Arxiu de la categoria ‘Activitats a la natura’

Sota l’ombra més dolça

dimarts, 27/09/2011

Després d’una caminada camps a través, s’agraeix trobar una ombra on descansar. La de la figuera és la més dolça, sobretot en els últims dies de l’estiu, quan ens ofereix alhora protecció i uns fruits saborosos i rics en sucres, reconstituents després d’un esforç físic considerable. Aquest arbre ha perdut terreny davant altres fruiters, però fa temps, quan les pereres i les pomeres no tenien el protagonisme d’avui dia, les figueres havien estat el cultiu dominant a casa nostra, per la seva resistència davant les sequeres i les temperatures extremes. Els avis expliquen que les figues eren el pa dels pobres i les postres dels rics, i es menjaven seques, madures, en vinagre o en melmelada. A finals de setembre tothom en comprava al mercat o en collia al camp. Avui és a les Illes on ocupen més extensió, sobretot al nord de Mallorca, que en va esdevenir la primera productora mundial a mitjan segle XX, tot i que les figueres s’han convertit més en un símbol de les Pitiüses.

Figuera.jpg

Les grans fulles verdes de la figuera es retallen contra un cel lluminós. ©

De la serenor i majestuositat d’aquests arbres, se’n gaudeix millor des de sota estant. Asseure’s a l’ombra d’una figuera és un acte gairebé sagrat —de fet, Ròmul i Rem, fundadors de Roma, foren alletats per una lloba a l’ombra d’una figuera. Les grans fulles de l’arbre protegeixen de manera eficaç de la llum solar i als seus peus podem observar amb plaer els fruits que ens menjarem. La veu popular assegura que les figues més bones són les que tenen el coll tort, les que són una mica secallones i les que tenen picades dels pardals.

A Llucmajor (Mallorca) hi ha un col·leccionista de figueres autòctones. Des del 1995, l’apotecari Montserrat Pons, propietari de la finca de Son Mut Nou, n’ha plantat exemplars d’unes tres-centes varietats, algunes de les quals a punt de desaparèixer, constituint una base de recursos genètics vegetals de primer ordre. Fruit d’aquesta recerca, Pons (a qui tothom anomena l’Apotecari de les Figueres) va publicar el llibre Les figueres a les Illes Balears. Camp d’experimentació de Son Mut. Si voleu concertar una visita a la finca, heu de demanar autorització abans al telèfon 971 66 03 95.

En ruta cap als estanys de Camporrells

dimecres, 7/09/2011
Camporrells (3).JPG

Un grup de senderistes torna pel camí del llac de la Bullosa. © Òscar Marín

La presència del gran llac de la Bullosa, al Capcir, eclipsa una constel·lació de petits estanys més septentrionals situats al límit nord-oest de la comarca: els de Camporrells. Aquesta àrea es troba dins el Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans (declarat el 5 de març del 2004) i el rastre de les glaceres encara hi és ben present. Aquí, les influències pirinenca i mediterrània fan que hi trobem una gran diversitat de flora, des d’espècies pròpies de climes càlids i secs (que aquí baten rècords d’altitud) fins a plantes ben adaptades al fred i la humitat. Entre aquestes hi ha espècies endèmiques com l’anomenat julivert d’isard (Xatardia scabra) i la botgeta pirinenca (Hormathophylla pyrenaica), úniques al món. Unes de les flors més delicades i alhora més fàcils de trobar entre la primavera i la tardor són les gencianes. La pirinenca (Gentiana pyrenaica), d’un to violaci, creix solitària als prats alpins, on també s’hi troba la menuda genciana vernal (Gentiana verna), més blava.

Genciana.jpg

Mig amagades, les gencianes vernals sorprenen pel seu blau intens. © ÒM

La ruta dels estanys surt de l’aparcament de l’estació d’esquí de Formiguera, a 1.740 metres, i segueix el camí de la dreta que ascendeix fins al serrat de la Calmasella. A poc a poc, tot seguint els senyals amb marques grogues a la vora del sender, es remunta la serra de Mauri, entapissada de pins de mida reduïda, ja que han hagut d’adaptar-se a les temperatures baixes, la neu i els forts vents. Quan arribem a un encreuament continuem a l’esquerra (cap a la dreta arribaríem al llac de la Bullosa), per on assolim un mirador sorprenent sobre el circ de Camporrells. Contemplem des d’aquí una successió de cims que freguen els tres mil metres: el puig de Camporrells, el puig de la Portella Gran, el puig Peric i el Petit Peric, que circumden la depressió de la Coquilla. El descens fins a l’estany del Mig és força acusat, però paga la pena. És a la vora d’aquest mirall on s’aixequen els refugis de Camporrells, dues petites construccions on podem fer un mos i consultar informació de la zona, com ara guies de botànica, mentre gaudim de la pau absoluta d’aquest indret excepcional.

Camporrells (2).JPG

Al fons d'una gran glacera desapareguda fa mil·lennis hi queden els estanys de Camporrells. © ÒM

Mantenir les activitats econòmiques tradicionals i la presència humana en espais naturals de gran valor com aquest és tot un repte. El sector Capcir-Carlit-Campcardós és una àrea de muntanya que alterna els prats de sega, les gespes d’altitud i les zones humides com els estanys de Camporrells, i manté en actiu diverses pistes d’esquí com les de l’estació de Formiguera. L’activitat humana ha de ser compatible aquí amb la protecció d’espècies de fauna d’equilibri molt delicat, com ara diversos ratpenats (el de ferradura gros i el de ferradura petit) o l’almesquera. Durant l’estiu veurem grups d’isards formats per femelles i les seves cries, que busquen obagues i zones altes durant les hores de sol. A la tardor, els muflons són més fàcils de veure, ja que formen ramats i comencen el període reproductiu.

Camporrells (4).JPG

L’estany del Mig, a 2.240 metres, acull a la riba dos petits refugis. © ÒM

Un estiu de xàfecs, llamps i trons

dimarts, 2/08/2011

Les tempestes d’estiu arriben acompanyades d’un espectacle elèctric de llums i sons, un concert habitual als pobles de muntanya, i també a punts del litoral. Tot comença amb una llum fugaç o amb un brogit llunyà. Els sentits s’aguditzen: sembla que s’acosta una tempesta i cal buscar refugi. El nostre temor reverencial envers els llamps i els trons és instintiu, perquè ens amenacen amb pluges fortes i amb descàrregues elèctriques d’abast imprevisible. Un cop sota cobert, però, en podem gaudir amb els cinc sentits.

Tempesta.jpg

Un llamp congelat per la càmera fotogràfica al litoral de Cadaqués. © Veniamin Kraskov

Poques tempestes d’estiu esclaten abans de migdia —les probabilitats augmenten a partir de les tres o quatre de la tarda—, i és a mitja tarda quan tenen lloc les pluges més intenses, amb gotes de gran mida. Cap al capvespre acostumen a dissipar-se, no sense mostrar-nos un nou reguitzell de llamps i llampecs mentre s’esvaeixen. El paisatge que ens envolta s’ha transformat durant unes hores: la llum del sol amb prou feines ha pogut travessar els espessos cumulonimbus, la cortina d’aigua ha refrescat l’entorn i la temperatura ha baixat. Un agradable parèntesi dins l’estiu calorós. La presència d’aquest fenomen es multiplica a l’estiu a les àrees de muntanya, sobretot al Pirineu, amb la qual cosa l’espectacle està servit: els trons s’amplifiquen a les valls per l’efecte eco i els llamps il·luminen els cims i els boscos. La comarca del Ripollès és la que acull un nombre més gran de tempestes d’estiu al país. El nucli dur es troba a la zona d’Ulldeter i a la vila de Setcases, on a la fi de l’estiu es registren més de 300 litres per metre quadrat.

Tempesta Vilanova.JPG

Núvols de tempesta sobre l'església de Sant Antoni, a Vilanova i la Geltrú. © Òscar Marín

Excursions d’estiu sota la lluna plena

dilluns, 27/06/2011

Què tindrà la lluna plena d’estiu? El seu magnetisme ens convida a viure aventures nocturnes, entre les quals proliferen les curses, marxes, caminades i excursions de nit arreu del país. També els concerts i les festes a les places. L’any passat ja vaig escriure un post sobre la lluna plena, però enguany us proposo un llistat de noves activitats: sis sortides a la natura i una atractiva escapada urbana.

LlunaPlena.jpg

Un excursionista admira la posta del sol sota la lluna plena. © Poliki / Shutterstock

1. Veus líriques dalt la muntanya (Masboquera, Baix Camp)

Us agradaria escoltar òpera sota la lluna, en plena natura? Amb el títol suggeridor de “Veus líriques de la muntanya”, CatSud ens proposa una original sortida nocturna que culmina escoltant en directe algunes peces d’òpera. Es comença a caminar al capvespre del 16 de juliol, a les 19 h, des del poble de Masboquera i es travessen els paisatges de l’Espai d’Interès Natural de Tivissa-Vandellòs. Cal portar sopar, aigua, calçat còmode. I els sentits ben disposats a gaudir d’una nit de música en plena natura. El preu és de 15€ per persona i us hi podeu inscriure a través d’aquest formulari.

2. Marxa Clar de Lluna (Santa Maria de Palautordera, Vallès Oriental)

Aquesta marxa circular d’uns 10 km  fa gairebé trenta anys que se celebra. Se surt el dissabte 16 de juliol de la plaça 11 de Setembre de Santa Maria de Palautordera i es puja a l’ermita de Santa Magdalena, tornant per Sant Esteve de Palautordera fins a la plaça. Si us hi acosteu per la tarda, podreu gaudir de la fira d’artesania que se celebra pels carrers del poble. Després de sopar, a les 22 h, surten els caminadors mentre els que es queden a la plaça poden gaudir d’una revetlla tradicional amb música. Inscripcions durant tot el dia a la plaça de la Vila. Ho organitza Amics de les Marxes de Santa Maria de Palautordera i hi poden participar 2.200 persones.

3. Cursa de la Lluna Plena (Viladecans, Baix Llobregat)

És una passejada oberta a tothom, sense cronòmetre ni guanyadors. L’únic objectiu és fer dues rutes nocturnes de 10 km (una corrent i una altra caminant) pels voltants de Viladecans. La sortida serà el 15 de juliol a les 20.30 h al carrer Sant Joan i al llarg del camí es faran tres aturades per aconseguir arribar tots juts a la meta. Us hi podeu inscriure per 6€ i, abans de la cursa, haureu de passar a recollir una samarreta identificativa amb el vostre número de participant (n’hi haurà màxim 1.000). Només si la porteu us podran garantir l’avituallament. Per a mes informació, contacteu al 936583009 o a castello@base.net.

4. Siurana sota la lluna plena (Siurana, Priorat)

La vila de Siurana és interessant de visitar tot l’any, però la lluna plena d’agost li confereix una llum especial. Aquesta proposta permet gaudir de la nit en aquesta atractiva població i escoltar, mentre es camina per les muntanyes de Prades, algunes llegendes tradicionals d’aquest indret. La sortida serà el 13 d’agost a les 18 h i l’arribada, a mitjanit, tot i que només es caminarà durant tres hores. En acabar l’excursió s’ofereix la possibilitat de participar a la festa del poble. Ho organitza CatSud al preu de 15€ per persona i us hi podeu inscriure a través d’aquest formulari.

5. Volta nocturna a Fondeguilla (Fondeguilla, Plana Baixa)

En aquest municipi valencià s’hi fa una excursió de deu hores la nit del 15 al 16 de juliol, sota la lluna plena. És una activitat no competitiva, però la seva llarga durada requereix una bona forma física. Se surt de la plaça de l’Ajuntament a les 22 h i es camina per l’Ereta, el coll Roig i el cim de la Nevera. Hi haurà un màxim de 100 participants i per inscriure-s’hi cal abonar 5€, preu que dóna dret a l’avituallament en els controls i un esmorzar a les 9 del matí. Més informació a http://voltaalterme.blogspot.com/

6. Amb piragua per la badia de Pollença (Pollença, Mallorca)

Un dels indrets més fascinants de Mallorca és Pollença i el seu litoral. L’empresa Món d’Aventura ens proposa descobrir-lo, però a la llum de la lluna. El dijous 14 de juliol i el dissabte 13 d’agost organitzen sortides guiades amb piragua per la badia pollentina, de 20.30 a 22.30 h. El preu per persona és de 55€. Per als menys esportistes, proposen sortides alternatives amb llanxa per la badia amb vermut inclòs.

7. Nit de jazz al palau dels Rocamora (Barcelona)

L’última proposta no és una excursió, però també ve molt de gust. Si voleu contemplar des de Barcelona la pròxima lluna plena, us recomano fer una visita al palauet isabelí de la Fundació Rocamora. Manuel Rocamora, fundador del Museu de la Indumentària de la ciutat, va viure en aquesta magnífica casa del Putxet, plena de caràmiques, pintures i escultures dels segles XIX i XX, on a l’estiu s’ofereixen visites nocturnes per 20€. El 14 de juliol, coincidint amb la lluna plena, té lloc una d’aquestes visites. Al jardí, amb música de John Coltrane, us oferiran una copa de cava. Un brindis a la lluna!

El temps de la fruita més dolça

dimarts, 24/05/2011

Se’ns fa la boca aigua. Quan la fruita dolça madura i escampa la seva aroma, sabem segur que s’acosta l’estiu. Catalunya és una gran productora —i també exportadora— d’aquestes fruites: la perera i la pomera n’ocupen la major superfície, seguides del presseguer, el nectariner i el cirerer; molt per darrere figuren la prunera i l’albercoquer. Les Terres de Lleida són les comarques estrella, ja que s’hi recullen uns 700 milions de quilos de fruita dolça cada l’any, però hi ha comarques com la Ribera d’Ebre que no es queden enrere: allà s’hi produeixen més de 20 milions de quilos anuals, la majoria de préssec, que es comencen a collir a finals de maig. La cirera hi té dedicada una festa a Miravet, al juny. També Santa Coloma de Cervelló, al Baix Llobregat, esdevé ambaixadora de la cirera l’últim cap de setmana de maig, amb una festa que serveix per promoure el producte i reivindicar l’esforç dels pagesos de la comarca per mantenir viu aquest cultiu.

Cireres.jpg

Els cirerers han passat del blanc de les flors al març al roig intens dels fruits al maig.

Un altre territori eminentment dolç és la Catalunya del Nord: hi ha cirerers a Ceret, presseguers a Illa i bona part del Rosselló, pomes al Conflent i al Vallespir… A bona part de les terres que envolten l’estany de Salses s’hi produeixen albercocs o «bricots», com en diuen a la zona. L’arbre, d’origen asiàtic, s’ha adaptat bé a aquesta terra, i fins i tot hi ha una varietat que en porta el nom: el roig de Rosselló. Ceret celebra el darrer cap de setmana de maig la Festa de la Cirera, amb una desfilada de bandes, menús a base de cireres als restaurants de la vila i danses tradicionals. No hi faltarà el concurs d’escopir pinyols de cirera, que també es fa a Santa Coloma de Cervelló. Qualsevol excusa és bona per celebrar que ja és temps de fruita dolça.

Roselles als Ports, lliris a l’Empordà

dimarts, 10/05/2011

Els marges dels camins i els secans de tot el país han enrogit durant l’abril i els primers dies de maig. Les ruelles, com les anomenen al massís del Port, han conquerit els camps de blat i d’oliveres de la zona d’Horta de Sant Joan i Arnes, i també de Prat de Comte. Com el xiscle de les orenetes, són un anunci inequívoc de l’arribada del bon temps, però l’espectacle és efímer. D’aquestes flors agrestes, però extremadament delicades, n’hi ha de moltes classes. La més freqüent és l’espècie Papaver rhoeas, de càpsula arrodonida, responsable en gran part de la rojor del vessant septentrional d’aquestes muntanyes. Però també hi ha Papaver dubium, de càpsula allargada i que al vessant oriental, especialment a la comarca del Montsià, presenta una coloració rosa clar. A les terres més interiors i amb sòl de guix, com ara als camps de cereals, es pot trobar l’atractiva rosella morada (Roemeria hybrida). Aquestes “males herbes” no només han ocupat principalment els cultius, un hàbitat que hem creat els humans, sinó que a més han adaptat la seva floració al cicle de vida curt dels conreus.

Roselles.jpg

Una fauna diversa sobrevola i salta entre les roselles. © Òscar Marín

IMG_9289.JPG

Les efímeres roselles han conquerit els camps amb el seu roig intens. © Carme Escales

Al mateix temps, a les llacunes i marges d’aigua estancada d’alguns aiguamolls hi floreix amb especial intensitat el lliri groc (Iris pseudacorus). Als Aiguamolls de l’Empordà hi treu els pètals entre els canyissars i balques dels prats inundables d’arreu del parc, però és especialment vistós a la Reserva dels Estanys, al nord de l’espai natural. Les seves llargues fulles verdes, que poden fer més d’un metre d’alçada, semblen llances que protegeixen les grans flors delicades i, alhora, fan de refugi de molts ocells aquàtics. Dels itineraris que hi ha traçats al llarg de l’espai natural, el número 1 –que va des del Cortalet fins al Mas del Matà– passa a la vora de recs i estanys on abunda el lliri groc. Podeu demanar el plànol de la ruta a l’oficina del Parc.

Anem a caçar bolets de primavera

dilluns, 11/04/2011

La tardor no té l’exclusiva dels bolets. A la primavera en podem trobar de molt saborosos, com ara els moixernons, els cama-secs i les gírgoles de card o de panical. La seva època per excel·lència és la primavera, tot i que també treuen el cap alguna tardor si les condicions són òptimes (un agost plujós, un setembre suau de temperatures, absència de vent, humitat constant elevada…). Els marçots, coneguts com a bolets de neu, bolets d’esquirol o llenegues d’hivern són també molt peculiars i exclusius del període comprès entre els mesos de febrer i juny. Són uns bolets realment deliciosos i molt difícils de trobar, ja que neixen i creixen sota terra. No hem d’oblidar el vistós bolet de tinta: és exquisit, fàcil de trobar vora els camins i marges dels camps, i original, perquè a Catalunya encara hi ha poca gent acostumada a menjar-se’l.

Bolets de tinta.jpg

Si assaboriu el bolet de tinta comprovareu que té un gust semblant al del xampinyó. © Òscar Marín

A l’alta muntanya, als mesos d’abril i maig, hi podreu observar bolets a grapats. Si no voleu anar-hi sols, heu de saber que el Parc Natural de l’Alt Pirineu organitza de tant en tant excursions i xerrades per conèixer els bolets pirinencs de primavera. Un tècnic us guiarà en aquestes sortides de cerca i identificació de bolets pels boscos de Sant Joan de l’Erm, a l’Alt Urgell. Entre els fongs estrella que s’hi poden observar hi ha les múrgoles, amb el seu peculiar barret de forma arrodonida; les menudes carreretes o cama-secs, i els exuberants pets de llop.

Pets de llop.JPG

Dos pets de llop gegants trobats al Parc Natural de l’Alt Pirineu.

A la primavera també són fàcils d’observar als prats pirinencs uns misteriosos erols de color verd brillant, que fa segles, quan no se’n sabia l’origen, s’associaven a l’activitat de fades i nimfes. Aquests semicercles de bolets delaten la seva presència formant un tapís lluent enmig d’extensions de terreny que encara són ben seques i cremades per l’acció rigorosa de l’hivern. Els erols dibuixen una mena d’arcs o circumferències damunt l’herba. Això és així perquè els fongs tenen una estratègia de nutrició que consisteix a matar les arrels de les plantes i herbes que els envolten per aprofitar-ne les reserves. Això provoca que, allà on es troben els fongs, l’herba sigui verda molt abans que a la resta del prat —cap als mesos de febrer i març— i que s’assequi i es mori també molt abans que la resta de la pastura —cap als mesos de maig i juny— deixant unes fileres ermes com a rastre de la seva presència. El fet és que podem detectar fàcilment el lloc on s’estenen els bolets, perquè quan el prat és sec, l’erol és verd, i quan el prat és verd, l’herba de l’erol ja es panseix i queda seca.

Carreretes.JPG

Els cama-secs, o carreretes, formen grans erols als prats de muntanya.

A més de totes les espècies que hem citat, cal recordar que si la primavera és fresca, plujosa i humida, també podem veure alguns bolets típics de tardor, com els ceps, els rovellons i els fredolics… Al capdavall, els bolets no tenen un calendari prefixat i apareixen quan les condicions meteorològiques els ho permeten.

Orenetes, les petites grans viatgeres

dissabte, 19/03/2011

Arriben cada any pels volts de Sant Josep, quan la primavera ja s’olora, i pugen al terrat a xisclar. Es tracta de les primeres orenetes que tornen a sobrevolar camps i ciutats, després d’un exili temporal a terres africanes. Als camps hi xiscla l’oreneta vulgar, de cos estilitzat, gola vermellosa i cua en forma de forca esmolada. A ciutat serà cada dia més fàcil veure l’oreneta cuablanca, més rodona, amb la panxa blanca, les ales marró fosc i el plomatge superior d’un negre blavós. Totes dues s’acosten als nius que van fer la tardor de l’any passat o en construeixen de nous sota teulades o balcons amb fang i herbes seques. En la seva recerca d’insectes per menjar i d’elements per fer el niu, les orenetes volen ran de terra, vora l’aigua de les basses o entre carrers, moment en què podem observar-les de més a prop.

shutterstock_54949735.jpg

La filla espera amb la boca oberta l’aliment que li porta la mare. © Mircea Bezergheanu

L’última espècie en arribar serà l’oreneta de ribera, de ventre també clar, però amb les ales i el cap de color marró. Més lligada a estanys i rius, aquesta oreneta no fa el niu a les altures, sinó que l’excava en talussos sorrencs o en penya-segats terrosos. Allà, a partir de l’abril, hi naixeran els polls. Les orenetes viuran entre nosaltres fins al setembre o l’octubre, fent giragonses sobre els caps, regalant-nos els refilets característics que associem amb el bon temps, acostant-se a les llacunes per beure, acompanyades sovint de falciots. Al final de l’estiu, a les orenetes els arribarà el moment d’emigrar, d’iniciar el viatge de retorn cap al sud. Com si fessin pinya per establir un itinerari comú, durant l’agost les veurem més juntes, aturades en grup sobre els fils telefònics o els cables elèctrics, a prop de camps i conreus. Descansaran per recuperar energies després d’una intensa cacera d’insectes, ja que hauran d’alimentar-se bé i guanyar pes per tenir reserves de cara al llarg viatge. Faran parades en aiguamolls i altres zones humides abans de desaparèixer, posant rumb a països com Libèria, Ghana o Zaire.

És fàcil veure reposar les orenetes en algun cable elèctric.

‘Birding’ a Catalunya: caçar ocells amb binocles

dimarts, 15/02/2011
Egretta garzetta.jpg

Un martinet blanc busca aliment entre els arrossars del delta de l'Ebre. © Iliuta Goean

Molts ocells passen la tardor i l’hivern a les nostres zones humides. És un bon moment per anar a “caçar-los” amb uns bons binocles. El seu paisatge preferit són els estanys i basses, i també els boscos que acompanyen els rius en el seu camí cap a la mar. Hi són especialment vistosos els ocells de la família dels martinets (com l’esplugabous, el bernat pescaire i el martinet blanc). S’agrupen a la vora de l’aigua perquè hi troben el seu aliment predilecte: petits peixos, granotes i insectes. També sobrevolen pastures, granges i conreus, compartint espai amb bous i vaques, però al capvespre retornen sempre a la riba i reposen entre les branques, als anomenats dormidors. L’esplugabous –blanc, potes fosques i bec ataronjat– és més petit que el martinet blanc, que té el bec negre i els peus grocs. El bernat pescaire s’hi assembla, però és fàcil de distingir pel seu color grisós. En veureu, entre altres punts, al llarg de l’Onyar, especialment als termes de Salt i Girona; als deltes de l’Ebre i del Llobregat; als canyissars del Segre; als Aiguamolls de l’Empordà, i en petites zones humides, com l’estany de Sils, el de Cal Raba (Tordera) o l’aiguamoll de la Bòbila (Santpedor). Al baix Ter també hi podreu veure ocells com l’arpella, l’ànec coll-verd (quan no fa molt de fred) i el corriol camanegre. I si el vostre objectiu no són els ocells aquàtics, sinó els grans rapinyaires, al Montsec hi trobareu un dels grans refugis europeus de voltors i diverses rutes per observar-los.

Birding Empordà.jpg

Els britànics són els turistes més interessats en els viatges d'observació ornitològica.

Fa temps que l’observació d’ocells va esdevenir una excusa per fer turisme (l’anomenat birding o birdwatching) i cada cop hi ha més viatgers al nostre país que es desplacen amb l’objectiu principal de contemplar la fauna. Catalunya és un dels grans paradisos de l’observació ornitològica a Europa: tenim la colònia més important del món de gavina corsa, una de les poblacions europees més grans de trencalòs al Prepirineu i al Pirineu, i a l’hivern gairebé tota la població mundial de baldriga balear es concentra a la costa catalana. Els europeus amants de la natura són molt conscients de la nostra gran diversitat ornitològica. De fet, el nostre país manté des de l’any 2005 el rècord europeu d’espècies diferents d’ocells divisades en 24 hores. Si fem un repàs de les principals empreses especialitzades en el turisme ornitològic que hi ha a casa nostra, ens adonarem que un bon nombre tenen el seu web escrit en anglès i van dirigides a viatgers d’arreu del continent. És el cas de Catalan Bird Tours, creada per Stephen Christopher; Birding in Spain, gestionada per Steve West, o Iberian Wildlife, de Mike Lockwood, empreses que organitzen safaris des del Pirineu fins al Delta de l’Ebre i que s’han adonat que el birdwatching és un valor en alça encara poc conegut pels mateixos catalans. Trobareu més informació sobre les nostres espècies d’ocells i les rutes per seguir-los al web de l’Institut Català d’Ornitologia.

El somni de la revista ‘Nat’

dilluns, 24/01/2011

Aquesta última setmana de gener se celebra un doble aniversari periodístic. Fa sis anys que Sàpiens Publicacions va començar a editar la revista Nat, una aposta arriscada i decidida (totalment inèdita al nostre país) per portar als quioscos una publicació d’alta gama dedicada a la divulgació de la natura i la ciència en català. El segon aniversari és més descoratjador: ara fa tres anys, el somni de Nat es va acabar; un descens molt acusat en les vendes i la necessitat de fer front a altres projectes editorials van portar l’empresa a deixar d’editar la revista.

Revista Nat 6.JPG

‘Nat’ reflexionava sobre paisatges i espècies d’arreu del món de la mà de fotògrafs de prestigi, com mostra aquest excepcional reportatge del català Iñaki Relanzón sobre les àligues d’Alaska.

Revista Nat 2.JPG

Destacava l’anàlisi dels valors més desconeguts dels Països Catalans, com ara les flors més sorprenents, els animals més amenaçats o el riu més net (a la fotografia).

El naixement de Nat va ser tot un esdeveniment, se’n van esgotar els 40.000 exemplars i l’equip de redacció va comptar amb el suport de bona part de la comunitat científica. Amb Nat vam demostrar que es podia fer una revista de natura i ciència per a un públic no especialitzat, però amb el màxim rigor. Van ser tres anys de treball intens per portar cada mes al quiosc articles que explicaven de manera amena temes de conservació de la natura i d’estudi del medi. El portal Culturcat, en l’apartat “Revistes de divulgació”, descriu breument el caràcter de Nat: “una de les seves fites era garantir el rigor i la qualitat de la informació. […] La revista es va convertir en una iniciativa sense precedents, a casa nostra, de la divulgació i del foment del respecte al medi.”

Revista Nat 3.JPG

Els articles s’acompanyaven de completes infografies i precises il·lustracions que eren revisades pels assessors científics de la revista.

Revista Nat 7.JPG

Una de les claus per respectar l’entorn natural és saber quins valors amaga. ‘Nat’ s’esforçava per difondre de manera amena i propera els tresors naturals del nostre país.

El gener del 2008 va sortir el que, inesperadament per als lectors i subscriptors, seria l’últim número de la revista. Va ser dur assimilar el final del projecte, i la desaparició de Nat va suscitar nombroses reaccions. Jordi Pietx Colom, director de la Xarxa de Custòdia del Territori, parlava de la revista al diari NacióDigital.cat com d’un “ric ecosistema, molt especial” i descrivia el tancament  “com un gerro d’aigua freda, congelada diria jo, per a tots i per a tot el sector de la conservació de la natura”. Juli Peretó, doctor en Ciències Químiques de la Universitat de València, escrivia a Vilaweb: “Com una delicada i fràgil espècie endèmica, mereixedora de la màxima protecció, Nat s’ha extingit. És, no caldria dir-ho, una pèrdua cultural molt sensible per a la llengua catalana.” El periodista i dissenyador gràfic Herminio Javier Fernández exposava al seu bloc: “Resulta revelador que una revista dedicada a la naturaleza acabe sucumbiendo a las implacables leyes de la selección natural que enunciara Darwin.”

Revista Nat 4.JPG

La major part dels reportatges de ‘Nat’ es basaven en imatges de reconeguts fotògrafs catalans de natura, com Oriol Alamany, Iñaki Relanzón, Jordi Bas, Albert Lleal o Jordi Chias (a dalt).

Revista Nat 1.JPG

La revista responia enigmes poc coneguts, com ara per què es mou el Pedraforca, quanta aigua dolça queda a la Terra o si hi ha reserves de petroli a Catalunya.

Ens podem preguntar: per què mor una revista? Potser Nat no va estar a l’alçada de les expectatives, potser la societat no estava prou interessada en una publicació de natura i divulgació científica, potser els qui l’havien de fer viable econòmicament no van saber apostar-hi prou… Els dubtes són diversos. Malgrat la seva defunció “implacable”, de Nat ens en queden els 37 números a les hemeroteques (i als prestatges de moltes llars), un grapat de bons records i la sensació de que aquell somni, algun dia, podria tornar a fer-se realitat…

Revista Nat.jpg