Arxiu de la categoria ‘Propostes curioses’

Les millors llibreries de viatges

dilluns, 21/01/2013

El tancament de nombroses llibreries en els darrers temps (CatalòniaProa Espais, Canuda…) ens fa reivindicar aquests espais de coneixement que, per a molts, són també espais terapèutics. Ve de gust refugiar-se en una llibreria i passar-hi una bona estona triant i remenant, llegint, buscant idees, trobant inspiració. De llibreries n’hi ha moltes, amb una gran selecció de productes, però els amants de veure món tenim debilitat per les que estan especialitzades en viatges. És una evidència que les llibreries han perdut terreny en l’àmbit dels viatges, en favor d’Internet. Google Maps ha substituït els tradicionals plànols urbans en paper; les recomanacions trobades en blocs i webs han aparcat la necessitat de comprar una guia de la destinació, la gran quantitat d’imatges i la diversitat d’opinions que circulen per la xarxa ens ajuden sovint més que una guia convencional. Però a les llibreries hi trobem més que guies; hi ha novel·les de viatges, assajos, llibres fotogràfics de gran format, mapes, motxilles, llibres de rutes i revistes com DESCOBRIR.

  • Altaïr (Gran Via, 616. Barcelona)

De la meva etapa com a redactor de la revista Altaïr, conservo un bon record de les visites a la llibreria, on m’acostava sovint a buscar material sobre les destinacions que havíem de tractar a la revista. Altaïr, fundada l’any 1979, és una de les grans llibreries de viatges del país. Es va especialitzar en aquesta matèria el 1981 i des d’aleshores, amb l’impuls d’una excel·lent revista, ha esdevingut tot un referent. Hi tenen milers d’obres ordenades per països, materials i accessoris i una agenda àmplia de conferències, presentacions de llibres i projeccions fotogràfiques. Al seu taulell d’anuncis hi trobareu propostes per viatjar arreu del món.

Altair.jpg

També al cor de l’Eixample barceloní, la llibreria Horitzons ens ofereix llibres de muntanya, natura i viatges. Però no només això. També tenen un quiosc de revistes especialitzades (DESCOBRIR, Vèrtex, El Mundo de los Pirineos, Desnivel…), un racó dedicat a la literatura i un apartat d’accessoris per als excursionistes. Penseu que tenen una experiència de quatre dècades fent muntanya. Són molt actius en l’organització de xerrades, cursos, conferències i presentacions de llibres. Han creat recentment la targeta “Horitzons de Muntanyes”, que ofereix al titular descomptes en refugis, botigues i activitats.

Horitzons.jpg

Va néixer l’abril del 2004 a la capital d’Osona com a llibreria especialitzada en muntanya, natura i viatges. Al cap de tres anys van ampliar la llibreria amb una segona planta. A l’oferta de guies i mapes hi han incorporat eines com ara GPS de muntanya, boles del món, paravents, guants, brúixoles, etc. Sovint s’hi fan cursos de fotografia, presentacions de llibres, projecció de documentals i xerrades tècniques, i la majoria de les activitats són gratuïtes. Per compensar el descens en la venda de guies urbanes, van inaugurar una secció de ‘best-seller’ i novetats de narrativa de viatges.

Muntanya de Llibres.jpg

  • Ulyssus (Carrer de la Cort Reial, 3. Girona)

La llibreria de viatges Ulyssus és considerada la primera especialitzada en viatges de les comarques gironines. La van fundar l’any 1997 els germans Quim i Josep Maria Iglésies i s’hi organitzen sovint activitats relacionades amb el món dels viatges: presentacions de llibres, conferències, xerrades… Hi tenen llibres, guies, revistes, atles i regals, tot relacionat amb els viatges arreu del món. Penseu a incloure una visita en aquesta agradable llibreria quan feu un passeig pel nucli antic de Girona.

Ulyssus.jpg

  • Fiord (Major, 12. La Seu d’Urgell)

Aquesta llibreria es va fundar l’any 2007 amb l’objectiu d’oferir un servei especialitzat a les comarques de l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Principat d’Andorra. El seu punt fort és la temàtica viatgera (guies, mapes i narrativa), especialment la muntanya i l’alpinisme. També tenen un fons d’obres de natura, cuina internacional i infantil. Els seus propietaris us aconsellaran bé: tenen a l’esquena trenta anys d’experiència en alpinisme, han fet uns setanta viatges arreu del món i fa tretze anys que es dediquen al món editorial.

Fiord.jpg

  • Quera (Petritxol, 2. Barcelona)

Si el que voleu és documentar-nos abans de fer una sortida a la muntanya, heu de passar pel carrer Petritxol i us trobaran amb diligència el mapa que busqueu. En Raimon Garcia Quera, besnét del fundador, manté viva aquesta històrica llibreria de cultura excursionista fundada l’any 1916, la qual va ser clau en el naixement de l’editorial Alpina, fa més de sis dècades. És un d’aquells locals que ja formen part de la història del país.

Quera.jpg

La capital valenciana té, des del 1997, la seva llibreria especialitzada en viatges: Patagònia. Des del 2007 es troba ubicada a la Ciutat Vella, precisament al costat d’una agència de viatges. Tenen un fons extens de mapes, literatura, guies de viatge i llibres d’esports de muntanya, amb un apartat de material on hi ha des de brúixoles i aparells GPS fins a motxilles i altímetres. És punt de trobada de viatgers que hi fan conferències i xerrades.

Patagonia.jpg

  • Guia (Travessera de Gràcia, 146. Barcelona)

Nascuda a finals dels noranta al barri de Gràcia, la llibreria Guia és un espai discret, però amb una bona oferta de guies, mapes i llibres de viatges. De tant en tant, programen xerrades amb viatgers que expliquen les seves experiències arreu del món. Una curiositat: la tecnologia Google Street View ens permet entrar fins al fons de la llibreria (ho podeu comprovar en aquest enllaç).

Guia.jpg

  • Oryx (Balmes, 71. Barcelona)

A la llibreria Oryx, que es defineix com “la botiga dels amants de la natura”, hi passava força estones mirant els mapes i buscant llibres de fauna i flora durant els anys que vaig treballar de cap de redacció a la revista Nat. Ornitòlegs, zoòlegs, botànics, astrònoms, amants de la muntanya… tots poden trobar en aquest racó de Barcelona les obres que difícilment aconseguiran en cap altra llibreria. I a més a més, binocles, telescopis, trípodes, caixes niu, menjadores per a ocells i molts altres productes.

Oryx.jpg

Catalunya en 10 ‘lipdubs’

dilluns, 19/11/2012

El ‘lipdub’ ha estat un fenomen audiovisual sense precedents. Aquesta modalitat de vídeo musical filmat en un sol pla seqüència, amb personatges fent ‘playback’, s’ha viscut a Catalunya amb un entusiasme inusitat. Fins i tot s’han aconseguit algunes fites remarcables. El ‘lipdub’ per la Independència, que va tenir lloc a Vic l’octubre del 2010, va marcar un rècord de participants, amb 5.770 persones implicades, i fou superat l’abril del 2012 pel ‘lipdub’ per la llengua catalana de Perpinyà, que va congregar 7.153 participants a la capital del Rosselló. El divertit vídeo que van fer els estudiants de la Universitat de Vic la primavera del 2010 ostenta el mèrit de ser el tercer ‘lipdub’ del món en nombre de visites a YouTube. Hi ha hagut altres vídeos, de menor volada, però també interessants perquè ens han mostrat la implicació de la gent de cada territori en la promoció i la reivindicació de valors i drets. Aquí teniu un rànquing de 10 ‘lipdubs’ que ens presenten diversos racons del país.

1. El primer rècord mundial de participació, a Vic:


 

2. El més vist a Catalunya i el 3er més vist del món, a la Universitat de Vic:


 

3. L’actual rècord de participació, a Perpinyà:


 

4. Dins la Festa Major de Vilanova i la Geltrú:


 

5. ‘Lipdub’ pels carrers de Porrera, al Priorat:


 

6. Un volt pels carrerons de Sitges:


 

7. Un recorregut pel centre de Puigcerdà:


 

8. ‘Lipdub’ per la llengua catalana a Barcelona:


 

9. Un passeig marcià per la Conca de Barberà:


 

10. ‘Lipdub’ del Carnaval de Solsona:


Amb la Blancaneu i Ángela Molina a la Geltrú

dijous, 27/09/2012
Blancanieves.JPG

L’actriu Ángela Molina a la casa de la Geltrú on es van rodar escenes de ‘Blancanieves’. © Òscar Marín

Hi havia una vegada una nena vestida de comunió. El seu nom real era Sofia, però li tocava transformar-se en Blancaneu per a l’última pel·lícula de Pablo Berger: ‘Blancanieves‘. Les últimes escenes del rodatge es feien al barri de la Geltrú, el nucli medieval de Vilanova, i allà vaig trobar la Sofia, jugant amb les veïnes entre escena i escena. L’actriu Ángela Molina va arribar més tard i va entrar directament a la casa dels meus pares, on s’havia de rodar una part del film. Els tècnics corrien amunt i avall, el director donava ordres més enllà, la maquilladora perseguia els actors. Un rebombori gens propi d’un barri tranquil i familiar com és la Geltrú. Els carrers tenien aquell dia l’aparença d’un poble de principis del segle XX. Un Hispano-Suiza esperava a la porta de la casa. Un mercat improvisat ocupava la plaça de l’Assumpció i un grapat de figurants vestits d’època esperaven a la porta de l’església de Santa Maria la sortida d’unes nenes vestides de cerimònia.

Blancanieves 1.JPG

L’actriu Sofía Oria, amb vestit de comunió, interpreta la petita Blancaneu. ©

Blancanieves 3.JPG

L’Hispano-Suiza que porta la Blancaneu a casa de la madrastra espera al carrer dels Arengaders. ©

Blancanieves 2.JPG

Ángela Molina parlant amb un dels figurants a la plaça de l’Assumpció. ©

Blancanieves 4.JPG

Nenes vestides de comunió i el director del film, Pablo Berger. ©

Blancanieves‘ és una versió arriscada, muda i en blanc i negre, del popular conte dels germans Grimm. L’adaptació que n’ha fet el realitzador Pablo Berger està ambientada als anys 20 al sud d’Espanya, en una Andalusia que, en part, ha estat rodada a Catalunya (entre Sant Esteve Sesrovires, Barcelona i Vilanova i la Geltrú). La cinta, que té imatges realment hipnòtiques, està protagonitzada per Maribel Verdú, Ángela Molina, Macarena García i la petita Sofía Oria, i fou la pel·lícula espanyola seleccionada per competir a la gala dels Oscar. Però la polèmica l’acompanya: les escenes en places de braus han aixecat molts comentaris en contra a través de les xarxes socials. La tauromàquia és un espectacle del gust de pocs, però el que sí que puc assegurar-vos que us agradarà és el barri de la Geltrú, que us mostro en aquestes fotografies inèdites del rodatge.

Blancanieves 5.JPG

Escena a la sortida de l’església de Santa Maria, amb capellà i escolans inclosos. ©

Blancanieves 6.JPG

El carrer dels Arengaders convertit en la Calle Ateca. ©

Blancanieves 7.JPG

Un mercat d’època va transformar per unes hores la plaça de l’Assumpció. ©

La Geltrú va ser un barri deixat de la mà de déu durant anys, tot i que va ser el nucli medieval fundacional de la ciutat de Vilanova. Les seves places eren racons oblidats, però alguna cosa ha canviat. El renaixement del barri ve de la mà de l’encant de poble que encara conserva, de la presència de famílies amb nens, del seu patrimoni… L’església de Santa Maria, del segle XVIII, conserva un interessant retaule barroc policromat del segle XVII, dedicat a l’Assumpció de Maria. Just davant, el castell de la Geltrú, on va viure el temut senyor feudal, va ser restaurat al segle XIX després de segles en ruïnes i s’hi van incorporar, entre d’altres detalls, finestres d’algunes cases nobles enderrocades per obrir la Via Laietana de Barcelona. Places con la dels Lledoners o la del Sagrat Cor tornen a bategar amb la presència de cafès i petits restaurants. I una mica més enllà, al carrer Major, a cinc minuts de passeig, hi trobareu el Museu Romàntic Can Papiol, que us vam mostrar en el número del DESCOBRIR dedicat al Garraf romàntic. Escenaris perfectes per a una pel·lícula en blanc i negre.

Blancanieves 8.jpg

L’església de Santa Maria, que també surt al film, domina les teulades de la Geltrú. ©

Banys de fang a Tamarit

dimecres, 12/09/2012

Valorem la netedat com un hàbit imprescindible. Desodorants, sabons, perfums i roba neta faciliten les relacions humanes. I fent-ho així, dia rere dia, el nostre cos oblida sensacions tan intenses com la d’enfangar-se i sentir l’olor i el tacte sobre el pit de la terra mullada, primer, i assecada al sol, després. És una experiència que vaig viure fa pocs dies a l’Hort de la Sínia, a Tamarit. Aquest espai dedicat a l’educació ambiental i a la restauració dels paisatges de ribera del Gaià ofereix la possibilitat de recuperar les sensacions que la natura ens regala de manera espontània i que només cal saber trobar: l’aroma de les plantes medicinals, el gust de les verdures ecològiques o el tacte terapèutic, alleujador, del fang damunt la pell.

HortSinia1.JPG

El bany de fang té lloc a l'espai de benestar de l'Hort de la Sínia, a Tamarit. © Òscar Marín

En Joan i la Núria ens acompanyen fins al que ells anomenen ‘espai de benestar’, un ampli terreny que durant una hora serà tot nostre. Hi ha espais per seure i relaxar-se, hamaques, gandules i, al centre, la zona destinada al bany de fang. Al fons s’hi aixeca la magnífica iurta portada de Mongòlia on la Núria fa massatges terapèutics i tractaments facials i corporals. En Joan comença llançant aigua fresca amb un cubell al fang, mentre la Núria ens explica els passos que cal seguir. Després ens deixa sols perquè gaudim del moment amb tranquil·litat. “Si voleu, us podeu treure el banyador, les sensacions del bany són més intenses si esteu nus”, ens recomana.

HortSinia2.JPG

En Joan Vives prepara el fang mentre la Núria ens explica els passos que cal seguir. © ÒM

Primer hem d’entrar al fang a poc a poc, trepitjant-lo bé, passejant-nos-hi per estovar-lo fins que el seu tacte sigui fluid i esponjós. Aquest és el pas que desperta més reticències. Tenir fang fins als genolls no sembla que ens hagi de proporcionar una sensació agradable, però oblideu-vos de prejudicis. El fang és net, és fresc, s’elimina amb aigua i té propietats terapèutiques. Quin mal ens pot fer entrar-hi? Cap, mentre no ens arribi als ulls. Ens hi asseiem i deixem que la terra ens embolcalli, estenem el fang per damunt la pell i gaudim de la seva frescor i del seu tacte dens, untuós. Ens hi estirem, ens enfanguem el cap i la cara amb cura, perquè no ens entri als ulls ni a les orelles, i ens sentim part de la terra.

HortSinia3.JPG

L'espai de benestar inclou l'àrea de bany, un cossi per treure'ns el fang i zones per seure. © ÒM

Ens comencem a relaxar. Tot seguit sortim i fem un “bany de sol”: ens estirem damunt la terra seca, ens hi arrebossem i descansem deu minuts per sentir com el sol i l’aire assequen el fang damunt del cos. Després es torna al fang i finalment entrem en un gran cossi (amb capacitat per a dues persones) ple d’aigua de la sínia, per estovar el fang i començar-lo a eliminar del cos. Quan sortim, passarem per la dutxa a l’aire lliure, on ens podrem acabar de treure les restes de terra amb aigua més calenta. La Núria ve al cap d’una hora per oferir-nos un suc de fruita natural. Així, asseguts en una gandula i prenent un suquet refrescant, acabem el bany.

HortSinia5.JPG

Uns sucs ecològics de mandarina i de llimona per hidratar-nos de manera saludable. © ÒM

Tot i que la millor manera d’acabar un bany de fang —quan els nostres músculs ja s’han relaxat del tot— és amb un bon massatge a la iurta de la Núria, un espai circular i harmònic ple de màgia que ens transporta a les immenses estepes de Mongòlia. Durant el mes de setembre hi ha una bona promoció: bany de fang i massatge, 36 euros (el bany sol costa 15 euros). Us ho recomano. Sortireu nous, com si fóssiu una altra persona. I abans o després de l’experiència, val la pena fer la ruta per la riba del Gaià fins a la platja de Tamarit, un espai tranquil on es pot assaborir un bon dinar de peix fresc a tocar de la sorra per completar l’escapada.

HortSinia6.JPG

La iurta portada de Mongòlia on es fan els massatges i altres tractaments terapèutics. © ÒM

HortSinia7.JPG

L'interior de la iurta, un espai circular gairebé màgic. © ÒM

Vinyes i cava a la llum de la lluna

diumenge, 29/07/2012

Diuen que, per gaudir intensament la vida, no s’ha d’esperar a que passi la tempesta: cal aprendre a cantar sota la pluja. Això és el van fer la nit del dissabte 28 de juliol l’excepcional cantant Susana Sheiman i el pianista Ignasi Terraza al petit poble de Torre-ramona, al Penedès. El concert de jazz, interromput breument per les gotes de pluja, s’emmarcava dins el Festival de Música a les Vinyes, que des de fa deu anys organitza amb èxit el Patronat de Turisme de Subirats. A Sheiman i Terraza els acompanyaven el conegut baixista francès Pierre Boussaguet, el trompetista Raynald Colom i el bateria Marc Miralta, cinc músics excepcionals reunits especialment per a l’ocasió. El ressò del festival es basa en una combinació irresistible: música de gran qualitat per una banda i un entorn bucòlic, com ho són les vinyes penedesenques, per l’altra. Un detall peculiar d’aquest festival és que després del concert els assistents no marxen cap a casa, sinó que poden participar en una degustació de caves dels cellers de Subirats acompanyada amb un dolç tast de préssecs d’Ordal.

Festival.JPG

Susana Sheiman, Ignasi Terraza al piano i Pierre Boussaguet al contrabaix. © Ò. Marín

Precisament el préssec d’Ordal és, a banda del raïm omnipresent, un altre dels fruits saborosos del Penedès i si el voleu tastar ho teniu molt fàcil, perquè si passeu per la zona qualsevol cap de setmana de juliol i agost trobareu el Mercat del Préssec d’Ordal, que es fa pels matins a la plaça de Sant Pau d’Ordal. Aquest fruit és una varietat de préssec de vinya d’un color groc intens que té denominació d’origen pròpia. És dolç, però amb un petit toc àcid. Pels que tingueu un pressupost limitat, és un luxe que no val gaires diners.

Per acabar, us recomano una activitat preciosa: una passejada nocturna per les vinyes sota la lluna plena que es farà el proper dijous 2 d’agost i que organitza l’Agrupació Activa de Subirats. La sortida només costa 5 euros per persona i començarà a les 21 h des de la finca El Maset de Sant Pau d’Ordal, on el celler Eudald Massana Noya oferirà una copa de cava a la gent que hi assisteixi. La ruta serà d’uns dos quilòmetres d’anada i dos de tornada i s’arribarà caminant xino-xano entre les vinyes fins al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, magnífic monestir, que malgrat que no és gaire conegut, és una joia del romànic català. Allà, al petit claustre, hi haurà algunes sorpreses que no m’han volgut explicar, perquè sinó ja no serien sorpreses, és clar. Sí que m’han confirmat que es llegiran alguns poemes relacionats amb la vinya i el vi. Si hi esteu interessats, podeu demanar més informació al telèfon 650 47 36 39 o a l’adreça de correu electrònic rovenmi@gmail.com.

Vinyes.JPG

Camí entre vinyes verdes a l'estiu. © ÒM

 

Jazz entre les xemeneies de Gaudí

dijous, 19/07/2012
Jazz Pedrera.JPG

El músic Benjamin Herman durant una actuació a la Pedrera. © Òscar Marín

El terrat de la Pedrera no és cap secret, el visiten milers de persones cada dia, el fotografien centenars de càmeres cada hora, però no és tan habitual caminar-hi de nit, seure en un dels graons i escoltar a pocs metres el piano d’un mestre del jazz com Ignasi Terraza o la calidesa del  saxo de Benjamin Herman. Això sí que és un plaer. Per això les nits de jazz a la Pedrera (els dijous, divendres i dissabtes de juliol, agost i setembre) són una de les propostes culturals més atractives de l’estiu barceloní. Us recomano arribar-hi d’hora, cap a les 21.30 h. Hi assisteixen moltes persones, només dos ascensors donen accés al terrat i es forma una petita cua que es pot evitar amb una mica de previsió. A més, si arribeu amb temps passejareu tranquil·lament pel terrat i gaudireu de les vistes de Barcelona, tot amb una copa de cava a la mà (inclosa en el preu de l’entrada). A les 22 h, la música comença a ressonar pel pati de llum ondulat de l’edifici modernista.

La Pedrera.JPG

El pati de llum modernista vist des del terrat il·luminat al capvespre. © ÒM

Els visitants emmudeixen sota la mirada atenta de les xemeneies-guerrers, vestides de gala amb llums que els atorguen encara més protagonisme. Alguns són barcelonins, d’altres són turistes arribats de lluny, tots han coincidit a compartir una nit diferent en un indret peculiar. A ritme de jazz, la vista adverteix els senyals que marquen els límits de la ciutat. Enllà, uns feixos delaten la presència de Montjuïc, dues torres bessones assenyalen la direcció del mar, els llums vermells de tres xemeneies gegantines vigilen la frontera del Besòs… Aquí, en el particular jardí enrajolat de Gaudí, un solo de contrabaix, un somriure còmplice, un petó amb gust de cava, transformen la nit en un record especial.

Jazz La Pedrera.JPG

Una parella gaudeix de l’original concert. © ÒM

Si us ha agradat aquesta experiència, us recomano que llegiu el post ‘Quin gust tenes les estrelles?‘.

Jazz a la Pedrera.JPG

Els graons es converteixen en seients d’un auditori refrescant. © ÒM 

Tarda de ‘kitesurf’ a Sant Carles de la Ràpita

dissabte, 5/05/2012
Kitesurf.JPG

Practicants de surf d'estel fotografiats des de la platja de Garbí. © Òscar Marín

Ara sobrevolen les aigües estirats per un gran estel, ara naveguen damunt les onades de la platja de Garbí. És l’original manera que tenen els practicants del ‘kitesurf’ (o surf d’estel) de travessar, amb sorprenent agilitat, la badia dels Alfacs. Acabo d’assistir al I Campionat de Catalunya Kite Race i no em puc estar de mostrar-vos algunes de les imatges de la concentració de surfistes que ha tingut lloc davant la costa de Sant Carles de la Ràpita, segurament el millor punt del litoral català per practicar aquest esport de creació recent. Si us animeu a fer un bateig de surf d’estel, a l’Estació Nàutica de Sant Carles de la Ràpita hi podeu contractar l’activitat qualsevol cap de setmana. Tindreu com a professors alguns dels surfistes més hàbils del país!

Kitesurf1.JPG

Estels estesos damunt la sorra abans de l'exhibició de 'kitesurf'. © ÒM

Kitesurf2.JPG

Surfistes davant la platja de Garbí de Sant Carles de la Ràpita. © ÒM

KitesurfGerard.JPG

El surfista Gerard Sànchez controlant amb habilitat sorprenent el seu estel. © ÒM

Kitesurf3.JPG

És un ocell? És un avió? És en Gerard volant sobre les aigües de la badia. © ÒM

Dormir en una caravana de circ

dimarts, 4/10/2011
IMG_8940 (2).JPG

Passeu i veieu aquest sorprenent hotel sobre rodes: l’Hotel Raluy. © Òscar Marín

Té un cert aire decadent i comprimit, com de cabina del Titanic, però som a terra ferma. Ens recorda vagament els vells compartiments de l’Orient Express, però aquest llit no trontolla de nit, només alguns dies, quan el circ es desplaça de ciutat en ciutat. L’Hotel Raluy és una antiga caravana que el Circ Històric Raluy posa a disposició dels viatgers sibarites en els seus periples arreu del país. És un dels pocs hotels itinerants del món: avui a Tortosa, demà a Barcelona, al mes següent a Reus… El paisatge que s’observa des de la finestra sempre és canviant. L’únic que no canvia des de fa setanta anys és l’interior, que conserva part del mobiliari original del 1939, quan la caravana va ser construïda per allotjar-hi artistes del circ, tot i que ha incorporat comoditats com un televisor i climatització. Quan arriba a una nova ciutat, l’equip del Circ Històric Raluy aparca l’hotel just davant de l’entrada de la gran carpa, totalment integrat en el seguici de caravanes, perquè els hostes puguin contemplar des de la seva habitació privilegiada les anades i vingudes dels malabaristes, dels pallassos i dels membres de la família Raluy.

Raluy2Darrere.jpg

El petit hotel s’ubica en un lloc privilegiat, al costat de la carpa del circ. © 

IMG_8941 (2).JPG

El saló central de la caravana transformada en hotel ambulant. © ÒM

Dins l’allotjament hi ha una habitació doble i una cambra amb dos llits individuals, un petit lavabo amb dutxa i una sala amb televisió. el sofà també és convertible en llit, així que hi poden dormir fins a sis persones. Però el principal valor d’aquest allotjament no és el que ens ofereix per dins, sinó la possibilitat que ens dóna de viure (i de dormir) a les entranyes d’un circ amb moltíssima història. Una experiència única que ha tingut èxit, perquè gairebé tots els caps de setmana tenen el petit hotel reservat. Els clients que hi fan estada poden accedir lliurement a les funcions i també als assajos, i es poden moure pel recinte com si fossin nòmades d’un circ de pel·lícula. Una vivència especialment recomanada per a buscadors de somnis d’infantesa (si us agrada aquesta experiència, també us agradarà l’article “Dormir en cabanes dalt dels arbres”). Ser propietaris per una nit d’aquesta caravana costa 200€, i recordeu que aquest hotel no para mai quiet. Durant gairebé tot l’hivern es troba al Port Vell de Barcelona.

IMG_8976 (2).JPG

Rosa Raluy fa equilibris damunt del monocicle. © ÒM

IMG_9038 (2).JPG

El Duo Togni sorprèn amb les seves acrobàcies. © ÒM

IMG_8945 (2).JPG

Sota la carpa del Circ Històric Raluy viureu moments únics. © ÒM

 

Retorn a Lloret per Santa Cristina

dilluns, 18/07/2011
Ermita Santa Cristina.JPG

La lluminosa ermita de Santa Cristina, a tres quilòmetres del centre de Lloret de Mar. © Òscar Marín

Aquell migdia de maig, l’ermita blanca i neta de Santa Cristina era tota silenci. El sol esclatava sobre els murs i la mar lluïa un to blau amb transparències. M’hi va portar en Salvador Palaudelmàs, aleshores obrer major de la centenària Obreria de Santa Cristina, qui em va mostrar el notable interior del temple i em va descobrir el proper mirador de Sorolla, des d’on el pintor valencià havia traçat feia gairebé cent anys l’estudi del quadre Catalunya. També em va recordar que davant d’aquesta venerada ermita, sota el pi de Santa Cristina, va celebrar-hi consell l’any 1934 el Govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys.

Nau Santa Cristina.JPG

Dins l’ermita hi destaca l’altar genovès de marbre i els exvots mariners. © ÒM

Quin contrast, aquesta pau al voltant de l’ermita, tot rememorant instants de la història, amb els crits de festa que s’hi senten cada 24 de juliol. Per Santa Cristina,  patrona de Lloret, aquest turó i la platja que s’estén als seus peus es transformen gràcies a una festa que es perpetua des de fa segles. Els lloretencs tanquen botigues i obliden tots els compromisos per afegir-se a la celebració de la seva santa italiana. Tot comença ben d’hora al centre de Lloret. La processó, formada pels membres de l’Obreria de Santa Cristina i per diverses autoritats, surt religiosament el dia 24 de l’església de Sant Romà, un conegut temple lloretenc acolorit per ceràmiques lluminoses, i arriba fins a la platja d’on salpen una desena d’embarcacions en direcció a Santa Cristina. Les barques i vaixells són acompanyats de ben a prop per llaguts de rem.

Processó Santa Cristina.JPG

La processó marítima amb la relíquia de la santa i Lloret al fons. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Del miler i mig de passatgers que conformen la comitiva, la majoria no estan avesats a navegar; se n’apodera un sentiment de sorpresa per la visió de la costa des del mar, de delit pel vent que toca la pell, de suspens pels vaivens improvisats de les onades… Alguns amb més devoció, d’altres amb menys, tots avancen fins que s’albira, dalt d’un turó, l’antic edifici de Sant Pere del Bosc. Aleshores s’aturen motors i braços i per la megafonia es canta la Salve marinera. Els vogadors dels llaguts, en senyal de respecte, aixequen els seus rems.

Llaguts.jpg

Els vogadors aixequen els rems en el moment de cantar la Salve. © Arxiu Obreria Santa Cristina

L’aturada serveix per marcar el punt d’inici de la tradicional regata de llaguts S’amorra, amorra. No hi ha gaire distància fins a la platja de Santa Cristina, per això els vogadors inverteixen totes les seves forces des del primer moment. La cursa és discutida: que si aquell estava més endavant, que si tal club de rem ha arribat abans… Però el més important és tocar la sorra, on banyistes i devots que han preferit arribar per terra ferma animen amb crits i aplaudiments l’esforç dels remadors.

Platja Santa Cristina.JPG

La platja de Santa Cristina a l’arribada dels llaguts i els vaixells. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Santa Cristina 1908.jpg

Fotografia de l’any 1908 amb els llaguts arribats a la platja. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Després d’atracar les embarcacions, cal continuar tots junts la processó a peu fins a l’ermita blanca per un camí amb força pendent. Cap a les 10 comença la missa, en la qual es veneren les lúgubres restes de Santa Cristina: un antic crani portat l’any 1784, anomenat “Sa Relíquia”. Cap a les 11, sortint de missa, els voltants de l’ermita són un formiguer de gent esperant degustar el tradicional estofat, que es reparteix de manera gratuïta als presents. Un cop satisfeta la gana, tant espiritual com corporal, es torna a formar la processó i la comitiva baixa de nou a la platja i puja a les barques per navegar de retorn al cor de Lloret. Per la tarda, la festa continua a la vila, amb el tradicional ball de plaça, però l’ermita de Santa Cristina torna a quedar muda, blanca i neta, com jo la vaig veure aquell migdia de maig, tocada pel sol i voltada per una mar intensament blava.

Estofat.JPG

Un miler de persones degusta l’estofat davant l’ermita. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Dormir en cabanes dalt dels arbres

dilluns, 6/06/2011
Cabanes als arbres 1.JPG

Una cabana de luxe, al cor de les Guilleries. © Òscar Marín

Vaig desvetllar-me a mitjanit. El bosc cruixia, un mussol es lamentava. Tot era fosc i no vaig saber trobar cap interruptor. Aleshores vaig començar a recordar… M’havia adormit a la branca d’un avet, a la llum d’una filera d’espelmes que ja s’havien consumit. Hi havia arribat el dia anterior, després de recórrer els peus del Montseny i d’endinsar-me en les Guilleries. Passat el pla de les Arenes, vaig agafar un trencall. “Cabanes als arbres”, deia el cartell de fusta. Vaig arribar-hi quan el sol començava a ocultar-se. Tot havia estat idea de la Karin i en Manu: oferir als viatgers cansats del ritme de la ciutat una experiència única, reconfortant, plenament “slow”, dormir dalt d’un arbre, en una cabana de fusta, un somni d’infantesa fet realitat, una experiència de comunió amb la natura, lluny de la contaminació, sense electricitat ni aigua corrent ni cobertura telefònica, només l’arbre, nosaltres i el bosc al voltant. L’exemplar que m’havien assignat era un avet Douglas, alt i robust, i al bell mig, penjada a vuit metres damunt del terra, hi tenia una cabana de fusta. Malgrat l’alçada, no em va costar enfilar-m’hi. Una llarga passarel·la suspesa en l’aire connectava la cabana amb terra ferma.

Cabanes als arbres 2.JPG

Dues cabanes penjades d’avets Douglas i enllaçades amb passarel·les. © ÒM

El sol s’havia amagat i vaig encendre un grapat de petites espelmes. Tot el refugi era fet de fusta natural i l’olor de resina de l’avet impregnava l’estança. Natural i ecològic són dos adjectius que podia aplicar a tot el que m’envoltava: el mobiliari era fet amb fusta sense tractar; no hi havia cap bombeta ni endoll, ni aigua corrent, només una gerra plena d’aigua i un gibrell; la tassa del vàter havia estat substituïda per un cubell amb serradures instal·lat sota un seient de fusta… I fins i tot les deposicions es reciclaven. Aquests residus naturals els fan servir per abonar la plantació d’avets d’una explotació propera (les cabanes són a la vora d’Espinelves i aquí s’hi crien grans extensions d’avets de Nadal). “Des que es va posar en marxa la iniciativa, els arbres creixen més sans i frondosos”, m’havia assegurat l’Epe, l’encarregada de rebre els hostes.

Cabanes als arbres 3.JPG

La cabana Bosqueta és una de les més petites, ideal per a una parella. © ÒM

No hi havia televisió ni Internet ni cobertura de mòbil, com abans. Quin plaer, poder gaudir del propi temps, de l’abraçada del bosc envoltant la mirada, de la lectura pausada a la petita terrassa, dels salts precisos d’algun esquirol en una branca propera, del xiulet del vent… El vent, no patiu si us mou la cabana. Els arbres són flexibles i la cabana també ha de ser-ho. Fins i tot, en dies de forta tempesta, pot semblar que us trobeu dins d’un vaixell, segons em van explicar. Però és del tot segur. Als països acostumats als terratrèmols, com el Japó, saben que la flexibilitat de les estructures és fonamental. Si l’arbre es mou, la cabana es mou.

Cabanes als arbres 4.JPG

Les cabanes són refugis totalment ecològics que ens submergeixen en la tranquil·litat del bosc. © ÒM

Després d’observar tots els detalls de la cambra, vaig sortir al balconet i vaig estirar la corda a l’extrem de la qual hi havia una cistella on m’hi havien deixat el deliciós sopar casolà. Crema de carbassa, pollastre amb crema de curri a l’estil tailandès i pastís de galeta amb xocolata negra i caramel. Sopar dalt d’un arbre, com un esquirol, com un ocell, sense luxes superflus, sense cambrers atents ni comensals observadors. Quina tranquil·litat.

No són pocs els països on es pot dormir en una cabana d’alt d’un arbre, però aquest és l’únic bosc de la península Ibèrica on podem gaudir d’aquest tipus d’allotjaments. Això, unit al fet de trobar-nos en el límit de l’exuberant Parc Natural de les Guilleries-Savassona, fa de l’aventura un regal singular i exclusiu.

Cabanes als arbres 5.JPG

Des de la cabana contemplava els boscos de les Guilleries i els contraforts del Montseny. © ÒM

Cabanes sala.JPG

La masia Vileta és el punt de recepció dels visitants, on també es pot sopar o llegir. © ÒM

Cabanes menjador.JPG

Es pot escollir sopar a la cabana o al menjador de la masia Vileta. © ÒM