2011 juliol- Descobrir.cat

Arxiu del mes: juliol 2011

Un hotel privilegiat en un molí de la Muga

dimarts, 26/07/2011

A Pont de Molins l’aigua de la Muga passa, constant, no emmudeix mai. Per això hi van establir un molí fariner a la riba, al segle XVII, que aprofitava la força del riu per moldre. Amb el temps va deixar de funcionar, però en va quedar l’edifici, que el senyor Pere Lladó va comprar amb molt bon ull fa tres dècades. Hi va establir un restaurant amb habitacions i el va anomenar El Molí, és clar. Fent bé la feina, aviat va aconseguir uns clients fixos i el boca a orella va ajudar a consolidar el negoci. S’hi menja molt bé, amb producte local de temporada, i també s’hi pot dormir. Les habitacions estàndard d’El Molí, petites i decorades amb vells capçals d’antiquari i banys enrajolats fins dalt, han quedat reservades per als clients de sempre, aquells que busquen una decoració més tradicional i un ambient familiar. Però a l’altre costat de la finca s’hi aixeca des de fa pocs mesos un edifici de nova construcció, de línies rectes, volums amplis, angles nets i interiors contemporanis, que acull les habitacions de categoria superior.

El nou edifici d’El Molí acull les habitacions superiors, amb un disseny contemporani. © ÒM

Una de les àmplies habitacions dobles de categoria superior. © ÒM

El nou Molí, d’una sola planta, envoltat d’herbes aromàtiques, ho té tot per a una escapada romàntica o familiar: habitacions espaioses, grans banyeres, matalassos còmodes, finestrals que s’obren a terrasses enjardinades i una ubicació privilegiada a tocar del bosc de ribera que acompanya la Muga. A més, acaben d’estrenar la piscina amb vistes al riu. No hi ha motors empipadors, ni xiscles estiuencs, només el borbolleig de l’aigua i dels ocells acompanya l’estada. Els germans Marc, Jordi i Eva Lladó han agafat el relleu del negoci i tenen molt clar el que volen oferir: qualitat, comoditat i tranquil·litat. Per això no han volgut convertir El Molí en un hotel gran. Gestionar poques habitacions els permet atendre personalment els clients, garantir una estada plàcida i tenir cura dels detalls. És la filosofia que impregna els Petits Grans Hotels de Catalunya.

A l’edifici de l’antic molí s’hi serveixen dinars i sopars, i també ofereix habitacions. © ÒM

A la terrassa penjada sobre la Muga s’hi serveixen els esmorzars. © ÒM

Després d’una nit de repòs absolut, l’esmorzar es pot fer en una terrassa exterior penjada literalment sobre el riu, acompanyats del sol i de la remor de les fulles i de l’aigua. Fruita del temps, pa amb tomàquet, embotits de l’Empordà, un bon cafè… Després, un passeig per la riba i uns minuts de contemplació ajaguts en una de les gandules a disposició dels clients. Per arrodonir l’estada, una de les moltes rutes a peu que es poden fer per aquest racó de l’Alt Empordà. La nostra visita s’acaba amb el convenciment que, tard o d’hora, hi tornarem.

El riu passa a tocar d’El Molí i regala camiades tranquil·les i moments de contemplació. © ÒM

Etiquetes: cases rurals, Empordà, hotels, hotels amb encant, relax
Publicat a Allotjaments amb encant | 1 comentari »

Retorn a Lloret per Santa Cristina

dilluns, 18/07/2011

La lluminosa ermita de Santa Cristina, a tres quilòmetres del centre de Lloret de Mar. © Òscar Marín

Aquell migdia de maig, l’ermita blanca i neta de Santa Cristina era tota silenci. El sol esclatava sobre els murs i la mar lluïa un to blau amb transparències. M’hi va portar en Salvador Palaudelmàs, aleshores obrer major de la centenària Obreria de Santa Cristina, qui em va mostrar el notable interior del temple i em va descobrir el proper mirador de Sorolla, des d’on el pintor valencià havia traçat feia gairebé cent anys l’estudi del quadre Catalunya. També em va recordar que davant d’aquesta venerada ermita, sota el pi de Santa Cristina, va celebrar-hi consell l’any 1934 el Govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys.

Dins l’ermita hi destaca l’altar genovès de marbre i els exvots mariners. © ÒM

Quin contrast, aquesta pau al voltant de l’ermita, tot rememorant instants de la història, amb els crits de festa que s’hi senten cada 24 de juliol. Per Santa Cristina, patrona de Lloret, aquest turó i la platja que s’estén als seus peus es transformen gràcies a una festa que es perpetua des de fa segles. Els lloretencs tanquen botigues i obliden tots els compromisos per afegir-se a la celebració de la seva santa italiana. Tot comença ben d’hora al centre de Lloret. La processó, formada pels membres de l’Obreria de Santa Cristina i per diverses autoritats, surt religiosament el dia 24 de l’església de Sant Romà, un conegut temple lloretenc acolorit per ceràmiques lluminoses, i arriba fins a la platja d’on salpen una desena d’embarcacions en direcció a Santa Cristina. Les barques i vaixells són acompanyats de ben a prop per llaguts de rem.

La processó marítima amb la relíquia de la santa i Lloret al fons. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Del miler i mig de passatgers que conformen la comitiva, la majoria no estan avesats a navegar; se n’apodera un sentiment de sorpresa per la visió de la costa des del mar, de delit pel vent que toca la pell, de suspens pels vaivens improvisats de les onades… Alguns amb més devoció, d’altres amb menys, tots avancen fins que s’albira, dalt d’un turó, l’antic edifici de Sant Pere del Bosc. Aleshores s’aturen motors i braços i per la megafonia es canta la Salve marinera. Els vogadors dels llaguts, en senyal de respecte, aixequen els seus rems.

Els vogadors aixequen els rems en el moment de cantar la Salve. © Arxiu Obreria Santa Cristina

L’aturada serveix per marcar el punt d’inici de la tradicional regata de llaguts S’amorra, amorra. No hi ha gaire distància fins a la platja de Santa Cristina, per això els vogadors inverteixen totes les seves forces des del primer moment. La cursa és discutida: que si aquell estava més endavant, que si tal club de rem ha arribat abans… Però el més important és tocar la sorra, on banyistes i devots que han preferit arribar per terra ferma animen amb crits i aplaudiments l’esforç dels remadors.

La platja de Santa Cristina a l’arribada dels llaguts i els vaixells. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Fotografia de l’any 1908 amb els llaguts arribats a la platja. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Després d’atracar les embarcacions, cal continuar tots junts la processó a peu fins a l’ermita blanca per un camí amb força pendent. Cap a les 10 comença la missa, en la qual es veneren les lúgubres restes de Santa Cristina: un antic crani portat l’any 1784, anomenat “Sa Relíquia”. Cap a les 11, sortint de missa, els voltants de l’ermita són un formiguer de gent esperant degustar el tradicional estofat, que es reparteix de manera gratuïta als presents. Un cop satisfeta la gana, tant espiritual com corporal, es torna a formar la processó i la comitiva baixa de nou a la platja i puja a les barques per navegar de retorn al cor de Lloret. Per la tarda, la festa continua a la vila, amb el tradicional ball de plaça, però l’ermita de Santa Cristina torna a quedar muda, blanca i neta, com jo la vaig veure aquell migdia de maig, tocada pel sol i voltada per una mar intensament blava.

Un miler de persones degusta l’estofat davant l’ermita. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Etiquetes: Costa Brava, estiu, festes, història
Publicat a Escapades d'art i patrimoni, Propostes curioses | 2 comentaris »

Entre copes a les vinyes d’Oliver Conti

dilluns, 11/07/2011

Caminant entre ceps de Merlot i Cabernet Sauvignon a l'Alt Empordà. © Òscar Marín

“Sentiu com es despleguen les flors blanques, com esclata el gessamí…” Dels tastos de vins sempre m’ha fascinat la nostra capacitat de suggestió quan la degustació es fa en companyia de l’enòleg. Potser després de comprar-lo al supermercat, bevent-lo a casa, aquell vi blanc no ens inspirarà sensacions tan intenses com després d’haver passejat per les vinyes, d’haver conversat emocionadament amb el productor i d’haver tastat amb atenció el vi aconsellat per un nas expert. Em va passar de nou a les vinyes d’Oliver Conti, a Capmany, amb en Jordi Oliver. No es pot obviar la passió del Jordi pel cultiu de la vinya, perquè la transmet a qui l’escolta. És d’aquells que parla del vi amb entusiasme, que es desperta de matinada per mesurar el grau d’humitat ambiental, que es lleva ben d’hora per estudiar les necessitats de cada cep. És dur fer créixer la vinya en aquests terrenys granítics, assedegats, pobres en matèria orgànica, però del seu fruit, en Jordi n’extreu vins d’alt nivell.

Els vins de la família Oliver Conti, blancs en primer pla i negres al darrera. © ÒM

La tarda de juny que vam visitar-lo, bufava tramuntana. Les vinyes s’inclinaven i les paraules de la conversa s’allunyaven en direcció al Montgrí. Vam passejar per la finca amb en Jordi i l’Anna, la seva parella i companya en aquest “somni a contravent”, com diuen a la seva pàgina web. Després de revelar-nos els secrets de les vinyes, de visitar el celler i el magatzem, i d’assabentar-nos d’alguns projectes de futur, vam pujar a la sala de tasts. El ritual va incloure sorpreses, entre les quals un dels vins que romanen al “cementiri” d’en Jordi, on reposen una mostra de les primeres ampolles que van comercialitzar a mitjans dels noranta. Tot seguit, uns magnífics vins blancs: Treyu, d’aromes florals i afruitats, creat en honor de la mare dels germans Jordi i Xavier Oliver Conti; i Marta, un saborós vi blanc que s’acosta delicadament a la família dels vins dolços sense ser-ho. Després els vins negres: Carlota, que ens omple la boca amb el record de fruites vermelles madures; Ara, un vi de taula intens i amb un to afruitat, i l’Etiqueta Negra, madura consolidació de gairebé vint anys de treball.

En Jordi Oliver, al centre de la imatge, ens explica tot el que hi ha dins els seus vins. © Èlia Guardiola

Si a banda de fer-hi una visita guiada, com nosaltres, voleu allotjar-vos entre aquestes vinyes de l’Alt Empordà, podeu reservar una de les dues cases de la finca, amb capacitat per a set persones, que es lloguen als visitants per 450€ el cap de setmana (1.100€ la setmana sencera). Tenen un porxo ampli, una piscina ben integrada en l’entorn i la ubicació perfecta per a aquells que els agrada viure “entre copes”.

Etiquetes: Empordà, gastronomia, paisatges, vida rural, vins, vinyes
Publicat a Plaers gastronòmics | 2 comentaris »

Com a casa a Ca l’Arpa de Banyoles

dilluns, 4/07/2011

“Vaig arribar als fogons per casualitat.” En Pere Arpa ho explica de manera transparent. Ell estudiava a l’escola Eina de Barcelona i la seva dona, la Montse Lao, feia Belles Arts, però un curs a l’escola d’hostaleria de la Mey Hofmann ho va canviar tot. En Pere va veure en la cuina tot un món on alliberar la creativitat que l’empenyia. Va obrir El Rebost d’en Pere a Banyoles, la seva vila natal, i nou anys més tard, al 2008, va reformar la casa dels avis al carrer Indústria per convertir-la en un restaurant amb hotel: Ca l’Arpa. L’establiment s’ha convertit en un dels millors de la comarca. I té una estrella Michelin!

En Pere i la Montse al menjador reservat que comparteix espai amb el celler. Al fons, algunes fotos fetes per la Montse quan estudiava Belles Arts. © ÒM

La sort acompanya en Pere, la Montse i el seu equip, però l’esforç diari és el que fa cada dia més gran el seu somni. “Ens llevem a les 7 per preparar esmorzars”, explica ella, “i és estrany el dia que no anem a dormir de matinada”. Tota la jornada dedicada a la cuina, servir els clients i cercar la millor matèria primera per als seus plats. A Ca l’Arpa coneixen de primera mà la procedència de tots els ingredients: visiten la formatgeria d’on prové el formatge que serveixen, parlen amb el pagès que cria els pollastres que cuinen i tasten els vins als millors cellers per escollir aquells que presentaran a la carta (la Montse us aconsellarà, com a bona sommelier). Cal assegurar la qualitat des del primer moment. El segon pas, l’elaboració, és igual de transparent i rigorós. La gran vidriera amb vistes de la cuina no amaga res del màgic procés de preparació dels plats: ara una perdiu tèbia en dues coccions amb foie i puré de remolatxa, ara unes guatlles amb salsa de soja i escalunyes, ara una cassoleta de vieires i lletons de vedella, ara una espatlla de cabrit rostida amb all i romaní…

L’aroma del brou de pollastre de pagès s’estén per tota la sala i puja per les escales que porten a les habitacions. L’hotelet situat en les dues plantes superiors està format per vuit dormitoris decorats amb un estil sobri i alhora amable, gràcies a la calidesa de les teles escollides; hi ha connexió wi-fi gratuïta i vista al jardí posterior. Ca L’Arpa forma part de Rusticae i també dels Petits Grans Hotels de Catalunya, establiments de petites dimensions, distribuïts arreu del país, que destaquen pel tracte proper i un encant especial. El títol no li podria escaure millor. Ca L’Arpa és un hotel petit en les dimensions, però gran en la qualitat i en l’acolliment que dispensa al viatger.