Arxiu de la categoria ‘Plaers gastronòmics’

Trossos del Priorat: sons, vins, paisatges

dilluns, 29/08/2016
Trossos del Priorat 2.jpg

90 minuts, un dels vins del celler Trossos del Priorat, a Gratallops. © Òscar Marín

El frec dels pàmpols tocats pel vent, les campanes de Gratallops que marquen les hores, el xisclet d’una oreneta que s’acomiada de l’estiu, el so d’una ampolla de vi que es destapa… És la banda sonora de la tarda a la terrassa de la nostra suite, a l’hotel Trossos del Priorat. Hem vingut amb ganes de retrobar-nos amb els sons, els vins i els paisatges d’aquesta comarca extraordinària on els ritmes encara els marca la natura. Hem tornat per connectar amb la vida rural, però sense renunciar a les comoditats que ens ofereix un bon allotjament amb encant.

Terrassa Trossos del Priorat.jpg

Tastant un bon vi del Priorat a la terrassa de la suite de l’hotel Trossos del Priorat. © ÒM

Trossos del Priorat és, sobretot, un celler promogut per la família Vives, uns entusiastes dels vins de terroir que es van enamorar del Priorat i van decidir fer-hi vins amb un gran respecte per l’entorn i, alhora, acollir-hi viatgers perquè s’enamoressin també d’aquesta terra. El respecte comença pel mateix edifici on ens trobem, que s’integra en el paisatge i amaga la major part de la construcció sota terra, amb vinyes plantades damunt mateix. Els paisatges prioratins són els protagonistes dins d’aquesta obra de l’arquitecte Lluís Escarmís. Els grans finestrals, tant a les habitacions com en els espais comuns, emmarquen les vinyes, i l’impacte visual des de l’exterior és mínim; fins i tot, costa de veure quan s’arriba per la carretera. El respecte també es fa evident en la voluntat de minimitzar el consum de recursos, ja que enterrant les naus d’elaboració i criança se’n facilita l’aïllament tèrmic. També hi ha hagut respecte pel territori en el cultiu de les vinyes, que es fa de manera ecològica, i en l’ús de varietats autòctones de raïm, com la carinyena i la garnatxa, en l’elaboració dels vins.

Trossos del Priorat exterior.jpg

L’hotel Trossos del Priorat, envoltat de vinyes. Al fons, el poble de Gratallops. © ÒM

Trossos del Priorat 1.jpg

Totes les habitacions són similars, però la suite té una terrassa més gran i una sala. © ÒM

Deia Hemingway que “El vi és la cosa més civilitzada del món” i Benjamin Franklin va dir que “El vi fa la vida més fàcil i suportable, amb menys tensions i més tolerància”. Són algunes de les frases cèlebres vinculades amb el món del vi que trobem escrites als murs de les habitacions i en les sales de l’hotel Trossos del Priorat. La decoració interior és minimalista, de colors clars i llums tènues, dirigida cap a la contemplació del paisatge. Totes les habitacions disposen de terrassa amb una vista privilegiada sobre les vinyes i la posta de sol. És un bon lloc on assaborir una copa d’algun dels vins de la casa, que es troben a disposició dels clients, mentre el sol es pon rere les muntanyes. També és un bon lloc des d’on observar els estels i la pinzellada sorprenent de la Via Làctia, gràcies a l’escassa contaminació lumínica. Dins l’habitació, hi tenim de tot: un llit de grans dimensions i matalàs ben esponjós, dues cadires ergonòmiques per descansar, un bany amb dutxa i diversos sabons de cortesia, aigües gratuïtes, Wi-Fi també gratuït… Les fotografies dels paisatges de vinyes i de la gent del camp aporten un toc de color.

Trossos del Priorat 3.jpg

La terrassa exterior de l’hotel ofereix una bona vista sobre les vinyes de la DOQ Priorat. © ÒM

Trossos del Priorat 4.jpg

També es pot gaudir de la posta de sol des de la sala de lectura amb grans finestrals. © ÒM

Trossos del Priorat esmorzar.jpg

El bufet d’esmorzar: formatges, embotits, melmelades, ous, cereals… © ÒM

De bon matí, podem gaudir d’un esmorzar bufet amb bons productes del territori: formatges, embotits, oli d’oliva verge extra i originals melmelades, com la de peres al vi o la de taronja i xocolata. Podeu assaborir l’esmozar a la sala o endur-vos-el a l’habitació en una safata. I després d’esmorzar, tant els dissabtes com els diumenges, a les 12 h, podeu fer la visita guiada al celler (10 euros), que acaba amb un tast de vins. Els vins més ben valorats d’aquest celler a les guies Parker i Peñín són Lo Món, un criança net i elegant amb tocs de fruita madura i espècies negres; Pam de Nas, amb una aroma intensa de compota de fruita negra i espècies, i Lo Petit de la Casa, amb notes afruitades i un regust d’herbes del bosc. M’agrada el seu vi 90 minuts, que té una entrada en boca fresca, un gust intens amb notes afruitades i una aroma de fruita madura i espècies. Fem un últim brindis abans de marxar, amb la seguretat que tornarem aviat al Priorat.

Trossos del Priorat Lo Món.jpg

Un tast de Lo Món 2012 amb vistes a Gratallops. © ÒM

Racons de l’Eivissa més autèntica

dimarts, 5/07/2016

Sant Carles Eivissa.jpg

Al nord d’Eivissa [a la foto, Sant Carles] trobem racons que semblen aturats en el temps. © Òscar Marín

Després de descobrir Dalt Vila i la platja d’en Bossa en les nostres primeres 24 hores a Eivissa, ens proposem recórrer els paisatges rurals de l’illa i alguns dels seus racons més autèntics. El nostre dia comença amb un bon bufet d’esmorzar a l’hotel Sol Beach House de Santa Eulària des Riu, on hem dormit. Un hotel totalment renovat, amb un disseny d’aire mariner i tons clars, i amb una bona vista del mar i la costa de Santa Eulària.

Hotel Sol House Santa Eulària piscina.jpg

La piscina de l’hotel Sol Beach House de Santa Eulària. © ÒM

Hotel Sol House Santa Eulària ioga.jpg

Ioga davant del mar als jardins de l’hotel Sol Beach House. © ÒM

Santa Eulària des Riu està coronada pel Puig de Missa, el primer nucli habitat d’aquesta zona, des d’on es contempla una bona vista de la ciutat i dels boscos i hortes que esquitxen el nucli urbà fins a la mar. Aquí hi trobem dos elements importants. Per una banda l’església parroquial de Santa Eulària, construïda com a església-fortalesa dalt de tot del puig. L’edifici és una obra mestra de l’arquitectura eivissenca del segle XVI, erigit sobre una capella destruïda pels turcs l’any XIV. Aquí és on es refugiaven els veïns del poble quan s’acostaven pirates. El temple és de planta quadrada amb un atri de tres naus, però el que més crida l’atenció són els porxos del segle XVIII. Al Puig de Missa també hi trobem el Museu Etnogràfic, ubicat a l’antiga finca de Can Ros. Presenta una col·lecció molt interessant d’armes, objectes d’artesania, vestits tradicionals i joies que permeten fer-se una idea de com era l’Eivissa rural en segles passats. Tot aquest nucli antic està conformat per un grup de cases blanques de forma cúbica que conforma un magnífic conjunt d’arquitectura popular eivissenca. En canvi, la Vila Nova ha crescut a la planúria que baixa fins al mar oblidant qualsevol inspiració en l’arquitectura tradicional.

Puig de Missa.jpg

Arquitectura tradicional al Puig de Missa de Santa Eulària des Riu. © ÒM

Museu Etnogràfic Puig de Missa.jpg

El Museu Etnogràfic d’Eivissa es troba a Can Ros, una antiga casa pagesa. © ÒM

Després de la visita a Santa Eulària, ens dirigim a la granja ecològica de Can Muson, on ens espera la Maria Marí per mostrar-nos la seva finca i ensenyar-nos a elaborar el flaó, el pastís més típic d’Eivissa, cuinat amb farina, sucre, llimona, anís, ou, formatge i un toc de menta. La Maria es dedicava a la moda “adlib” als anys setanta i més tard va engegar diversos negocis, però un dia la van convidar a un curs d’agricultura ecològica i va pensar “voler és poder”. Va establir-se en una finca de la família i va cultivar diversos horts. Avui rep visitants d’arreu del món als quals explica els cultius i les tradicions de l’illa, i també acull grups d’escolars que volen tenir contacte amb el món rural. Des de fa tres anys organitza, fins i tot, una escola d’estiu.

Can Musson Eivissa.jpg

Illencs i turistes s’acosten a Can Muson per comprar productes ecològics de l’horta. © ÒM

Can Musson.jpg

Aprenent a cuinar el típic flaó amb Maria Marí a Can Muson. © ÒM

Can Musson 2.jpg

Les cabres de la finca de Can Muson agraeixen la visita dels xiquets. © ÒM

A l’hora de dinar, ens dirigim a un indret amb molt d’encant, l’Oleoteca Ses Escoles, un molí d’oli on s’elabora des de l’any 2008 el Verge Extra Can Miquel Guasch. Els seus propietaris no es conformaven amb produir un dels millors olis d’Eivissa i l’any 2014 van ampliar el projecte amb la creació de la primera oleoteca de l’illa d’Eivissa, un espai on divulgar la cultura eivissenca de l’olivera i difondre les característiques de l’oli d’oliva verge extra, l’únic que no pateix cap procés químic. L’oleoteca es troba a l’edifici de les antigues escoles de Sant Llorenç, per això rep el nom de Ses Escoles. A l’ombra del seu pati cobert amb elements vegetals hi podem assaborir plats típics eivissencs amb un toc modern: coca de trempó amb peix, ous pagesos ecològics amb patates fregides, costelles de corder, escalivada amb formatge de cabra i olivada… Tot regat amb un oli d’oliva excel·lent. Per acabar, com no podia ser d’una altra manera, hem de tastar el típic flaó. Abans de sortir, hi podem adquirir alguns productes artesans de l’illa a la petita botiga.

Oleoteca Ses Escoles.jpg

El menjador de l’Oleoteca Ses Escoles, a la carretera que du a Portinatx. © ÒM

Ses Escoles.jpg

Ous pagesos ecològics i patates fregides, un plat simple però deliciós. © ÒM

Flaó Eivissa.jpg

Per postres, assaborim el dolç flaó tan típic d’Eivissa. © ÒM

Després de dinar, seguim la nostra ruta cap al nord de l’illa. Fem una petita parada al poble d’es Canar, a cinc quilòmetres de Santa Eulària. Es tracta d’un agradable nucli costaner envoltat de pinedes i amb una llarga platja d’uns 360 metres, amb tota mena de serveis turístics molt orientats a les famílies. Es troba al fons d’una entrada de la costa i queda ben protegit per un cap.

Es Canar.jpg

El ferri arriba a Es Canar procedent d’altres poblacions d’Eivissa. © ÒM

No gaire lluny, de camí a Sant Carles de Peralta, passem pel costat de Ses Dàlies, on s’organitza un mercat tradicional hippie tots els dissabtes. És una experiència pintoresca, però els preus no són aptes per a totes les butxaques. No ens aturem i continuem fins a Sant Carles, un dels nuclis d’interior que van ser punt de trobada del moviment hippie als anys setanta del segle XX. És un nucli molt diferent de les urbanitzacions turístiques de la costa. Està envoltat per bells paisatges de camps llaurats de terra vermella, amb ametllers i oliveres, en un ambient marcadament rural. El poble té una de les esglésies més boniques de l’illa, la de Sant Carles, del segle XVIII, amb un ampli pòrtic d’arcs amb suports de savina. A més, a Sant Carles hi ha un bar que era molt freqüentat pels hippies que van envair l’illa fa quaranta anys: el bar Anita. En destaquen les nombroses bústies antigues on el carter deixava la correspondència de totes les cases del poble.

Església de Sant Carles Eivissa.jpg

Interior de l’església de Sant Carles de Peralta. © ÒM

Bar Anita Eivissa.jpg

El bar Anita de Sant Carles, un dels històrics de l’illa. © ÒM

Volem veure la posta de sol a la cala de Benirràs, però abans ens aturem a Santa Gertrudis de Fruitera, un petit nucli rural molt allunyat del turisme de masses, construït al voltant de la seva església parroquial, de façana sòbria i campanar de paret o d’espadanya. A Santa Gertrudis hi ha alguns restaurants i botigues de moda i records, però el poble és conegut especialment pel Bar Costa, on es fan els entrepans més famosos d’Eivissa. Seure a gaudir d’un entrepà de pernil a la seva terrassa és tota una tradició. Antigament, era un bar de poble, però als anys seixanta el va comprar Vicent Roig Pi, que aviat va establir bona relació amb els hippies que van arribar a l’illa. El pintor xilè Andrés Monreal li va oferir abonar les seves consumicions amb quadres i en Vicent ho va acceptar. Va acabar arribant al mateix tracte amb altres artistes i aviat va començar a vendre quadres a turistes. Amb els diners, va adquirir noves peces, fins que la col·lecció va arribar gairebé al centenar de quadres, alguns de grans dimensions, que s’exhibeixen a les parets de l’establiment.

Santa Gertrudis.jpg

Fem parada a Santa Gertrudis, un poble tranquil amb agradables bars i restaurants. © ÒM

Conduïm fins a la costa nord i baixem fins a la cala Benirràs, un lloc conegut per la “festa dels tambors” que s’hi organitza els diumenges al capvespre. A l’estiu no hi cap ni una agulla, però a la primavera i a la tardor ve de gust veure des d’aquí com es pon el sol, ja que la cala té una orientació perfecta per contemplar aquest espectacle natural. A més, el cap Bernat, una roca coneguda també com el “dit de Déu”, fa més fotogènic el moment de la posta i els velers que naveguen davant la cala contribueixen a donar al conjunt un aire pictòric. Quan ja hem dit adéu al sol, caminem fins al restaurant 2000, a la mateixa cala, on ens serveixen una graellada de peix fresc, simple però deliciosa. Un bon àpat per acabar un dia memorable a través de l’Eivissa més rural.

Cala Benirràs.jpg

Petits i grans esperen el moment de la posta del sol a la cala de Benirràs. © ÒM

Posta de sol a cala Benirràs.jpg

L’espectacle més esperat, el sol ens diu adéu mentre sonen els tambors. © ÒM

L’endemà al matí, ens espera una excursió amb caiac de mar pels voltants de la Cala d’Hort. Ens llevem ben d’hora i conduïm cap al sud de l’illa, allà on s’aixeca l’imponent illot des Vedrà, probablement el paisatge més magnètic d’Eivissa. Practicar el caiac en aquest litoral no s’assembla a la navegació que podem experimentar en altres punts dels Països Catalans. Aquí la transparència de l’aigua és excepcional i la protagonista dels fons és la Posidonia oceànica, que és la responsable d’aquesta paleta de turqueses que contemplem des de la superfície. Navegar sobre aquestes aigües netíssimes, amb es Vedrà i es Vedranell a tocar, ens desperta sensacions noves.

Caiac Cala d'Hort.jpg

Caiacs preparats damunt la sorra de la Cala d’Hort, davant d’es Vedrà. © ÒM

Després del caiac, encara amb la sal a la pell, dinem al restaurant El Carmen, ubicat a la mateixa Cala d’Hort. Tant l’ambient com la cuina són senzills: entrants lleugers, bons arrossos, peix i marisc fresc. Tot molt bo. I hi ha pocs restaurants amb una vista tan privilegiada. Després de dinar tornem a mullar els peus a l’aigua. És un gest instintiu, perquè els nostres peus no volen pujar al cotxe que ens durà cap a l’aeroport. I si ens quedem uns dies més?

El Carmen Cala d'Hort.jpg

Terrassa del restaurant El Carmen, just davant de la Cala d’Hort. © ÒM

Restaurant El Carmen Cala d'Hort.jpg

Paella de mar i muntanya al restaurant El Carmen. © ÒM

Es Vedrà.jpg

Ens acomiadem d’Eivissa contemplant els màgics illots d’es Verdà i es Vedranell. © ÒM

24 hores al cor d’Eivissa

dilluns, 13/06/2016

M’agrada Eivissa a la primavera, perquè em mostra la seva cara més autèntica. És una Eivissa reposada, que conserva l’essència dels seus orígens i ha preservat racons fascinants sota la màscara d’illa noctàmbula. Si la busques, la trobes. S’amaga en part a Dalt Vila, el barri antic de la capital. Però també en altres racons que descobrirem a poc a poc en la nostra escapada a la més gran de les Pitiüses. Primer de tot, després d’aterrar a l’aeroport, ens dirigim cap a la platja d’en Bossa, una de les més llargues de l’illa. Entre els diversos hotels i restaurants d’aquesta zona, al sud de la ciutat, hi destaca el restaurant Lips Reartes, un local que combina una ubicació òptima davant la sorra amb una saborosa cuina mediterrània plena de tocs creatius.

Lips Reartes 2.jpg

La terrassa lluminosa del restaurant Lips Reartes, a la platja d’en Bossa. © Òscar Marín

El xef català David Reartes hi revisa receptes tradicionals com els arrossos i els plats de peix fresc amb un toc de frescor i modernitat, on la qualitat del producte de proximitat és el més important. “No volem una estrella Michelin”, ens confessa el xef. “Jo vull que aquest sigui el meu xiringuito a la platja”. Però és molt més que una simple guingueta al costat de la sorra. No en qualsevol baret de platja es poden tastar plats tan deliciosos com el pop a la brasa amb patata a la forquilla, el pollastre pagès amb gamba i llet d’ametlla o l’arròs de peu de porc negre amb espardenyes a la llauna. Felicitats, xef!

Lips Reartes 1.jpg

Pop a la brasa amb patata a la forquilla maridat amb una cervesa artesana. © ÒM

Lips Reartes 3.jpg

Pollastre pagès amb gamba i llet d’ametlla, una de les creacions de David Reartes. © ÒM

Després de dinar, ens acostem al nucli urbà de la capital. No gaire lluny del centre, es troba la necròpolis del Puig des Molins, on a més de descobrir amb sorpresa nombroses peces de joieria, escultures i estris d’origen fenici molt ben conservats que s’exposen al museu arqueològic, es pot accedir a una de les galeries subterrànies que els fenicis van excavar per enterrar els seus difunts. Encara es conserven tres mil tombes púniques en els centenars de galeries excavades al subsòl de la capital. La seva importància va ser decisiva perquè el conjunt de la ciutat fos declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 1999.

Museu Eivissa.jpg

El bust de la deessa Tanit, una de les peces més importants del Museu de Puig des Molins. © ÒM

Museu Eivissa 2.jpg

Carpe diem, pensem mentre visitem les galeries subterrànies de la necròpolis. © ÒM

Després de la visita al jaciment i al museu, pugem a Dalt Vila per seguir descobrint aquella Eivissa mil·lenària que ens xiuxiueja velles històries a cau d’orella. Està feta per als qui agraeixen perdre’s per carrerons blancs i costeruts, plens de curiositats i aromes mediterranis. El barri de Dalt Vila ens proposa descansar a la plaça del Sol mentre gaudim d’un cafè o un refresc sota l’astre que li dóna nom; ens convida a pujar pels estrets carrers empedrats de Sant Antoni i Santa Anna, ascendir fins a la catedral robusta i austera i, des del mirador de Sant Jaume, passejar la vista sobre les teulades del barri de la Marina i les aigües del port.

Plaça del Sol.jpg

Un moment de relax a la plaça del Sol. © Òscar Marín

Carrers de Dalt Vila.jpg

Als carrers de Dalt Vila s’ha conservat l’arquitectura tradicional eivissenca. © ÒM

Escales plaça del Sol.jpg

Prenem un refresc a s’Escalinata, a prop del baluard de Sant Pere. © ÒM

Si es camina per aquests carrerons, s’ha d’entrar al centre d’interpretació Madina Yabisa, al carrer Major, que explica un dels períodes històrics menys coneguts de la ciutat: la dominació musulmana. Una altra parada gratificant per als amants de l’art i la història és el Museu Puget, al carrer de Sant Ciriac, que reuneix més d’un centenar d’olis, aquarel·les i dibuixos de dos pintors eivissencs molt interessants i poc coneguts: Narcís Puget Viñas i el seu fill. Tots dos s’inspiraven en l’Eivissa rural com a tema per a les seves obres.

Museu Puget.jpg

Val la pena entrar al Museu Puget i fer un passeig per l’Eivissa rural. © ÒM

Un cinturó de muralles cenyeix el nucli antic. El recorregut per aquest recinte emmurallat i els seus baluards ens submergeix en el passat i, de regal, ens ofereix unes vistes esplèndides, com les que s’obtenen des del Revellí i el baluard de Sant Bernat, que miren cap a Formentera i l’aeroport de l’illa. Algunes torres han estat museïtzades i en les seves entranyes s’han instal·lat petits centres d’interpretació. Al baluard de Sant Jaume hi ha un espai que mostra armament d’època renaixentista, i el visitant pot comprovar-hi quant pesava una bomba, pot provar una armadura i fins i tot sostenir una espasa voluminosa. Al baluard de Sant Pere hi ha un altre espai interactiu que explica la construcció de les muralles a través d’un relat acompanyat d’un diaporama.

Catedral Eivissa.jpg

La imponent catedral de la Mare de Déu de les Neus. © ÒM

Barri Marina.jpg

Vista del barri de la Marina i del port al capvespre des de la plaça de la Catedral. © ÒM

A l’altre costat de les muralles, entre l’església del convent de Sant Domènec i el Museu d’Art Contemporani, descobrim una vista ben fotogènica de Dalt Vila tot caminant pel baluard de Santa Llúcia. Més avall, a la cèntrica plaça de la Vila, ens esperen un bon nombre de restaurants agradables que al mes de maig ja tenen les terrasses plenes de visitants. Ens aturem a El Olivo Mío, un local acollidor amb un cert aire andalús on assaborim una bona selecció d’entrants (carpaccio de vedella amb parmesà, tàrtar de tonyina, burratina amb pesto d’alfàbrega) i un suculent turbot fresc amb tomàquet, tàperes i olives de la Toscana. Un menú lleuger i deliciós per acabar un dia magnífic a la capital eivissenca. Qui ho vulgui, encara pot allargar la jornada en algun dels clubs o discoteques de la ciutat, però nosaltres anem a dormir. Demà ens espera una gran ruta per l’Eivissa més autèntica

Olivo Mio.jpg

El Olivo Mío, una de les millors opcions per sopar a Dalt Vila. © ÒM

Olivo Mio 2.jpg

Turbot fresc amb tàperes, tomàquets i olives a El Olivo Mío. © ÒM

Dalt Vila Eivissa.jpg

Des del baluard de Santa Llúcia s’obté una de les millors vistes de Dalt Vila. © ÒM

El bufet més suculent, a Narbona

dimarts, 15/03/2016

Les Grands Buffets web.jpg

Quan em van convidar a visitar el restaurant Les Grands Buffets de Narbona, em va cridar l’atenció, gratament, que el seu web disposa de versió en català. És sorprenent que la majoria de webs d’allotjaments i restaurants del sud de França, fins i tot alguns webs oficials de turisme, no tinguin en compte la llengua catalana. Però un dels objectius de Les Grands Buffets és obrir les portes als clients catalans, més ara que el TGV uneix Barcelona amb les principals ciutats nord-catalanes i occitanes. Al públic francès ja l’han conquerit. De 12 a 14 h, el menjador s’omple d’amants de la cuina gal·la. El repte és atreure comensals a partir de les 14 h, i aquí és on el públic català, acostumat a dinar una mica més tard que els francesos, hi té molt a dir.

Les Grands Buffets tournedo web.jpg

El ‘tournedos Rossini’, inventat pel compositor italià, una de les delícies de Les Grands Buffets. © ÒM

Les Grands Buffets trenca amb el concepte típic de bufet lliure. Fa vint-i-sis anys que aquest restaurant va ser pioner a adaptar, per al gran públic i posada al dia, la gastronomia francesa de qualitat, recuperant el clàssic “service à la française”. L’establiment, amb capacitat per a cinc-cents comensals, està decorat amb obres d’art, revestit de fusta i envoltat per uns jardins dissenyats pel paisatgista André Gayaraud i l’escultor Hervé Di Rosa. A l’interior d’aquesta “bombonera” esclata la cuina més suculenta. Allà on mirem hi ha aliments que desfermen la nostra gola: ostres de Gruissan, salmó fumat, llagostins, foie gras, amanides diverses… I tot es pot acompanyar amb una àmplia carta de vins, protagonitzada pels cellers de la regió del Llenguadoc-Rosselló, més de setanta varietats servides individualment a copes, en unes condicions òptimes i al preu del distribuïdor. Si us agraden els formatges, esteu de sort, perquè aquí en trobareu trenta-cinc varietats: la gamma completa de Rocafort Papillon, el típic reblochon, el gorgonzola cremós, l’emmental, el parmesà i d’altres que no haureu sentit anomenar mai.

Les Grands Buffets formatges web.jpg

L’extraordinària selecció de formatges, una de les més grans d’Europa. © ÒM

Les Grands Buffets foie web.jpg

Patés, embotits i altres delícies s’estenen per les taules de Les Grands Buffets. © ÒM

Al centre del restaurant, convertit en eix vertebrador dels diversos salons, hi ha una gran rotisserie on es cuinen els plats al moment i al gust del comensal: hi podeu demanar el deliciós tournedos Rossini (filet de vedella amb foie gras), llagosta a l’americana, magret d’ànec, llamàntol, una àmplia varietat de truites… Deixeu-vos sorprendre pels cuiners.

Les Grands Buffets rostisseria web.jpg

A la rostisseria us cuinaran plats tradicionals de la cuina francesa. © ÒM

Els grans clàssics de la pastisseria francesa també estan representats a Les Grands Buffets, més de cent varietats de postres al voltant d’una font de xocolata. Elaborats diàriament per un mestre pastisser, s’ofereixen des de pastissos Tatin, típics macarons, milfulls, Paris-Brest, Selva Negra de fruita, creps i gelats. Si us agrada el dolç, passeu primer per aquesta secció i feu un repàs d’allò que vulgueu tastar. Més val no omplir gaire la panxa si voleu tastar totes les postres.

Les Grands Buffets postres web.jpg

Qui pot resistir-se a aquesta magnífica varietat de postres? © ÒM

El restaurant Les Grands Buffets es troba a les portes de la ciutat de Narbona i s’hi pot accedir còmodament tant amb vehicle particular com amb el TGV. El tren Renfe-SNCF uneix Barcelona amb Narbona en una hora i 57 minuts (des de Girona, una hora i 20 minuts). L’estació de tren de Narbona es troba a deu minuts a peu del restaurant, però també s’hi pot arribar amb el bus urbà. Ja no tenim excusa per fer una escapada a aquesta bonica ciutat del Llenguadoc i viure l’experiència de Les Grands Buffets. Una breu escapada de luxe.

Les Grands Buffets llagosta web.jpg

La llagosta a l’americana (‘homard à l’américaine’), un plat ja tradicional a la cuina francesa. © ÒM

Les Grands Buffets salons web.jpg

Els salons de Les Grands Buffets, decorats amb un aire clàssic. © ÒM

Calma rural al Mas Mariassa

divendres, 11/12/2015
© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Terrassa i jardins del Mas Mariassa, a Pratdip. © Òscar Marín

Els Carpats són a Dràcula de Bram Stoker el que la serra de Llaberia és a Les Històries naturals de Joan Perucho: ambdues serres són l’escenari de novel·les que ens parlen de personatges misteriosos i sanguinaris. En la seva obra més coneguda, Perucho va recollir-hi la llegenda dels dips, una mena de vampirs que s’alimentaven de la sang del bestiar i que acabaren donant nom al poble de Pratdip. Però al Mas Mariassa no han trobat cap rastre dels dips diabòlics, com a mínim des que la Raquel i en Francesc van fundar el seu petit hotel rural. Aquest allotjament dels afores de Pratdip ha adquirit un cert estatus d’oasi que els propietaris estan disposats a preservar a qualsevol preu. En podríem dir, bàsicament, “calma rural”, que és allò que els habitants de les grans ciutats han anat oblidant amb el temps. El Mas Mariassa té l’aire d’aquelles propietats que es troben a l’interior d’Eivissa o de Menorca, finques que combinen els orígens rurals amb un disseny tranquil i minimalista, els tons daurats de la pedra amb el blanc de les teles i coixins, el cant dels ocells a fora i la música relaxant a l’interior.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Terrassa de l’habitació doble amb piscina privada, sota la lluna plena. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Habitació doble superior. Hi predomina la fusta i el disseny minimalista. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Bany amb dutxa de l’habitació doble superior. © ÒM

Tots els elements de la seva arquitectura, disseny, menjar i servei s’integren perfectament en l’entorn rural i han estat pensats per garantir un retir relaxant i enriquidor. La sorprenent ubicació del Mas Mariassa i la bona atenció han fet que l’hotel esdevingui en pocs anys un dels hotels rurals més atractius de la comarca. I el fet que l’allotjament sigui petit (tan sols set habitacions) afavoreix la intimitat i la interacció entre els viatgers. El concepte slow encaixa perfectament amb la filosofia d’aquest hotel. En això té molt a veure la gastronomia: durant el sopar podem assaborir bonítol fresc del port de Tarragona, vedella de primera categoria i la típica clotxa dels pagesos de la zona, un plat simple i saborós de verdures a la brasa, arengada i oli verge extra.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Una versió moderna de la clotxa, típica del sud del Principat. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Bonítol fresc amb pebrot al restaurant del Mas Mariassa. © ÒM

Al cor de la serra de Llaberia no hi ha lloc per les presses. El cant dels ocells i l’horitzó de boscos i camps d’oliveres ens connecten amb el més essencial de la vida campestre. Quan el temps ho permet, la petita piscina oberta al cel, envoltada d’arbres, ofereix un lloc ideal per trencar amb agendes i rellotges. Amb la serra davant nostre, el Mas Mariassa és la base perfecta per descobrir les sorprenents Muntanyes de la Costa Daurada, un secret molt ben guardat a pocs quilòmetres de les platges de sorra que han donat fama al sud de Catalunya.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Hora d’esmorzar, abans d’endinsar-nos en el magnífic entorn de l’hotel. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El poble de Pratdip és una visita obligada si aneu al Mas Mariassa. © ÒM

Una estada de luxe a l’hotel ABaC

dilluns, 23/11/2015
0.1 Recepció Hotel ABaC.jpg

Jardins i recepció de l’ABaC Restaurant & Hotel. © Òscar Marín

Quan parlem de l’ABaC, la gastronomia eclipsa qualsevol altra opció. Les seves dues estrelles Michelin i el ressò mediàtic del xef Jordi Cruz atreuen molts amants de la bona cuina i caçadors d’experiències. Plats com el taco de blat de moro i foie gras amb gelat de mole, el llobarro al vapor d’algues amb peus de cabra i el colomí royal amb bledes formen part d’una carta que sorprèn i diverteix. Però l’ABaC no és només un restaurant de prestigi. Darrere la seva marca gastronòmica hi ha un hotel de gran luxe que amaga una història interessant vinculada al naixement de l’avinguda del Tibidabo. L’actual ABaC Restaurant & Hotel està format per dues construccions envoltades de jardins. D’aquestes, l’edifici més antic i senyorial endinsa les seves arrels en l’alta burgesia catalana. La propietària més coneguda d’aquesta finca, declarada Monument per l’Ajuntament de Barcelona, va ser Madronita Andreu, filla del cèlebre doctor Andreu, famós per les seves pastilles per la tos. Madronita es va casar en segones noces amb un nord-americà, Max Klein, amb qui va marxar a viure als Estats Units quan va esclatar la guerra civil. Precisament en aquella època, l’ambaixada dels EUA va tenir la seu en aquesta casa de l’avinguda del Tibidabo. Allò ja és història, i l’únic rastre que en queda és la carcassa de l’edifici original.

0.2 Habitació estàndard.jpg

Habitació estàndard de l’hotel ABaC. © ÒM

0.3 Bany de l'habitació estàndard.jpg

El bany té una banyera d’hidromassatge amb cromoteràpia. © ÒM

L’ABaC ha esdevingut un referent del luxe a la capital catalana i forma part de la marca americana Small Luxury Hotels of the World i de l’espanyola Rusticae. Ofereix 15 habitacions funcionals de disseny contemporani, repartides entre la casa i el nou pavelló restaurant, i totes estan equipades amb les màximes comoditats. L’atenció exquisida és un dels elements que destaquen tan aviat com entrem per la porta. Un empleat ens ensenya les instal·lacions de l’hotel i ens convida a passar per la cuina, que fa de columna vertebral del projecte, també físicament, ja que es troba ubicada entre el restaurant i les habitacions. Després d’observar els cuiners atrafegats amb el servei del dinar, pugem a la nostra cambra. Podríem dir que les habitacions de l’ABaC són sòbriament opulentes, perquè darrera del seu disseny minimalista hi ha màxima cura en els detalls i en el nivell de qualitat: les persianes i la il·luminació domòtiques, els tèxtils i coixins confortables, el llit de grans dimensions, la televisió Bang & Olufsen, l’Internet d’alta velocitat, la dutxa amb efecte pluja, la banyera jacuzzi amb cromoteràpia, la selecció d’amenities… Si l’habitació estàndard té tot això, imagineu com ha de ser la suite de l’àtic. No hi falten el barnús ni les sabatilles, tot pensat perquè l’hoste s’hi senti ben còmode. De fet, hi ha tan poques habitacions que és possible passar per l’hotel sense gairebé creuar-nos amb els altres clients, fent-nos sentir com a casa. Des de l’habitació es pot baixar ràpidament amb l’ascensor a la zona de spa, que inclou una piscina jacuzzi amb gandules subaquàtiques, una piscina d’aigua freda, un hammam, dues cleòpatres (gandules de pedra calefactades) i cabines per a tractaments. Una experiència relaxant.

0.4 Cuina del restaurant ABaC.jpg

L’hoste pot passar per la cuina de l’ABaC, on es preparen plats d’extrema originalitat. © ÒM

0.5 Spa de l'hotel ABaC.jpg

L’espai de benestar és d’ús exclusiu i gratuït per als clients de l’hotel. © ÒM

L’esmorzar gourmet amb vista del jardí és una altra de les experiències reservades a aquells que s’allotgen a l’hotel. Un esmorzar exquisit i complet servit de bon matí en una sala annexa del restaurant. El servei inclou sucs naturals, entrepans de pa amb tomàquet i pernil ibèric, una selecció de brioixeria, macedònia de fruita, iogurts i cafès per començar el dia amb energia. A fora ens hi espera Barcelona, amb els seus colors i les seves ombres, amb els seus jardins plàcids i les seves avingudes tumultuoses. Després de dormir a l’ABaC, la descobrirem amb uns altres ulls.

0.6 Esmorzar a l'ABaC.jpg

Un esmorzar complet per començar bé el dia a l’ABaC. © ÒM

Hotel Abac.JPG

L’hotel Abac fotografiat des dels propers jardins de la Tamarita. © ÒM

Vins i bicicletes als camins del Penedès

dimecres, 21/10/2015
© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Ruta amb bicicleta per les vinyes de Subirats. © Òscar Marín

Llargues fileres de ceps s’estenen fins a l’horitzó, alternades amb camps de presseguers i oliveres, entre bosquets de pins i alzines. És el mosaic mediterrani que ens acompanya pels camins de Subirats, un municipi extens que va adoptar el lema de “Capital de la Vinya” per la importància d’aquest cultiu en la seva economia (és el municipi de Catalunya amb més superfície dedicada a aquest conreu). Una de les maneres més còmodes i divertides de descobrir els paisatges de l’Alt Penedès és dalt d’una bicicleta de muntanya, i això és el que vam fer un matí amb Vicicling, una de les empreses de Subirats que ofereixen activitats d’enoturisme i combinen l’esport amb la descoberta del món del vi. Després d’ajustar el selló i de posar-nos el casc vam emprendre una ruta de deu quilòmetres pels voltants de Sant Pau d’Ordal. Passant a la vora de les vinyes, el guia Albert Massana ens va explicar un bon grapat de curiositats sobre la història d’aquests cultius. Ell coneix bé el món del vi, la seva família és propietària d’un dels setze cellers de Subirats que fan agricultura ecològica. Els primers del país a especialitzar-se van ser Albet i Noya i després els van seguir els altres productors de Subirats. Al final de l’itinerari, es fa un tast d’aquests vins ecològics. Mentrestant, observàvem el perfil del Penedès més seductor. Aquí, els camins no són plans, fan pujades i baixades, però després d’un ascens costerut el paisatge ens gratifica amb un petit mirador o amb una baixada refrescant. Allà un castell enrunat, aquí una masia, més enllà un petit nucli habitat, i arreu els vinyets omnipresents.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El grup surt de Sant Pau d’Ordal i s’endinsa en els camins del Penedès. © ÒM

A mig camí vam aturar-nos a les vinyes de les Caves Llopart per observar els ceps i comentar de ben a prop aspectes del treball diari en una vinya ecològica, com ara la utilització de feromones en els cultius per desorientar els insectes i evitar que s’instal·lin a les plantes. Les explicacions d’un guia expert són el principal valor afegit de la ruta a l’aire lliure, ja que ens permeten entendre la cara menys evident d’aquest paisatge i rememorar la seva evolució al llarg dels temps. Em confirmaven a l’oficina de turisme que aquestes rutes guiades amb bicicleta entre les vinyes eren cada cop més sol·licitades pels turistes internacionals que visiten Barcelona, gràcies a la comunicació directa de Subirats amb tren (45 minuts des de l’estació de Sants). El punt de sortida de la ruta és la mateixa estació de Rodalies de Subirats, i en només una hora, els visitants passen del brogit de la capital catalana a la tranquil·litat dels paisatges vinícoles més exuberants del nostre país. Una alternativa original són els recorreguts amb Segway, però la bicicleta permet arribar a racons més desconeguts i amb més rapidesa.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Descobrim les característiques del cultiu ecològic a les vinyes de les Caves Llopart. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Un grup fa la visita guiada a les Caves Llopart de Subirats. © ÒM

Sobre dues rodes vam arribar fins al celler Eudald Massana Noya, un dels que ofereixen visites guiades a les seves instal·lacions. Durant nou generacions, els propietaris d’aquesta finca han treballat la terra i avui l’Eudald Massana recupera i aplica tècniques ancestrals que tenen en compte, per exemple, la influència dels cicles lunars en el creixement de la vinya. A la sala de tasts, on l’Eudald ens va convidar a assaborir un cava reserva i una copa de La Creueta, hi pengen eines antigues i fotografies dels seus avantpassats treballant al camp. “En els moments més durs, miro aquestes fotografies i penso en tot el que ells van treballar per aixecar aquest celler”, ens explicava. En tan sols quatre hores havíem gaudit d’una enriquidora lliçó d’enologia i havíem observat, escoltat, assaborit, olorat i tocat el paisatge del Penedès més autèntic.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Tast de La Creueta, un cupatge de Cabernet Sauvignon i Merlot elaborat per Massana Noya. © ÒM

Ruta enoturística entre les vinyes del Priorat

dilluns, 7/09/2015
Vinyes Torres Priorat.jpg

Vinyes dels cellers Torres a la finca La Solteta del Lloar, al Priorat. © Òscar Marín

Vaig arribar al Lloar de bon matí, disposat a fer una excursió entre vinyes per la comarca del Priorat, una zona de gran tradició vinícola. La ruta des del Lloar fins al paratge de Damunt Roca ens regala bons paisatges i és fàcil de seguir: l’oficina de turisme del Priorat n’ha editat un fullet i se’n poden descarregar els tracks per a GPS. El camí surt de la plaça de l’església del Lloar i entronca amb l’antic camí ral de la Figuera, conegut com el de la font de Minfami, que travessa les vinyes dels cellers Torres. Si feu la ruta pel matí, us recomano que us atureu al celler a la tornada, ja que cal aprofitar les primeres hores del dia per caminar, quan el sol encara no pica fort.

El lloar.jpg

Una mar de vinyes envolta el poble del Lloar. © ÒM

L’itinerari, que ascendeix suaument per la serra, segueix antics camins de ferradura on pagesos i mules van passar durant segles, carregats amb el raïm dels vinyets més elevats de la zona. Els fragments de bosc refrescant s’alternen amb trams descoberts a ple sol, per això convé portar gorra. Passat el coll de les Bassetes, el sender puja per vessants de gres vermell on es poden observar algunes cavitats pintoresques erosionades per la pluja i el vent. Aviat es fa visible un dels elements més curiosos de la ruta, la roca amb perfil humà coneguda com a Nas d’en Quilma. Aquí val la pena aturar-se per gaudir d’unes vistes magnífiques sobre el Lloar i les vinyes del Priorat. Més amunt es troba una bifurcació i agafem el camí de la dreta, el de la Figuera, fins a trobar el GR que baixa cap al Molar i que seguim cap a l’esquerra, pel paratge de Damunt Roca. Les extensions de vinyes i el cel clar regalen per aquí bones fotografies.

Paisatge del Priorat.jpg

Seguint l’antic camí ral de la Figuera gaudim d’un paisatge muntanyós amb bona vista. © ÒM

L’excursió continua fins a la font de Minfami i passa, girant a l’esquerra, pel Mas de la Pedregosa, on ens orientem gràcies als xiprers plantats fa uns anys pel propietari d’aquests terrenys. Aviat es retroba el camí de la Figuera i la tornada es fa amb baixada pel mateix sender de pujada (cal anar amb compte amb les pedres del camí). Al cap d’uns minuts s’arriba de nou al celler Torres. Entreu-hi per entendre millor la història vinícola d’aquesta comarca del sud de Catalunya (per fer la visita guiada s’ha de fer reserva prèvia amb dos dies d’antelació). La centenària empresa Torres va adquirir cent hectàrees de vinyes al Lloar l’any 1996 i poc més tard va inaugurar aquest celler dissenyat per l’arquitecte Miquel Espinet on s’elaboren dos vins: Perpetual i Salmos, ambdós amb Denominació d’Origen Priorat.

Celler Torres Priorat.jpg

El celler Torres Priorat fou dissenyat per l’arquitecte Miquel Espinet. © ÒM

Es poden visitar tant el celler com les vinyes, on ens expliquen que la duresa del terreny de pissarra i les temperatures extremes de la comarca (molt fredes a l’hivern, molt càlides a l’estiu) obliga a les vinyes a donar el millor de si mateixes. En temps de verema, entre els mesos de setembre i octubre, el raïm se selecciona de manera molt curosa, gairebé artesanal, i aquest fruit és l’origen de dos vins excel·lents que vaig poder tastar. El primer, Salmos, és un vi intens, però de boca sedosa, que recorda la fruita vermella macerada, amb aromes frescos de patxaran. Ofereix una sensació de volum, de densitat, amb un punt d’acidesa que es desplaça cap al fons de la boca. El segon vi que s’elabora a la finca, Perpetual, té més cos, més aroma i un color més intens. La seva particularitat és que s’elabora amb raïm de vinyes centenàries, cadascuna de les quals no produeix més de 300 grams de fruita cada any, d’aquí que la producció d’ampolles de Perpetual sigui més limitada i el seu preu, més elevat. Les notes minerals d’aquest vi es barregen amb records de confitura de móra i de pruna. Un gust intens sorgit d’un paisatge igualment intens.

Visita al celler Torres Priorat.jpg

Torres organitza visites guiades al seu celler i a les vinyes amb reserva prèvia. © ÒM

Visita guiada Torres Priorat.jpg

Després de la visita guiada es fa un tast comentat dels excel·lents vins Salmos i Perpetual. © ÒM

Assaborint el cap de Creus al Porto Cristo

dilluns, 27/07/2015
Cala Taballera, el Port de la Selva.jpg

Cala Taballera, una de les cales màgiques que s’estenen a prop del Port de la Selva. © Òscar Marín

Vaig arribar al Port de la Selva amb prou temps per visitar el seu entorn natural. Aquí a la vora hi ha algunes de les cales preferides de Salvador Dalí i valia la pena revisitar-les, aprofitant el bon temps. Els paisatges costaners del Parc Natural del Cap de Creus són el gran reclam d’aquesta zona. A l’hora de dinar vaig fer cap al Porto Cristo, un hotel Logis que té una ubicació excel·lent, al cor de la població, i conserva l’aire dels antics hotels de la Costa Brava. De fet, es troba en un edifici històric de l’any 1864, a 30 metres de les platges de sorra del Port de la Selva, en un antic celler que va ser totalment reformat i que ha funcionat com a allotjament des de l’any 1960.

Hotel Porto Cristo.jpg

Façana de l’hotel Porto Cristo, al Port de la Selva. © ÒM

Habitació Hotel Porto Cristo.jpg

Una de les habitacions dobles del Porto Cristo. © ÒM

Quan hi entres, pots tenir la vaga sensació de trobar-te en un d’aquells petits grans hotels de la Côte d’Azur, amb els seus cortinatges estampats, les habitacions de decoració eclèctica, l’elegància d’altres temps amb la mar a poques passes de la finestra. És d’aquells hotels en els quals observes detalls com el diari del dia o les infusions gratuïtes que fan que el client s’hi senti com a casa. Les cinquanta habitacions són àmplies, amb grans llits de matrimoni i finestres a l’exterior, i gairebé tots els banys disposen de banyera d’hidromassatge. Algunes, especialment les habitacions Royal de la tercera planta, tenen bones vistes del mar. Però també les habitacions Gran Confort i New Ancient són grans i còmodes. Les suites tenen fins i tot un petit saló, dues balconades i vistes a la badia. I aquells que busquin màxima relaxació, podran fer ús del petit spa privat de l’hotel durant mitja hora.

Habitació doble Hotel Porto Cristo.jpg

Gairebé totes les habitacions del Porto Cristo tenen banyera d’hidromassatge. © ÒM

Suite familiar Hotel Porto Cristo.jpg

Una de les suites familiars de l’hotel Porto Cristo. © ÒM

Si s’arriba al Port de la Selva amb gana, el primer que cal fer abans d’anar cap a l’hotel és acostar-se al restaurant Monterrey, situat a pocs metres del Porto Cristo, en ple passeig marítim. Aquí, la mateixa família propietària de l’hotel porta un dels millors restaurants de la zona. El producte fresc del port de la població n’és el protagonista: gambes, sardines, orada a l’all cremat, musclos de roca, freginada de peixets, rapet del port al forn, turbot a la planxa… I a la carta hi destaquen també els arrossos, les paelles marineres i altres receptes amb gust de mar, com el tàrtar de salmó i el llenguado a la planxa. Cada plat és més suculent que l’anterior. Els clients que reserven mitja pensió poden assaborir aquí la deliciosa gastronomia del cap de Creus.

Timbal d'escalivada.jpg

Timbal d’escalivada i formatge de cabra al restaurant Monterrey. © ÒM

Tàrtar de salmó.jpg

Tàrtar de salmó al restaurant Monterrey. © ÒM

Llenguado a la planxa Monterrey.jpg

Llenguado a la planxa amb guarnició de temporada. © ÒM

Rap del cap de Creus Monterrey.jpg

Rap fresc del cap de Creus al restaurant Monterrey. © ÒM

Restaurant Monterrey.jpg

Sala del restaurant Monterrey. A fora disposa d’una terrassa mb vista a la badia. © ÒM

Què més es pot demanar? Un hotel amb un gran servei, un bon restaurant on assaborir la millor gastronomia marinera de l’Empordà, un poble de postal i uns paisatges imponents que ens transporten a la fi del món. Quan vulgui desconnectar, tornaré a escapar-me al Port de la Selva.

Sabors i aromes de la Costa Vermella

dimarts, 19/05/2015
Banyuls.jpg

Panoràmica de Banyuls des del port de la vila. © Òscar Marín

M’agraden els territoris que saben treure profit de tot el que els regala la natura sense malmetre-la. La Costa Vermella, la franja litoral que mira de reüll el cap de Creus des del nord, és plena de sorpreses en aquest sentit. És ben coneguda per l’elaboració de vins, les denominacions de Banyuls i Cotlliure n’ofereixen alguns dels més prestigiosos del Rosselló, però sabíeu que també s’hi fan uns dels millors vinagres artesans d’Europa? A Portvendres, concretament al llogarret de Cosprons, la Nathalie Herre va decidir dedicar la vida a recuperar un producte poc valorat gastronòmicament, però amb una gran tradició a la zona: el vinagre de Banyuls. És admirable la passió amb que vigila les bótes, amb que prepara les barreges d’herbes, en aquest petit tros de terreny amb vistes a la badia de Paulilles. Va començar amb quatre bótes l’any 1999 i ara ja en té una quarantena i serveix un miler de clients d’Europa i els Estats Units.

La Guinelle.jpg

El vinagre de La Guinelle reposa en bótes de roure, a l’aire lliure. © ÒM

Natalie Herre.jpg

La Nathalie Herre explica amb passió el procés d’elaboració del vinagre. © ÒM

No tan sols ha sabut recuperar el tradicional vinagre de Banyuls. A més, la Nathalie ha creat noves maneres d’assaborir el vinagre que han atret xefs d’arreu: el vinagre de canyella i clau, les perles de vinagre, les cireres en vinagre i, fins i tot, el vinagre sòlid, ideal per ratllar damunt del plat, elaborat amb un 97% de vinagre de Banyuls i un 3% d’extracte d’algues roges que permeten la solidificació del líquid. Una sorpresa deliciosa. El lloc de La Guinelle no és fàcil de trobar, però els veïns us poden indicar. La podeu visitar de dilluns a divendres, de 9 a 12 h i de 14.30 a 18.30 h. I si voleu comprar els seus vinagres, també en trobareu al carrer de Sant Sebastià de Banyuls i al mercat de Santa Caterina de Barcelona.

La Guinelle 2.jpg

A La Guinelle es poden tastar i comprar una gran varietat de vinagres de Banyuls. © ÒM

Per dinar, a Banyuls hi ha diverses opcions molt interessants que presenten una cuina que conjuga la tradició francesa i el producte català. Vam escollir el restaurant El Fanal, amb una estrella Michelin, on el xef Pascal Borrell fa una cuina creativa tenint present el terroir. El turbot cuinat a foc lent amb ceba confitada, la vedella a la brasa a l’Amaretto, el carpaccio de petxina de pelegrí (Saint-Jacques) amb mussolina de coliflor, tòfona d’estiu i cebiche de mango… Com a receptes especials, hi vam tastar la llebre a la royale, cuita durant 30 hores a baixa temperatura, i la sopa de tòfones i mandonguilles d’aviram recoberta amb una croustade (una antiga recepta del prestigiós xef francès Paul Bocuse). No deixa de sorprendre l’excel·lent relació qualitat-preu d’El Fanal: el menú del dia costa 29 euros, molt ajustat per l’elevat nivell dels plats, la seva bona presentació i originalitat, i la frescor dels productes (el peix arriba cada matí del port de la vila).

Restaurant Le Fanal.jpg

Sala del restaurant El Fanal, al port de Banyuls. © ÒM

Croustade aux truffes.jpg

Sopa de tòfona i mandonguilles d’aviram a l’estil Bocuse. © ÒM

Llebre a la Royale.jpg

Un tast exquisit de llebre a la royale. © ÒM

Les aromes de la mar són intrínseques de la Costa Vermella. D’aquest litoral, concretament de Cotlliure, són ben conegudes les conserves d’anxova, un producte que es remunta a l’edat mitjana, quan la salaó era l’única manera de conservar el peix durant molt de temps. Després de dinar vam fer una visita a la centenària fàbrica Desclaux, que pertany a una de les dues úniques famílies que perpetuen la tradició ancestral de preparar les anxoves de Cotlliure. A l’entrada del poble hi distingireu la façana blau cel de la botiga Desclaux, que obre tots els dies. Hi ha una petita sala on es projecta un vídeo de quinze minuts sobre la història de les anxoves de Cotlliure i també s’hi pot tastar el producte abans de comprar-lo. Entre la varietat de productes hi trobareu la deliciosa tapenada d’olives i anxoves, la crema d’anxoves, els filets d’anxova a l’oli d’oliva i les anxoves a la sal.

Anxoves Desclaux.jpg

Botiga d’anxoves Desclaux a Cotlliure. © ÒM

Anxoves de Cotlliure.jpg

Anxoves Desclaux preparades per portar a la botiga. © ÒM

Una última recomanació gastronòmica abans d’abandonar la Costa Vermella. Voleu tastar les creacions d’un dels millors pastissers francesos? Davant de l’Ajuntament de Cotlliure hi ha la botiga d’Olivier Bajard, un mestre pastisser que ens ofereix, entre d’altres postres, una gran diversitat de macarons: de flor de taronger i maduixa, de cafè i anous, de pistatxo i gerds, de fruites exòtiques, de praliné d’ametlles, de rosella i gerds, de maduixa i anís… També elabora mini-magdalenes de tots els gustos i pastissos deliciosos. Un somni per als més llaminers!

Olivier Bajard.jpg

Mini-magdalenes de festucs, gingebre, xocolata, llimona… Ideals pel cafè. © ÒM

Olivier Bajard 2.jpg

Algunes de les moltes delícies afruitades de la botiga d’Olivier Bajard. © ÒM