Arxiu de la categoria ‘Descobrir el món’

Un passeig per Tolosa de Llenguadoc

dimarts, 24/04/2012

Els francesos li diuen Toulouse, però aquesta vella capital occitana es va dir molt abans Tolosa. És una de les ciutats més agradables d’Europa i la tenim a quatre hores de Barcelona amb cotxe. Combina la joventut d’una vila universitària, l’atractiu de les ciutats que foren importants enclavaments històrics i la benevolència d’un clima que ja voldrien altres prestigioses destinacions europees. A Tolosa de Llenguadoc m’hi sento bé. Potser és per la gent que hi he conegut. Potser perquè passejant-hi trobo carrers de nom familiar, com la Carrièra Estreta, la de la Verge d’Or, la del Pes de l’Oli o la Plaça de la Borsa (la llengua occitana s’assembla tant al català). És agradable tornar a Tolosa i passar-hi les hores descobrint racons entre edificis de maons vermells. Us presento una breu selecció d’indrets i d’experiències tolosanes per si voleu fer-hi una escapada.

Saint-Sernin i el seu orgue

El periodista Joan Carles Moreno, expert en temes musicals, m’ho havia assegurat dies abans de marxar: l’orgue de la basílica dedicada a Sant Serni és un dels millors d’Europa. S’hi celebra un festival de música entre l’abril i el juny, però la resta de l’any no és gaire habitual sentir-lo. La sort em va acompanyar en la meva última estada: aquell migdia, algú assajava peces improvisades a l’orgue. La nau s’omplia de sons imprevisibles que viatjaven entre les columnes i les capelles del temple romànic. Si podeu, aneu a sentir-lo un cap de setmana.

1 SaintSernin.JPG

Els molls de la Garona

Quan surt un raig de sol, sigui estiu o hivern, els molls de la Garona s’omplen de tolosans, especialment d’estudiants universitaris que prefereixen assimilar unes dosis de vitamina D en lloc de passar la tarda memoritzant apunts. Són un dels llocs de passeig preferits pels habitants de la ciutat, amb l’horitzó lluminós del riu i l’ombra dels plàtans acompanyant-nos en tot moment.

2 Molls.JPG

Un caçolet al Capitoli

El meu primer caçolet el vaig tastar a la plaça del Capitoli, el centre neuràlgic de Tolosa, i malgrat que era un mes de juny extraordinàriament calorós, la cassola de fesols secs i cuixa d’ànec em va semblar deliciosa. Aquest plat típic occità és, juntament amb el foie, una delícia que cal assaborir si veniu a la ciutat.  Els dimarts i els dissabtes, la plaça s’anima amb un mercat de productes d’alimentació on hi podeu comprar llegums abans o després de tastar-les ben cuinades a l’elegant sala del restaurant Le Bibent.

3 Caçolet.jpg

Cavallets a la plaça Wilson

El propietari del carrusel de la plaça Wilson, el senyor Gérard Méric, va morir l’agost passat després de mitja vida al capdavant del negoci. Venia els bitllets amb cert cansament i els recollia just després de les petites mans dels infants, sense insinuar pas cap somriure. Els carrusels són una cosa ben seriosa, Monsieur, semblava advertir-nos amb la mirada. El giny mecànic és encara al cor de la plaça, on les flors i la gespa sempre brillen; on, malgrat el brogit lleu però constant d’automòbils, sempre hi trobes plenes les terrasses dels restaurants, disposades en forma de mitja lluna. Un bon indret per observar com passa el temps, ara lent, ara desbocat, com els cavalls d’un carrusel.

4 PlaçaWilson.JPG

La barca de les violetes

Vaig conèixer Hélène Vié ara fa nou anys i, malgrat el meu francès aleshores paupèrrim, em va assegurar amablement que el parlava bé. Viu en un món de color violeta i n’ha fet una forma de vida, un negoci. A la seva barca instal·lada al canal del Midi (o canal de las Doas Mars, com li diuen en occità) hi trobareu tota mena de productes elaborats amb violetes, la flor emblemàtica de Tolosa: des de perfums i caramels fins a sabons o mel de violeta. Obre una terrassa d’estiu per gaudir, a ple sol, d’un bon te. Un te de violeta, és clar.

5 Violetes.jpg

La plaça de la Daurada

Podríem pensar que aquesta plaça es diu Daurada pel sol que hi brilla des de bon matí, però el seu nom prové de l’església que s’aixeca en un extrem, dedicada a la Mare de Déu de la Daurada, amb una façana neoclàssica imponent, a l’interior de la qual s’hi venera una verge negra. El que ens atreu fins aquesta plaça és la bona vista sobre el riu i el punt de sortida dels agradables creuers turístics.

6 PlaçaDaurada.JPG

Un cafè a la plaça de Roger Salengro

No ens enganyem, el cafè de Tolosa, com el que s’ofereix en d’altres ciutats franceses, no és tan intens com el que es pot degustar, per exemple, en qualsevol cafè de Roma; és més car i més aigualit. Però el ritual del beuratge negre és un plaer a les terrasses assolellades que trobareu en petits carrers i places del centre com la de Roger Salengro.

7 Cafe.JPG

Dins el majestuós Hôtel d’Assézat

Es pot completar la visita a la ciutat amb un museu. El de la Fundació Bemberg és excel·lent tant per la seva ubicació (ocupa el majestuós Hôtel d’Assézat, palauet renaixentista de mitjan segle XVI) com per la col·lecció de quadres de Matisse, Gauguin, Modigliani, Degas, Toulouse-Lautrec, Bonnard i altres pintors excepcionals.

8 HotelAssezat.JPG

Viatjar per Colòmbia amb tecnologia catalana

dijous, 20/10/2011
Colòmbia

La vall fèrtil del riu Quindío és un dels paratges més exuberants de Colòmbia.

En Carlos és d’origen colombià i la Valeria porta sang argentina i italiana. Tots dos van viure i treballar durant onze anys a Barcelona, on van exercir d’arquitectes urbanistes. Quan van anar a viure a Colòmbia, al desembre del 2010, ja tenien al cap la idea de crear iMapa.net: un mapa web multimèdia, amb connexió a les xarxes socials, que servís com a eina de promoció turística del país d’origen d’en Carlos. Feia dos anys que estudiaven el projecte i van tenir la sort de trobar una empresa de Barcelona, Sitem, amb la capacitat tècnica necessària per desenvolupar la base del mapa digital que preparaven. Ja a l’Amèrica del Sud, van donar forma al web, que actualment és el primer mapa turístic multimèdia de Colòmbia. S’han centrat en la regió del Quindío, el departament més petit del país, però també la segona destinació turística del país després de Cartagena.

iMapa.net

Vista del mapa turístic multimèdia iMapa.net, pioner a Colòmbia.

El Quindío no atreu turistes per casualitat: és un territori amb una identitat fortament vinculada a la producció de cafè, fet que s’evidencia en el seu paisatge de cultius de muntanya i en la seva arquitectura rural. El cafè que es produeix aquí és un dels millors del món, com ho testimonien els nombrosos premis internacionals que han rebut les empreses locals. Actualment s’està fomentant el turisme d’“experiències” vinculat no només a allotjar-se en una finca productora de cafè, sinó també a compartir tot el procés d’elaboració i preparació de la beguda. Però cal dir que el Quindío és molt més que cafè: és també els increïbles “boscos de boira” de la vall del Cocora i els incomptables salts d’aigua que reguen un territori riquíssim en el qual l’activitat agropecuària ha jugat, i segueix jugant, un paper fonamental.

Cocora

Una ruta per la vall del Cocora permet descobrir les altes palmes de cera del Quindío.

P1080140.JPG

Camí i aigua al Parque Agroecológico de la Tierra Prometida, un espai d'educació ambiental.

Tot això ho mostra i ho localitza el plànol web iMapa.net, al qual estan acabant d’aplicar algunes millores d’ús, de llegibilitat i d’agilitat a l’hora de visualitzar la informació. Al llarg dels propers sis mesos, a mida que es completin els continguts informatius generals, es preveu crear una versió en català del web. Cada cop hi ha més catalans atrets per les possibilitats que ofereix Colòmbia, tant en l’àmbit dels negocis (hi ha diverses empreses al Quindío fundades per catalans), com a nivell turístic, i aquesta parella d’emprenedors ho té molt present. De fet, Bogotà és una de les capitals americanes amb connexió directa des de l’aeroport del Prat. En Carlos i la Valeria viuen ara immersos en aquest projecte pioner al seu país, però en Carlos confessa: “esperem que no passi molt de temps abans de poder viatjar a Catalunya i retrobar-nos amb llocs, records i amics, que guardem dins del cor”.

Colòmbia

Valeria Barbero i Carlos Alberto Garzón, creadors d'iMapa.net, en un bosc dels Andes.

Viatjar pel món en català (2a part)

dilluns, 19/09/2011
Holanda.jpg

Casals catalans com el dels Països Baixos organitzen activitats i sortides per als catalans residents al país o que hi són de pas. A la foto, el molí d'Adrià, a Haarlem. © Òscar Marín

Gràcies a Internet, bona part dels viatgers s’organitzen pel seu compte i poden contractar els serveis d’un guia amb un simple mail. Així ho va fer l’Àngels Fusté, de Manresa. Mentre organitzava un viatge als Països Baixos amb la família, va topar amb la pàgina de facebook de Descobreix Holanda. “Que et parlin en català és un valor afegit, sobretot si viatges amb canalla petita. La barrera de l’idioma pot fer que una visita interessant es converteixi en un malson si els petits perden l’interès perquè els costa seguir l’explicació en un idioma estranger. Per als grans, també és molt pesat haver de traduir el que diuen els fulletons o els guies locals.” La Trini Pià també va trobar casualment la pàgina de l’associació Romaquí, navegant per la xarxa: “He tingut el plaer de tenir la Maria de guia a Roma i ens va encantar. Totalment recomanable.” La Gemma Bonet és una jove apassionada de Roma i va reservar un recorregut pels Museus Vaticans amb Romaquí. “No és gens habitual trobar-se amb l’opció de gaudir d’una visita guiada en català fora de casa nostra, per tant, no ens en podíem perdre l’oportunitat. Va ser genial!”, exclama Bonet. Antoni Majó, del Papiol, va celebrar les noces de plata a la capital italiana i també va contractar un guiatge en català. Per a ell, “és una manera que el nostre idioma sigui reconegut, que s’entengui la reivindicació de l’oficialitat del català a Europa”. El viatger Jordi Aloy, de Barcelona, apel·la a la practicitat: “Sempre és molt més còmode i entenedor que t’expliquin les coses en la teva pròpia llengua.” La cantant Núria Feliu va fer la visita a Berlín amb el guia Pep Folguera i en va quedar encantada, segons ens explica el mateix Pep mostrant-nos les fotografies que conserva de record.

Si voleu viatjar en català, com els testimonis que acabeu de llegir, aquí teniu una llista completa dels guies i agències que ofereixen aquests serveis.

  • El Club Català de Viatges ofereix paquets de viatges en català a un gran nombre de països. La seva destinació estrella és l’Alguer.
  • Una altra agència pionera és EuroVacances, fundada l’any 1986 pel viatger i guia Miquel Pàmies. Tenen oficines a Granollers, Girona i Barcelona
  • L’associació Romaquí va dur a terme la primera visita guiada en català a Roma el març del 2007 i en continuen fent.
  • David Rull és egiptòleg i escriptor, i fa dotze anys que organitza i guia expedicions a l’Orient Mitjà.
  • Jordi Briz, creador de Passion for London, fa visites a grups i viatgers individuals per la magnífica ciutat de Londres.
  • Vanessa Barberà ha creat l’empresa Descobreix Holanda en català i fa rutes per Amsterdam i la resta dels Països Baixos.
  • Pep Folguera, de Berlín Guiado, fa visites en català per a particulars i grups tant a la capital alemanya com a Dresde, Postdam, Leipzig…
  • Cultourberlin, gestionada per Maria Miguel i Ricard Camps, també ofereix recorreguts en català per la capital alemanya.
  • VeneciAquí ens ofereix visites guiades a la laberíntica ciutat de Venècia per descobrir-ne els racons més pintorescos i la seva història sovint desconeguda.
  • En Jaume Saladrigas Cussons proposa viatges a Hamburg i la ruta del riu Elba, a banda de fer visites culturals a Barcelona i l’Empordà. També fa de guia per a l’agència EuroVacances.
  • Arqueonet, fundada per Felip Masó, divulga les grans civilitzacions i organitza viatges per a agències o grups reduïts.
  • Agama, Taller de Viatges és una agència que s’ha especialitzat en Alaska, Canadà i els Estats Units. Francesc Nolla n’és propietari i guia.
  • Fil per Randa és una agència valenciana que realitza viatges amb guies de parla catalana.
  • Educatours s’ha especialitzat en  l’organització tècnica i didàctica de viatges per a estudiants.
  • Amu Daria és una associació catalana per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda i aquest estiu han anat a l’Uzbekistan i el Kazakhstan.
  • Hi ha casals catalans com els de Viena, Escòcia o Califòrnia que fan visites per als seus socis, amics i, de vegades, pels catalans de pas que els contacten.
  • A la pàgina de Narinant.cat hi trobareu un ampli llistat per tipologies de viatges en català.

El meu agraïment a Eduard Balsebre per la seva col·laboració en la confecció d’aquest llistat.

Egipte.JPG

Poblat nubi a la riba del Nil, a prop de la ciutat egípcia d'Assuan. © ÒM

Llegeix la primera part de l’article aquí: http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar/viatjar-pel-mon-en-catala/

Viatjar pel món en català (1a part)

dimarts, 13/09/2011
Marrakech.JPG

La madrassa Ben Youssef, a Marràqueix, fou una de les escoles islàmiques més grans del nord d’Àfrica. © Òscar Marín

Quan contractem un viatge a l’estranger a través d’una agència, se’ns inclou generalment un guia “de habla castellana” o “hispana”, però cada cop hi ha més viatgers que prefereixen sol·licitar un acompanyant que els parli en català. Avui hi ha diverses agències i guies particulars que ofereixen aquest servei, però quan Roger Mimó va començar a treballar com a acompanyant turístic al Marroc, l’any 1986, no era tan habitual. Aquest escriptor de Sabadell es va establir a Asilah el 1989 i va acompanyar nombrosos turistes (no només catalans) per les alcassabes de l’Atles. Mimó comenta, des del Marroc, que el fet que et parlin en la llengua pròpia és un valor afegit per al viatger, “sobretot si la persona que t’ho explica té un coneixement profund de la cultura local”. Ara ja no es dedica als guiatges, tot i que fa poc ha acompanyat uns grups de Viatges Orixà.

Un veterà dels viatges guiats en català és en Jordi Palau, gerent de l’agència Meridià Viatges i creador del Club Català de Viatges. “Sempre intentem trobar guies de parla catalana en totes les destinacions”, assegura, “els tenim a Berlín, Varsòvia i, com no, a l’Alguer, a Sardenya, on organitzem sortides des de fa més de trenta anys.”

A banda de les agències, actualment trobem guies que ofereixen visites en català a particulars en un gran nombre de països. Una de les últimes a oferir els seus serveis a l’estranger ha estat Vanessa Barberà, que ha fundat Descobreix Holanda al 2011. Feia més de deu anys que treballava com a guia a Catalunya, primer a Manresa, després a Montserrat, però la situació econòmica la va empènyer a provar sort als Països Baixos. “La idea feia uns tres anys que em rondava pel cap”, confessa. “Allà on vas trobes visites i audio-tours en castellà, i la gent ho accepta resignada, però si hi ha una catalana que viu en aquest país i t’ofereix l’opció d’acompanyar-te i mostrar-te’l en la teva llengua, això no té preu.”

Haarlem.jpg

La Grote Kerk, o catedral de Sant Bavo, domina la ciutat holandesa de Haarlem. © Òscar Marín

La llengua com a vincle

Què diferencia una visita feta en català? Maria Hernández Reig, presidenta i fundadora de l’associació Romaquí, que organitza itineraris culturals per Roma, ho té clar: “Aporta proximitat i qualitat. Quan les coses te les expliquen en el propi idioma entren més fàcilment.” Per a Hernández, no és tan important què s’explica, sinó com s’explica. “La guia connecta amb el grup a través de l’ús d’una llengua comuna, i a més coneix la gent que té davant, sap com pensa, com sent, coneix el seu sentit de l’humor i té el material necessari per fer l’activitat més entenedora.” És de la mateixa opinió la Maria Miguel, de Cultourberlin, que l’any 2008 va crear la seva empresa de rutes a la capital alemanya: “Sempre és millor tenir com a acompanyant una persona que parli el teu idioma i que entengui la teva cultura, ja que s’adapta fàcilment als teus interessos i inquietuds.”  En Pep Folguera, que també fa recorreguts per Berlín en diversos idiomes, assegura que fer-los en català ajuda a fer més comprensibles les ciutats, i en posa un exemple: “Hi ha un edifici a la ciutat que és tot vermell, és el lloc on treballa el president del Land de Berlín, i si en lloc d’explicar això dius simplement que és com l’edifici de la Generalitat a la plaça Sant Jaume, el grup ho entén de seguida i els fas més agradable l’estada. Em diuen: <<Ens ho expliques com si fóssim a casa>>”. Jordi Palau, del Club Català de Viatges, afegeix que el fet de que tothom parli la mateixa llengua provoca un molt bon ambient, “és un vincle important que uneix el grup”.

I ens preguntem: la visita en castellà no pot generar el mateix vincle en el grup? A partir de la seva experiència, la Maria Hernández afirma que no. “Durant molts anys he treballat en castellà i amb grups mixtes. En un mateix grup hi havia mexicans, castellans, argentins, peruans… La llengua era comuna, però les cultures i les maneres de pensar eren molt diferents. Era difícil trobar una explicació que servís per a tots, no tenien els mateixos coneixements, caràcter o interessos. Com més mixt és el col·lectiu, més dispersa és l’explicació.”

Romaquí.jpg

Dues imatges de grups catalans guiats per l’associació Romaquí. © Romaquí

Roma.jpg

El Fòrum, a tocar del Colosseu, fou el centre de la vida pública de Roma. © Òscar Marín

Demanda reduïda, però de qualitat

Per a Jordi Palau, centrar-se en una sola llengua els limita el mercat, “però és evident que hi ha un segment de població que demanda aquesta opció, i nosaltres l’oferim”. En Jordi Briz, fundador de Passion for London, és un dels pocs guies catalans a la capital anglesa, i ofereix visites en diverses llengües, tot i que un terç dels visitants que rep demanen fer l’itinerari en català. “És un públic conscient que només amb un guia local es pot arribar a tenir un coneixement profund de la ciutat, i si ets català i els ho expliques tot en la seva llengua, molt millor.” En David Rull, que imparteix classes de llengua i religió egípcies a la UAB, fa dotze anys que organitza i guia viatges a mida per l’Orient Mitjà i el nord de l’Àfrica. Ell sosté que per gaudir d’un viatge de qualitat és important personalitzar la ruta, adaptar-se a la demanda de cada client, també pel que fa a la llengua. “El fet de guiar els viatges en català em permet personalitzar-los al màxim i ajustar-los al client i no pas a l’inrevés.” “Tal vegada és una idea romàntica”, admet Rull, “però intento que cadascun dels recorreguts que faig sigui una experiència única, a mida d’aquell que em contracta.”

DavidRull.jpg

En David Rull amb un dels seus grups a Líbia, abans de l’esclat de la guerra. © David Rull

El segment de les famílies és, segons Maria Hernández, de Romaquí, el que mostra més interès en els guiatges turístics: “Els nens escolten més i es mostren més atents si l’activitat és en la llengua materna i d’escolarització. El mateix podem dir dels instituts i dels viatges de final de curs”.

Tot i així, encara és complicat viatjar en català pel món. Segons Hernández, “a Itàlia és gairebé impossible trobar guies locals que parlin català. Allà s’ha de superar un examen molt dur per ser guia, però les autoritzacions no es donen en llengua catalana, ja que encara no és una llengua oficial de la Unió Europea. El català ha estat foragitat del sector turístic. Nosaltres, com que no som una agència de viatges, sinó una associació cultural, sí que podem fer aquest tipus de guiatges.”
La demanda creixent sembla que acabarà normalitzant el fet de guiar els turistes en català. El Club Català de Viatges ja prepara l’expedició pel pont de Tots Sants a l’Alguer, coincidint amb el XXXVè Aplec Excursionista dels Països Catalans, i de moment ja tenen dos avions especials des de Barcelona i un des de València.

Londres.JPG

El perfil de la ciutat de Londres des dels finestrals de la Tate Modern. © Òscar Marín

Llegeix la segona part de l’article: http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar/viatjar-pel-mon-en-catala-2a-part/

Les 10 millors idees per descobrir La Rochelle

divendres, 6/05/2011

Quan surt el sol, La Rochelle té un aire de port mediterrani, amb els seus velers adormits davant les terrasses plenes i les seves façanes blanques culminades amb teulades vermelles. Però és al bell mig de la costa atlàntica francesa. Vaig aterrar-hi fa unes setmanes, en el marc d’un viatge per la regió de Poitou-Charentes que incloïa la visita a les noves instal·lacions de Futuroscope. La Rochelle té una vasta història de batalles, setges i intercanvis comercials que no podré resumir aquí, però us convido a viatjar-hi un cap de setmana i fer un recorregut per alguns dels seus atractius principals.

1. Contemplar la ciutat des de les seves torres

En poc més de dues hores es poden visitar les tres torres de La Rochelle i gaudir d’unes vistes incomparables. La de Saint-Nicolas és una construcció militar que defensava l’entrada al port vell i que avui fa de mirador sobre les cases i els vaixells del port. Al seu costat, la torre de la Chaîne acull una exposició sobre els emigrants que van sortir d’aquí als segles XVII i XVIII amb rumb a la Nova França (actual Quebec). La tercera torre, la Lanterne, és l’únic far medieval que queda dempeus a tot el litoral atlàntic francès i conserva en els seus murs testimonis dels pirates i corsaris que hi foren empresonats. L’entrada als tres edificis costa 8€.

Vista torres.JPG

El Vieux Port (port vell) i la torre del Grosse Horloge vistos des de la Tour Saint-Nicolas. © Òscar Marín

 

2. Submergir-se al fons de l’Aquarium

L’Aquarium de La Rochelle ha celebrat enguany el desè aniversari. Deu anys del somni de la família Coutant, especialistes en la fabricació d’aquaris de gran capacitat que han participat en la creació d’espais com l’Aquarium de Barcelona i l’Oceanogràfic de València. És un plaer passejar entre aquestes immenses peixeres plenes d’espècies de tots els oceans. Però l’atracció dels peixos és només la punta de l’iceberg: amb els diners recaptats per les visites s’han desenvolupat un bon nombre de programes pedagògics.

Aquarium.JPG

Observant en silenci, cara a cara, els habitants del món marí. © ÒM

3. Entrar al Café de la Paix

L’escriptor belga Georges Simenon, creador del famós comissari Maigret, es va establir als anys cinquanta en una casa dels afores de La Rochelle, la Richardière. Algunes tardes baixava a cavall fins a la ciutat i s’aturava davant del Café de la Paix. Deixava la muntura lligada en una columna del pòrtic i entrava al cafè. A l’interior, l’ambient no ha canviat gaire en les últimes dècades. Fins i tot ens mostren amb orgull una vella foto de l’il·lustre client que confirma que el local ha conservat l’ambient de fa temps. Va néixer l’any 1793 amb el nom de Café Militaire, però la decoració de motllures, plafons i grans miralls data de principis del segle XX.

Cafe de la Paix.JPG

Un café ‘noisette’, una taula davant dels finestrals i el temps que passa… © ÒM

 

4. Passejar per Saint-Sauveur

Fou la primera zona peatonal de França i ha preservat l’encant medieval i renaixentista, els carrers porticats, les façanes de pedra esculpida dels segles XVI i XVII, les cases dels mercaders adinerats… Aquí, el plaer del passeig fa dècades que és una experiència exclusiva preservada del brogit i el fum dels automòbils. Restaurants i botigues han proliferat al voltant de la corpulenta església de Sant Salvador (Saint-Sauveur) i ens conviden, entre passa i passa, a gratar-nos la butxaca.

Saint-Sauveur.JPG

Les façanes amb entramat de fusta són un dels atractius del nucli històric de La Rochelle. © ÒM

5. Comprar al mercat matinal

Per la tarda, la Place du Marché s’ensopeix, s’adorm i deixa que els cotxes aparquin damunt seu. De bon matí, però, hi tornen els tendals de colors, els reclams dels venedors, els veïns que s’hi acosten a comprar fruites, peixos, ostres, formatges, vins, flors… Es converteix en un indret ideal per a passejar-hi amb els cinc sentits disposats a descobrir aromes, gustos i colors. Costa d’esquivar la temptació d’omplir la motxilla de productes.

Mercat.JPG

Els productes frescos s’exposen cada matí al mercat del centre. © ÒM

6. Fer un tast de vins sota terra

Entrareu per un passadís emmirallat, baixareu unes escales de pedra i arribareu a l’antic celler del segle XIII convertit en botiga de vins. Le Taste Vin, a la rue du Temple, ocupa una de les moltes caves que s’estenien pel subsòl de La Rochelle. Hi podem triar entre una àmplia selecció de vins i licors, però el conyac (que s’elabora molt a prop d’aquí) és la beguda emblemàtica. No deixeu de tastar una especialitat local: el Pineau des Charentes, una mescla de suc de raïm i licor de conyac. El celler obre cada tarda; pels matins el propietari atén una parada al mercat central.

Tastevin.JPG

Una gran selecció de vins europeus, especialment francesos, omple l’antic celler. © ÒM

7. Dormir i menjar en una església

Quan un negoci no va bé, cal renovar-lo. I a La Rochelle han buidat una església per instal·lar-hi un hotel. L’experiència és prou curiosa. De fora, a la place de la Motte Rouge, els murs robustos del temple cristià de Sant Nicolau. Rere la porta, un allotjament funcional de la cadena Ibis, l’hotel Vieux Port. Si voleu reblar el clau, podeu dinar o prendre una copa a la capella de l’antic convent dels Carmelites, de la qual només resta l’ampul·losa façana coronada amb una gran conquilla.

Couvent des Carmes.JPG

El convent acull un cinema i un teatre, a més del bar restaurant L’Avant-Scène. © ÒM

8. Fer una volta a cop de pedal

Veureu bicis arreu. La Rochelle és gairebé plana i la bicicleta s’hi ha imposat com el mitjà de transport més còmode, útil i barat. L’any 1976 van començar a oferir un sistema de lloguer de bicicletes similar al Bicing barceloní (allà en diuen Yélo, un joc entre la paraula francesa vélo -bici- i l’adjectiu anglès yellow -groga-). Si només voleu la bici durant unes hores, hi ha un servei de préstec a la Place de Verdun que us permet gaudir de dues hores gratuïtes. Amb la bici podeu acostar-vos fins al magnífic Parc Charruyer, el pulmó verd de la ciutat.

Bicicleta2.JPG

Bicicletes i cotxes elèctrics s’estan imposant als carrers de La Rochelle. © ÒM

9. Visitar l’Ajuntament

Diuen que és un dels ajuntaments més bells de França i, de fet, sembla més un palau que una casa consistorial. L’Hôtel de Ville té una portalada gòtica, un campanar i una estàtua d’Enric IV presidint el pati. A la façana, ens vigilen les quatre virtuts cardinals: Prudència, Justícia, Fortalesa i Temprança. S’hi fan visites cada dia a les 15 h.

Ajuntament.JPG

L’edifici barreja diversos estils, ja que es va construir al llarg de quatre segles. © ÒM

10. Escapar-se a l’illa de Ré

La teniu a prop. Només cal travessar un monumental pont de tres quilòmetres que la separa de La Rochelle (cal pagar peatge si aneu amb cotxe; amb bici i a peu no es paga). També hi podeu anar amb vaixell. Però el més important és anar-hi. Sembla que no hagin passat els segles, a l’illa de Ré. Els pobles conserven els seus carrers empedrats, els ports tenen un aire d’altres temps, hi ha ruïnes d’esglésies oblidades entre els camps i només la ràdio d’algun cotxe ens desvetlla del somni.

Ile de Ré.JPG

El pont, construït l’any 1988, fotografiat des de l’Hotel de la Marée, a l’illa de Ré. © ÒM

L’opció més còmoda per arribar-hi és agafar un vol de Vueling fins a París Orly, un autobús fins a l’estació de Montparnasse i d’allà el veloç TGV París-La Rochelle (dues hores i cinquanta minuts). Una altra opció és dormir al Trenhotel Joan Miró de Barcelona a París i, un cop a la capital francesa, arribar a La Rochelle amb TGV.

Propera parada: el 8è continent

dimecres, 6/04/2011
Premier édifice du Parc, ce pavillon symbolise un lever de soleil sur l’horizon.JPG

Avui parlem de parcs d'atraccions. En aquesta foto, el primer edifici que es va construir al parc Futuroscope, l'any 1987, que simbolitza la sortida del sol per l'horitzó. © Òscar Marín

Qui no ha anat mai a un parc d’atraccions? L’experiència pot satisfer més o menys, però aquests espais són veritables pols d’atracció del turisme, especialment de famílies amb nens. Això sí, per mantenir l’èxit de la fórmula cal renovar-se, any rere any, proposant nous espectacles i noves atraccions que sostinguin l’efecte sorpresa. En tenim un exemple a casa nostra: PortAventura ha presentat una nova àrea, SésamoAventura, dedicada als més petits. Però encara més evident és l’esforç del parc Futuroscope, al costat de Poitiers, per renovar les seves instal·lacions: en els últims dos anys ha presentat un 50% de continguts nous. Precisament acabo de tornar d’aquest parc temàtic, que a hores d’ara és la destinació turística més visitada de França (1,8 milions de visitants l’any 2010) i que es diferencia dels altres parcs per l’excel·lent aplicació de les últimes tecnologies digitals i audiovisuals en cadascuna de les atraccions. El passat dissabte 2 d’abril s’hi va presentar davant la premsa internacional la nova atracció El 8è continent, i allà hi vaig ser. La idea parteix del descobriment fet l’any 1997 pel navegant britànic Charles Moore en aigües del Pacífic: una immensa placa formada per residus plàstics amb microorganismes marins que triplica la mida de França, una gran sopa de detritus tan gran com un continent. L’experiència que ens proposa la nova atracció de Futuroscope és eliminar virtualment tots aquests residus marins, que apareixen transformats en monstres en una gran pantalla, amb l’ajuda d’una pistola similar a un comandament a distància letal. En la partida hi participen fins a quaranta jugadors i l’objectiu és acabar amb el major nombre de deixalles en deu minuts.

Futuroscope.jpg

Imatge promocional de l’atracció El 8è continent. © O. Héral / Alterface / Futuroscope

De totes les “experiències” que proposa Futuroscope, n’hi ha dues que em van interessar especialment per la seva qualitat. La primera és Arthur, l’Aventure 4D, una cursa a bord d’un simulador que incorpora efectes sensorials, creada pel director de cinema Luc Besson i projectada sobre una cúpula de 900 m2. Actualment és l’atracció més valorada pels visitants. La segona és La Vienne Dynamique, una pel·lícula que es visiona des de butaques “animades”, que es mouen al ritme d’unes imatges que mostren els paisatges i arquitectures del departament francès de la Vienne. L’atracció és de fet un aparador turístic del territori; una idea notable, divertida i fàcilment exportable. I si us apassionen la natura, els paisatges, la paleontologia o l’astronomia, no us heu de perdre les atraccions Voyageurs du ciel et de la mer, Louisiane, Monstres des Mers o Chocs cosmiques, basades en la projecció d’excel·lents documentals en pantalles de gran superfície.

Futuroscope Louisiane.JPG

L'edifici Kinémax de Futuroscope acull la projecció del documental 'Louisiane'. © ÒM

Sabíeu que els principals visitants estrangers de Futuroscope són catalans? Si voleu engrossir aquesta xifra i us animeu a viatjar fins al parc, l’opció més còmoda és agafar un vol de Vueling fins a París Orly, un autobús fins a l’estació de Montparnasse i d’allà el veloç TGV París-Poitiers (una hora i mitja). Una altra opció és dormir al Trenhotel Joan Miró de Barcelona a París i, un cop a la capital francesa, arribar a Futuroscope amb TGV.

Futuroscope Voyageurs.JPG

Le Tapis Magique és un edifici de 60 metres d'alt on es projecta 'Voyageurs du ciel et de la mer'. © ÒM

Dos joves catalans en ruta pels Andes

dimarts, 1/02/2011
Andes 1.JPG

Els amics Pep Pubill i Àlex Miguel al peu de l'Ausangate, al Perú. © Josep Pubill

L’Àlex Miguel i en Josep Pubill ho han deixat tot per travessar a peu la serralada dels Andes. El seu no és tan sols un viatge de plaer. S’han marcat un objectiu ambiciós: crear una nova ruta que enllaci de nord a sud les serralades andines, prenent com a referència en algunes etapes l’antic i oblidat Cápac Ñan, camí reial que vertebrava tot l’Imperi inca des de l’actual Colòmbia fins als peus de l’Aconcagua, a Xile. L’aventura va per llarg, és un projecte massa agosarat per fer-lo d’un sol cop, a peu i sense cap suport econòmic. Van arribar a La Paz (Bolívia) el 17 de novembre passat i pretenen concloure el primer tram de la seva aventura, entre La Paz i la població peruana de Cachora, a finals de febrer. En els últims dos mesos han travessant la Cordillera Real (Bolívia), el nord del llac Titicaca, la serralada de Vilcabamba passant per les ciutats inques de Pisac i Choquequirao, i la gegantina Vilcanota, amb colls de més de cinc mil metres. Han caminat per calçades històriques, han passat la nit al ras vora les ruïnes d’antigues fortaleses, han creuat camps de conreu i finques agrícoles (chacras) on es treballa la terra com fa centenars d’anys, i han travessat valls escarpades i encaixonades folrades de vegetació exuberant.

Andes 2.JPG

A la ciutat inca de Choquequirao van tenir la sort d'estar completament sols. © Josep Pubill

Els dos joves guies de muntanya estan senyalitzant la seva ruta andina amb l’ajuda del GPS, prenent nota de cada punt d’interès per facilitar la tasca als futurs senderistes: creuaments, punts d’aigua, passos sobre rius, àrees d’acampada, miradors… També recullen informació de tots els indrets d’interès turístic, natural o patrimonial que descobreixen, com ara ruïnes o petits pobles. Els diners d’aquest llarg viatge surten de la seva butxaca, però el seu somni seria trobar un o més patrocinadors interessats en el projecte. A finals de febrer han previst tornar, per motius econòmics, climàtics (al febrer les pluges abundants obliguen a ajornar el trekking) i per processar i ordenar tota la informació recollida en aquests mesos de ruta. Han previst invertir quatre o cinc mesos cada any a desenvolupar el treball de camp i recórrer els camins. Això implica haver-hi de tornar l’any següent per continuar el recorregut. Podríem estar parlant de cinc anys d’anar i venir. L’objectiu final és elaborar una guia inèdita dels camins andins i oferir la possibilitat de descarregar el track de l’itinerari i tota la informació a Internet.

Andes 3.JPG

L'Àlex consulta el GPS al seu pas per un dels molts rius de la serralada Vilcabamba. © Josep Pubill

Dels paisatges que han recorregut fins ara, un dels més impactants ha estat el Nevado del Salkantay, dins la serralada de Vilcabamba. L’Àlex Miguel explica: “Caminàvem sobre tarteres inertes i ens quedàvem meravellats pel mur gegantí de pedra que teníem al davant, tot cobert per glaceres que formen seracs (parets de gel) de desenes de metres d’alçària, penjats en equilibri damunt nostre. Aquesta és una terra de contrastos impressionants esquitxats per la cultura inca, encara viva.” Hi ha cims que s’eleven fins a superar els sis mil metres d’alçada i valls que s’encaixen fins arribar a cotes amazòniques, amb uns desnivells de vertigen i una varietat de biomes espectacular. A tot això s’hi ha d’afegir que aquestes muntanyes van donar alberg als últims inques que fugien de la cobdícia del colons espanyols; s’hi troben, entre d’altres, les ciutats perdudes de Machu Picchu i Choquequirao i una infraestructura encara viva de senders històrics.

Andes 4.JPG

Impressionant vista de la cara sud, la més escarpada, del Nevado de Salkantay. © Josep Pubill

Del camí que els queda per recórrer, tenen moltes ganes d’endinsar-se a la Cordillera Blanca, al centre del Perú, i passar a prop de l’Alpamayo, considerada la muntanya més bonica del món pel seu net perfil piramidal. També volen recórrer nous trams del Cápac Ñan, visitar els impressionants volcans de l’Equador, travessar el Salar de Uyuni i arribar fins als fiords de la Patagònia. “El que hem après fins ara”, confessa l’Àlex, “és que allò que no coneixíem ens ha sorprès i encisat més que no pas allò que veníem a buscar”. De moment, es poden seguir els vídeos de la seva aventura i el seu diari de viatge personal al web www.ruteandoporlosandes.com, del qual volen fer aviat la versió en català.

Andes 6.JPG

Praga ja fa olor de Nadal

dijous, 2/12/2010

Avui em prenc la llibertat de convidar-vos a viatjar fora del país. El pont de la Puríssima és un dels més atractius per viatjar per Europa sense haver de patir aglomeracions ni preus excessius, ja que ni el 6 ni el 8 de desembre són dies festius a la resta del continent. Una de les destinacions estrella serà Praga, que per Sant Nicolau (Mikuláš, en txec) es disfressa de ciutat màgica. Ja en té un aire la resta de l’any, amb el seu reguitzell de palaus de colors pastel i els titelles més inversemblants penjats en portalades i botigues, però per celebrar que el Nadal s’acosta i que Sant Nicolau arriba per repartir regals, les places s’omplen de llums de colors i de parades d’artesania i productes tradicionals. Malgrat el fred intens, l’ambient és càlid.

Praga1.jpg

El barri de Malá Strana està coronat pel castell gòtic més gran del món. © ÒM

Equipats amb abric, guants i bufanda, una de les activitats més interessants que es poden fer a Praga en aquestes dates és menjar al carrer, com fan molts dels seus habitants: una salsitxa típica a la plaça Wenceslau tot admirant la fira d’artesans, un deliciosós trdlo (dolç circular amb caramel i sucre) a la plaça Vella mentre passegem entre els quiosquets d’articles nadalencs, o un vi calent amb canyella i clau (svařené víno) que podem comprar en qualsevol de les taules que emergeixen com bolets per la ciutat vella (Staré Město). La descoberta d’una ciutat tan freda sempre és més grata amb un got de vi calent entre les mans.

Praga.jpg

A l’esquerra, l’església de Sant Nicolau envoltada de parades de Nadal. A la dreta, una noia prepara el tradicional ‘trdlo’ a la plaça Vella. © ÒM

Praga.jpg

Un gran arbre de Nadal s’instal·la cada any a la plaça Vella.

Però el més fascinant, a Praga, és col·leccionar estampes inèdites. Instal·lada en el posat decadent de les ciutats que intenten aferrar-se a les ruïnes de la seva esplendor, Praga té un bon farcit de racons inesperats. Vaig col·leccionar-ne un grapat, i aprofito per mostrar-vos-en un que em sembla especialment poètic. Cada tarda, a la riba occidental del Moldava, no gaire lluny del pont de Carles IV, una parella d’edat avançada baixava fins al riu per donar menjar als cignes. Semblava que es coneguessin de tota la vida, amb aquells nedadors blancs. Vaig preguntar-me quants anys feia que durava aquell ritual i quants anys més podria durar. No sé si encara baixen fins al riu cada tarda o si el pes de l’edat els ha fet renunciar als passejos vora l’aigua. Si els veieu, saludeu-vos de part meva.

Praga2.jpg

La parella que donava menjar als cignes a la riba del Moldava. © ÒM