçats al llarg de l’espai natural, el número 1 –que va des del Cortalet fins al Mas del Matà– passa a la vora de recs i estanys on abunda el lliri groc. Podeu demanar el plànol de la ruta a l’oficina del Parc.

Les 10 millors idees per descobrir La Rochelle

divendres, 6/05/2011

Quan surt el sol, La Rochelle té un aire de port mediterrani, amb els seus velers adormits davant les terrasses plenes i les seves façanes blanques culminades amb teulades vermelles. Però és al bell mig de la costa atlàntica francesa. Vaig aterrar-hi fa unes setmanes, en el marc d’un viatge per la regió de Poitou-Charentes que incloïa la visita a les noves instal·lacions de Futuroscope. La Rochelle té una vasta història de batalles, setges i intercanvis comercials que no podré resumir aquí, però us convido a viatjar-hi un cap de setmana i fer un recorregut per alguns dels seus atractius principals.

1. Contemplar la ciutat des de les seves torres

En poc més de dues hores es poden visitar les tres torres de La Rochelle i gaudir d’unes vistes incomparables. La de Saint-Nicolas és una construcció militar que defensava l’entrada al port vell i que avui fa de mirador sobre les cases i els vaixells del port. Al seu costat, la torre de la Chaîne acull una exposició sobre els emigrants que van sortir d’aquí als segles XVII i XVIII amb rumb a la Nova França (actual Quebec). La tercera torre, la Lanterne, és l’únic far medieval que queda dempeus a tot el litoral atlàntic francès i conserva en els seus murs testimonis dels pirates i corsaris que hi foren empresonats. L’entrada als tres edificis costa 8€.

Vista torres.JPG

El Vieux Port (port vell) i la torre del Grosse Horloge vistos des de la Tour Saint-Nicolas. © Òscar Marín

 

2. Submergir-se al fons de l’Aquarium

L’Aquarium de La Rochelle ha celebrat enguany el desè aniversari. Deu anys del somni de la família Coutant, especialistes en la fabricació d’aquaris de gran capacitat que han participat en la creació d’espais com l’Aquarium de Barcelona i l’Oceanogràfic de València. És un plaer passejar entre aquestes immenses peixeres plenes d’espècies de tots els oceans. Però l’atracció dels peixos és només la punta de l’iceberg: amb els diners recaptats per les visites s’han desenvolupat un bon nombre de programes pedagògics.

Aquarium.JPG

Observant en silenci, cara a cara, els habitants del món marí. © ÒM

3. Entrar al Café de la Paix

L’escriptor belga Georges Simenon, creador del famós comissari Maigret, es va establir als anys cinquanta en una casa dels afores de La Rochelle, la Richardière. Algunes tardes baixava a cavall fins a la ciutat i s’aturava davant del Café de la Paix. Deixava la muntura lligada en una columna del pòrtic i entrava al cafè. A l’interior, l’ambient no ha canviat gaire en les últimes dècades. Fins i tot ens mostren amb orgull una vella foto de l’il·lustre client que confirma que el local ha conservat l’ambient de fa temps. Va néixer l’any 1793 amb el nom de Café Militaire, però la decoració de motllures, plafons i grans miralls data de principis del segle XX.

Cafe de la Paix.JPG

Un café ‘noisette’, una taula davant dels finestrals i el temps que passa… © ÒM

 

4. Passejar per Saint-Sauveur

Fou la primera zona peatonal de França i ha preservat l’encant medieval i renaixentista, els carrers porticats, les façanes de pedra esculpida dels segles XVI i XVII, les cases dels mercaders adinerats… Aquí, el plaer del passeig fa dècades que és una experiència exclusiva preservada del brogit i el fum dels automòbils. Restaurants i botigues han proliferat al voltant de la corpulenta església de Sant Salvador (Saint-Sauveur) i ens conviden, entre passa i passa, a gratar-nos la butxaca.

Saint-Sauveur.JPG

Les façanes amb entramat de fusta són un dels atractius del nucli històric de La Rochelle. © ÒM

5. Comprar al mercat matinal

Per la tarda, la Place du Marché s’ensopeix, s’adorm i deixa que els cotxes aparquin damunt seu. De bon matí, però, hi tornen els tendals de colors, els reclams dels venedors, els veïns que s’hi acosten a comprar fruites, peixos, ostres, formatges, vins, flors… Es converteix en un indret ideal per a passejar-hi amb els cinc sentits disposats a descobrir aromes, gustos i colors. Costa d’esquivar la temptació d’omplir la motxilla de productes.

Mercat.JPG

Els productes frescos s’exposen cada matí al mercat del centre. © ÒM

6. Fer un tast de vins sota terra

Entrareu per un passadís emmirallat, baixareu unes escales de pedra i arribareu a l’antic celler del segle XIII convertit en botiga de vins. Le Taste Vin, a la rue du Temple, ocupa una de les moltes caves que s’estenien pel subsòl de La Rochelle. Hi podem triar entre una àmplia selecció de vins i licors, però el conyac (que s’elabora molt a prop d’aquí) és la beguda emblemàtica. No deixeu de tastar una especialitat local: el Pineau des Charentes, una mescla de suc de raïm i licor de conyac. El celler obre cada tarda; pels matins el propietari atén una parada al mercat central.

Tastevin.JPG

Una gran selecció de vins europeus, especialment francesos, omple l’antic celler. © ÒM

7. Dormir i menjar en una església

Quan un negoci no va bé, cal renovar-lo. I a La Rochelle han buidat una església per instal·lar-hi un hotel. L’experiència és prou curiosa. De fora, a la place de la Motte Rouge, els murs robustos del temple cristià de Sant Nicolau. Rere la porta, un allotjament funcional de la cadena Ibis, l’hotel Vieux Port. Si voleu reblar el clau, podeu dinar o prendre una copa a la capella de l’antic convent dels Carmelites, de la qual només resta l’ampul·losa façana coronada amb una gran conquilla.

Couvent des Carmes.JPG

El convent acull un cinema i un teatre, a més del bar restaurant L’Avant-Scène. © ÒM

8. Fer una volta a cop de pedal

Veureu bicis arreu. La Rochelle és gairebé plana i la bicicleta s’hi ha imposat com el mitjà de transport més còmode, útil i barat. L’any 1976 van començar a oferir un sistema de lloguer de bicicletes similar al Bicing barceloní (allà en diuen Yélo, un joc entre la paraula francesa vélo -bici- i l’adjectiu anglès yellow -groga-). Si només voleu la bici durant unes hores, hi ha un servei de préstec a la Place de Verdun que us permet gaudir de dues hores gratuïtes. Amb la bici podeu acostar-vos fins al magnífic Parc Charruyer, el pulmó verd de la ciutat.

Bicicleta2.JPG

Bicicletes i cotxes elèctrics s’estan imposant als carrers de La Rochelle. © ÒM

9. Visitar l’Ajuntament

Diuen que és un dels ajuntaments més bells de França i, de fet, sembla més un palau que una casa consistorial. L’Hôtel de Ville té una portalada gòtica, un campanar i una estàtua d’Enric IV presidint el pati. A la façana, ens vigilen les quatre virtuts cardinals: Prudència, Justícia, Fortalesa i Temprança. S’hi fan visites cada dia a les 15 h.

Ajuntament.JPG

L’edifici barreja diversos estils, ja que es va construir al llarg de quatre segles. © ÒM

10. Escapar-se a l’illa de Ré

La teniu a prop. Només cal travessar un monumental pont de tres quilòmetres que la separa de La Rochelle (cal pagar peatge si aneu amb cotxe; amb bici i a peu no es paga). També hi podeu anar amb vaixell. Però el més important és anar-hi. Sembla que no hagin passat els segles, a l’illa de Ré. Els pobles conserven els seus carrers empedrats, els ports tenen un aire d’altres temps, hi ha ruïnes d’esglésies oblidades entre els camps i només la ràdio d’algun cotxe ens desvetlla del somni.

Ile de Ré.JPG

El pont, construït l’any 1988, fotografiat des de l’Hotel de la Marée, a l’illa de Ré. © ÒM

L’opció més còmoda per arribar-hi és agafar un vol de Vueling fins a París Orly, un autobús fins a l’estació de Montparnasse i d’allà el veloç TGV París-La Rochelle (dues hores i cinquanta minuts). Una altra opció és dormir al Trenhotel Joan Miró de Barcelona a París i, un cop a la capital francesa, arribar a La Rochelle amb TGV.