Arxiu de la categoria ‘Activitats a la natura’

El somni de la revista ‘Nat’

dilluns, 24/01/2011

Aquesta última setmana de gener se celebra un doble aniversari periodístic. Fa sis anys que Sàpiens Publicacions va començar a editar la revista Nat, una aposta arriscada i decidida (totalment inèdita al nostre país) per portar als quioscos una publicació d’alta gama dedicada a la divulgació de la natura i la ciència en català. El segon aniversari és més descoratjador: ara fa tres anys, el somni de Nat es va acabar; un descens molt acusat en les vendes i la necessitat de fer front a altres projectes editorials van portar l’empresa a deixar d’editar la revista.

Revista Nat 6.JPG

‘Nat’ reflexionava sobre paisatges i espècies d’arreu del món de la mà de fotògrafs de prestigi, com mostra aquest excepcional reportatge del català Iñaki Relanzón sobre les àligues d’Alaska.

Revista Nat 2.JPG

Destacava l’anàlisi dels valors més desconeguts dels Països Catalans, com ara les flors més sorprenents, els animals més amenaçats o el riu més net (a la fotografia).

El naixement de Nat va ser tot un esdeveniment, se’n van esgotar els 40.000 exemplars i l’equip de redacció va comptar amb el suport de bona part de la comunitat científica. Amb Nat vam demostrar que es podia fer una revista de natura i ciència per a un públic no especialitzat, però amb el màxim rigor. Van ser tres anys de treball intens per portar cada mes al quiosc articles que explicaven de manera amena temes de conservació de la natura i d’estudi del medi. El portal Culturcat, en l’apartat “Revistes de divulgació”, descriu breument el caràcter de Nat: “una de les seves fites era garantir el rigor i la qualitat de la informació. […] La revista es va convertir en una iniciativa sense precedents, a casa nostra, de la divulgació i del foment del respecte al medi.”

Revista Nat 3.JPG

Els articles s’acompanyaven de completes infografies i precises il·lustracions que eren revisades pels assessors científics de la revista.

Revista Nat 7.JPG

Una de les claus per respectar l’entorn natural és saber quins valors amaga. ‘Nat’ s’esforçava per difondre de manera amena i propera els tresors naturals del nostre país.

El gener del 2008 va sortir el que, inesperadament per als lectors i subscriptors, seria l’últim número de la revista. Va ser dur assimilar el final del projecte, i la desaparició de Nat va suscitar nombroses reaccions. Jordi Pietx Colom, director de la Xarxa de Custòdia del Territori, parlava de la revista al diari NacióDigital.cat com d’un “ric ecosistema, molt especial” i descrivia el tancament  “com un gerro d’aigua freda, congelada diria jo, per a tots i per a tot el sector de la conservació de la natura”. Juli Peretó, doctor en Ciències Químiques de la Universitat de València, escrivia a Vilaweb: “Com una delicada i fràgil espècie endèmica, mereixedora de la màxima protecció, Nat s’ha extingit. És, no caldria dir-ho, una pèrdua cultural molt sensible per a la llengua catalana.” El periodista i dissenyador gràfic Herminio Javier Fernández exposava al seu bloc: “Resulta revelador que una revista dedicada a la naturaleza acabe sucumbiendo a las implacables leyes de la selección natural que enunciara Darwin.”

Revista Nat 4.JPG

La major part dels reportatges de ‘Nat’ es basaven en imatges de reconeguts fotògrafs catalans de natura, com Oriol Alamany, Iñaki Relanzón, Jordi Bas, Albert Lleal o Jordi Chias (a dalt).

Revista Nat 1.JPG

La revista responia enigmes poc coneguts, com ara per què es mou el Pedraforca, quanta aigua dolça queda a la Terra o si hi ha reserves de petroli a Catalunya.

Ens podem preguntar: per què mor una revista? Potser Nat no va estar a l’alçada de les expectatives, potser la societat no estava prou interessada en una publicació de natura i divulgació científica, potser els qui l’havien de fer viable econòmicament no van saber apostar-hi prou… Els dubtes són diversos. Malgrat la seva defunció “implacable”, de Nat ens en queden els 37 números a les hemeroteques (i als prestatges de moltes llars), un grapat de bons records i la sensació de que aquell somni, algun dia, podria tornar a fer-se realitat…

Revista Nat.jpg

La llum dels Aiguamolls de l’Empordà

dijous, 13/01/2011
Aiguamolls.JPG

Per observar els ocells dels Aiguamolls, millor anar-hi al matí o al capvespre, equipats amb uns prismàtics. A la fotografia, l’estany del Cortalet. © ÒM

En una enquesta apareguda al web de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries es preguntava als usuaris: “Quin és el reclam turístic més important del municipi?”. Les dues respostes més votades, de llarg, eren “El patrimoni del nucli antic” i “Els canals d’Empuriabrava”. El més insòlit és que els Aiguamolls de l’Empordà reunien amb prou feines el 6% dels vots. Empuriabrava és un reclam per a molts, especialment per als que hi tenen iot i casa, però el gran tresor de Castelló d’Empúries són els seus aiguamolls, la segona zona humida del país després del delta de l’Ebre, i és prou inquietant que no siguin percebuts com un reclam turístic de primer ordre. Es van salvar gràcies a la insistència, la tossuderia, la bel·ligerància d’un grup de persones (el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, avui Iaeden, i molts veïns que els van donar suport) que tenien clar que cap projecte urbanístic pot prevaldre davant la preservació dels valors naturals. A finals dels anys setanta, quan ja feia deu anys de la creació d’Empuriabrava, van aconseguir aturar la construcció de dues noves urbanitzacions amb canals entre la Muga i el Fluvià (el Port Llevant i Fluvià Marina), informant-ne l’opinió pública amb debats, col·loquis, manifestacions, ocupacions i altres activitats. Gràcies a ells, el litoral empordanès va salvar-se de ser un pastitx de canals i xalets amb piscina.

Empuriabrava.jpg

Allà on hi havia paisatges idíl·lics avui hi ha els xalets d’Empuriabrava, una mostra del que es volia executar a tota la badia de Roses. © ÒM

Quan els empordanesos van ser conscients de tot el que podien perdre per culpa de l’ànsia de lucre d’uns pocs, van demanar a crits la protecció legal del territori. A l’àrea protegida se la va conèixer amb el nom de Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, però ni tot el parc està ocupat pels aiguamolls –de fet només una cinquena part–, ni tots els aiguamolls empordanesos es troben dins dels límits del parc. Des d’un punt de vista poètic, jo l’anomenaria Parc Natural de la Llum de l’Empordà. La gran planúria permet el sol il·luminar amb força camps i llacunes, la llum circula lliure i rotundament, amb vehemència al migdia, amb una serenor reconfortant a la tarda, envoltant la fauna i la flora amb una aurèola particular. Quan hi aneu, gaudiu de la llum, i penseu també en la sort que tenim d’haver preservat aquests magnífics paisatges. Fa trenta anys, podrien haver desaparegut per sempre.

Aiguamolls 2.JPG

A les closes, prats envoltats d’arbres i petits canals de drenatge, hi pasturen cavalls blancs. Fixeu-vos també en les daines que campen per les àrees menys concorregudes del Parc. © ÒM

Amb el bosc dins de casa

dimarts, 21/12/2010

Al desembre, fagedes, rouredes i altres paratges de muntanya s’omplen de pinzellades roges: són els fruits del grèvol (Ilex aquifolium). El costum d’adornar les llars amb branques d’aquest arbust és molt més antic que el Nadal, però la planta ja forma part del nostre imaginari nadalenc. Juntament amb el galzeran, el vesc, la ponsètia i l’avet d’Espinelves, el grèvol entra a les cases convertit en un preuat ornament d’hivern, per la bellesa de les seves baies vermelles damunt del verd intens de les fulles, lluents i punxegudes. Però el seu atractiu es limita a l’aparença: els fruits són tòxics (contenen ilicina) i poden arribar a provocar problemes a l’aparell digestiu i el sistema nerviós.

Grèvol.jpg

Branca de grèvol a l'hivern amb les seves característiques perles roges.

El grèvol és una planta dioica: hi ha exemplars masculins i altres femenins, i només els femenins treuen els fruits carnosos i brillants de la mida d’un pèsol. La seva vistositat és a l’origen de la recol·lecció excessiva de l’espècie, que ha perdut territori fins a trobar-se al límit de la desaparició. A Catalunya està prohibit agafar-ne els fruits i tallar-ne les branques, tot i que es poden comprar en algunes fires, procedents de cultius controlats. No confongueu el grèvol amb un altre arbust de fruits vermells, el galzeran (Ruscus aculeatus), de fulles més arrodonides, que aviat deixarà caure les baies per tornar a florir. Al Montseny, si seguiu la ruta de l’Empedrat de Morou, us endinsareu en una fageda que amaga alguns arbustos de boix grèvol. Però en podeu veure arreu, des dels camins del Pirineu fins a les comarques del sud del país.

Dies de fred i neu als Pirineus

divendres, 17/12/2010

La contemplació dels paisatges nevats, com la dels deserts, té un efecte hipnòtic. Podem passar llargues estones destriant els diversos tons del blanc dins del blanc, observant els jocs de la llum i del vent sobre la neu. A muntanya, quan el mantell de l’hivern cau sobre el paisatge, canvia la percepció de l’entorn. L’esclat de colors de la tardor deixa pas, al novembre, a una postal en blanc i negre, i desembre i gener, amb les seves fredorades extremes, mantenen els cims ben emblanquinats. Els beneficiats no són només l’observador atent i les pistes d’esquí; les pastures, les collites i les reserves d’aigua acullen amb satisfacció les precipitacions hivernals.

Port del Comte.jpg

El tossal d'Estivella des de l'estació d'esquí del Port del Comte. © ÒM

Els paisatges nevats més espectaculars del país els trobem als Pirineus que ja duen la neu dins el nom mateix. Els cims hi són més elevats i tortuosos i la mirada en repassa el llom amb admiració: arestes altives i vessants abruptes han esdevingut llençols tous que amaguen l’aridesa de les roques pelades. El paisatge dorm, esperant que en qualsevol moment faci acte de presència una nova i potent tempesta. Observar aquests paisatges des dels finestrals d’un alberg de muntanya, a recer del fred, a la vora del foc, amb un cafè o una xocolata calenta a les mans, és una experiència molt recomanable abans o després d’aventurar-se a descobrir-los.

Port del Comte2.jpg

La serra del Verd des dels finestrals del refugi Bages, a Prat Donadó (Solsonès). © ÒM

Si els paisatges de neu us fan posar la pell de gallina (en el bon sentit de l’expressió), si sou dels que us agrada esquiar, caminar amb raquetes pels boscos nevats o portar les vostres filles a fer ninots de neu, no oblideu consultar el número de gener del Descobrir, que estarà al quiosc el 27 de desembre. La revista inclou més de 50 pàgines de propostes i aventures a la neu i us descobreix des dels millors turons per on llançar-se amb trineu fins als vessants més sorprenents per als qui vulguin provar l’esquí de muntanya.

Descobrir152.jpg

L’espectacle de la boira a la plana de Vic

dimecres, 24/11/2010

Una mar de núvols davalla fins a tocar terra. Redefineix el paisatge, en canvia els colors i les formes quan s’acosta l’hivern. Ho saben bé els habitants del cor d’Osona, l’àrea de la península Ibèrica amb més dies de boira a l’any: uns cent de mitjana. Quan l’aire fred de les parts més altes descendeix i s’estanca a la plana enclotada, el vapor d’aigua es condensa en gotes microscòpiques. Si a més a més la pressió atmosfèrica és alta, el fenomen arriba a durar unes quantes setmanes i poden esdevenir-se glaçades. En algunes viles, com ara Roda de Ter, aquest fenomen es coneix amb el nom de “broma baixa”, i els més grans l’anomenaven, irònicament, Pubilla de la Plana.

BoiraVic1.jpg

La boira transforma la llum i els contorns del paisatge de la Catalunya central.

Quan els extensos camps de cereals de la comarca s’emblanquinen, és interessant pujar a viles situades en punts elevats, com ara Muntanyola, per gaudir de la massa de núvols estancada als nostres peus. Des d’aquí, els cims de les muntanyes i cingles pròxims esdevenen illes que naveguen sobre una escuma estranyament lleugera. També podeu contemplar l’espectacle des de l’aire: l’oficina de turisme de Vic organitza paquets turístics per fer un vol insòlit sobre els núvols que inclouen una nit en una casa de turisme rural.

BoiraVic.jpg

La "broma baixa" s'estanca a la plana de Vic creant una mar de núvols.

La dansa de tardor dels estornells

dimarts, 2/11/2010

Volen en grup, enèrgicament, com si fossin un de sol. Avancen pel cel creant formes inesperades per tal de confondre els seus depredadors. Passejar pels camps i observar els grans estols d’estornells és un espectacle que podem disfrutar fàcilment a la tardor, abans del fred hivernal, quan a les poblacions sedentàries se’ls uneixen les que arriben del nord fugint del fred glacial. Aquests ocells de costums gregaris semblen viatjar erràticament, sense un rumb definit, movent-se amunt i avall tot creant núvols de perfils misteriosos. Per què ho fan? L’objectiu és complicar la cacera als seus depredadors, principalment les àligues i els falcons, que davant del grup immens d’ocells són incapaços de centrar-se en un sol individu. Un comportament similar al dels bancs de peixos.

EstornellsCat.jpg

Els núvols d’estornells travessen el cel als mesos de tardor, creant danses improvisades.

Atrets per l’aliment i les comoditats que ofereixen les ciutats i els pobles –on la temperatura sempre és lleugerament més alta que a camp obert–, els estornells s’han adaptat bé als ambients urbans, i per això mateix hi ha qui els qualifica d’espècie problemàtica: els seus xiscles són insistents, els seus excrements embruten el mobiliari urbà i les restes dels nius obturen canonades i desguassos. Ciutats com Figueres van instal·lar, fa més d’una dècada, robots espantaocells en forma de caçador per dissuadir els animals. Però aquest sistema només és efectiu durant una o dues temporades: els estornells acaben descobrint l’engany i s’acostumen als robots amenaçandors. La solució va ser instal·lar uns altaveus que reproduissin els crits de por que fa un estornell quan és atrapat per un rapinyaire. El gran estol d’estornells de Figueres es va desplaçar als Aiguamolls de l’Empordà, on ja n’hi havia un bon nombre. Aquest parc natural és, doncs, un dels indrets on és fàcil de veure els estornells en ple vol.

Els millors boscos de tardor

dimecres, 13/10/2010

La música de les fagedes a l’octubre és més aspra que a la primavera. Les fulles s’assequen i cruixen quan el vent les agita a la branca o les remou a terra. També els seus colors són uns altres: migren del groc al taronja fins assolir un to marró vermellós. De les fagedes que tenim al nostre país, la del Retaule, al Parc Natural dels Ports, és la més oculta i misteriosa. La tardor hi arriba com un convidat inesperat; es fa estrany trobar, tan al sud, un paisatge més habitual a Alemanya, Anglaterra o Suïssa. La presència del faig a les nostres latituds és tan excepcional que s’ha protegit amb la creació de la Reserva Natural Parcial de les Fagedes dels Ports.

Al terme de la Sénia, el barranc del Retaule acull unes cinquanta hectàrees de fagedes, travessades per camins que semblen extrets d’un conte. Compartint espai amb els faigs, hi creixen grèvols, moixeres, pins i teixos, com el que s’alça just davant de la font del Retaule. Però els faigs són els que pateixen la transformació més sorprenent. Si voleu gaudir de la tardor als Ports, aprofiteu també per visitar les fagedes de les Faixes Tancades, al barranc de la Vall, i les de Serrassoles.

Autumn beech

Les fagedes són un ecosistema fràgil que a la tardor atreu molts caçadors de paisatges (i de bolets).

Menys hores de sol i més fred fan que uns altres boscos, els del Montseny, també canviïn de vestit. Hi són especialment vistosos els castanyers, arbres robusts i corpulents que poden créixer un metre i mig cada any fins assolir els trenta metres. Al Montseny en trobem boscos densos. A la tardor, a més d’obrir els pellons plens de punxes per deixar caure les seves castanyes a terra, observareu com les seves fulles es tornen grogues, taronges i marrons. Aquest procès s’origina amb la disminució de la radiació solar i el descens de les temperatures mínimes, que aturen el procès de fotosíntesi que manté verdes les fulles. Podreu ser testimonis de la metamorfosi màgica del bosc tant als voltants de l’antic xalet de Fontmartina, que fins fa pocs mesos acollia la seu del Parc Natural, com a l’entorn de Viladrau, on cada any, el darrer cap de setmana d’octubre, se celebra la Fira de la Castanya. La banda sonora la posarà el cruixit de les fulles caigudes que entapissen els camins. També podeu gaudir de la castanyeda de Can Cuch, a la vora del magnífica masia de Can Cuch, convertida en hotel.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El castanyer Gros de Can Cuch, conegut per l’amplada de la soca i pel forat en forma de porta màgica.

Si busqueu més boscos de tardor, llegiu el post ‘Tardor en família a la Garrotxa

Una cala de portada

dimecres, 6/10/2010

Ara fa un any, el fotògraf Òscar Rodbag ens va trucar per anunciar-nos que tenia la localització perfecta per a la portada del Descobrir dedicat a la Bona vida a l’Empordà. Després de dies de recerca i de recórrer més de quatre mil quilòmetres fotografiant tot l’Empordà (el de dalt i el de baix) durant els mesos d’agost i setembre, havia arribat a la cala Xelida –també dita Aigua Xelida–, un minúscul paradís ocult a la vora de Tamariu. Allà hi havia una antiga barraca de platja des de la qual tindríem una panoràmica esplèndida per a la fotografia de la coberta. Després de contactar amb els actuals propietaris de la caseta i demanar-los permís per accedir a la terrassa i fer-hi diverses fotografies, l’equip de redacció de la revista vam posar rumb a la cala Xelida.

Cala Xelida 2.JPG

L'equip de redacció i el fotògraf es preparen per la sessió de fotos a la cala Xelida. © Maria Rosa Vila

Vam acostar-nos a la platja amb uns barrets de palla i un llibre sota el braç: Aigua de mar, de Josep Pla. L’escriptor empordanès hi deixa testimoni del curiós personatge de l’Hermós, un veí que va anar a buscar la “vida lliure” en una barraca solitària d’aquesta platja a principis del segle XX. Aleshores no era còmode arribar-hi, fins a tal punt que Pla es confessa “un pelegrí d’Aigua-xellida”: “S’havien deixat perdre els camins i, malgrat trobar-se a mitja hora de Tamariu, l’accés hi era difícil. Però valia la pena de fer un petit esforç; era una calanca de color de carmí pàl·lid, tocat per les ombres de les branques dels pins. […] La solitud era completa.”

Per als que som de mar, aquest paratge s’acosta a una certa idea del paradís. Una petita cala d’aigües blaves i cristal·lines, un amfiteatre de modestos penya-segats daurats i un vel de pins cobrint el rocam fins gairebé tocar les onades. Quan Josep Pla va escriure aquell relat, la cala Xelida era un espai verge, allunyat del brogit humà. Avui, quan visites la zona lamentes que sobre aquest petit paradís terrenal s’abraoni una urbanització de xalets infernals construïts a la dècada dels setanta. Però la platja no deixa de ser magnífica i solitària fora de la temporada d’estiu, quan ja ningú no té interès a submergir-se en les seves aigües gèlides. A més, el bon fotògraf ha de saber “amagar” certes realitats amb l’enquadrament i l’Òscar Rodbag va trobar l’angle perfecte per evitar la visió d’aquells xalets espantosos i aconseguir una excel·lent portada pel Descobrir de novembre del 2009. Si voleu llegir l’opinió del fotògraf sobre aquest reportatge i veure algunes imatges inèdites que no es van arribar a publicar a la revista, visiteu el seu bloc: +q1000paraules.

DC138.jpg

Fer-ho sota la lluna plena

dilluns, 19/07/2010

A l’estiu, quan hi ha lluna plena, proliferen les activitats nocturnes a l’aire lliure. La bona temperatura i la claror del satèl·lit conviden a descobrir l’entorn natural fins a la matinada. Una idea simple i econòmica és baixar fins a la platja que tingueu més a prop i submergir-vos dins la mar platejada, gaudint d’un bany relaxant. Si voleu fer un pas més enllà, us recomano quatre de les moltes activitats que podreu dur a terme quan arribi el pleniluni.

Cap de Salou lluna plena.JPG

El cap de Salou fotografiat sota la lluna plena. © ÒM

· Si sou amants de la natura, el dia 23 de juliol es farà una caminada per la riba de l’estany d’Ivars i Vila-sana, el més gran del país. L’organitza el Centre Cultural i d’Esbarjo d’Ivars d’Urgell.

· Si us agrada la música, aneu a buscar-la entre les vinyes del Penedès. Dissabte 24 de juliol se celebra el Festival de Música a les Vinyes a la Torre-Ramona de Subirats. Hi actuaran Maria del Mar Bonet i el pianista Manel Camps. I després de l’actuació, hi haurà un tast estiuenc: caves i préssecs d’Ordal.

· Una altra alternativa musical és visitar els jardins Marimurtra de Blanes les nits de lluna plena. S’hi organitzen concerts de jazz, soul i lírica emmarcats pel templet i amb l’horitzó marí de fons.

· Si disposeu d’una setmana sencera, l’empresa de rutes El Mussol organitza dues sortides a Formentera (del 22 al 28 de juliol i del 23 al 29 d’agost) amb l’objectiu de fer senderisme per les platges, passejos amb bici i sortides amb caiac.

Coneixeu altres propostes sota la lluna plena?

Les cales preferides de Salvador Dalí

dimarts, 29/06/2010

Quan pensem en els paisatges surrealistes de Salvador Dalí, ens vénen al cap la blanca Cadaqués i la pedregosa platja de Portlligat. Però hi ha dues cales, no tan conegudes, que també van inspirar el genial pintor empordanès. Són les cales Culip i Culleró, a les quals s’accedeix fàcilment a peu des de la carretera que porta fins al mític far del cap de Creus.

Cala preferida Dalí.JPG

La pedregosa cala Culip mira cap al nord. © ÒM

Hi ha experts en art que afirmen que Dalí es va inspirar en una de les roques de Culip per a la figura central d’El gran masturbador. D’altres suggereixen que el perfil recorda la forma de l’illa del Culleró, a l’oest de Culip. Fos quina fos la roca inspiradora, Dalí es va banyar en aquestes cales en diverses ocasions. És clar que eren altres temps: els cotxes no feien cua per travessar el cap de Creus i entrar a Cadaqués, els turistes no tenien cap necessitat d’arribar fins al vell far per banyar-se i no hi havia dotzenes de velers campant per l’horitzó. Tot era silenci, calma, inspiració…

El gran masturbador.png

A dalt, una de les formacions rocoses que podria haver inspirat les formes de l'obra 'El gran masturbador' (1929).

Fins a Culip vam arribar-nos un dia d’estiu amb el reconegut naturalista José Luis Gallego, després d’una ruta per la serra de l’Albera. Vam nedar una estona i, com a punt final de la jornada, vam pujar caminant fins al far del cap de Creus, on hi ha un petit restaurant. Atureu-vos a prendre un refresc a la terrassa del far. La panoràmica des de l’extrem més oriental de la península Ibèrica paga la pena.

Far Cap de Creus 2.JPG

El far guia els navegants i acull els viatgers assedegats. © ÒM