Arxiu de la categoria ‘Allotjaments amb encant’

Una estada ecològica a Cal Ruget

dimecres, 17/10/2012
© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Cal Ruget, el somni fet realitat de la Verònica i en Florian. © Òscar Marín

Feia temps que us volia parlar d’aquesta casa rural del Penedès. Hi vaig arribar per la tarda, quan el sol daurava els pàmpols de les vinyes i em vaig repetir que hi ha pocs paisatges tan inspiradors com els camps del Penedès al capvespre. Per fora, Cal Ruget em va semblar un refugi acollidor, per dins vaig constatar l’agradable sensació de serenitat, de sentir-m’hi com a casa. Amb l’hospitalitat d’en Florian i la Verònica és fàcil gaudir d’un cap de setmana memorable. Tots dos havien treballat en la indústria hotelera durant més de vint anys i es van prometre que un dia trobarien un projecte comú i personal: muntarien el seu propi hotel. Van comprar aquesta masia centenària de la Rovira Roja, a 2 km de Guardiola de Font-rubí, després de dos anys de recerca intensiva per la comarca i van decidir crear-hi aquest allotjament petit, amb un nombre reduït d’habitacions, que és el que els permet tractar cada hoste amb l’atenció que mereix. Hi podem triar entre quatre habitacions dobles dins la masia i tres cambres familiars situades al voltant del jardí.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

La calidesa dels interiors ens fa sentir com a casa, o millor. © Òscar Marín

Els interiors són especialment acollidors, amb mobiliari de fusta, amb butaques còmodes, amb grans finestres que permeten l’entrada de llum natural, amb llibres i música a disposició dels clients, tot perquè ens hi sentim còmodes i relaxats. I si ens asseiem a la terrassa exterior, envoltats per un horitzó de vinyes i turons, qui ens assegura que no ens trobem al bell mig de la Provença o de la Toscana? Encara millor, perquè no hem hagut de comprar bitllets d’avió i els anfitrions parlen la nostra llengua. Així, durant la sobretaula, després de sopar, podem xerrar amb en Florian sobre els productes de l’horta que ell mateix cultiva, sobre l’oli que elabora, les plantes aromàtiques que trobem als plats cuinats a la casa i les grans possibilitats turístiques d’una comarca a la qual només falta creure en sí mateixa, en el seu patrimoni, en allò que de vegades busquem a fora i que tenim a casa… El rellotge avisa que, parlant, parlant, ha arribat la matinada.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Cada habitació està decorada amb un estil propi. © Òscar Marín

Després d’un son intens i d’una dutxa amb sabó ecològic, baixem a assaborir amb calma un esmorzar amb melmelades casolanes, pa cruixent, tomacons de l’hort i una selecció d’embotits i formatges catalans. Slow food, aliments de km 0, productors bio-certificats… Són expressions que la Verònica i en Florian tenen molt en compte. El paladar i l’estómac els ho agraeixen. Després de l’esmorzar, toca recollir l’equipatge i acomiadar-se dels nostres amfitrions. També ens diuen adéu l’Urko i l’Unax, els gossos afables que guarden la casa. Davant nostre, de nou, les vinyes del Penedès, plenes de possibilitats, plenes de sorpreses com Cal Ruget.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Un detall de la taula plena de delícies a l'hora d'esmorzar. © Òscar Marín

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

En Florian conversa amb uns hostes davant del porxo de la casa. © Òscar Marín

 

Passava un dia per l’Aura Park Aparthotel…

dimarts, 9/10/2012
Aura Park 1.jpg

Un dels complets apartaments de l'Aura Park Aparthotel. ©

Que el client esdevingui director de l’hotel no és un fet gaire habitual. A l’Èlia Guardiola li va passar. Ella, que havia tingut càrrecs de responsabilitat en el sector de l’hostaleria, es trobava allotjada a l’Aura Park Aparthotel de l’Hospitalet, inaugurat de feia poc, i va començar a debatre animadament amb un senyor que va creure que era el recepcionista de nit. No era un recepcionista, era el propietari de l’hotel! Després de conversar amb ella sobre temes de gestió hotelera, va decidir revelar-li el seu càrrec i li va oferir l’assessorament extern del projecte. Posteriorment, al cap de quatre mesos, l’Èlia es va incorporar com a directora d’aquests apartaments turístics on podem sentir-nos com a casa: tenen habitacions espaioses, cuina i menjador, un ampli saló i habitacions amb bany adaptat per a cadires de rodes.

Aura Park 2.jpg

Un llit còmode és un bon indicador de la voluntat de satisfer els hostes. © ÒM

L’ús previst per a aquest edifici era el de residència per a la gent gran, per això totes les habitacions compleixen estrictament les normes d’accessibilitat. Al final, el propietari va decidir crear-hi uns apartaments turístics. I va ser una bona idea, vista la seva ubicació: a tres passos del metro i de l’estació de Renfe de l’Hospitalet de Llobregat, ben comunicat amb Barcelona i amb la zona Fira II, l’Aura Park és una bona alternativa als grans (i cars) hotels del centre de la ciutat, ideal per passar uns dies a la capital, però fora de la capital. També és un bon lloc per quedar-s’hi a dinar. Al restaurant Néctar, situat a la planta baixa, hi vaig tastar un saborós ajoblanco –una crema de pa, ametlla i all– acompanyat de meló i raïm amb ametlles torrades i unes gotes d’oli d’oliva verge extra. El lluç en salsa verda, amb cloïsses, gambes, musclos i all cruixent era ben bo; també el pollastre rostit al romaní amb salsa de porto, patata i carbassó al forn. Per postres, un pastís de plàtan amb gelat i coulis de maduixa. Res de sofisticat. Cuina casolana, però ben presentada i ben assaborida.

Aura Park 3.jpg

Un ajoblanco deliciós, amb raïm, meló i ametlles torrades. © ÒM

Aura Park 4.JPG

Un aromàtic pollastre rostit al romaní amb salsa de porto. © ÒM

El bon gust de Cal Sastre

dimecres, 23/05/2012
IMG_9770.JPG

Taula parada al menjador del restaurant Cal Sastre. © Òscar Marín

Avui us recomano un d’aquells establiments que ja formen part de la història d’un poble. En una escapada per la Garrotxa, vaig aturar-me a dinar a Cal Sastre, sota les voltes de la placeta dels Balls de Santa Pau. Assegut a taula amb en Jesús Pont, propietari del restaurant que va obrir fa 26 anys, vaig assaborir els plats que tot seguit us mostraré mentre conversàvem sobre els orígens del negoci, que va muntar amb el suport de la seva mare quan encara era estudiant d’hostaleria a l’escola de Girona. Cal Sastre pren el nom de l’avi d’en Jesús, que era el sastre del poble, i encara trobem alguns estris, calendaris i revistes de l’època en la decoració tant del restaurant de la plaça com de l’hotel, que es troba en una masia a tocar de la muralla. El restaurant té l’aspecte d’una fonda de tota la vida i això és el que es vol, mantenir la decoració i l’ambient d’altres temps i conjugar-la amb la tradició del bon menjar, amb productes de proximitat que ja formaven part de les receptes que cuinava l’àvia d’en Jesús a la fonda que regentava a Olot.

IMG_9758.JPG

El barrejat de fesols de Santa Pau amb botifarra de perol. © ÒM

IMG_9754.2.JPG

Exquisida sopa de tomàquet amb una bola de gelat d’alfàbrega. © ÒM

Entre tots els plats de Cal Sastre, n’hi ha un que no podeu deixar de tastar: el barrejat de fesols de Santa Pau amb botifarra de perol. Aquestes mongetes menudes, tendres i saboroses es conreen en els terrenys volcànics que envolten el poble i, quan arriben al plat, ens fan oblidar innovacions i deconstruccions. La senzillesa és el millor homenatge que es pot fer a un producte de primera qualitat. També hi ha espai per als qui busquen un toc de sorpresa: un cruixent de parmesà muntat en un pal, un tast de bacallà amb confitura i una sopa de tomàquet amb timbal de porro i gamba i gelat d’alfàbrega avisen l’estómac perquè es vagi preparant abans de l’arribada dels fesols. Més tard ens serveixen un plat emblemàtic de la casa: el caneló farcit de botifarra de bolets amb beixamel de tòfona i oli de tòfona d’hivern. Un sol caneló protagonista, suau, melós, gustós, desperta la nostra admiració. Encara queda lloc per a un garró de porc ibèric amb salsa de ratafia abans no donem entrada als postres i els cafès per culminar un dinar amb bon gust i bona conversa.

IMG_9759.2.jpg

L’emblemàtic caneló de botifarra de bolets amb beixamel de tòfona. © ÒM

IMG_9753.2.jpg

Un petit tast de bacallà amb confitura de tomàquet. © ÒM

Quan el restaurant ja estava consolidat, Cal Sastre va obrir l’any 1996 l’antiga casa pairal de la família als viatgers que arribaven a Santa Pau. Van començar amb quatre habitacions. Després van ampliar la cuina perquè els clients no haguessin d’anar a sopar fins al restaurant de la plaça, però la gent volia sortir de l’hotel. És una bona combinació: sopar al cor de Santa Pau i fer un breu passeig fins a l’habitació abans d’anar a dormir. L’endemà al matí s’obren un munt de possibilitats. Tenim a tocar la fageda més famosa i els volcans de la Garrotxa. No es pot demanar més per acabar un deliciós cap de setmana.

IMG_9738.JPG

L’hotel Cal Sastre ocupa l’antiga masia pairal de la família Pont. © ÒM

Fauna i estrelles a les planes de Son

dijous, 22/03/2012
MNP.JPG

L’edifici bioclimàtic de les planes de Son compta amb 94 places d’allotjament. ©

Cal invertir unes quantes hores per arribar-hi, però el lloc mereix l’esforç. El centre MónNatura Pirineus és un dels indrets on he gaudit amb més intensitat (i amb més comoditat) del descobriment dels paisatges pirinencs. A tocar del poble de Son, no gaire lluny d’Esterri d’Àneu, el paratge tranquil i solitari anomenat ‘les planes de Son’ té com a veïns els voltors, les mallerengues, els gaigs i els hostes que arriben al centre de natura construït ara fa deu anys per l’Obra Social de Caixa Catalunya. L’edifici, aixecat amb criteris sostenibles, és una finestra oberta a la natura dividida en tres àmbits principals: el centre de fauna salvatge, l’observatori astronòmic i el servei d’habitacions i d’àpats. Podria semblar un hotel, però la seva funció primordial no és la d’establiment hoteler, sinó la de facilitar als visitants una immersió en els paisatges i la fauna del Pirineu més profund.

Linx.JPG

El linx boreal és una de les espècies que podreu veure de ben a prop al centre. © Òscar Marín

Vaig arribar-hi cap al tard, just a temps de participar en la sessió d’astronomia. L’activitat comença al Planetari amb una agradable aproximació al cosmos i a l’origen mític dels noms de les constel·lacions, i permet fer un viatge virtual a planetes i galàxies llunyanes des de còmodes butaques. Després del sopar (l’àpat inclou plats tradicionals pirinencs com la sopa de pastor i el trinxat), el viatge per l’univers continua amb una activitat d’observació d’estels en viu, a través de telescopis i potents binocles instal·lats a l’exterior. Quin cel, el de les planes de Son! És net i lliure de contaminació lumínica, cosa que permet una observació òptima dels astres a simple vista (sempre que no hi hagi núvols). Tot seguit, es pot observar el cel profund amb el gran telescopi situat dins l’edifici de l’observatori astronòmic. Un se’n va a dormir amb una bona dosi d’humilitat. Quina minúcia, els humans, davant de l’Univers infinit, inabastable.

Observatori.JPG

L’Eugenio Rojas, director de MónNatura Pirineus, a l’observatori astronòmic. © ÒM

L’endemà al matí em vaig llevar ben d’hora per comprovar que allò que m’havien explicat era cert: la fauna es passejava lliure i tranquil·lament pels prats de Son. A uns cinquanta metres de la meva finestra, tres voltors comuns feien salts pel prat, de cop s’aturaven i observaven l’horitzó de boscos. Més a la vora, les mallerengues visitaven les menjadores. És probable que, algun dia, hi puguem observar també algun ós, espècie que ja habita els boscos propers de l’Alt Pirineu i la Vall d’Aran. M’ho explicava en Miquel Rafa, director de l’àrea de Territori i Medi de l’Obra Social de CatalunyaCaixa: “Ens agradaria que algun dia, de la mateixa manera que podem veure cérvols o cabirols per les planes de Son, poguéssim veure-hi un ós bru.” Per sort, com ell em confirmava, al Pallars ja no hi ha tan “mala maror” com hi havia fa uns anys amb el tema de l’ós. “El temps ho equilibra tot.”

IMG_2341.JPG

En Miquel Rafa al terrat del centre MónNatura Pirineus, amb el Tésol al fons. © ÒM

MónNatura Pirineus2.JPG

Un mapa amb la ubicació de les espècies a l’entrada del centre de fauna salvatge. © ÒM

Després de parlar amb en Miquel i de contemplar els cims que envolten aquestes planes (el més alt n’és el Tésol, de 2.700 m, ara enfarinat), vam iniciar la visita al centre de recuperació de fauna salvatge. Allà ens hi esperaven alguns exemplars d’espècies autòctones dels Pirineus que, per diversos motius, no han pogut sobreviure en llibertat i que en Pepe Guillén, biòleg i expert cuidador de fauna, mimava fins fa poc com si fossin els seus fills. M’ho explicà ell mateix: “Quan mor un dels animals, mor més que un amic, mor un fill. Jo els he donat molts biberons perquè vosaltres els pugueu veure de tan a prop”. En presència de Guillén, els cabirols, la geneta, l’isard, el teixó i l’esquerp gat salvatge es mostraven dòcils davant dels visitants. Els nens són els que més gaudeixen de la proximitat d’una fauna autòctona que difícilment veuran mai en llibertat. Les instal·lacions s’han ampliat per acollir-hi espècies noves: una parella de trencalossos, una marta, una fagina i un gall fer. Un total de set càmeres permeten fer un seguiment intensiu d’aquests animals i obtenir-ne imatges en moviment i fixes per estudiar-ne el comportament.

IMG_2413.JPG

En Pepe Guillén alimentant en Nyick, el cabirol més vell del centre. © ÒM

MónNatura Pirineus.JPG

Un grup d’escolars descobreix una geneta més a prop que mai. ©

La Coma: un viatge al passat de Setcases

dilluns, 19/12/2011
LaComa7.JPG

Bestiar i cases de pedra, així era Setcases a mitjan segle XX. © Arxiu La Coma

A les acaballes de la tardor, quan els primers flocs de neu ja han emblanquinat algunes estacions d’esquí, els visitants fan cua per entrar a les pistes de Vallter 2000. La història ve de lluny. Aquí, a principis del segle XX, ja hi venien turistes. Eren burgesos que tenien la seva casa a Camprodon o que s’acostaven des de més lluny atrets per les meravelles que es despleguen en aquest racó amable del Pirineu. La construcció del majestuós refugi d’Ulldeter va ser el detonant de l’arribada d’excursionistes i curiosos. Uns pujaven a peu, els que tenien diners pagaven perquè els pugessin al llom d’una mula. I tots acabaven passant per Setcases, el poble on ens aturem avui. A l’entrada de la petita vila s’hi aixeca l’hotel La Coma, dirigit per la Carme Perpinyà, que juntament amb un equip de sis persones ofereix un tracte més que cordial als hostes del seu allotjament. Té tres estrelles, però no li falta cap comoditat: habitacions espaioses, piscina climatitzada, sauna, gimnàs, parc infantil a l’exterior, sala de jocs, un bon restaurant on assaborir plats casolans i proximitat a les pistes d’esquí. També ofereixen diversos apartaments fora del recinte de l’hotel.

LaComa1.jpg

Una de les habitacions sobles superiors de l'hotel La Coma. ©

LaComa2.jpg

Podreu gaudir d'un espai amb piscina climatitzada, sauna i jacuzzi. ©

LaComa4.JPG

A la recepció us donaran la benvinguda la Berta i la Carme, a la fotografia. ©

La història de La Coma es remunta quaranta-cinc anys enrere, quan els carrers eren de terra, a cada casa hi havia un corral i a cada passa hi havia el perill de trepitjar una tifa de vaca. Eren temps de tanta misèria que a moltes cases feien contraban del que podien: de tabac, de sabó, de mitges de niló… “La vida era duríssima”, afirma la Carme, l’actual propietària de l’hotel. La família havia obert la primera fonda del poble l’any 1923, Can Tiranda, que era també botiga. A les seves habitacions hi van acollir pintors i rics burgesos de Barcelona, i molta gent a qui havien recomanat el clima de Setcases per millorar la seva salut. Als anys seixanta, una filla de can Tiranda, la Maria, va empènyer la seva filla Paquita i el seu gendre Pere Perpinyà a muntar el que avui és La Coma. Feien compatible l’allotjament i el restaurant amb les feines del camp i la cura dels ramats. De fet, van tenir vaques fins als anys noranta. Avui, al menjador de La Coma, hi podem veure una foto d’en Pere, el pare de l’actual propietària, amb el seu bestiar a l’entrada de Setcases. Val la pena recordar tots els esforços fets en el passat per valorar el present.

LaComa5.JPG

En Pere Perpinyà, fundador de La Coma, va fer compatibles la ramaderia i l'hostaleria. ©

Hotel Grèvol: benestar en un refugi tirolès

dimecres, 23/11/2011
Grevol1.JPG

L’edifici del Grèvol s’inspira en l’arquitectura rural dels Alps. © Òscar Marín

Podem somiar que hem volat fins als Alps austríacs i que hem arribat a l’hotel més típic del Tirol. Però som molt més a prop de casa, a Llanars, en plena vall de Camprodon. Què hi fa aquest refugi d’inspiració alpina al nord del Ripollès? Els germans Solé anaven sovint a esquiar a Àustria quan eren joves. Al cap dels anys, van tenir la idea d’obrir junts un bar amb bolera i zona de jocs al poble de Llanars, que amb el temps es va anar ampliant: primer un restaurant, després un hotel… I aquell projecte familiar es va convertir en un allotjament de quatre estrelles: l’hotel Grèvol. L’obertura d’una zona termal amb sauna i spa fa més d’una dècada i l’oferta de tractaments van acabar de consolidar el negoci. De fet, hi ha parelles i amants del wellness que acuden expressament atrets per la zona d’aigües, a la qual es pot accedir sense necessitat de reservar una habitació. S’hi fan massatges descontracturants, antiestrés, per a embarassades, tractaments estacionals com la castanyoteràpia als mesos de tardor, i fins i tot s’hi ofereixen activitats per distreure els nens mentre els pares es relaxen, des de propostes de xocolateràpia fins a una sessió d’estiraments.

Grevol2.JPG

El Club Termal disposa de piscina, jacuzzi, sauna, bany turc i un petit gimnàs. © ÒM

Grevol3.JPG

Una de les habitacions que miren al nord, decorades amb tons rojos. © ÒM

Les habitacions del Grèvol, totes decorades amb mobiliari de fusta, tenen noms de cims i de plantes de muntanya. Crida l’atenció la seva coloració segons la ubicació: les estances que miren al sud-oest, molt il·luminades, tenen tons blaus; les que miren al nord, menys lluminoses, es decoren amb tons vermellosos i rosats per fer-les més càlides, i les que miren a l’est tenen tons verds i groguencs. Però qui vol passar gaire estona a l’habitació quan pot gaudir d’unes zones comunitàries de primera? A banda del Club Termal, l’hotel disposa d’un bon restaurant on es preparen menús de temporada prioritzant els plats cuinats amb productes de la comarca. També hi trobareu una confortable sala de lectura i un saló presidit per una llar de foc oberta. Si viatgeu amb nens, de ben segur que passareu una estona a la sala de jocs, on hi ha una àrea infantil, un futbolí, una taula de ping-pong i altres enginys on els adults recorden els anys en què tenien temps per jugar. I a ple hivern podreu sortir al jardí a tocar la neu. L’estació d’esquí de Vallter 2000 no és lluny d’aquí, tampoc els atractius patrimonials de Camprodon. No cal demanar més per passar un intens cap de setmana al Pirineu.

Grevol4.JPG

Un gran finestral permet contemplar el jardí des del restaurant de l’hotel. © ÒM

Grevol5.JPG

La gran llar de foc oberta és un punt de reunió ideal a les tardes d’hivern. © ÒM

Quatre generacions a l’hotel Calitxó

dilluns, 7/11/2011
CalitxóFamilia.JPG

La Rosalia, de 91 anys, i l’Alèxia, de 17 mesos, acompanyades d’en Jordi Solé, la seva mare Anna Maria (filla de la Rosalia) i la Susanna Solé (mare de l’Alèxia). © Òscar Marín

“Aquí hi ha la suor de quatre generacions”, exclama la Susanna Solé a la cafeteria de l’hotel Calitxó. Ho diu en presència de la seva àvia, la senyora Rosalia Fajulà, la més veterana de la casa. La Rosalia i el seu pare regentaven a la plaça de Molló una fonda amb botiga on s’hi venia de tot, des de menjar fins a peces d’abric. La Rosalia ha fet 91 anys, però encara recorda els vells temps com si fos ahir. “Quan feien les obres de la carretera de França, teníem les habitacions de la fonda plenes de treballadors”, rememora. “Els de la família vivíem al segon pis, tots junts. En dèiem el cuartel general”, explica tot rient. Era en temps de la postguerra, quan Molló tenia set-cents habitants, en lloc dels tres-cents actuals, i els prats dels voltants estaven plens de patates, un dels pocs cultius permesos. El marit de la Rosalia es va dedicar a plantar patates i a vendre-les a Barcelona. Així, i sense descuidar la fonda, van anar estalviant fins que el 1971 van obrir el restaurant Calitxó en la seva ubicació actual, on temps enrere hi havien tingut el magatzem. La gent hi venia a menjar i, si volien dormir, se n’anaven a la fonda de la plaça, que encara regentaven. Però a poc a poc van fer habitacions damunt del restaurant, primer una planta, després una altra, fins a crear l’hotel de muntanya que avui visitem.

Calitxó.jpg

Façana de l’hotel Calitxó, situat a l’entrada del poble de Molló. ©

HabCalitxó.jpg

Una de les càlides habitacions de l’hotel, amb vistes a Molló i als boscos dels voltants. ©

Al Calitxó ho teniu tot per sentir-vos com a casa. El qualificatiu que més escau a aquest hotel és “familiar”. Ha estat aixecat per quatre generacions de mollonencs que cuiden els espais i acullen els hostes com si els rebessin a casa seva. “Nosaltres no teníem casa, vivíem a les habitacions de l’hotel”, explica la Susanna. Fins a tal punt han fet seu els germans Solé aquest projecte. Les habitacions són senzilles i agradables, amb mobiliari de fusta i balcons que miren a la muntanya o al poble de Molló. Un altre puntal de l’hotel és la qualitat de la cuina. Un carpaccio de peus de porc, una espatlla de cabrit melosa, un cremós de formatge d’ovella amb poma de Girona, un tiramisú per llepar-se’n els dits… Cada plat mereix una felicitació per la deliciosa combinació d’ingredients de proximitat servits amb cura, com ja feia l’àvia Rosalia. Fins fa un parell d’anys, la Rosalia encara ajudava a la cuina, netejant l’enciam o preparant l’allioli. Ara, havent dinat, decideix deixar-ho tot en mans dels seus néts i retirar-se a descansar. Després de setanta anys d’esforços, s’ho mereix.

HabCalitxó2.jpg

Una de les suites del Calitxó, habitacions senzilles, però àmplies i còmodes. ©

Plat.JPG

La melosa espatlla de cabrit és un dels plats de sempre que menjareu al Calitxó. ©

Postre.JPG

Cremós de formatge d’ovella amb fons de poma de Girona, unes postres dolcíssimes. ©

Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra

dilluns, 24/10/2011
CalBou1.JPG

El poble de Fontaneda vist des del jardí de Cal Bou. © Òscar Marín

Fontaneda, enfilat a l’extrem d’una carretera sinuosa, no havia rebut mai turistes. Una dotzena de cases de pedra i una ermita minúscula conformen aquest petit poble andorrà que ha començat a viure una important transformació en els darrers tres anys. De la mà d’Albert Casal, fill d’una de les famílies de Fontaneda, ha nascut Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra. No parlem d’un hotel de luxe, tot i que és un luxe allotjar-s’hi. Parlem d’un conjunt d’onze allotjaments, alguns al poble, d’altres ubicats en punts estratègics de la muntanya, que ofereixen molt d’encant i bon gust, per dins i per fora, i que aporten una visió renovada del concepte de turisme que ha venut el país dels Pirineus des de fa molts anys, basat en l’esquí i les compres. Cal Bou ens proposa una estada enmig de la natura, allunyats de botigues i brogits, fent vida en diverses cases i bordes tradicionals, curosament restaurades.

Engleves.JPG

La planta baixa del Cortal de les Engleves, on antigament s’aixoplugava el bestiar. © ÒM

Ens transporta a l’Andorra d’abans, la dels pagesos que vivien als pobles més apartats de la vall, quan encara no havien arribat els perfums ni els formatges holandesos. Aquí, en pobles com Fontaneda, només hi havia l’aroma del bosc, l’escalfor de la llar de foc, els aliments naturals conreats a l’hort, el so del ramat. Els habitants del poble s’abastien d’allò que els donava la terra i els animals. I això és el que Cal Bou vol recuperar. El corder que us serviran al seu restaurant prové del ramat d’en Lluís, els porros que en Manel cou al forn de llenya es cullen a l’hort que hi ha al costat de la casa, el pa de l’esmorzar haurà estat cuit a la cuina aquell matí, els cavalls que us portaran a fer una ruta muntanya amunt són criats aquí mateix… La filosofia “slow” impregna tot el projecte. Aquí no hi ha pressa, només bons aliments, respecte pel medi i temps per gaudir de la natura.

Cavalls1.JPG

Cal Bou disposa d’un centre d’equitació amb cavalls de raça Haflinger-Tirol. © ÒM

Habitació.JPG

Una de les habitacions de l’Estolador, decorades amb colors càlids. © ÒM

Cal Bou 1.JPG

L’Aixartell disposa d’una gran sala amb llar de foc i un ampli estudi. © ÒM

Cal Bou està format per diverses cases. En l’antic assecador de tabac, totalment reconvertit, que trobem als afores del poble, hi ha la recepció del resort i cinc apartaments tipus dúplex, a més d’un restaurant i d’un spa que obriran les portes d’aquí a poques setmanes, equipaments només reservats per als hostes. Al bell mig de Fontaneda s’hi troba el Paller de la Plaça, una antiga casa amb tres apartaments independents, i també la Casa Pairal, un ampli allotjament apte per a dues o tres famílies; finalment hi ha dues propietats allunyades a les quals només s’arriba amb vehicle tot terreny: el Cortal de Mossers i el Cortal de les Engleves, dues construccions que fa dècades donaven aixopluc als animals. Són elements comuns d’aquests onze allotjaments la cura en els detalls i l’encant dels interiors, d’estil rústic amb elements contemporanis, decorats amb materials tradicionals: pedra, pissarra, ferro, fusta de pi…

CasaPairal.JPG

La Casa Pairal, a Fontaneda, encara conserva l’ambient de les velles cases del poble. © ÒM

Cal Bou nens.JPG

Llitera de fusta per als nens a l’Aixartell. © ÒM

L’accés a Internet està assegurat en totes les cases, excepte a Mossers i les Engleves, aïllades del món virtual, enclavades enmig de la natura, envoltades de prats i boscos. Però aquest aïllament no és cap entrebanc. En Tino fa dos viatges diaris per portar-vos amb vehicle tot terreny des de la casa fins a la civilització. A partir del novembre, a totes les cases de Cal Bou, serà possible demanar que us omplin la nevera abans de la vostra arribada, per poder disposar dels aliments sense haver d’anar-los a comprar, i també hi haurà la possibilitat d’encarregar el dinar a en Manel, el cuiner, que us prepararà els plats que li demaneu.

Engleves.JPG

Des del camí s’observa el Cortal de les Engleves, enmig del prat del mateix nom. © ÒM

MossersHab.JPG

El Cortal de Mossers disposa de dues habitacions dobles amb bany integrat. © ÒM

MossersSauna.JPG

La sauna del Cortal de Mossers té vistes a la serra del Cadí i el bosc de la Rabassa. © ÒM

Hi ha hotels de categoria elevada que basen tota la seva distinció en el preu i en una sèrie de serveis més o menys selectes, però els manca l’encant i la cura en els detalls. En aquest cas és ben al contrari. El preu que paguem per allotjar-nos a Cal Bou inclou tota una filosofia basada en el bon gust i el respecte per l’entorn natural, una decoració acurada i un tracte sempre atent i afectuós. Una de les millors maneres de passar unes vacances o un cap de setmana a Andorra.

CalBou General.JPG

L’edifici central de Cal Bou i el poble de Fontaneda al fons. © ÒM

Dormir en una caravana de circ

dimarts, 4/10/2011
IMG_8940 (2).JPG

Passeu i veieu aquest sorprenent hotel sobre rodes: l’Hotel Raluy. © Òscar Marín

Té un cert aire decadent i comprimit, com de cabina del Titanic, però som a terra ferma. Ens recorda vagament els vells compartiments de l’Orient Express, però aquest llit no trontolla de nit, només alguns dies, quan el circ es desplaça de ciutat en ciutat. L’Hotel Raluy és una antiga caravana que el Circ Històric Raluy posa a disposició dels viatgers sibarites en els seus periples arreu del país. És un dels pocs hotels itinerants del món: avui a Tortosa, demà a Barcelona, al mes següent a Reus… El paisatge que s’observa des de la finestra sempre és canviant. L’únic que no canvia des de fa setanta anys és l’interior, que conserva part del mobiliari original del 1939, quan la caravana va ser construïda per allotjar-hi artistes del circ, tot i que ha incorporat comoditats com un televisor i climatització. Quan arriba a una nova ciutat, l’equip del Circ Històric Raluy aparca l’hotel just davant de l’entrada de la gran carpa, totalment integrat en el seguici de caravanes, perquè els hostes puguin contemplar des de la seva habitació privilegiada les anades i vingudes dels malabaristes, dels pallassos i dels membres de la família Raluy.

Raluy2Darrere.jpg

El petit hotel s’ubica en un lloc privilegiat, al costat de la carpa del circ. © 

IMG_8941 (2).JPG

El saló central de la caravana transformada en hotel ambulant. © ÒM

Dins l’allotjament hi ha una habitació doble i una cambra amb dos llits individuals, un petit lavabo amb dutxa i una sala amb televisió. el sofà també és convertible en llit, així que hi poden dormir fins a sis persones. Però el principal valor d’aquest allotjament no és el que ens ofereix per dins, sinó la possibilitat que ens dóna de viure (i de dormir) a les entranyes d’un circ amb moltíssima història. Una experiència única que ha tingut èxit, perquè gairebé tots els caps de setmana tenen el petit hotel reservat. Els clients que hi fan estada poden accedir lliurement a les funcions i també als assajos, i es poden moure pel recinte com si fossin nòmades d’un circ de pel·lícula. Una vivència especialment recomanada per a buscadors de somnis d’infantesa (si us agrada aquesta experiència, també us agradarà l’article “Dormir en cabanes dalt dels arbres”). Ser propietaris per una nit d’aquesta caravana costa 200€, i recordeu que aquest hotel no para mai quiet. Durant gairebé tot l’hivern es troba al Port Vell de Barcelona.

IMG_8976 (2).JPG

Rosa Raluy fa equilibris damunt del monocicle. © ÒM

IMG_9038 (2).JPG

El Duo Togni sorprèn amb les seves acrobàcies. © ÒM

IMG_8945 (2).JPG

Sota la carpa del Circ Històric Raluy viureu moments únics. © ÒM

 

Records des del Far de Sant Sebastià

dijous, 1/09/2011
Far Sant Sebastià.JPG

Des del 1857, un far avisa els navegants des del cim de Sant Sebastià, a Llafranc. © Òscar Marín

Fa un parell d’anys, vaig pujar per primer cop a la muntanya de Sant Sebastià. El mirador de l’hotel restaurant El Far va ser el punt escollit per a una sessió fotogràfica amb l’equip de la revista DESCOBRIR. Vam prendre uns cafès, vam admirar les vistes imponents i vam fer fotografies fins que es va pondre el sol. Fa tres mesos que vaig tornar-hi, aquest cop per dinar amb l’Èlia, en David i la Charo. El cuiner Tony Sáez, que fins fa poc més d’un any havia estat xef de l’hotel Mas de Torrent, ens hi havia preparat un menú especial que volia que provéssim.

Hotel El Far.JPG

Tot preparat per degustar un menú de luxe al gran saló del restaurant El Far. © ÒM

Des de la taula es contemplava la mar, però aviat l’esguard es va decantar cap a les tovalles i els plats que ens hi arribaven. Vam començar amb la versió contemporània d’un clàssic de Festa Major: el braç de gitano de tonyina, maionesa, pebrot, puré de patata, ou, olives negres… Tot fusionat dins d’una copa! Cada cullerada era un record del plat original, amb la mida justa de cada ingredient, però convertit en una crema de textura i gust sublims. No era l’única recepta clàssica que en Tony Sáez havia estat treballant i revisant a la seva manera. De la coca de recapte de tota la vida n’havia fet una tapa, culminada amb formatge de cabra, olivada i melmelada de gerds. No ens en vam deixar ni els puntets decoratius. I això només havia estat el començament.

Hotel El Far 2.JPG

La copa de braç de gitano, com una lluna plena amb cràters d’ou i olivada. © ÒM

Hotel El Far 3.JPG

Un fragment de coca, profús, sobre un fons mengívolament pictòric. © ÒM

Ja feia estona que sentíem l’aroma tan familiar de l’arròs, que havia superat les portes de la cuina i fluïa per la sala. Efectivament, en Tony va presentar-nos un arròs mig caldós fet a foc fort, tradició amb majúscules, condensada en un plat on cada gra era com l’espurna d’un castell de focs. Tota una festa. Entre plat i plat, ens parlava d’ingredients, de tècniques, de sabors; en definitiva, de la seva passió per la cuina. “I quin és el teu plat preferit?”, li vam preguntar. “I quin és el fill més bo? No es pot escollir un plat si t’agraden tots”, va sentenciar en Tony, confirmant l’estima amb què confecciona cada recepta.

Tony Sáez.JPG

En Tony Sáez, xef del restaurant El Far, gaudeix parlant de productes i temps de cocció. © ÒM

Hotel El Far 4.JPG

Un arròs mig caldós, de gust excepcional, cuinat a foc fort a la cuina d’El Far. © ÒM

Us podria parlar d’altres plats que podeu tastar a l’hotel restaurant El Far, des del suquet de sardines fins als ravioli de carn de bou farcits de tonyina, passant per l’amanida de verat amb tàrtar de tomàquet i vinagreta d’escalunyes. Us podria descriure els postres, tradicionals però presentats de manera original, com el mel i mató amb pinyons i gelat o la sopa de maduixes amb gelat de mascarpone. Però preferiria que ho provéssiu. Reserveu-hi taula. Tingueu en compte que El Far també és un magnífic hotel, adscrit als Petits Grans Hotels de Catalunya. De fet, aquí ja hi havia una hostatgeria al segle XVIII, quan encara era un convent. La gent gran de Palafrugell explica que els frares sempre tenien una gran olla amb aigua calenta i que els veïns que pujaven a Sant Sebastià a passar-hi el dia bullien els arrossos amb aquella aigua. La tradició d’acollir viatgers i pelegrins en aquesta muntanya ve de lluny. Quants bons moments, quants bons records haurà generat la visita a aquest indret de la costa empordanesa?

Hotel El Far 5.JPG

Les habitacions de l'hotel donen al pati interior, en les antigues dependències del convent. © ÒM

Hotel El Far 6.JPG

Un cafè a la terrassa, tot admirant les vistes, un regal per a una tarda d’estiu. © ÒM