Arxiu de la categoria ‘Plaers gastronòmics’

Saó Hotel, la joia de Bescaran

dilluns, 5/05/2014
Saó Hotel

A l’antic paller de la casa hi trobem espais tan acollidors com aquesta sala amb llar de foc. © ÒM

El Saó Hotel de Bescaran és una joia. Només té cinc habitacions, fet que assegura tranquil·litat i un tracte personalitzat. L’Esther Sànchez-Xargayo va deixar Andorra per convertir aquesta vella casa de poble en hotel i ho va fer amb tanta cura i bon gust que ha estat qualificada com a Logis d’Excepció (la qualificació més alta dins dels Logis Hotels). També és casa seva (viu al pis superior) i és la pròpia Esther qui té cura de les habitacions i dels clients, i ho fa amb el somriure permanent de qui està gaudint d’un projecte vital enriquidor i apassionant. Tenia clar que no podia oferir només habitacions amb encant, volia que els seus hostes poguessin gaudir d’una bona experiència gastronòmica. Al seu restaurant hi serveixen els plats de sempre, però d’una manera elegant, curosa, deliciosa, tenint sempre present el producte de proximitat i la tradició pirinenca.

Saó Hotel

Galta de vedella del Pirineu amb escalunyes regades amb xarop d’avet. © ÒM

Al Saó Hotel hi he pogut tastar un menú ben complet format per un foie gras semicuit exquisit, uns ravioli de peus de porc i botifarra negra amb salsa de foie, una magnífica cocotte de vieira amb verdures, una galta de vedella del Pirineu amb escalunyes regades amb xarop d’avet i, per postres, un tortell de nata del Cadí. Tots els plats elaborats per una altra Esther, la xef Esther Gómez Ginés. Acompanyava l’àpat un Formiga de vellut, de la DOQ Priorat. Sorprén un dinar d’aquest nivell en un poble menut de l’Alt Urgell i tambe és grat descobrir una acollida professional i atenta després d’un llarg viatge a través del Pirineu.

Saó Hotel

Foie gras semicuit casolà al menjador lluminós del Saó Hotel. © ÒM

Saó Hotel

‘Cocotte’ de vieira amb verdures i encenalls de formatge. © ÒM

Saó Hotel

Ravioli de peus de porc i botifarra negra amb salsa de foie. © ÒM

He estat en pocs hotels petis i amb encant on la combinació entre bon gust, bon tracte i bon menjar assoleixin una nota tan elevada. El preu de l’habitació inclou l’esmorzar complet, i a més us oferiran un tast de galetes casolanes i tindreu a la vostra disposició barnús i sabatilles per estar-vos com a casa a la vostra habitació. Tot això, sumat a que l’entorn natural és magnífic, fa del Saó Hotel una opció ideal per a una escapada romàntica, gastronòmica o, simplement, relaxant.

Saó Hotel

Versió renovada del tradicional tortell de nata del Cadí amb maduixes. © ÒM

IMG_9408.JPG

A les habitacions hi predominen materials de muntanya com la pedra, la pissarra i la fusta. © ÒM

Enoturisme a les masies del Penedès

dimarts, 18/03/2014

Les masies de l’Alt Penedès són vives. Algunes de les més conegudes pertanyen a cellers de renom –Ca l’Esbert (Segura Viudas), Can Vendrell de la Codina (Albet i Noya), Can Llopart de la Costa (Caves Llopart), el Mas Rabell de Fontenac (Torres), Can Baltà (Parés Baltà)…– i s’hi fan visites guiades. D’altres s’han transformat en allotjaments de turisme rural (com Cal Ruget o Can Bonastre) i d’altres s’han especialitzat en l’organització de casaments i celebracions, com la Masia Torreblanca, a Sant Miquel d’Olèrdola, i la Torre del Gall, a Sant Cugat Sesgarrigues. Però més enllà del seu negoci particular, en algunes d’aquestes masies tenen clar que cal dinamitzar el territori i posar en valor les vinyes del Penedès oferint activitats turístiques vinculades al món del vi per atreure visitants durant tot l’any. Fa uns dies vam visitar la Masia Torreblanca en ocasió d’una mostra d’activitats enoturístiques organitzades per Cal Blay, reconeguda empresa de càtering del Penedès, i l’empresa d’experiències culturals Tekhné.

Masia Torreblanca.JPG

La Masia Torreblanca conserva un gran portal adovellat i l'aspecte de mas renaixentista. © Òscar Marín

El matí va començar amb música clàssica. Un quartet de corda va interpretar peces de Mozart, Vivaldi i Txaikovski al jardí de la masia. Després vam caminar fins a les vinyes i, tot assaborint un esmorzar amb les muntanyes de Montserrat de fons, els músics van atacar les notes del Virolai, de Josep Rodoreda. Sempre m’ha semblat que la música es gaudeix millor a l’aire lliure, interpel·lada pels ocells, maridada amb les aromes de la natura que porta el vent. Per això m’agraden festivals com el de Música a les Vinyes de Subirats.

Masia Torreblanca 1.JPG

Un quartet de corda interpreta música a les vinyes que envolten la Masia Torreblanca. © ÒM

Després de la música, vam passar a la pintura. L’activitat “Pintar les vinyes” proposa que cada visitant aboqui la seva imaginació sobre les teles disposades a terra, davant la masia, per intentar reflectir allò que el paisatge penedesenc li ha inspirat durant la passejada per les vinyes. Seguint les tècniques de l’action painting i del dripping, no hi ha cap voluntat de retratar de manera fidel la realitat, així que no cal haver fet cap curs de dibuix, tan sols deixar-se portar.

Masia Torreblanca 2.JPG

Activitat de pintura abstracta inspirada en el paisatge de vinyes del Penedès. © ÒM

Un altre art, ja força oblidat, és el de la falconeria. Hi va haver un temps, fa milers d’anys, en què l’ensinistrament i la caça amb ocells rapinyaires era una pràctica habitual. El falconer Dany Cruz va introduir els assistents en la història d’aquest art mil·lenari, convidant-los a admirar de ben a prop espècies com el duc, l’aligot de Harris i el xoriguer, dels quals vam poder veure una exhibició de vol sobre les vinyes. Amb prudència, els participants van poder tenir un record d’aquesta experiència fent-se fotografies amb els rapinyaires. L’experiència la vam maridar amb els caves de la masia Torreblanca i una calçotada servida per Cal Blay al voltant de la piscina.

Masia Torreblanca 5.JPG

El falconer Dany Cruz amb un duc de gran mida al puny. © ÒM

Masia Torreblanca 3.0.JPG

El petit xoriguer americà caça rosegadors, insectes i altres ocells. © ÒM

Masia Torreblanca 3.JPG

Els assistents es van poder fotografiar amb un aligot de Harris. © ÒM

Masia Torreblanca 4.JPG

Exhibició de vol d'un falcó als voltants de la Masia Torreblanca. © ÒM

L’art de la gastronomia es va fondre amb el de la música durant el dinar. Els comensals de l’àpat preparat per Cal Blay vam poder gaudir de les veus dels cantants del cor del Gran Teatre del Liceu, que van interpretar àries d’òpera dedicades a les passions del món del vi: els brindis de la Cavalleria Rusticana, el brindis de La Traviatta i altres peces d’opereta. Per acompanyar les postres, una performance de Markus, Art Extrem, que va pintar amb grans pinzellades fosforescents un retrat de l’artista Salvador Dalí. Un exemple de què a les vinyes s’hi poden fer molt més que bons vins. També s’hi pot gaudir de la música, de la pintura i de tantes activitats com la imaginació proposi. Els viatgers estan oberts a la sorpresa. Ara toca sorprendre’ls!

Masia Torreblanca calçots.JPG

Menú de calçotada amb caves Masia Torreblanca. © ÒM

Masia Torreblanca ópera.JPG

Cantants del cor del Liceu acompanyant l'àpat a les vinyes. © ÒM

En el següent vídeo podeu veure un resum de la jornada d’enoturisme a la Masia Torreblanca.


Perles gastronòmiques de l’estany de Salses

dimecres, 18/12/2013

“Ostres!”, vaig exclamar. Havia tastat les de Sant Carles de la Ràpita, però no sabia que al nord del Rosselló, al gran estany que dóna nom a l’imponent castell de Salses, s’hi cullen unes de les ostres més delicioses d’aquesta banda de la Mediterrània. I a la riba oriental de l’estany, a la zona del Grau de Leucata, la llei hi permet fer degustació de les ostres criades, una proposta que té molt d’èxit entre els visitants francesos, belgues i catalans. A la cabana de Chez Cul d’Oursin (can Cul d’Eriçó de Mar), la família Guinot obre tots els dies de l’any i serveix ostres i musclos a qualsevol hora. Tenen carta en català i hi ha un parell d’empleats que el parlen.

Chez Cul d'Oursin.JPG

Les cabanes dels criadors d’ostres es disposen a la riba d’un canal que connecta l’estany i la mar. © ÒM

Ostres Leucata.JPG

Les ostres es poden comprar ben fresques o tastar-les a taula amb un vi de Banyuls. © ÒM

A més d’assaborir el marisc en un ambient distès, podem veure com preparen les ostres abans de “plantar-les” al mar. Enganxen les cries per parelles en unes cordes d’uns dos metres de llarg. Així restaran, sota l’aigua, durant un any i mig fins que assoleixin una mida superior als sis centímetres. L’estany de Salses és un indret excel·lent per a la maduració de l’ostra: l’aigua dolça que arriba des del Pirineu, filtrant-se per sota terra, i l’aigua salada que hi aporta la Mediterrània conformen un caldo de cultiu ideal; i al voltant de l’estany no hi ha fàbriques ni contaminació. Asseguts a taula, fem un tast d’ostres i musclos acompanyats per un vi blanc de Banyuls.

Chez Cul d'Oursin 2.JPG

Els Guinot preparant les cries d’ostra abans de portar-les als vivers de l’estany. © ÒM

Musclos Leucata.JPG

Els musclos que es crien en aquesta zona també són deliciosos. © ÒM

Després d’aquest aperitiu mariner, ens acostem a un dels millors restaurants de la zona [avui tancat]: el Klim&Co, situat en un paratge sorprenent, al camí del far de Leucata, en un edifici ben original des del qual es dominen les Corberes, la plana del Rosselló i bona part del golf de Lleó. [Al 2020, en aquest indret hi trobareu el restaurant Le Grand Cap].

Klim&Co 1.JPG

L’edifici que allotjava el Klim&Co rep el nom de Le Grand Cap, en referència al cap de Leucata. © ÒM

Klim&Co.JPG

Les taules del Klim&Co es disposaven davant de finestrals amb vistes al mar. © ÒM

Al menjador amb amplis finestrals, on l’horitzó mediterrani és el gran protagonista, vam gaudir d’un entrant de crema Esaú servida freda amb ous de truita en caputxino; un ou escaldat semi-fred a la manera Dubarry surant dins una crema de tòfona, i espatlla de cabrit amb crosta, puré de llegums del moment i salsa pebrada. Els primers plats, servits amb un Château La Voulte-Gasparets, del massís de les Corberes, i els segons amb un vi Le Pilou, de la denominació Costes Catalanes. Per postres, una combinació de poma, litxi refrescant a la llimona i coulis de xocolata blanca.

Resto Klim&Co.jpg

Els plats elaborats pel xef Alexandre Klimenko, molt ben valorats per la guia Gault & Millau. © ÒM

Per fer la digestió, la millor opció és acostar-se al castell de Salses, a l’altre costat de l’estany, i fer la visita guiada en català per la història d’aquest territori de frontera. Ara fa tretze anys que vaig visitar per primer cop aquesta fortalesa, però no deixa de sorprendre’m. Aquest castell està considerat una obra mestra de l’arquitectura militar, entre altres coses pel seu soterrament estratègic (no el veureu fins que us hi trobeu ben a prop), per la gran quantitat de passadissos laberíntics que el foraden i pel seu sistema hidràulic, avançadíssim per a l’època. Entre les històries que us explicaran hi ha una revelació sorprenent: sota les vinyes dels voltants van apareixent encara restes dels soldats; en la derrota del 19 de juliol del 1639 van morir, entre catalans i francesos, trenta mil homes!

Castell de Salses 1.JPG

La fortalesa de Salses va marcar durant segles els límits entre terres catalanes i franceses. © ÒM

Castell de Salses.JPG

Al voltant del pati d’armes s’hi disposaven les dependències dels soldats. © ÒM

Morella i l’autenticitat

dimecres, 4/12/2013

Hi ha dues poblacions d’origen medieval que m’han causat una impressió profunda en entrar-hi per primera vegada: Carcassona i Morella. En ambdues ciutats hi vaig arribar de nit, ambdues tenen muralles imponents i uns grans portals d’accés. Però Morella té una virtut afegida: l’autenticitat. Quan es penetra en la seva columna vertebral, s’observa que els carrers no s’han rendit als turistes, que als bars i restaurants hi ha veïns del poble fent-la petar, que les cases nobles i els porxos de pedra del carrer de Blasco d’Alagón no són fruit d’una recreació del segle XIX, sinó una bona mostra de l’arquitectura dels segles XVI i XVII. Per això i per molts altres motius, ens podem preguntar per què la Cité de Carcassonne és Patrimoni de la Humanitat i Morella encara no ho és. La població ha posat en marxa una recollida de signatures per sol·licitar la declaració de la Unesco.

Plaça de Braus de Morella.JPG

El portal de Sant Miquel i la plaça de bous des del castell de Morella. © Òscar Marín

Autèntic és el castell, situat estratègicament sobre un penyal a 1072 metres d’alçària. A Morella no hi ha vingut cap Viollet-le-Duc que en transformés l’aparença. S’ha restaurat i conservat amb cura allò que s’ha pogut perquè el conjunt no acabés en ruïnes, el més recent un fragment de muralla que va caure fa uns mesos després d’una forta tempesta. La situació privilegiada de la fortalesa, al vèrtex dels regnes de Catalunya, d’Aragó i de València, l’ha convertit en un enclavament desitjat que ha viscut nombrosos enfrontaments. Ibers, romans, àrabs i cristians han transformat i destruït diverses vegades tant el castell com els seus palaus i muralles. Alhora que visitem el castell, és interessant descobrir el bell convent gòtic de Sant Francesc, que fa d’accés al castell. Aquest antic convent havia d’esdevenir Parador de Turisme, però es manté buit per manca de pressupost.

Castell de Morella.JPG

El castell imponent, sobre el seu penyal, vist des del convent de Sant Francesc. © ÒM

Fotos antigues de Morella.JPG

L’historiador morellà Carlos Sangüesa ens mostra fotografies antigues del castell. © ÒM

Castell Morella.JPG

Una exposició presenta els principals personatges vinculats a la història de la fortalesa. © ÒM

Sortint de la fortalesa, vam fer una passejada pels carrerons de la població i ens van aturar en un altre monument emblemàtic, l’església de Santa Maria, un temple gòtic que presenta a la mateixa façana dues portalades de gran interès i que a l’interior acull dos elements sorprenents: l’escala de cargol del cor, amb escenes policromades de la vida de Crist, i l’orgue monumental del 1719 (un dels més grans i més ben conservats del País Valencià), el qual, cada estiu, és el protagonista del Festival Internacional de Música d’Orgue de Morella. També hi veureu un recarregat altar xorigueresc i vidrieres originals del segle XIV.

Església de Morella.JPG

L’església arxiprestal de Santa Maria fou construïda entre els segles XIII i XVI. © ÒM

Interior Església Morella.JPG

Visitants a l’interior de l’església, davant del cor i de l’escala de cargol policromada. © ÒM

Escala església Santa Maria.JPG

El naixement de Jesús, una de les escenes representades a l’escala del cor. © ÒM

La Raquel Ferrer, cuinera del restaurant El Mesón del Pastor i presidenta de l’Associació d’Empresaris Turístics de Morella, ens va oferir un excepcional menú degustació amb ingredients de temporada, com els bolets i la trufa. De primer, un carpaccio de ceps amb ametlla i oli verge d’oliveres mil·lenàries. Tot seguit, un “desayuno morellano”, una torrada amb mantega, tòfona laminada i oli. Al massís del Port, la tòfona es comença a collir al desembre i al febrer li dediquen unes jornades, ara és el moment de tastar-la ben fresca. A continuació, vam assaborir la típica croqueta morellana, la croqueta de perdiu i la gírgola de panical. Ens vam delectar amb uns fideus fregits amb camagrocs i foie i, just després, amb un caputxino de fredolic, carabassa i cremós d’ou. Per acabar, carn d’ibèric amb salsa de Porto, xips de iuca, patates violeta i ceba caramel·litzada, acompanyat amb un Clos d’Esgarracordes, un vi negre de la IGP Castelló. I per postres, un original caramel de xocolata acompanyat d’un gelat de farigola. Tots els plats eren deliciosos, així que us recomano sincerament que us hi acosteu a dinar o a sopar. Altres molt bones opcions per fer un àpat són els restaurants Vinatea, Casa Roque i La Fonda.

Mesón del Pastor 6.jpg

Una mostra de les delícies cuinades al restaurant El Mesón del Pastor. © ÒM

Per la tarda ens vam acostar a la formatgeria El Pastor de Morella, d’on surten alguns dels millors formatges dels Països Catalans, fets amb llet crua d’ovella. La Lola Mur ens hi explica que els seus formatges viatgen arreu del món: es venen a Londres i a Nova York. Quina sort que tenim de tenir-los tan a prop! Un altre producte ben típic d’aquestes terres és la manta morellana. Aquestes mantes no viatgen pel món, com els formatges, però són una tradició molt arrelada al País Valencià que ha sobreviscut als temps del Made in China. En Julià Garcia ens mostra com teixeix les últimes mantes morellanes a la manera tradicional. El taller familiar el van fundar l’any 1846, i encara s’hi fan les mantes de manera artesanal com fa gairebé 170 anys.

Formatges Morella.JPG

La formatgera Lola Mur amb els formatges del Pastor de Morella. © ÒM

Manta morellana.JPG

Julià Garcia a la botiga taller de mantes morellanes fundat al segle XIX. © ÒM

Per acabar la jornada, vam acostar-nos a un mirador situat als afores de la vila. Quan les muralles i el castell de la ciutat s’il·luminen (a causa de les retallades, passa en comptades ocasions), val la pena fotografiar el perfil de Morella de nit. És una de les imatges que perduraran a la retina molt després d’abandonar la ciutat.

Vista Morella.JPG

Morella al capvespre, amb el castell i les muralles ben il·luminats. © ÒM

Una experiència termal personalitzada a Inúu

diumenge, 29/09/2013
Inúu1.JPG

Tres llacunes interiors en diferents nivells a l'espai central d'Inúu. © Òscar Marín

Pujo poc a Andorra, però quan hi vaig és per relaxar-me. No em trobareu a les botigues, sinó gaudint dels camins d’alta muntanya (vegeu els posts ‘Què hi ha dalt del Pic Negre?‘ i ‘Un mirador fascinant sobre el Pirineu‘), reposant en algun hotel amb encant (llegiu ‘Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra‘) o aprofitant els beneficis de les aigües termals. Avui us parlaré d’aquest últim plaer. Qui ha passat per Andorra i no ha entrat a Caldea? L’objectiu d’aquest conegut balneari fou el de socialitzar l’accés a l’aigua termal, convertir el termalisme en una activitat lúdica, posant aquesta experiència a l’abast de tots els públics des de la seva obertura, l’any 1994. Però el termalisme es va popularitzar de tal manera que va allunyar un tipus de públic que buscava tranquil·litat i atenció personalitzada. Per això, fa uns anys es va mirar de renovar la fórmula d’aquest balneari andorrà, per tornar a atreure aquells clients que buscaven una certa exclusivitat. Així, a la primeria del 2013 va néixer Inúu, un nou centre termal, ubicat al costat de Caldea, que té la particularitat de proposar una estada personalitzada. Quan hi arriba, el client manté una entrevista amb un assessor termal per tal de planificar els tractaments i el recorregut, en funció del temps i de les necessitats de cada visitant.

INÚU.jpg

Llacuna en forma de mitja lluna amb vistes d'Escaldes-Engordany. ©

Inúu disposa d’espais termals interiors i exteriors amb brolladors i colls de cigne, llits de bombolles, sauna, hammam, cabina de sal, dutxes amb jets a diferents pressions, espais de relaxació amb llits d’aigua, hamaques, bancs i parets calentes per a la distensió muscular. Però també ofereix una gran àrea de tractaments que ocupa una superfície de 2.180 metres quadrats amb 16 cabines individuals. Les cabines, en forma de pètals, estan distribuïdes en quatre àmbits temàtics: Aigua termal, Sensació, Oriental i Bellesa. Cada pètal disposa de quatre espais equipats segons la temàtica. El pètal Aigua termal permet gaudir dels beneficis de l’aigua termal, amb dues lliteres per rebre massatges sota l’aigua i dues cabines amb banyeres d’hidromassatge i cromoteràpia. El pètal Sensació inclou quatre cabines en les quals es fan tota mena de massatges sobre un matalàs d’aigua que va canviant de color durant cada tractament per aportar els beneficis de la cromoteràpia. El pètal Oriental està format per dues cabines per a tractaments ayurvèdics facials i corporals, i dues cabines amb tatamis en les quals es treballen tècniques de relaxació com el Shiatsu. Finalment, el pètal Bellesa incorpora quatre cabines per a tractaments facials i corporals.

L’aprofitament de les propietats de les aigües termals d’Escaldes-Engordany es completa, després del bany i el pas per les cabines, amb aliments en forma de batuts o begudes que potencien els efectes de cada tractament. I per completar l’estada, es pot assaborir un àpat al restaurant Iö, dins les instal·lacions d’Inúu, amb una carta elaborada per un equip de restauradors i nutricionistes que agermana gastronomia i salut, dos pilars fonamentals per al benestar integral.

Inúu menjar.JPG

Saludable salmó amb verdures servit al restaurant Iö. © ÒM

Arròs Inúu.JPG

Un bon arròs per completar l'estada a Inúu. © ÒM

10 tresors ben guardats d’Horta de Sant Joan

dimecres, 7/08/2013

Que a Horta de Sant Joan, Picasso hi va viure un moment molt important a nivell creatiu, ho sap gairebé tothom. I que a l’entrada del poble, l’Hotel Miralles ofereix uns plats de crestó en escabetx per llepar-se’n els dits, molts visitants ho tenen clar, perquè el menjador s’omple cada migdia amb veïns, viatgers, ciclistes, treballadors i amants de la bona gastronomia, una gran diversitat de clients que coincideixen en la tria d’aquest conegut hotel-restaurant familiar. Fa unes setmanes vaig fer una estada a Horta i, abans d’arribar-hi, ja tenia clars els dos aspectes que he apuntat. Però em quedaven moltes coses per descobrir. Després de fer una volta ben agradable pels carrers solitaris del nucli antic i de passar una nit de repòs absolut a l’Hotel Miralles, vaig despertar-me amb un esmorzar casolà d’embotits i pa amb tomàquet i amb la promesa que el senyor Salvador Miralles m’esperava per dur-me a alguns dels indrets més interessants d’Horta de Sant Joan. És un privilegi, que et faci de guia algú que s’estima i que coneix tan bé la seva terra. Aquí teniu algunes de les coses magnífiques que hi vaig descobrir:

1. El nucli antic d’Horta

Començo parlant-vos del cor del poble, allà on qualsevol turista ha de fer cap quan arriba a Horta de Sant Joan. Dalt d’aquest puig de 543 m d’alçada hi ha la plaça porxada, d’aires renaixentistes, des de la qual es despleguen uns pocs carrerons de pedres antigues. Baixant per un d’aquests carrers ens topem amb un dels reclams del nucli antic: el Centre Picasso, on s’exhibeixen obres de joventut del geni.

Horta1.JPG

L’església i l’Ajuntament d’Horta de Sant Joan. © Òscar Marín

2. Lo Parot

Una de les oliveres més emblemàtiques del país la trobem aquí, a les terres del senyor Joaquín Badia. Després de saludar-lo, mentre regava les plantes de l’hort, ens vam acostar a l’arbre mil·lenari. Podríem dir allò de que si les seves branques parlessin… Però no, no parlen. Ens mostren, això sí, multitud d’arrugues que ens expliquen que aquest és “el pare de tots els arbres”, d’aquí el nom de Lo Parot. Amb les seves escasses olives encara en fan oli, una producció molt reduïda, és clar, però diuen els que l’han tastat que és un oli deliciós.

Horta2.JPG

Lo Parot, arbre monumental considerat el més vell de Catalunya. © Òscar Marín

3. El mirador dels Pesells

A les afores d’Horta, pujant a la recerca del centenari pi de Balija, ens aturem al mirador dels Pesells. Des d’aquí tenim un bon tros de la Terra Alta als nostres peus. La Via Verda travessa el paisatge, en veiem l’aqüeducte que salva el curs del riu Matarranya i uns ciclistes que passen, com formigues, per damunt del pont. Com ells, milers de persones s’acosten cada any a fer un tram de la Via Verda sobre dues rodes.

Horta3.JPG

Panoràmica des del mirador dels Pesells, als afores d’Horta. © Òscar Marín

4. El pi de Balija

Aquest és un dels llocs preferits d’en Salvador Miralles. Alguns dies s’asseu sota aquest pi de 19 metres d’alçada i contempla les seves branques durant una llarga estona. Es comprèn perfectament. Aquest arbre allunyat de tot i de tothom transmet un intens sentiment de pau. Es calcula que el pi de Balija té uns 450 anys, cosa inèdita en els pins blancs, que solen arribar a un màxim de 350 anys de vida.

Horta4.JPG

Les branques centenàries del pi de Balija. © Òscar Marín

5. Les Olles

Quan parlem d’un indret paradisíac, hi ha qui pensa en sorra i palmeres. Però a Horta hi ha un racó màgic on banyar-se és un plaer durant els mesos de més calor. Es tracta de les Olles, uns tolls d’aigua en el curs del riu Canaletes. I pensar que fa 50 anys, quan en Salvador Miralles cuidava les cabres en aquestes terres, això era un racó allunyat del món que poca gent coneixia. Em diu el nom de cada toll: el de la Palanca (on el seu pare estenia uns pins per creuar d’una banda a l’altra), el dels Xiquets (on es banyen els més petits), l’Olla Redona, el Toll de Més Avall, la cova de les Orenetes… La gent del poble les coneix com les Olles d’en Baubo. Si voleu saber-ne el perquè, pregunteu-ho a l’Hotel Miralles. També us hi explicaran per què cap veí no es banya al toll del Peraire…

HortaOlles.JPG

Les Olles, un paratge refrescant en plena natura. © Òscar Marín

6. El dinar a l’Hotel Miralles

Ja us he dit que a l’Hotel Miralles s’hi dorm bé i que s’hi menja encara millor. La carn de cabra hi és un dels ingredients distintius, i el crestó en escabetx n’és el plat més conegut. No deixeu de tastar la nova recepta d’aquesta temporada, el carpaccio de crestó amb coqueta d’herbes [vegeu-ne aquí la fotografia]. El seu aroma és deliciós i també la combinació de gustos, amb trossets de formatge i foie. Si podeu, tasteu també el xorís de cabra amb patates i allioli. A més del bon menjar, notareu que el bon tracte és un altre dels puntals del negoci. Els Miralles són una família plenament bolcada en els seus hostes.

Horta7.1.JPG

Crestó en escabetx, el plat estrella del restaurant Miralles. © Òscar Marín

Horta7.2.JPG

El xorís de cabra amb acompanyament de patates i allioli. © Òscar Marín

7. El convent de Sant Salvador

No hi ha monjos, ni visitants, ni una ànima. El convent està sempre tancat. Sempre, excepte alguns dies festius i en ocasions puntuals. Vaig tenir l’oportunitat d’entrar-hi, de copsar el silenci que embolcalla les pedres, de contemplar el seu petit claustre renaixentista protegit per la muntanya de Santa Bàrbara. Les vistes d’Horta des de l’atri són excel·lents.

Horta6.JPG

L’església silenciosa del convent de Sant Salvador. © ÒM

8. Les cabres de Rasquera

En Pepito Miralles, el germà d’en Salvador, treu les cabres a pasturar cada dia. Vaig sortir a buscar-lo pels camps propers a l’hotel Les Capçades, per fer petar la xerrada. Em va explicar que havien vingut, feia pocs dies, uns periodistes francesos a fer-li preguntes sobre les cabres. Són cabres de Rasquera, una raça pròpia de les comarques del sud de Catalunya. Amb la carn d’aquestes cabres es cuinen els millors plats del Miralles.

Horta8.JPG

Cabres de Rasquera pasturant a la vora de l’hotel Les Capçades. © Òscar Marín

9. Una gran estada a Les Capçades

Dormir a Les Capçades és un dels plaers de la Terra Alta. Aquest hotel rural ocupa una antiga residència particular que la família Miralles va restaurar i obrir com a allotjament. L’emplaçament és privilegiat, envoltat de natura, amb una bona vista d’Horta i de la muntanya emblemàtica de Santa Bàrbara, especialment des de la terrassa de 60 metres quadrats de l’habitació Mariné, que vaig ocupar amb molt de gust. És un plaer banyar-se a la piscina interior abans o després de fer una caminada pels camps que envolten la casa. També podem descansar a la sala mentre fullegem algun dels exemplars del DESCOBRIR que hi tenen a disposició dels clients. I quan s’acosti la nit, arribarà l’hora del menú degustació, un altre dels plaers d’Horta que culmina una magnífica estada.

Horta9.1.JPG

L’àmplia habitació Mariné, dedicada a un client il·lustre. © Òscar Marín

Horta9.JPG

Vista de la muntanya de Santa Bàrbara des de l’habitació. © Òscar Marín

10. El sopar degustació

Si a l’Hotel Miralles s’hi serveix menjar bo i casolà, ben arrelat a la Terra Alta, a la cuina de Les Capçades s’hi busquen noves textures i sabors partint, igualment, d’uns productes de primera qualitat. La proposta de menú degustació de la cap de cuina canvia sovint. Jo hi vaig tastar, de primer, unes cuixetes de guatlla confitades amb mousse d’albergínia i tomàquet, un plat saborós, que omple la boca amb la suau espessor de la mousse i amb la tendresa de les cuixetes que es desfan a la boca. De segon, un carpaccio de llagostí amb tòfona negra dels Ports (Tuber melanosporum). Tot seguit, un bacallà cuinat a baixa temperatura, amb chutney de mango i melmelada de llimona. Després, unes costelletes amb crosta d’herbes aromàtiques, cuscús i tzatziki de iogurt, un plat d’intenses aromes mediterrànies. Tot acompanyat amb un Cupatge del celler Frisach. Per postres, un cremós de formatge de cabra amb gelat de romaní i gelatines de taronja i melmelada d’orellanes i mel. Els camps d’Horta posats al plat.

Horta10.1.jpg

Deliciosos plats del menú degustació de Les Capçades. © Òscar Marín

Sabors i aromes de la Terra Alta

dimecres, 17/07/2013

IMG_3173.JPG

Viatjar no és solament atresorar la descoberta de nous territoris, també és ampliar els nostres horitzons gastronòmics, descobrir nous gustos i noves aromes que emergeixen de la terra i que ens permetran entendre com de ric pot arribar a ser un paisatge. El paisatge de la Terra Alta et sedueix només arribar-hi amb la seva intensa rusticitat. Des de les carreteres sinuoses, els camps de vinyes, oliveres i arbres fruiters condueixen la vista cap a les majestuoses muntanyes del massís del Port. I d’aquests camps silents treballats en terrasses naturals i protegits per muntanyes en surten uns vins que sorprenen i, fins i tot, emocionen. La garnatxa, predominant a la Terra Alta, hi té un paper protagonista, en aquests vins, i també el clima, privilegiat per a la vinya. 42 cellers i més de 1.800 viticultors treballen cada dia per situar les seves ampolles en el lloc que es mereixen. He pogut tastar diversos vins de la comarca i us confirmo el seu bon moment. Fa poc vaig fer una estada a l’Hotel Miralles d’Horta de Sant Joan, que us explico amb més deteniment en un altre post, i hi vaig assaborir un Puigventós del 2012, un vi negre que pren el nom de l’antiga denominació del poble d’Horta, un vi suau i afruitat que marida a la perfecció amb el nou plat de la carta del Miralles: el carpaccio de crestó. Per altra banda, l’Anna de l’Hotel Les Capçades em va descobrir un altre vi que em va semblar excel·lent: Cupatge, del celler Frisach de Corbera d’Ebre. Aquest vi ecològic és brillant i golós, amb aromes de fruites madures i una personalitat alhora fresca i elegant. Una veritable delícia.

IMG_3448.JPG

Carpaccio de crestó amb coca d'herbes i un vi Puigventós a l'Hotel Miralles. © ÒM

IMG_3198.JPG

Vinyes i oliveres al peu de la muntanya de Santa Bàrbara, a Horta de Sant Joan. © ÒM

En aquesta menció als bons vins que s’estan fent a la Terra Alta no m’oblido del celler La Fou. No els vaig poder visitar durant la meva estada recent, però han tingut l’amabilitat d’enviar-me unes ampolles i aquí us les presento a la terrassa de casa, preparades per acompanyar un bon sopar en una companyia immillorable. El Sender, del 2011, m’ha fascinat per la gran amplitud d’aromes, pel seu perfum evocador de les olors dels camps d’interior, i per l’equilibri entre volum i frescor en boca. La Fou de Batea, del 2008, ens mostra de manera més contundent la profunditat i la frescor de la garnatxa negra, amb notes de fruits secs i de fruita negra i, al final, unes sensacions de xocolata i de pedra humida que em retorna el record d’una tempesta damunt del massís del Port viscuda fa poques setmanes.

IMG_3822.JPG

Els vins inspiradors del celler La Fou, de Batea. © ÒM

‘Tour’ empordanès pels Petits Grans Hotels

dimarts, 9/07/2013

Dels Petits Grans Hotels de Catalunya us n’he parlat en altres articles, i us puc assegurar que són la mena d’hotels que m’agraden: petits (no tenen més de 15 habitacions), decorats amb encant, el tracte hi és especialment atent (són gestionats en molts casos pels membres d’una mateixa família) i els àpats hi són una experiència molt destacable. Fa unes setmanes vaig fer un ‘tour’ pel Baix Empordà, des de Peratallada fins a Sant Antoni de Calonge, amb parada i fonda en alguns d’aquests establiments.

Hotel Cluc.JPG

La recepció de l’Hotel Cluc, a l’antiga casa indiana de Can Pallí. © Òscar Marín

Al nucli antic de Begur hi ha dos hotels molt recomanables. El primer és el Cluc, un establiment inaugurat l’any 2012, petit, però molt interessant. Ocupa una antiga casa indiana, coneguda amb el nom de Can Pallí, on va viure de lloguer la família del poeta Joan Vinyoli fins l’any 1958. Sempre dic que als allotjaments amb encant no els calen moltes estrelles. L’encant no sempre es mesura en metres quadrats, ni en el nombre de serveis que ofereix un hotel. I el Cluc, d’encant en té molt. Les seves dotze habitacions són senzilles i agradables, totes decorades amb frases fetes que remeten al descans; el tracte és immillorable, i la ubicació és molt convenient per a qui vulgui descobrir el nucli antic de Begur. Per cert, sabíeu que “cluc” és el nom que rep una migdiada curta en aquesta zona de l’Empordà?

Hotel Cluc 1.JPG

Frases fetes catalanes decoren avui la casa on va viure el poeta Joan Vinyoli. © ÒM

Hotel Cluc 2.JPG

Al pati interior de l’Hotel Cluc hi ha una galeria on se serveixen els esmorzars. © ÒM

Molt a prop hi ha l’Hotel Clàssic, una altra joia dels Petits Grans Hotels. Aquest és un establiment situat també en un edifici històric, una antiga casa indiana del 1857 que ha conservat pocs però interessants detalls originals, com els frescos que decoren l’habitació 1857. El passat se’ns revela aquí en els números de les habitacions, que són anys decisius en la història de la casa. Malgrat que l’hotel no es va inaugurar fins l’any 2010, la família ja hi tenia des del 1991 un conegut bar (avui ocupa l’espai el restaurant Es Castell-Can Maurici). Un altre any important és el 1907, data de naixement de l’àvia del propietari, la qual amb 106 anys és la persona més gran de Begur (ja llogava habitacions a casa seva fa moltes dècades). A banda de la història i l’encant, el descans està assegurat gràcies als matalassos de fibres naturals i a la possibilitat d’elecció del tipus de coixí.

Hotel Clàssic 1.JPG

L’habitació 1857 de l’Hotel Clàssic conserva els frescos del que fou el saló de la casa. © ÒM

Hotel Clàssic 2.JPG

Una de les habitacions amb terrassa, en les quals la pedra dels murs s’ha deixat a la vista. © ÒM

Si us endinseu en l’Empordanet des de Begur (abans no us oblideu de fer una visita a la platja de sa Tuna), arribareu al poble de Regencós, un tranquil nucli en el qual destaca l’Hotel del Teatre. L’hotel es troba en una casa de poble del segle XVIII totalment restaurada i les habitacions (quatre tipus suite i dues de dobles) transmeten serenitat, tant pels tons clars com per la simplicitat de la decoració. El nom de l’hotel li ve de l’edifici que hi ha just davant, que avui es fa servir com a restaurant de l’allotjament, però que fa dècades fou el teatre de la població (encara s’hi pot veure l’escenari). A l’exterior hi ha un jardí deliciós reservat per als clients, en el qual s’ha conservat com a piscina l’antic rentador de teules. I ben a prop, a l’antiga rectoria, s’hi han inaugurat fa pocs mesos uns apartaments molt recomanables si es viatja amb la família.

Regencós.JPG

Jardins de l’hotel del Teatre, amb una vista privilegiada de Regencós. © ÒM

Hotel del Teatre.JPG

Colors clars i mobiliari de fusta a les habitacions de l’Hotel del Teatre. © ÒM

A la vora hi ha el màgic nucli medieval de Peratallada, i al bell mig del poble hi trobem El Cau del Papibou (sabíeu que “papibou” és el nom que reben els capgrossos en aquesta zona?). El projecte es remunta a l’any 1997, quan l’Enric i la seva neboda Núria van obrir el restaurant de la planta baixa, on actualment es poden assaborir unes quaranta tapes delicioses, com ara les gambes a la mel. Com que en aquells temps, al castell de Peratallada s’hi feien casaments, van pensar en oferir habitacions per a tots aquells convidats que arribaven i es quedaven a dormir a l’Empordà. Va coincidir que a l’Enric el van fer fora de la companyia on havia treballat molts anys, així que l’obertura de l’hotel, l’any 2003, va ser una bona iniciativa. Avui l’allotjament el gestionen la Prabha i la Maria, però l’Enric, que viu al pis de dalt, els dóna bons consells en el dia a dia. A banda de l’encant de les habitacions, agraireu l’amabilitat del personal, us tractaran com un membre més de la família, us recomanaran els millors racons d’un Empordanet que coneixen a la perfecció, us oferiran una beguda mentre converseu, resoldran tots els vostres dubtes… Per cert, les begudes del minibar són de franc!

El Cau del Papibou.JPG

El Cau del Papibou, un refugi acollidor en un poble deliciós. © ÒM

Papibou habitació.JPG

En cada habitació del Cau del Papibou hi predomina una gama de colors diferent. © ÒM

I per culminar aquest circuit a través d’alguns Petits Grans Hotels de Catalunya, un bon sopar al Mas Falet de Sant Antoni de Calonge em va semblar una bona manera de posar punt i final a l’escapada. Aquesta antiga masia va ser convertida fa tan sols un any en un hotel d’onze habitacions. A l’ampli jardí hi han instal·lat, a més, quatre bungalous i un gran auditori que vol acollir concerts i altres esdeveniments. Però centrem-nos en el sopar, preparat pel xef francès Marc Abramovici. Primer, l’aperitiu del dia, en aquest cas un paté casolà de campanya amb festucs. Tot seguit, una amanida de salmó marinat amb cítrics i gelat de tomàquet. Després, un deliciós ravioli de llamàntol amb salsa de safrà i, com a últim plat, un magret d’ànec amb salsa de fruits vermells en el qual la dolçor de gerds i móres acompanya a la perfecció una carn ben tendra. Com a vi vaig escollir un Oliver Conti del 2003, de la DO Empordà (un vi complex, elegant, però amb un toc afruitat), tot recordant els bons moments passats a les seves vinyes. I no ens oblidem de les postres: una sopa freda de pinya i gelat de coco. Després d’anotar totes les impressions a la meva Moleskine, vaig pujar a l’habitació a descansar. Cinc hotels i, en cada hotel, tantes històries…

Mas Falet.JPG

El Mas Falet, del segle XVII, domina el monticle del Collet, a Sant Antoni de Calonge. © ÒM

Mas Falet habitació.JPG

La suite del Mas Falet on vaig dormir després d’un sopar excel·lent. © ÒM

Sopar Mas Falet.JPG

Magret d’ànec amb salsa de fruits vermells acompanyat per un Oliver Conti 2003. © ÒM

Tastant el producte més fresc del Prat

dijous, 27/06/2013

Fa uns dies em vaig acostar fins al Prat de Llobregat, on em van convidar per conèixer millor els productes frescos de la gran horta metropolitana. Després de revisitar les platges del Delta del Llobregat (com m’agrada aquesta zona), vam arribar-nos fins a Can Comas, la seu del Parc Agrari del Baix Llobregat. Si no hi heu anat, us recomano la visita, perquè t’hi expliquen quins són els conreus estrella d’aquesta plana tan fèrtil (n’hi ha 66 de diferents, des de les carxofes i els espàrrecs fins a les cireres i els préssecs). Sabíeu que el Parc Agrari és la segona horta en extensió de l’àrea metropolitana després del Maresme? Uns 1.200 pagesos, el 75% a temps complert, hi treballen per mantenir uns cultius de primera qualitat. Els seus productes es poden comprar als mercats de pagès que es fan cada setmana en diversos punts del Baix Llobregat (per exemple, al parc de Torreblanca) i també als restaurants adherits a la campanya dels Sabors de l’Horta.

Parc Agrari.JPG

La masia de Can Comas, seu del Parc Agrari del Baix Llobregat. © Òscar Marín

Però el Prat no només ens regala fruites i verdures. Aquí s’hi cria el pollastre pota blava, una raça avícola autòctona, molt preuada a les cuines pel seu baix contingut en greix i el seu gust intens. Penseu que és l’única au de l’Estat que ha estat reconeguda amb una IGP (Indicació Geogràfica Protegida). En Joan Pujals, de Cal Senyoret, n’és un expert. N’ha vist criar tota la vida, des que era un marrec, i n’ha criat fins a la vellesa. Ens explica que aquesta raça única de gall, que a simple vista es distingeix per la cua negra i les potes blaves, va estar a punt de desaparèixer,  però gràcies a pagesos com el seu pare o ell mateix, que l’han criat sempre per a la família, avui podem gaudir, amb vista, gust i olfacte, d’aquest pollastre tan elegant (i saborós).

Pota Blava del Prat.JPG

El gall de pota blava, una raça autòctona del Prat molt valorada gastronòmicament. © ÒM

Joan Pujals Pota Blava.JPG

El pagès Joan Pujals ens mostra una fotografia on se'l veu de petit a Cal Senyoret. © ÒM

Veure l’animal en directe, corrent pel corral de Cal senyoret, té molta gràcia, però la segona part és menjar-se’l. La cosa és fàcil d’acomplir, perquè els principals restaurants del Prat inclouen en les seves cartes plats cuinats amb pota blava i, a més a més, cada any li dediquen unes jornades gastronòmiques (al març) i una fira avícola (al desembre). El dia que hi vaig anar, els xefs dels restaurants Rústic & Co i Mesón El Cortijo (tots dos formen part de la xarxa de restaurants El Prat Degusta’l) ens van preparar un tast d’alguns dels plats que elaboren amb el pota blava i amb la carxofa del Prat: crema de carxofa i mascarpone de cruixent d’ibèric, un “tigretón” de Pota Blava amb daus de carxofa i salsa de xocolata i un plat de pota blava a l’antiga amb brotxeta de carxofa confitada. Si us acosteu al Prat per tastar el pota blava comprovareu que hi ha poques carns tan meloses i lleugeres com aquesta. Ja m’ho explicareu!

Rústic & Co .JPG

El “tigretón” de pota blava i carxofa del Prat, creació del restaurant Rústic & Co. © ÒM

Mesón El Cortijo.JPG

Pota blava a l’antiga amb brotxeta de carxofa confitada, del Mesón El Cortijo. © ÒM

El menú del peix de roca al Sa Tuna

dilluns, 3/06/2013
Hostal Sa Tuna.jpg

Escrita amb consomé de pebrot escalivat a la platja de sa Tuna. © Òscar Marín

Vaig acostar-me a la platja de sa Tuna amb una bona excusa: tastar-hi el menú del peix de roca que serveixen per aquestes dates. De restaurants on assaborir aquest menú n’hi ha molts, però pocs on conflueixin tants al·licients: una caleta inspiradora, una història interessant, una cuina deliciosa i un hotelet amb molt d’encant. Comencem per la cala: tancada, misteriosa, solitària als mesos més freds, lluminosa a ple migdia, és un fragment deliciós de Costa Brava. Just davant de la platja hi ha l’Hostal Sa Tuna, un dels establiments emblemàtics d’aquesta part de l’Empordà, que forma part dels Petits Grans Hotels de Catalunya. La seva història es remunta a l’any 1944, quan entre les barques dels pescadors s’hi començava a veure algun turista i en Joan i la Paquita, els avis dels actuals propietaris, van plantar damunt la sorra les taules del restaurant.

Sa Tuna

La cala ha canviat poc des de mitjan segle XX. ©

SaTuna1.jpg

Fotos oposades de sa Tuna, al 2013 i als anys seixanta. © ÒM

Des de l’any 2003, l’encarregat de dirigir la cuina del Sa Tuna és el xef Mateu Batista, bon coneixedor de la cuina tradicional empordanesa, que mima el marisc i els peixos arribats del mercat per convertir-los en petits homenatges a la mar que els comensals agraeixen amb una bona copa de vi blanc. Una bona raó per visitar Begur i, concretament, la platja de sa Tuna, és la Campanya Gastronòmica del Peix de Roca, durant la qual diversos restaurants proposen una deliciosa versió dels plats més tradicionals d’aquesta terra. A l’Hostal Sa Tuna hi vaig assaborir un menú excepcional. D’entrant, un elegant seitó sobre una torrada que semblava un petit quadre d’aires mironians. De primer, un confitat de tomata de ram i escrita (rajada) amb consomé de pebrot escalivat. He de dir que no havia tastat mai l’escrita i em va semblar una carn exquisida, melosa i tendra, servida de manera suculenta en combinació amb el tomàquet i el pebrot. De segon, arròs a la brasa amb peix de rebuig del pòsit de Palamós, un d’aquells arrossos que només olorant-los ja se’t fa la boca aigua. Vaig acompanyar el menú amb una cervesa Inèdit, tot i que també es pot demanar un cava Castell de Peralada.

Entrant Sa Tuna.JPG

Pictòric entrant de seitó sobre una torrada de pa amb tomàquet. © ÒM

Paella Sa Tuna.JPG

Un bon arròs a la brasa amb peix fresc de Palamós. © ÒM

Un bon àpat mariner que es digereix millor amb un passeig de vint minuts pel ventós camí de ronda, havent dinat. El menú delectarà els gormands, però no només de gormands viu l’Hostal Sa Tuna. Com indica el seu nom, hi tenen habitacions per als qui vulguin fer una estada tranquil·la davant del mar. Cinc habitacions dobles de decoració serena, totes amb terrassa i amb una vista privilegiada de la platja, per observar el mar i sentir tranquil·lament com passa el temps, onada rere onada, gota a gota…

HostalSaTuna.JPG

Una de les cinc habitacions dobles de l’Hostal Sa Tuna. © ÒM

Hostal SaTuna.JPG

Totes les habitacions tenen una petita terrassa amb bones vistes. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

La terrassa de l’Hostal Sa Tuna, davant la sorra. © ÒM