Arxiu de la categoria ‘Plaers gastronòmics’

Entre copes a les vinyes d’Oliver Conti

dilluns, 11/07/2011
Oliver Conti 1.JPG

Caminant entre ceps de Merlot i Cabernet Sauvignon a l'Alt Empordà. © Òscar Marín

“Sentiu com es despleguen les flors blanques, com esclata el gessamí…” Dels tastos de vins sempre m’ha fascinat la nostra capacitat de suggestió quan la degustació es fa en companyia de l’enòleg. Potser després de comprar-lo al supermercat, bevent-lo a casa, aquell vi blanc no ens inspirarà sensacions tan intenses com després d’haver passejat per les vinyes, d’haver conversat emocionadament amb el productor i d’haver tastat amb atenció el vi aconsellat per un nas expert. Em va passar de nou a les vinyes d’Oliver Conti, a Capmany, amb en Jordi Oliver. No es pot obviar la passió del Jordi pel cultiu de la vinya, perquè la transmet a qui l’escolta. És d’aquells que parla del vi amb entusiasme, que es desperta de matinada per mesurar el grau d’humitat ambiental, que es lleva ben d’hora per estudiar les necessitats de cada cep. És dur fer créixer la vinya en aquests terrenys granítics, assedegats, pobres en matèria orgànica, però del seu fruit, en Jordi n’extreu vins d’alt nivell.

Oliver Conti 3.JPG

Els vins de la família Oliver Conti, blancs en primer pla i negres al darrera. © ÒM

La tarda de juny que vam visitar-lo, bufava tramuntana. Les vinyes s’inclinaven i les paraules de la conversa s’allunyaven en direcció al Montgrí. Vam passejar per la finca amb en Jordi i l’Anna, la seva parella i companya en aquest “somni a contravent”, com diuen a la seva pàgina web. Després de revelar-nos els secrets de les vinyes, de visitar el celler i el magatzem, i d’assabentar-nos d’alguns projectes de futur, vam pujar a la sala de tasts. El ritual va incloure sorpreses, entre les quals un dels vins que romanen al “cementiri” d’en Jordi, on reposen una mostra de les primeres ampolles que van comercialitzar a mitjans dels noranta. Tot seguit, uns magnífics vins blancs: Treyu, d’aromes florals i afruitats, creat en honor de la mare dels germans Jordi i Xavier Oliver Conti; i Marta, un saborós vi blanc que s’acosta delicadament a la família dels vins dolços sense ser-ho. Després els vins negres: Carlota, que ens omple la boca amb el record de fruites vermelles madures; Ara, un vi de taula intens i amb un to afruitat, i l’Etiqueta Negra, madura consolidació de gairebé vint anys de treball.

Oliver Conti.jpg

En Jordi Oliver, al centre de la imatge, ens explica tot el que hi ha dins els seus vins. © Èlia Guardiola

Si a banda de fer-hi una visita guiada, com nosaltres, voleu allotjar-vos entre aquestes vinyes de l’Alt Empordà, podeu reservar una de les dues cases de la finca, amb capacitat per a set persones, que es lloguen als visitants per 450€ el cap de setmana (1.100€ la setmana sencera). Tenen un porxo ampli, una piscina ben integrada en l’entorn i la ubicació perfecta per a aquells que els agrada viure “entre copes”.

Oliver Conti 2.JPG

La finca està envoltada pels útlims contraforts de la serra de l'Albera. © ÒM

Com a casa a Ca l’Arpa de Banyoles

dilluns, 4/07/2011
IMG_8584.JPG

L’edifici de Ca l’Arpa, restaurat fa uns anys, destaca al passeig Indústria de Banyoles. © Òscar Marín

“Vaig arribar als fogons per casualitat.” En Pere Arpa ho explica de manera transparent. Ell estudiava a l’escola Eina de Barcelona i la seva dona, la Montse Lao, feia Belles Arts, però un curs a l’escola d’hostaleria de la Mey Hofmann ho va canviar tot. En Pere va veure en la cuina tot un món on alliberar la creativitat que l’empenyia. Va obrir El Rebost d’en Pere a Banyoles, la seva vila natal, i nou anys més tard, al 2008, va reformar la casa dels avis al carrer Indústria per convertir-la en un restaurant amb hotel: Ca l’Arpa. L’establiment s’ha convertit en un dels millors de la comarca. I té una estrella Michelin!

IMG_8550.JPG

En Pere i la Montse al menjador reservat que comparteix espai amb el celler. Al fons, algunes fotos fetes per la Montse quan estudiava Belles Arts. © ÒM

La sort acompanya en Pere, la Montse i el seu equip, però l’esforç diari és el que fa cada dia més gran el seu somni. “Ens llevem a les 7 per preparar esmorzars”, explica ella, “i és estrany el dia que no anem a dormir de matinada”. Tota la jornada dedicada a la cuina, servir els clients i cercar la millor matèria primera per als seus plats. A Ca l’Arpa coneixen de primera mà la procedència de tots els ingredients: visiten la formatgeria d’on prové el formatge que serveixen, parlen amb el pagès que cria els pollastres que cuinen i tasten els vins als millors cellers per escollir aquells que presentaran a la carta (la Montse us aconsellarà, com a bona sommelier). Cal assegurar la qualitat des del primer moment. El segon pas, l’elaboració, és igual de transparent i rigorós. La gran vidriera amb vistes de la cuina no amaga res del màgic procés de preparació dels plats: ara una perdiu tèbia en dues coccions amb foie i puré de remolatxa, ara unes guatlles amb salsa de soja i escalunyes, ara una cassoleta de vieires i lletons de vedella, ara una espatlla de cabrit rostida amb all i romaní…

IMG_8529.JPG

Deliciosa ventresca de tonyina amb escabetx creada a la cuina de Ca l’Arpa. © ÒM

IMG_8535.JPG

Una altra creació d’arrels tradicionals: xai farcit de picada. © ÒM

L’aroma del brou de pollastre de pagès s’estén per tota la sala i puja per les escales que porten a les habitacions. L’hotelet situat en les dues plantes superiors està format per vuit dormitoris decorats amb un estil sobri i alhora amable, gràcies a la calidesa de les teles escollides; hi ha connexió wi-fi gratuïta i vista al jardí posterior. Ca L’Arpa forma part de Rusticae i també dels Petits Grans Hotels de Catalunya, establiments de petites dimensions, distribuïts arreu del país, que destaquen pel tracte proper i un encant especial. El títol no li podria escaure millor. Ca L’Arpa és un hotel petit en les dimensions, però gran en la qualitat i en l’acolliment que dispensa al viatger.

Calarpa.JPG

Una de les habitacions de categoria superior de Ca l’Arpa. © ÒM

IMG_8574.JPG

La sala principal del restaurant amb els plats preparats per a la festa gastronòmica. © ÒM

El temps de la fruita més dolça

dimarts, 24/05/2011

Se’ns fa la boca aigua. Quan la fruita dolça madura i escampa la seva aroma, sabem segur que s’acosta l’estiu. Catalunya és una gran productora —i també exportadora— d’aquestes fruites: la perera i la pomera n’ocupen la major superfície, seguides del presseguer, el nectariner i el cirerer; molt per darrere figuren la prunera i l’albercoquer. Les Terres de Lleida són les comarques estrella, ja que s’hi recullen uns 700 milions de quilos de fruita dolça cada l’any, però hi ha comarques com la Ribera d’Ebre que no es queden enrere: allà s’hi produeixen més de 20 milions de quilos anuals, la majoria de préssec, que es comencen a collir a finals de maig. La cirera hi té dedicada una festa a Miravet, al juny. També Santa Coloma de Cervelló, al Baix Llobregat, esdevé ambaixadora de la cirera l’últim cap de setmana de maig, amb una festa que serveix per promoure el producte i reivindicar l’esforç dels pagesos de la comarca per mantenir viu aquest cultiu.

Cireres.jpg

Els cirerers han passat del blanc de les flors al març al roig intens dels fruits al maig.

Un altre territori eminentment dolç és la Catalunya del Nord: hi ha cirerers a Ceret, presseguers a Illa i bona part del Rosselló, pomes al Conflent i al Vallespir… A bona part de les terres que envolten l’estany de Salses s’hi produeixen albercocs o «bricots», com en diuen a la zona. L’arbre, d’origen asiàtic, s’ha adaptat bé a aquesta terra, i fins i tot hi ha una varietat que en porta el nom: el roig de Rosselló. Ceret celebra el darrer cap de setmana de maig la Festa de la Cirera, amb una desfilada de bandes, menús a base de cireres als restaurants de la vila i danses tradicionals. No hi faltarà el concurs d’escopir pinyols de cirera, que també es fa a Santa Coloma de Cervelló. Qualsevol excusa és bona per celebrar que ja és temps de fruita dolça.

Jornades amb gust de mar a Lloret

divendres, 20/05/2011
Lloret1.JPG

Una estampa típica de Lloret, el passeig Verdaguer presidit per l’Ajuntament i la platja. © Òscar Marín

Lloret de Mar és seductora, té milers de pretendents que se li acosten. Alguns només amb l’impuls de trobar-hi uns dies de sol i festa. D’altres són savis i s’aturen a escoltar les experiències exquisides que la vila els pot regalar. Un d’aquests regals són les Jornades Gastronòmiques de l’Arròs de l’Art, que protagonitzen durant el mes de maig les cartes de trenta restaurants i hotels de Lloret. Què és la gastronomia de l’art? Es tracta del suculent dinar que els pescadors d’antany preparaven en una cassola de fang amb el peix recollit a tocar de la platja. El peix es pescava amb una llarga xarxa que una barca estenia mar endins i que diversos homes estiraven des de la sorra. Aquesta tradició (la tirada a l’art) es reprodueix encara a la platja central de Lloret, de manera simbòlica, dos dies l’any: els últims diumenges de febrer i desembre.

Però tornem a l’arròs que es cou a la cassola. Ara ja no el preparen els pescadors a la platja, com abans, sinó que surt de les cuines de Lloret tot preservant, això sí, la recepta original que ha passat de generació en generació. Escòrpores, lluernes, raps, aranyes, santperes i alguna sípia fan xup-xup dins aquesta poció, tan màgica com senzilla, composta per un sofregit de tomàquets escalivats, ceba, all i oli d’oliva, arròs, aigua i un raig de vi rosat.

Lloret2.JPG

Un plat d’arròs de l’art servit al restaurant de l’hotel Santa Marta. © ÒM

Vaig acostar-me a Lloret per tastar aquest magnífic plat tradicional, de profundes arrels marineres. Vaig dinar al restaurant del gran hotel Santa Marta, una de les cuines que perpetua aquesta recepta durant les jornades gastronòmiques de maig. El menú que m’hi van oferir estava format per uns aperitius lleugers, una terrina de fetge d’ànec amb figues i melmelada de tomàquet i, tot seguit, l’autèntic arròs de l’art. Mentre el gust de la mar s’apoderava dels sentits i les onades s’apropaven a la lluminosa platja de Santa Cristina, vaig anar repassant les visites que havia fet aquell matí: l’església parroquial de Sant Romà, amb els seus lluents afegits modernistes; el Museu del Mar, un viatge als anys de bonança en què els indians enriquits al Carib tornaven per construir cases venerables; la blanca ermita de Santa Cristina, on cada juliol té lloc un dels aplecs més emocionants de la Costa Brava, i els magnífics jardins de Santa Clotilde, que durant la primavera llueixen esplèndids com mai.

Lloret3.JPG

La plaça de les Sirenes és un dels espais principals dels jardins de Santa Clotilde. © ÒM

Situats damunt d’un penya-segat que s’endinsa en la mar, aquests jardins foren encarregats pel marquès de Roviralta a un jove Nicolau Rubió i Tudurí. Es fa difícil imaginar que damunt de l’espadat on s’estenen aquests jardins, entre la cala Boadella i la platja de Fenals, hi havia fins a principis del segle xx una mar de vinyes verdes. Avui hi trobem uns jardins esplèndids d’estil italià, els quals han estat sotmesos durant els darrers anys a una curosa restauració. Per salvar els desnivells, llargues escales cobertes d’heures ens porten, entre les siluetes dels xiprers i les escultures d’estil clàssic, cap al blau de la mar que batega a tocar dels jardins. Personatges mitològics, guerrers i sirenes de dues cues ens surten a rebre pels racons més inesperats. Sí, són aquí, les sirenes que canten la màgia de l’altre Lloret, l’autèntic, el Lloret que molt abans de l’arribada dels turistes ja rebia elogis per ser una de les poblacions més belles de la Costa Brava.

Lloret4.JPG

Les sirenes de bronze van ser creades per Maria llimona, filla de l’escultor Josep Llimona. © ÒM

Cal Ros, una masia aïllada entre camps de cereals

dilluns, 21/03/2011

Abans d’arribar a Cal Ros, vam travessar un paisatge espartà, captivador, de camps segats i turons emmudits. El paisatge segarrenc se’ns mostrava erm, eixut, allunyat de la verdor que il·lumina els conreus a la primavera, però igualment hipnotitzant. I allà, aïllada enmig dels camps, protegida per un turonet boscós, hi havia la masia del segle XIX saludant els hostes que s’apropaven. L’Antoni i la Mercè ens van rebre amb els braços oberts, ens van mostrar l’habitació i ens van acompanyar al menjador, on una taula llarga reuneix els viatgers durant els àpats. La promesa d’uns tendres cigronets de l’Alta Anoia planava sobre les tovalles. I el desig es va fer realitat. La Mercè Centelles, l’afable amfitriona que cuina amb paciència les receptes de l’àvia, ens va satisfer amb menges delicioses.

cal ros.jpg

La masia de Cal Ros fotografiada des dels camps a la primavera. © Maria Rosa Vila

En aquesta casa d’agroturisme tenen clar que el bon tracte i el bon menjar són essencials per tenir contents els hostes. T’hi sents com a casa, ja sigui a la vora de la llar de foc o a les terrasses exteriors que regalen vistes a les extensions de cereals, alzinars, pinedes i rouredes de la vora. Si hi aneu amb nens, podran riure als gronxadors, recollir els ous de les gallines i tocar els conills. Si només hi aneu amb la parella, les habitacions tenen tot el que necessiteu: un llit còmode, un bany complet, connexió a Internet i vistes a la natura. Els noms de les estances ens parlen de la terra que ens envolta: la finestra de L’Era mira cap a l’hort de la casa, la de l’habitació Pla dels Timons mira a uns conreus envoltats de farigola (o timó), La Vinyeta mira a uns terrenys on abans de l’arribada de la fil·loxera s’hi cultivaven vinyes… Tot ens recorda que som al camp i que si no fos per la fecunditat de la terra, aquesta masia no tindria raó de ser. Sortiu a caminar, arribeu-vos fins al castell enrunat de Calonge de Segarra, gaudiu de la pau del paisatge. I el rellotge, deixeu-lo a casa.

Un bany de sabors i paisatges a Can Bonastre

divendres, 7/01/2011

El finestral emmarcava la muntanya màgica i el llit de vinyes que s’estén als seus peus. Un arròs amb llagostins i bolets fumejava a la taula del restaurant Tribia. Era un migdia al Can Bonastre Wine Resort. Pel matí havíem visitat el celler de la masia amb la Glòria Vallès. Ens va mostrar les bótes on reposen els seus vins, alguns dels quals elaboren per encàrrec amb el nom del sol·licitant. “La nostra família sempre ha viscut amb passió i estima la cultura del vi”, va explicar-nos la Glòria, “i volíem compartir aquest sentiment.” Per això van decidir restaurar la vella masia Can Bonastre de Santa Magdalena, que ja existia al segle XVI (en mostren orgullosos el document que ho acredita), i van convertir-la en un allotjament obert als viatgers que busquen l’autenticitat i l’elegància dels paisatges mediterranis. Un allotjament de luxe, això sí.

Can Bonastre.jpg

Can Bonastre, envoltat de vinyes, té unes vistes privilegiades de Montserrat.

L’hotel es troba a prop de Masquefa, a l’Anoia, però el paisatge és plenament penedesenc: davant les finestres de les habitacions, decorades amb personalitat, s’estén una mar de vinyes i les més privilegiades tenen vistes úniques a Montserrat (avís, el preu de l’habitació doble supera els 200 euros). Des del restaurant Tribia, dins l’hotel, i des de la terrassa Montserrat, que obre a l’estiu, es pot menjar tot gaudint també de la vista magnífica del massís. El dinar, amb plats de temporada com els canelons d’ànec o el rap embolicat amb fulla de parra, s’acompanya de vins elaborats al celler de Can Bonastre, així tot queda a casa.

Can Bonastre 2.jpg

Rovellons al pinot noir, una de les creacions elaborades pel xef del Tribia, Víctor Gómez.

La seva oferta gastronòmica s’ampliaamb esmorzars de forquilla, que es poden combinar amb una visita a la bodega o amb l’entrada a l’spa de l’hotel. Sí, també tenen balneari propi. L’spa Acbua és un petit espai amb sauna, bany turc, camí de sensacions, dutxes lúdiques, piscina coberta amb sortides d’aigua a pressió i un finestral amb vistes de la gran muntanya. Un bany excepcional recomanable en qualsevol moment de l’any.

Can Bonastre 3.jpg

A l’Acbua Spa us relaxareu tot observant les agulles de Montserrat a l’horitzó.

El fruit daurat de les oliveres

dilluns, 15/11/2010

Pels volts de Santa Caterina, les olives arbequines assoleixen el punt òptim de maduresa. Pengen de les branques fermes d’oliveres centenàries que, amb el pas dels segles, s’han estés pels turons i planes des del Baix Camp fins a la Ribera d’Ebre, entre ceps i avellaners, en una terra de poca aigua i temperatures exigents. El fruit d’aquests arbres venerables és menut i fosc, i se n’extreu un líquid tan saborós com saludable, considerat un dels millors olis d’oliva del país: l’oli de Siurana. El producte és suau i afruitat i s’obté de les olives de primera premsada, que han estat collides a mà el mateix dia o el dia anterior, amb la qual cosa conserven totes les seves propietats.

OlivesArbequines.jpg

Diuen que el duc de Medinaceli, que vivia al castell d'Arbeca, va portar de Palestina al segle XVII les oliveres que avui coneixem com a 'arbequines'.

Malgrat posar-se a recer de la Denominació d’Origen Protegida Siurana, l’oli de cada comarca té els seus matisos, la seva pròpia personalitat. A la zona més alta del riu de Siurana, per exemple, en municipis com la Palma d’Ebre i la Bisbal de Falset, se sol produir un oli amb més cos i el seu aroma s’estén pels carrers com una boira saborosa i transparent. El de les comarques del Camp de Tarragona, en canvi, surt una mica més dolç. Si voleu tastar l’oli nou de la temporada, acosteu-vos a la plaça de la Llibertat de Reus els pròxims 19 i 20 de novembre. S’hi celebra la 14a Mostra de l’Oli Siurana.

Un viatge amb gust de vi

dilluns, 26/07/2010

Tren del vi 1.jpgFa unes setmanes us parlava del viatge amb el Tren dels Llacs, de Lleida a la Pobla de Segur, i alguns comentaris arribats tant al bloc com al facebook de Descobrir aprofitaven per proposar la visita al Tren Groc de la Cerdanya. Hi estem d’acord, el viatge amb el Tren Groc reserva paisatges de gran bellesa (vegeu la portada del número 143 del Descobrir), però a la Catalunya del Nord hi ha un altre tren turístic no tan conegut al qual us recomano pujar: s’anomena Tren del País Càtar i de la Fenolleda i es va posar en funcionament l’any 2002 aprofitant una antiga via fèrria que unia Ribesaltes i les gorges del riu Aude. Aquest estiu ens ofereix una novetat, un recorregut entre les vinyes, des de Ribesaltes o Espirà de l’Aglí fins a Estagell, amb una degustació de vins inclosa. La durada del recorregut panoràmic, amb vistes al magnífic trencaclosques de vinyes i cabanes de pedra seca de la vall de l’Aglí, és d’una hora i mitja i permet catar vins de la Catalunya del Nord. A Estagell es fa una parada de vint minuts per parlar amb els productors de la comarca i carregar a la maleta les millors ampolles. Després tornareu cap a Ribesaltes, on podreu tastar el superb Muscat de la població, un dels millors vins dolços del nostre país. El preu del viatge (que es farà fins al 26 de setembre) és de 9€ per als adults (got de vi inclòs) i de 6,5€ per als nens.

Tren del vi 2.jpg

Quin gust tenen les estrelles?

dilluns, 21/06/2010
Sopars1.JPG

La lluna presideix els sopars de l’Observatori Fabra. © ÒM

La lluna i les estrelles sempre han estat grans aliades dels amants. Sabent-ho, a l’Observatori Fabra de Barcelona converteixen cada estiu l’estudi dels astres en una trobada íntima i romàntica. La setena temporada dels “Sopars amb estrelles”, a la inauguració de la qual vaig assistir divendres passat, permet gaudir d’una magnífica vetllada a l’aire lliure, sota els cossos celestes, en un dels miradors més espectaculars de Barcelona. La cita té el seu epicentre en el sopar de sabors astronòmics. Primer, una deliciosa “Simfonia de l’Univers” ens entra pels ulls i per la boca: una crema de tomàquet i síndria amb tàrtara de vieires, coronada per un sorbet de ceps i envoltada per unes croquetes de gorgonzola. Tot seguit arriba el plat “Cúpula i galàxia”: vedella rostida amb lassanya i gratinat de bolets a la salsa de Pedro Ximénez. La taula esclata amb “El deliciós Big Bang”: una quiche dolça d’aranyons i crema d’ametlles amb gelat de pastís de formatge.

Sopars2.JPG

Porteu roba d’abric. La temperatura, al Tibidabo, baixa força durant la nit. © ÒM

Habitualment, després del sopar, un astrònom servirà una interessant i amena conferència astronòmica, divulgativa i digestiva. En la inauguració passada vam gaudir d’un acte especial, presentat pel divulgador científic Dani Jiménez. L’espectacle va començar amb la recreació del Big Bang, l’esclat primigeni de l’Univers, datat fa 13.700 milions d’anys. Tot seguit, Jiménez va respondre, a través de diversos experiments, preguntes com per què veiem el sol de color groc (quan en realitat és verd) i per què sembla que els nostres ulls ens enganyen quan admirem el cel.

Sopars3.JPG

El físic Dani Jiménez recrea el gran esclat del Big Bang. © ÒM

La nit continua amb una visita a l’interior de l’Observatori modernista, que no ha canviat gaire en els darrers cent anys. Es visiten el museu i la sala de la gran cúpula, des d’on es pot observar el cel (nosaltres vam veure els cràters solitaris de la lluna) a través d’un dels telescopis més antics i grans de tot Europa: va ser construït l’any 1903. Els ingredients del sistema solar se’ns revelen des d’aquí com un magnífic deliri gastronòmic, abans tastat amb la llengua i ara assaborit amb els ulls. Mentre observem les constel·lacions, sembla que podem intuir el seu gust!

Els “Sopars amb estrelles” se celebraran cada dia fins al setembre. El preu inclou una copa a l’arribada, el sopar, la conferència i la visita a l’Observatori. Sens dubte, la ciència també pot ser romàntica.