Pels camins de la batalla de l’Ebre

El senyor Bartolomé Uceda, nascut a Fernán-Núñez, sempre en parlava: al seu germà i al seu cunyat els van enviar a lluitar a l’Ebre (el marit de la seva germana no va tornar mai a casa). Al senyor José Mazán, natural de Còrdova, que recolzava els republicans, el van obligar a combatre en el bàndol franquista. I així tants i tants drames personals i familiars que tots hem sentit explicar. En fa més de 75 anys, de la batalla de l’Ebre. Molts dels que la van viure ja han mort, però la memòria d’aquells 115 dies tristos es manté viva a Corbera d’Ebre. ‘115 dies’ és el nom del centre d’interpretació que Corbera dedica a aquella batalla, una de les més cruentes de la cruel guerra civil, i ofereix una visió completa del conflicte amb objectes de l’època i projeccions audiovisuals. L’últim diumenge de cada mes, tots els centres d’interpretació dels espais de la batalla de l’Ebre organitzen jornades de portes obertes; un bon moment per arribar-s’hi.

115 dies Corbera d'Ebre.JPG

Armes i uniformes són avui peces de museu al Centre d’Interpretació 115 Dies. © Òscar Marín

Les ruïnes del poble vell de Corbera, un esquelet abandonat de la vila que va ser, s’han mantingut com a testimoni de la cruesa dels combats i els bombardejos. Ja no queda res de les tertúlies dels veïns, dels xiscles dels infants, de les anades i vingudes al mercat i al safareig. Les cases són runa i els fills, néts i besnéts d’aquells que hi habitaven, ara viuen a la part baixa del vessant. Pels carrers desdibuixats, hi trobareu lletres disperses: és l’Abecedari de la Llibertat, cada lletra realitzada per un artista diferent i vinculada al text d’un escriptor o poeta. I entre pedres silencioses i lletres mudes, al fons del conjunt, l’únic edifici que s’ha mantingut dempeus gairebé sencer és l’església barroca de Sant Pere, construïda damunt d’una antiga fortalesa de l’orde del Temple.

Corbera d'Ebre.JPG

L’església de Sant Pere domina les ruïnes. © ÒM

Corbera d'Ebre 3.0.JPG

El Poble Vell fou declarat Lloc d’Interès Històric i Bé d’Interès Cultural per la Generalitat. © ÒM

Les teulades de l’església ja no hi són, tampoc els retaules ni la decoració que en vestia els murs interiors, però la carcassa de l’edifici serveix avui de sala de concerts i de centre expositiu, gestionat pels veïns de l’Associació del Poble Vell, i acull activitats culturals com la Biennal d’Art. Quan hi entreu, demaneu veure l’àlbum de fotografies antigues del poble. Se us posarà la pell de gallina quan contempleu les imatges bucòliques d’aquell nucli de tradició agrícola, destruït ara fa 75 anys, i els somriures de la seva gent abans del desastre. I si pugeu al campanar, especialment al capvespre, tindreu una bona vista de les ruïnes. L’objectiu de l’Associació del Poble Vell és que aquest conjunt històric sigui un Monument a la Pau i que estigui connectat amb llocs similars del món, indrets que ens recorden allò de què és capaç l’ésser humà, per ajudar-nos a no repetir, a no tolerar, els mateixos errors.

Corbera d'Ebre 4.JPG

Exposició temporal a l’interior de l’església de Sant Pere. © ÒM

Corbera.jpg

Un fotògraf entre les ruïnes de Corbera d’Ebre. © ÒM

Comparteix

    Etiquetes: , ,

    Comentaris

    • Agustín Forteza

      21/11/2013 - 9:19

      ¡Emocionante y doloroso recuerdo!. En mi adolescencia porteña tuve conocimientos “directos” del horror que se vivió en España, pero principalmente en la zona del Ebro, por algunas personas que tuvieron la suerte de salvar su vida , emigrar clandestinamente y llegar a Buenos Aires. Debo decir que después de tantas décadas tengo frescas en mi memoria las canciones del bando republicano que con fervor entonábamos en reuniones de amigos o políticas.

    • ADRIÀ GUIXÀ PARDO

      24/11/2013 - 20:15

      Trista història la d’aquest país : Pobles destruïts, vides perdudes, odis venjatius, homes sotmesos, cultura malmesa…., Tot per l’afany messiànic d’un individu, un sistema i una Esglèsia que volien crear “una sociedad en el orden y al servicio de Dios”. Petés i patís el qué i el qui a ells els hi convingués per aconseguir els seus fins no tenía cap importància, tot era licit. I setanta cinc anys després sembla que tornem enrrere de tot el que últimament la societa havia aconseguit…., quina pena, quina tristor….,Dissortat país meu, perquè sempre tens de patir???

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús