Arxiu de la categoria ‘Allotjaments amb encant’

Un hotel privilegiat en un molí de la Muga

dimarts, 26/07/2011

A Pont de Molins l’aigua de la Muga passa, constant, no emmudeix mai. Per això hi van establir un molí fariner a la riba, al segle XVII, que aprofitava la força del riu per moldre. Amb el temps va deixar de funcionar, però en va quedar l’edifici, que el senyor Pere Lladó va comprar amb molt bon ull fa tres dècades. Hi va establir un restaurant amb habitacions i el va anomenar El Molí, és clar. Fent bé la feina, aviat va aconseguir uns clients fixos i el boca a orella va ajudar a consolidar el negoci. S’hi menja molt bé, amb producte local de temporada, i també s’hi pot dormir. Les habitacions estàndard d’El Molí, petites i decorades amb vells capçals d’antiquari i banys enrajolats fins dalt, han quedat reservades per als clients de sempre, aquells que busquen una decoració més tradicional i un ambient familiar. Però a l’altre costat de la finca s’hi aixeca des de fa pocs mesos un edifici de nova construcció, de línies rectes, volums amplis, angles nets i interiors contemporanis, que acull les habitacions de categoria superior.

El Molí.jpg

El nou edifici d’El Molí acull les habitacions superiors, amb un disseny contemporani. © ÒM

Habitació El Molí.jpg

Una de les àmplies habitacions dobles de categoria superior. © ÒM

El nou Molí, d’una sola planta, envoltat d’herbes aromàtiques, ho té tot per a una escapada romàntica o familiar: habitacions espaioses, grans banyeres, matalassos còmodes, finestrals que s’obren a terrasses enjardinades i una ubicació privilegiada a tocar del bosc de ribera que acompanya la Muga. A més, acaben d’estrenar la piscina amb vistes al riu. No hi ha motors empipadors, ni xiscles estiuencs, només el borbolleig de l’aigua i dels ocells acompanya l’estada. Els germans Marc, Jordi i Eva Lladó han agafat el relleu del negoci i tenen molt clar el que volen oferir: qualitat, comoditat i tranquil·litat. Per això no han volgut convertir El Molí en un hotel gran. Gestionar poques habitacions els permet atendre personalment els clients, garantir una estada plàcida i tenir cura dels detalls. És la filosofia que impregna els Petits Grans Hotels de Catalunya.

El Molí vell.jpg

A l’edifici de l’antic molí s’hi serveixen dinars i sopars, i també ofereix habitacions. © ÒM

Terrassa El Molí.jpg

A la terrassa penjada sobre la Muga s’hi serveixen els esmorzars. © ÒM

Després d’una nit de repòs absolut, l’esmorzar es pot fer en una terrassa exterior penjada literalment sobre el riu, acompanyats del sol i de la remor de les fulles i de l’aigua. Fruita del temps, pa amb tomàquet, embotits de l’Empordà, un bon cafè… Després, un passeig per la riba i uns minuts de contemplació ajaguts en una de les gandules a disposició dels clients. Per arrodonir l’estada, una de les moltes rutes a peu que es poden fer per aquest racó de l’Alt Empordà. La nostra visita s’acaba amb el convenciment que, tard o d’hora, hi tornarem.

La Muga.jpg

El riu passa a tocar d’El Molí i regala camiades tranquil·les i moments de contemplació. © ÒM

Com a casa a Ca l’Arpa de Banyoles

dilluns, 4/07/2011
IMG_8584.JPG

L’edifici de Ca l’Arpa, restaurat fa uns anys, destaca al passeig Indústria de Banyoles. © Òscar Marín

“Vaig arribar als fogons per casualitat.” En Pere Arpa ho explica de manera transparent. Ell estudiava a l’escola Eina de Barcelona i la seva dona, la Montse Lao, feia Belles Arts, però un curs a l’escola d’hostaleria de la Mey Hofmann ho va canviar tot. En Pere va veure en la cuina tot un món on alliberar la creativitat que l’empenyia. Va obrir El Rebost d’en Pere a Banyoles, la seva vila natal, i nou anys més tard, al 2008, va reformar la casa dels avis al carrer Indústria per convertir-la en un restaurant amb hotel: Ca l’Arpa. L’establiment s’ha convertit en un dels millors de la comarca. I té una estrella Michelin!

IMG_8550.JPG

En Pere i la Montse al menjador reservat que comparteix espai amb el celler. Al fons, algunes fotos fetes per la Montse quan estudiava Belles Arts. © ÒM

La sort acompanya en Pere, la Montse i el seu equip, però l’esforç diari és el que fa cada dia més gran el seu somni. “Ens llevem a les 7 per preparar esmorzars”, explica ella, “i és estrany el dia que no anem a dormir de matinada”. Tota la jornada dedicada a la cuina, servir els clients i cercar la millor matèria primera per als seus plats. A Ca l’Arpa coneixen de primera mà la procedència de tots els ingredients: visiten la formatgeria d’on prové el formatge que serveixen, parlen amb el pagès que cria els pollastres que cuinen i tasten els vins als millors cellers per escollir aquells que presentaran a la carta (la Montse us aconsellarà, com a bona sommelier). Cal assegurar la qualitat des del primer moment. El segon pas, l’elaboració, és igual de transparent i rigorós. La gran vidriera amb vistes de la cuina no amaga res del màgic procés de preparació dels plats: ara una perdiu tèbia en dues coccions amb foie i puré de remolatxa, ara unes guatlles amb salsa de soja i escalunyes, ara una cassoleta de vieires i lletons de vedella, ara una espatlla de cabrit rostida amb all i romaní…

IMG_8529.JPG

Deliciosa ventresca de tonyina amb escabetx creada a la cuina de Ca l’Arpa. © ÒM

IMG_8535.JPG

Una altra creació d’arrels tradicionals: xai farcit de picada. © ÒM

L’aroma del brou de pollastre de pagès s’estén per tota la sala i puja per les escales que porten a les habitacions. L’hotelet situat en les dues plantes superiors està format per vuit dormitoris decorats amb un estil sobri i alhora amable, gràcies a la calidesa de les teles escollides; hi ha connexió wi-fi gratuïta i vista al jardí posterior. Ca L’Arpa forma part de Rusticae i també dels Petits Grans Hotels de Catalunya, establiments de petites dimensions, distribuïts arreu del país, que destaquen pel tracte proper i un encant especial. El títol no li podria escaure millor. Ca L’Arpa és un hotel petit en les dimensions, però gran en la qualitat i en l’acolliment que dispensa al viatger.

Calarpa.JPG

Una de les habitacions de categoria superior de Ca l’Arpa. © ÒM

IMG_8574.JPG

La sala principal del restaurant amb els plats preparats per a la festa gastronòmica. © ÒM

Dormir en cabanes dalt dels arbres

dilluns, 6/06/2011
Cabanes als arbres 1.JPG

Una cabana de luxe, al cor de les Guilleries. © Òscar Marín

Vaig desvetllar-me a mitjanit. El bosc cruixia, un mussol es lamentava. Tot era fosc i no vaig saber trobar cap interruptor. Aleshores vaig començar a recordar… M’havia adormit a la branca d’un avet, a la llum d’una filera d’espelmes que ja s’havien consumit. Hi havia arribat el dia anterior, després de recórrer els peus del Montseny i d’endinsar-me en les Guilleries. Passat el pla de les Arenes, vaig agafar un trencall. “Cabanes als arbres”, deia el cartell de fusta. Vaig arribar-hi quan el sol començava a ocultar-se. Tot havia estat idea de la Karin i en Manu: oferir als viatgers cansats del ritme de la ciutat una experiència única, reconfortant, plenament “slow”, dormir dalt d’un arbre, en una cabana de fusta, un somni d’infantesa fet realitat, una experiència de comunió amb la natura, lluny de la contaminació, sense electricitat ni aigua corrent ni cobertura telefònica, només l’arbre, nosaltres i el bosc al voltant. L’exemplar que m’havien assignat era un avet Douglas, alt i robust, i al bell mig, penjada a vuit metres damunt del terra, hi tenia una cabana de fusta. Malgrat l’alçada, no em va costar enfilar-m’hi. Una llarga passarel·la suspesa en l’aire connectava la cabana amb terra ferma.

Cabanes als arbres 2.JPG

Dues cabanes penjades d’avets Douglas i enllaçades amb passarel·les. © ÒM

El sol s’havia amagat i vaig encendre un grapat de petites espelmes. Tot el refugi era fet de fusta natural i l’olor de resina de l’avet impregnava l’estança. Natural i ecològic són dos adjectius que podia aplicar a tot el que m’envoltava: el mobiliari era fet amb fusta sense tractar; no hi havia cap bombeta ni endoll, ni aigua corrent, només una gerra plena d’aigua i un gibrell; la tassa del vàter havia estat substituïda per un cubell amb serradures instal·lat sota un seient de fusta… I fins i tot les deposicions es reciclaven. Aquests residus naturals els fan servir per abonar la plantació d’avets d’una explotació propera (les cabanes són a la vora d’Espinelves i aquí s’hi crien grans extensions d’avets de Nadal). “Des que es va posar en marxa la iniciativa, els arbres creixen més sans i frondosos”, m’havia assegurat l’Epe, l’encarregada de rebre els hostes.

Cabanes als arbres 3.JPG

La cabana Bosqueta és una de les més petites, ideal per a una parella. © ÒM

No hi havia televisió ni Internet ni cobertura de mòbil, com abans. Quin plaer, poder gaudir del propi temps, de l’abraçada del bosc envoltant la mirada, de la lectura pausada a la petita terrassa, dels salts precisos d’algun esquirol en una branca propera, del xiulet del vent… El vent, no patiu si us mou la cabana. Els arbres són flexibles i la cabana també ha de ser-ho. Fins i tot, en dies de forta tempesta, pot semblar que us trobeu dins d’un vaixell, segons em van explicar. Però és del tot segur. Als països acostumats als terratrèmols, com el Japó, saben que la flexibilitat de les estructures és fonamental. Si l’arbre es mou, la cabana es mou.

Cabanes als arbres 4.JPG

Les cabanes són refugis totalment ecològics que ens submergeixen en la tranquil·litat del bosc. © ÒM

Després d’observar tots els detalls de la cambra, vaig sortir al balconet i vaig estirar la corda a l’extrem de la qual hi havia una cistella on m’hi havien deixat el deliciós sopar casolà. Crema de carbassa, pollastre amb crema de curri a l’estil tailandès i pastís de galeta amb xocolata negra i caramel. Sopar dalt d’un arbre, com un esquirol, com un ocell, sense luxes superflus, sense cambrers atents ni comensals observadors. Quina tranquil·litat.

No són pocs els països on es pot dormir en una cabana d’alt d’un arbre, però aquest és l’únic bosc de la península Ibèrica on podem gaudir d’aquest tipus d’allotjaments. Això, unit al fet de trobar-nos en el límit de l’exuberant Parc Natural de les Guilleries-Savassona, fa de l’aventura un regal singular i exclusiu.

Cabanes als arbres 5.JPG

Des de la cabana contemplava els boscos de les Guilleries i els contraforts del Montseny. © ÒM

Cabanes sala.JPG

La masia Vileta és el punt de recepció dels visitants, on també es pot sopar o llegir. © ÒM

Cabanes menjador.JPG

Es pot escollir sopar a la cabana o al menjador de la masia Vileta. © ÒM

Cal Ros, una masia aïllada entre camps de cereals

dilluns, 21/03/2011

Abans d’arribar a Cal Ros, vam travessar un paisatge espartà, captivador, de camps segats i turons emmudits. El paisatge segarrenc se’ns mostrava erm, eixut, allunyat de la verdor que il·lumina els conreus a la primavera, però igualment hipnotitzant. I allà, aïllada enmig dels camps, protegida per un turonet boscós, hi havia la masia del segle XIX saludant els hostes que s’apropaven. L’Antoni i la Mercè ens van rebre amb els braços oberts, ens van mostrar l’habitació i ens van acompanyar al menjador, on una taula llarga reuneix els viatgers durant els àpats. La promesa d’uns tendres cigronets de l’Alta Anoia planava sobre les tovalles. I el desig es va fer realitat. La Mercè Centelles, l’afable amfitriona que cuina amb paciència les receptes de l’àvia, ens va satisfer amb menges delicioses.

cal ros.jpg

La masia de Cal Ros fotografiada des dels camps a la primavera. © Maria Rosa Vila

En aquesta casa d’agroturisme tenen clar que el bon tracte i el bon menjar són essencials per tenir contents els hostes. T’hi sents com a casa, ja sigui a la vora de la llar de foc o a les terrasses exteriors que regalen vistes a les extensions de cereals, alzinars, pinedes i rouredes de la vora. Si hi aneu amb nens, podran riure als gronxadors, recollir els ous de les gallines i tocar els conills. Si només hi aneu amb la parella, les habitacions tenen tot el que necessiteu: un llit còmode, un bany complet, connexió a Internet i vistes a la natura. Els noms de les estances ens parlen de la terra que ens envolta: la finestra de L’Era mira cap a l’hort de la casa, la de l’habitació Pla dels Timons mira a uns conreus envoltats de farigola (o timó), La Vinyeta mira a uns terrenys on abans de l’arribada de la fil·loxera s’hi cultivaven vinyes… Tot ens recorda que som al camp i que si no fos per la fecunditat de la terra, aquesta masia no tindria raó de ser. Sortiu a caminar, arribeu-vos fins al castell enrunat de Calonge de Segarra, gaudiu de la pau del paisatge. I el rellotge, deixeu-lo a casa.

Ca la Laia, una casa rural entre les vinyes del Penedès

dimarts, 8/02/2011

En Manel i la Cesca van decidir fa uns anys convertir l’antiga casa de la família al poble de Torrelles de Foix en un acollidor allotjament rural: Ca la Laia. Van rehabilitar murs i sostres, van instal·lar un bany a cada habitació i la van decorar amb paciència i molt de gust, demanant consell als amics i tenint cura de cada detall. Es van convertir, com tants altres catalans, en amfitrions d’un allotjament rural. Però són molt més que això: el seu bon tracte, els seus consells a l’hora de recomanar visites, la seva il·lusió per acollir nouvinguts a casa seva els converteixen en referents de molts viatgers, vinguts d’altres comarques o d’altres països.

Ca la Laia.jpg

Ve de gust descansar en qualsevol d'aquests quatre racons de Ca la Laia.

L’allotjament, restaurat amb calidesa, ha conservat l’estructura de les velles cases de poble penedesenques. Hi ha tres habitacions, una cuina àmplia amb menjador i llar de foc, una sala per descansar, un bon pati amb barbacoa i molta tranquil·litat. Però el que més m’agrada de Ca la Laia són les velles fotografies que decoren tot el rebedor i que ens recorden que, abans d’acollir viatgers, els seus murs van veure passar un bon grapat d’històries i persones. Hi veureu l’antic safareig de Torrelles, avui solitari, ple de dones; la mare de la propietària, passejant pels afores de la vila quan era jove; el desaparegut mercat de melons de Vilafranca; el pare de la Cesca llaurant uns camps i una dotzena més de fotos i postals en blanc i negre que reflecteixen com era, no fa pas tants anys, aquest racó del Penedès.

CaLaLaia.JPG

El mur d'entrada a la casa s'ha omplert de fotografies antigues de la família i de la comarca.

Si passeu per Torrelles de Foix, a banda d’admirar els camps de vinyes que l’envolten, especialment captivadors entre abril i setembre, reserveu un matí per pujar a l’ermita de Foix o, encara millor, per fer la ruta de les Dous, on la riera de Pontons crea un bell paratge de gorgs i salts d’aigua. A l’hivern, quan fa sol, el camí és deliciosament tranquil. A la primavera, els ametllers reverdeixen i el cant dels ocells es fa més intens. El dia que vam fer el camí de les Dous, vam tenir la sort d’observar una preciosa salamandra creuant per davant dels nostres peus. Es va aturar i es va deixar fer una fotografia abans d’esmunyir-se entre les fulles. Són aquests detalls inesperats els que fan que una escapada rural sigui del tot rodona.

Salamandra.JPG

Una salamandra lluent passejava a la vora de la riera, camí de les Dous.

Un bany de sabors i paisatges a Can Bonastre

divendres, 7/01/2011

El finestral emmarcava la muntanya màgica i el llit de vinyes que s’estén als seus peus. Un arròs amb llagostins i bolets fumejava a la taula del restaurant Tribia. Era un migdia al Can Bonastre Wine Resort. Pel matí havíem visitat el celler de la masia amb la Glòria Vallès. Ens va mostrar les bótes on reposen els seus vins, alguns dels quals elaboren per encàrrec amb el nom del sol·licitant. “La nostra família sempre ha viscut amb passió i estima la cultura del vi”, va explicar-nos la Glòria, “i volíem compartir aquest sentiment.” Per això van decidir restaurar la vella masia Can Bonastre de Santa Magdalena, que ja existia al segle XVI (en mostren orgullosos el document que ho acredita), i van convertir-la en un allotjament obert als viatgers que busquen l’autenticitat i l’elegància dels paisatges mediterranis. Un allotjament de luxe, això sí.

Can Bonastre.jpg

Can Bonastre, envoltat de vinyes, té unes vistes privilegiades de Montserrat.

L’hotel es troba a prop de Masquefa, a l’Anoia, però el paisatge és plenament penedesenc: davant les finestres de les habitacions, decorades amb personalitat, s’estén una mar de vinyes i les més privilegiades tenen vistes úniques a Montserrat (avís, el preu de l’habitació doble supera els 200 euros). Des del restaurant Tribia, dins l’hotel, i des de la terrassa Montserrat, que obre a l’estiu, es pot menjar tot gaudint també de la vista magnífica del massís. El dinar, amb plats de temporada com els canelons d’ànec o el rap embolicat amb fulla de parra, s’acompanya de vins elaborats al celler de Can Bonastre, així tot queda a casa.

Can Bonastre 2.jpg

Rovellons al pinot noir, una de les creacions elaborades pel xef del Tribia, Víctor Gómez.

La seva oferta gastronòmica s’ampliaamb esmorzars de forquilla, que es poden combinar amb una visita a la bodega o amb l’entrada a l’spa de l’hotel. Sí, també tenen balneari propi. L’spa Acbua és un petit espai amb sauna, bany turc, camí de sensacions, dutxes lúdiques, piscina coberta amb sortides d’aigua a pressió i un finestral amb vistes de la gran muntanya. Un bany excepcional recomanable en qualsevol moment de l’any.

Can Bonastre 3.jpg

A l’Acbua Spa us relaxareu tot observant les agulles de Montserrat a l’horitzó.

Música i bolets a l’hotel Monegal

dijous, 11/11/2010

Hem tocat pianos més ben afinats que el del Monegal, però cal dir que no hi ha gaires allotjaments rurals que tinguin un piano de cua a disposició dels hostes. En aquest hotel deliciós, mig amagat en un bosc proper a Sant Llorenç de Morunys, la música és present dins i fora de l’edifici. A l’exterior, els sons de la natura: les branques tremoloses dels arbres, la veu dels ocells, les aigües del torrent dels Plans passant als nostres peus… A l’interior, s’organitzen vetllades poètiques i musicals de petit format des de fa cinc anys: la present temporada de tardor inclou l’espectacle Los Tangos, amb la col·laboració de Mayte Martín, el 15 d’octubre; un concert de Katia Michel, el 12 de novembre, i una actuació del tenor Roger Padullés, el 19 de novembre.

ElMonegal.jpg

La càlida sala del primer pis de l'hotel Monegal, on tenen lloc els concerts.

Els concerts poden ser una bona excusa per visitar l’hotel Monegal, però també ho és l’aventura d’anar a buscar bolets. Aquest és un excel·lent punt de partida per als caçadors de ceps, pinetells o fredolics. Mentre mig país se cita als boscos del Berguedà i del Ripollès, els paisatges del Solsonès regalen una bona collita als boletaires astuts que fugen dels camins més trillats (vegeu el número 125 del Descobrir dedicat al Solsonès). La vall de Lord és un dels paradisos on l’equip del Descobrir ens vam perdre durant tot un matí de tardor a la recerca de bolets, després d’un magnífic esmorzar de productes ecològics al Monegal. El fruit de la nostra cacera es pot veure en aquesta fotografia.

Solsones1.jpg

El cistell gairebé ple de suculents fruits del bosc collits a la vall de Lord. © ÒM

Turisme rural amb nens al Mas Fuselles

dimecres, 20/10/2010

L’estiu passat vaig fer estada al Mas Fuselles, una antiga masia que s’aixeca des del segle XV en el mosaic de camps i boscos que s’estenen més enllà de Banyoles. Les habitacions són grans i acollidores, la casa és tranquil·la, hi ha un gran jardí amb piscina i el paisatge ben oxigenat dels terraprims abraça l’horitzó. Però el que defineix més bé aquest allotjament és la seva clara vocació per acollir famílies amb nens. Us ho diré més clar: si teniu nens, aneu al Mas Fuselles. Els menors de 10 anys hi són els protagonistes.

MasFuselles.jpg

El mas es troba dalt d’un petit puig, a prop del veïnat de Pujals dels Pagesos. © ÒM

Per començar, just davant de la casa hi ha una gran àrea de jocs amb sorral, tobogan, tirolina, gronxadors i joguines on els fills dels hostes (i també els dels amfitrions) es troben per xisclar i riure. Al bosc que s’estén darrere el mas hi ha quatre casetes de fusta penjades dels arbres, enllaçades per xarxes i tobogans, que els més petits poden recórrer sense perill. A la vora hi trobareu un castell inflable, d’aquells on es pot saltar fins a caure esgotat. I també podreu demanar les claus del buggy i circular una estona amb aquest vehicle pel petit circuit obert al bosc. L’aventura més esperada, però, és la visita a la granja del mas: podreu alimentar les cabres, acaronar els conills i collir els ous que hagin post les gallines. Tot seguit, els nens són convidats a fer un petit passeig amb poni pel bosc. Les seves cares ho diuen tot.

Granja2.jpg

En Joan us mostrarà els animals de la granja i us explicarà com agafar-los i com alimentar-los. © ÒM

Quan cau la nit, el sopar se serveix per torns: primer els més menuts -que tenen a la seva disposició menús especials i cadiretes-; tot seguit, mentre els grans mengen, els petits poden jugar a la sala, on trobaran un bon nombre de joguines i un futbolí. I després de sopar hi ha una sorpresa: ben equipats amb llanternes, en Joan us guia pel laberint que hi ha darrere la casa a la recerca de follets. I si en trobeu (jo en vaig trobar) us els podeu endur a casa. Que tingueu sort!

Zonadejocs.jpg

Davant la masia hi ha un gran parc infantil, amb tirolina, tobogan i gronxadors. © ÒM

Una casa amb molta literatura

dilluns, 30/08/2010

El Perxe no és una simple casa rural per anar-hi a relaxar-se i gaudir del paisatge i del bon menjar. Els hostes que s’allotgen al Perxe poden participar en la descoberta històrica i literària de la comarca del Priorat. La biblioteca, que ocupa l’antic celler de la casa, és la seu del Centre Quim Soler, la literatura i el vi, des del qual la Roser Vernet, propietària de l’allotjament, promou activitats que relacionen el món del vi i el món de la literatura, lligats de fa mil·lennis, i reivindica l’obra de l’escriptor Joaquim Soler Ferret. Allà s’hi organitzen tastos de vins, presentacions de llibres, tertúlies literàries, recitals, trobades d’escriptors i altres activitats que fan més enriquidora l’estada.

Perxe, residència-casa de pagès i Centre Quim Soler, centre de documentació i activitats entorn de la literatura i el viEl Molar, Priorat, Tarragona

El Centre Quim Soler ocupa l'antic celler de la casa. © Rafael López-Monné

La casa es troba al Molar, a l’extrem sud-oest de la comarca. “Ens agrada acollir la gent que ens ve a conèixer i explicar-los aquest bocí de país, l’entorn, la cultura, l’oli, el vi, la gastronomia i els nostres paisatges, físics i humans, que conviden a deixar-se dur, sense presses”. Són paraules de la Roser Vernet, la nostra amfitriona. Recordo gratament la visita al Perxe, perquè va formar part d’un agradable viatge de descoberta dels camins del Priorat en companyia del geògraf i fotògraf Rafael López-Monné (us recomano que passegeu pel seu bloc Vistes). Vam fer una magnífica excursió des del Lloar fins a Damunt Roca passant pel Rogerals i tornant pel mas d’en Borràs (demaneu-ne informació a l’oficina de turisme). I després de la caminada, res millor que una bona habitació al Perxe. Els dormitoris estan decorats amb gust, els llits són còmodes i les nits, serenes. És probable que les orenetes us despertin amb els seus xiscles matiners si hi aneu a l’estiu. I quan obriu la finestra, hi trobareu les cases del Molar per una banda i el bucòlic paisatge del Priorat per l’altra. Una invitació a perdre’s per una comarca que encara té molt per ensenyar.

anjub-franc alasseur.jpg.jpg

L'habitació Anjub, que mira a llevant, és una de les sis que ofereix el Perxe. © Franc Alasseur

Fer nit a la vella caserna de la Guàrdia Civil

dilluns, 16/08/2010

Hort Sant Cebria.jpgUs agradaria dormir en una caserna de la Guàrdia Civil? A mi no. Però us presento un cas especial. L’Hort de Sant Cebrià va acollir fa dècades la caserna de Torroella de Fluvià, però fa uns anys es va transformar en un magnífic allotjament rural i ja no queda cap rastre dels seus antics residents benemèrits. L’emplaçament d’aquest gran edifici de pedra és força excepcional: el jardí i la piscina tenen a tocar l’àbsis de l’església romànica de Sant Cebrià, del segle XII, de la qual pren el nom la casa rural. Per poder oferir les comoditats pròpies d’un establiment turístic, els propietaris (en Jordi i en Joan Carles) han rehabilitat i renovat tot l’edifici, però han respectat els elements arquitectònics que li donen caràcter. Tots els materials, colors i altres elements decoratius han estat curosament seleccionats per crear un ambient elegant, ple de serenitat.

Pels matins, l’esmorzar inclou productes locals: embotits de L’Armentera, formatges de Siurana d’Empordà, pa cuit al forn de llenya i dolços de Sant Pere Pescador… Per la nit, quan el temps acompanya, el jardí s’il·lumina amb espelmes i s’hi pot prendre una copa contemplant les estrelles. L’únic inconvenient és que no admeten nens menors de 12 anys, així que no penseu a fer-hi una estada en família. La parella i prou.