Arxiu de la categoria ‘Activitats a la natura’

Vinyes i cava a la llum de la lluna

diumenge, 29/07/2012

Diuen que, per gaudir intensament la vida, no s’ha d’esperar a que passi la tempesta: cal aprendre a cantar sota la pluja. Això és el van fer la nit del dissabte 28 de juliol l’excepcional cantant Susana Sheiman i el pianista Ignasi Terraza al petit poble de Torre-ramona, al Penedès. El concert de jazz, interromput breument per les gotes de pluja, s’emmarcava dins el Festival de Música a les Vinyes, que des de fa deu anys organitza amb èxit el Patronat de Turisme de Subirats. A Sheiman i Terraza els acompanyaven el conegut baixista francès Pierre Boussaguet, el trompetista Raynald Colom i el bateria Marc Miralta, cinc músics excepcionals reunits especialment per a l’ocasió. El ressò del festival es basa en una combinació irresistible: música de gran qualitat per una banda i un entorn bucòlic, com ho són les vinyes penedesenques, per l’altra. Un detall peculiar d’aquest festival és que després del concert els assistents no marxen cap a casa, sinó que poden participar en una degustació de caves dels cellers de Subirats acompanyada amb un dolç tast de préssecs d’Ordal.

Festival.JPG

Susana Sheiman, Ignasi Terraza al piano i Pierre Boussaguet al contrabaix. © Ò. Marín

Precisament el préssec d’Ordal és, a banda del raïm omnipresent, un altre dels fruits saborosos del Penedès i si el voleu tastar ho teniu molt fàcil, perquè si passeu per la zona qualsevol cap de setmana de juliol i agost trobareu el Mercat del Préssec d’Ordal, que es fa pels matins a la plaça de Sant Pau d’Ordal. Aquest fruit és una varietat de préssec de vinya d’un color groc intens que té denominació d’origen pròpia. És dolç, però amb un petit toc àcid. Pels que tingueu un pressupost limitat, és un luxe que no val gaires diners.

Per acabar, us recomano una activitat preciosa: una passejada nocturna per les vinyes sota la lluna plena que es farà el proper dijous 2 d’agost i que organitza l’Agrupació Activa de Subirats. La sortida només costa 5 euros per persona i començarà a les 21 h des de la finca El Maset de Sant Pau d’Ordal, on el celler Eudald Massana Noya oferirà una copa de cava a la gent que hi assisteixi. La ruta serà d’uns dos quilòmetres d’anada i dos de tornada i s’arribarà caminant xino-xano entre les vinyes fins al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, magnífic monestir, que malgrat que no és gaire conegut, és una joia del romànic català. Allà, al petit claustre, hi haurà algunes sorpreses que no m’han volgut explicar, perquè sinó ja no serien sorpreses, és clar. Sí que m’han confirmat que es llegiran alguns poemes relacionats amb la vinya i el vi. Si hi esteu interessats, podeu demanar més informació al telèfon 650 47 36 39 o a l’adreça de correu electrònic rovenmi@gmail.com.

Vinyes.JPG

Camí entre vinyes verdes a l'estiu. © ÒM

 

Caminades sota la lluna plena d’estiu

dimarts, 26/06/2012

Ja ha tornat l’estiu i els amants de les rutes a peu tenim un al·licient afegit: descobrir el territori sota la lluna plena, observant l’entorn amb una altra llum, aprofitant les agradables temperatures de les nits estiuenques i la claror platejada que ens acompanya fins ben entrada la matinada.

Lluna plena.JPG

La lluna plena fotografiada des de la platja de l'Estartit. © Òscar Marín

La primera lluna plena de l’estiu es pot celebrar amb diverses activitats programades. El 30 de juny, l’empresa El Brogit Guiatges organitza una excursió nocturna fins al cim de Montsant, muntanya emblemàtica del sud de Catalunya. L’ascensió comença a les 19 h i es pot gaudir dels darrers minuts de la posta de sol des del punt més alt de l’itinerari. La baixada es fa sota la llum de la lluna i s’arriba fins a l’ermita de la Mare de Déu de Montsant on, si el temps ho permet, es fa una observació astronòmica. S’ha de portar el sopar, aigua i roba d’abric.

També el 30 de juny se celebra la XXX Marxa Nocturna Clar de Lluna a Santa Maria de Palautordera. Aquesta marxa circular d’uns 10 km fa trenta anys que se celebra i aplega més de dos mil excursionistes. La tarda comença amb un mercat d’artesania pels carrers del poble i, després de sopar, els participants surten de la plaça 11 de Setembre en direcció a l’ermita de Santa Magdalena. Després tornen per Sant Esteve de Palautordera fins a la plaça, on hi haurà música i ball. Ho organitzen els Amics de les Marxes de Santa Maria de Palautordera.

El mateix dia, l’empresa CatSud ha programat una caminada nocturna per l’Espai d’Interès Natural de la Serra de Llaberia, a la comarca del Priorat. S’abandona el poble de Capçanes a les 18.30 h i el sol s’acomiada a poc a poc, donant pas a la nit que s’obre pas mentre els excursionistes avancen. Es fa un recorregut de 8 quilòmetres (unes tres hores de caminar) i cal portar menjar i aigua.

El 30 de juny també té lloc la 6a Caminada Nocturna del Figaró a Montmany, organitzada per l’associació Les Guilles, Junts pels Camins i amb uns 10 quilòmetres de recorregut, i també la Caminada a la Llum de la Lluna,que celebra cada any el Grup Excursionista Bell Matí (enguany se’n fa la 18a edició). Apunteu-vos aviat a alguna d’aquestes activitats i gaudiu de l’experiència de compartir la lluna plena amb la natura!

Tarda de ‘kitesurf’ a Sant Carles de la Ràpita

dissabte, 5/05/2012
Kitesurf.JPG

Practicants de surf d'estel fotografiats des de la platja de Garbí. © Òscar Marín

Ara sobrevolen les aigües estirats per un gran estel, ara naveguen damunt les onades de la platja de Garbí. És l’original manera que tenen els practicants del ‘kitesurf’ (o surf d’estel) de travessar, amb sorprenent agilitat, la badia dels Alfacs. Acabo d’assistir al I Campionat de Catalunya Kite Race i no em puc estar de mostrar-vos algunes de les imatges de la concentració de surfistes que ha tingut lloc davant la costa de Sant Carles de la Ràpita, segurament el millor punt del litoral català per practicar aquest esport de creació recent. Si us animeu a fer un bateig de surf d’estel, a l’Estació Nàutica de Sant Carles de la Ràpita hi podeu contractar l’activitat qualsevol cap de setmana. Tindreu com a professors alguns dels surfistes més hàbils del país!

Kitesurf1.JPG

Estels estesos damunt la sorra abans de l'exhibició de 'kitesurf'. © ÒM

Kitesurf2.JPG

Surfistes davant la platja de Garbí de Sant Carles de la Ràpita. © ÒM

KitesurfGerard.JPG

El surfista Gerard Sànchez controlant amb habilitat sorprenent el seu estel. © ÒM

Kitesurf3.JPG

És un ocell? És un avió? És en Gerard volant sobre les aigües de la badia. © ÒM

Fauna i estrelles a les planes de Son

dijous, 22/03/2012
MNP.JPG

L’edifici bioclimàtic de les planes de Son compta amb 94 places d’allotjament. ©

Cal invertir unes quantes hores per arribar-hi, però el lloc mereix l’esforç. El centre MónNatura Pirineus és un dels indrets on he gaudit amb més intensitat (i amb més comoditat) del descobriment dels paisatges pirinencs. A tocar del poble de Son, no gaire lluny d’Esterri d’Àneu, el paratge tranquil i solitari anomenat ‘les planes de Son’ té com a veïns els voltors, les mallerengues, els gaigs i els hostes que arriben al centre de natura construït ara fa deu anys per l’Obra Social de Caixa Catalunya. L’edifici, aixecat amb criteris sostenibles, és una finestra oberta a la natura dividida en tres àmbits principals: el centre de fauna salvatge, l’observatori astronòmic i el servei d’habitacions i d’àpats. Podria semblar un hotel, però la seva funció primordial no és la d’establiment hoteler, sinó la de facilitar als visitants una immersió en els paisatges i la fauna del Pirineu més profund.

Linx.JPG

El linx boreal és una de les espècies que podreu veure de ben a prop al centre. © Òscar Marín

Vaig arribar-hi cap al tard, just a temps de participar en la sessió d’astronomia. L’activitat comença al Planetari amb una agradable aproximació al cosmos i a l’origen mític dels noms de les constel·lacions, i permet fer un viatge virtual a planetes i galàxies llunyanes des de còmodes butaques. Després del sopar (l’àpat inclou plats tradicionals pirinencs com la sopa de pastor i el trinxat), el viatge per l’univers continua amb una activitat d’observació d’estels en viu, a través de telescopis i potents binocles instal·lats a l’exterior. Quin cel, el de les planes de Son! És net i lliure de contaminació lumínica, cosa que permet una observació òptima dels astres a simple vista (sempre que no hi hagi núvols). Tot seguit, es pot observar el cel profund amb el gran telescopi situat dins l’edifici de l’observatori astronòmic. Un se’n va a dormir amb una bona dosi d’humilitat. Quina minúcia, els humans, davant de l’Univers infinit, inabastable.

Observatori.JPG

L’Eugenio Rojas, director de MónNatura Pirineus, a l’observatori astronòmic. © ÒM

L’endemà al matí em vaig llevar ben d’hora per comprovar que allò que m’havien explicat era cert: la fauna es passejava lliure i tranquil·lament pels prats de Son. A uns cinquanta metres de la meva finestra, tres voltors comuns feien salts pel prat, de cop s’aturaven i observaven l’horitzó de boscos. Més a la vora, les mallerengues visitaven les menjadores. És probable que, algun dia, hi puguem observar també algun ós, espècie que ja habita els boscos propers de l’Alt Pirineu i la Vall d’Aran. M’ho explicava en Miquel Rafa, director de l’àrea de Territori i Medi de l’Obra Social de CatalunyaCaixa: “Ens agradaria que algun dia, de la mateixa manera que podem veure cérvols o cabirols per les planes de Son, poguéssim veure-hi un ós bru.” Per sort, com ell em confirmava, al Pallars ja no hi ha tan “mala maror” com hi havia fa uns anys amb el tema de l’ós. “El temps ho equilibra tot.”

IMG_2341.JPG

En Miquel Rafa al terrat del centre MónNatura Pirineus, amb el Tésol al fons. © ÒM

MónNatura Pirineus2.JPG

Un mapa amb la ubicació de les espècies a l’entrada del centre de fauna salvatge. © ÒM

Després de parlar amb en Miquel i de contemplar els cims que envolten aquestes planes (el més alt n’és el Tésol, de 2.700 m, ara enfarinat), vam iniciar la visita al centre de recuperació de fauna salvatge. Allà ens hi esperaven alguns exemplars d’espècies autòctones dels Pirineus que, per diversos motius, no han pogut sobreviure en llibertat i que en Pepe Guillén, biòleg i expert cuidador de fauna, mimava fins fa poc com si fossin els seus fills. M’ho explicà ell mateix: “Quan mor un dels animals, mor més que un amic, mor un fill. Jo els he donat molts biberons perquè vosaltres els pugueu veure de tan a prop”. En presència de Guillén, els cabirols, la geneta, l’isard, el teixó i l’esquerp gat salvatge es mostraven dòcils davant dels visitants. Els nens són els que més gaudeixen de la proximitat d’una fauna autòctona que difícilment veuran mai en llibertat. Les instal·lacions s’han ampliat per acollir-hi espècies noves: una parella de trencalossos, una marta, una fagina i un gall fer. Un total de set càmeres permeten fer un seguiment intensiu d’aquests animals i obtenir-ne imatges en moviment i fixes per estudiar-ne el comportament.

IMG_2413.JPG

En Pepe Guillén alimentant en Nyick, el cabirol més vell del centre. © ÒM

MónNatura Pirineus.JPG

Un grup d’escolars descobreix una geneta més a prop que mai. ©

L’esclat dels ametllers florits

dimecres, 14/03/2012

La florida dels ametllers entre els mesos de gener i març és, com la sortida del sol cada matí, una confirmació que ens alleuja: el cicle de la vida flueix i no s’atura. Després de les glaçades hivernals comença a emergir la primavera i això, als humans, ens reconforta. Les flors més primerenques aprofiten un recès de l’hivern, uns dies de sol i de temperatures més altes, per esclatar amb deliciosa audàcia enmig d’un panorama més aviat desolador, amb predominància de colors torrats. Com convocats per una crida silenciosa, tots els ametllers de la riba mediterrània es posen d’acord, des de les costes de l’Albera fins als camps d’Isona, des de la serralada de Marina fins a la plana de Guissona o el Pla de Mallorca. Algunes branques ja comencen a verdejar i aviat canviaran les flors per petits fruits i fulles esveltes. Mentrestant, gaudirem d’aquest dolç llençol blanc i rosat a banda i banda de molts camins del nostre territori.

Ametller1.JPG

La lluminosiat de la flor de l’ametller atreu abelles i abellots. © Òscar Marín

Ametllers.jpg

L’ametller ens regala una de les flors més primerenques de l’any. © ÒM

Ametllers.jpg

Les flors d’alguns ametllers presenten pètals de color color rosat. © ÒM

Un mirador fascinant sobre el Pirineu

divendres, 9/03/2012
Coll de la Gallina.JPG

Viatger davant d’un mar de muntanyes, al coll de la Gallina. © Òscar Marín

Des del coll de la Gallina, els cims es desplegaven a contrallum, com onades de pedra, i es perdien en un horitzó de boires. En silenci, vam contemplar la vista que ens oferia un dels miradors menys transitats del Pirineu. Aquest coll andorrà, a la frontera administrativa amb Catalunya, no veu passar gaires turistes i la solitud el fa més atractiu. No es troba a prop de la vall i l’ascens, malgrat la pista que hi porta, no és gens planer: hi ha pendents d’entre el 10 i el 18%. A més, el darrer tram no està asfaltat, cosa que dificulta l’arribada. Molts visitants que s’acosten a l’extrem sud-occidental d’Andorra es queden a mig camí, al santuari de la Mare de Déu de Canòlich, patrona de Sant Julià de Lòria. Al voltant de l’ermita hi ha bons racons on aturar-se a contemplar el paisatge o a fer un pícnic en família (fins i tot hi ha barbacoes), i aquí, el darrer dissabte de maig, s’hi fa un aplec amb una missa solemne que presideix el bisbe de la Seu d’Urgell.

IMG_9351.JPG

El santuari de Canòlich, a 1.635 metres, ofereix una bona vista sobre Sant Julià de Lòria. © ÒM

La carretera que surt del santuari en direcció al coll és dissuasòria, costeruda i amb revolts molt tancats, però si heu arribat fins a Canòlich, és probable que els revolts inclinats no us espantin. A dalt us espera una vista privilegiada que comprèn bona part del Pirineu i del Prepirineu. Els ulls sobrevolen muntanyes des de l’Alt Urgell i la Cerdanya fins al Port del Comte, al Solsonès, i fins i tot més enllà si el dia és clar. Aquesta ruta, molt usada fa dècades pels contrabandistes, enllaça amb el Pirineu més profund. Des d’aquí es pot anar a Os de Civís, tot passant primer per Civís i les Bordes de Conflent, paratges d’una gran bellesa. Si voleu que l’escapada sigui perfecta, atureu-vos a Fontaneda, on podreu passar la nit a Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra.

IMG_9361.JPG

Panoràmica des del coll de la Gallina abans de la posta del sol. © ÒM

Dues cales màgiques al camí de ronda

dijous, 23/02/2012
Cala Banys 1.JPG

Al bell mig de Cala Banys s’hi amaga un petit bar que obre a partir del 9 de març. © Òscar Marín

Cala Banys és un d’aquells indrets on un pensa que hi podria viure d’aquí a l’eternitat, amb un daiquiri en una mà i un bon llibre a l’altra. L’antic camí de ronda ens porta fins als peus d’un bar amb terrassa on, des de mitjans de març fins a la tardor, serveixen un dels millors daiquiris de Lloret de Mar (sabíeu que aquest combinat el va crear un lloretenc a l’Havana?). Hi treuria les palmeres, que no són pròpies d’aquestes cales, i les canviaria per pins, però aquest racó amagat mereix una escapada de primavera. Si és la primera vegada que veniu a Lloret, potser us costarà trobar la caleta. Pregunteu a l’Oficina de Turisme i us en donaran els detalls.

Cala Banys 2.JPG

El camí de ronda avança entre roques fins a l’escultura de la Dona Marinera. © ÒM

Des de Cala Banys, el camí de ronda s’enfila fins al mirador de la Dona Marinera, un punt elevat damunt les roques on una escultura de bronze recorda, des del 1966, les dones que es quedaven a terra, cuidant la casa i la família, mentre els marits navegaven mar endins. Precisament algunes d’aquestes lloretenques van ser pioneres del turisme a la Costa Brava: empeses sovint per la necessitat, van tenir la idea de llogar l’habitació buida de la casa i oferir àpats als primers turistes que passaven per Lloret, als anys cinquanta. A falta d’hotels, elles oferien casa seva als viatgers. Sobre aquest tema se n’ha fet un interessant documental: “Pensió completa”, d’Amaranta Gibert. Aquells allotjaments senzills i humils no tenien res a veure amb hotels tan excel·lents com els que hi podem trobar avui, entre els quals us recomano el Sant Pere del Bosc Hotel & Spa.

Lloret de Mar.JPG

Des del mirador de la Dona Marinera s’observa tot el passeig marítim de Lloret. © ÒM

El camí de ronda continua més enllà de l’extensa platja de Lloret, pujant pel castell d’en Plaja i resseguint els penya-segats rocosos i les cales més recòndites. S’ha desdibuixat amb el pas dels anys, entre urbanitzacions i passeigs marítims, però les marques blanques i vermelles del GR 92 mantenen viu l’itinerari i recorden que aquest camí és encara l’espina dorsal de la Costa Brava. La ruta fins al terme de Tossa de Mar és força exigent (unes tres hores de camí amb alts i baixos), però val la pena si esteu avesats a caminar. Abans d’arribar a Tossa, el cos ens demana aturar-nos i gaudir d’una altra platja encisadora, entre les millors del nostre litoral. Cala Canyelles és un petit edèn. Qui vulgui calma, la trobarà (fora dels mesos d’estiu) a la cara més oriental de la platja, a la vora d’una caseta blanca de pescadors envoltada de barques i d’una pineda atapeïda.

Cala Canyelles 1.JPG

Cala Canyelles: sorres daurades, onades turquesa i pins que arriben fins al mar. © ÒM

Els amants de la navegació i dels esports aquàtics trobaran a ponent l’únic port de Lloret, des d’on s’organitzen activitats nàutiques entre els mesos de primavera i tardor. Aquest moll també és el refugi dels pocs pescadors que queden a la vila i que venen el seu peix directament a restaurants de la costa. Assaborir un peix més fresc és impossible. Ho comprovem si tastem un arròs de l’art en qualsevol dels bons restaurants de la vila. Al restaurant Cala Canyelles, conegut per les seves paelles i pels seus plats cuinats amb ingredients de la mar, ens hi reben amb un exquisit cruixent de marisc amb vieira, escamarlà i gamba. El segueix un rèmol a la planxa amb verdures a la brasa, d’una magnífica senzillesa. Acompanya el menú un vi blanc de l’Empordà i una bona conversa. A la terrassa hi toca el sol. No cal res més per gaudir de la bona vida.

Cala Canyelles 2.JPG

El maître Pedro Torres serveix l’àpat al restaurant Cala Canyelles. © ÒM

Cala Canyelles 3.JPG

Sobre un llit de salsa de tomàquet, reposa el cruixent farcit de marisc. © ÒM

Cala Canyelles 4.JPG

La terrassa del restaurant és a peu de platja. Després de dinar, mulleu-vos els peus. © ÒM

Tardor en família a la Garrotxa

dimecres, 7/12/2011

Cada cop queden menys fulles a les branques dels faigs. ©

Diria un poeta que les fulles s’esquerden sota els nostres peus amb un cruixit d’adéu. Adéu a les branques on no tornaran. Adéu a la tardor que s’encamina, novament, cap a l’hivern… Però una mirada melancòlica no pot combatre la il·lusió de les criatures trepitjant les fulles seques, les rialles dels infants que contemplen els mil colors del bosc amb sorpresa, celebrant la bellesa d’una natura sovint massa allunyada dels seus dies. De boscos on gaudir de la tardor en família n’hi ha molts, però la fageda d’en Jordà, dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, se n’enduu la categoria d’estrella, i les opcions per gaudir-ne són múltiples. Hi ha qui escull els carruatges de cavalls per fer una ruta circular sota les capçades del bosc, els més atrevits poden fer l’itinerari a lloms d’un cavall i els que no tinguin pressa poden seguir a peu els camins que travessen la fageda. Molt a prop trobem una coneguda granja on fabriquen productes làctics i on conviden grans i petits a veure de ben a prop les vaques i a tastar els iogurts més cremosos. Unes postres excel·lents per culminar la sortida per la fageda. Això sí, és obligatori reservar la visita a la granja amb antelació. Molt a prop d’aquesta fageda, es troba la vila medieval de Santa Pau, on val la pena descobrir l’hotel restaurant Cal Sastre.

Cavall fageda.jpg

A la fageda s’hi poden fer diverses rutes amb carro o a cavall. © ÒM

Jordà.jpg

Un dels molts camins màgics que travessen la fageda d’en Jordà. ©

Hi ha un altre paratge que no atreu l’atenció de tants visitants, però que és d’un gran interès: el Parc de Pedra Tosca, en els límits d’Olot i Les Preses, un paratge volcànic farcit de cabanes que servien d’aixopluc als pagesos de la contrada. Aquesta visita és ideal per passar-hi la tarda després d’un volt per la fageda i els volcans (el Croscat és el més interessant, ja que està tallat com un pastís i se n’aprecia millor el perfil). Podeu consultar altres activitats per fer en família al web de Turisme de la Garrotxa.

Per fer nit, us recomano l’hotel La Perla d’Olot. Aquest hotel fa més de quaranta anys que es va inaugurar i els seus propietaris ho van celebrar pintant algunes de les habitacions amb motius de la faràndula olotina, personatges del bestiari popular com ara el Porc i el Xai, els Gegants o la Cabreta del Cornamusam. Aquest tret els diferencia de la resta d’hotels de la comarca a l’hora d’atreure famílies amb nens, a banda de trobar-se al costat d’un tranquil parc amb gronxadors. Fa uns anys ja van decorar les habitacions amb motius infantils, però ho van fer amb personatges de la Warner. Amb el temps van pensar, molt encertadament, que era més útil i divertit promoure els personatges típics d’Olot que no pas els de Hollywood. Felicitats, és el camí que cal seguir. La globalització és imparable, però cal defensar i difondre allò que ens dóna personalitat. Si no, tots els hotels serien iguals.

Olot3.JPG

Una de les habitacions familiars de l’hotel La Perla d’Olot. © ÒM

Olot.JPG

Dibuix del Porc i el Xai en una de les habitacions decorades amb personatges festius. © ÒM

Olot2.JPG

Els personatges de la faràndula olotina us donen la benvinguda a l’hotel. © ÒM

Què hi ha dalt del Pic Negre?

dimarts, 15/11/2011
PicNegre1.jpg

Vista de la lloma del Pic Negre des del camí d’ascens. © Òscar Marín

És fosc com la pissarra que el cobreix, rodó com el cap de l’àliga que el ronda, fred com el vent que l’assetja. El Pic Negre, que fa de frontera entre Andorra i l’Alt Urgell, és una muntanya desolada i polsosa, però magnètica. S’hi arriba pel camí de la Rabassa, seguint el sender pedregós que surt de vora l’estació d’esquí i s’enfila muntanya amunt travessant boscos de pi negre, prats i estepes. La manca de pluges durant l’estiu i el principi de la tardor ha deixat un paisatge torrat, on els mulats amb prou feines han trobat pastures fresques per alimentar-se. Quan s’abandonen els últims arbres, la pujada es fa més costeruda. Es travessa la solana de Caborreu i, arribats al coll de Finestres, ja s’observen un bon nombre de cims pirinencs, com el pic de l’Orri i el Comapedrosa. El camí no té pèrdua, està ben trillat per les rodes de centenars de tot terrenys que troben en aquest cim una manera fàcil de gaudir d’un paisatge impressionant sense fer gaire esforç. Estem en la muntanya més alta de les que poden ser conquerides amb un vehicle motoritzat al Pirineu.

PicNegre3.jpg

Deixem enrere prats solitaris d’alta muntanya, torrats per la manca de pluges. © ÒM

PicNegre2.jpg

Cap al sol naixent s’observen el Monturull i el Pedrafita. © ÒM

Les vistes treuen l’alè: veiem el Monturull i el Pedrafita cap a l’est, la serralada del Cadí s’estén al sud, els cims andorrans i pallaresos cap al nord i a ponent… Però una mica abans del cim, al calm Ramonet, ens hi trobem una sorpresa. Solitària, envoltada de roques, s’hi alça una furgoneta Volkswagen T1 que dorm, rovellada i travessada pels trets d’alguns caçadors. Les restes d’un vehicle com aquest sobten en un context tan desolat, on la presència humana no és freqüent fora dels mesos d’estiu. Genera sorpresa i expectació, com la descoberta dels derelictes d’un vaixell enfonsat enmig de l’oceà.

PicNegre4.jpg

La furgoneta Volkswagen T1 dels anys cinquanta, rovellada i polsosa. © ÒM

L’Albert Casals, de Cal Bou, m’explica que als anys setanta ja hi era, que ell l’ha vista allà tota la vida. Però qui i com la va pujar? L’Andreu Victòria, president del Club Escarabats a Sac d’Andorra la Vella, em revela la història d’aquesta Volkswagen T1 de l’any 57. A la dècada dels setanta, quan es feien les primeres excursions organitzades al Pic Negre, sobretot amb turistes francesos, els organitzadors van tenir la idea de plantar la furgoneta hippy en aquest punt a mode de cabana o refugi. Pujar-la no va ser fàcil, ja que l’accés era molt més difícil que ara. La van arrossegar amb un Jeep Willis de la Segona Guerra Mundial, que havia pertangut a l’exèrcit francès (en aquella època en corrien alguns per Andorra, portats a través de la frontera). Un cop plantada la furgoneta, hi guardaven embotits, licors i aliments per oferir als turistes assedegats. I allà es va quedar, fins als nostres dies, com un testimoni mut del pas del temps.

PicNegre5.jpg

No queda cap rastre de Pastis francès ni d’embotits, dins la furgoneta-cabana. © ÒM

Ara ja en sé el per què. Però davant la visió d’aquest vehicle no puc evitar de recordar una altra història: l’aventura de Christopher McCandless, aquell jove americà que va abandonar-ho tot per complir el seu somni de viure en llibertat, en comunió amb la natura. Va endinsar-se en els paisatges d’Alaska, va aprendre a caçar i va trobar, perdut en la regió del Stampede Trail, un vell autobús abandonat, el Bus 142, que li va servir d’aixopluc i que actualment s’ha convertit en un indret de peregrinació. Sean Penn en va fer una excel·lent pel·lícula, Into the wild, imprescindible per a aquells que duen a la sang la passió per viatjar.

PicNegre6.jpg

Una àguila reial sobrevola solitària el Pic Negre. © ÒM

Camps nus de la Segarra

dilluns, 31/10/2011
Segarra.JPG

Secans de tardor sota un cel ennuvolat. Al fons, dalt d'un turó, el poble de Palou. © Òscar Marín

Al novembre, entre Tots Sants i Sant Martí, els camps que van quedar adormits després de la collita es comencen a pentinar. És hora de llaurar a les Terres de Lleida i les planes desertes només són visitades per tractors solitaris. La Segarra, que ha estat batejada com el graner de Catalunya, n’és un exemple. Al cor de la tardor arriben les arades al camp, per tal que l’any vinent pugui donar nous fruits. Cal eliminar les males herbes, remenar la terra, estovar-la, ventilar-la. Els tractors travessen de punta a punta els conreus i hi dibuixen rengleres que podrien semblar ermes a primera vista, però que en realitat són ben fèrtils. En aquests solcs paral·lels, un cop llaurat el camp, els pagesos hi sembraran l’ordi, el blat i altres cereals i verdures. Llaurar i sembrar bé els camps és una activitat primordial, perquè en dependrà l’èxit de la pròxima collita.

Camps.jpg

Els tractors han deixat ben pentinats els camps de la Segarra. © ÒM

Amb el pas dels mesos, aquests secans es cobriran de tonalitats verdes, però mentre no hi creixi cap element vegetal faran l’efecte d’un oceà terròs format per centenars d’onades pètries. Són pocs els visitants que s’hi aventuren ara, potser desanimats per l’aridesa dels horitzons pelats. Però el sol de tardor extreu d’aquests paisatges un to encara més daurat i ens recorda que de vegades la mà humana, en el seu afany per dominar la natura i treure’n tot el profit, és capaç de crear els paratges més bells i també els més solitaris. Una interessant manera de descobrir aquests camps és contactar els guies de Camins de Sikarra, que confeccionen visites temàtiques a mida a través de la comarca de la Segarra.