Arxiu de la categoria ‘Activitats a la natura’

Collint castanyes als boscos de Viladrau

dimarts, 22/10/2013

Quan torna la Fira de la Castanya amb més tradició del Montseny, la de Viladrau, ens agrada acostar-nos-hi per collir un grapat de castanyes i caçar bolets. L’any passat vam fer estada al Mas Vilarmau (en vaig deixar constància en aquest post), tot i que hi ha altres allotjaments a la vora. La Fira que avui aplega tants visitants va néixer l’any 1995 per recuperar la castanya com a producte autòcton de Viladrau i del Montseny. Ara és un esdeveniment consolidat que ofereix actes al llarg de tota una setmana, tot i que concentra la seva activitat durant el primer cap de setmana d’octubre i la vigília de Tots sants. Dels esdeveniments programats destaquen les passejades comentades pel bosc, la torrada de castanyes a la plaça i les passejades amb poni per als més petits. Diumenge se celebra el tast gastronòmic, un dels actes més esperats, ja que els restaurants de la vila elaboren i serveixen plats que tenen la castanya com a ingredient principal. A partir de les 11 h s’inicia la venda de tiquets per al tast a les parades d’informació de la plaça Major.

Castanyes.JPG

Torrada de castanyes a la plaça Major de Viladrau. © Òscar Marín

Castanyes Viladrau.JPG

L’olor de llenya i de castanyes torrades s’estén per tota la plaça. © ÒM

Val la pena endinsar-se en els boscos dels contorns (de les rutes que es poden fer a la zona, en trobareu informació al Centre Cultural Europeu de la Natura i a l’Espai Montseny). Una de les rutes més conegudes és la del castanyer de les Nou Branques, un dels més grans del Montseny, amb 23 metres d’alçada i un tronc amb 6,5 metres de perímetre. De les nou branques que el van fer famós, dues són mortes i dues més li han desaparegut (hi ha qui en diu ‘de les Set Branques’), però encara dóna un bon grapat de castanyes cada tardor. Per arribar-hi, des del carrer Ramon Bofill cal caminar fins a trobar en una cruïlla el pal indicador de la SL-C81. Hi ha una suau pujada, es passa per la font de les Paitides i per la masia de la Vila i s’arriba ben aviat al costat del gran castanyer. La passejada està ben senyalitzada.

Castanyer Nou Branques.jpg

El castanyer de les Nou Branques, un dels emblemes de Viladrau. © ÒM

Bolets.JPG

Alerta, bolets verinosos a la vista! © ÒM

Castanyers.JPG

Un llit de castanyes entapissa els camins. Compte amb les que cauen de les branques. © ÒM

Castanyes.jpg

Castanyes encara dins dels seus pellons al bell mig del camí. © ÒM

Aneu amb compte si passeu per Viladrau la nit del 31 d’octubre. La vila es converteix en un punt de trobada de bruixes, que rememoren les reunions que s’hi feien al segle XVII i la  cruel execució de dones acusades de bruixeria que va tenir lloc entre els anys 1618 i 1622. L’esperat Ball de les Bruixes se celebra entorn d’un gran foc que crema al mig de la plaça de la Vila i compta amb la col·laboració de tots veïns, fins i tot dels més petits.

Tots Sants Viladrau.JPG

Senyal de perill a la plaça Major per la presència de bruixes a Viladrau. © ÒM

-Altres posts de tardor: http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar/etiqueta/tardor/

Cales de tardor a la costa del Garraf

dimecres, 16/10/2013

Si us agrada gaudir de la bona vida sense gastar gaires diners, us agradarà descobrir aquest fragment de la costa del Garraf. La ruta per la zona dels Colls i Miralpeix, senzilla i gratificant, surt del far de Vilanova i la Geltrú, un dels llocs més suggeridors on començar una ruta ran de mar. Després de visitar l’Espai Far, dedicat a la llarga tradició marinera de la capital del Garraf, ascendim al costat de l’ermita de Sant Cristòfol per agafar el camí dels Colls, que segueix el litoral en direcció a Sitges. Aquesta és una costa força escarpada i, entre roques i penya-segats, s’arreceren petites cales pedregoses. A l’estiu, la ruta és molt transitada per turistes i aficionats al nudisme. Tot l’any, coincidireu amb amants del jòguing que s’allunyen dels tubs d’escapament i vénen a fer esport i a respirar aire fresc. Hi ha poques zones d’ombra, per això la tardor i la primavera són les millors èpoques per passejar-hi, especialment quan el sol s’acaba de llevar per l’horitzó.

Cales del Garraf.JPG

La cala de l’Home Mort i la punta de la Desenrocada. © Òscar Marín

Un punt d’aturada interessant és la Punta Llarga, on s’hi troben diversos bufadors, escletxes a les roques per on les onades penetren amb força i surten transformades en una mena de guèisers, deixant un rastre d’esquitxos d’aigua cristal·lina sobre les roques. És reconfortant seure una estona i observar com les onades desapareixen sota el rocam, lluiten per travessar les parets foradades i, quan troben la sortida, esclaten en l’aire amb un brogit inesperat. Mentrestant, davant la costa observareu ara un vaixell de pesca solitari, ara un grup de caiacs, ara un veler i, fins i tot, algun nedador experimentat que s’atreveix a arribar-se nedant a alguna cala.

Garraf.JPG

A la Punta Llarga hi trobem diversos bufadors per on l’aigua surt amb força. © ÒM

Cales Garraf.JPG

Una de les petites cales de difícil accés que trobem camí de Sitges. © ÒM

Anem seguint les cales, unes àmplies, d’altres estretes, les altres menudes: la cala dels Colls, la dels Gegants, la punta de la Desenrocada, la platja de l’Home Mort… Entre cala i cala, entre pujades i baixades pedregoses, les parets esquerpes baixen fins a les aigües formant cavitats, algunes de les quals només són accessibles des de la mar. La més important és la cova del Gegant, un indret de molt difícil accés on l’any 1954 s’hi va descobrir un jaciment paleolític. Però la història no s’acaba aquí: l’any 2005, dos investigadors de la UB van revisar el material recollit durant l’expedició del 1954 a l’Arxiu Històric de Sitges i van trobar-hi les restes d’una mandíbula que no havia estat datada. Gràcies a les tècniques de datació radioactiva per urani-tori s’ha pogut confirmar que la mandíbula té 53.000 anys d’antiguitat i correspon a un neandertal. De fet, és una de les poques restes humanes anteriors a l’Homo sapiens trobades a Catalunya.

Cales Sitges.JPG

L’accés a la cova del Gegant ha estat protegit per evitar accidents. © ÒM

Trobareu versions d’aquest itinerari que comencen a Sitges, però no us ho recomano. Les cales es troben a uns 4 quilòmetres de l’estació sitgetana de Rodalies i cal travessar tota la població per arribar-hi. En canvi, aquestes cales es troben a uns mil metres de l’estació de Vilanova i la Geltrú, amb la qual cosa es pot sortir del tren en direcció al far, recórrer les cales i tornar enrere en unes dues hores, amb prou temps per gaudir del paisatge. Un altre punt de vista de la mateixa ruta és des del mar. A l’Estació Nàutica de Vilanova es pot llogar una ruta guiada amb caiac, que dura unes tres hores i que ens ofereix la possibilitat de contemplar la costa i explorar petites coves i racons que si fem el camí per terra ferma no ens serà possible veure.

Cales Vilanova.JPG

Alguns trams passen a tocar de la via del tren. © ÒM

Cales vista Sitges.JPG

Vista de Sitges, amb el massís del Garraf al fons, des de la punta de les Coves. © ÒM

Una experiència termal personalitzada a Inúu

diumenge, 29/09/2013
Inúu1.JPG

Tres llacunes interiors en diferents nivells a l'espai central d'Inúu. © Òscar Marín

Pujo poc a Andorra, però quan hi vaig és per relaxar-me. No em trobareu a les botigues, sinó gaudint dels camins d’alta muntanya (vegeu els posts ‘Què hi ha dalt del Pic Negre?‘ i ‘Un mirador fascinant sobre el Pirineu‘), reposant en algun hotel amb encant (llegiu ‘Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra‘) o aprofitant els beneficis de les aigües termals. Avui us parlaré d’aquest últim plaer. Qui ha passat per Andorra i no ha entrat a Caldea? L’objectiu d’aquest conegut balneari fou el de socialitzar l’accés a l’aigua termal, convertir el termalisme en una activitat lúdica, posant aquesta experiència a l’abast de tots els públics des de la seva obertura, l’any 1994. Però el termalisme es va popularitzar de tal manera que va allunyar un tipus de públic que buscava tranquil·litat i atenció personalitzada. Per això, fa uns anys es va mirar de renovar la fórmula d’aquest balneari andorrà, per tornar a atreure aquells clients que buscaven una certa exclusivitat. Així, a la primeria del 2013 va néixer Inúu, un nou centre termal, ubicat al costat de Caldea, que té la particularitat de proposar una estada personalitzada. Quan hi arriba, el client manté una entrevista amb un assessor termal per tal de planificar els tractaments i el recorregut, en funció del temps i de les necessitats de cada visitant.

INÚU.jpg

Llacuna en forma de mitja lluna amb vistes d'Escaldes-Engordany. ©

Inúu disposa d’espais termals interiors i exteriors amb brolladors i colls de cigne, llits de bombolles, sauna, hammam, cabina de sal, dutxes amb jets a diferents pressions, espais de relaxació amb llits d’aigua, hamaques, bancs i parets calentes per a la distensió muscular. Però també ofereix una gran àrea de tractaments que ocupa una superfície de 2.180 metres quadrats amb 16 cabines individuals. Les cabines, en forma de pètals, estan distribuïdes en quatre àmbits temàtics: Aigua termal, Sensació, Oriental i Bellesa. Cada pètal disposa de quatre espais equipats segons la temàtica. El pètal Aigua termal permet gaudir dels beneficis de l’aigua termal, amb dues lliteres per rebre massatges sota l’aigua i dues cabines amb banyeres d’hidromassatge i cromoteràpia. El pètal Sensació inclou quatre cabines en les quals es fan tota mena de massatges sobre un matalàs d’aigua que va canviant de color durant cada tractament per aportar els beneficis de la cromoteràpia. El pètal Oriental està format per dues cabines per a tractaments ayurvèdics facials i corporals, i dues cabines amb tatamis en les quals es treballen tècniques de relaxació com el Shiatsu. Finalment, el pètal Bellesa incorpora quatre cabines per a tractaments facials i corporals.

L’aprofitament de les propietats de les aigües termals d’Escaldes-Engordany es completa, després del bany i el pas per les cabines, amb aliments en forma de batuts o begudes que potencien els efectes de cada tractament. I per completar l’estada, es pot assaborir un àpat al restaurant Iö, dins les instal·lacions d’Inúu, amb una carta elaborada per un equip de restauradors i nutricionistes que agermana gastronomia i salut, dos pilars fonamentals per al benestar integral.

Inúu menjar.JPG

Saludable salmó amb verdures servit al restaurant Iö. © ÒM

Arròs Inúu.JPG

Un bon arròs per completar l'estada a Inúu. © ÒM

10 tresors ben guardats d’Horta de Sant Joan

dimecres, 7/08/2013

Que a Horta de Sant Joan, Picasso hi va viure un moment molt important a nivell creatiu, ho sap gairebé tothom. I que a l’entrada del poble, l’Hotel Miralles ofereix uns plats de crestó en escabetx per llepar-se’n els dits, molts visitants ho tenen clar, perquè el menjador s’omple cada migdia amb veïns, viatgers, ciclistes, treballadors i amants de la bona gastronomia, una gran diversitat de clients que coincideixen en la tria d’aquest conegut hotel-restaurant familiar. Fa unes setmanes vaig fer una estada a Horta i, abans d’arribar-hi, ja tenia clars els dos aspectes que he apuntat. Però em quedaven moltes coses per descobrir. Després de fer una volta ben agradable pels carrers solitaris del nucli antic i de passar una nit de repòs absolut a l’Hotel Miralles, vaig despertar-me amb un esmorzar casolà d’embotits i pa amb tomàquet i amb la promesa que el senyor Salvador Miralles m’esperava per dur-me a alguns dels indrets més interessants d’Horta de Sant Joan. És un privilegi, que et faci de guia algú que s’estima i que coneix tan bé la seva terra. Aquí teniu algunes de les coses magnífiques que hi vaig descobrir:

1. El nucli antic d’Horta

Començo parlant-vos del cor del poble, allà on qualsevol turista ha de fer cap quan arriba a Horta de Sant Joan. Dalt d’aquest puig de 543 m d’alçada hi ha la plaça porxada, d’aires renaixentistes, des de la qual es despleguen uns pocs carrerons de pedres antigues. Baixant per un d’aquests carrers ens topem amb un dels reclams del nucli antic: el Centre Picasso, on s’exhibeixen obres de joventut del geni.

Horta1.JPG

L’església i l’Ajuntament d’Horta de Sant Joan. © Òscar Marín

2. Lo Parot

Una de les oliveres més emblemàtiques del país la trobem aquí, a les terres del senyor Joaquín Badia. Després de saludar-lo, mentre regava les plantes de l’hort, ens vam acostar a l’arbre mil·lenari. Podríem dir allò de que si les seves branques parlessin… Però no, no parlen. Ens mostren, això sí, multitud d’arrugues que ens expliquen que aquest és “el pare de tots els arbres”, d’aquí el nom de Lo Parot. Amb les seves escasses olives encara en fan oli, una producció molt reduïda, és clar, però diuen els que l’han tastat que és un oli deliciós.

Horta2.JPG

Lo Parot, arbre monumental considerat el més vell de Catalunya. © Òscar Marín

3. El mirador dels Pesells

A les afores d’Horta, pujant a la recerca del centenari pi de Balija, ens aturem al mirador dels Pesells. Des d’aquí tenim un bon tros de la Terra Alta als nostres peus. La Via Verda travessa el paisatge, en veiem l’aqüeducte que salva el curs del riu Matarranya i uns ciclistes que passen, com formigues, per damunt del pont. Com ells, milers de persones s’acosten cada any a fer un tram de la Via Verda sobre dues rodes.

Horta3.JPG

Panoràmica des del mirador dels Pesells, als afores d’Horta. © Òscar Marín

4. El pi de Balija

Aquest és un dels llocs preferits d’en Salvador Miralles. Alguns dies s’asseu sota aquest pi de 19 metres d’alçada i contempla les seves branques durant una llarga estona. Es comprèn perfectament. Aquest arbre allunyat de tot i de tothom transmet un intens sentiment de pau. Es calcula que el pi de Balija té uns 450 anys, cosa inèdita en els pins blancs, que solen arribar a un màxim de 350 anys de vida.

Horta4.JPG

Les branques centenàries del pi de Balija. © Òscar Marín

5. Les Olles

Quan parlem d’un indret paradisíac, hi ha qui pensa en sorra i palmeres. Però a Horta hi ha un racó màgic on banyar-se és un plaer durant els mesos de més calor. Es tracta de les Olles, uns tolls d’aigua en el curs del riu Canaletes. I pensar que fa 50 anys, quan en Salvador Miralles cuidava les cabres en aquestes terres, això era un racó allunyat del món que poca gent coneixia. Em diu el nom de cada toll: el de la Palanca (on el seu pare estenia uns pins per creuar d’una banda a l’altra), el dels Xiquets (on es banyen els més petits), l’Olla Redona, el Toll de Més Avall, la cova de les Orenetes… La gent del poble les coneix com les Olles d’en Baubo. Si voleu saber-ne el perquè, pregunteu-ho a l’Hotel Miralles. També us hi explicaran per què cap veí no es banya al toll del Peraire…

HortaOlles.JPG

Les Olles, un paratge refrescant en plena natura. © Òscar Marín

6. El dinar a l’Hotel Miralles

Ja us he dit que a l’Hotel Miralles s’hi dorm bé i que s’hi menja encara millor. La carn de cabra hi és un dels ingredients distintius, i el crestó en escabetx n’és el plat més conegut. No deixeu de tastar la nova recepta d’aquesta temporada, el carpaccio de crestó amb coqueta d’herbes [vegeu-ne aquí la fotografia]. El seu aroma és deliciós i també la combinació de gustos, amb trossets de formatge i foie. Si podeu, tasteu també el xorís de cabra amb patates i allioli. A més del bon menjar, notareu que el bon tracte és un altre dels puntals del negoci. Els Miralles són una família plenament bolcada en els seus hostes.

Horta7.1.JPG

Crestó en escabetx, el plat estrella del restaurant Miralles. © Òscar Marín

Horta7.2.JPG

El xorís de cabra amb acompanyament de patates i allioli. © Òscar Marín

7. El convent de Sant Salvador

No hi ha monjos, ni visitants, ni una ànima. El convent està sempre tancat. Sempre, excepte alguns dies festius i en ocasions puntuals. Vaig tenir l’oportunitat d’entrar-hi, de copsar el silenci que embolcalla les pedres, de contemplar el seu petit claustre renaixentista protegit per la muntanya de Santa Bàrbara. Les vistes d’Horta des de l’atri són excel·lents.

Horta6.JPG

L’església silenciosa del convent de Sant Salvador. © ÒM

8. Les cabres de Rasquera

En Pepito Miralles, el germà d’en Salvador, treu les cabres a pasturar cada dia. Vaig sortir a buscar-lo pels camps propers a l’hotel Les Capçades, per fer petar la xerrada. Em va explicar que havien vingut, feia pocs dies, uns periodistes francesos a fer-li preguntes sobre les cabres. Són cabres de Rasquera, una raça pròpia de les comarques del sud de Catalunya. Amb la carn d’aquestes cabres es cuinen els millors plats del Miralles.

Horta8.JPG

Cabres de Rasquera pasturant a la vora de l’hotel Les Capçades. © Òscar Marín

9. Una gran estada a Les Capçades

Dormir a Les Capçades és un dels plaers de la Terra Alta. Aquest hotel rural ocupa una antiga residència particular que la família Miralles va restaurar i obrir com a allotjament. L’emplaçament és privilegiat, envoltat de natura, amb una bona vista d’Horta i de la muntanya emblemàtica de Santa Bàrbara, especialment des de la terrassa de 60 metres quadrats de l’habitació Mariné, que vaig ocupar amb molt de gust. És un plaer banyar-se a la piscina interior abans o després de fer una caminada pels camps que envolten la casa. També podem descansar a la sala mentre fullegem algun dels exemplars del DESCOBRIR que hi tenen a disposició dels clients. I quan s’acosti la nit, arribarà l’hora del menú degustació, un altre dels plaers d’Horta que culmina una magnífica estada.

Horta9.1.JPG

L’àmplia habitació Mariné, dedicada a un client il·lustre. © Òscar Marín

Horta9.JPG

Vista de la muntanya de Santa Bàrbara des de l’habitació. © Òscar Marín

10. El sopar degustació

Si a l’Hotel Miralles s’hi serveix menjar bo i casolà, ben arrelat a la Terra Alta, a la cuina de Les Capçades s’hi busquen noves textures i sabors partint, igualment, d’uns productes de primera qualitat. La proposta de menú degustació de la cap de cuina canvia sovint. Jo hi vaig tastar, de primer, unes cuixetes de guatlla confitades amb mousse d’albergínia i tomàquet, un plat saborós, que omple la boca amb la suau espessor de la mousse i amb la tendresa de les cuixetes que es desfan a la boca. De segon, un carpaccio de llagostí amb tòfona negra dels Ports (Tuber melanosporum). Tot seguit, un bacallà cuinat a baixa temperatura, amb chutney de mango i melmelada de llimona. Després, unes costelletes amb crosta d’herbes aromàtiques, cuscús i tzatziki de iogurt, un plat d’intenses aromes mediterrànies. Tot acompanyat amb un Cupatge del celler Frisach. Per postres, un cremós de formatge de cabra amb gelat de romaní i gelatines de taronja i melmelada d’orellanes i mel. Els camps d’Horta posats al plat.

Horta10.1.jpg

Deliciosos plats del menú degustació de Les Capçades. © Òscar Marín

Indesitjables calamarsades

divendres, 12/07/2013

Entre el maig i l’agost, el nostre clima ens sorprèn amb intenses pluges de pedres de glaç. Són les indesitjables calamarsades. Quan dins un núvol de tempesta baixa molt la temperatura es formen gotes de gel que cauen pel seu propi pes. Són les calamarsades, que no són ben rebudes als conreus, ja que malmeten els cereals i les plantacions d’arbres fruiters, que a la primavera i a l’estiu són en plena producció. A ciutat, no estalvien ensurts als propietaris de vehicles: quan la calamarsa cau amb força pot abonyegar capots (com ha passat fa uns dies a un fotògraf del DESCOBRIR) i, fins i tot, trencar parabrises. Per què hi ha més calamarsades a la primavera i l’estiu? Bàsicament, perquè els únics núvols capaços de formar pedres de gel són els cumulonimbus i aquests necessiten una gran aportació d’humitat des del terra per formar-se. A dins, el vapor d’aigua és arrossegat cap amunt per efecte dels corrents verticals i, quan ascendeixen, les gotes es refreden fins assolir una mida considerable.

Calamarsa.jpg

Les últimes calamarsades han afectat especialment el Pirineu i la Catalunya central.

La calabruixada, que apareix esporàdicament durant els mesos més freds de l’any, és una pluja de petites pedres de gel d’1 a 5 mm. La calamarsa, que predomina a la primavera i al principi de l’estiu, fa al voltant d’1 cm, i la pedra, típica dels mesos més calorosos, pot assolir grans mides: a les comarques de Lleida s’han arribat a veure pedres com pilotes de golf.

Com saber si avui caurà calamarsa? Al web del Servei Meteorològic de Catalunya hi trobareu un espai específic per saber on hi haurà calamarsades. Dins l’enllaç “Predicció”, a l’apartat “Predicció de calamarsa” hi trobareu descrit el risc de calamarsa a les diverses comarques, i si voleu veure algunes fotografies de calamarsades al nostre país, consulteu aquest enllaç del portal informatiu 3/24.

Tastant el producte més fresc del Prat

dijous, 27/06/2013

Fa uns dies em vaig acostar fins al Prat de Llobregat, on em van convidar per conèixer millor els productes frescos de la gran horta metropolitana. Després de revisitar les platges del Delta del Llobregat (com m’agrada aquesta zona), vam arribar-nos fins a Can Comas, la seu del Parc Agrari del Baix Llobregat. Si no hi heu anat, us recomano la visita, perquè t’hi expliquen quins són els conreus estrella d’aquesta plana tan fèrtil (n’hi ha 66 de diferents, des de les carxofes i els espàrrecs fins a les cireres i els préssecs). Sabíeu que el Parc Agrari és la segona horta en extensió de l’àrea metropolitana després del Maresme? Uns 1.200 pagesos, el 75% a temps complert, hi treballen per mantenir uns cultius de primera qualitat. Els seus productes es poden comprar als mercats de pagès que es fan cada setmana en diversos punts del Baix Llobregat (per exemple, al parc de Torreblanca) i també als restaurants adherits a la campanya dels Sabors de l’Horta.

Parc Agrari.JPG

La masia de Can Comas, seu del Parc Agrari del Baix Llobregat. © Òscar Marín

Però el Prat no només ens regala fruites i verdures. Aquí s’hi cria el pollastre pota blava, una raça avícola autòctona, molt preuada a les cuines pel seu baix contingut en greix i el seu gust intens. Penseu que és l’única au de l’Estat que ha estat reconeguda amb una IGP (Indicació Geogràfica Protegida). En Joan Pujals, de Cal Senyoret, n’és un expert. N’ha vist criar tota la vida, des que era un marrec, i n’ha criat fins a la vellesa. Ens explica que aquesta raça única de gall, que a simple vista es distingeix per la cua negra i les potes blaves, va estar a punt de desaparèixer,  però gràcies a pagesos com el seu pare o ell mateix, que l’han criat sempre per a la família, avui podem gaudir, amb vista, gust i olfacte, d’aquest pollastre tan elegant (i saborós).

Pota Blava del Prat.JPG

El gall de pota blava, una raça autòctona del Prat molt valorada gastronòmicament. © ÒM

Joan Pujals Pota Blava.JPG

El pagès Joan Pujals ens mostra una fotografia on se'l veu de petit a Cal Senyoret. © ÒM

Veure l’animal en directe, corrent pel corral de Cal senyoret, té molta gràcia, però la segona part és menjar-se’l. La cosa és fàcil d’acomplir, perquè els principals restaurants del Prat inclouen en les seves cartes plats cuinats amb pota blava i, a més a més, cada any li dediquen unes jornades gastronòmiques (al març) i una fira avícola (al desembre). El dia que hi vaig anar, els xefs dels restaurants Rústic & Co i Mesón El Cortijo (tots dos formen part de la xarxa de restaurants El Prat Degusta’l) ens van preparar un tast d’alguns dels plats que elaboren amb el pota blava i amb la carxofa del Prat: crema de carxofa i mascarpone de cruixent d’ibèric, un “tigretón” de Pota Blava amb daus de carxofa i salsa de xocolata i un plat de pota blava a l’antiga amb brotxeta de carxofa confitada. Si us acosteu al Prat per tastar el pota blava comprovareu que hi ha poques carns tan meloses i lleugeres com aquesta. Ja m’ho explicareu!

Rústic & Co .JPG

El “tigretón” de pota blava i carxofa del Prat, creació del restaurant Rústic & Co. © ÒM

Mesón El Cortijo.JPG

Pota blava a l’antiga amb brotxeta de carxofa confitada, del Mesón El Cortijo. © ÒM

Amb segway per les platges de Barcelona

dimarts, 11/06/2013
Segway2.JPG

Pel passeig marítim de la Barceloneta amb els amics de Dinamic Solutions. © Òscar Marín

Si no fos pel preu de l’invent, el segway (en català, patinet elèctric d’autobalanceig) seria la manera més popular de moure’s per la ciutat. Quan l’has provat, t’adones que és el vehicle més còmode per desplaçar-se en distàncies curtes, sobretot perquè no cal fer cap mena d’esforç a l’hora de conduir-lo i perquè t’ofereix una gran llibertat de moviments. Però podem viure l’experiència sense haver de comprar-ne cap. Hi ha unes quantes empreses que s’han especialitzat en fer sortides amb segway. Ja us havia parlat de les rutes dalt d’un d’aquests patinets al camp, entre les vinyes del celler Jean Leon, i a la muntanya, fins a un mirador sobre el Baix Ter, però tenia ganes de provar aquest giny a la ciutat. Per això vaig quedar un matí amb els amics de Dinamic Solutions, que organitzen circuits guiats per a grups per Barcelona (i per altres llocs de Catalunya), i m’ho vaig passar fenomenal.

Segway5.JPG

Passant pel pont de la ronda Litoral després de recórrer el passeig de Colom. © ÒM

Vam sortir de l’Hotel Arts a les 11 h i vam dedicar dues hores a recórrer bona part de la façana marítima amb total comoditat. Ens va acompanyar una Genny 2.0, un nou model de segway pensat especialment per a les persones amb mobilitat reduïda, un invent extraordinari que s’està començant a comercialitzar i que permet desplaçar-se amb el simple moviment del tronc, sense haver d’utilitzar braços ni cames per avançar. Així, tots plegats, vam resseguint el passeig marítim de la Barceloneta en dos grups de sis persones.

Segway1.JPG

Escoltant les explicacions de la Laura a la Barceloneta. D'esquena, el model Genny 2.0. © ÒM

Per seguretat, els grups no poden tenir més de sis o set integrants, ja que ens trobem en una àrea amb gran afluència de turistes, i també per seguretat no podem passar dels 10 km/h. Mentre la Laura, que és guia oficial, ens explicava curiositats del paisatge urbà, els grans canvis que ha experimentat aquest litoral en les últimes dècades, vam arribar fins a l’hotel W, una estructura faraònica que fa ombra a la platja de Sant Sebastià, per endinsar-nos tot seguit en el Port Vell i arribar-nos fins a l’estàtua de Colom, que en lloc d’assenyalar cap Amèrica assenyala Algèria, per no donar l’esquena al port. Podeu contractar fàcilment aquesta ruta a través del web de Dinamic Solutions. Potser heu pensat que també es pot fer l’itinerari a peu i que surt més barat. Però us recomano que proveu de fer-ho amb segway: és més còmode, permet veure moltes més coses en menys temps, d’una manera original i divertida, i tot sense emetre sorolls ni gasos contaminants. En definitiva, ja estic desitjant reservar la propera sortida amb segway. Qui s’hi apunta?

Segway4.JPG

El segway permet avançar sense esforç, amb el simple balanceig del cos. © ÒM

Segway6.JPG

Arribant a la Torre de les Aigües, al tram final de la nostra ruta urbana. © ÒM

Un dia de ‘glàmping’ al Cala Llevadó

dilluns, 15/04/2013

Practiqueu el ‘glàmping’? Aquest moviment, molt estès a Anglaterra, juga amb la fusió de les paraules ‘glamur’ i ‘càmping’ per anomenar els allotjaments amb encant ubicats en plena natura, generalment de dimensions reduïdes i amb un punt d’originalitat, fabricats amb productes naturals com fusta o tela i que ofereixen comoditats com les que trobaríem en una habitació d’hotel. Hi tindrien cabuda des de les cabanes als arbres, de les quals us parlava fa uns mesos, fins a les conegudes tendes de safari que representen una alternativa atractiva per dormir a la natura, passant per aquestes cabanes que hem estat els primers a estrenar.

Cabanes.JPG

L'únic càmping de la Península on trobareu aquestes cabanes és el Cala Llevadó. © Òscar Marín

El càmping Cala Llevadó de Tossa de Mar, un dels pioners de la Costa Brava, ha instal·lat unes peculiars cabanes forestals de forma arrodonida en una àrea privilegiada. Aquests nous bungalous ecològics sorprenen per la seva simplicitat. Fabricats amb fusta certificada a França i introduïts al nostre país per l’empresa catalana Casárbol, imiten la forma d’una tenda de campanya, però ofereixen les comoditats d’un petit apartament, amb capacitat per a quatre persones. D’entrada, tant els materials com les portes i la finestra de doble vidre faciliten l’aïllament tèrmic, per apaivagar la sensació de fred a les nits de primavera o la calor estiuenca, afavorint l’estalvi energètic. I en els seus 13 metres quadrats hi teniu tot el que us cal: un llit de matrimoni i un sofà convertible en dos llits individuals, un bany amb lavabo, WC i dutxa, pica, nevera, microones, cafetera, taula i tamborets per als àpats, i a l’exterior una terrassa de 6 metres quadrats amb dues gandules. Just al costat de cada cabana, hi ha un petit jardí de plantes aromàtiques i una taula amb cadires per dinar o sopar a l’aire lliure.

Cabanes Cala Llevadó.JPG

Interior acollidor, tot ben estudiat per al màxim aprofitament de l'espai. © ÒM

El concepte és ideal per a parelles o per a famílies amb un màxim de dos nens, ja que la zona on han estat ubicades les sis noves cabanes, separada amb una tanca de la resta del complex, disposa d’un espai de jocs i d’una àrea de pícnic exclusives per a les famílies que s’allotgin a les cabanes. I no ens oblidem de l’entorn, de la panoràmica des de la cabana sobre les grans extensions de pins que baixen fins al mar, fins a unes platges delicioses com la cala Figuera, que a l’abril encara és insòlitament solitària. Cada cop més, els viatgers amants de les experiències intenses, els “caçadors de sensacions” cerquem el glamur en l’elegància de les coses simples que ens regala la natura i en el bon gust de gaudir-ne amb tranquil·litat. Per això el ‘glàmping’ és una alternativa tan vigent i res millor que practicar-lo sense haver d’anar gaire lluny de casa.

Cabanes càmping Cala Llevadó.JPG

Les cabanes s'orienten al sud i aprofiten la llum solar durant tot el dia. © ÒM

Cala Figuera.JPG

A menys de deu minuts a peu des de la cabana trobem la bonica cala Figuera. © ÒM

Les llàgrimes daurades dels avellaners

dimarts, 5/02/2013
Aments1.jpg

L'avellaner floreix als mesos de gener i febrer, abans de treure les fulles. © Òscar Marín

El fred fa plorar els avellaners. Però no són llàgrimes de dol, són llàgrimes de renaixement. A partir del gener, les branques nues s’omplen de centenars d’aments, unes espigues penjants formades per flors petites. Com una pluja de colors daurats que hagués quedat aturada, a mig caure, damunt els braços estesos de l’arbre. L’estampa de les avellanoses engalanades impacta per l’austeritat: els camps són freds, no queda ni una fulla i la verticalitat de les inflorescències sembla indicar que la planta pateix una mena de defalliment. Però no és així. Si us acosteu als aments, anomenats també ‘arracades’ o ‘mocs’ de l’avellaner, hi veureu entre cent i tres-centes flors minúscules, sense pètals, que desprenen milions de grans de pol·len durant els mesos hivernals. Disseminat pel vent, aquest pol·len assegura un pas important en l’aparició de les preuades avellanes.

Per als pagesos del Camp de Tarragona –i de comarques com la Selva– és temps de podar i de treure alguns brots, a més de recollir les fulles caigudes. A poc a poc, el paisatge canviarà i les fulles noves tornaran a guarnir les branques, però sens dubte l’ornament més atractiu de l’avellaner són les seves arracades d’hivern. Riudoms, Vinyols, Maspujols, l’Aleixar, Vilaplana, la Selva del Camp, Alforja i les carreteres locals que uneixen aquests pobles del Baix Camp són bons indrets per veure les típiques plantacions d’avellaners.

Aments2.jpg

De les flors de l'avellaner se'n poden dir 'mocs', però dir-ne 'llàgrimes' és més poètic. © ÒM

El silenci de la platja del Semàfor

dimecres, 9/01/2013
© Òscar Marín
http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Una passarel·la ens porta fins a l'edifici del Semàfor entre joncs i salicòrnies. © Òscar Marín

Quina calma, al delta del Llobregat, tan a prop del brogit esgotador de Barcelona. Acosteu-vos-hi. A la caseta d’informació que hi ha a tocar del curs del riu us informaran de totes les rutes que es poden fer per l’espai natural, a peu o amb bicicleta. Just al costat de la caseta hi trobem el mirador de Cal Lluquer, des d’on vam poder observar en pocs segons, amb l’ajuda d’uns binocles, uns corbs marins i un martinet blanc. De camí cap a la desembocadura vam contemplar les obres del port de mercaderies, l’ampliació del qual va comportar la desviació del curs del riu l’any 2004. Quin contrast amb la planúria d’aiguamolls que s’estén cap al sud! Una petita illa enmig de l’aigua és un bon espai de repòs dels corbs marins i, encara més important, acull nombrosos nius de gavina corsa, una espècie en perill d’extinció que té en aquest delta un dels principals punts de nidificació de tot el país. Vam caminar fins a la desembocadura, on s’aixeca un mirador de fusta que ofereix una vista excel·lent de l’àrea protegida, amb la platja (on hi troben aliment ocells com el corriol camanegre i l’àguila pescadora), diverses llacunes i els avions que s’enlairen des de l’aeroport del Prat.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

A la caseta d'informació ens faciliten informació dels camins i les activitats del Delta. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

La torre mirador de Cal Lluquer ofereix una bona panoràmica de l'espai natural. © ÒM

Però l’indret que més em fascina és el paratge del Semàfor. Allà s’hi aixeca un casalot enrunat que sembla tret d’una pel·lícula de suspens. L’edifici que dóna nom al lloc ofereix un aire misteriós a la platja en la qual s’aixeca. Què hi fa aquí, enmig de les dunes, aquesta gran casa? La funció del Semàfor era, des del 1887, la de regular el trànsit marítim. Durant tot l’any hi habitaven uns vigilants (amb la seva família) que tenien la missió de rescatar embarcacions naufragades, auxiliar les víctimes i informar al castell de Montjuïc de qualsevol incidència. Per comunicar-se feien servir el llenguatge de les banderes des del mirador de l’edifici. La vigilància era permanent, tot l’any, les 24 hores, per això la família del vigilant també vivia al Semàfor. Va ser cap al 1910 quan va deixar de funcionar. Ja no era necessari, hi havia altres mitjans de comunicació per avisar de les incidències marítimes. Durant els vint anys posteriors va servir com a habitatge de carrabiners, però l’any 1930 es va abandonar definitivament. La pluja, el vent i les onades van devorar a poc a poc l’edifici, que es va anar esfondrant. N’ha quedat l’esquelet, que es pot visitar gràcies a una passarel·la de fusta que l’envolta i el travessa. En silenci, des d’aquest mirador podem contemplar l’horitzó mentre imaginem com deuria ser viure en aquest lloc fa 120 anys…

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

L'estructura ha estat adaptada per a les visites per l'empresa Aigües Ter Llobregat. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Des del mirador del Semàfor observem la platja i l'estany de la Magarola. © ÒM