Arxiu de la categoria ‘Allotjaments amb encant’

Un dia de ‘glàmping’ al Cala Llevadó

dilluns, 15/04/2013

Practiqueu el ‘glàmping’? Aquest moviment, molt estès a Anglaterra, juga amb la fusió de les paraules ‘glamur’ i ‘càmping’ per anomenar els allotjaments amb encant ubicats en plena natura, generalment de dimensions reduïdes i amb un punt d’originalitat, fabricats amb productes naturals com fusta o tela i que ofereixen comoditats com les que trobaríem en una habitació d’hotel. Hi tindrien cabuda des de les cabanes als arbres, de les quals us parlava fa uns mesos, fins a les conegudes tendes de safari que representen una alternativa atractiva per dormir a la natura, passant per aquestes cabanes que hem estat els primers a estrenar.

Cabanes.JPG

L'únic càmping de la Península on trobareu aquestes cabanes és el Cala Llevadó. © Òscar Marín

El càmping Cala Llevadó de Tossa de Mar, un dels pioners de la Costa Brava, ha instal·lat unes peculiars cabanes forestals de forma arrodonida en una àrea privilegiada. Aquests nous bungalous ecològics sorprenen per la seva simplicitat. Fabricats amb fusta certificada a França i introduïts al nostre país per l’empresa catalana Casárbol, imiten la forma d’una tenda de campanya, però ofereixen les comoditats d’un petit apartament, amb capacitat per a quatre persones. D’entrada, tant els materials com les portes i la finestra de doble vidre faciliten l’aïllament tèrmic, per apaivagar la sensació de fred a les nits de primavera o la calor estiuenca, afavorint l’estalvi energètic. I en els seus 13 metres quadrats hi teniu tot el que us cal: un llit de matrimoni i un sofà convertible en dos llits individuals, un bany amb lavabo, WC i dutxa, pica, nevera, microones, cafetera, taula i tamborets per als àpats, i a l’exterior una terrassa de 6 metres quadrats amb dues gandules. Just al costat de cada cabana, hi ha un petit jardí de plantes aromàtiques i una taula amb cadires per dinar o sopar a l’aire lliure.

Cabanes Cala Llevadó.JPG

Interior acollidor, tot ben estudiat per al màxim aprofitament de l'espai. © ÒM

El concepte és ideal per a parelles o per a famílies amb un màxim de dos nens, ja que la zona on han estat ubicades les sis noves cabanes, separada amb una tanca de la resta del complex, disposa d’un espai de jocs i d’una àrea de pícnic exclusives per a les famílies que s’allotgin a les cabanes. I no ens oblidem de l’entorn, de la panoràmica des de la cabana sobre les grans extensions de pins que baixen fins al mar, fins a unes platges delicioses com la cala Figuera, que a l’abril encara és insòlitament solitària. Cada cop més, els viatgers amants de les experiències intenses, els “caçadors de sensacions” cerquem el glamur en l’elegància de les coses simples que ens regala la natura i en el bon gust de gaudir-ne amb tranquil·litat. Per això el ‘glàmping’ és una alternativa tan vigent i res millor que practicar-lo sense haver d’anar gaire lluny de casa.

Cabanes càmping Cala Llevadó.JPG

Les cabanes s'orienten al sud i aprofiten la llum solar durant tot el dia. © ÒM

Cala Figuera.JPG

A menys de deu minuts a peu des de la cabana trobem la bonica cala Figuera. © ÒM

Petits plaers al Sant Pere del Bosc Hotel & Spa

dilluns, 11/02/2013

El plaer té moltes formes, però sempre es manifesta amb una agradable sensació de benestar. Al Sant Pere del Bosc Hotel & Spa, a Lloret de Mar, és fàcil assolir aquesta sensació. Des del moment de l’arribada, som conscients de participar en una experiència especial. L’edifici, imponent, ja ens diu amb la seva grandesa que aquest no és un lloc qualsevol. Sembla impossible no deixar-se enlluernar per la façana de l’antic monestir, rehabilitat per Puig i Cadafalch, dominant un màgic escenari de boscos.

Sant Pere del Bosc 1.JPG

L’hotel s’aixeca en un paratge privilegiat del turó de Sant Pere del Bosc. © Òscar Marín

Abans d’anar-hi, havia llegit força sobre Sant Pere del Bosc, un indret amb una història de pel·lícula. Al segle X fou un monestir de l’orde dels benedictins. Fou destruït durant la guerra del Francès i reconstruït al segle XVIII, i l’any 1860 l’indià Nicolau Font va comprar l’edifici i va encarregar-ne la restauració a Puig i Cadafalch, que hi va afegir l’ala est (la que avui ocupa l’hotel). Aquesta part de l’edificació va ser destinada a asil, però avui l’interior ha estat completament renovat. Tot i així, encara hi trobem pistes que ens recorden la seva història. L’Eva Olmos, propietària i dissenyadora d’aquest projecte hoteler, ha volgut reciclar peces trobades a l’antic asil i les ha restaurat per integrar-les en els espais: un reclinatori té un nou ús al menjador, el mosaic hidràulic de l’habitació D. Fossey ha estat recuperat d’una antiga cambra, un vell escriptori de persiana ocupa avui l’habitació Rosalia de Castro,  una latrina de fusta fa de seient a la suite Havana, unes vares del pal·li de la verge llueixen al dosser de la suite Coral… Tot ens parla, discretament, en veu baixa, del passat d’aquest racó de la Costa Brava.

Sant Pere del Bosc 2.jpg

Cada habitació és diferent i cada llit té una història, per això cada estada pot ser única. © ÒM

Però anem a pams i deixeu-me explicar-vos l’estada en primera persona. Tan bon punt vam travessar la porta de l’hotel, se’ns va oferir la possibilitat de personalitzar la nostra experiència. Vam poder escollir d’entre quatre ambientadors de fragància discreta el que ens semblava més adient perquè ens perfumessin l’habitació. Tot seguit vam poder parlar amb el xef José Ciurletti per fer-li saber les nostres preferències culinàries. Amb una breu conversa, ell confecciona un sopar al gust de cada client. I perquè l’estada sigui del tot personal, podeu fer una ullada a la carta de coixins, de la qual podreu triar el que més s’adapti a les vostres necessitats. Vam deixar la maleta a l’habitació Silver, molt lluminosa gràcies als nombrosos finestrals, decorada amb tons grisos i amb una bona vista de les terrasses, de la piscina i dels boscos que envolten l’edifici.

Sant Pere del Bosc 3.JPG

L’habitació Silver combina butaques del segle XIX amb peces modernes de tons metàl·lics. © ÒM

Sant Pere del Bosc 4.JPG

La làmpada que presideix l’escala central suggereix un banc d’elegants meduses. © ÒM

La directora de l’hotel, la Cristina Bernat, ens va parlar de la il·lusió de tot l’equip per engegar aquest projecte tan singular, nascut l’octubre del 2011, i ens va explicar diverses curiositats que hi evidencien la importància dels detalls, com ara que aquest és un hotel molt femení, concebut i dirigit per dones, en el qual totes les habitacions tenen noms femenins. Un altre detall curiós és que la roba que duen les persones del servei està inspirada en els vestits de núvia de les joves del Nepal. Han estat fets a l’Índia i cada departament vesteix un color diferent. Això té el seu origen en l’estada que va fer l’Eva Olmos, creadora del projecte, al monestir de la mare Teresa de Calcuta. Però malgrat els aires indis que trobem aquí i allà, la connexió lloretenca és ben present a Sant Pere del Bosc, un paratge molt estimat pels veïns de la vila: els proveïdors són de Lloret, els llençols que s’ofereixen a les núvies que dormen a la suite llueixen puntes cosides per les puntaires de Lloret i, és clar, la directora també és de Lloret. Després d’un cafè, vam baixar a l’spa, ubicat a les antigues quadres. Vam repassar els noms inspiradors dels massatges: Lord Shyva, Mudra & Padda, Godess Parvati… No cal allotjar-se a l’hotel per gaudir-ne, podeu simplement regalar-vos un massatge per completar una visita a la costa de la Selva. Nosaltres vam submergir-nos a la piscina interior, que té l’aire d’uns banys àrabs, i ens hi vam relaxar de tal manera que se’ns va fer l’hora de sopar. Ens esperava el xef José Ciurletti per presentar-nos un àpat de sabors intensos en el qual la tradició i l’originalitat mantenen un diàleg interessant.

Sant Pere del Bosc 5.jpg

Una de les sales de massatges i la piscina interior amb circuit d’aigües. © ÒM

El restaurant l’Indià (el seu nom fa referència al comerciant Nicolau Font) ocupa una petita sala amb unes poques taules, un espai íntim reservat als clients de l’hotel. La discreció de l’espai contrasta amb el festival que arriba a taula. Com a entrants, la magdalena de rocafort amb pipes i el brioix de xoriço sorprenen embolcallant amb aparença dolça el seu gust salat, i tot seguit una cruixent gamba al curri arrebossada amb cereals ens acosta al mar amb un toc de l’Índia. El burrito de tàrtar de tonyina marinat amb soja i servit amb salsa guacamole és un plat que us recomano vivament si us agrada el peix cru. Si no, podeu decantar-vos pel risotto de verdures amb formatge brie i xips de carxofa, que ofereix una excel·lent combinació de textures. El calamar en la seva tinta amb ceba sobre parmentier de patata i gingebre és un fragment de mar posat al plat amb bon gust, sense estridències que en disfressin l’essència. I per acabar, la tendresa dels taquets de vedella al forn amb salsa d’all i mantega salada és una autèntica meravella. Vam acompanyar el sopar amb un Dido, un vi esplèndid de la DO Montsant. I per postres, una original pinya colada: a dalt un estofat de pinya amb rom, a sota un gelat de coco.

Sant Pere del Bosc 6.jpg

Algunes de les delícies creades a la cuina del xef José Ciurletti. © ÒM

L’elegància serena dels espais, la cura en els detalls, l’atenció d’un personal sempre amable, la gastronomia elaborada amb productes de primera qualitat, una estona de relaxació a l’spa o els sons de la natura en un entorn que s’ha preservat tal com era fa segles són elements que conflueixen per proporcionar-nos benestar al Sant Pere del Bosc Hotel & Spa. Una experiència que val la pena gaudir amb els cinc sentits.

Sant Pere del Bosc 7.JPG

Un esmorzar complet i equilibrat per rebre el nou dia amb energia. © ÒM

Sant Pere del Bosc 8.JPG

Abans d’acomiadar-me, una estona de descans a la lluminosa terrassa de l’hotel. ©

Escapada de tardor al Mas Vilarmau

dimecres, 7/11/2012
IMG_7822.JPG

El Mas Vilarmau és una robusta masia de finals de segle XVIII. © Òscar Marín

Al Montseny, el fred arriba de cop. Dissabte, el termòmetre marcava 14ºC i al matí següent la temperatura va baixar sota zero. La nostra visita va coincidir amb la Fira de la Castanya. A Viladrau, la pluja venia i la gent es refugiava als bars o a les botigues, la pluja marxava i tothom sortia a gaudir de la festa, de les castanyes torrades al centre de la plaça, de les parades de neules i formatges, de les rutes amb poni pel bosc… Vam dinar al restaurant de l’Hostal Bofill, un edifici amb molta història, però amb un menú discret. Potser era a causa de la gran afluència de públic aquells dies de fira que alguns plats arribaven freds a taula. Era més bo (també més car) el menú de La Vinya, a la plaça Major, que vam tastar al dia següent, amb la crema de carbassa i moniato i la botifarra de castanyes. A mitja tarda vam conduir fins al Mas Vilarmau, una masia imponent envoltada de boscos, a tan sols deu minuts de Viladrau. Realment el paisatge enamora, especialment a la tardor, quan grocs i marrons comencen a restar protagonisme als verds. I s’agraeix trobar en una clariana del bosc, al peu del Matagalls, una masia robusta com el Mas Vilarmau per refugiar-s’hi. Si una cosa s’ha de destacar d’aquesta casa rural és l’hospitalitat, la cordialitat de la Pilar, sempre atenta, i la diversitat d’espai comuns on descansar.

Mas Vilarmau.JPG

A les golfes hi trobareu un espai per jugar i descansar. © ÒM

Habitació Barroca.JPG

L’habitació Barroca és senzilla, però els llits són còmodes. © ÒM

Com que érem quatre persones, ens van adjudicar l’habitació Barroca. Jo hi faria alguns retocs en la decoració, més eclèctica que no pas barroca, però com que el nostre objectiu no era quedar-nos gaire estona a l’habitació, la qüestió estètica va quedar en anècdota. De nit vam tenir un petit inconvenient: la calefacció no funcionava. Però ens van servir de seguida un calefactor. En un hotel de luxe hauríem posat el crit al cel, però quan anem de turisme rural, els luxes que valorem de debò són la calma, el bon menjar, el tracte familiar… I al Mas Vilarmau hi ha tranquil·litat, et tracten bé i s’hi menja bé. Menjar casolà, això sí: crema de carbassó, uns espàrrecs, pollastre a la brasa, una truita per esmorzar amb un bon pa amb tomàquet… Abans o després de menjar, els espais comuns són plens de butaques i seients acollidors on es pot llegir, escoltar música o, simplement, deixar passar el temps. A l’exterior, quan fa bon temps, ens podem estirar a les hamaques sota els arbres, seure als gronxadors penjats d’algunes branques o als bancs davant del prat, es pot gaudir de la piscina quan fa calor i de la natura en estat pur: aquí només els ocells, les fulles i el vent trenquen el silenci.

IMG_7819.JPG

Espai d’hamaques just davant de la masia. © ÒM

Un dissabte plujós, però suau, va venir seguit d’un diumenge de tramuntana gèlida que feia mal a les orelles. Ens vam quedar una bona estona xerrant a la vora del foc. A mig matí, però, el sol ja escalfava els camins i, ben abrigats, vam sortir a collir castanyes i bolets pels boscos del voltant. La Pilar ens va recomanar una ruta molt agradable fins a la Font de Viladrau i ens va deixar uns guants per protegir les mans dels pellons punxants de les castanyes. En un tram del camí, la pluja de castanyes era constant, en podríem haver agafat moltes més, però ens vam conformar amb mig cistell. Els humans som recol·lectors ambiciosos, ens enduríem tot allò que trobem, siguin castanyes o bolets. Però qui us escriu té el costum de no agafar més que allò que necessita. I la pau i l’hospitalitat recollida en aquest petit racó del Montseny ja ens bastava.

Castanyes.jpg

Castanyes encara dins dels seus pellons al bell mig del camí. ©

Passava un dia per l’Aura Park Aparthotel…

dimarts, 9/10/2012
Aura Park 1.jpg

Un dels complets apartaments de l'Aura Park Aparthotel. ©

Que el client esdevingui director de l’hotel no és un fet gaire habitual. A l’Èlia Guardiola li va passar. Ella, que havia tingut càrrecs de responsabilitat en el sector de l’hostaleria, es trobava allotjada a l’Aura Park Aparthotel de l’Hospitalet, inaugurat de feia poc, i va començar a debatre animadament amb un senyor que va creure que era el recepcionista de nit. No era un recepcionista, era el propietari de l’hotel! Després de conversar amb ella sobre temes de gestió hotelera, va decidir revelar-li el seu càrrec i li va oferir l’assessorament extern del projecte. Posteriorment, al cap de quatre mesos, l’Èlia es va incorporar com a directora d’aquests apartaments turístics on podem sentir-nos com a casa: tenen habitacions espaioses, cuina i menjador, un ampli saló i habitacions amb bany adaptat per a cadires de rodes.

Aura Park 2.jpg

Un llit còmode és un bon indicador de la voluntat de satisfer els hostes. © ÒM

L’ús previst per a aquest edifici era el de residència per a la gent gran, per això totes les habitacions compleixen estrictament les normes d’accessibilitat. Al final, el propietari va decidir crear-hi uns apartaments turístics. I va ser una bona idea, vista la seva ubicació: a tres passos del metro i de l’estació de Renfe de l’Hospitalet de Llobregat, ben comunicat amb Barcelona i amb la zona Fira II, l’Aura Park és una bona alternativa als grans (i cars) hotels del centre de la ciutat, ideal per passar uns dies a la capital, però fora de la capital. També és un bon lloc per quedar-s’hi a dinar. Al restaurant Néctar, situat a la planta baixa, hi vaig tastar un saborós ajoblanco –una crema de pa, ametlla i all– acompanyat de meló i raïm amb ametlles torrades i unes gotes d’oli d’oliva verge extra. El lluç en salsa verda, amb cloïsses, gambes, musclos i all cruixent era ben bo; també el pollastre rostit al romaní amb salsa de porto, patata i carbassó al forn. Per postres, un pastís de plàtan amb gelat i coulis de maduixa. Res de sofisticat. Cuina casolana, però ben presentada i ben assaborida.

Aura Park 3.jpg

Un ajoblanco deliciós, amb raïm, meló i ametlles torrades. © ÒM

Aura Park 4.JPG

Un aromàtic pollastre rostit al romaní amb salsa de porto. © ÒM

El bon gust de Cal Sastre

dimecres, 23/05/2012
IMG_9770.JPG

Taula parada al menjador del restaurant Cal Sastre. © Òscar Marín

Avui us recomano un d’aquells establiments que ja formen part de la història d’un poble. En una escapada per la Garrotxa, vaig aturar-me a dinar a Cal Sastre, sota les voltes de la placeta dels Balls de Santa Pau. Assegut a taula amb en Jesús Pont, propietari del restaurant que va obrir fa 26 anys, vaig assaborir els plats que tot seguit us mostraré mentre conversàvem sobre els orígens del negoci, que va muntar amb el suport de la seva mare quan encara era estudiant d’hostaleria a l’escola de Girona. Cal Sastre pren el nom de l’avi d’en Jesús, que era el sastre del poble, i encara trobem alguns estris, calendaris i revistes de l’època en la decoració tant del restaurant de la plaça com de l’hotel, que es troba en una masia a tocar de la muralla. El restaurant té l’aspecte d’una fonda de tota la vida i això és el que es vol, mantenir la decoració i l’ambient d’altres temps i conjugar-la amb la tradició del bon menjar, amb productes de proximitat que ja formaven part de les receptes que cuinava l’àvia d’en Jesús a la fonda que regentava a Olot.

IMG_9758.JPG

El barrejat de fesols de Santa Pau amb botifarra de perol. © ÒM

IMG_9754.2.JPG

Exquisida sopa de tomàquet amb una bola de gelat d’alfàbrega. © ÒM

Entre tots els plats de Cal Sastre, n’hi ha un que no podeu deixar de tastar: el barrejat de fesols de Santa Pau amb botifarra de perol. Aquestes mongetes menudes, tendres i saboroses es conreen en els terrenys volcànics que envolten el poble i, quan arriben al plat, ens fan oblidar innovacions i deconstruccions. La senzillesa és el millor homenatge que es pot fer a un producte de primera qualitat. També hi ha espai per als qui busquen un toc de sorpresa: un cruixent de parmesà muntat en un pal, un tast de bacallà amb confitura i una sopa de tomàquet amb timbal de porro i gamba i gelat d’alfàbrega avisen l’estómac perquè es vagi preparant abans de l’arribada dels fesols. Més tard ens serveixen un plat emblemàtic de la casa: el caneló farcit de botifarra de bolets amb beixamel de tòfona i oli de tòfona d’hivern. Un sol caneló protagonista, suau, melós, gustós, desperta la nostra admiració. Encara queda lloc per a un garró de porc ibèric amb salsa de ratafia abans no donem entrada als postres i els cafès per culminar un dinar amb bon gust i bona conversa.

IMG_9759.2.jpg

L’emblemàtic caneló de botifarra de bolets amb beixamel de tòfona. © ÒM

IMG_9753.2.jpg

Un petit tast de bacallà amb confitura de tomàquet. © ÒM

Quan el restaurant ja estava consolidat, Cal Sastre va obrir l’any 1996 l’antiga casa pairal de la família als viatgers que arribaven a Santa Pau. Van començar amb quatre habitacions. Després van ampliar la cuina perquè els clients no haguessin d’anar a sopar fins al restaurant de la plaça, però la gent volia sortir de l’hotel. És una bona combinació: sopar al cor de Santa Pau i fer un breu passeig fins a l’habitació abans d’anar a dormir. L’endemà al matí s’obren un munt de possibilitats. Tenim a tocar la fageda més famosa i els volcans de la Garrotxa. No es pot demanar més per acabar un deliciós cap de setmana.

IMG_9738.JPG

L’hotel Cal Sastre ocupa l’antiga masia pairal de la família Pont. © ÒM

Fauna i estrelles a les planes de Son

dijous, 22/03/2012
MNP.JPG

L’edifici bioclimàtic de les planes de Son compta amb 94 places d’allotjament. ©

Cal invertir unes quantes hores per arribar-hi, però el lloc mereix l’esforç. El centre MónNatura Pirineus és un dels indrets on he gaudit amb més intensitat (i amb més comoditat) del descobriment dels paisatges pirinencs. A tocar del poble de Son, no gaire lluny d’Esterri d’Àneu, el paratge tranquil i solitari anomenat ‘les planes de Son’ té com a veïns els voltors, les mallerengues, els gaigs i els hostes que arriben al centre de natura construït ara fa deu anys per l’Obra Social de Caixa Catalunya. L’edifici, aixecat amb criteris sostenibles, és una finestra oberta a la natura dividida en tres àmbits principals: el centre de fauna salvatge, l’observatori astronòmic i el servei d’habitacions i d’àpats. Podria semblar un hotel, però la seva funció primordial no és la d’establiment hoteler, sinó la de facilitar als visitants una immersió en els paisatges i la fauna del Pirineu més profund.

Linx.JPG

El linx boreal és una de les espècies que podreu veure de ben a prop al centre. © Òscar Marín

Vaig arribar-hi cap al tard, just a temps de participar en la sessió d’astronomia. L’activitat comença al Planetari amb una agradable aproximació al cosmos i a l’origen mític dels noms de les constel·lacions, i permet fer un viatge virtual a planetes i galàxies llunyanes des de còmodes butaques. Després del sopar (l’àpat inclou plats tradicionals pirinencs com la sopa de pastor i el trinxat), el viatge per l’univers continua amb una activitat d’observació d’estels en viu, a través de telescopis i potents binocles instal·lats a l’exterior. Quin cel, el de les planes de Son! És net i lliure de contaminació lumínica, cosa que permet una observació òptima dels astres a simple vista (sempre que no hi hagi núvols). Tot seguit, es pot observar el cel profund amb el gran telescopi situat dins l’edifici de l’observatori astronòmic. Un se’n va a dormir amb una bona dosi d’humilitat. Quina minúcia, els humans, davant de l’Univers infinit, inabastable.

Observatori.JPG

L’Eugenio Rojas, director de MónNatura Pirineus, a l’observatori astronòmic. © ÒM

L’endemà al matí em vaig llevar ben d’hora per comprovar que allò que m’havien explicat era cert: la fauna es passejava lliure i tranquil·lament pels prats de Son. A uns cinquanta metres de la meva finestra, tres voltors comuns feien salts pel prat, de cop s’aturaven i observaven l’horitzó de boscos. Més a la vora, les mallerengues visitaven les menjadores. És probable que, algun dia, hi puguem observar també algun ós, espècie que ja habita els boscos propers de l’Alt Pirineu i la Vall d’Aran. M’ho explicava en Miquel Rafa, director de l’àrea de Territori i Medi de l’Obra Social de CatalunyaCaixa: “Ens agradaria que algun dia, de la mateixa manera que podem veure cérvols o cabirols per les planes de Son, poguéssim veure-hi un ós bru.” Per sort, com ell em confirmava, al Pallars ja no hi ha tan “mala maror” com hi havia fa uns anys amb el tema de l’ós. “El temps ho equilibra tot.”

IMG_2341.JPG

En Miquel Rafa al terrat del centre MónNatura Pirineus, amb el Tésol al fons. © ÒM

MónNatura Pirineus2.JPG

Un mapa amb la ubicació de les espècies a l’entrada del centre de fauna salvatge. © ÒM

Després de parlar amb en Miquel i de contemplar els cims que envolten aquestes planes (el més alt n’és el Tésol, de 2.700 m, ara enfarinat), vam iniciar la visita al centre de recuperació de fauna salvatge. Allà ens hi esperaven alguns exemplars d’espècies autòctones dels Pirineus que, per diversos motius, no han pogut sobreviure en llibertat i que en Pepe Guillén, biòleg i expert cuidador de fauna, mimava fins fa poc com si fossin els seus fills. M’ho explicà ell mateix: “Quan mor un dels animals, mor més que un amic, mor un fill. Jo els he donat molts biberons perquè vosaltres els pugueu veure de tan a prop”. En presència de Guillén, els cabirols, la geneta, l’isard, el teixó i l’esquerp gat salvatge es mostraven dòcils davant dels visitants. Els nens són els que més gaudeixen de la proximitat d’una fauna autòctona que difícilment veuran mai en llibertat. Les instal·lacions s’han ampliat per acollir-hi espècies noves: una parella de trencalossos, una marta, una fagina i un gall fer. Un total de set càmeres permeten fer un seguiment intensiu d’aquests animals i obtenir-ne imatges en moviment i fixes per estudiar-ne el comportament.

IMG_2413.JPG

En Pepe Guillén alimentant en Nyick, el cabirol més vell del centre. © ÒM

MónNatura Pirineus.JPG

Un grup d’escolars descobreix una geneta més a prop que mai. ©

La Coma: un viatge al passat de Setcases

dilluns, 19/12/2011
LaComa7.JPG

Bestiar i cases de pedra, així era Setcases a mitjan segle XX. © Arxiu La Coma

A les acaballes de la tardor, quan els primers flocs de neu ja han emblanquinat algunes estacions d’esquí, els visitants fan cua per entrar a les pistes de Vallter 2000. La història ve de lluny. Aquí, a principis del segle XX, ja hi venien turistes. Eren burgesos que tenien la seva casa a Camprodon o que s’acostaven des de més lluny atrets per les meravelles que es despleguen en aquest racó amable del Pirineu. La construcció del majestuós refugi d’Ulldeter va ser el detonant de l’arribada d’excursionistes i curiosos. Uns pujaven a peu, els que tenien diners pagaven perquè els pugessin al llom d’una mula. I tots acabaven passant per Setcases, el poble on ens aturem avui. A l’entrada de la petita vila s’hi aixeca l’hotel La Coma, dirigit per la Carme Perpinyà, que juntament amb un equip de sis persones ofereix un tracte més que cordial als hostes del seu allotjament. Té tres estrelles, però no li falta cap comoditat: habitacions espaioses, piscina climatitzada, sauna, gimnàs, parc infantil a l’exterior, sala de jocs, un bon restaurant on assaborir plats casolans i proximitat a les pistes d’esquí. També ofereixen diversos apartaments fora del recinte de l’hotel.

LaComa1.jpg

Una de les habitacions sobles superiors de l'hotel La Coma. ©

LaComa2.jpg

Podreu gaudir d'un espai amb piscina climatitzada, sauna i jacuzzi. ©

LaComa4.JPG

A la recepció us donaran la benvinguda la Berta i la Carme, a la fotografia. ©

La història de La Coma es remunta quaranta-cinc anys enrere, quan els carrers eren de terra, a cada casa hi havia un corral i a cada passa hi havia el perill de trepitjar una tifa de vaca. Eren temps de tanta misèria que a moltes cases feien contraban del que podien: de tabac, de sabó, de mitges de niló… “La vida era duríssima”, afirma la Carme, l’actual propietària de l’hotel. La família havia obert la primera fonda del poble l’any 1923, Can Tiranda, que era també botiga. A les seves habitacions hi van acollir pintors i rics burgesos de Barcelona, i molta gent a qui havien recomanat el clima de Setcases per millorar la seva salut. Als anys seixanta, una filla de can Tiranda, la Maria, va empènyer la seva filla Paquita i el seu gendre Pere Perpinyà a muntar el que avui és La Coma. Feien compatible l’allotjament i el restaurant amb les feines del camp i la cura dels ramats. De fet, van tenir vaques fins als anys noranta. Avui, al menjador de La Coma, hi podem veure una foto d’en Pere, el pare de l’actual propietària, amb el seu bestiar a l’entrada de Setcases. Val la pena recordar tots els esforços fets en el passat per valorar el present.

LaComa5.JPG

En Pere Perpinyà, fundador de La Coma, va fer compatibles la ramaderia i l'hostaleria. ©

Hotel Grèvol: benestar en un refugi tirolès

dimecres, 23/11/2011
Grevol1.JPG

L’edifici del Grèvol s’inspira en l’arquitectura rural dels Alps. © Òscar Marín

Podem somiar que hem volat fins als Alps austríacs i que hem arribat a l’hotel més típic del Tirol. Però som molt més a prop de casa, a Llanars, en plena vall de Camprodon. Què hi fa aquest refugi d’inspiració alpina al nord del Ripollès? Els germans Solé anaven sovint a esquiar a Àustria quan eren joves. Al cap dels anys, van tenir la idea d’obrir junts un bar amb bolera i zona de jocs al poble de Llanars, que amb el temps es va anar ampliant: primer un restaurant, després un hotel… I aquell projecte familiar es va convertir en un allotjament de quatre estrelles: l’hotel Grèvol. L’obertura d’una zona termal amb sauna i spa fa més d’una dècada i l’oferta de tractaments van acabar de consolidar el negoci. De fet, hi ha parelles i amants del wellness que acuden expressament atrets per la zona d’aigües, a la qual es pot accedir sense necessitat de reservar una habitació. S’hi fan massatges descontracturants, antiestrés, per a embarassades, tractaments estacionals com la castanyoteràpia als mesos de tardor, i fins i tot s’hi ofereixen activitats per distreure els nens mentre els pares es relaxen, des de propostes de xocolateràpia fins a una sessió d’estiraments.

Grevol2.JPG

El Club Termal disposa de piscina, jacuzzi, sauna, bany turc i un petit gimnàs. © ÒM

Grevol3.JPG

Una de les habitacions que miren al nord, decorades amb tons rojos. © ÒM

Les habitacions del Grèvol, totes decorades amb mobiliari de fusta, tenen noms de cims i de plantes de muntanya. Crida l’atenció la seva coloració segons la ubicació: les estances que miren al sud-oest, molt il·luminades, tenen tons blaus; les que miren al nord, menys lluminoses, es decoren amb tons vermellosos i rosats per fer-les més càlides, i les que miren a l’est tenen tons verds i groguencs. Però qui vol passar gaire estona a l’habitació quan pot gaudir d’unes zones comunitàries de primera? A banda del Club Termal, l’hotel disposa d’un bon restaurant on es preparen menús de temporada prioritzant els plats cuinats amb productes de la comarca. També hi trobareu una confortable sala de lectura i un saló presidit per una llar de foc oberta. Si viatgeu amb nens, de ben segur que passareu una estona a la sala de jocs, on hi ha una àrea infantil, un futbolí, una taula de ping-pong i altres enginys on els adults recorden els anys en què tenien temps per jugar. I a ple hivern podreu sortir al jardí a tocar la neu. L’estació d’esquí de Vallter 2000 no és lluny d’aquí, tampoc els atractius patrimonials de Camprodon. No cal demanar més per passar un intens cap de setmana al Pirineu.

Grevol4.JPG

Un gran finestral permet contemplar el jardí des del restaurant de l’hotel. © ÒM

Grevol5.JPG

La gran llar de foc oberta és un punt de reunió ideal a les tardes d’hivern. © ÒM

Quatre generacions a l’hotel Calitxó

dilluns, 7/11/2011
CalitxóFamilia.JPG

La Rosalia, de 91 anys, i l’Alèxia, de 17 mesos, acompanyades d’en Jordi Solé, la seva mare Anna Maria (filla de la Rosalia) i la Susanna Solé (mare de l’Alèxia). © Òscar Marín

“Aquí hi ha la suor de quatre generacions”, exclama la Susanna Solé a la cafeteria de l’hotel Calitxó. Ho diu en presència de la seva àvia, la senyora Rosalia Fajulà, la més veterana de la casa. La Rosalia i el seu pare regentaven a la plaça de Molló una fonda amb botiga on s’hi venia de tot, des de menjar fins a peces d’abric. La Rosalia ha fet 91 anys, però encara recorda els vells temps com si fos ahir. “Quan feien les obres de la carretera de França, teníem les habitacions de la fonda plenes de treballadors”, rememora. “Els de la família vivíem al segon pis, tots junts. En dèiem el cuartel general”, explica tot rient. Era en temps de la postguerra, quan Molló tenia set-cents habitants, en lloc dels tres-cents actuals, i els prats dels voltants estaven plens de patates, un dels pocs cultius permesos. El marit de la Rosalia es va dedicar a plantar patates i a vendre-les a Barcelona. Així, i sense descuidar la fonda, van anar estalviant fins que el 1971 van obrir el restaurant Calitxó en la seva ubicació actual, on temps enrere hi havien tingut el magatzem. La gent hi venia a menjar i, si volien dormir, se n’anaven a la fonda de la plaça, que encara regentaven. Però a poc a poc van fer habitacions damunt del restaurant, primer una planta, després una altra, fins a crear l’hotel de muntanya que avui visitem.

Calitxó.jpg

Façana de l’hotel Calitxó, situat a l’entrada del poble de Molló. ©

HabCalitxó.jpg

Una de les càlides habitacions de l’hotel, amb vistes a Molló i als boscos dels voltants. ©

Al Calitxó ho teniu tot per sentir-vos com a casa. El qualificatiu que més escau a aquest hotel és “familiar”. Ha estat aixecat per quatre generacions de mollonencs que cuiden els espais i acullen els hostes com si els rebessin a casa seva. “Nosaltres no teníem casa, vivíem a les habitacions de l’hotel”, explica la Susanna. Fins a tal punt han fet seu els germans Solé aquest projecte. Les habitacions són senzilles i agradables, amb mobiliari de fusta i balcons que miren a la muntanya o al poble de Molló. Un altre puntal de l’hotel és la qualitat de la cuina. Un carpaccio de peus de porc, una espatlla de cabrit melosa, un cremós de formatge d’ovella amb poma de Girona, un tiramisú per llepar-se’n els dits… Cada plat mereix una felicitació per la deliciosa combinació d’ingredients de proximitat servits amb cura, com ja feia l’àvia Rosalia. Fins fa un parell d’anys, la Rosalia encara ajudava a la cuina, netejant l’enciam o preparant l’allioli. Ara, havent dinat, decideix deixar-ho tot en mans dels seus néts i retirar-se a descansar. Després de setanta anys d’esforços, s’ho mereix.

HabCalitxó2.jpg

Una de les suites del Calitxó, habitacions senzilles, però àmplies i còmodes. ©

Plat.JPG

La melosa espatlla de cabrit és un dels plats de sempre que menjareu al Calitxó. ©

Postre.JPG

Cremós de formatge d’ovella amb fons de poma de Girona, unes postres dolcíssimes. ©

Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra

dilluns, 24/10/2011
CalBou1.JPG

El poble de Fontaneda vist des del jardí de Cal Bou. © Òscar Marín

Fontaneda, enfilat a l’extrem d’una carretera sinuosa, no havia rebut mai turistes. Una dotzena de cases de pedra i una ermita minúscula conformen aquest petit poble andorrà que ha començat a viure una important transformació en els darrers tres anys. De la mà d’Albert Casal, fill d’una de les famílies de Fontaneda, ha nascut Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra. No parlem d’un hotel de luxe, tot i que és un luxe allotjar-s’hi. Parlem d’un conjunt d’onze allotjaments, alguns al poble, d’altres ubicats en punts estratègics de la muntanya, que ofereixen molt d’encant i bon gust, per dins i per fora, i que aporten una visió renovada del concepte de turisme que ha venut el país dels Pirineus des de fa molts anys, basat en l’esquí i les compres. Cal Bou ens proposa una estada enmig de la natura, allunyats de botigues i brogits, fent vida en diverses cases i bordes tradicionals, curosament restaurades.

Engleves.JPG

La planta baixa del Cortal de les Engleves, on antigament s’aixoplugava el bestiar. © ÒM

Ens transporta a l’Andorra d’abans, la dels pagesos que vivien als pobles més apartats de la vall, quan encara no havien arribat els perfums ni els formatges holandesos. Aquí, en pobles com Fontaneda, només hi havia l’aroma del bosc, l’escalfor de la llar de foc, els aliments naturals conreats a l’hort, el so del ramat. Els habitants del poble s’abastien d’allò que els donava la terra i els animals. I això és el que Cal Bou vol recuperar. El corder que us serviran al seu restaurant prové del ramat d’en Lluís, els porros que en Manel cou al forn de llenya es cullen a l’hort que hi ha al costat de la casa, el pa de l’esmorzar haurà estat cuit a la cuina aquell matí, els cavalls que us portaran a fer una ruta muntanya amunt són criats aquí mateix… La filosofia “slow” impregna tot el projecte. Aquí no hi ha pressa, només bons aliments, respecte pel medi i temps per gaudir de la natura.

Cavalls1.JPG

Cal Bou disposa d’un centre d’equitació amb cavalls de raça Haflinger-Tirol. © ÒM

Habitació.JPG

Una de les habitacions de l’Estolador, decorades amb colors càlids. © ÒM

Cal Bou 1.JPG

L’Aixartell disposa d’una gran sala amb llar de foc i un ampli estudi. © ÒM

Cal Bou està format per diverses cases. En l’antic assecador de tabac, totalment reconvertit, que trobem als afores del poble, hi ha la recepció del resort i cinc apartaments tipus dúplex, a més d’un restaurant i d’un spa que obriran les portes d’aquí a poques setmanes, equipaments només reservats per als hostes. Al bell mig de Fontaneda s’hi troba el Paller de la Plaça, una antiga casa amb tres apartaments independents, i també la Casa Pairal, un ampli allotjament apte per a dues o tres famílies; finalment hi ha dues propietats allunyades a les quals només s’arriba amb vehicle tot terreny: el Cortal de Mossers i el Cortal de les Engleves, dues construccions que fa dècades donaven aixopluc als animals. Són elements comuns d’aquests onze allotjaments la cura en els detalls i l’encant dels interiors, d’estil rústic amb elements contemporanis, decorats amb materials tradicionals: pedra, pissarra, ferro, fusta de pi…

CasaPairal.JPG

La Casa Pairal, a Fontaneda, encara conserva l’ambient de les velles cases del poble. © ÒM

Cal Bou nens.JPG

Llitera de fusta per als nens a l’Aixartell. © ÒM

L’accés a Internet està assegurat en totes les cases, excepte a Mossers i les Engleves, aïllades del món virtual, enclavades enmig de la natura, envoltades de prats i boscos. Però aquest aïllament no és cap entrebanc. En Tino fa dos viatges diaris per portar-vos amb vehicle tot terreny des de la casa fins a la civilització. A partir del novembre, a totes les cases de Cal Bou, serà possible demanar que us omplin la nevera abans de la vostra arribada, per poder disposar dels aliments sense haver d’anar-los a comprar, i també hi haurà la possibilitat d’encarregar el dinar a en Manel, el cuiner, que us prepararà els plats que li demaneu.

Engleves.JPG

Des del camí s’observa el Cortal de les Engleves, enmig del prat del mateix nom. © ÒM

MossersHab.JPG

El Cortal de Mossers disposa de dues habitacions dobles amb bany integrat. © ÒM

MossersSauna.JPG

La sauna del Cortal de Mossers té vistes a la serra del Cadí i el bosc de la Rabassa. © ÒM

Hi ha hotels de categoria elevada que basen tota la seva distinció en el preu i en una sèrie de serveis més o menys selectes, però els manca l’encant i la cura en els detalls. En aquest cas és ben al contrari. El preu que paguem per allotjar-nos a Cal Bou inclou tota una filosofia basada en el bon gust i el respecte per l’entorn natural, una decoració acurada i un tracte sempre atent i afectuós. Una de les millors maneres de passar unes vacances o un cap de setmana a Andorra.

CalBou General.JPG

L’edifici central de Cal Bou i el poble de Fontaneda al fons. © ÒM