Arxiu de la categoria ‘Escapades d’art i patrimoni’

Descobrint el palau Mercader

dimecres, 21/01/2015

És un fet que sovint desconeixem racons sorprenents que tenim a prop de casa. Ho vam poder comprovar durant el tercer #BlogtripAMB, organitzat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb la col·laboració de DESCOBRIR. En aquesta trobada de tardor vam visitar tres parcs històrics del Baix Llobregat: Can Vidalet, Torreblanca i Can Mercader. Els tres són extraordinaris i és molt fàcil arribar-hi des de Barcelona amb transport públic, així que no hi ha excusa per no acostar-se a descobrir-los. Però hi ha un monument que va cridar especialment la meva atenció: el palau Mercader, que presideix el parc urbà més elegant de Cornellà de Llobregat. Amb més aspecte de castell que de casa d’estiueig, amb merlets i quatre torres octogonals a les cantonades, el palau Mercader va ser construït entre els anys 1865 i 1870 per encàrrec de Joaquim de Mercader, comte de Bell-lloc. Qui diria que durant el segle XX va passar molts anys abandonat? Els seus interiors sumptuosos s’han preservat fins avui i també bona part de les col·leccions de pintures dels segles XVII i XVIII, armes, ceràmiques italianes i altres peces d’art traslladades al palau a finals del segle XIX. S’hi exposen més de tres mil objectes!

Finestrals al voltant del pati central.jpg

Finestrals al voltant del pati central del palau Mercader. ©

Mercader.jpg

L’elegància aristocràtica es respira des de la primera sala de la planta noble. ©

Crida l’atenció especialment la decoració interna de la planta noble i el seu ric mobiliari, tot un museu de la vida aristocràtica catalana. Les sales estan distribuïdes al voltant d’un pati interior, a mode de claustre, i hi ha habitacions de totes les tendències i estils, des del saló de ball bellament decorat amb motius àrabs fins a cambres d’aire rococó. Un s’hi imagina els privilegiats comtes de Bell-lloc rebent-hi els convidats amb parsimònia, mostrant-los amb orgull les seves col·leccions. Tant Joaquim de Mercader i Belloch (1824-1904) com el seu fill i hereu, Arnau de Mercader (1852-1932), es van caracteritzar pel seu gran interès pels temes culturals i artístics. En morir sense descendència, l’hereva universal fou la seva muller, la cantant d’òpera Paulina Pozzali Crotti.

Salo arab Palau Mercader.jpg

El Saló Àrab presenta una magnífica decoració neomudèjar. ©

Sala Palau Mercader.jpg

El saló principal s’inspira en el rococó i en les sales de miralls dels palaus francesos. ©

L’any 1974, l’Ajuntament de Cornellà va fer-se càrrec del llegat, en pèssim estat de conservació. Va incloure el palau Mercader al catàleg d’edificacions històriques, va iniciar el projecte de recuperació del parc i l’any 1989 es va obrir a la ciutadania. Can Mercader es va convertir així en el primer parc públic de Cornellà. Entre els anys 1990 i 2004, el palau que domina el parc ha estat objecte de successives fases de rehabilitació, que van permetre que ja el 1995, s’obrís al públic com a museu d’arts plàstiques i decoratives i com a seu d’actes culturals. Ara s’hi organitzen visites guiades els diumenges i festius al matí.

Capella Palau Mercader.jpg

A la petita capella d’estil neogòtic s’hi ha conservat un valuós Crist d’ivori. ©

Palau Mercader.jpg

El popular parc de Can Mercader envolta el palau que li dóna nom. ©

Nova llum als Museus de Sitges

dijous, 18/12/2014

Ramon Casas, Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol, Charles Deering… Els historiadors de l’art i els arquitectes els citen, els guies turístics els mencionen, els visitants els recorden. Els seus noms ressonen entre els murs dels dos edificis més emblemàtics de Sitges: el Cau Ferrat i el Palau Maricel. Aquí van projectar un conjunt artístic únic que es va convertir en epicentre de la vida cultural catalana a la darreria del segle XIX.

Palau Maricel 1.jpg

El Palau Maricel protagonitza la vista més fotogènica del Racó de la Calma. © ÒM

Tot va començar a la casa-taller que l’artista i escriptor Santiago Rusiñol es va fer construir al Racó de la Calma, on abans hi havia dues cases de pescadors. Allà hi va instal·lar la seva col·lecció de ferros forjats, que havia recollit per tot Catalunya. Anys després, Charles Deering, un americà amant de les arts, va viatjar a Barcelona atret per la pintura de Ramon Casas. Casas i Utrillo, amics de Santiago Rusiñol, van introduir Deering en la vida cultural de Sitges i fou aquí, al costat del Cau Ferrat, on l’americà volgué construir un palau que acollís la seva gran col·lecció artística. L’artista Miquel Urtillo es feu càrrec de la construcció del Palau Maricel, que va acollir la col·lecció de Deering durant uns pocs anys. “Maricel sembla el fruit d’un moment culminant de la civilització catalana moderna”, escrivia Joaquim Folch i Torres l’any 1912. I així va ser fins que, al 1921, Deering va tornar als Estats Units amb gran part de les seves obres.

Menjador Cau Ferrat.jpg

Rajoles i plats de ceràmica omplen el menjador del Cau Ferrat. © ÒM

Saló Cau Ferrat.jpg

El magnífic saló del Cau Ferrat acull la col·lecció de forja i vidre de Santiago Rusiñol. © ÒM

Ara, després de quatre llargs anys de treballs, el Cau Ferrat i el Museu de Maricel tornen a obrir al públic. Restaurar per preservar i adaptar-se als nous temps. Aquest ha estat l’objectiu de la reforma, que a banda de recuperar els principals elements patrimonials dels edificis i consolidar la seva estructura, els ha adaptat als estàndards dels museus del segle XXI: serveis, sistemes de seguretat i conservació, una nova museografia… No oblidem, però, que el malestar ciutadà va acompanyar els inicis d’aquesta reforma. El clam contra alguns detalls del projecte (especialment l’impacte visual que havien de representar unes passeres a la façana marítima) va anar seguit d’una recollida de signatures i l’aparició de la polèmica en els principals mitjans de comunicació. La pressió social va afavorir que, finalment, es redissenyés el discurs museogràfic.

Retrat de Dolors Vidal.jpg

El ‘Retrat de Dolors Vidal’, de Ramon Casas, una de les grans obres del Museu de Maricel. © ÒM

Museu Maricel.jpg

El Maricel acull la magnífica col·lecció d’art medieval del Doctor Pérez Rosales. © ÒM

Hi podreu recórrer els 2.600 metres quadrats de superfície del conjunt i admirar-ne les col·leccions. Del contingut, s’han restaurat una quarantena de vitralls, set mil rajoles de ceràmica, trenta mobles d’època, una part de la col·lecció de ferro forjat, i també algunes pintures i escultures. Un llegat valuós que tornem a tenir a l’abast.

Galeria Palau Maricel.jpg

La galeria del Museu de Maricel ofereix una vista única sobre la mar. © ÒM

Dama del Cau Ferrat.jpg

La Dama del Cau Ferrat, obra catalanovalenciana de la primera meitat del segle XV. © ÒM

Talles policromades del segle XV.jpg

Talles policromades del segle XV al Museu de Maricel. © ÒM

Sales del Museu Maricel.jpg

Maricel acull obres sitgetanes de relleu, com ‘La processó de Sant Bartomeu’, de Felip Masó. © ÒM

Antiga capella Maricel.jpg

Retaules a l’antiga capella de l’Hospital de Sant Joan, avui dins el Museu de Maricel. © ÒM

Un matí al jaciment de Mons Observans

dijous, 30/10/2014

Un turó de 120 metres s’aixeca en un enclavament estratègic, entre els municipis de Montmeló i Montornès del Vallès: el turó d’en Roina. Aparentment, no és un lloc especialment atractiu, per arribar-hi cal travessar una zona industrial desangelada, però al capdamunt del turó s’hi amaga un dels nostres jaciments romans més importants, datat al darrer terç del segle II aC: l’assentament romà de Can Tacó. Els arqueòlegs creuen que es tractava d’un praesidium, un establiment militar des del qual es controlava bona part del territori. I, realment, les vistes des d’aquí són sorprenents. Avui, declarat bé cultural d’interès nacional i rebatejat amb el nom de Mons Observans, és una parada obligada per als amants de l’arqueologia i del món romà.

Mons Observans 1.jpg

La Sàlvia ens guia per les estances del jaciment durant la visita teatralitzada. © ÒM

Es pot fer la visita amb guia o la visita teatralitzada amb un personatge romà. En el nostre cas, ens hi ha acompanyat la Sàlvia Iestàlvia, la dona d’un pintor romà que ens ha revelat els usos i particularitats de cada racó del jaciment amb l’acompanyament d’un dels guies de l’espai arqueològic. Ens hi expliquen que l’edifici es distribuïa en tres ales disposades al voltant d’un pati porxat, que els paviments eren d’opus signigum i els murs decorats amb pintures murals d’estil pompeià. Però allò que més sorprèn del jaciment estant és la seva ubicació privilegiada, dominant la plana del Vallès i les muntanyes que l’envolten. No oblidem que aquest era un important nus de comunicacions (com també ho és actualment), ja que la Via Heràclia, que després es va anomenar Via Augusta, passava molt a la vora d’aquí. Precisament aquesta ubicació privilegiada va afavorir que, fa dècades, es volgués urbanitzar la zona; les excavadores van estar a punt d’acabar amb el jaciment.

Mons Observans 3.jpg

Restes que s’utilitzen a l’aula d’arqueologia per introduir als més petits en els usos del jaciment. © ÒM

Mons Observans 2.jpg

Un grup de nens i nenes participa en el taller d’arqueologia a Mons Observans. © ÒM

Per als més petits hi ha l’opció de fer un singular taller d’aqueologia. Dos monitors porten els petits arqueòlegs al sorral de l’aula d’arqueologia, al vessant occidental del turó, enmig d’un bosc d’alzines i roures, on s’hi ha disposat una rèplica, a mida real, de dues estances del jaciment. Amb l’ajut de paletes i pinzells, nens i nenes van descobrint els objectes que hi ha enterrats (ànfores, restes de plats de ceràmica, ossos…) seguint una metodologia arqueològica, tot deduïnt quina era la funció de l’estança on han treballat. Si en voleu saber més, trobareu un reportatge sobre aquesta activitat a la revista Experiències Descobrir.

Mons Observans 5.jpg

Un guia explica les intervencions arqueològiques i arquitectòniques que s’han dut a terme. © ÒM

Mons Observans 4.jpg

A l’espai que ocupava la cuina s’hi van trobar enterrats dos esquelets de nadons. © ÒM

Un passeig pel Coserans medieval

dilluns, 7/07/2014
Saint-Lizier1.jpg

Saint-Lizier (Sent Líser) és considerat un dels pobles més bells de França. © Òscar Marín

Val la pena escapar-se a l’altre costat del Pirineu, a terres occitanes, per descobrir la vila de Saint-Lizier. En aquest poble de carrerons estrets, totes les opcions ens porten a la plaça de la catedral, on la presència d’alguns vehicles aparcats ens recorda que estem al segle XXI. Les cases i, sobretot, el seu gran temple romànic han conservat l’aspecte dels temps en què només vaques i veïns a peu rondaven la plaça. “No hi ha al Coserans ni a l’antic comtat de Comenge frescos com els de Saint-Lizier”, assegura Danièle Pelata, directora de l’oficina de turisme, mentre ens guia pel temple. “Moltes esglésies van perdre les seves pintures i aquestes són les més antigues que han arribat fins a nosaltres.” En observar el fresc del Crist en majestat que domina l’altar, no és estrany recordar altres pintures vistes al Pirineu català. L’investigador John Ottaway situa la creació d’aquestes figures al voltant de l’any 1070 i ha apuntat que, per la seva naturalesa bizantina, el seu autor podria ser el mateix mestre d’origen italià que va treballar en la col·legiata del castell d’Àger, a la Noguera.

Catedral Saint Lizier.jpg

La catedral de Saint-Lizier data del segle XI, però la població ja era seu episcopal al segle V. © ÒM

St Lizier.jpg

Saint-Lizier fotografiat des de l’aire. El gran palau dels bisbes (una part s’ha convertit en hotel) domina el nucli medieval des del punt més elevat de la vila. © Òscar Marín

Després de la visita imprescindible a la capital històrica del Coserans, ens acostem fins a Saint-Girons, la capital moderna. Un passeig pel centre ens descobreix l’austera església de Saint-Valier i, si ens desplacem cap als afores, a Eycheil trobem una interessant ermita dedicada a Sant Joan Baptista. Però l’església més imponent del Coserans s’aixeca a vint minuts al sud, al poble de Vic d’Oust. És un plaer accedir a la preciosa Notre-Dame-de-Vic i observar la seva nau inusualment profunda i el sostre cassetonat del segle XVI, decorat amb petits motius, tots diferents, pintats amb bells colors. Al poble veí de Seix, la capella de Saint-Sernin, molt més discreta, també roman ancorada en l’edat mitjana. Per la tarda, transitant per les valls que s’obren a l’oest de Saint-Girons trobem altres petits temples que tenen el seu origen en el període del romànic i que mantenen el seu interès, encara que hagin sofert modificacions posteriors: Moulis, Luzenac (a la imatge inferior), Antras, Balacet… En cada poble, una església. En cada església, mil històries. Com m’explica la historiadora Pauline Chaboussou: “Les esglésies ens recorden que aquestes terres han estat habitades al llarg dels temps i, encara avui, són un patrimoni viu. La gent encara hi és batejada, es casen i són enterrats aquí, com fa segles. Les esglésies romàniques formen part de les nostres arrels.”

Couserans.jpg

L’església de Notre-Dame de Luzenac, a Moulis, té l’origen al segle XII. © ÒM

Saint Lizier.jpg

Un dels carrers de Saint-Lizier. La vila forma part del Camí de Sant Jaume i el seu llegat romànic és Patrimoni de la Humanitat. © ÒM

Enoturisme a les masies del Penedès

dimarts, 18/03/2014

Les masies de l’Alt Penedès són vives. Algunes de les més conegudes pertanyen a cellers de renom –Ca l’Esbert (Segura Viudas), Can Vendrell de la Codina (Albet i Noya), Can Llopart de la Costa (Caves Llopart), el Mas Rabell de Fontenac (Torres), Can Baltà (Parés Baltà)…– i s’hi fan visites guiades. D’altres s’han transformat en allotjaments de turisme rural (com Cal Ruget o Can Bonastre) i d’altres s’han especialitzat en l’organització de casaments i celebracions, com la Masia Torreblanca, a Sant Miquel d’Olèrdola, i la Torre del Gall, a Sant Cugat Sesgarrigues. Però més enllà del seu negoci particular, en algunes d’aquestes masies tenen clar que cal dinamitzar el territori i posar en valor les vinyes del Penedès oferint activitats turístiques vinculades al món del vi per atreure visitants durant tot l’any. Fa uns dies vam visitar la Masia Torreblanca en ocasió d’una mostra d’activitats enoturístiques organitzades per Cal Blay, reconeguda empresa de càtering del Penedès, i l’empresa d’experiències culturals Tekhné.

Masia Torreblanca.JPG

La Masia Torreblanca conserva un gran portal adovellat i l'aspecte de mas renaixentista. © Òscar Marín

El matí va començar amb música clàssica. Un quartet de corda va interpretar peces de Mozart, Vivaldi i Txaikovski al jardí de la masia. Després vam caminar fins a les vinyes i, tot assaborint un esmorzar amb les muntanyes de Montserrat de fons, els músics van atacar les notes del Virolai, de Josep Rodoreda. Sempre m’ha semblat que la música es gaudeix millor a l’aire lliure, interpel·lada pels ocells, maridada amb les aromes de la natura que porta el vent. Per això m’agraden festivals com el de Música a les Vinyes de Subirats.

Masia Torreblanca 1.JPG

Un quartet de corda interpreta música a les vinyes que envolten la Masia Torreblanca. © ÒM

Després de la música, vam passar a la pintura. L’activitat “Pintar les vinyes” proposa que cada visitant aboqui la seva imaginació sobre les teles disposades a terra, davant la masia, per intentar reflectir allò que el paisatge penedesenc li ha inspirat durant la passejada per les vinyes. Seguint les tècniques de l’action painting i del dripping, no hi ha cap voluntat de retratar de manera fidel la realitat, així que no cal haver fet cap curs de dibuix, tan sols deixar-se portar.

Masia Torreblanca 2.JPG

Activitat de pintura abstracta inspirada en el paisatge de vinyes del Penedès. © ÒM

Un altre art, ja força oblidat, és el de la falconeria. Hi va haver un temps, fa milers d’anys, en què l’ensinistrament i la caça amb ocells rapinyaires era una pràctica habitual. El falconer Dany Cruz va introduir els assistents en la història d’aquest art mil·lenari, convidant-los a admirar de ben a prop espècies com el duc, l’aligot de Harris i el xoriguer, dels quals vam poder veure una exhibició de vol sobre les vinyes. Amb prudència, els participants van poder tenir un record d’aquesta experiència fent-se fotografies amb els rapinyaires. L’experiència la vam maridar amb els caves de la masia Torreblanca i una calçotada servida per Cal Blay al voltant de la piscina.

Masia Torreblanca 5.JPG

El falconer Dany Cruz amb un duc de gran mida al puny. © ÒM

Masia Torreblanca 3.0.JPG

El petit xoriguer americà caça rosegadors, insectes i altres ocells. © ÒM

Masia Torreblanca 3.JPG

Els assistents es van poder fotografiar amb un aligot de Harris. © ÒM

Masia Torreblanca 4.JPG

Exhibició de vol d'un falcó als voltants de la Masia Torreblanca. © ÒM

L’art de la gastronomia es va fondre amb el de la música durant el dinar. Els comensals de l’àpat preparat per Cal Blay vam poder gaudir de les veus dels cantants del cor del Gran Teatre del Liceu, que van interpretar àries d’òpera dedicades a les passions del món del vi: els brindis de la Cavalleria Rusticana, el brindis de La Traviatta i altres peces d’opereta. Per acompanyar les postres, una performance de Markus, Art Extrem, que va pintar amb grans pinzellades fosforescents un retrat de l’artista Salvador Dalí. Un exemple de què a les vinyes s’hi poden fer molt més que bons vins. També s’hi pot gaudir de la música, de la pintura i de tantes activitats com la imaginació proposi. Els viatgers estan oberts a la sorpresa. Ara toca sorprendre’ls!

Masia Torreblanca calçots.JPG

Menú de calçotada amb caves Masia Torreblanca. © ÒM

Masia Torreblanca ópera.JPG

Cantants del cor del Liceu acompanyant l'àpat a les vinyes. © ÒM

En el següent vídeo podeu veure un resum de la jornada d’enoturisme a la Masia Torreblanca.


Un passeig pel ‘barri del sorral’

dimecres, 5/03/2014

Ja fa més de dos segles que els documents històrics no es refereixen a la Barceloneta com “el barrio de barracas de la playa”, però encara s’hi conserven vestigis d’aquella època fosca, poc visitada pels historiadors, de mitjan segle XVIII. M’hi he endinsat arran de la lectura d’El barri del sorral, novel·la escrita per la historiadora, editora i amiga Begoña García Carteron. Quan vaig acabar el llibre, vaig trucar-la per comentar alguns passatges de la novel·la. Em venia molt de gust bussejar pels racons amagats d’aquell barri que li havia inspirat aquesta història tan plena d’emocions i vam quedar un matí per descobrir-los. La història comença abans de l’existència del barri, just acabades les obres del moll, i segueix els personatges al llarg de cinc anys, durant els quals s’engeguen les obres d’urbanització de la Barceloneta i es finalitza la primera fase de construcció del barri.

Barceloneta.jpg

Les cases originals de la Barceloneta només tenien un pis, però aviat es van ampliar. © ÒM

El punt de trobada és l’estació de metro de Barceloneta. Ben a la vora, al pla de Palau, hi havia el portal de Mar, la porta d’entrada i sortida de la ciutat emmurallada. Passada la guerra de Successió, als afores d’aquesta muralla, a tocar de la Ciutadella, s’hi obria un gran sorral on es van instal·lar molts dels habitants expulsats del Born en barraques precàries i insalubres: pescadors, contrabandistes, gent humil. D’aquell ampli sorral sotmès als embats de les onades en tenim avui un breu record en les platges de la Barceloneta, que també pateixen sovint els efectes dels temporals marítims.

Barceloneta 2.JPG

Els temporals afecten sovint la platja de la Barceloneta, provocant pèrdues de sorra. © ÒM

Un dels carrers més llargs del barri, el de Ginebra, dóna nom a un dels personatges principals de l’obra, una dona sàvia que practicava una medicina que avui en diríem “alternativa”. Aquest carrer es creua amb d’altres que recorden personatges il·lustres, també protagonistes de la novel·la: el carrer del marquès de la Mina i el carrer de Juan Martín Cermeño. El primer fou un esperit lliure, un home il·lustrat que, sense esperar el vistiplau de Madrid, l’any 1753 va tirar endavant la urbanització d’aquell sorral de barraques insalubres per convertir-lo en la Barceloneta. El segon va ser l’enginyer militar que es va encarregar del projecte definitiu d’aquell nou barri (simultàniament va treballar en la remodelació del castell de Montjuïc).

Barceloneta 3.JPG

El rètol d'un bar recorda els pescadors de la Barceloneta. © ÒM

Barceloneta 6.JPG

Façana al carrer del Baluard. Les finestres del primer pis presenten les volutes típiques de les obres projectades per Juan Martín Cermeño. © ÒM

La Barceloneta ha canviat molt d’aleshores ençà, però encara es conserven vestigis d’aquelles primeres cases que no tenien més de dos pisos d’alçària. Gràcies a la insistència dels veïns, l’antiga casa del Porró, també coneguda com a Casa de la Barceloneta 1761, s’ha mantingut com a exemple d’aquells habitatges del segle XVIII. L’Ajuntament va comprar l’edifici quan ja estava a punt de ser enderrocat, el va restaurar i avui acull exposicions sobre la història del barri. Entre d’altres objectes, s’hi conserva una reproducció de la primera pedra del barri, que va posar el propi marquès de la Mina al febrer del 1753. Són moments que les protagonistes de la novel·la, un grup de dones del sorral, viuen en primera persona en la segona meitat de la novel·la. La primera fase del barri es va completar en tan sols trenta mesos, amb l’església de Sant Miquel inclosa, i la novel·la reflecteix les Festes Plausibles amb les quals es va celebrar la consagració del temple i la inauguració del barri, seguint fidelment el programa oficial de l’època.

Barceloneta 8.JPG

La Casa de la Barceloneta 1761 és avui un centre cultural que difon la identitat del barri. © ÒM

Barceloneta 9.JPG

Una reproducció de la primera pedra de la Barceloneta a la CB 1761. © ÒM

L’església de Sant Miquel del Port té un gran protagonisme en la part final de la novel·la. No us n’explicaré gaire cosa, només us diré que molt habitants del barri es van acollir a la protecció de Sant Miquel, i també les dones d’aquesta novel·la. Dins l’església té lloc un episodi determinant del llibre. Avui, quan hi entrem, no veiem la mateixa església, que en origen tenia una sola nau central, però sí que ens transmet la sensació de recolliment que hi van anar a trobar molts habitants del “sorral”.

Sant Miquel Barceloneta.jpg

L'església de Sant Miquel del Port, projectada per Cermeño i promoguda pel marquès de la Mina. © ÒM

Un detall amagat d’aquella Barceloneta portuària es troba al carrer del Baluard, davant la gran plaça que ja existia al segle XVIII. Aquí hi trobem el Negre de la Riba, un vell mascaró de proa que es conserva penjat d’un mur, just a la portalada posterior de l’església de Sant Miquel. Durant molt de temps va adornar l’entrada d’un magatzem del Moll de la Riba de la Barceloneta, i també durant molts anys es pensava que la figura representava un africà, d’aquí el seu nom. Avui es creu que representa un indi americà.

Barceloneta 7.JPG

El mascaró del Negre de la Riba, a prop del mercat de la Barceloneta. © ÒM

Fa molt que la Barceloneta es coneix amb el sobrenom de l’Òstia i, tot i que no se sap ben bé perquè, una de les teories diu que va ser a causa d’alguns mariners italians arribats del gran port de Roma, l’Òstia, que es van instal·lar al barri… I precisament a la plaça de Sant Miquel hi trobem un restaurant familiar que recorda amb el seu nom les antigues tavernes plenes de mariners italians. La cuina marinera juga un paper destacat a El barri del sorral, i al restaurant L’Òstia s’hi poden tastar bones receptes de mar. Ens hi asseiem amb la Begoña Garcia Carteron mentre acabem de comentar les escenes més trepidants i emocionants de la seva novel·la, un viatge per un dels moments històrics més desconeguts de Barcelona.

Begoña Garcia Carteron.JPG

Begoña García Carteron amb 'El barri del sorral' i la revista DESCOBRIR, en la qual col·labora. © ÒM

 


La casa Lleó Morera obre les portes

dijous, 16/01/2014

Dels edificis emblemàtics de Barcelona, les cases modernistes de l’anomenada Mansana (o Illa) de la Discòrdia són segurament els més populars. Quantes vegades, en sortir de l’estació de tren de Passeig de Gràcia, hem repassat les seves façanes imponents i fascinants: primer la casa Gaudí, al costat la casa Amatller, tot seguit la casa Bonet i la casa Mulleras i, a la cantonada, la casa Lleó Morera. És sabut que els edificis que avui ens enlluernen, en el seu moment van despertar crítiques pels seus dissenys novedosos i la premsa satírica els comparava amb pastissos i castells de conte. La seva esplendor i el fet que totes fossin obres d’arquitectes diferents (Gaudí, Puig i Cadafalch, Sagnier, Domènech i Montaner) va afavorir que aquestes cases entressin en “discòrdia” per la seva bellesa. Un segle més tard són admirades per turistes d’arreu.

Interior Casa Lleó Morera.jpg

Portes bellament decorades entre les sales de la casa Lleó Morera. © Òscar Marín

L’última en descobrir les seves sales al gran públic és la casa Lleó Morera (1902-1906), considerada una de les obres modernistes més completes per l’aportació que hi van fer els millors artesans de l’època: Domènech i Montaner hi va reunir els artesans de més prestigi per decorar els seus interiors. Quan hi entres per primera vegada, no pots deixar de sorprendre’t. Ja des del vestíbul i l’escala, decorada amb mosaics florals de Lluís Brú i Salelles, la vista es delecta amb la bellesa dels espais. Els relleus escultòrics del rebedor del pis principal són obra de l’escultor modernista Eusebi Arnau; els mosaics del menjador foren dissenyats pel ceramista Antoni Serra i Fiter; els vitralls són d’Antoni Rigalt, que va treballar al Palau de la Música (fixeu-vos en el gran vitrall que representa l’arbre de la vida); els mosaics del terra són de l’italià Mario Maragliano…

Mosaics Casa Lleó Morera.jpg

Els elegants mosaics del menjador representen escenes bucòliques al camp. © ÒM

Vitralls Casa Lleó Morera.jpg

El vitrall monumental de la tribuna és una de les principals obres d’Antoni Rigalt. © ÒM

Escultures passadís Casa Lleó Morera.jpg

El passadís principal està decorat amb un magnífic conjunt escultòric. © ÒM

És una llàstima que les habitacions estiguin buides de mobles; el mobiliari original, dissenyat pel decorador Gaspar Homar seguint l’encàrrec de la senyora Francesca Morera, es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Però la visita permet entendre com era la vida en una casa burgesa de l’Eixample, en un temps, tot s’ha de dir, en què molts catalans passaven penúries. L’any 2006, el grup Núñez i Navarro va adquirir la casa i en va iniciar el projecte de rehabilitació i recuperació arquitectònica. Acabada la restauració, aquest mes de gener s’han posat en marxa les visites al pis principal, d’uns 50 minuts de durada. Atenció, com que no hi ha taquilla, s’ha de fer la reserva per Internet al web de la Casa Lleó Morera.

Vitrall fulles de morera.jpg

Les fulles de morera són un dels elements que es repeteixen en la decoració. © ÒM

Casa Lleó Morera.jpg

La façana s’obre al xamfrà del Passeig de Gràcia amb Consell de Cent. ©

Perles gastronòmiques de l’estany de Salses

dimecres, 18/12/2013

“Ostres!”, vaig exclamar. Havia tastat les de Sant Carles de la Ràpita, però no sabia que al nord del Rosselló, al gran estany que dóna nom a l’imponent castell de Salses, s’hi cullen unes de les ostres més delicioses d’aquesta banda de la Mediterrània. I a la riba oriental de l’estany, a la zona del Grau de Leucata, la llei hi permet fer degustació de les ostres criades, una proposta que té molt d’èxit entre els visitants francesos, belgues i catalans. A la cabana de Chez Cul d’Oursin (can Cul d’Eriçó de Mar), la família Guinot obre tots els dies de l’any i serveix ostres i musclos a qualsevol hora. Tenen carta en català i hi ha un parell d’empleats que el parlen.

Chez Cul d'Oursin.JPG

Les cabanes dels criadors d’ostres es disposen a la riba d’un canal que connecta l’estany i la mar. © ÒM

Ostres Leucata.JPG

Les ostres es poden comprar ben fresques o tastar-les a taula amb un vi de Banyuls. © ÒM

A més d’assaborir el marisc en un ambient distès, podem veure com preparen les ostres abans de “plantar-les” al mar. Enganxen les cries per parelles en unes cordes d’uns dos metres de llarg. Així restaran, sota l’aigua, durant un any i mig fins que assoleixin una mida superior als sis centímetres. L’estany de Salses és un indret excel·lent per a la maduració de l’ostra: l’aigua dolça que arriba des del Pirineu, filtrant-se per sota terra, i l’aigua salada que hi aporta la Mediterrània conformen un caldo de cultiu ideal; i al voltant de l’estany no hi ha fàbriques ni contaminació. Asseguts a taula, fem un tast d’ostres i musclos acompanyats per un vi blanc de Banyuls.

Chez Cul d'Oursin 2.JPG

Els Guinot preparant les cries d’ostra abans de portar-les als vivers de l’estany. © ÒM

Musclos Leucata.JPG

Els musclos que es crien en aquesta zona també són deliciosos. © ÒM

Després d’aquest aperitiu mariner, ens acostem a un dels millors restaurants de la zona [avui tancat]: el Klim&Co, situat en un paratge sorprenent, al camí del far de Leucata, en un edifici ben original des del qual es dominen les Corberes, la plana del Rosselló i bona part del golf de Lleó. [Al 2020, en aquest indret hi trobareu el restaurant Le Grand Cap].

Klim&Co 1.JPG

L’edifici que allotjava el Klim&Co rep el nom de Le Grand Cap, en referència al cap de Leucata. © ÒM

Klim&Co.JPG

Les taules del Klim&Co es disposaven davant de finestrals amb vistes al mar. © ÒM

Al menjador amb amplis finestrals, on l’horitzó mediterrani és el gran protagonista, vam gaudir d’un entrant de crema Esaú servida freda amb ous de truita en caputxino; un ou escaldat semi-fred a la manera Dubarry surant dins una crema de tòfona, i espatlla de cabrit amb crosta, puré de llegums del moment i salsa pebrada. Els primers plats, servits amb un Château La Voulte-Gasparets, del massís de les Corberes, i els segons amb un vi Le Pilou, de la denominació Costes Catalanes. Per postres, una combinació de poma, litxi refrescant a la llimona i coulis de xocolata blanca.

Resto Klim&Co.jpg

Els plats elaborats pel xef Alexandre Klimenko, molt ben valorats per la guia Gault & Millau. © ÒM

Per fer la digestió, la millor opció és acostar-se al castell de Salses, a l’altre costat de l’estany, i fer la visita guiada en català per la història d’aquest territori de frontera. Ara fa tretze anys que vaig visitar per primer cop aquesta fortalesa, però no deixa de sorprendre’m. Aquest castell està considerat una obra mestra de l’arquitectura militar, entre altres coses pel seu soterrament estratègic (no el veureu fins que us hi trobeu ben a prop), per la gran quantitat de passadissos laberíntics que el foraden i pel seu sistema hidràulic, avançadíssim per a l’època. Entre les històries que us explicaran hi ha una revelació sorprenent: sota les vinyes dels voltants van apareixent encara restes dels soldats; en la derrota del 19 de juliol del 1639 van morir, entre catalans i francesos, trenta mil homes!

Castell de Salses 1.JPG

La fortalesa de Salses va marcar durant segles els límits entre terres catalanes i franceses. © ÒM

Castell de Salses.JPG

Al voltant del pati d’armes s’hi disposaven les dependències dels soldats. © ÒM

Morella i l’autenticitat

dimecres, 4/12/2013

Hi ha dues poblacions d’origen medieval que m’han causat una impressió profunda en entrar-hi per primera vegada: Carcassona i Morella. En ambdues ciutats hi vaig arribar de nit, ambdues tenen muralles imponents i uns grans portals d’accés. Però Morella té una virtut afegida: l’autenticitat. Quan es penetra en la seva columna vertebral, s’observa que els carrers no s’han rendit als turistes, que als bars i restaurants hi ha veïns del poble fent-la petar, que les cases nobles i els porxos de pedra del carrer de Blasco d’Alagón no són fruit d’una recreació del segle XIX, sinó una bona mostra de l’arquitectura dels segles XVI i XVII. Per això i per molts altres motius, ens podem preguntar per què la Cité de Carcassonne és Patrimoni de la Humanitat i Morella encara no ho és. La població ha posat en marxa una recollida de signatures per sol·licitar la declaració de la Unesco.

Plaça de Braus de Morella.JPG

El portal de Sant Miquel i la plaça de bous des del castell de Morella. © Òscar Marín

Autèntic és el castell, situat estratègicament sobre un penyal a 1072 metres d’alçària. A Morella no hi ha vingut cap Viollet-le-Duc que en transformés l’aparença. S’ha restaurat i conservat amb cura allò que s’ha pogut perquè el conjunt no acabés en ruïnes, el més recent un fragment de muralla que va caure fa uns mesos després d’una forta tempesta. La situació privilegiada de la fortalesa, al vèrtex dels regnes de Catalunya, d’Aragó i de València, l’ha convertit en un enclavament desitjat que ha viscut nombrosos enfrontaments. Ibers, romans, àrabs i cristians han transformat i destruït diverses vegades tant el castell com els seus palaus i muralles. Alhora que visitem el castell, és interessant descobrir el bell convent gòtic de Sant Francesc, que fa d’accés al castell. Aquest antic convent havia d’esdevenir Parador de Turisme, però es manté buit per manca de pressupost.

Castell de Morella.JPG

El castell imponent, sobre el seu penyal, vist des del convent de Sant Francesc. © ÒM

Fotos antigues de Morella.JPG

L’historiador morellà Carlos Sangüesa ens mostra fotografies antigues del castell. © ÒM

Castell Morella.JPG

Una exposició presenta els principals personatges vinculats a la història de la fortalesa. © ÒM

Sortint de la fortalesa, vam fer una passejada pels carrerons de la població i ens van aturar en un altre monument emblemàtic, l’església de Santa Maria, un temple gòtic que presenta a la mateixa façana dues portalades de gran interès i que a l’interior acull dos elements sorprenents: l’escala de cargol del cor, amb escenes policromades de la vida de Crist, i l’orgue monumental del 1719 (un dels més grans i més ben conservats del País Valencià), el qual, cada estiu, és el protagonista del Festival Internacional de Música d’Orgue de Morella. També hi veureu un recarregat altar xorigueresc i vidrieres originals del segle XIV.

Església de Morella.JPG

L’església arxiprestal de Santa Maria fou construïda entre els segles XIII i XVI. © ÒM

Interior Església Morella.JPG

Visitants a l’interior de l’església, davant del cor i de l’escala de cargol policromada. © ÒM

Escala església Santa Maria.JPG

El naixement de Jesús, una de les escenes representades a l’escala del cor. © ÒM

La Raquel Ferrer, cuinera del restaurant El Mesón del Pastor i presidenta de l’Associació d’Empresaris Turístics de Morella, ens va oferir un excepcional menú degustació amb ingredients de temporada, com els bolets i la trufa. De primer, un carpaccio de ceps amb ametlla i oli verge d’oliveres mil·lenàries. Tot seguit, un “desayuno morellano”, una torrada amb mantega, tòfona laminada i oli. Al massís del Port, la tòfona es comença a collir al desembre i al febrer li dediquen unes jornades, ara és el moment de tastar-la ben fresca. A continuació, vam assaborir la típica croqueta morellana, la croqueta de perdiu i la gírgola de panical. Ens vam delectar amb uns fideus fregits amb camagrocs i foie i, just després, amb un caputxino de fredolic, carabassa i cremós d’ou. Per acabar, carn d’ibèric amb salsa de Porto, xips de iuca, patates violeta i ceba caramel·litzada, acompanyat amb un Clos d’Esgarracordes, un vi negre de la IGP Castelló. I per postres, un original caramel de xocolata acompanyat d’un gelat de farigola. Tots els plats eren deliciosos, així que us recomano sincerament que us hi acosteu a dinar o a sopar. Altres molt bones opcions per fer un àpat són els restaurants Vinatea, Casa Roque i La Fonda.

Mesón del Pastor 6.jpg

Una mostra de les delícies cuinades al restaurant El Mesón del Pastor. © ÒM

Per la tarda ens vam acostar a la formatgeria El Pastor de Morella, d’on surten alguns dels millors formatges dels Països Catalans, fets amb llet crua d’ovella. La Lola Mur ens hi explica que els seus formatges viatgen arreu del món: es venen a Londres i a Nova York. Quina sort que tenim de tenir-los tan a prop! Un altre producte ben típic d’aquestes terres és la manta morellana. Aquestes mantes no viatgen pel món, com els formatges, però són una tradició molt arrelada al País Valencià que ha sobreviscut als temps del Made in China. En Julià Garcia ens mostra com teixeix les últimes mantes morellanes a la manera tradicional. El taller familiar el van fundar l’any 1846, i encara s’hi fan les mantes de manera artesanal com fa gairebé 170 anys.

Formatges Morella.JPG

La formatgera Lola Mur amb els formatges del Pastor de Morella. © ÒM

Manta morellana.JPG

Julià Garcia a la botiga taller de mantes morellanes fundat al segle XIX. © ÒM

Per acabar la jornada, vam acostar-nos a un mirador situat als afores de la vila. Quan les muralles i el castell de la ciutat s’il·luminen (a causa de les retallades, passa en comptades ocasions), val la pena fotografiar el perfil de Morella de nit. És una de les imatges que perduraran a la retina molt després d’abandonar la ciutat.

Vista Morella.JPG

Morella al capvespre, amb el castell i les muralles ben il·luminats. © ÒM

Pels camins de la batalla de l’Ebre

dimecres, 20/11/2013

El senyor Bartolomé Uceda, nascut a Fernán-Núñez, sempre en parlava: al seu germà i al seu cunyat els van enviar a lluitar a l’Ebre (el marit de la seva germana no va tornar mai a casa). Al senyor José Mazán, natural de Còrdova, que recolzava els republicans, el van obligar a combatre en el bàndol franquista. I així tants i tants drames personals i familiars que tots hem sentit explicar. En fa més de 75 anys, de la batalla de l’Ebre. Molts dels que la van viure ja han mort, però la memòria d’aquells 115 dies tristos es manté viva a Corbera d’Ebre. ‘115 dies’ és el nom del centre d’interpretació que Corbera dedica a aquella batalla, una de les més cruentes de la cruel guerra civil, i ofereix una visió completa del conflicte amb objectes de l’època i projeccions audiovisuals. L’últim diumenge de cada mes, tots els centres d’interpretació dels espais de la batalla de l’Ebre organitzen jornades de portes obertes; un bon moment per arribar-s’hi.

115 dies Corbera d'Ebre.JPG

Armes i uniformes són avui peces de museu al Centre d’Interpretació 115 Dies. © Òscar Marín

Les ruïnes del poble vell de Corbera, un esquelet abandonat de la vila que va ser, s’han mantingut com a testimoni de la cruesa dels combats i els bombardejos. Ja no queda res de les tertúlies dels veïns, dels xiscles dels infants, de les anades i vingudes al mercat i al safareig. Les cases són runa i els fills, néts i besnéts d’aquells que hi habitaven, ara viuen a la part baixa del vessant. Pels carrers desdibuixats, hi trobareu lletres disperses: és l’Abecedari de la Llibertat, cada lletra realitzada per un artista diferent i vinculada al text d’un escriptor o poeta. I entre pedres silencioses i lletres mudes, al fons del conjunt, l’únic edifici que s’ha mantingut dempeus gairebé sencer és l’església barroca de Sant Pere, construïda damunt d’una antiga fortalesa de l’orde del Temple.

Corbera d'Ebre.JPG

L’església de Sant Pere domina les ruïnes. © ÒM

Corbera d'Ebre 3.0.JPG

El Poble Vell fou declarat Lloc d’Interès Històric i Bé d’Interès Cultural per la Generalitat. © ÒM

Les teulades de l’església ja no hi són, tampoc els retaules ni la decoració que en vestia els murs interiors, però la carcassa de l’edifici serveix avui de sala de concerts i de centre expositiu, gestionat pels veïns de l’Associació del Poble Vell, i acull activitats culturals com la Biennal d’Art. Quan hi entreu, demaneu veure l’àlbum de fotografies antigues del poble. Se us posarà la pell de gallina quan contempleu les imatges bucòliques d’aquell nucli de tradició agrícola, destruït ara fa 75 anys, i els somriures de la seva gent abans del desastre. I si pugeu al campanar, especialment al capvespre, tindreu una bona vista de les ruïnes. L’objectiu de l’Associació del Poble Vell és que aquest conjunt històric sigui un Monument a la Pau i que estigui connectat amb llocs similars del món, indrets que ens recorden allò de què és capaç l’ésser humà, per ajudar-nos a no repetir, a no tolerar, els mateixos errors.

Corbera d'Ebre 4.JPG

Exposició temporal a l’interior de l’església de Sant Pere. © ÒM

Corbera.jpg

Un fotògraf entre les ruïnes de Corbera d’Ebre. © ÒM